Àrea de nidificació del còlit gris (Oenanthe oenanthe) als Països Catalans.
Carto-tec, original dels autors.
A tots els Països Catalans és estival comú i abundant durant els passos migratoris, excepte a les Illes, on és un migrador regular, però escàs. Nidifica a les Pitiüses i en un nucli reduït a la Serra de Mallorca, mentre al territori continental ho fa majoritàriament a les muntanyes, sobretot de més de 1000 m d’altitud, així com en alguns sectors de clima semiàrid, on és un dels representants típics de l’ornitocenosi de l’estepa mediterrània. És absent de les comarques litorals i també del sector meridional del País Valencià.
El pas migratori primaveral agafa des del març (rarament l’inici i, més comunament el final) fins al començament de juny (05.06.65 i 28.05.75, dates extremes al continent i a les Illes, respectivament). El fort del pas es produeix, però, durant l’abril, i amb menys intensitat la primera meitat de maig. Es disposa de poques dades sobre la fenologia de reproducció, que als Pirineus agafa principalment del final de maig al juliol i a la plana és, previsiblement, més primerenca. La migració de tardor transcorre majoritàriament, tant al continent com a les Illes, durant el setembre i la primera quinzena d’octubre, encara que l’interval abraça de la tercera desena d’agost (alguna citació rara a l’inici) al començament de novembre, amb algun migrador tardaner cap al final de mes (22.11.69, data extrema).
El còlit gris (Oenanthe oenanthe) és un ocell que fa petites volades sobre àrees obertes amb afloraments i marges rocosos, de la mida d’un pardal, amb el carpó i les timoneres laterals blanques, molt visibles. El mascle, grisós del dors, té una taca negra al costat de la cara que inclou l’ull. Els joves, com el de la fotografia, presa en un prat dels Pirineus orientals, són menys acolorits, però ja mostren una lleugera taca a la zona de l’ull i la punta de la cua negra.
Oriol Alamany.
Els hàbitats preferencials a l’època de la reproducció són els prats rasos subalpins i alpins, plans o suaument inclinats, amb la presència de petits afloraments rocosos en forma, moltes vegades, de roques apilades que utilitza per a atalaiar i bastir el niu. També en tarteres i zones molt inclinades. Als Pirineus i els Prepirineus septentrionals és entre els 1100 i el 2700 m d’altitud, encara que a la muntanya de Roca Gelera (Fenolleda) es trobava a 800-900 m. Globalment, a l’àrea pirinenca la major part dels exemplars se situen entre els 1400 i els 2200 m. A les terres mediterrànies ocupa ambients similars, com pastures amb bordes i marges rocosos, cultius de cereals, timonedes estepàries i, menys freqüentment, landes amb pedruscalls. Malgrat poder niar a altituds més baixes (els còlits grisos de la Depressió de l’Ebre o de les Pitiüses ho fan a menys de 400 m), la major part de les parelles se situen sobre els 1000 m. Nia en forats de marges, bordes, talussos de pistes forestals, aglomeracions rocalloses, etc.