Els trets més característics del liró (Glis glis) són la seva cua llarga i totalment coberta de pèls llargs i estarrufats, que li donen un aspecte molt particular, i el cercle negre que porta al voltant dels ulls, que destaca del to força uniforme del cos: gris marronós al dors i més clar, cremós o blanquinós a la part ventral, amb una línia de separació clara entre ambdues parts. Les mesures corporals són les següents: 150-193 mm de cap i cos, 120-170 mm de cua, 25-32 mm de peu posterior, 15,7-21 mm d’orella: el pes és de 80-185 g, segons l’estació.
Jordi Muntaner.
El liró gris és una espècie gran, dins els petits mamífers, amb una cua llarga i estarrufada, amb els ulls grans i les orelles arrodonides i relativament petites. La coloració del dors i els flancs és gris marronós. La part ventral varia segons les localitats i pot ésser blanca, gris fosc o crema amb tonalitats grogoses. Del patró de coloració solament destaca la línia negra que voreja els ulls.
Biologia
És una espècie de requeriments fonamentalment boscans: sovinteja els boscos caducifolis (rouredes, fagedes, així com castanyedes i avellanoses) i, fins i tot, pinedes; no obstant això, també s’ha observat en zones de garriga i boscos típicament mediterranis, com en la Maçana (les Alberes), a 650 m, i el Montnegre, i també sovinteja, sobretot a l’hivern, els habitacles humans: penetra a graners i pallisses i a les bordes dels Pirineus. És vegetarià: es nodreix de fruits i llavors, fongs, escorces i gemmes; l’aliment d’origen animal que, de vegades, es detecta en els continguts estomacals, cal considerar-lo com a ocasional. En captivitat, s’han observat casos de canibalisme, sobretot als primers dies de vida de les cries. És un animal nocturn i, generalment, homofàsic. Estudis realitzats a la natura, indiquen que, a principis de l’estiu, abandona el niu després de la posta del sol i torna a ocupar-lo abans de la sortida. A la tardor, augmenta el temps que hi ha entre la posta de sol i l’inici de l’activitat; no obstant això, en ésser la nit més llarga, l’activitat augmenta però per sota de l’increment de la durada de la nit.
La hibernació s’inicia a la tardor (setembre-octubre) i dura fins la primavera (maig-juny). La durada del son hivernal varia segons la latitud, en funció de les condicions ambientals, sobretot de la temperatura exterior, i de les disponibilitats d’aliment que hi ha al medi. Durant els dies previs a la hibernació, els individus mengen molt i acumulen gran quantitat de greix subcutani i intervisceral que els proporciona l’energia durant la letargia. A la primavera, surten del niu pràcticament sense reserves i estan molt prims. Durant la hibernació, poden despertar-se durant lapses de temps curts, just per cercar una mica d’aliment. Generalment, passen l’hivern en un niu fet de fullaraca i d’herbes i molsa seques que fan dins d’un tronc, en un marge de pedra o en habitacles humans poc freqüentats.
La reproducció té lloc, normalment, a l’estiu, després del primer son hivernal, si bé en alguns exemplars la capacitat reproductora no apareix fins als dos anys de vida. A l’Europa central, el màxim de capacitat reproductora dels mascles és al mes de juliol, i, a finals d’agost, ja no es detecta espermatogènesi als testicles. Estudis realitzats a Moràvia indiquen que al mes de juny el 69 % dels mascles són actius, al juliol el 100 %, a l’agost el 10 % i al setembre ja no hi ha cap mascle actiu. Aquestes dades poden variar una mica en funció de la latitud. Al massís Gargano (S d’Itàlia), l’activitat dels mascles va de meitats de juliol fins a la primera setmana de setembre, amb un màxim a l’agost. Normalment, hi ha una sola gestació durant el període reproductor, però, si la primera niuada es perd (abans de les dues setmanes de vida de les cries), és possible que la mateixa femella presenti una segona gestació. El nombre de cries per femella varia entre una i onze, encara que el més freqüent és que oscil·li entre quatre i sis, i la durada de la gestació és de 30-32 dies.
Corologia
Àrea de distribució de la rata cellarda (Eliomys quercinus) als Països Catalans, en la seva subespècie més generalitzada (E. quercinus quercinus, en verd), i en la subespècie de Formentera (E. quercinus ophiusae, en taronja), i del liró gris (Glis glis, en ratllat blau).
Maber, original de l’autor.
Habita a la major part d’Europa entre els paral·lels 40 i 60. Falta a la part central i S de la península Ibèrica, al N de França i a Escandinàvia. A Anglaterra, sols hi ha una citació de 1971, que el situa al NW de Londres. El límit oriental de la seva distribució se situa al nivell del Caucas. També habita la majoria de les illes de la Mediterrània central i oriental.
A la península Ibèrica, ocupa tota la cornisa cantàbrica i els Pirineus, des de la serra de l’Invernadeiro (a Galícia) fins a les proximitats de la Mediterrània. Als Països Catalans, es troba només a la Catalunya Nord i a la part central i septentrional del Principat. A la Catalunya Nord, es comporta fonamentalment com una espècie de mitjana i baixa altitud (Espira de l’Aglí, Rosselló, 28 m), encara que pot arribar fins als límits del bosc amb els prats subalpins (la Bullosa, el Capcir, 2000 m). Al Principat, manifesta un patró semblant, ja que habita des de les boscúries elevades dels Pirineus fins als contraforts més mediterranis.
Registre fòssil i variabilitat
El gènere Glís apareix al Miocè d’Europa amb G. truyolsi, Daacus, 1976, del Miocè inferior ibèric (Cetina de Aragón) i G. major, de Bruijin i Rümke, 1974, del Miocè de Sardenya. G. glis apareix a principis del Plistocè. Des del Plistocè mitjà fins al principi del Würm, el liró era distribuït per una àmplia zona d’Europa.
L’espècie G. glis és actualment escindida en vuit subespècies, només una de les quals habita a la península Ibèrica, G. glis pyrenaicus, descrita per Cabrera l’any 1908.