La família de les pluteàcies se separa de la resta dels agaricals per caràcters microscòpics (el color rosat de les espores, que no són anguloses, i l’anatomia de les làmines), però, en general, les seves espècies tenen les làmines també d’un to rosat i lliures, i viuen sobre femta en descomposició o en sòls rics de matèria orgànica (per exemple, palla de gramínies). L’espècie de la fotografia, Volvariella (= Volvaria) speciosa, és abundant, tant a la primavera com a la tardor, en vores de camins i prats. Noteu el barret umbonat i molt viscós, i la presència de volva a la base del peu. És comestible, però cal no confondre-la amb Amanita verna, que també és blanc però té anell i no és viscós. Una espècie propera és V. volvacea, el fong de la palla d’arròs, molt corrent en grans àrees d’Àsia (especialment, a la Xina).
Manuel Tabarés / SCM.
Els representants d’aquesta família es caracteritzen sobretot pel color rosat de les espores en massa i per l’estructura inversa de la trama de les làmines (en secció, es veuen hifes que conflueixen obliquament, des de la perifèria vers al centre, en direcció a l’aresta). Són fongs de mida mitjana o petita que, en tenir les làmines rosades, es podrien confondre amb entolomatàcies, si no fos que llurs espores no són anguloses, sinó ovoides i llises, i sense porus germinatiu, i les làmines són sempre lliures. Viuen principalment en sòls ben adobats, o sobre fusta en descomposició. No són, doncs, micorizògens. Comprenen dos grans gèneres, Volvariella i Pluteus.
Volvariella (=Volvaria) comprèn fongs de barret convex o més o menys cònic, caracteritzat per la presència d’una volva membranosa a la base del peu, que viuen als sòls rics en matèria orgànica i, en algun cas, paràsits sobre altres fongs. La cutícula del barret és més o menys fibrillosa, seca o viscosa. V. speciosa, de barret blanquinós (6-12 cm), més o menys viscós, peu de fins a 20 cm d’alt, dilatat a la base, que està ben enterrada al sòl, i la seva varietat gloiocephala, de barret gris o brunenc, sovint més gros i més viscós, són els representants més freqüents del gènere al nostre país; viuen (a la tardor i a la primavera) en vores de camins, prats i llocs rics en restes de gramínies, i són comestibles, de qualitat mitjana. V. volvacea, de mida semblant i gran volva, té la cutícula fibril·losa, de color gris negrós; al nostre país és rara, i creix lligada a femers, munts de serradures, residus orgànics, etc., però en països càlids del sud-est asiàtic és molt sovint conreada sobre palla d’arròs i altres residus agrícoles i, amb el nom de «bolet de la palla d’arròs» és un fong comercialitzat i consumit en grans quantitats, sobretot a la cuina xinesa. V. bombycina és l’espècie més grossa (8-20 cm), i té el barret de secció parabòlica, amb la cutícula seca, fibril·loso-sedosa, de color blanc ocraci o platejat. És característic el seu hàbitat, les soques molt descompostes (sovint a l’interior buit), sobretot de pollancre o d’om, en llocs humits o els munts de serradures. També característica pel seu hàbitat, però rara, és V. surrecta (= V. loveyana) (4-8 cm), que parasita carpòfors vells de Lepista nebularis, en llocs humits. Entre les Volvariella petites, de sòls rics, podem citar V. parvula (=V. pusilla), amb barret (1-2 cm) blanc i volva del mateix color, dividida en 3-5 lòbuls (Dosrius, Devesa del Saler, Berguedà), V. plumulosa semblant, però més grossa (1,5-4 cm), amb el centre del barret brunenc i volva de color gris brunenc, amb 2-4 lòbuls (Berguedà), V. murinella de barret fibroso-sedós (2-4 cm) sec, de color gris clar i volva blanca per fora, i V. taylori, de barret una mica més gros (3-6 cm), gris i volva de color gris brunenc, de llocs remoguts, ruderals, propers a Barcelona.
Sobre soques mortes o fusta a mig descompondre és freqüent de trobar bolets del gènere Pluteus, i especialment el de la fotografia. Pluteus cervinus. que es fa una mica a tot arreu. Malgrat que no és de gaire qualitat, és comestible. A mesura que les espores van madurant, les làmines van adquirint una coloració rosada.
August Rocabruna / SCM.
Els Pluteus són bolets lignícoles, que viuen sobre soques i restes de fusta, més o menys degradada (sovint molt), a vegades mig enterrades. A més d’aquesta ecologia particular, es diferencien bé del gènere anterior per l’absència de volva. Són de mida mitjana i, sovint, petita. Alguns presenten coloracions vives. La identificació de les espècies es basa sobretot en caràcters microscòpics, com ara la constitució de la cutícula i la presència o absència de cistidis. El grup més ben representat al nostre país és el dels que presenten la cutícula d’aspecte fibrós, formada per hifes ajagudes, cilindràcies, radials i uns notables cistidis amb 1-3 banyes corbades, sobre les làmines (secció Pluteus o Trichodermi). El més freqüent és P. cervinus (=P. atricapillus), que viu sobre soques de planifolis i també de coníferes (però en aquest cas, més aviat als Pirineus). Presenta el barret convex, aplanat (4-12 cm) de color bru fosc, progressivament més clar en envellir. És un comestible d’escassa qualitat. Un color de barret semblant presenta P. atromarginatus (4-15 cm), més rar, que es diferencia de l’anterior per l’aresta de les làmines de color bru negrós per la presència de cistidis marginals de contingut brunenc. També semblant, però de barret gris blavós o gris verdós és P. salicinus, només trobat fins ara sobre soques de faig, al Montseny. La darrera espècie del grup és P. patricius (=P. curtisii), la més grossa (5-15 cm), de barret blanc, amb esquames brunenques al centre, que viu sobre soques de planifolis, al voltant del massís del Montseny. Al Far (Dosrius) ha estat trobat sobre serradures. La segona secció (Hispidodermi) conté bolets més petits, de cutícula també formada per hifes radials, però amb cistidis, quan n’hi ha, sense banyes. Amb colors grocs al barret, o rosats al peu, tenim P. leoninus (4-6 cm), un bell bolet de color groc d’or o ataronjat, més fosc al centre, amb cutícula tomentosa i peu estriat, citat de les fagedes del Montseny i de la Cellera. Amb el barret (2-6 cm) blanquinós, amb fines esquames brunes i peu bulbós, tenim P. boudieri (=P. semibulbosus), freqüent sobre branques caigudes de faig, a Santa Fe del Montseny. De les espècies amb cutícula cel·lular (secció Cellulodermi) i barret vellutat, en coneixem 8 al nostre país. Són bolets de mida petita. P. romellii (=P. lutescens) té el barret bru groguenc (1-5 cm) i el peu groc viu. L’espècie més citada és el petit P. nanus (2-5 cm), de color bru fuliginós fosc, rugós vers el centre, que viu sobre soques de faig, surera, roure, etc., des del Montseny i les serres del Maresme fins als Pirineus.