Resultats de la cerca

La forma del cos de la llima Ruvettus pretiosus respon molt bé a la d’un peix pelàgic gros pot atènyer 2 m, bon nedador i depredador Té el dors bru fosc, amb els escuts dèrmics blanquinosos, i l’interior de la boca negrós Sembla que fa migracions nocturnes cap a aigües superficials Domènec Lloris La família dels gempílids és formada per peixos grossos i bons nedadors, de cos fusiforme, més o menys comprimit, amb escates petites o bé virtualment absents perquè han adquirit una consistència dura i espinosa la línia lateral és simple, doble o vestigial El cap és gros i la boca, no protràctil i…

Formació de territs tresdits Calidris alba deambulant apressadament, com és típic de l’espècie, pels sorrals costaners Destaca el to general blanquinós del seu plomatge hivernal i, sobretot, l’absència del dit posterior Arriba a atènyer els 20 cm Xavier Ferrer Als Països Catalans és un migrador regular, tant a la primavera com a la tardor al litoral del continent, i més escàs a les Illes A l’hivern és molt local i escàs, i es troba regularment només en uns pocs indrets de Catalunya i el País Valencià, tot i que també es coneixen algunes rares dades hivernals a les Balears La migració…

La mallerenga cuallarga Aegithalos caudatus viu a tota mena de boscos, principalment de terra baixa, on se la veu volant d’un arbre a l’altre, sempre en estols compactes dels quals sorprèn la rapidesa de moviments Té, com la resta de mallerengues, una manera característica de moure’s per les branquetes, voltant-les insistentment i gairebé contínuament Aquesta mallerenga, però, no es confon amb cap altra per l’aspecte que li dona la cua, molt més llarga que el cos Ramon Torres Als Països Catalans la mallerenga cuallarga és sedentària i nidificadora comuna falta a les zones costaneres de l’…

El pardal de bardissa Prunella modularis té la mida d’un pardal i el plomatge predominantment de color gris pissarra, bé que al dors és brunenc El bec és llarg i fi, de color fosc Sol veure’s, solitari, a les bardisses i les mates baixes, com l’exemplar de la fotografia, feta a Núria Jordi Vidal El pardal de bardissa és nidificador abundant a Andorra, la Catalunya humida i la zona montana de la Catalunya Nord També se’l pot trobar a barrancs frescals i humits de les parts altes dels ports de Beseit, i potser estigui també en algun punt del Maestrat i Penyagolosa És un migrador parcial, de…

La gavina corsa Larus audouinii , espècie d’hàbits marcadament marins, és més grossa que la gavina vulgar, doncs ateny fins a 49 cm, i té el bec molt peculiar robust, vermell, amb una barra negra al mig i la punta groga Aquest caràcter i el color verd d’oliva de les potes, que ens mostra l’exemplar de la fotografia, procedent de les Balears, la distingeixen de la resta de gavines igualment grisoses del dors i blanques del pit En vol es pot distingir per la forma de les ales, primes i punxegudes, amb la punta negra que contrasta, en el seu moviment, amb el color gris uniforme del damunt Jesús…

El voltor comú Gyps fulvus és el més típic dels nostres voltors, fàcil de veure en vol en zones obertes i rocoses, com aquest exemplar de les nostres muntanyes La seva silueta, d’ales llargues i cua curta i arrodonida és característica, així com la majestuositat del seu vol a vela Noteu l’aspecte escabellat de l’extrem de les ales, donat per les rèmiges primàries extremes, característica dels grans ocells velers Oriol Alamany L’estatut d’aquesta gran rapinyaire és força variable a les diferents regions dels Països Catalans L’any 1982, unes 80 parelles van criar a nuclis dels Prepirineus…

La cigonya negra Ciconia nigra és un ocell escàs a casa nostra És inconfusible pel seu plomatge, predominantment negre, tret de les parts inferiors, que són blanques És lleugerament més petita que la cigonya no sobrepassa els 96 cm Oriol Alamany Als Països Catalans és un migrador molt escàs, però sembla regular, almenys a la tardor, a la Catalunya Nord i resta del Principat A les illes Balears, ha estat citada a Menorca, Mallorca i Formentera, i hi sembla més escassa, potser només accidental També sembla molt més escassa al País Valencià, sobretot a la meitat meridional que deu quedar fora…

D’entre els túrdids, la merla roquera Monticola saxatilis , a dalt, a l’esquerra, a l’estiu, és impossible de confondre amb altres pel color brunovermellós de l’abdomen i el blau del cap, ultra una taca blanca del mantell, que no és visible a l’exemplar mascle del dibuix, i que es manté en tots els plomatges i en la femella, de color marronós, molt poc vistent Els mascles de la merla blava M solitarius , a sota, a l’esquerra, són de color blau grisós, amb la cua més fosca, i a l’hivern més fosca encara El tord comú Turdus philomelos , a dalt a la dreta es diferencia de la griva T…

Aspecte general extern d’un poliplacòfor A Detalls d’una valva intermèdia en visió ventral B i dorsal B’ i d’una valva terminal C Hom ha indicat en el dibuix 1 valva inicial, 2 cinturó marginal, 3 valva intermèdia, 4 quilla, 5 valva terminal, 6 sinus, 7 dents d’inserció, 8 laminetes suturals, 9 àrea central, 10 àrea lateral, 11 mucró Lluís Centelles, a partir de fonts diverses Hom ha considerat durant molt de temps que els poliplacòfors Polyplacophora pertanyien a la classe dels amfineures Amphineura , juntament amb els aplacòfors Aplacophora Tanmateix, alguns autors distingeixen…

Els pardals són ocells petits, de bec gruixut i generalment de colors somorts, poc vistents, bé que en detall sorprèn descobrirne les petites diferències El pardal comú Passer domesticus , a dalt ateny fins a 14,5 cm, i el mascle ostenta una taca negra al pit, que manca en la femella, en general de colors més apagats El pardal roquer Petronia petronia , a dalt, a la dreta, un ocell molt actiu, que corre entre les roques, és de mida semblant i de colors més pàllids, amb una cella blanca que es perllonga cap enrere i una lleugera taca groguenca a la gola El pardal d’ala blanca Montifringilla…