D’entre els túrdids, la merla roquera (Monticola saxatilis, a dalt, a l’esquerra), a l’estiu, és impossible de confondre amb altres pel color brunovermellós de l’abdomen i el blau del cap, ultra una taca blanca del mantell, que no és visible a l’exemplar mascle del dibuix, i que es manté en tots els plomatges i en la femella, de color marronós, molt poc vistent. Els mascles de la merla blava (M. solitarius, a sota, a l’esquerra), són de color blau grisós, amb la cua més fosca, i a l’hivern més fosca encara. El tord comú (Turdus philomelos, a dalt a la dreta) es diferencia de la griva (T. viscivorus, a sota) per les dimensions (23 cm, contra els 28 de la griva) i pel color del dessota de les ales, ocraci en aquell i blanc en aquesta. La merla (Turdus merula, a baix a l’esquerra) és prou coneguda i fàcil de distingir pel color negre de tot el plomatge i el groc del bec (en els mascles); les femelles i els joves són d’un marró fosc amb el bec d’un to clar. La merla de pit blanc (T. torquatus, a la dreta) és aproximadament de la mateixa mida que la merla (24-25 cm) i el mascle, que s’il·lustra aquí, té una franja ampla blanca al pit i el plomatge de la resta del cos no tan fosc com la merla.
Marisa Bendala.
Espècie d’àmbit mediterrani lligada als hàbitats secs i rocallosos, presenta una distribució local i irregular tant als Països Catalans com a la totalitat de la seva àrea de nidificació a la regió mediterrània. A la Catalunya Nord és present als indrets adients de la muntanya i el litoral rocallós, i manca només a la plana del Rosselló. A Catalunya es distribueix, d’una banda, pels ambients muntanyencs més secs dels Prepirineus i els Pirineus orientals i de l’altra, pels sectors més abruptes del litoral, i torna a aparèixer a les serralades costaneres meridionals, on esdevé força comú. Al País Valencià és regularment distribuït pels barrancs de les comarques de l’interior i, un altre cop, pels trams més accidentats de la costa, cas dels roquissars costaners de la Marina alacantina. A les Balears és comú en tota mena de cingles, tant litorals com de terra endins, i ateny la màxima a l’illa de Menorca.
La població indígena de merla blava és sedentària. De tota manera, són característics els moviments dispersius dels individus joves, un cop acabada la cria, els quals es desplacen distàncies variables, encara que sempre relativament properes dels territoris de nidificació. Resten encara per precisar els aspectes referits a la hivernada de la merla blava a l’àrea d’estudi. Sembla clar que la població es reparteix quelcom i que, globalment, hom pot parlar d’un cert caràcter de nomadisme hivernal no gaire acusat, que s’observa especialment en comarques litorals. L’abast de l’arribada, d’altra banda ben segura, de poblacions ultrapirinenques, resta així mateix per comprovar.
Àrea de nidificació de la merla blava (Monticola solitarius) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
La merla blava defuig tant els ambients humits com els relleus suaus; així doncs, apareix lligada a tota mena d’espadats i cingles, amb una marcada preferència envers el calcari. Als Pirineus és una típica espècie de morrenes; arriba localment a depassar els 1500 m d’altitud, encara que a l’estiu, després de la cria, hom pot observar-la a altituds superiors, al voltant dels 2000 m, en grups sovint conformats pels joves de l’any.
A més d’aquests hàbits tan austers, la merla blava també en freqüenta altres de més artificials; és especialment característica de ruïnes i construccions rurals abandonades o poc utilitzades. Si bé de cara a la nidificació s’estima els indrets tranquils, hom pot detectar una tendència a l’apropament a hàbitats amb presència humana; així, ha estat trobada com a nidificadora a nuclis urbans costaners, i n’és coneguda també l’afecció a visitar pedreres en actiu.