El voltor comú (Gyps fulvus) és el més típic dels nostres voltors, fàcil de veure en vol en zones obertes i rocoses, com aquest exemplar de les nostres muntanyes. La seva silueta, d’ales llargues i cua curta i arrodonida és característica, així com la majestuositat del seu vol a vela. Noteu l’aspecte escabellat de l’extrem de les ales, donat per les rèmiges primàries extremes, característica dels grans ocells velers.
Oriol Alamany.
L’estatut d’aquesta gran rapinyaire és força variable a les diferents regions dels Països Catalans. L’any 1982, unes 80 parelles van criar a nuclis dels Prepirineus meridionals (serralades del Montsec i del Boumort) i als ports de Beseit. Antigament, aquest voltor era més estès pels Prepirineus i per altres serralades centrals i meridionals de Catalunya i del País Valencià; la seva desaparició del sector oriental s’ha datat cap a l’inici de la dècada dels 60, encara que manca tota altra informació. Actualment, el nombre de parelles nidificadores sembla que ha augmentat, si bé és possible que això sigui degut a la millor qualitat dels censos i al descobriment de noves parelles reproductores.
Malgrat el sedentarisme de l’espècie, els joves de l’any i els individus immaturs o no reproductors realitzen moviments erràtics o de dispersió; també els adults es desplacen a les zones que els ofereixen més recursos alimentaris, principalment després de la cria, en direcció cap a les muntanyes on s’arrepleguen els ramats cercant pastures fresques. Aquest fet afecta tots els ocells i és força notori arreu de tots els Pirineus. A la Catalunya Nord són pocs els individus que s’observen, si bé ocasionalment, i sobretot a les zones muntanyoses, apareixen joves a la tardor.
Àrea de nidificació de l’aufrany (Neophron percnopterus, en verd), el voltor comú (Gyps fulvus, en ratllat blau) i el voltor negre (Aegypius monachus, en taronja) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
A Catalunya, a les serralades pirinenques i prepirinenques, és fàcil de veure aquesta espècie, àdhuc prop de la mar (un exemplar fou abatut l’hivern del 1972 a cala Montgó, al Baix Empordà); a les comarques meridionals succeeix quelcom de similar amb els ocells procedents dels ports de Beseit, i que poden veure’s a les serres litorals i prelitorals, fins i tot a zones planeres dels voltants, com ara el delta de l’Ebre. Al País Valencià se’n veuen amb força freqüència, ja que les colònies dels ports de Beseit es veuen al Baix Maestrat i, a més, existeixen altres nuclis igualment propers a la veïna Terol; l’existència d’algunes parelles reproductores més al SW, al mateix Baix Maestrat, no pot ser descartada. No és rar veure-hi individus, fins i tot petits grups, encara que d’una forma irregular, a l’Alt Maestrat, l’Alcalatén, i fíns a la Plana Baixa. A les comarques centrals, el voltor comú és considerat com un ocell erràtic durant tot l’any, i se’n veuen exemplars solitaris o en petits grups, mentre que no ha estat mai citat a les comarques meridionals. A les Illes és un visitant molt rar; només se’n coneixen 3 o 4 citacions antigues a Mallorca (una d’elles de 3 exemplars el 29.03.57); darrerament se’n va veure una parella a Formentera, i el setembre de 1983 un jove s’instal·là a Mallorca, on roman fins a l’actualitat.
El voltor comú nia en colònies, encara que ho pot fer en solitari, en repeus i en coves de penya-segats, preferentment calcaris i assolellats. Entre el final de desembre i el començament de gener dipositen un únic ou. El desenvolupament del poll és molt lent i no vola fins als 3 mesos d’edat, en què encara depèn per un cert temps dels adults.