La gavina corsa (Larus audouinii), espècie d’hàbits marcadament marins, és més grossa que la gavina vulgar, doncs ateny fins a 49 cm, i té el bec molt peculiar: robust, vermell, amb una barra negra al mig i la punta groga. Aquest caràcter i el color verd d’oliva de les potes, que ens mostra l’exemplar de la fotografia, procedent de les Balears, la distingeixen de la resta de gavines igualment grisoses del dors i blanques del pit. En vol es pot distingir per la forma de les ales, primes i punxegudes, amb la punta negra que contrasta, en el seu moviment, amb el color gris uniforme del damunt.
Jesús R. Jurado.
Darrerament, la gavina corsa es troba en expansió pel que fa als Països Catalans. A les Illes, aquesta espècie s’ha beneficiat del cessament de la recol·lecció d’ous que s’anava efectuant; el cens realitzat a les Balears l’any 1983 donà la xifra de 500-550 parelles en tot l’arxipèlag, i la colònia trobada recentment a Catalunya ha passat de 36 parelles l’any 1981 a 200 el 1982, amb una mínima de 546 el 1983, xifra que augmentà fins a unes 1200 el 1984-85. Possiblement, la disminució important soferta per altres colònies de la Mediterrània occidental hagi repercutit en aquest augment. El tercer nucli de cria dels Països Catalans, la colònia dels Columbrats, la conformen unes 300 parelles. Tot plegat suposa un total d’unes 2000 parelles, xifra que implica aproximadament la meitat de la població mundial.
Fora de les àrees de cria i els seus voltants, la gavina corsa és irregular i molt escassa. A la Catalunya Nord solament se’n coneix una citació; a la resta de Catalunya hom veu principalment ocells solitaris des de la costa de la Selva i el Maresme cap al S, on es detecta en qualsevol època de l’any, sempre, però, en un nombre molt escàs. El mateix passa al litoral valencià, on és força freqüent, si bé irregular, a les costes i a les salines meridionals, on hom pot observar individus estacionats. Tot el que hem dit anteriorment té sentit si es té present que, després de la cria, una bona part de les gavines es desplacen cap al S i retornen a la primavera.
L’estatus d’aquesta espècie no és encara prou clar. Una bona part dels ocells són estivals i nidificadors; arriben a les àrees de cria el març i, sobretot, l’abril, i comencen a niar al final d’aquest mes. És ben segur que un petit nombre d’individus hi hiverna, almenys pel que fa a les Balears. En altres zones han estat detectades arribades força primerenques el gener i el febrer, sense que hom pugui descartar el caràcter d’hivernants divagant pel voltant de llurs indrets de reproducció. Un cop acabada la cria, una gran majoria dels adults i gairebé tots els joves i immaturs desapareixen, sense que hom sàpiga exactament on es dirigeixen, encara que les zones d’hivernada probablement se situïn a la costa mediterrània africana i atlàntica fins a Somàlia. Abans d’hivernar, una part de les gavines balears, catalanes i dels Columbrets, es concentren al delta de l’Ebre per mudar.
Fins al descobriment de la colònia continental, aquesta espècie només niava en illots i petites illes de les Balears i, més rarament, en penya-segats de les illes grans, així com als Columbrats, formant colònies força compactes, les quals acostumaven a separar-se de les de gavià argentat; la colònia continental descoberta l’any 1981, però, s’assenta sobre un terreny baix, planer i sorrenc.
És una espècie típicament litoral, que sembla preferir les costes rocoses o de penya-segats a les extenses platges sorrenques, almenys a les illes, ja que al continent ha variat sensiblement els seus costums.