Resultats de la cerca

Individu adult del ctenòfor Mnemiopsis leidyi , d’uns 10 cm de longitud S’hi poden distingir les sis bandes ciliades que emeten llum iridescent És molt probable que sigui present a les zones de la Mediterrània on no s’ha registrat, però que no s’hagi mostrejat suficientment per a detectar-lo Eduardo Obis L’entrada d’espècies allòctones que es converteixen en invasores és un fenomen natural No obstant això, sembla que en les últimes dècades diversos fenòmens, com ara l’escalfament global, la sobrepesca i la contaminació, afavoreixen l’arribada d’aquestes espècies Un dels casos més…

Les portulacàcies constitueixen una família distribuïda gairebé per tot el món, bé que la majoria de les seves 500 espècies són pròpies de la franja occidental d’Amèrica i del S d’Àfrica al nostre país, n’hi viuen només dues Comprenen sobretot herbes, anuals o vivaces, i també alguns arbusts, i habitualment es tracta de plantes crasses, ben adaptades als hàbitats eixuts i calents que habiten Fan flors més aviat petites i no gaire vistents, amb dos sèpals, generalment cinc pètals acolorits, el mateix nombre d’estams i un gineceu tricarpellar L’ovari és súper tret del gènere Portulaca , que el…

La terretitona Calidris minuta , el més petit dels territs a penes ateny 14 cm, té el bec ben recte i negre, color aquest de les seves potes, també el mantell hivernal perd el to virolat que té a l’estiu, i esdevé gris José Damián Navarro Medina La terretitona és comuna en migració pels Països Catalans a l’hivern és localment freqüent a Catalunya i el País Valencià, i és molt més rara a les Balears La migració prenupcial comença el març, continua l’abril, arriba a la seva màxima durant el maig i decreix el juny La migració postnupcial es més nombrosa en efectius, s’inicia l’agost i augmenta…

Morfologia La sargantana vivípara Lacerta vivipara té el cap proporcionalment petit, les potes relativament curtes i una locomoció lleugerament serpentiforme Javier Andrada És una sargantana relativament grossa pot assolir fins 8,8 cm de longitud de cap i tronc, i la cua, molt variable, pot mesurar des d’1,1 fins a 2,5 vegades aquesta dimensió Té un aspecte peculiar el cap és petit i més aviat arrodonit, mentre que el tronc és força llarg, proporcionalment, i aplatat Les potes són més aviat curtes i el coll i la cua són relativament gruixuts Les escates dorsals són granulars, però més…

La bagra catalana ha estat una de les darreres espècies descrites a les aigües continentals catalanes Les seves poblacions han patit una forta regressió els darrers vint anys Adolf de Sostoa La bagra catalana Squalius laietanus , a diferència de la bagra europea S cephalus , és de mida més petita les femelles rarament superen els 30 cm de llarg i els mascles fan entre 15 i 20 cm Té el cos gruixut i llarg, encara que comprimit a la regió caudal, i el cap relativament gros i amb boca súpera, però més prima i apuntada que la de la bagra europea L’extrem de l’aleta caudal i el de la dorsal són…

El talpó comú Microtus duodecimcostatus és un petit rosegador difícil de diferenciar dels altres representants del subgènere Pitymys presents a la península Ibèrica Cal recórrer a trets dentaris i morfomètrics Les mesures corporals són les següents 91-1 70,5 mm de cap i cos, 21-34,5 mm de cua, 15-18,5 mm de peu posterior, 7,5-10 mm d’orella el pes és de 19-32 g Xavier Palaus És un petit rosegador del subgènere Pitymys , de cos allargat, cap arrodonit i cua curta, que presenta determinades adaptacions a la vida subterrània, com, per exemple, ulls i orelles petits i crani aplatat Altrament,…

El tret més característic de la llebre Lepus europaeus és la taca negra que presenta a la cara posterior de les orelles Altrament, a diferència del conill, té la llargada del peu posterior de més de 10 cm i la de la sèrie dentària de més de 16 mm Té els ulls grans, la cua curta i els exemplars grans poden arribar a pesar entre 5 i 6 kg Als peus, les callositats plantars, que presenten la majoria dels mamífers, són substituïdes per coixinets de pèls llargs i llanosos Les femelles són una mica més grans que els mascles Xavier Palaus És un mamífer de talla mitjana, en relació a la fauna dels…

La mallerenga blava Parus caeruleus és fàcil de veure en arbredes i tota mena de boscos, i també en jardins És inconfusible pel color blau de les ales, la cua i el capell i pel dibuix general del plomatge, És més petita que la mallerenga carbonera ateny 11,5 cm, amb la qual podria confondre’s de lluny La femella és semblant al mascle Noteu, a la fotografia, l’anella que porta a la pota, que li ha estat posada dins d’una campanya d’anellatge d’ocells, a les Balears Jesús R Jurado La mallerenga blava és sedentària i nidificant comuna a la major part dels Països Catalans, excepte les Balears…

La fagina Martes foina és semblant a la marta, però se’n distingeix perquè té el color general menys rogenc i més de color de xocolata, i per la taca gular o pitet que és sempre blanca i, sovint, més extensa que la de la marta Té les plantes dels peus sense pèls Antonio Bea És d’estructura semblant a la marta La longitud del cap i tronc és de 420-560 mm, la de la cua 200-320 mm, la de l’orella de 31-48 mm i la del peu posterior de 71-95 mm Els mascles són una mica més grans que les femelles La fagina pesa de 850 a 1700 g Les fagines d’Eivissa, segurament extintes, devien de ser més petites…

El picot garser gros Picoides major té el cos més petit que el picot verd ateny 23 cm, i és comú als nostres boscos Es distingeix del més rar picot garser petit Picoides minor , per la taca blanca del costat, la taca vermella de sota la cua i la franja negra de la cara, que és contínua, com s’observa a l’exemplar de la fotografia, feta a Aigüestortes, als Pirineus El mascle té una taca vermella darrere el cap i els joves tenen tot el capell d’aquest color Xavier Parellada Espècie característica dels boscos bòreo-alpins, el picot garser gros ocupa la Catalunya Nord és absent de la plana del…