Talpó comú

. És un petit rosegador del subgènere Pitymys, de cos allargat, cap arrodonit i cua curta, que presenta determinades adaptacions a la vida subterrània, com, per exemple, ulls i orelles petits i crani aplatat. Altrament, encara que és d’hàbits totalment cavadors, no presenta adaptacions morfològiques particulars a les extremitats. El pelatge és curt i dens i presenta canvis de coloració relacionats amb l’edat; els individus joves són gris fosc i a la primera muda agafen una tonalitat marró terrós amb tons groguencs cap als flancs. Hi ha un predomini del color gris sobre el marró, i a la part ventral un aclariment general. La cua és pràcticament monocolor d’un to crema.

Biologia

És una espècie que colonitza espais oberts que són, o han estat, conreats per l’home. Habita terrenys cultivats, com camps d’alfals, de fruiters (pomeres, pereres), de naps i remolatxa, així com en prats i camps abandonats, sempre que hi ha un recobriment herbaci suficient per a trobar-hi aliment. Actualment, és freqüent veure els pilons de terra que denuncien la seva presència tant als talussos com en els parterres centrals de les autopistes. Construeix llargues i tortuoses galeries de 5 a 40 cm de fondària, segons les característiques del terreny on realitza la majoria de les seves funcions vitals (s’alimenta, reposa, es reprodueix, etc.).

En la seva activitat excavadora, va arrencant la terra amb les incisives (és freqüent la captura d’exemplars amb la boca plena de terra) i la va expulsant a l’exterior amb l’ajut, primer, de les potes anteriors, que la fan passar per sota la panxa, i, després de les potes posteriors, que la van acumulant al seu darrere. Per mitjà d’anades i vingudes, va arrossegant la terra fins al forat exterior i, així, es van fent els característics pilons de terra que indiquen la seva presència. La distribució dels pilons sobre el terreny és aparentment desordenada i la seva densitat, així com l’existència de pilons nous i pilons vells, són indicadors de les condicions de la població. Quan hi ha molta activitat sempre en van apareixent de nous; en canvi, a l’estiu, quan hi ha un descens important de l’activitat i de la població, el nombre de pilons de terra disminueix considerablement. La presència de colònies antigues del talpó comú sobre un prat es detecta perquè, en desaparèixer els pilons de terra a causa de la pluja o del vent, tot el prat apareix perforat per gran quantitat d’antics orificis d’entrada i sortida de les galeries. Quan el terreny s’asseca més del compte, excava galeries més profundes per cercar terra amb el grau d’humitat adient.

El talpó comú s’alimenta d’arrels, de les quals es menja la capa externa, de bulbs, tubercles i tota mena d’estructures vegetals que tinguin un elevat percentatge d’aigua i abundant matèria orgànica (pomes que cauen de l’arbre, etc.). A les terres baixes mediterrànies, pot provocar autèntics flagells en determinats cultius. Els més afectats són els d’alfals i els de fruiters (pomeres, pereres, tarongers), ja que, en rosegar les arrels, posa en perill la viabilitat dels arbres. No obstant això, cal dir que en els camps de fruiters es menja més de gust les arrels de la verdolaga (Portulaca oleracea) i altres herbes fresques que els pagesos deixen créixer sota i entre els arbres per evitar que, en caure a terra, la fruita es malmeti, que no les arrels del propi arbre. Als camps d’alfals, menja les arrels per sota la terra, de manera que, al principi del flagell, no es detecta cap malura, però, al cap d’un temps, comencen a aparèixer mates d’alfals grogues que, en estirar-les, s’arrenquen fàcilment.

El cicle d’activitat no és ben determinat, però hom ha pogut constatar una activitat fonamentalment diürna amb dos màxims, una mitjanit i un altre a primeres hores de la tarda. Presenta també activitat nocturna, però sembla menys intensa que la diürna. A les hores crepusculars i nocturnes, aprofita per sortir dels seus caus, fer noves galeries i, eventualment, menjar la fruita que hi ha per terra. En aquestes sortides és quan pot ésser capturat pels seus enemics principals, que són els ocells rapinyaires nocturns, sobretot l’òliba (Tyto alba), i els petits carnívors.

Presenta activitat reproductora durant tot l’any. Els mascles arriben a la maduresa sexual a les quatre o cinc setmanes del seu naixement, mentre que les femelles hi arriben una mica més tard, a les sis setmanes. Les femelles tenen dos màxims d’activitat, un al mes d’abril i l’altre als mesos d’agost i setembre; en canvi, els mascles són actius igualment durant tot l’any, si s’exceptua una disminució a l’hivern, que coincideix amb la de les femelles, probablement perquè els individus nascuts a l’estiu no arriben a la seva maduresa sexual fins a la primavera següent. El fet que presenti vida subterrània fa que els factors ambientals i la quantitat d’aliment no tinguin una influència directa com a limitants de l’activitat sexual. Les femelles tenen un nombre mitjà d’embrions per part de 2,8, amb un interval d’una a cinc cries. Els valors extrems són exclusius dels individus que es troben a l’estadi de més plenitud de la seva vida; les femelles més joves i les més velles són les que tenen menys cries per part. El període de gestació dura unes tres setmanes. Les cries, en néixer, pesen de 2 a 2,8 g, no tenen pèl i són cegues. Al tercer o quart dia, presenten el cos cobert per un pèl gris i, als quinze dies, tenen una aparença molt semblant, a excepció del pes i la grandària, a la d’un adult.

Corologia

Àrea de distribució del talpó pirinenc (Microtus pyrenaicus, en taronja) i del talpó comú (M. duodecimcostatus, en verd) als Països Catalans.

Maber, original de l’autor.

El talpó comú és una espècie ibèrica, amb penetració, per la banda mediterrània, cap al N de França. Ocupa pràcticament tota la Península menys la zona nord-occidental. Falta des de Lisboa fins a Galícia i gran part de la Serralada Cantàbrica. A França, ocupa la franja mediterrània i penetra per la vall del Roine fins a Lió emparada en les seves característiques mediterrànies. Als Països Catalans, habita les terres baixes mediterrànies i submediterrànies. A la Catalunya Nord, s’estén per tota la plana del Rosselló i el Conflent i arriba fins als 700-800 m (Mosset, 650 m). Al Principat i al País Valencià, presenta el mateix tipus de requeriments i ha estat localitzada fins als 800 m (Bagà). A altres indrets de la península Ibèrica, es troba a altituds superiors: 1200 m a Canfranc (Pirineus d’Osca) i 2200 m a Sierra Nevada.

Té costums excavadors i porta vida subterrània, fet que constitueix, indirectament, un factor limitant en la seva distribució. La natura del terreny i la seva estabilitat són factors essencials per a la seva presència. Els terrenys excessivament pedregosos, amb una capa de terra minsa, o sorrencs limiten la seva expansió. Així mateix, terrenys que aparentment podrien ésser colonitzats per l’espècie, si són treballats amb assiduïtat o són sotmesos a moviments de terra freqüents, també impedeixen l’estabilització de grups poblacionals. Aquest és el cas del delta de l’Ebre, on els canvis de cultiu solen ésser freqüents i, encara que el terreny i les condicions climàtiques li siguin adients, l’espècie no hi és present.

Registre fòssil i variabilitat

Al S de França, se’n troben restes fòssils des del Plistocè mitjà a poblacions molt pròximes als límits actuals de l’espècie. A la península Ibèrica, s’han trobat restes a Villena (Alt Vinalopó) que semblen tenir 3000 o 4000 anys d’antiguitat.

Als Països Catalans, han estat descrites set subespècies de Microtus (Pitymys) duodecimcostatus: duodecimcostatus, ibericus, centralis, regulus, provincialis, pascuus i flavescens. Durant els últims anys, molts autors han qüestionat la seva validesa. Actualment, es considera que es tracta d’una espècie monotípica que presenta una disminució progressiva de grandària de N a S i d’W a E. Als Països Catalans, aquesta variació també es manifesta.