Sargantana vivípara

Morfologia

És una sargantana relativament grossa; pot assolir fins 8,8 cm de longitud de cap i tronc, i la cua, molt variable, pot mesurar des d’1,1 fins a 2,5 vegades aquesta dimensió. Té un aspecte peculiar; el cap és petit i més aviat arrodonit, mentre que el tronc és força llarg, proporcionalment, i aplatat. Les potes són més aviat curtes i el coll i la cua són relativament gruixuts. Les escates dorsals són granulars, però més grolleres o grosses que en altres espècies, i carenades; es disposen en 22-41 fileres al mig del tronc. Les dues fileres del centre del dors són formades per escates una mica més petites que la resta. Presenta un collar serrat, format per 6-12 escates, separat del mentó per una filera de 12 a 24 escates gulars. Les escates ventrals, trapezoidals i imbricades, formen sis o, més rarament, vuit fileres longitudinals. Tenen molt pocs o cap grànul supraciliar i les escates supranasals estan més o menys en contacte. Hi ha de cinc a divuit porus femorals per banda. El moviment de l’animal sembla una mica més serpentiforme que el d’altres sargantanes.

Com sigui que l’espècie ocupa una àrea molt extensa, presenta una enorme variabilitat, però no hi ha tendències regionals dintre les poblacions, sinó una barreja de tipus dins de cadascuna d’elles. Normalment és castanya, grisa o oliva, amb algunes ratlles dorsilaterals clares, taques o ocel·les dispersos foscos. El flanc presenta una banda occipital fosca, bandes parietals fragmentades, bandes supraciliars marcades clares, banda temporal brunenca, subocular marcada clara i maxil·lar negrenca. El ventre és blanc, groc, taronja o vermell; la gola és blanquinosa o blavosa i tota la part inferior és coberta amb moltes taques fosques, especialment en el cas dels mascles. Els animals dels Pirineus catalans són, en conjunt, de tons castanys relativament clars, sense taques, o amb poques taques o bandes dorsals en el cas dels mascles.

Biologia i ecologia

Hi ha molta diversitat en els biòtops ocupats per aquesta sargantana. Normalment és de costums terrestres, però pot grimpar per la vegetació. Exigeix un cert grau d’humitat i apareix a pastures o a vegetació herbàcia densa, a mulleres de muntanya, a serres costaneres, a vorades de bosc, prop de rieres, on pot nedar, i, en general, a gran varietat d’ambients. Passa del nivell del mar al N i centre de l’àrea, on és una forma molt comuna, a esdevenir montana a la part meridional. A les escasses localitats pirinenques on es troba, apareix, tant en landes com en boscos, però ben especialment a les mulleres, freqüents als estatges subalpins i alpins, a notable altitud.

Per les raons repetidament esmentades, la seva alimentació és molt variada i depèn del medi on viuen els individus; els tipus de preses que consumeixen més freqüentment són homòpters, aràcnids, himenòpters i dípters. També menja, però, altres insectes i llurs larves, oligoquets i gasteròpodes. A les planes herbàcies, menja preferentment homòpters i aranyes, als boscos humits de muntanya, dípters i aranyes, i en els secs, aranyes i himenòpters, segons les disponibilitats.

La reproducció acostuma a ésser vivípara, com indica el seu nom específic, però no ho és a les nostres terres. L’aparellament té lloc a l’abril o al maig. L’ovoviviparisme és més o menys complet segons les regions i és més marcat com més fred és el clima. Normalment cada femella incuba de tres a dotze ous durant uns noranta dies, que, al vessant S dels Pirineus, es desclouen entre dos i quatre dies després de ser dipositats. La cria mesura de 42 a 49 mm de longitud total.

Segons la latitud, hivernen durant períodes més o menys llargs, normalment de l’octubre al febrer. Acostumen a suportar períodes encara freds. Els mascles surten abans que les femelles i els joves. Les poblacions pirinenques tenen un cicle actiu més aviat curt. Els mascles són, a l’estiu, més actius a les hores centrals del dia, mentre que les femelles tenen dos màxims d’activitat, un al matí i l’altre a la tarda. A la primavera i a la tardor, tots els individus porten una activitat més semblant, generalment amb un únic màxim d’activitat a les hores centrals del dia, com ocorre en molts lacèrtids.

Corologia

Àrea de distribució de la sargantana vivípara (Lacerta vivipara, en verd) i de la sargantana pirinenca (L. monticola, en ratllat blau) als Països Catalans.

Maber, original dels autors.

Aquesta sargantana ocupa l’àrea més extensa de tots els lacèrtids. És present i comuna a tota Europa, llevat de l’àrea mediterrània, entra dins del cercle polar àrtic i es troba igualment per tot el N d’Àsia fins a l’illa Sakhalin, al Pacífic. A la península Ibèrica ocupa la franja N, de l’E de Galícia fins als Pirineus, a Andorra. Són molt poques les localitats on es coneix als Pirineus catalans, i es troben des de la Vall d’Aran fins a Andorra, normalment en zones de mulleres, en altituds compreses entre 1.850 i 2.400 m.