La bagra catalana ha estat una de les darreres espècies descrites a les aigües continentals catalanes. Les seves poblacions han patit una forta regressió els darrers vint anys.
Adolf de Sostoa.
La bagra catalana (Squalius laietanus), a diferència de la bagra europea (S. cephalus), és de mida més petita; les femelles rarament superen els 30 cm de llarg i els mascles fan entre 15 i 20 cm. Té el cos gruixut i llarg, encara que comprimit a la regió caudal, i el cap relativament gros i amb boca súpera, però més prima i apuntada que la de la bagra europea. L’extrem de l’aleta caudal i el de la dorsal són pigmentats; les aletes anal i ventral són més translúcides i vermellegen en els mascles durant el període de reproducció. Té bandes pigmentades al marge de les escates formant com un reticle que les fa força visibles, amb un dimorfisme sexual evident, especialment durant l’època de reproducció: les aletes anal i ventral del mascle adopten una coloració taronja rosada més forta, s’enfosqueix al dors i als flancs es torna més argentada. Les femelles són més grans que els mascles i d’un color verdós grisenc uniforme, amb la regió dorsal més fosca que la regió ventral, més platejada. En els mascles, sobre el fons verdós grisenc del cos, destaquen una sèrie de taques platejades, i la regió ventral és groguenca. Tenen entre 44 i 47 escates a la línia lateral. El nombre de radis és: D III /8, A III /6-8, V 9, P 17-20 i C 17. Les dents faríngies tenen l’extrem en forma de ganxo i formen dues fileres.
És una espècie litòfila que es reprodueix a la primavera, entre els mesos de maig i juny. La seva dieta alimentària és molt variada, i es considera una espècie omnívora que menja des de larves d’insectes aquàtics, especialment quironòmids i efemeròpters, fins a algues. A mesura que va creixent, però, es torna més depredadora i pot arribar a menjar altres peixos i, fins i tot, amfibis.
Es distribueix a la part baixa de la conca de l’Ebre i a les conques internes de Catalunya i de la península Ibèrica, i arriba fins a les conques del Tec, l’Aglí i possiblement l’Aude, a França (Llenguadoc-Rosselló). És probable que aquesta espècie presenti introgressió genètica per hibridació amb la bagra europea.