Resultats de la cerca

L’estrabisme consisteix en la desviació d’un ull, és a dir, la pèrdua del parallelisme que normalment matenen els eixos visuals dels dos ulls gràcies al qual s’adrecen al mateix objecte Sí l’estrabisme afecta una persona adulta, per exemple a causa d’una paràlisi dels músculs oculars consegüent a un traumatisme, es presenta una visió doble, molt molesta, de vegades acompanyada de vertigen, nàusees i vòmits En l’infant, l’estrabisme no respresenta solament una alteració estètica, com pensa molta gent de manera equivocada, sinó que provoca una pèrdua de l’agudesa visual de l’ull desviat Si hom…

Amb la denominació immunitat , en el sentit més ampli, hom designa la capacitat que té l’organisme per fer front als agents microbians infecciosos i el conjunt de recursos de què disposa per a evitar les accions nocives del gèrmens, el desenvolupament dels quals en els diversos teixits pot causar diferents trastorns patològics, i fins i tot la mort de l’individu El sistema immunitari, encarregat d’aquesta missió, mitjançant mecanismes d’acció molt variats, generalment aconsegueix d’impedir o controlar el desenvolupament microbià a l’interior de l’organisme, per la qual cosa la…

Definició La hipermetropia és un defecte de la refracció ocular en què les imatges pro vinents dels objectes propers són enfocades en un punt situat darrere la retina, la capa sensorial de l’ull, i que es manifesta amb una visió propera borrosa Causes i tipus La hipermetropia consisteix en una alteració de la capacitat de refracció ocular, a través de la qual, en condicions normals, s’enfoquen les imatges sobre la retina En aquest cas, els raigs lluminosos tendeixen a enfocar-se en un punt situat darrere la retina, de manera que els objectes es veuen com imatges borroses El defecte és molt…

Els exercicis d’estirament comprenen una sèrie de moviments corporals que cal dur a terme a l’inici de totes les sessions d’entrenament, independentment de quina sigui l’activitat física o l’esport que es practiqui, i que tenen com a objectiu, precisament, estirar els músculs, els tendons i les articulacions, per tal de fer-los més flexibles i preparar-los perquè després es puguin contreure amb més força i velocitat, o també estirar més, segons el grup muscular de què es tracti D’altra banda, la realització d’aquests exercicis d’estirament prevé el desenvolupament de nombroses lesions…

Sigui quin sigui el tipus de moviment o acció que tinguin com a funció, tots els músculs necessiten energia perquè es produeixi la contracció de llurs fibres De manera simplificada, les cèllules de l’organisme obtenen l’energia que necessiten per a llur funcionament a partir del desdoblament de determinats compostos que consten de molècules de fòsfor i del nucleòsid adenosina, concretament del trifosfat d’adenosina o ATP Aquest compost, que conté tres molècules d’àcid fosfòric, es caracteritza perquè els enllaços entre aquests i la molècula d’adenosina són molt forts, de manera que només…

La resposta immunitària humoral es basa en l’acció dels limfòcits B, que, transformats en cèllules plasmàtiques , produeixen molècules proteiques denominades anticossos Els limfòcits B, com també els limfòcits T, tenen la propietat de respondre específicament contra un determinat antigen de fet, en la superfície d’aquestes cèllules, que circulen per tot l’organisme, hi ha exposats els anticossos que són capaços d’elaborar a l’espera d’entrar en contacte amb l’antigen corresponent D’ençà de la primera època de la vida, cada limfòcit es prepara per actuar contra el seu antigen específic, encara…

La principal activitat d’un anticòs és unir-se específicament a l’antigen corresponent Per això hi ha moltíssims anticossos diferents, ja que, per exemple, un sol microorganisme disposa de múltiples antígens en la superfície cellular Això no obstant, la unió antigen-anticòs és només una part del procés defensiu que involucra la immunoglobulina De vegades, la unió entre l’antigen i l’anticòs és suficient per a acomplir la missió encomanada a la immunoglobulina per exemple, quan una IgG s’uneix a una molècula d’una determinada toxina elaborada per un germen i n’impedeix l’activitat perjudicial…

Hom parla de cos estrany al nas quan un objecte qualsevol entra accidentalment a les fosses nasals La introducció de cossos estranys al nas no és gaire habitual en els adults, però sí que ho és en els infants, sobretot els més petits, que sovint s’introdueixen objectes a les fosses nasals mentre juguen Els cossos estranys introduïts són molt variats, però els que poden quedar retinguts fàcilment a l’interior de les fosses nasals i originar trastorns són els més petits i de forma arrodonida, com ara pedres petites, boletes, pèsols o mongetes En general, al principi no generen molèsties, de…

En la pell De vegades, quan es produeix una ferida s’introdueixen en la pell cossos estranys, que poden haver estat els mateixos elements causants de la ferida Si el cos estrany està solt i és petit, sortirà en fer la neteja de la ferida com s’ha explicat Així acostuma a passar amb els granets de sorra, i també amb petits trossos de vidre o de fusta En alguns casos, el cos estrany queda enclavat en la ferida, fins i tot amagat de manera parcial o total sota la pell Això pot passar amb els hams, agulles, trossos de vidre i d’altres objectes En aquests casos, en l’assistència de primers auxilis…

El vitiligen és un trastorn de la pigmentació caracterítzat per l’aparició de zones de pell despigmentades a causa de la destrucció, d’origen desconegut, dels melanòcits de les àrees que en són afectades Aquesta alteració no es presenta des del naixement Sol aparèixer entre quinze anys i vint-i-cinc S’inicia amb unes taques blanques i petites ben delimitades que, en general, al cap d’un temps s’estenen i formen àmplies plaques despigmentades Les taques solen ésser simètriques a les dues bandes del cos Habitualment, es localitzen en les zones de pell que envolten els orificis del cos, al…