Definició
La hipermetropia és un defecte de la refracció ocular en què les imatges pro vinents dels objectes propers són enfocades en un punt situat darrere la retina, la capa sensorial de l’ull, i que es manifesta amb una visió propera borrosa.
Causes i tipus
La hipermetropia consisteix en una alteració de la capacitat de refracció ocular, a través de la qual, en condicions normals, s’enfoquen les imatges sobre la retina. En aquest cas, els raigs lluminosos tendeixen a enfocar-se en un punt situat darrere la retina, de manera que els objectes es veuen com imatges borroses. El defecte és molt més accentuat en la percepció dels objectes situats a prop de l’ull.
La causa més habitual d’hipermetropia és que l’ull té un diàmetre anteroposterior més petit del que hom considera normal. Així, si bé les estructures intraoculars tenen un poder de convergència normal, enfoquen els raigs lluminosos en el punt en què normalment se situa la retina, que en aquest cas adopta una posició més avançada del que és habitual. En condicions normals, els infants petits presenten una hipermetropia fisiològica, perquè els globus oculars són petits amb relació al poder de refracció de llur sistema òptic. En créixer, però, l’ull s’allarga fins que, cap a 6 anys o 8, ateny la grandària normal, i el defecte desapareix. Quan el diàmetre anteroposterior de l’ull no augmenta prou el diàmetre, la hipermetropia serà permanent. Com que la grandària de l’ull és determinada genèticament, la hipermetropia sol ésser hereditària i afecta diversos membres de la mateixa família.
Una altra causa d’hipermetropia, molt menys freqüent, és que els elements intraoculars, com la còrnia o el cristal·lí, tinguin un poder de convergència menor del normal.
Quan el defecte és lleu, com que el cristal·lí disposa del mecanisme d’adaptació, és possible que la imatge dels objectes propers es pugui enfocar de manera adequada, forçant l’acció del múscul ciliar per tal que modifiqui la curvatura del cristal·lí. En aquest cas, s’anomena hipermetropia latent. Quan el defecte és més accentuat i el mecanisme d’adaptació, fins i tot forçat al màxim, no aconsegueix d’enfocar les imatges sobre la retina, els objectes propers es veuen borrosos, i aleshores és anomenada hipermetropia manifesta.
Manifestacions i evolució
En alguns casos, la hipermetropia no causa cap mena de molèstia durant molt de temps, és a dir que el defecte es troba en una fase latent, perquè pot ésser compensat gràcies a l’acció del múscul ciliar, que modifica la curvatura del cristal·lí i aconsegueix que les imatges s’enfoquin en la retina. Per tant, durant aquesta fase la visió no serà borrosa. Però és molt habitual que, malgrat que la visió no s’alteri, es presentin d’altres molèsties degudes a l’esforç que realitza l’ull per aconseguir una adaptació suficient del cristal·lí. Així, després de realitzar una tasca que exigeixi un esforç visual, com ara llegir, escriure o cosir, se solen presentar diverses molèsties: dolor ocular, mal de cap, llagrimeig, pestanyeig freqüent, congestió conjuntival i inflamació de les parpelles.
A més de l’esforç en el mecanisme d’adaptació, també es produeix un esforç en el mecanisme de convergència pel qual, a través dels músculs extrínsecs, els eixos òptics d’ambdós ulls s’adrecen a l’objecte proper. En aquest cas, l’excés d’esforç pot provocar la fallada d’algun múscul extrínsec, i un dels ulls es desvia cap endins. Aquesta alteració és anomenada estrabisme convergent.
En altres casos, el mecanisme d’adaptació no arriba a compensar el defecte, i s’esdevé una visió borrosa dels objectes propers a l’ull. Si el defecte és important, pot ésser evident ja des de la infància. Però de fet és habitual que durant força temps, generalment anys, l’esforç d’adaptació aconsegueixi que la visió sigui adequada. Per tant, la visió borrosa es presenta més endavant, en la pubertat o l’edat adulta, tant per un afebliment progressiu del múscul ciliar com per la menor adaptabilitat del cristal·lí pròpia del pas del temps.
En general, el defecte visual no és gaire accentuat, i se situa entre dues i cinc diòptries. Els casos de sis a vuit diòptries són excepcionals. Es podria pensar que el defecte té un límit de progressió que es relaciona amb la grandària de l’ull. De totes maneres, com que cada vegada el mecanisme d’adaptació compensador és menys eficient, no és estrany que hom observi una major dificultat visual progressiva, sense que això impliqui que el nombre de diòptries hagi augmentat.
Diagnosi i tractament
La diagnosi de la hipermetropia és senzilla. Hom l’efectua bàsicament amb l’examen de l’agudesa visual.
El tractament es basa en la utilització de lents esfèriques convexes que tenen un poder convergent, és a dir, que ajunten els raigs lluminosos que les travessen. Així, col·locades davant l’ull, concentren els raigs de llum de manera que possibiliten que els elements de refracció oculars aconsegueixin d’enfocar-los adequadament en la superfície de la retina.