Resultats de la cerca

El reconeixement de l’existència d’alguna mena de relació entre les flors i la reproducció dels espermatòfits ve ja d’èpoques llunyanes Teofrast, el pare de la botànica, va especificar 300 anys aC que les llavors es formen després de la floració i precisament dins de les flors Dos millennis més tard, Linné va donar el nom de fanerògames, que vol dir amb reproducció sexual aparent, a les plantes amb flors, en contraposició a la resta de vegetals que tenen «amagats» els òrgans de la reproducció sexual, als quals va denominar criptògames Linné suposava que els grans de pollen eren els elements…

Sigui quin sigui el tipus de moviment o acció que tinguin com a funció, tots els músculs necessiten energia perquè es produeixi la contracció de llurs fibres De manera simplificada, les cèllules de l’organisme obtenen l’energia que necessiten per a llur funcionament a partir del desdoblament de determinats compostos que consten de molècules de fòsfor i del nucleòsid adenosina, concretament del trifosfat d’adenosina o ATP Aquest compost, que conté tres molècules d’àcid fosfòric, es caracteritza perquè els enllaços entre aquests i la molècula d’adenosina són molt forts, de manera…

Introducció Els espermatòfits presenten típicament rel, tija i fulles, òrgans vegetatius similars als que són propis dels pteridòfits El conjunt de rel, tija i fulles, que rep el nom de corm , és la manifestació exterior d’una organització interna molt complexa característica dels vegetals que han colonitzat definitivament el medi aeri, els cormòfits o plantes vasculars De manera general, podríem dir que la rel s’encarrega de l’obtenció de l’aigua i els nutrients en dissolució, que les fulles fan la fotosíntesi i que la tija actua de pont entre l’una i les altres és el suport dels òrgans…

El visó americà Mustela vison és un mustèlid d’aspecte semblant al turó, de dimensions mitjanes i de color que varia des del marró xocolata fosc fins a gairebé negre, amb taques blanques al musell Té els peus amb cinc dits proveïts de membranes interdigitals i el pelatge curt i lluent No és una espècie autòctona però, introduïda al nostre país per la cria en granges, viu assilvestrada en algunes contrades, habitualment lligada a masses d’aigua, on destaca per la seva habilitat en la natació Jordi Vidal El seu cos és estret i llarg, molt més gran que el de l’ermini Mustela…

La gran voracitat del lucioperca o sandra el converteix en una amenaça per a la ictiofauna autòctona Enric Aparicio El lucioperca o sandra Sander lucioperca és una espècie introduïda de mida notable, que pot arribar a fer més d’1 m de longitud i 15 kg de pes Té el cos i el cap allargats, amb una gran boca en posició terminal i molt ben armada amb diverses fileres de dents, de les quals sobresurten unes dents canines molt desenvolupades, tant a la mandíbula superior com a la inferior Té dues aletes dorsals separades per un espai, l’anterior amb radis espinosos i la posterior amb una…

L’os Ursus arctos experimenta una lenta recuperació els seus rastres poden ser trobats des de la Ribagorça occidental fins a la Cerdanya i el Capcir, i des de la vall de Manyanet al Pallars Jussà i l’Arieja S’estima que el nombre d’ossos fluctua entre 14 i 16 Jordi Ruiz-Olmo L’os bru Ursus arctos es va extingir definitivament a la darreria del segle XX Segons diferents autors, l’últim os autòcton dels Pirineus catalans podria haver desaparegut entre el 1987 i el 1991 Aquest fet va originar moltes queixes del collectiu conservacionista a l’Estat francès com a conseqüència, es va aprovar un…

Exemplars de brema comuna Abramis brama a dalt, i de brema blanca Blicca bjoerkna , a baix, en què es pot apreciar el característic cos alt i comprimit lateralment, amb el cap petit amb relació a la resta del cos d’aquests ciprínids Biopix /Jens Christian Schou La brema comuna Abramis brama i la brema blanca Blicca bjoerkna són dos ciprínids natius i d’àmplia distribució a la major part d’Europa i l’oest d’Àsia, però no són espècies pròpies de la península Ibèrica Tot i no ser apreciades per la pesca esportiva, els últims anys han estat introduïdes en diferents punts dels Països…

Els virus es reprodueixen gràcies a un mecanisme peculiar, anomenat replicació , gràcies al qual el seu àcid nucleic es reprodueix ell mateix, i alhora, dirigint el metabolisme de la cèllula que infecta, orienta l’elaboració de les seves proteïnes i la càpsida Esquemàticament, la replicació vírica es produeix en quatre fases infecció, síntesi, maduració i alliberament Durant la fase d’infecció , el virió s’enganxa o s’absorbeix a la membrana cellular, abandona l’embolcall extern, penetra en l’interior de la cèllula, perd la càpsida i permet que el nucli víric quedi en contacte directe amb el…

Morfologia L’escurçó europeu Vipera aspis presenta el cap triangular típic dels vipèrids, però el perfil del musell el té pràcticament en angle recte, cosa que és un tret distintiu de l’espècie Té el cos curt i gruixut compareu-lo amb serps d’altres famílies i la coloració variable Javier Andrada És una serp curta i gruixuda, que arriba als 60 cm de longitud, però que sovint és més petita El seu cap és ample i triangular, el coll és prim i el tronc proporcionalment gruixut, amb cua curta i afilada El musell presenta la part anterior molt lleugerament aixecada, amb la part davantera aplatada…

La immunitat innata , natural o inespecífica correspon a una sèrie de mecanismes defensius presents ja en el naixement, que constitueixen les primeres barreres de protecció davant els agents infecciosos Els mecanismes de la immunitat inespecífica, doncs, són destinats fonamentalment a impedir l’entrada d’elements estranys en l’organisme, o bé a destruir-los en les primeres fases de la invasió, controlant-ne el desenvolupament abans que no hi causin alteracions En la immunitat innata intervenen molts mecanismes defensius, alguns dels quals ja han estat descrits detalladament en altres apartats…