El reconeixement de l’existència d’alguna mena de relació entre les flors i la reproducció dels espermatòfits ve ja d’èpoques llunyanes. Teofrast, el pare de la botànica, va especificar 300 anys aC que les llavors es formen després de la floració i precisament dins de les flors. Dos mil·lennis més tard, Linné va donar el nom de fanerògames, que vol dir amb reproducció sexual aparent, a les plantes amb flors, en contraposició a la resta de vegetals que tenen «amagats» els òrgans de la reproducció sexual, als quals va denominar criptògames. Linné suposava que els grans de pol·len eren els elements masculins d’un procés sexual en què actuaven com a elements femenins els primordis seminals (anomenats per aquesta raó en aquella època, i fins ben recentment encara, òvuls). Hom prenia com a punt de comparació el cicle biològic dels animals superiors, amb una sola generació diploide. Però el cicle biològic de les plantes superiors, com posà de manifest Hofmeister un segle després de Linné, presenta alternança de generacions, amb un esporòfit conspicu i dues menes de gametòfits microscòpics. La petitesa dels gametòfits, reduïts a unes poques cèl·lules, havia dissimulat fins aleshores l’existència d’una alternança de generacions, de manera que la interpretació del cicle vital que havia fet Linné no era correcta. Les flors són, certament, òrgans reproductors, però no formen part dels gametòfits sinó de l’esporòfit, i en conseqüència produeixen espores i no pas gàmetes.
També es donen, però, certs processos reproductius que tenen lloc independentment de les flors i de les llavors. Uns processos que poden afectar activitats que ens són tan familiars com la plantació de patateres o bé de maduixeres, i fins i tot la utilització d’esqueixos per a la multiplicació dels clavells i dels geranis, posem per cas. El fet és que són molt nombroses les plantes superiors capaces d’originar nous individus a partir d’òrgans vegetatius pluricel·lulars. Aquest tipus de reproducció, anomenada vegetativa, exigeix en tots els casos una condició: els fragments alliberats han d’incloure una part meristemàtica responsable en darrer terme de la transformació del grup inicial de cèl·lules en una planta adulta.