El visó americà (Mustela vison) és un mustèlid d’aspecte semblant al turó, de dimensions mitjanes i de color que varia des del marró xocolata fosc fins a gairebé negre, amb taques blanques al musell. Té els peus amb cinc dits proveïts de membranes interdigitals i el pelatge curt i lluent. No és una espècie autòctona però, introduïda al nostre país per la cria en granges, viu assilvestrada en algunes contrades, habitualment lligada a masses d’aigua, on destaca per la seva habilitat en la natació.
Jordi Vidal
El seu cos és estret i llarg, molt més gran que el de l’ermini (Mustela erminea) i la mostela (Mustela nivalis). La longitud del cos (cap inclós) és de 300-440 mm en els mascles i 250-350 en les femelles, la longitud de la cua és de 105-205 mm, la de l’orella de 16-25 mm i la del peu posterior de 38-65 mm. El seu pes pot arribar a 1,8 kg en els mascles i 900 g en les femelles (tanmateix, alguns mascles han arribat a pesar 3 kg). El seu color general és fosc, una mica més pàl·lid a les parts inferiors, però a causa de la seva cria a les granges, existeixen nombroses varietats de color. Té el coll pràcticament tan ample com el cap, els peus proveïts de membranes interdigitals (especialment els de les extremitats posteriors) i la cua moderadament peluda i d’una longitud aproximada igual a la meitat de la del cap i cos.
Corologia
Àrea de distribució de l’ermini (Mustela erminea, en verd) i del visó americà (Mustela vison, en taronja) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
D’origen americà, com el seu nom indica, aquest mustèlid viu en llibertat a molts països europeus (Irlanda, Gran Bretanya, Suècia, Dinamarca, República Federal d’Alemanya, França, etc.). A le península Ibèrica, s’ha citat la seva presència, almenys, al Sistema Central, al S de Galícia i a Catalunya. La colonització d’aquests territoris s’ha esdevingut a partir d’exemplars escàpols o alliberats de granges pelleteres. A Catalunya, viuen visons americans en llibertat des de l’inici de la dècada dels vuitanta, procedents, en la seva majoria, de les granges, actualment en desús, de Viladrau (Selva) i Taradell (Osona). L’espècie s’ha estès per les zones boscoses de la part més oriental de la comarca d’Osona i pel massís del Montseny, llocs on es reprodueix regularment. L’any 1985, es va capturar un exemplar a Moià (Bages), la qual cosa significa que s’ha obert camí cap a la conca del Llobregat, i un altre a Vallgorguina, al Montnegre (Vallès Oriental). Pel NE, se sap de la seva presència a Hostalric (Selva) i, per aquest motiu, és molt probable que, breument, arribi a la costa de Blanes. Aquest accelerat procès d’expansió es veu afavorit per la rarificació o extinció d’alguns carnívors autóctons, particularment del turó (Mustela putorius) i la llúdria (Lutra lutra). Existeixen altres granges dedicades a la cria del visó, potencials focus de noves colonitzacions, al Baix Empordà (Serra de Daró i Ullestret).
La seva presència ha estat considerada perjudicial per a la fauna autòctona, que, en alguns casos, depreda i amb la qual, en altres, entra en competència. Els especialistes no s’han posat d’acord en aquest respecte, però a la península Ibèrica s’estima especialment greu la seva influència sobre les poblacions d’almesquera (Galemys pyrenaicus).