La brema comuna i la brema blanca

La brema comuna (Abramis brama) i la brema blanca (Blicca bjoerkna) són dos ciprínids natius i d’àmplia distribució a la major part d’Europa i l’oest d’Àsia, però no són espècies pròpies de la península Ibèrica. Tot i no ser apreciades per la pesca esportiva, els últims anys han estat introduïdes en diferents punts dels Països Catalans. És probable que n’hagin estat alliberats alguns exemplars als pantans pels practicants de pesca esportiva, igual que ha passat amb altres petits ciprínids exòtics, com el gardí (Scardinius erythrophthalmus), l’alburn (Alburnus alburnus) o la madrilleta vera (Rutilus rutilus), que es van introduir fa temps de manera il·legal als embassaments catalans amb l’objectiu de potenciar les espècies piscívores (és a dir, de proporcionar-los aliment abundant). En el cas de la brema blanca, les primeres citacions a la península Ibèrica són del final de la dècada dels vuitanta i el principi dels noranta del segle XX moment en què era present en algunes localitats del País Valencià i Almeria, on sembla que fins ara se n’han mantingut poblacions estables. El 1989 hi ha el registre d’una captura feta per un pescador de Tortosa, però no s’ha tornat a produir en anys posteriors a la zona del delta de l’Ebre. La següent citació de brema blanca al Principat de Catalunya és de l’abril del 2003 al pantà de Sant Antoni (conca de l’Ebre), i el 2008 se’n van detectar centenars d’individus al canal de Gavet, molt proper al pantà de Sant Antoni. Pel que fa a la brema comuna, l’única localitat coneguda als Països Catalans i al conjunt de la península Ibèrica és el pantà de Boadella, a la conca de la Muga, on es va trobar per primera vegada l'agost del 2004. Des de llavors, en altres mostreigs al mateix pantà, s’han tornat a capturar diferents exemplars de l’espècie, cosa que indica una estructura poblacional consolidada. Per tant, si bé les dues espècies tenen poblacions estables al nostre país, aquestes són, ara com ara, reduïdes. Tot i així, no és gens descartable que en un futur s’expandeixin dins les conques on avui són presents o en altres de properes (a causa de translocacions il·legals).

Totes dues bremes són de talla mitjana i tenen el cos alt i comprimit lateralment, amb el cap petit amb relació a la resta del cos. La brema comuna pot arribar al voltant dels 70 cm de longitud estàndard, mentre que la brema blanca difícilment supera els 30 cm. La línia lateral és ben marcada en les dues espècies, constituïda per 51-60 escates en el cas de la brema comuna i 43-46 en el de la brema blanca. Ambdues espècies presenten una aleta anal llarga; la de la brema comuna té de 23 a 30 radis, i la de la brema blanca, de 19 a 23. La disposició de les dents faríngies permet diferenciar clarament les dues espècies: en la brema comuna es disposen en una sola fila (5-5), i en la brema blanca, en dues (2,5-2,5).

Totes dues espècies mostren preferència per les aigües estancades o cursos lents de rius, llacs o pantans, tot i que la brema comuna també es pot trobar als estuaris i en aigües salobroses. Generalment, arriben a viure uns 10 anys, si bé s’han trobat exemplars de brema comuna de fins a 20 anys. Les dues espècies maduren sexualment entre els 3 i els 4 anys i es reprodueixen al final de la primavera, quan la temperatura de l’aigua supera els 15 °C, dipositant els ous a la vegetació. Durant aquesta època els mascles de la brema comuna poden presentar tubercles blancs o grocs a la cara i la part anterior del cos. Totes dues són espècies gregàries, si bé aquest caràcter és més marcat en la brema comuna que, a més, a vegades realitza migracions aigües amunt durant l’època de reproducció. Els individus adults de brema blanca s’alimenten de petits invertebrats bentònics, larves d’insectes i plantes. Els adults de brema comuna s’alimenten d’insectes, en particular de quironòmids, petits crustacis, mol·luscs i plantes. Els individus més grossos també poden menjar peixos petits, mentre que els juvenils d’ambdues espècies s’alimenten de zooplàncton.