Morfologia
L’escurçó europeu (Vipera aspis) presenta el cap triangular típic dels vipèrids, però el perfil del musell el té pràcticament en angle recte, cosa que és un tret distintiu de l’espècie. Té el cos curt i gruixut (compareu-lo amb serps d’altres famílies) i la coloració variable.
Javier Andrada.
És una serp curta i gruixuda, que arriba als 60 cm de longitud, però que sovint és més petita. El seu cap és ample i triangular, el coll és prim i el tronc proporcionalment gruixut, amb cua curta i afilada. El musell presenta la part anterior molt lleugerament aixecada, amb la part davantera aplatada i una mena de cresta prominent al centre. Les escates cefàliques són petites i irregulars, encara que de tant en tant apareixen individus amb les supraoculars més grosses o amb algunes altres escates. L’ull, petit, de pupil·la vertical, és envoltat per deu o dotze petites escates que el separen de les escates supraoculars. Entre les escates supralabials i l’ull es constitueix també una filera, de vegades dues, d’escates més menudes. Les dorsals, carenades, fan 21-23 fileres enmig del tronc; té de 134 a 169 escates ventrals i de 30 a 49 de subcaudals.
El color de fons és gris, groguenc, bru clar, o groc o bru vermellós. Presenta bandes fosques estretes al dors, del cap a la cua, que poden formar una línia en ziga-zaga, amb la part central clara. La part inferior presenta flancs grisos amb taques o barres fosques i ventre gris o groguenc, generalment fosc, amb taques poc intenses. La part inferior de la cua pot ser groga o taronja.
Biologia i ecologia
L’escurçó europeu apareix normalment en àrees calcàries o amb altres substrats, a muntanya, amb substrat sovint rocós, en indrets assolellats, a bardisses, vorades i clarianes de bosc, i, a certes comarques, fins i tot a marges de camins i vora de conreus i pastures. En medis montans, apareix a prats amb marges de pedra i pedres soltes, on es desplaça àgilment entre les herbes; a muntanya mitjana, és més sovint al llindar entre un medi arbori o arbustiu i un medi obert; a l’alta muntanya, escull indrets molt assolellats; al límit meridional de la seva distribució, es troba també en vessants obacs. A la primavera i a la tardor és marcadament diürn i passa hores al sol, mentre que a l’estiu esdevé molt matiner o crepuscular. Lent i en general poc agressiu, basa sempre la seva defensa en la coloració, molt críptica, i en la immobilitat absoluta que pot mantenir durant hores; només ataca quan es veu assetjat o atacat, en primer lloc, i, aleshores, ho fa amb una rapidesa extrema. És particularment actiu i fàcilment observable en dies de cel cobert i xafogor forta.
Els adults s’alimenten preferentment de petits mamífers, com ratolins i els seus parents rosegadors, i insectívors, i també capturen ocells encara al niu i sargantanes. Els escurçons joves capturen quasi exclusivament sargantanes i petis saures i també alguns insectes i cucs.
La reproducció té lloc a l’abril o al maig, més aviat a les localitats més baixes, i pot repetir-se a finals d’estiu. A conseqüència de l’ovoviviparisme de l’espècie, quan els escurçons petits són alliberats, en nombre de quatre a divuit, a l’agost o a primeries de setembre, mesuren de 15 a 20 cm de longitud, són ja perfectament actius i van equipats amb verí suficient per a la primera caça. La hibernació és llarga a l’alta muntanya i esdevé més curta a les localitats més baixes o més meridionals, on ja són observables al març i romanen actius fins ben entrat l’octubre.
El verí d’aquesta espècie és potent, sobretot en la subespècie pirinenca, però no mortal per a l’home, encara que en persones de salut delicada pot suposar un perill seriós de mort. Existeixen sèrums específics per a les picades d’aquesta espècie i per a les del seu parent, l’escurçó ibèric.
Corologia
Àrea de distribució de l’escurçó europeu (Vipera aspis, en ratllat blau), i de l’escurçó ibèric (V. latasti, en verd) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
L’escurçó europeu habita des dels Pirineus i les seves rodalies fins a Itàlia i Sicília, passant per tot el S de França i l’Europa central. Les terres catalanes són el seu límit meridional ibèric; no es troba a les illes Balears. Apareix als Pirineus, on supera els 2500 m d’altitud, i als Prepirineus i, per la Serralada Transversal, arriba fins al Montseny, passant per les Guilleries. No és un animal abundant, però a la muntanya, als estatges montans o superiors, hom el troba amb freqüència; en algunes àrees més septentrionals i humides, com la Vall d’Aran, presenta poblacions extremament denses, sobretot a zones de prats. A mesura que hom avança cap al S, als Prepirineus i fins al Montseny, esdevé progressivament més rar i forma poblacions isolades als indrets apropiats, poblacions, però, ben constituïdes i estables.