La immunitat innata, natural o inespecífica correspon a una sèrie de mecanismes defensius presents ja en el naixement, que constitueixen les primeres barreres de protecció davant els agents infecciosos. Els mecanismes de la immunitat inespecífica, doncs, són destinats fonamentalment a impedir l’entrada d’elements estranys en l’organisme, o bé a destruir-los en les primeres fases de la invasió, controlant-ne el desenvolupament abans que no hi causin alteracions.
En la immunitat innata intervenen molts mecanismes defensius, alguns dels quals ja han estat descrits detalladament en altres apartats d’aquesta obra. Per exemple, formen part de la immunitat inespecífica: la barrera cutània, amb les secrecions provinents de les glàndules sebàcies i sudorípares, que constitueixen un mantell àcido-greixós capaç d’impedir el desenvolupament de microorganismes a la superfície de la pell; les substàncies antibacterianes que formen part de molt diverses secrecions, com ara el lisozim de les llàgrimes, que impossibiliten la multiplicació dels gèrmens; les mucositats que recobreixen les vies respiratòries, que contenen substàncies antimicrobianes i que, a més a més, capturen els gèrmens i els expulsen, gràcies a l’acció mecànica de les cèl·lules ciliades pròpies de l’epiteli respiratori; l’acidesa del suc gàstric, que destrueix els gèrmens que han ingressat en el tub digestiu, potser amb els aliments; la flora intestinal, integrada per microorganismes no patògens, que impedeixen el desenvolupament d’altres de més perillosos; o l’acidesa de la vagina, que constitueix un medi poc adequat per al desenvolupament microbià.
De tota manera, és possible —i relativament comú— que alguns gèrmens aconsegueixin de superar les barreres defensives esmentades i penetrin en l’organisme. En aquest cas, es posen en acció d’altres mecanismes d’immunitat inespecífica, com ara certs glòbuls blancs, denominats genèricament fagòcits, que ataquen indiscriminadament els elements estranys, i un grup de proteïnes sèriques, com les que constitueixen el denominat sistema de complement, que destrueixen múltiples gèrmens.
Els fagòcits són diversos tipus de leucòcits o glòbuls blancs —neutròfils, monòcits i macròfags— que tenen la capacitat d’atacar els gèrmens mitjançant un mecanisme especial, precisament denominat fagocitosi. La fagocitosi és el procés pel qual una cèl·lula ingereix o engloba una partícula estranya de qualsevol mena, inclosos alguns gèrmens, com ara bacteris; més endavant, després de formar un vacúol que engloba l’organisme agressor, hi allibera el contingut dels lisosomes, orgànuls intracel·lulars que contenen diverses substàncies enzimàtiques capaces de digerir tota mena d’elements. Aquestes cèl·lules són eficaces en la destrucció d’agents nocius de tipus molt diversos, tot i que, de vegades, les mateixes cèl·lules immunitàries resulten destruïdes en l’acció.
Alguns fagòcits circulen constantment per la sang, mentre que d’altres es troben presents en tots els teixits de l’organisme, molt especialment en aquells on hi ha més probabilitats de trobar elements estranys, com la pell o els pulmons, que són la porta d’entrada habitual dels gèrmens, o bé el fetge, al qual arriben tots els elements que penetren per la mucosa digestiva. De tota manera, per arribar al punt de l’organisme on és més necessària la seva acció, el fagòcit té capacitat de desplaçament, a base de moviments de contracció i estirament de la membrana. A més, mitjançant un procés denominat quimiotactisme, els fagòcits són atrets per algunes substàncies, com ara productes bacterians o elements alliberats pels mateixos leucòcits, cap al punt de la infecció, fins i tot sortint dels vasos sanguinis propers i desplaçant-se cap al focus d’infecció per actuar. Alguns leucòcits, denominats genèricament cèl·lules NK (de l’anglès natural killer), són capaços de reconèixer determinades alteracions en les membranes de cèl·lules pròpies infectades per virus i procedir a destruir-les. Així es pot controlar una infecció produïda per gèrmens que actuen com a paràsits intracel·lulars, fins i tot a canvi de sacrificar les mateixes cèl·lules infectades. Les cèl·lules NK són activades especialment per unes substàncies alliberades per les mateixes cèl·lules que sofreixen la infecció vírica, els denominats interferons, que també indueixen en les cèl·lules no infectades un estat de resistència als virus, cosa que en fa un element important de la immunitat inespecífica.
Diverses proteïnes sèriques, com es denomina un grup de molècules proteiques presents al sèrum sanguini, tenen una funció important tant en els mecanismes de la immunitat natural com en els de la immunitat adaptativa. En especial, es destaca un grup d’unes vint proteïnes sèriques, denominades en conjunt sistema de complement, algunes de les quals s’activen espontàniament en contacte amb la superfície de determinats microorganismes i produeixen una reacció en cadena de reactivació de la resta, que acaba amb la destrucció dels gèrmens o bé afavoreix l’acció de les cèl·lules immunes. Per exemple, certes proteïnes del sistema de complement, una vegada activades, poden destruir directament alguns bacteris, provocant l’esqueixament de la paret. Altres components del complement, activats, tenen per funció d’atreure els fagòcits a la zona, perquè destrueixin els agents agressors. D’altres originen el procés denominat opsonització: s’uneixen a la paret bacteriana perquè els fagòcits que arriben al lloc de la infecció i que tenen receptors específics per a aquestes proteïnes, reconeguin de seguida els agressors i actuïn contra ells amb més intensitat.
En conjunt, l’acció de les proteïnes sèriques de complement i els fagòcits en el punt d’infecció produeix una reacció immunitària inespecífica denominada inflamació.