Resultats de la cerca

Estudià dret a València i ocupà diversos càrrecs polítics des d’una militància progressista, com la vicepresidència del Consell Provincial i, de manera interina, la governació de Castelló Cronista de la ciutat, escriví una obra sobre el Desert de les Palmes i la monografia, publicada pòstumament, Historia de Castellón de la Plana 1888 Aquesta publicació constitueix un clar exemple de la historiografia romàntica, d’arrel liberal, que interpreta el passat local a partir del binomi liberalisme-absolutisme i conclou, finalment, que el poble castellonenc, des de l’Edat Mitjana fins a les guerres…

Estudià al seminari de Vic i exercí el sacerdoci al bisbat de Vic, i, a partir del 1871, al de Barcelona, on fou capellà de la Casa del Retir Publicà nombroses monografies i articles referits a indrets i personatges d’aquests bisbats, a partir de dades recollides sobre el terreny i que no sempre interpretà amb sentit crític entre d’altres, San Juan de las Abadesas y su mayor gloria el Santísimo Misterio 1859 reed 1874 i 1894,  Nostra Senyora del Remey en Grexenturri 1863, Historia de San Pedro de Casserras 1867,  Martirologi català 1880 i Manlleuencs illustres 1890 Reelaborà la…

Llicenciat en dret 1877, desenvolupà una remarcable carrera política com a membre del partit conservador Fou president de la Diputació de València 1914-15 i alcalde de la ciutat 1907 i 1917, de la qual esdevingué cronista municipal des del 1891 Fou membre de l’Acadèmia de Sant Carles de València, de la Real Academia de la Historia i de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid i de l’Acadèmia de Llengua Catalana de Barcelona Exercí com a director del Museu de Belles Arts de València, i formà part d’associacions dedicades a la promoció de la història i la cultura del país, com…

De família aristocràtica de propietaris rurals, estudià llengües clàssiques a la Universitat de Barcelona, i feu la tesi doctoral que no arribà a defensar a Madrid A Barcelona entrà en contacte amb el Noucentisme i conegué Eugeni d’Ors , del qual fou deixeble De jove excellí com a poeta d’un gran rigor formal i lingüístic, en la línia de Guerau de Liost , que posà al servei d’una obra molt arrelada a l’Empordà, i, alhora, d’un pensament anticonvencional i independent que el feu sovint incòmode als seus contemporanis i li comportà un cert ostracisme A aquest, hi contribuí decisivament la seva…

Estudià a l’Escola Pia de València i es llicencià en dret a la UV Fou advocat criminalista Fundà les revistes setmanals La Restauración 1843-44 i El Pensamiento de Valencia 1857-58, d’orientació neocatòlica, plataformes per al seu llançament polític També collaborà en La Regeneración en fou director, La Concordia i La defensa de la sociedad Elegit diputat 1858, es traslladà a Madrid i ocupà escó al Congrés fins el 1865 Destronada Isabel II 1868, es dedicà a preparar el retorn de la branca carlina Carles VII i publicà, entre altres obres, El rey de España 1869, La cuestión dinástica 1869 i…

Comprèn 938 documents d’entre el 1275 i el 1410, la major part extrets dels registres de la Cancelleria i de cartes reials de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, però també aplega les colleccions documentals ja impreses i té en compte el material aportat per les monografies que Rubió i Lluch confrontà amb els documents originals El recull és fruit d’una recerca enorme, duta a terme en la documentació dels regnats de Jaume II, Alfons III, Pere III, Joan I i Martí I, per a la qual l’autor comptà amb la collaboració dels seus deixebles Jordi Rubió, Ramon d’Alòs-Moner, Francesc Martorell, Ferran Valls…

Vida i obra Estudià el batxillerat a Maó i es relacionà amb iniciatives sorgides a la Menorca del darrer terç del sXIX, i, més concretament, a l’època del Sexenni Revolucionari El 1868 fou cofundador de l’Ateneu de la Joventut de Maó i, el 1869, de la publicació El Eco de la Juventud Advocat de professió, la seva activitat política anà molt unida a una important tasca periodística Fou un dels membres que reorganitzà el Partit Republicà Democràtic Federal a les Illes 1881-83 En el vessant periodístic, fou director de diversos diaris, com El Comercio 1880-83, on defensà els interessos…

Vida i obra Estudià filosofia i dret a Salamanca i Madrid, on es doctorà el 1851 i on entrà en contacte amb els professors krausistes Fou auxiliar de la Facultat de Dret de Salamanca el 1856 guanyà una càtedra a Santiago, passà a Valladolid i el 1858 es traslladà a València, ciutat on s’establí Fou catedràtic de dret civil a la Universitat de València 1858-85, i, arran de la reforma dels plans d’estudi, impartí la nova assignatura d’història del dret espanyol entre el 1885 i el 1888, any en què es jubilà anticipadament També exercí d’advocat Krausista i…

Desenvolupament enciclopèdic La microhistòria nasqué al final de la dècada del 1970 a Itàlia com una modalitat més de l’anomenada nova història , un moviment historiogràfic molt heterogeni, aliat contra el determinisme de les explicacions econòmiques, demogràfiques i geogràfiques Davant l’abstracció dels grans models, la microhistòria, aprehenent mètodes característics de l’antropologia, elabora una minuciosa reconstrucció de la “vida real” a través de les descripcions denses que possibiliten els marcs d’estudi relativament reduïts La reducció de l’escala d’anàlisi ha estat un dels aspectes…

Desenvolupament enciclopèdic De fet, durant el període romàntic, és a dir, els anys vint, trenta i el començament dels quaranta del s XIX, la producció historiogràfica pròpia fou molt escassa i l’específicament romàntica, pràcticament inexistent Només es publicaren traduccions, novelles i drames històrics, i poesia d’exaltació patriòtica, mentre que la majoria de treballs erudits romangueren inèdits fins a la restauració de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona Les obres considerades paradigmàtiques del romanticisme historiogràfic a Catalunya són els treballs sobre el patrimoni…