Resultats de la cerca

La història de l’escriptura és molt complexa, però hom pot distingir-hi diferents etapes essencials L’home primitiu recorregué als més diversos signes d’expressió, tant oral com de gests, o bé a materials, com nusos, talls en matèries dures i, finalment, dibuixos D’aquests mitjans d’expressió només subsistiren, d’una manera perfeccionada, el llenguatge articulat de sons i el dibuix o escriptura pròpiament dita Les formes d’escriptura primitiva foren totes autònomes, és a dir, són d’invenció directa i no hi ha concomitància amb els altres grups ni s’hi fonen En una segona etapa l’escriptura…

Aquesta lletra, que tenia els seus precedents en els alfabets del Pròxim Orient, passats als itàlics, fou incorporada a l’apèndix final de l'abecedari llatí, treta directament del grec clàssic oriental La Z romana clàssica es compon de dos traços horitzontals units per un traç oblic que va de dreta a esquerra Amb la velocitat cursiva, els traços horitzontals tendeixen a corbar-se És aquesta forma darrera, que esdevé característica d’un tipus d’uncial, la que passa a les principals escriptures nacionals insulars, merovíngies, visigòtica i beneventana i que recull també la carolina, bé que…

Gràficament no és sinó dues vv juxtaposades, ben aviat unides i sovint encreuades v Als països del N d’Europa, on aparegué segle VIII, i a Catalunya segle IX, de primer era escrita amb dues uu Ben aviat segle X passaren a VV majúscules, pel fet de tractar-se d’inicial de mot, especialment en els antropònims gòtics i germànics derivats, per exemple, de Walt - Gualter, War - Guarner, Garí, Wil - Guillem, Wig - Guifré, etc La W , w uu , vv també apareix esporàdicament en alguns noms com Wivas i mots com ewangelium , per ultracorrecció gràfica, que no perdurà La grafia w…

Els llatins heretaren dels grecs i dels etruscs únics que la tenien la forma d’aquesta lletra, que passà a l’apèndix de l' elementum o segona part de l' abecedari llatí, acabat amb les lletres gregues X, Y, Z La X romana clàssica consisteix en dos traços creuats en aspa, el primer dels quals amb un reforç a la base i a vegades un altre a l’extrem superior Tots dos traços eren executats en direcció descendent, encara que el segon a vegades ho fou de baix a dalt això darrer fou sobretot degut a la velocitat ràpida, que produí la posició gairebé horitzontal del primer…

Els autògrafs dels escriptors literaris antics i medievals fins al s XII eren raríssims Generalment els autors antics dictaven llurs obres, que eren calligrafiades per copistes d’ofici L’autor es limitava a posar-hi de la seva mà uns mots de salutació, com en el cas d’algunes epístoles de sant Pau o el Bene Valete de les cartes papals primitives, ja des del s IV

Tal com diu el nom, es tracta de l'ípsilon grega passada al llatí, de primer en la seva forma occidental, V , i després admesa en la forma oriental, Y , en el segon apèndix de l’abecedari La Y romana clàssica consta de dos traços el primer, que començava a dalt, a l’esquerra, baixava oblic, continuava vertical i acabava amb un reforç a la base el segon pujava oblic del centre del traç primer en direcció a la dreta i acabava amb una mena de reforç corbat a la dreta Amb la velocitat cursiva tots dos traços foren escrits a vegades en un sol temps, és a dir, sense alçar…

La k llatina deriva directament de les escriptures gregues i itàliques Gairebé no presenta evolució de les formes originals Consta d’un traç vertical descendent, d’un de diagonal ascendent o descendent, NE-SW que arriba a mig pal vertical, i d’un altre de diagonal descendent NW-SE, que parteix de mig pal vertical El segon traç és el que ofereix més mobilitat pot ésser allargat amunt en certes cursives romanes més sovint torça la cabota superior cap avall rarament amunt en alguns tipus d’escriptura arriba a tancar-se en forma oval d’origen cursiu El traç vertical pot sobresortir…

Des de l’antiguitat clàssica foren emprats dos procediments criptogràfics el salt o escalonament d’una lletra o de diverses dins l’ordre de l’alfabet i la substitució de lletres o mots per signes arbitraris A l’edat mitjana, a part la cort carolíngia, que utilitzà les notes tironianes, el sistema de xifra més freqüent fou el de substitució, amb la introducció d’alguns noms o signes especials per a certs personatges de referència A partir del segle XVI s’inicià el sistema de substituir cada lletra per un grup de xifres aràbigues, i en plena edat moderna hom utilitzà també els…

El llatí la prengué de l’alfabet grec a través dels itàlics La O romana és un cercle format per dos trets arcuats que es toquen pels extrems Era traçada en dos temps, començats per dalt, bé que, a causa de la velocitat, les formes cursives i les derivades posteriors consten sovint d’un sol traç circular tancat per sobre De vegades els nexes amb les lletres anterior i posterior apareixen com uns segments superiors que li donen l’aspecte d’unes banyes El doble traç, però, es manté durant tota l’edat mitjana de vegades el segon semicercle esdevé una línia diagonal recta i fins i tot còncava o…

La F llatina deriva gràficament de la digamma etrusca i grega no pas de la Φ, forma passada a través dels alfabets itàlics prellatins La F clàssica romana consisteix en un primer traç vertical i en dos traços horitzontals a dalt i al mig, cap a la dreta Presenta reforços estètics als extrems dels tres traços en l’escriptura d' inscripcions monumentals romanes L’escriptura comuna clàssica només manté el reforç base interior de la F , que es desenrotlla notablement, alhora que els altres dos traços, mitjà i superior, ultrapassen també a l’esquerra el traç vertical Per evitar la confusió amb la…