Resultats de la cerca

Els caràcters sexuals secundaris són característiques distintives de l’organisme masculí i el femení que no tenen una relació directa amb la reproducció Per tant, es consideren caràcters sexuals secundaris totes les característiques que distingeixen les persones de cada sexe, llevat dels òrgans genitals i les mames El desenvolupament d’aquestes característiques diferenciades és degut als diferents efectes exercits per les hormones sexuals masculines i les hormones sexuals femenines sobre diverses estructures de l’organisme Els caràcters sexuals secundaris es desenvolupen durant la pubertat,…

El sistema reproductor és constituït per diversos òrgans íntimament relacionats entre si —que, en conjunt, formen l’aparell genital, amb una estructura especialment desenvolupada per a l’activitat sexual i la consecució d’embarassos— i per la mama, òrgan del sexe femení que té com a funció principal possibilitar la lactància Com que les funcions reproductores corresponents a cada sexe són diferents, els òrgans genitals masculins i els femenins de les persones adultes són completament diferents Aquests òrgans constitueixen la diferència principal entre el cos de l’home i el de la dona, tot i…

Les vies respiratòries són recobertes internament per una mucosa o túnica mucosa , una mena de membrana que revesteix les cavitats viscerals que es comuniquen directament o indirecta amb l’exterior la denominació d’aquest tipus de membrana fa referència al moc , una substància viscosa que la recobreix formant una pellícula fina Per sota de la mucosa hi ha la sub mucosa , constituïda bàsicament per teixit conjuntiu Allí hi ha els vasos sanguinis i algunes glàndules les secrecions de les quals desemboquen a l’interior de la cavitat aèria Com totes les mucoses, la respiratòria es compon…

La pell, l’òrgan més extern del cos humà, recobreix la superfície de l’organisme i continua, als orificis naturals, amb les mucoses Es compon de tres capes de teixits diferenciats, de les quals la més externa és anomenada epidermis, la mitjana derma i la més profunda hipoderma En conjunt, constitueix una membrana gruixuda, resistent i flexible que en la persona adulta té una superfície aproximada d’1,5 m 2 a 2 i, si hom considera només el derma i l’epidermis, pesa uns 4 kg El gruix de la pell varia d’una persona a una altra, i és diferent segons la zona del cos de què es tracti L…

El testicle i l’epidídim, com tots els òrgans, tenen un sistema d’irrigació sanguínia constituït per artèries, a través de les quals reben sang oxigenada i rica en substàncies nutritives, i per venes, per on es buida la sang utilitzada, pobra en oxigen Els vasos sanguinis del testicle i l’epidídim són ramificacions d’altres vasos més gruixuts, amb els quals conflueixen en punts relativament allunyats de la localització adulta d’aquests òrgans, on eren situats durant el desenvolupament embrionari L’artèria principal del testicle i l’epidídim és l’ artèria espermàtica , que parteix de l’artèria…

Els components de la sang són similars en totes les persones, per bé que alguns dels elements que contenen presenten unes característiques determinades a partir de les quals és possible d’establir diferències més notables o menys entre la sang de les diverses persones Així, es pot establir un grau diferent de compatibilitat sanguínia , és a dir, de possibilitat d’emprar sang d’una persona per a fer una transfusió a una altra Les diferències fonamentals són determinades per la presència de diversos antígens a la superfície de les cèllules sanguínies, l’existència de les quals és determinada…

L’embrió humà es desenvolupa a partir d’una sola cèllula, la cèllula ou o zigot , formada per la unió d’un òvul, el gàmeta o cèllula reproductora procedent de la mare, i un espermatozoide , la cèllula reproductora procedent del pare Cada una d’aquestes cèllules aporta vint-i-tres cromosomes , estructures constituïdes per àcid desoxiribonucleic o ADN , on es troben els gens que determinaran el desenvolupament d’un nou ésser així, doncs, la cèllula constituïda per la unió d’ambdós gàmetes sexuals consta de vint-i-tres parells de cromosomes Un d’aquests parells de cromosomes, anomenats…

L’hipotàlem i la hipòfisi són dues estructures intracranials, íntimament relacionades entre si que constitueixen una unitat anomenada eix hipotàlamo-hipofític L’ hipotàlem és una petita estructura nerviosa situada a la base del cervell que, a diferència de la resta dels òrgans endocrins, no és estrictament una glàndula, ja que es compon de neurones o cèllules nervioses, algunes de les quals estan especialitzades en l’elaboració de substàncies hormonals, i no té una capacitat genuïnament glandular que és la d’emmagatzemar, com a reserva, les hormones elaborades Aquest òrgan, que ocupa uns 4…

Forma, localització i relacions Els ronyons són dos òrgans simètrics situats a la part més alta i profunda de la cavitat abdominal, a uns 4 cm de cadascun dels costats de la columna vertebral, des de l’altura corresponent a la dotzena vèrtebra dorsal fins a la tercera lumbar Els ronyons tenen una forma característica, similar a la d’una mongeta, i s’orienten de manera que la part més arrodonida mira cap a l’exterior Cada ronyó fa uns 12 cm de llarg, 6 d’amplada i uns 3 de gruix El pes és d’uns 150 g en l’home adult i uns 135 g en la dona Externament, hom diferencia en cada ronyó diverses…

Les vies urinàries es troben constituïdes per una sèrie de vísceres buides que recullen l’orina elaborada als ronyons, l’emmagatzemen i la porten a l’exterior de l’organisme Inicialment són dobles, una via per a cada ronyó, però ambdues vies conflueixen en una sola cavitat, on s’emmagatzema l’orina, i des d’on és excretada a l’exterior per un conducte també únic Pelvis i calzes renals Urèters La part més alta de les vies urinàries es troba a l’interior del mateix ronyó, al si renal Així, l’orina elaborada al ronyó és abocada als calzes renals menors , uns tubs prims, amb un extrem en forma de…