Forma, localització i relacions
Els ronyons són dos òrgans simètrics situats a la part més alta i profunda de la cavitat abdominal, a uns 4 cm de cadascun dels costats de la columna vertebral, des de l’altura corresponent a la dotzena vèrtebra dorsal fins a la tercera lumbar.
Els ronyons tenen una forma característica, similar a la d’una mongeta, i s’orienten de manera que la part més arrodonida mira cap a l’exterior. Cada ronyó fa uns 12 cm de llarg, 6 d’amplada i uns 3 de gruix. El pes és d’uns 150 g en l’home adult i uns 135 g en la dona.
Externament, hom diferencia en cada ronyó diverses regions: la cara anterior, que és la superfície orientada envers la cavitat abdominal; la cara posterior, és a dir, la superfície que mira cap a l’esquena; el pol superior, que és l’extrem que s’orienta envers el cap; el pol inferior, l’extrem orientat cap als peus; la vora interna, que és la regió situada cap a la columna vertebral, i la vora externa, que és la zona orientada envers el costat. A la part central de la vora interna hi ha una depressió, anomenada hil renal, per on penetren i emergeixen els vasos sanguinis i les vies urinàries. L’hil condueix al si del ronyó, una cavitat profunda a l’interior del ronyó on es distribueixen els vasos sanguinis i les vies urinàries.
El ronyó és mantingut en la seva localització per la fàscia renal de Gerota, una estructura constituïda per nombroses fibres de teixit conjuntiu que envolten el ronyó, com una abraçadora. Entre la fàscia i el ronyó hi ha la càpsula adiposa o càpsula grassa, formada per teixit gras, la missió de la qual és de protegir l’òrgan dels traumatismes i els moviments bruscos. Per sota de la càpsula grassa hi ha la càpsula renal, una fina membrana fibrosa que protegeix els teixits renals.
A causa de la seva localització, el ronyó es relaciona amb diversos òrgans. Així, sobre el pol superior de cada ronyó es troba la glàndula suprarenal. Per davant de la cara anterior, en la part superior, les relacions són diferents per a cada ronyó: al dret hi ha el fetge, mentre que a l’esquerre es troba la melsa. Per davant de la part inferior de la cara anterior d’ambdós ronyons hi ha l’intestí gros o còlon.
Estructura interna
A l’interior del ronyó, que es pot observar efectuant-hi un tall longitudinal d’un pol a l’altre, es diferencien dues zones: l’escorça o zona cortical, que és la part més perifèrica, presenta un aspecte granular i és de color groguenc, i la medul·la o zona medul·lar, que és la part central de l’òrgan, es troba solcada per clivelles perpendiculars a la càpsula i és d’un color vermell fosc. Aquestes dues parts no es troben del tot limitades, sinó que de l’escorça sorgeixen unes prolongacions, anomenades columnes de Bertin que divideixen la medul·la en diversos sectors.
Cadascun dels sectors en què queda dividida la medul·la és anomenat piràmide; cada piràmide té forma de con, amb la base cap a la perifèria. El vèrtex de cada piràmide, anomenat papil·la, fa protrusió cap al si renal; en la seva superfície s’obren nombrosos orificis, anomenats orificis papil·lars, que constitueixen una àrea anomenada làmina cribrosa. Al seu torn, en l’escorça s’introdueixen unes estructures longitudinals procedents de la medul·la anomenades piràmides de Ferrein o raigs medul·lars.
El ronyó es considera dividit en diverses parts o lòbuls, cadascuna de les quals es compon del conjunt d’una piràmide i la part d’escorça corresponent, que l’envolta per tots costats llevat del de la papil·la. El nombre de lòbuls varia en cada persona, però en general cada ronyó té uns 12 lòbuls.
Cada lòbul, a més, es compon de nombrosos lobels, cadascun dels quals és constituït per tota la zona de ronyó que buida l’orina elaborada en un dels conductes que s’obren als orificis papil·lars, anomenats conductes de Bellini. En aquests conductes desemboquen al seu torn nombrosos tubs, anomenats conductes col·lectors, cadascun dels quals recull l’orina elaborada per diverses unitats funcionals del ronyó, o nefrons.
El nefró
El nefró és la mínima unitat funcional del ronyó, on es realitzen totes les funcions pròpies d’aquest òrgan, de manera que es compon d’una unitat de cadascun dels elements funcionals del ronyó. Al ronyó humà hi ha més d’un milió de nefrons, cadascun dels quals es compon fonamentalment de dues parts: el corpuscle renal i el túbul renal. Els corpuscles es troben solament en l’escorça renal, mentre que en la medul·la hi ha només túbuls.
El corpuscle renal o corpuscle de Malpighi és l’estructura on es realitza la filtració de la sang, que és el primer pas de la formació d’orina. Cada corpuscle es compon d’una xarxa de capil·lars sanguinis que constitueixen el glomèrul capil·lar, envoltada per la càpsula de Bowman, que és una dilatació del túbul renal. Aquest conjunt té una grandària de 150 a 1 250 microns.
Amb un examen microscòpic es poden observar en cada extrem del corpuscle dues formacions diferents: el pol vascular, per on es connecta als vasos sanguinis, i el pol urinari, mitjançant el qual continua pel sistema de túbuls que condueixen a les vies urinàries. Pel pol vascular entra l’arteriola aferent, que condueix la sang procedent de la circulació general. A l’interior del corpuscle, l’arteriola es ramifica nombroses vegades, es replega repetidament i origina una xarxa de capil·lars sanguinis comunicats entre si, que constitueixen el cabdell glomerular o glomèrul capil·lar. Aquests capil·lars conflueixen finalment en un sol vas que emergeix del corpuscle pel mateix pol vascular, anomenat arteriola eferent.
El cabdell vascular es troba envoltat completament per l’anomenada càpsula de Bowman, una estructura constituïda per una membrana que continua pel túbul renal. La càpsula s’obre a partir del pol urinari, encercla tot el glomèrul i al pol vascular es replega cap a dins i cobreix les parets dels vasos sanguinis.
Totes aquestes estructures del corpuscle renal es componen de diversos tipus de cèl·lules. Així, la paret dels capil·lars glomerulars és formada per una sola capa de cèl·lules, anomenades cèl·lules endotelials, que constitueixen en conjunt l’endoteli capil·lar. De manera característica, la superfície de l’endoteli dels capil·lars glomerulars és interrompuda per nombrosos porus o fenestracions que faciliten la filtració de substàncies de la sang. Les cèl·lules endotelials tenen com a base la membrana basal, una capa de material amorf i fibres que dóna consistència a l’estructura dels capil·lars. Per fora d’aquesta membrana basal hi ha els podòcits, que són les cèl·lules de la part de la càpsula de Bowman replegada cap a l’interior del corpuscle. Aquestes cèl·lules presenten una forma característica, amb unes prolongacions llargues o pedicel·les, que envolten els capil·lars. Els pedicel·les no cobreixen del tot la superfície dels capil·lars, sinó que entre ells hi ha unes fenedures que permeten el pas de les substàncies filtrades de la sang. Els podòcits constitueixen, en conjunt, la capa visceral de la càpsula de Bowman, que en el pol vascular continua per la capa parietal de la càpsula de Bowman, la membrana més externa del corpuscle. La capa parietal es compon d’una sola capa de cèl·lules planes, semblants a les que constitueixen els túbuls renals. En conjunt, les cèl·lules de les dues capes de la càpsula de Bowman constitueixen l’epiteli glomerular. La capa visceral de l’epiteli no arriba a cobrir del tot la superfície dels capil·lars; en les zones que queden entre els capil·lars no cobertes per epiteli es troben les cèl·lules mesangials, cèl·lules del sistema immunitari que ingereixen les restes de cèl·lules i partícules, i exerceixen una acció de neteja.
Totes aquestes capes de cèl·lules delimiten diversos espais al corpuscle renal: l’espai endocapil·lar o llum capil·lar, que correspon a l’interior dels capil·lars, per on circula la sang; l’espai urinari o espai extra-capil·lar, que correspon a l’espai que queda entre les dues capes de la càpsula de Bowman, per on circula la filtració glomerular cap als túbuls renals, i l’espai mesangial, que correspon a les zones situades entre els capil·lars no coberts per podòcits.
La càpsula de Bowman continua directament per un complex sistema de túbuls que en conjunt s’anomenen túbul renal, on la filtració glomerular, constituïda per les substàncies filtrades de la sang al glomèrul, és transformada fins que esdevé l’orina que s’aboca als conductes col·lectors. Tots els túbuls són coberts per una única capa de cèl·lules epitelials, les característiques de les quals varien segons el segment.
Immediatament a continuació del corpuscle, hi ha el túbul contornejat proximal, que es disposa al voltant d’aquest corpuscle i adopta una forma tortuosa, amb diversos replecs. És cobert per cèl·lules de forma cúbica, d’una superfície que es compon de nombroses prolongacions estretes o microvellositats. Aquestes invaginacions incrementen unes quaranta vegades la superfície de la membrana i afavoreixen els processos d’intercanvi de substàncies.
El túbul contornejat proximal continua per la nansa de Henle, un conducte en forma de U que s’introdueix fins a la zona medul·lar del ronyó i torna a la zona cortical. En aquest segment del túbul renal es poden diferenciar diverses porcions. En primer lloc es troba la porció descendent gruixuda, anomenada també part recta del túbul proximal, d’un diàmetre i estructura similars als del túbul contornejat proximal, i que segueix un trajecte descendent en línia recta fins a la zona medul·lar del ronyó. A continuació, es troba la porció prima de la nansa de Henle, que té una branca descendent que segueix una direcció recta cap al centre del ronyó, després gira 180°; i continua per una branca ascendent que segueix una direcció paral·lela a l’anterior, en sentit ascendent. Tota la porció prima de la nansa té un diàmetre molt inferior al del túbul proximal i és coberta per cèl·lules més planes, amb vellositats escasses. Tot seguit hi ha la porció ascendent gruixuda, anomenada també part recta del túbul distal, de major diàmetre i que segueix un trajecte rectilini ascendent fins a la zona cortical del ronyó.
El segment següent del túbul renal és el túbul contornejat distal, que es troba a nivell del glomèrul, té un trajecte tortuós amb diversos replecs i desemboca al túbul col·lector. El diàmetre d’aquest segment és similar al del túbul proximal, però les seves cèl·lules són més petites i gairebé no tenen vellositats. D’altra banda, a prop del pol vascular del corpuscle renal l’aspecte de les cèl·lules canvia i esdevenen més petites. Aquestes cèl·lules constitueixen la màcula densa, que és una de les parts de l’aparell juxtaglomerular.
Aparell juxtaglomerular
L’aparell juxtaglomerular és una estructura anatòmico-funcional situada al costat del pol vascular del glomèrul renal, formada per diverses cèl·lules glomerulars, vasculars i tubulars, adaptades a la intervenció en el control de la pressió sanguínia. Aquesta estructura es troba exactament en l’angle que formen l’arteriola aferent i l’arteriola eferent, on el túbul distal entra en contacte amb el corpuscle renal. En aquesta zona, les cèl·lules d’aquestes estructures es troben modificades i constitueixen els diversos tipus de cèl·lules de l’aparell juxtaglomerular. Així, les cèl·lules musculars de la paret de l’arteriola aferent es transformen en les cèl·lules juxtaglomerulars, caracteritzades pel fet que estan plenes de petits grànuls que contenen renina, una substància que intervé en el control de la pressió sanguínia. Les cèl·lules tubulars constitueixen la màcula densa, formada per cèl·lules petites i amb una gran activitat metabòlica. En darrer lloc, entre el túbul i les arterioles hi ha les cèl·lules de Goormaghtigh, que són cèl·lules mesangials.
Circulació sanguínia
Els ronyons es troben solcats per una complexa xarxa de vasos sanguinis que irriguen les cèl·lules dels teixits renals i pels quals circula la sang que és filtrada als glomèruls renals.
Cada ronyó rep la sang d’una sola artèria renal, una ramificació de l’artèria aorta abdominal. L’artèria renal entra al ronyó per l’hil i al si renal es divideix en una branca anterior i una branca posterior. Cada branca, al seu torn, se subdivideix i origina diverses artèries interlobulars, que entren al ronyó per les columnes de Bertin i segueixen una direcció perpendicular a la càpsula renal. En arribar al límit entre l’escorça i la medul·la, aquestes artèries fan un gir de 90°; i originen les artèries arciformes, que segueixen una direcció paral·lela a la superfície renal.
De les artèries arciformes emergeixen, perpendicularment, les artèries interlobel·lars, que van en direcció a la càpsula, renal. En el recorregut que segueixen, aquestes artèries es van ramificant i donen lloc a les arterioles aferents dels glomèruls renals.
Dels glomèruls surten les arterioles eferents, que segueixen un trajecte diferent segons la localització del glomèrul corresponent. Així, les arterioles procedents dels glomèruls situats més a prop de la superfície renal es ramifiquen i constitueixen una xarxa de capil·lars que irriguen els túbuls contornejats. En canvi, les arterioles eferents dels glomèruls més propers a la medul·la es divideixen i originen les arterioles rectes espúries, que segueixen un trajecte descendent paral·lel a la nansa de Henle, i finalment formen una xarxa de capil·lars en la medul·la renal.
Les xarxes de capil·lars formades conflueixen originant vasos venosos que segueixen un trajecte paral·lel a les artèries fins que es reuneixen en una única vena renal, o en més d’una. Finalment, la vena renal desemboca a la vena cava inferior.
Innervació
El ronyó és innervat pel sistema nerviós autònom que regula el funcionament inconscient dels òrgans interns. Les fibres nervioses corresponents entren al ronyó per l’hil, segueixen un trajecte similar al dels vasos sanguinis i acaben a les parets dels mateixos vasos i als túbuls renals.