Les vies urinàries es troben constituïdes per una sèrie de vísceres buides que recullen l’orina elaborada als ronyons, l’emmagatzemen i la porten a l’exterior de l’organisme. Inicialment són dobles, una via per a cada ronyó, però ambdues vies conflueixen en una sola cavitat, on s’emmagatzema l’orina, i des d’on és excretada a l’exterior per un conducte també únic.
Pelvis i calzes renals. Urèters
La part més alta de les vies urinàries es troba a l’interior del mateix ronyó, al si renal. Així, l’orina elaborada al ronyó és abocada als calzes renals menors, uns tubs prims, amb un extrem en forma de copa, cadascun dels quals s’adapta a una papil·la renal. A Paltre extrem, els calzes menors desemboquen en d’altres conductes de més diàmetre anomenats calzes majors, dels quals n’hi ha tres o quatre a cada ronyó. Els calzes majors conflueixen, al seu torn, en una cavitat única anomenada pelvis renal, que té forma d’embut i canalitza l’orina cap a un altre conducte, l’urèter.
L’urèter és un òrgan tubular llarg que emergeix del ronyó per l’hil renal i condueix l’orina cap a la bufeta urinària. A la part superior, de forma lleugerament cònica, l’urèter continua directament per la pelvis renal. La resta del tub, de forma cilíndrica, té una longitud total de 27 a 30 cm en la persona adulta i un diàmetre variable segons el grau de reple-ció, però que sol ésser d’uns 4 o 5 mm.
Des del ronyó cap a la bufeta, l’urèter descriu un trajecte en forma d’essa. Així, a la sortida del ronyó segueix una direcció obliqua cap a avall i cap a la columna vertebral, fins que es troba al costat d’aquesta darrera. Seguidament davalla en direcció paral·lela a la columna vertebral i, a l’altura de l’os sacre, fa una nova inflexió i es dirigeix a la línia mitjana del cos i cap endavant. Finalment, ateny la paret de la bufeta urinària i s’hi introdueix.
L’estructura de les parets dels calzes, la pelvis i l’urèter és similar. Bàsicament, es compon de tres capes de teixit: la capa mucosa, la capa muscular i la capa adventícia.
La capa mucosa cobreix l’interior de les vies urinàries i es compon d’un epiteli de transició, un teixit format per quatre o cinc capes de cèl·lules. Aquest epiteli recolza sobre la làmina pròpia, una capa prima de teixit conjuntiu, format bàsicament per fibres i substàncies amorfes. A l’urèter, la mucosa forma uns replecs longitudinals, de manera que, si s’efectua un tall transversal d’aquesta via urinària es pot observar que l’interior té un aspecte estrellat. Aquesta disposició especial de la mucosa permet que, en omplir-se la via urinària d’orina, els plecs es puguin obrir i s’incrementi el diàmetre de l’urèter.
Per sota de la capa mucosa hi ha la capa muscular, constituïda alhora per dues capes de fibres musculars llises. En la capa més interna, les fibres es troben disposades longitudinalment, en la mateixa direcció que segueix la via urinària; en canvi, en la capa més externa, les fibres musculars es disposen de manera circular. Aquesta disposició especial permet que la contracció coordinada de les fibres musculars origini moviments peristàltics, que consisteixen en el tancament successiu de l’urèter de dalt a baix i que impulsen l’orina en direcció descendent.
La capa més externa de les parets de les vies urinàries és la capa adventícia, una capa gruixuda de teixit conjuntiu formada per fibres elàstiques, substàncies amorfes i cèl·lules productores de fibres, que manté l’estructura de les vies urinàries.
Bufeta urinària
La bufeta urinària és una víscera buida, on s’acumula l’orina procedent dels dos urèters, per tal que posteriorment sigui evacuada en el moment de la micció. La bufeta se situa en la línia mitjana de la part anterior de la cavitat pelviana, per darrere de l’os del pubis, la línia superior del qual sobrepassa quan es troba plena d’orina.
La forma i la grandària de la bufeta varien segons el grau de repleció. Així, quan està buida té una forma triangular, mentre que quan s’omple adopta una forma ovoide o esfèrica. La seva capacitat interior també és molt variable, ja que en general no supera els 350 cc, però en alguns trastorns que n’impedeixen l’evacuació arriba a superar els 1.000 cc. Es pot considerar que la bufeta consta de tres parts: la cúpula vesical, que correspon a la part superior de la bufeta, la part més alta de la qual és el vèrtex; la base de la bufeta, o cara inferior, que recolza sobre el sòl muscular de la pelvis i de la qual emergeix la uretra per una porció anomenada coll vesical, i el cos de la bufeta, que correspon a la part de la víscera situada entre el coll i el vèrtex, en la qual es poden distingir una cara anterior i una cara posterior. Del vèrtex de la bufeta surt l’úrac, un cordó fibrós que ateny el llombrígol i que és una resta embrionària del conducte per on s’evacua l’orina durant el desenvolupament embrionari i fetal.
A la part superior, la bufeta és coberta pel peritoneu, la membrana serosa que cobreix la cavitat abdominal i la separa de la cavitat pèlvica. A l’altre costat del peritoneu hi ha una part dels intestins, concretament de Fili i del sigma. La membrana peritoneal davalla una mica per davant de la cara anterior del cos de la bufeta i després torna a pujar i forma una cavitat anomenada fons de sac pre-vesical. Igualment, el peritoneu davalla per la cara posterior del cos vesical cap a la base vesical i després torna a pujar i recolza sobre un òrgan diferent en cada sexe. Així, en l’home, aquest replec peritoneal recolza sobre el recte, i entre aquest i la bufeta forma el fons de sac retrovesical o fons de sac de Douglas. En la dona, el peritoneu no arriba a davallar tant, sinó que des de la part posterior de la cúpula vesical es replega sobre l’úter i forma el fons de sac vesico-uterí.
L’estructura de la paret de la bufeta és similar a la de les altres vies urinàries i bàsicament és constituïda per tres capes: la capa mucosa, la capa muscular i la capa adventícia. La capa mucosa és elàstica, cosa que permet la dilatació de la bufeta, i quan la víscera és buida forma diversos plecs i arrugues que es distenen quan s’omple d’orina. Tanmateix, però, al fons de la bufeta hi ha una zona de forma triangular, anomenada trígon vesical, la mucosa del qual sempre es troba llisa, sense plecs. Als vèrtexs del trígon hi ha els dos orificis de desembocadura dels urèters, o orificis ureterals, i l’orifici que comunica amb la uretra, o orifici uretral. Els orificis ureterals són als angles superiors del trígon i tenen una forma allargada, perquè els urèters travessen la paret vesical obliquament. Aquests orificis es troben coberts per un plec de la mucosa, o plec ureteral, que efectua una acció valvular que impedeix la pujada d’orina de la bufeta a l’urèter. L’orifici uretral és a l’angle inferior del trígon i té forma arrodonida, perquè la uretra travessa la paret de la bufeta perpendicularment.
Per sota de la capa mucosa hi ha la capa muscular, constituïda al seu torn per tres capes de fibres musculars: una capa interna, en què les fibres musculars segueixen una direcció longitudinal, de la cúpula cap a la base de la bufeta; una capa mitjana constituïda per fibres musculars disposades de forma circular, perpendiculars a les anteriors, i una capa externa, en què les fibres es troben disposades longitudinalment. La contracció coordinada d’aquestes capes de fibres redueix la grandària de la bufeta, n’indueix per tant el buidament i tanca la llum dels urèters en llur trajecte a través de la paret vesical. A la base de la bufeta, les fibres de la capa externa canvien de direcció, es confonen amb les de la capa mitjana, es disposen de forma circular al voltant de l’orifici uretral i constitueixen en conjunt el múscul esfínter intern de la uretra, la contracció del qual tanca l’orifici uretral. Aquest esfínter, format per fibres musculars llises, és controlat pel sistema nerviós autònom i per tant es contreu de manera involuntària. Una mica més avall hi ha l’esfínter extern de la uretra, format per fibres musculars estriades la contracció de les quals és voluntària.
Uretra
La uretra és un conducte que comunica la bufeta de l’orina amb l’exterior, i que en l’home també és utilitzat pel semen en el moment de l’ejaculació. Les seves característiques són diferents en cada sexe.
La uretra femenina constitueix una via exclusivament urinària, és a dir, que l’única funció és de conduir l’orina des de la bufeta urinària fins a l’exterior. El conducte s’inicia en l’orifici uretral de la bufeta, segueix un trajecte descendent en línia recta i emergeix a l’exterior per l’orifici uretral extern, situat entre els llavis menors de la vulva, per darrere del clítoris i just davant l’entrada de la vagina. En total, té uns 3 o 4 cm de longitud i el diàmetre és d’uns 8 mm.
En el trajecte que segueixen, la uretra femenina travessa el diafragma uro-genital, un conjunt de músculs situats al fons de la pelvis, a través de l’orifici uro-genital, que és el mateix per on passa la vagina. En aquest punt, les fibres musculars del diafragma formen una abraçadora al voltant de la uretra i constitueixen l’esfínter extern de la uretra, que es contreu voluntàriament.
Al llarg de tot el trajecte, la uretra femenina es troba adossada per la part posterior a la paret anterior de la vagina. Per davant de la uretra solament hi ha l’os del pubis, del qual es troba separada amb teixit gras.
L’estructura de la uretra femenina és similar a la d’altres vies urinàries: es compon d’una capa mucosa, una capa muscular doble i una capa adventícia. Presenta les particularitats que la capa mucosa és coberta per diverses capes de cèl·lules planes i que té glàndules abundants.
La uretra masculina és una via comuna de l’aparell urinari i l’aparell reproductor, que a més de servir de via d’evacuació de l’orina condueix el semen a l’exterior en el moment de l’ejaculació. La longitud total és d’uns 15 o 20 cm, i el trajecte que segueix des de la bufeta fins a l’exterior descriu una forma d’essa, quan el penis es troba en situació de repòs. S’hi diferencien tres parts, en cada una de les quals varia el diàmetre i les característiques de la mucosa que la cobreix.
Just a la sortida de l’orifici uretral de la bufeta hi ha la uretra prostàtica, que correspon a la primera porció de la uretra, que travessa la pròstata, glàndula que l’envolta completament. Aquesta porció de la uretra té uns 2,5 cm de longitud, i el trajecte que segueix descriu un lleu arc còncau cap endavant. Al llarg de tota la seva cara posterior hi ha una lleu prominència longitudinal, anomenada cresta uretral. A la part mitjana de la uretra prostàtica, la cresta uretral es dilata i forma una prominència arrodonida, anomenada col·licle o veru montanum. Al centre del col·licle hi ha un petit orifici que comunica amb l’utricle prostàtic, una cavitat petita que és la resta embrionària de l’úter en l’home. A ambdós costats del col·licle hi ha els orificis que comuniquen amb els conductes ejaculadors, que transporten les secrecions procedents dels testicles i les vesícules seminals. A tot el llarg de la uretra prostàtica, a més, s’obren nombrosos orificis que comuniquen amb les glàndules de la pròstata. La uretra prostàtica és coberta per un epiteli de transició constituït per diverses capes de cèl·lules cúbiques per sota del qual hi ha una capa muscular que continua per la musculatura de l’esfínter intern de la bufeta. A continuació de la uretra prostàtica hi ha la uretra membranosa, que correspon al segment de la uretra comprès entre la pròstata i el bulb del penis. La longitud total que li pertoca és d’1 cm aproximadament i descriu un trajecte recte en direcció descendent. Aquesta part de la uretra travessa el diafragma urogenital, les fibres musculars del qual es disposen circularment al seu voltant i constitueixen l’esfínter extern de la uretra, la contracció del qual pot ésser controlada voluntàriament. La mucosa d’aquesta zona és coberta per epiteli cilíndric pseudostratificat constituït per una sola capa de cèl·lules allargades, algunes de les quals no atenyen la superfície. Adossades a la paret posterior de la uretra membranosa hi ha les glàndules de Cowper o glàndules bulbo-uretrals, unes estructures de la grandària d’un pèsol, productores de secrecions mucoses que són evacuades a través d’uns conductes fins que s’obren en la següent porció de la uretra.
L’última porció de la uretra és l’anomenada uretra esponjosa, que recorre tot el trajecte que va des del bulb del penis fins a l’exterior. Al seu torn pot ésser dividit en dos segments: la uretra bulbar, que és el segment d’uretra esponjosa que es troba abans del penis i sempre se situa en la mateixa posició, i la uretra peniana, que és el segment localitzat per dins del penis, la posició del qual varia segons l’estat d’aquest òrgan. En la uretra bulbar es forma una dilatació de la llum uretral, la fossa bulbar, després de la qual la uretra es torna a estrènyer fins a arribar al gland, on es dilata novament, i forma la fossa navicular. Finalment, la uretra desemboca a l’exterior a través de l’orifici uretral extern, que és a la punta del gland i té forma de fenedura, amb l’eix vertical.
Les característiques de la mucosa varien a tot el llarg del trajecte de la uretra esponjosa. Així, en la major part del trajecte és coberta per epiteli cilíndric pseudostratificat, similar al de la uretra membranosa; però a la part més propera a l’exterior el recobriment és d’epiteli pla estratificat, format per diverses capes de cèl·lules planes. Al llarg de la uretra esponjosa s’obren en la mucosa nombrosos orificis on desemboquen les glàndules de Littré, unes estructures productores de secrecions mucoses. Es diferencien dos tipus de glàndules: les glàndules intramucoses, que són incloses en la mateixa mucosa i són molt diminutes, i les glàndules extramucoses, que es troben per sota de la mucosa i són més grosses. Per sota de la mucosa hi ha una capa muscular, com en totes les vies urinàries. Per fora d’aquesta capa de mucosa, envoltant completament la uretra, hi ha el cos esponjós del penis, unes estructures constituïdes a manera de llacs vasculars, del grau de repleció de sang dels quals depèn en part l’erecció del penis.