Resultats de la cerca
Es mostren 15739 resultats
Els deuteromicets
Els conidis són la forma de reproducció més general en els deuteromicets, fongs que es reprodueixen exclusivament per via asexual El dibuix mostra diferents tipus de conidis, als quals s’aplica una terminologia especialitzada 1 escolecòspora , una espora estreta i llarga, pluriseptada 2, 3 ameròspores espores unicellulars, no dividides globosa i ellipsoïdal, respectivament 4 didimòspora , una espora bicellular 5 dictiòspora , espora multicellular amb septes transversals i longitudinals 6 fragmòspora , espora multicellular, només amb parets transversals també és una feòspora , pel fet que té…
Els anèl·lids poliquets
Característiques generals El poliquet de la fotografia, una espècie errant, Lepidasthenia elegans , permet d’observar la clara segmentació externa del cos i la distribució de les setes a cada anell, com també la diferenciació del cap, a la part anterior del cos Aquesta espècie viu principalment a l’interior de les concrecions calcàries dels ambients coralligen i el precoralligen Lluís Dantart Els poliquets constitueixen el grup més ampli i divers del fílum dels anèllids Es tracta d’animals multisegmentats i proveïts d’unes expansions laterals molt característiques, anomenades parapodis, que…
Viella

Vista general de Viella
© Xevi Varela
Municipi
Municipi i cap de comarca de la Vall d’Aran, a la vall de la Garona, a la seva confluència amb el riu Nere, que davalla del port de Viella.
Situació i presentació El municipi de Viella, situat al centre de la comarca i presidit per la vila de Viella, capital tradicional de la Vall d’Aran, tenia una extensió més reduïda fins el 1970, any que li foren agregats els termes veïns de Betlan 24,9 km 2 , Arròs e Vila 28,4 km 2 , Escunhau 20,9 km 2 , Gausac 29,3 km 2 i Vilac 21,9 km 2 , amb la qual cosa el nou municipi, de nom oficial Vielha e Mijaran, té avui 211,74 km 2 El terme de Viella es troba al curs mitjà de la Garona dins la Vall d’Aran Administrativament limita al N amb Canejan, al NE i l’E amb Salardú, al S amb Vilaller Alta…
Pluges minvants, sequeres creixents
L’imprecís concepte de sabana La paraula sabana és un dels primers manlleus d’una llengua ameríndia a una llengua europea Ja apareix en la “ Relació sobre les antiguitats dels indis ” del monjo català fra Ramon Pané, escrita a la Hispaniola el 1498, i Gonzalo Fernández de Oviedo, a “ Historia general y natural de las Indias ” 1535 és el primer de donar-ne una descripció El famós ‘cronista de Indias’ les descriu simplement com una terra sense arbres però amb molta herba, tant alta com baixa Certament, en el context exhuberant de l’Amèrica tropical que es començava a explorar, una terra sense…
El cicle triàsic al marge oriental d’Ibèria
Disposició de les grans unitats litològiques del Triàsic a la vora oriental d’Ibèria i les illes Balears La intercalació de nivells carbonàtics marins i els seus atasconaments cap a la Meseta, intercalats entre terrenys rojos continentals, reflecteixen les diferents transgressions que se succeïren i la disminució del caràcter marí del conjunt del Triàsic de les illes Balears cap a la Meseta Servei de Fotografia/CBM, original de l’autor, a partir de materials diversos Al marge oriental d’Ibèria els terrenys d’aquest cicle afloren en força bones condicions i han estat especialment ben estudiats…
Les ascomicèides (I): discomicets
Les pezizals cassoletes, múrgoles, tòfones i afins Els discomicets, el primer gran grup d’ascomicètides, inclouen aquells ordres que formen els ascs sobre fructificacions obertes, en forma de plat o cassoleta, amb peu o sense, anomenades apotecis Són ordres tan rics en espècies i diversos com les pezizals les conegudes cassoletes, múrgoles i tòfones, les leocials saprobis del sòl o fitoparàsits, les ritismatals majoritàriament fitoparàsits, les ostropals poc abundants, sobre restes vegetals en descomposició i les patellarials sobre fusta en descomposició o paràsits d’altres fongs i líquens…
Els heteròpters: bernats i xinxes o escarabats xinesos
Característiques del grup Els heteròpters són insectes hemimetàbols proveïts d’un aparell bucal picador-xuclador en forma de rostre o bec lliure i situat gairebé sempre davant del cap, i amb el cos de forma variable i acolorit diversament És característica la pudor que desprenen algunes espècies com a estratègies advertidores i de defensa Dins del grup, hi ha, tanmateix, una gran varietat de morfologies Actualment hom coneix unes 40 000 espècies d’heteròpters a tot el món, distribuïdes especialment per les regions càlides del planeta Al voltant d’unes 1200 espècies habiten als Països Catalans…
El funcionament ecològic de les boscanes decídues
El metabolisme de les boscanes Arreu del món i a totes les latituds, els boscos són els ecosistemes terrestres on la vida es manifesta amb una diversitat més gran Les boscanes decídues no són una excepció Tanmateix, el manteniment d’aquesta diversitat exigeix una complexa trama de relacions entre les espècies, i d’aquestes amb els factors ambientals producció i manteniment de matèria viva, circulació d’energia, aigua i nutrients, estratègies d’obtenció d’aliment o de defensa enfront els depredadors, reciclatge dels residus, etc Les plantes, principalment els arbres, que són els que a les…
El Garraf
Situació i presentació El Garraf, la segona comarca més petita de Catalunya amb una extensió de 185,28 km 2 , ocupa una franja estreta de terreny a l’extrem meridional de la Serralada Litoral, i és una de les tres comarques que constitueix el territori del Penedès vegeu l’Alt Penedès En el Pla Territorial de Catalunya, el Garraf forma part de l’àmbit metropolità de Barcelona La comarca limita a l’E amb els termes de Begues, Gavà i Castelldefels Baix Llobregat, al sector septentrional amb els municipis meridionals de l’Alt Penedès Olesa de Bonesvalls només en un punt, Avinyonet del Penedès,…
El Baix Empordà
Situació i presentació Segons la divisió territorial vigent, el Baix Empordà té una superfície de 701,69 km 2 , que coincideix amb la de la divisió territorial de l’any 1936 Limita a llevant amb la mar Mediterrània, al N amb l’Alt Empordà, a ponent i al SW amb el Gironès i a l’extrem S, en un petit sector, amb la Selva El litoral del Baix Empordà configura el sector central de la Costa Brava i s’estén des de la Cala Montgó, límit entre els termes de Torroella de Montgrí i l’Escala a l’Alt Empordà, al N, fins a la cala de Vallpresona, fita entre els municipis de Santa Cristina d’Aro i Tossa a…