Les ascomicèides (I): discomicets

Les pezizals: cassoletes, múrgoles, tòfones i afins

Els discomicets, el primer gran grup d’ascomicètides, inclouen aquells ordres que formen els ascs sobre fructificacions obertes, en forma de plat o cassoleta, amb peu o sense, anomenades apotecis. Són ordres tan rics en espècies i diversos com les pezizals (les conegudes cassoletes, múrgoles i tòfones), les leocials (saprobis del sòl o fitoparàsits), les ritismatals (majoritàriament fitoparàsits), les ostropals (poc abundants, sobre restes vegetals en descomposició) i les patel·larials (sobre fusta en descomposició o paràsits d’altres fongs i líquens). El dibuix A mostra un apoteci típic, pedunculat, en secció, i un detall (A’) de l’himeni amb ascs i paràfisis. B mostra alguns tipus de textura dels «teixits» que podem trobar als apotecis i altres fructificacions dels ascomicets: B1textura prismàtica, B2 textura intrincada (amb una part gelificada, a la dreta), B3 textura porrecta, B4 textura epidermoidea. Al dibuix A, l’excípul ectal és de textura globulosa.

Biopunt, a partir de fonts diverses

Constitueixen un ordre molt ampli de discomicets, on trobem, entre molts altres fongs, alguns dels ascomicets més coneguts popularment com a fongs comestibles: cassoletes, bocabadats, orelles de gat, múrgoles, tòfones, etc.

El tipus de cos fructífer més freqüent és l’apoteci, llevat de les tòfones i altres representants hipogeus, que formen ascocarps arrodonits, tancats i adaptats a madurar sota terra. La morfologia i la mida dels apotecis són molt variables. Poden créixer en grups o isolats, i ésser sèssils, discoïdals, pulvinats, cupuliformes, o bé pileats i estipitats (és a dir, diferenciats en barret i peu); en aquest darrer cas, el barret pot ésser lobulat, alveolat, cerebriforme, mitriforme o en forma de sella de muntar. Algunes famílies presenten pèls a la superfície externa (excípul) de l’ascocarp. Els apotecis acostumen a tenir colors vius (groc, taronja, vermell) o bé bruns, però n’hi ha pocs de negres. La consistència és carnosa o coriàcia.

La principal característica que separa aquest ordre de la resta dels que també tenen apotecis (per exemple, les helocials) està en el tipus especial de dehiscència que presenta l’asc. En efecte, tots els membres de l’ordre tenen els ascs unitunicats i, a l’àpex, es forma un casquet, l’opercle, que s’obre com una tapadora per deixar sortir les espores. Els ascs amb operele apical són denominats operculats, mentre que el terme suboperculat és reservat per als que tenen l’opercle subapical o bé per als que s’obren per una fissura vertical que hi ha sobre un anell engruixit, sota l’àpex. L’himeni és constituït per ascs típicament llargs i cilíndrics i per paràfisis, ramificades o no, molt sovint una mica dilatades a la regió apical. En general, els ascs són octospòrics, si bé no és rar de trobar-ne de bi o tetraspòrics. Les espores són sempre unicel·lulars, el·lipsoïdals o esfèriques (amb simetria radial o axial), hialines o brunes. Són freqüents els casos de paret ornamentada amb berrugues, espines, crestes o plecs, i també poden portar una beina gelatinosa prima. És típic que els ascs creixin en direcció a la llum i que moltes espores siguin disparades alhora (de vegades fins a uns quants centímetres de distància) formant un nuvolet efímer, perceptible sobre un fons fosc. Hom ha demostrat que aquesta descàrrega depèn sobretot de canvis de la temperatura o de la il·luminació, o del contacte d’alguns objectes amb l’apoteci.

La majoria de les pezizals són sapròbies i creixen sobre sòl humit, amb un alt contingut de màteria orgànica o, més rarament, sobre fems en descomposició, fusta morta i detrits vegetals. És difícil de precisar quines famílies són primitives i quines derivades. Hom acostuma a exposar-les en l’ordre següent: helvel·làcies (Helvellaceae), morquel·làcies (Morchellaceae), pezizàcies (Pezizaceae), sarcosomatàcies (Sarcosomataceae), pironematàcies (Pyronemataceae), ascobolàcies (Ascobolaceae), terfeziàcies (Terfeziaceae) i tuberàcies (Tuberaceae).

Les helvel·làcies: moragues i afins

Dins d’aquesta família hi ha fongs amb ascocarps grossos, en general amb barret i peu, o amb copa i peu curt. El barret pot ésser cupuliforme, cerebriforme o més o menys lobulat i retort en forma de sella de muntar. El peu, llis o recorregut per solcs, pot estar més o menys desenvolupat. Els ascs típics d’aquesta família són cilíndrics, octospòrics i inamiloides (no es tornen de color blau amb els reactius iodats). Les espores contenen gútules lipídiques ben visibles. Comprèn sobretot bolets terrestres, però Rhizina i Discina poden estar en contacte amb fusta morta.

El cos fructífer del gènere Gyromitra consta d’un cap fèrtil subglobós, irregularment lobulat o cerebriforme, però mai alveolat, unit estretament al peu, que sol ésser curt i robust. El bolet de greix o falsa múrgola (G. esculenta), és un fong primaveral, que viu sota coníferes, sobre sòl sorrenc o àcid, en boscos de muntanya. Els carpòfors (8-15 cm d’alçada) tenen un barret arrodonit, cerebriforme, bru vermellós, i un peu curt, buit, blanquinós i finament tomentós. Aquest bolet conté un principi actiu, la giromitrina, que pot causar intoxicacions, fins i tot mortals (especialment en nens i persones sensibles); però com que és una substància soluble en aigua, queda eliminada, si llencem l’aigua de la primera cocció; d’aquesta manera, es converteix en un bon comestible, tot i que es recomana de consumir-lo en quantitat moderada, i mai en àpats successius. Per assecament, el tòxic s’inactiva molt millor. G. gigas, també de primavera i de boscos de coníferes de muntanya, presenta un color més clar, el peu més curt i la mida en general més grossa. Les espores són més grosses, i amb la paret ornamentada. G. infula té el barret irregularment lobulat (2, 3 o 4 lòbuls), en forma de sella de muntar, de color bru fosc. Apareix a la tardor, en llocs humits dels boscos de planifolis i coníferes de muntanya. Bon comestible, exigeix les mateixes precaucions que les altres espècies del gènere.

Els apotecis de Discina perlata (fins a 12 cm) són primer cupuliformes i després s’obren i s’aplanen; l’himeni és bru vermellós i sinuós. Per fora, és ocràcia, amb un peu curt, ample i blanquinós; viu a la primavera, sobre restes llenyoses, a les pinedes de muntanya.

Aspecte de dos ascomicets amb apotecis pedunculats. 1 L’orella de gat negra (Helvella lacunosa), de peu amb solcs irregulars i himeni negrós, que constitueix un barret en forma de sella de muntar (1’ secció longitudinal). 2 La moraga vera (H. leucopus), de peu llis i buit (2’ secció longitudinal), i himeni sovint format per tres plans còncaus. Tots dos són comestibles. 

Josep Ribot

El gènere Helvella agrupa actualment espècies amb ascocarps diversos (subsèssils o estipitats, amb peu llis o solcat, amb himeni cupuliforme o en forma de sella de muntar), i amb espores típicament el·líptiques, amples, hialines, amb una gran gútula central. Totes són comestibles, amb una cocció prèvia, ja que contenen àcid helvèl·lic.

Entre les espècies d’Helvella més abundants tenim un primer grup, amb l’himeni en forma de copa i de peu curt. La més corrent d’aquest tipus és el bocabadat negre (H. leucomelaena [= Acetabula leucomelas]), que forma copes (1-4 cm) al principi subterrànies i globuloses, més tard obertes a flor de terra, amb el marge dentat. L’himeni és llis, des de color gris bru fins a gairebé negre, i la superfície externa, bruna grisa a dalt i més clara vers la base, sense venes prominents. El peu és curt, ample i blanquinós. Apareix al final de l’hivern i a la primavera, en pinedes o en llocs més o menys oberts, entre molses i sobre sòl compacte, amb una clara preferència per les zones baixes i tèrmiques. El bocabadat bru (H. acetabulum, = Acetabula vulgaris) forma copes (4-6 cm) bastant badades, amb un peu més o menys llarg, estriat (1-5 cm), que continua a la part externa de la copa en forma de venes prominents i ramificades. L’himeni és bru ocraci. Creix a la primavera, tant en boscos d’alzines i pins com de caducifolis.

Entre les espècies d’Helvella amb barret lobulat, en forma de sella de muntar i peu llis o cilíndric, que podem anomenar genèricament moragues, hi ha H. atra, amb un ascocarp que pot tenir fins a 5 cm d’alçada i un himeni bru negrós, cobrint 2 o 3 lòbuls, més o menys ondulats, de color gris fosc per darrere. El peu és prim (2-4 mm), gris negrós, pubescent o vil·lós, sobretot a la part superior. La podem trobar, a l’estiu i a la tardor, en boscos de pins i alzines. Fins ara, és coneguda, des del Vallès Occidental fins a La Selva. H. ephippium és una espècie més petita (2-3 cm d’alçada), que té el barret en forma de sella de muntar, amb 2 lòbuls dirigits cap avall. La superfície himenial és grisa, l’oposada, més pàl·lida i pilosa. El peu, cilíndric i blanquinós, també és pilós. Espècie tardoral, poc freqüent, apareix en llocs ombrívols i humits als boscos de caducifolis. La moraga elàstica (H. elastica) té l’himeni de color ocre pàl·lid i una mida variable (de 4 a 8 cm d’alçada total). El barret és gairebé sempre format per dos lòbuls reflexos, i la seva cara externa i el peu són blanquinosos i molt poc pubescents. Creix a la tardor, principalment en boscos de caducifolis i també en llocs molts humits, en boscos de coníferes. La moraga vera (H. leucopus [=H. monachella]) té el barret format per 3 lòbuls irregulars, juxtaposats, dirigits cap avall, amb l’himeni llis i negrós. El peu és blanquinós, buit, més ample a la base. Els ascocarps poden atènyer de 2 a 5 cm d’alçada. Viu, entre les herbes, sobre sòls arenosos de prats, camins o boscos de pins i alzines.

El nucli del gènere Helvella és format pels representants de peu lacunós, és a dir amb plecs longitudinals profunds. L’espècie més abundant als Països Catalans és l’orella de gat o barretet (H. crispa), que pot atènyer 15 cm d’alçada. El barret, glabre, i en forma de sella de muntar, presenta 2 lòbuls dirigits cap avall, portadors d’un himeni blanc crem i externament de color ocre clar. El peu és blanc. És un fong comestible, fàcil de reconèixer, que podem trobar a la tardor en les vores dels camins i en boscos, tant de caducifolis com de coníferes. H. fusca es diferencia de l’anterior pels seus ascocarps de color ocraci pàl·lid i perquè apareix a la primavera, sobretot sota pollancres (Populus). L’orella de gat negra (H. lacunosa) ateny 10 cm d’alçada, i s’assembla a H. crispa, però té l’himeni gris brunenc fosc, gairebé negre, i la superfície externa i el peu, grisosos. Apareix a la tardor en boscos de coníferes i planifolis, preferentment a les zones baixes de les serralades litoral i prelitoral, en general sobre sòls arenosos.

Rhizina undulata té ascocarps sèssils, plans o convexos, irregularment lobulats, bruns, en forma de crosta adherent sobre el substrat. La superfície inferior presenta nombroses estructures filamentoses ramificades, en forma d’arrels molt petites, que fixen el fong al sòl. Creix, a l’estiu i a la tardor, en boscos de coníferes, llocs assolellats, terrenys cremats, de vegades formant masses compactes.

Les morquel·làcies: múrgoles i verpes

Els fongs d’aquesta família tenen uns carpòfors grossos, amb peu i barret, que té alvèols o és acampanat. Només en el gènere Disciotis els ascocarps són apotecis grossos, discoïdals o cupuliformes. Els ascs són inamiloides i les espores hialines, sense gútules a l’interior, si bé és freqüent que tinguin grànuls externs a cada pol. Comprenen les verpes i les múrgoles, uns fongs de gran qualitat gastronòmica que, malgrat tot, tampoc no es recomana de consumir-los sense una bona cocció prèvia.

En el gènere Morchella, l’ascocarp pot tenir des de 2,5 cm fins a uns 14 cm d’alçada, segons l’espècie. El barret, cònic o esfèric, està integrat per un nombre elevat d’alvèols juxtaposats, amb la superfície interna revestida per l’himeni, separats per unes costes (plecs prominents) estèrils, que també poden dividir, de manera més o menys completa, els alvèols primaris i formar-ne de secundaris. Els marges del barret estan units a la part alta del peu. El color varia del blanc grisós o ocraci pàl·lid fins al bru fosc, segons l’espècie i l’edat de l’exemplar. Hom ha observat que, tant el color com la forma són influïts per la humitat o la sequedat ambiental, i això exagera llur variabilitat. Factors com aquest, units a l’homogeneïtat dels caràcters microscòpics, converteixen aquest gènere de fongs en un dels més difícils des del punt de vista taxonòmic.

Un primer grup d’espècies de Morchella (grup Adnatae) es caracteritza perquè la part alta del peu és soldada al marge dels alvèols inferiors del barret, que acostuma a tenir forma arrodonida, color clar, i costes i alvèols disposats sense cap ordre, de manera que es fa difícil de distingir entre els alvèols primaris i els secundaris. La múrgola vera (Morchella rotunda) té el barret groc ocraci i un peu robust, blanquinós, lleument solcat a la base. En general, fa de 5 a 12 cm d’alçada. Creix, de març a juny, segons el clima, la humitat i l’altitud, en llocs herbosos, vora cursos d’aigua, amb una certa preferència pels boscos cremats o tallats, vores de pistes forestals, etc. És un comestible excel·lent. La múrgola grisa (M. vulgaris) presenta ascocarps (8-15 cm) amb un barret ovalat, més o menys cònic o irregularment arrodonit, amb alvèols desiguals, de color gris brunenc, que amb el temps esdevenen més foscos i plans. Les costes són amples, d’aresta arrodonida, blanquinoses, amb taques ferruginoses i tomentoses. Primaveral o tardoral, es diferencia de les altres espècies del grup per la forma irregular dels alvèols i per l’absència de tons groc ocracis.

Més freqüents al nostre país són les múrgoles que presenten el barret separat del peu per una depressió circular o val·lècula (grup Distantes). Típicament, el barret és cònic, amb els alvèols limitats per costes longitudinals, més o menys paral·leles i contínues. Els alvèols secundaris també es veuen ben diferenciats. L’arigany (Morchella conica) té uns ascocarps de 4 a 12 cm, amb barret cònic, agut, de color gris olivaci o bru gris fosc, i amb les costes de color bru negrós, que parteixen de l’àpex, baixen paral·leles vers la base del barret i es connecten entre elles amb altres de transversals; el peu és blanquinós i furfuraci. Pot créixer des de les zones baixes fins al pis alpí, en boscos de coníferes, marges de bosc, llocs nitrificats i sòls cremats. És un fong de primavera, que als Pirineus apareix a l’estiu i a les zones baixes només fructifica quan les pluges primaverals són especialment favorables. És un dels millors bolets comestibles del nostre país. Es pot guardar sec per al seu consum fora de temporada. Comprèn probablement diverses microspècies, d’estudi delicat. M. elata té forma allargada (6-14 cm) i el barret cilíndric, a vegades una mica cònic en envellir, gris olivaci, amb costes negres i primes; apareix sota coníferes i caducifolis. Amb la mateixa ecologia tenim, M. intermedia, una petita espècie (3-8 cm) de barret primer cònic i després oblong, amb tonalitats olivàcies.

El gènere Mitrophora és característic pel barret separat del peu en gairebé la meitat del seu diàmetre. El fals arigany (M. semilibera = M. hybrida), de 5 a 15 cm d’alçada, té el barret cònic, curt, bru olivaci, amb fines costes longitudinals ennegrides, i el peu blanc, buit; creix a la primavera, en boscos o prats, vora oms (Ulmus) i pollancres (Populus), sempre en llocs humits i ombrívols. Les verpes o ariganys de didal (Verpa), produeixen ascocarps amb un barret en forma de didal o campana, mai alveolat, de color bru clar, sostingut per un peu llarg, cilíndric, buit, blanquinós, unit al barret pel centre, deixant un marge lliure. V. conica, de 10 a 20 cm d’alçada, amb el barret bru olivaci, llis o amb un reticle de línies fosques, té el peu amb unes estries horitzontals febles; viu a la primavera en prats, jardins i clarianes.

Les pezizàcies: cassoletes i afins

Són fongs que presenten apotecis típics, cupuliformes o discoïdals, sèssils o amb un començament de peu. Són de mitjans a grossos i gairebé sempre atenyen més d’un centímetre de diàmetre. La superfície himenial pot ésser ocràcia, bruna, olivàcia o violàcia, però no és mai de color vermell ni groc viu. Per fora, mai no presenta pèls clarament diferenciats. Els ascs poden ésser amiloides o no. Les paràfisis no tenen pigments carotenoides i les espores solen ésser el·líptiques, hialines, amb la paret llisa o ornamentada.

Les Peziza, amb unes 80 espècies, sovint anomenades cassoletes, constitueixen el gènere més representatiu de la família. Tenen els ascocarps còncaus, en forma de cúpula invertida o cassoleta, alguna vegada en forma de disc. Una altra característica important són els ascs, sempre amiloides (I+ blau, sobretot a la part superior). Esmentarem algunes de les espècies més conegudes al nostre país.

Peziza ammophila es desenvolupa enterrada en sòls arenosos (platges i dunes) a la tardor. En madurar, s’obre en forma d’estrella, i fa un petit forat (2-5 cm) a la sorra. Té l’himeni bru, i, per fora, té sempre molta sorra enganxada. També hi podem reconèixer un pseudostípit bastant llarg, format per hifes miceliars que aglutinen sorra. La cassoleta bruna de primavera (P. badioconfusa) és un dels ascomicets primaverals més freqüents, en boscos mixtos, marges de camins, o bé sòls arenosos. Té apotecis en forma de cassoleta irregular bastant grossos (8 cm), sèssils, que apareixen generalment en petits grups. L’himeni es bru olivaci. Per fora són una mica més foscos i furfuracis. En tallar-los o escarificar-los, es veu que la carn és d’un to gris violaci. Sovint ha estat confosa amb la cassoleta bruna de tardor (P. badia), que també viu als boscos mixtos, però és d’aparició tardoral. També forma copes brunes, encara que amb alguna tonalitat vermellosa; però la diferència principal està en l’ornamentació de les espores (berrugues, de vegades confluents a P. badioconfusa i un reticle irregular en P. badia).

Els ascocarps (5-7 cm) de Peziza cerea tenen l’himeni de color ocre pàl·lid o groc ocraci, mentre que l’exterior és blanc i pruïnós (finament farinós); aquest fong apareix sobre restes llenyoses o en llocs rics en matèria orgànica. P. michelii, de color bru vermellós, fructifica en sòls de bosc i terra nua. Les cassoletes de P. plebeia solen ésser més aviat petites (1-3 cm). Tenen l’himeni bru fosc i per fora són més clares. La carn és blanquinosa i, en tallarla, secreta un suc incolor, que, en contacte amb l’aire pren color groc. Una espècie pròxima és P. succosa, de color gris olivaci, que també exsuda un líquid que vira a groc. P. repanda presenta apotecis grossos (fins a 10-12 cm, amb l’himeni ocre o bru ocraci), que per fora tenen el mateix color i un lleuger toment, però que, en assecar-se, es tornen blanquinosos; pot fructificar gairebé tot l’any, en camins i boscos. P. varia té apotecis primer en forma de copa i després progressivament estesos, de color ocre groguenc per dins, amb una furfuració (esquametes en relleu) blanquinosa per fora.

Hi ha un grup d’espècies que creixen sobre carbó vegetal, sòl cremat o restes vegetals. Algunes es comporten com a antracòfiles estrictes (sempre de llocs on hi ha hagut foc), com ara Peziza echinospora, amb apotecis (fins a 8 cm) en forma de copa, de color bru fosc per dins, i una mica més clar per fora. Té espores el·líptiques i ornamentades amb espines. P. endocarpoides presenta apotecis (fins a 4 cm) de color bru negrós, que en madurar s’estenen i s’aplanen, i les espores, llises i esfèriques. P. violacea és més petita (2 cm) i té apotecis de color bru violaci que, en madurar, resten plans i discoïdals; les espores són el·líptiques i llises. P. petersii, de color bru grisós, té espores el·líptiques finament verrucoses. Entre les espècies que toleren les condicions de les carboneres, però que també poden viure sobre altres tipus de sòl, destaquen P. atrospora (1-5 cm), de color ferruginós i amb espores ovals i verrucoses, i P. praetervisa, que té apotecis plans en madurar i és d’un color que pot canviar des de lilací, en els exemplars joves, fins a bru fosc, en els vells; els receptacle d’aquesta darrera és gris blanquinós i les espores, també ovals i finament verrucoses.

Cal destacar, per acabar, que sobre fem de cavall i de vaca podem trobar els apotecis ocracis, sèssils, obcònics, de fins a 1 cm de diàmetre, de Peziza fimeti i, sobre la palla amb fems dels femers, P. vesiculosa, de color ocraci pàl·lid però amb fructificacions cupuliformes i grosses (3-9 cm).

Inseparable de les nostres pinedes, a la primavera, és la cassoleta blava (Sarcosphaera coronaria) que al principi fructifica sota terra però, en madurar, els apotecis, que primer eren globulosos, s’obren i afloren a l’exterior (5-15 cm); llavors són fàcils de detectar, perquè formen forats envoltats d’un marge lobulat i en forma d’estrella. L’himeni és de color lilací i l’excípul és blanquinós i, sovint, amb terra enganxada. Apareix primer als boscos baixos de pi blanc (Pinus halepensis), però més tard va madurant a les pinedes de muntanya. Cru, és un fong tòxic, fins i tot pot ésser mortal, però és un comestible acceptable un cop bullit i havent llençat després l’aigua de cocció.

Les sarcosomatàcies

El principal caràcter que separa aquesta família (també anomenada de les sarcoscifàcies) de les altres, dins l’ordre de les pezizals, és l’estructura suboperculada de l’asc, és a dir, la presència d’un opercle subapical, amb l’obertura situada obliquament. Són ascs llargs, cilíndrics, inamiloides, amb el peu flexuós. En general, es desenvolupen sobre fusta, un cas ben poc freqüent en aquest ordre. Es tracta d’una família predominantment tropical, però algunes espècies són cosmopolites.

A la regió temperada és molt freqüent la cassoleta vermella (Sarcoscypha coccinea), que presenta apotecis en forma de copa (1-5 cm), pedunculats, amb l’himeni de color vermell escarlata i la superfície externa blanc rosada i tomentosa. Aquesta espècie creix durant els mesos freds, d’octubre a març, i la podem trobar, en grups nombrosos, sobre branquetes mortes d’arbres diversos, en llocs humits. Plectania melastoma té els apotecis (fins a 2 cm) en forma de copa, foscos, gairebé negres, amb un peu rudimentari. A l’exterior, és negra, amb plecs i lleugerament pilosa. La consistència de la carn és gelatinosa. Ha estat trobada, entre abril i maig, sobre branquetes d’alzina.

Les pironematàcies

Aquesta família, abans anomenada de les humariàcies, inclou fongs amb apotecis sèssils o subsèssils, cupuliformes, discoïdals o pulvinulats, de mida petita o mitjana. L’himeni presenta colors vius (groc, taronja, vermell), rarament blanquinosos, ocracis o brunencs. Exteriorment, aquests fongs poden ésser glabres, furfuracis, tomentosos o pilosos. Els ascs són inamiloides. En general, les paràfisis contenen pigments carotenoides, que es tornen verds amb els reactius iodats. Pel que fa a l’hàbitat, poden ésser terrícoles, lignícoles, carbonícoles, fimícoles o muscícoles. Els caràcters més importants per a definir els gèneres fan referència a la morfologia dels pèls i de les espores.

Otidea, juntament amb Tarzetta, ha estat separada recentment de la família de les pezizàcies per incorporar-la en les pironematàcies, amb les quals presenta una afinitat més gran. Els dos gèneres tenen en comú els ascs inamiloides i les paràfisis d’àpex corbat. En Otidea, els apotecis tenen forma de copa irregular, oberta longitudinalment per un costat, de manera que sovint tenen un cert aspecte d’orella; les espores contenen dues gútules lipídiques. L’orella d’ase (O. onotica) té ascocarps (entre 3 i 8 cm d’alçada) amb estípits curts de color taronja, una mica rosat a l’interior, excípul ocraci, suaument tomentós i peu molt curt i blanquinós; apareix a la tardor en boscos de caducifolis, sobretot de faigs i roures. O. alutacea es diferencia de l’anterior pel seu himeni gris brunenc i la forma poc allargada. Els apotecis d’O. bufonia (=O. umbrina) tenen color bru fosc i conserven l’aspecte de cassoleta, ja que el solc longitudinal hi és poc visible. Viu en boscos d’alzines, a la tardor, com les altres espècies del gènere. Tarzetta catinus té apotecis en forma de copa (2-3 cm), amb un peu curt, que es manté enterrat. L’himeni és d’un color ocre groguenc clar, i el receptacle és concolor (del mateix color) i furfuraci. Creix, de maig a octubre, en boscos de caducifolis.

Els gèneres que vénen a continuació, Geopora, Humaria i Trichophaea, tenen la superfície himenial blanquinosa o ocràcia i la superfície externa coberta de pèls. Els apotecis del gènere Geopora (=Sepultaria) són subterranis i al principi estan completament tancats; a mesura que maduren es van obrint irregularment en forma d’estrella, però continuen cupuliformes i mig enterrats. La pilositat que recobreix el receptacle és formada de pèls llargs, bruns, septats i sinuosos. Les espores són el·líptiques, llises, amb una o dues grans gútules. G. arenicola es desenvolupa, alguns anys molt freqüentment, a la tardor i a l’hivern, en sòls arenosos nus i també entre molses, en pinedes termòfiles, dunes, etc. Té apotecis generalment petits (1-2 cm), amb l’himeni gris perla. G. sumneriana, amb apotecis fins a 7 cm de diàmetre, és una espècie primaveral, lligada als cedres, amb els quals estableix micorizes. De juliol a octubre, en sòls i vores de bosc, podem trobar Humaria hemisphaerica, amb ascocarps de fins a 3 cm de diàmetre, que tenen un himeni ceri, blanquinós. La superfície externa és coberta de pèls aguts i bruns, de fins a 1 mm, a la part marginal.

Amb apotecis de colors vius i pèls ben diferenciats al receptacle, trobem diferents espècies dels gèneres Scutellinia, Cheilymenia, Melastiza i Anthracobia. Els fongs inclosos en Scutellinia tenen apotecis discoïdals o en forma de plat (0,5-3 cm), de color vermell viu, voltats de pèls foscos, amb aspecte de pestanya, que tenen la base típicament forcada i enfonsada a la carn; en general, les espores acostumen a ésser ornamentades. Sobre troncs caiguts i soques tallades en descomposició, en llocs humits i ombrívols apareix bastant sovint, a la tardor, S. scutellata. Als talussos argilosos, entre molses, hi creix S. trechispora, fàcil d’identificar per les seves espores globoses. S. umbrarum és una espècie típicament terrícola, macroscòpicament idèntica a la primera, però amb els pèls marginals més petits (menys d’1 mm de llarg). Sobre les buines de vaca podem observar els petits apotecis de Cheilymenia stercorea, obcònics (1-1,5 mm), de color taronja daurat. El gènere Anthracobia s’anomena així perquè comprèn espècies antracòfiles, és a dir pròpies de llocs on hi ha hagut foc; tenen l’excípul dels apotecis cobert de pèls curts que, a simple vista, semblen un vellut fi de color bru, i les espores hialines, llises i amb dues gútules lipídiques. Una de les espècies més freqüents és A. melaloma, que forma gespes d’apotecis gregaris, discoïdals, de color taronja (4-6 mm); és antracòfila estricta, que podem trobar durant gairebé tot l’any. A. macrocystis forma grup nombrosos, també en llocs on prèviament hi ha hagut incendis, i es diferencia de l’espècie anterior perquè presenta pèls de llargada inferior i espores més petites. En llocs humits, a les vores de camins i al final de la tardor, hi pot créixer Melastiza chateri (1,5 cm), amb apotecis vermellosos, molt semblants als de diferents espècies del gènere anterior, però amb espores ornamentades.

Els fongs que descriurem a continuació no presenten pèls al receptacle. La cassoleta taronja (Aleuria aurantia) és un fong d’una gran vistositat, força freqüent des del final de l’estiu fins al principi de l’hivern, que sol créixer en grups nombrosos sobre sòl arenós, nu o entre herbes, en clarianes i camins. Els apotecis (4-10 cm) són sèssils, cupuliformes, després diversament aplanats i ondulats, d’un color taronja lluminós, però blanquinosos per fora. És comestible, fins i tot cru (amanit, o bé amb sucre, licor, etc.).

Geopyxis carbonaria és un fong antracòfil, cupuliforme, de marge dentat i himeni taronja, que pot atènyer 1,5 cm de diàmetre i porta un peu petit i blanquinós. També sobre un sòl cremat, entre les molses rases, és possible de trobar-hi els petits apotecis pulvinulats, de color taronja, de Lamprospora polytrichi. També antracòfil, Pyronema omphalodes es pot trobar, tot l’any, en sòls cremats i restes de fogueres; té els apotecis pulvinats, sèssils, d’1 mm de diàmetre, sovint confluents fins a formar grans taques de color vermell clar o vermell taronja, sense un marge definit i voltades d’un miceli blanc. P. domesticum, d’ascs i espores més grossos, ha estat molt cultivat per a estudis de laboratori.

El gènere Octospora apareix generalment en sòls nus, associat amb briòfits. Els apotecis tenen menys d’1 cm de diàmetre. El disc és taronja, vermellós, cupuliforme o lenticular, sèssil, normalment sense pèls, amb un marge prominent, dentat i estèril. O. leucoloma és l’espècie més freqüent. O. roxheimii, similar a l’anterior, creix associada a Funaria hygrometrica, sobre sòl cremat. O. tetraspora només conté 4 espores per asc. Marcelleina atroviolacea és un fong amb apotecis (1-3 cm) en forma de plat, sèssils, gregaris, de color violeta fosc, amb espores esfèriques, que apareix a la primavera sobre sòls nitrificats i argilosos, en parcs i jardins.

Dins la família, tenim un grup de gèneres amb apotecis molt petits, que creixen principalment sobre fems. Fimaria ripensis ha estat recollida sobre buina de vaca; els seus apotecis (5-8 mm) discoïdals, sèssils, de color crem o brunenc i amb un marge blanquinós, emergeixen a partir d’un escleroci. Les espècies del gènere Coprotus tenen apotecis molt petits, sèssils, sense peu, discoïdals i poc acolorits; els ascs sobresurten fora de l’hímeni, i poden contenir de 8 a 250 espores, llises, hialines i amb una bombolla de gas molt refringent a l’interior. C. granuliformis, amb apotecis (0,25 mm) blancs, ha estat isolat a partir d’excrements de cabra. Altres espècies identificades, partint de diferents menes de fems, són: C. lacteus, C. disculus i C. duplus. El gènere Lasiobolus té ascocarps sèssils, en forma de copa o de con invertit, amb sedes rígides i hialines; les espores són llises, hialines, en nombre de 8 a 128 per asc. Als Països Catalans en coneixem dues espècies, L. ciliatus i L. intermedius. Thelebolus no presenta opercle i els seus ascocarps, romanen tancats com un clistoteci, si bé alguns s’acaben obrint i prenen forma discoidal. Compren espècies translúcides i molt petites, tres de les quals han estat citades del nostre país, T. crustaceus, T. caninus i T. polysporus, totes isolades a partir de mostres de sòl. Dos gèneres més d’aquesta família, Warcupia i Coprotiella, formen ascocarps tancats, de tipus clistoteci. W. terrestris viu al sòl i C. gongylospora, als fems.

Les ascobolàcies

Els fongs d’aquesta família originen apotecis sèssils, pulvinulats o turbinats, molt petits, generalment superficials. Els ascs, relativament amples i de zona apical truncada o arrodonida, sobresurten pel damunt del nivell general de l’himeni. Les espores, de paret gruixuda, es mantenen hialines fins poc abans d’ésser expulsades, moment en què es tornen de color porpra i després bru. La majoria de les espècies són copròfiles i surten sovint a les mostres de fems incubades en cambra humida. Algunes es poden trobar al sòl de boscos cremats, i poques, sobre restes vegetals.

El gènere Ascobolus es caracteritza per tenir les espores, el·lipsoïdals i de color porpra, en nombre de 4 a 8, lliures dins l’asc i sense formar grups compactes en cap dels moments de llur maduració. L’epispori és ornamentat amb berrugues o estries, sovint interconnectades. En coneixem sis espècies, sempre isolades a partir de fems: A. immersus, d’apotecis hemisfèrics, groguencs o verdosos (1 mm), A. furfuraceus (potser, l’espècie més freqüent), d’apotecis superficials, subglobosos, de color groc ocraci, puntejats de negre pels ases protuberants, A. hawaiensis, A. michaudii, A. scatigenus i A. foliicola.

Saccobolus es diferencia del gènere anterior perquè les ascòspores resten fortament unides formant grups que seran expulsats com un sol projectil, i augmenten, així, la distància que atenyen. Els apotecis són molt petits (rarament fan més d’1 mm) i, en general, tenen forma turbinada, pulvinulada o lenticular. Entre les espècies isolades al nostre país, gairebé totes a partir de fems d’herbívors, podem destacar: S. saccoboloides i S. minimus, tots dos amb apotecis de color groc o ambre, i S. versicolor, S. depauperatus, S. beckii i S. verrucisporus, amb apotecis blancs, violats o bruns.

En el gènere Thecotheus les espores romanen sempre hialines. Segurament l’espècie més freqüent, i l’única trobada als Països Catalans, sobre femta de cabra, vaca i ovella, és T. cinereus, que presenta apotecis (2-3 mm) discoïdals, primer blanquinosos i després bru propra fosc; les espores són el·líptiques, apiculades i lleugerament verrucoses. El gènere Ascodesmis el caracteritzen els ascocarps, molt petits i senzills, i pràcticament integrats només per un feix d’ases i paràfisis, sense que hi hagi un excípul organitzat; les seves ascòspores, de color bru un cop madures, són esfèriques o ovoides, amb una reticulació superficial. Dues espècies han estat repetidament isolades al nostre país, A. nigricans, copròfil i geòfil, i A. sphaerospora, isolat a partir del sòl. Sobre fems i restes vegetals, sobre el sòl i gairebé durant tot l’any, és freqüent Iodophanus carneus, d’apotecis (1,5 mm) lenticulars, sèssils, de color rosa o salmó, amb el disc convex i papil·lat, i amb els ases d’àpex prominent i amiloide (es torna blau amb els reactius iodats).

Les pezizals hipogees: tuberàcies, balsamiàcies, geneàcies i terfeziàcies

Possible evolució de les principals tuberàcies a partir de les pezizals. A partir d’una pezizal del tipus Peziza (1) podem admetre tres línies evolutives. La primera (súperes) conserva el port erecte, amb miceli basal, a través d’espècies com Genea hispidula (2), G. sphaerica (3), Pseudobalsamia (4) i Pachyphloeus (5). La segona (inferes) implica una inversió de l’obertura de l’himeni, i, a través de Lachnea (9), Hydnocystis (10), ja invertida, i Stephensia (11), condueix a tofones com Tuber excavatum (12). T. nitidum (13) i T. aestivum (14). La tercera (ubiquàries), a través de Geopora (6), i per invaginació en diversos punts (com es veu en una segona espècie de Geopora 7), condueix a Balsamia (8). En tot cas, els caràcters del desenvolupament de l’ascocarp i dels ascs són propers als de les pezizals epigees.

Biopunt, original de Georges Malençon

En els ascomicets que tenen fructificacions amb aspecte de tubercle i que maduren sota terra, la dispersió de les espores depèn generalment d’animals, que localitzen aquests fongs per l’olor, els desenterren i se’n mengen els carpòfors. Les espècies identificades fins a l’actualitat (1989) als Països Catalans pertanyen a les tuberàcies (Tuberaceae), les balsamiàcies (Balsamiaceae), les geneàcies (Geneaceae) i les terfeziàcies (Terfeziaceae); també s’hi hauria d’incloure Hydnotria tulasnei, inclosa dins les helvel·làcies.

Gairebé tots aquests fongs viuen associats amb les arrels de plantes superiors, formant micorizes. Però se’n fa difícil la collita si no disposem de gossos tofoners (antigament hom feia servir porcs); però gairebé sempre, aquests gossos han estat ensinistrats per a reconèixer únicament les tòfones de més interès econòmic (pertanyents al gènere Tuber), i no presten atenció a altres ascomicets hipogeus. Un indici que ens pot ajudar a localitzar-los és la formació d’«àrees cremades», pel fet que aquests fongs ataquen de manera molt agressiva les plantes herbàcies que germinen a la zona ocupada pel miceli micorizogen. Aquest atac impedeix el creixement en aquest territori, i la superfície afectada adquireix un aspecte de sòl incendiat, ja que en desapareixen totes les plantes herbàcies i els arbusts. La inhibició provocada pel fong sobre la germinació i el creixement de les plantes és deguda a la secreció pel miceli de substàncies de gran capacitat herbicida. Es fa, doncs, fàcil de reconèixer una zona tofonera per l’aspecte cremat, més o menys sense plantes, de l’àrea que envolta l’arbre implicat en la micorizació de les tòfones, i que s’estén de manera centrífuga, any rere any, a mesura que creixen les rels de l’arbre i el miceli del fong.

Aquests fongs han evolucionat a partir d’espècies epigees, que tenien apotecis amb aspecte de cassoleta més o menys còncava. Durant el procés d’adaptació a la vida subterrània, l’apoteci ha sofert una sèrie de modificacions, fins a quedar convertit en un ascocarp globós i tancat. L’himeni ha hagut de replegar-se a l’interior, formant una massa més o menys compacta, on els ascs han perdut la clàssica disposició en palissada. Adaptats com són a la vida hipogea, el seu himeni no ha d’ésser en cap moment exposat a l’exterior, i els ascs han perdut la capacitat de dehiscència i d’expulsió de les espores; la dispersió d’aquestes espores es realitza per desintegració de la paret de l’ascocarp o mitjançant la intervenció d’alguns animals, que se’l mengen.

Les tòfones

Una tòfona presenta, de fora a dins, el peridi, que representa una protecció de la gleva. Aquesta darrera, primer és blanquinosa però, en madurar les espores, pren progressivament un color bru fosc o gairebé negre (per exemple en Tuber). En secció, no presenta un aspecte homogeni, sinó que apareix solcada per vetes sinuoses, que poden ésser ramificades i anastomitzades. Hi ha venes de dos tipus: unes de color blanc, opaques, i unes altres de més fosques, que van adquirint la coloració de la gleva mentre en progressa la maduració. Entre les blanques, aeríferes, i les fosques, es forma l’himeni.

A l’himeni de les tòfones trobem ascs ovals o globosos, que contenen cadascun d’una a sis espores. En madurar aquestes, les parets ascals sofreixen una autòlisi. Fins i tot dins d’un mateix exemplar, podem trobar ascs amb 3 o 4 espores, i ascs amb 1 o 2. La mida de les espores és, com a resultat d’això, inversament proporcional al nombre d’espores. Les espores de la majoria de les tòfones són unicel·lulars, ovalades o rodones, en general de color bru fosc en madurar, i revestides amb una ornamentació formada per espines agudes o per un reticle membranós prominent.

La família de les tuberàcies és la més important, i la que té més representants. Hi pertany el gènere Tuber que, segons el color del peridi, podem dividir en dos grups: el de les tòfones negres i el de les tòfones vermelloses. Entre les tòfones negres destaca la del Perigord (Tuber melanosporum), la millor i la més preuada de totes, que té un carpòfor globós (2-10 cm), negre, mat, cobert de berrugues poligonals amples (3-5 mm), solcat d’escletxes longitudinals. La gleva és coompacta, tendra, de color primer gris o violaci i, en madurar, ennegrida i recorreguda per fines venes blanques ramificades. Fa una olor molt aromàtica. Apareix des del final de novembre fins al final de març, en boscos d’alzines (Quercus ilex), a vegades d’avellaner (Corylus), faig (Fagus) o til·ler (Tilia), en terrenys de tipus calcari. La tòfona d’hivern (Tuber brumale) es troba, de l’hivern a la primavera, sota roures i alzines. L’ascocarp (2-8 cm), arrodonit i gairebé negre, és cobert de petites berrugues piramidals. La gleva primer és blanquinosa, al final, gairebé negra, amb aspecte de marbre, per les fines vetes blanques que la recorren, en forma de laberint. Desprèn un aroma com de nou moscada. És un excel·lent condiment, juntament amb l’anterior, amb la qual podria confondre’s si no ens fixem que és més petita i amb més vetes blanques, que no adquireixen, com en l’altra espècie, una tonalitat rosada en contacte amb l’aire. Ambdues espècies es venen al nostre país en mercats especialitzats, entre els quals destaquen els de Solsona, Morella i Organyà. El preu al mercat pot ésser molt elevat (el 1989, T. melanosporum s’arribà a cotitzar a 40-45 000 pts./kg, i T. brumale, a 7-8000 pts./ kg). La tòfona blanca o d’estiu (Tuber aestivum) té els carpòfors (2-8 cm) irregularment globosos, de color bru negrós, amb grans berrugues, (5-10 mm) negres, poligonals i molt separades. La gleva és primer de color bru ocraci o groguenc, i en madurar pren un to violeta grisós, amb vetes blanquinoses. Hom la recull de maig a setembre. També és un bon comestible, si bé menys perfumat que les dues espècies anteriors, de les quals se separa per les seves grans berrugues i pel color més clar de la gleba. Entre les tòfones vermelloses, esmentarem la tòfona rogenca (Tuber rufum), que presenta ascocarps (2-3 cm) globosos i lobulats, amb el peridi primer rosat i progressivament més fosc, amb tonalitats, ferruginoses, llis i aspre, ja que té petites berrugues. La gleba és de color crem, amb vetes blanques, que passen a ésser rosades en contacte amb l’aire. És poc preuada per la tenacitat de la seva carn i la seva olor nauseabunda. Ha estat trobada en boscos mixtos d’avellaners (Corylus) i pins (Pinus). Tuber excavatum es reconeix perquè en obrir-lo presenta una cavitat ampla vora la base, i també per la gleba, que es torna molt dura en assecar-se. El peridi és llis o finament papil·lat, ocraci o rosat. La gleba és groc brunenca, amb vetes blanquinoses. No presenta olor característica i la seva consistència és dura i còrnia. Les tòfones contenen una gran proporció de proteïnes (25% de matèria seca) i sals minerals (K, P). Però llur valor és sobretot degut a substàncies volàtils, que imiten les que desprenen molts mamífers en zel (hormones relacionades amb la reproducció) que faciliten que aquests les localitzin, les desenterrin i se les mengin. Aquests perfums són els responsables de llur gran importància com a condiments.

Els fongs de la família de les geneàcies tenen els carpòfors en forma d’esfera buida, irregular, amb una petita obertura apical (com una Peziza molt jove). La paret té una sèrie de plecs dirigits cap a la cavitat interna, coberts externament per un peridi negrós i revestits per dins per un himeni que encara presenta els ascs i les paràfisis en palissada. No hi ha, doncs, una gleba veritable. Genea klotzschii apareix principalment sota avellaners (Corylus). Presenta un carpòfor globós, de la mida d’una nou o més petit. El peridi és gairebé negre i cobert per una sèrie de berruguetes piramidals, mentre que l’interior es cavernós, amb una sèrie de plecs groguencs. L’olor és bastant desagradable.

L’únic representant de la família de les balsamiàcies, Balsamia vulgaris, té un cos fructífer globós (4 cm), irregular, amb aspecte de tubercle. El peridi madur és bru vermellós i lleugerament verrucós (cobert de petites papil·les). La gleba, de color blanc groguenc, és excavada formant nombroses vetes, que conflueixen en petites cambres o cavernes. Les espores són cilíndriques, llises, hialines i amb tres gútules lipídiques. Fructifica de setembre a gener, en sòls de fageda i de bosc mixt. Desprèn una olor forta i desagradable.

Les espècies de la família de les terfeziàcies tenen la gleba compacta, recorreguda per vetes d’un sol tipus (aeríferes), però els falta un himeni veritable disposat regularment. Delastria rosea té un cos fructífer tuberós (2-2,5 per 1-1,5 cm), amb el peridi bru vermellós i llis. La gleba és carnosa, vermella i amb abundants vetes blanques. Fresca, fa olor de patata crua. Les espores (23-38 µm) són esfèriques i reticulades, al final brunes. Pel que fa al gènere africà Terfezia, cal cercar T. claveryi al Segrià i a la Franja de Ponent; té fructificacions (2-8 cm) en forma de patata, amb peridi blanquinós o brunenc, la carn amb vetes poc marcades, olor fresca i espores globoses, finament reticulades; és coneguda i recollida a Aragó com a bon comestible, d’aparició primaveral.

Les leocials

Les leocials o helocials formen un dels ordres d’ascomicets més ric i diversificat, amb unes 2000 espècies, d’àmplia distribució per tot el món. Comprèn sobretot fongs saprobis, que poden viure sobre el sòl, restes vegetals i fems; algunes són paràsites de plantes superiors, i n’hi ha que causen malalties d’importància agrícola.

En aquests fongs, els apotecis poden ésser de molt petits a mitjans (de menys d’1 mm a uns quants centímetres) i, en general, tenen forma de copa o de disc i són sèssils o pedicel·lats; també n’hi ha de claviformes, pulvinulats (en forma de pústula o de coixinet) i pileats (amb aspecte de petit bolet amb peu).

Les fructificacions d’aquests fongs acostumen a ésser superficials: en algun cas estan més o menys enfonsades al substrat, però rarament apareixen immerses en estromes. Al voltant de l’himeni fèrtil es formen gairebé sempre uns falsos teixits que contitueixen el receptacle, amb una funció de protecció. Els caràcters d’aquest, com ara la consistència (carnosa, cèria o gelatinosa), el color (que varia des de pàl·lid fins a groc viu, taronja, vermell o verd), la superfície externa (llisa o amb pèls) i l’anatomia del receptacle, tenen un paper important en la taxonomia d’aquest grup. El receptacle és constituït per un excípul ectal o extern, que forma els costats de l’apoteci i el peu, i un excípul medul·lar o intern, que sol tenir forma de con invertit i constitueix la carn de l’apoteci.

Els pseudoteixits que envolten l’himeni fèrtil poden tenir una estructura pseudoparenquimàtica (formada per cèl·lules curtes) o prosenquimàtica (amb les hifes fàcilment identificables). Entre els de tipus pseudoparenquimàtic tenim la textura globulosa, quan les cèl·lules són arrodonides i deixen espais intercel·lulars, la textura angular, si tenen el contorn angulós, sense espais intercel·lulars, i la textura prismàtica, que correspon a cèl·lules més o menys rectangulars. Els pseudoteixits de tipus prosenquimàtic poden ésser de textura intrincada, amb les hifes entreteixides de manera laxa i desordenada, de textura epidermioide, quan les hifes apareixen densament empaquetades, de textura oblita, amb les hifes de parets molt gruixudes disposades paral·lelament, i de textura porrecta, amb les hifes també paral·leles, que conserven, però, les parets primes. Quan algun dels pseudoteixits anteriors queda immers en una abundant matriu gelatinosa, tenim la textura gelatinosa. Els ascs són unitunicats, claviformes o cilíndrics i inoperculats. Així, doncs, les espores són expulsades violentament per un porus apical que pot ésser amiloide o no (i això es pot veure segons si pren color blau o no en contacte amb els reactius iodats). Les paràfisis poden ésser filiformes, cilíndriques, capitades o lageniformes; el seu color també és variable i en depèn el del disc de l’apoteci. Les ascòspores, quasi sempre 8 per asc, solen ésser llises, hialines o brunes, unicel·lulars i amb un o diversos septes transversals.

Hom ha trobat al nostre país representants de les 7 famílies següents: dermateàcies (Dermateaceae), geoglossàcies (Geoglossaceae), hialoscifàcies (Hyaloscyphaceae), leociàcies (Leotiaceae), orbiliàcies (Orbiliaceae), facidiàcies (Phacidiaceae) i esclerotiniàcies (Sclerotiniaceae).

Les dermateàcies

Es tracta d’una família de fongs majoritàriament saprobis, que viuen sobre restes de plantes herbàcies o llenyoses, encara que també n’hi ha espècies paràsites. Els apotecis són superficials o erumpents, en general aplanats, sèssils, de consistència carnosa o cartilaginosa i, usualment, de color fosc (rara vegada groc o vermell). La presència d’un excípul ectal de textura globulosa o angular, constituït per cèl·lules de parets gruixudes i brunes, és un caràcter comú en gairebé tots els gèneres. Les cèl·lules properes al marge superior de l’apoteci es presenten allargades, imitant pèls poc protuberants. Les paràfisis, filiformes o cilíndrico-claviformes, són hialines o brunes.

Calloria neglecta viu típicament sobre tiges seques d’ortiga (Urtica) i té apotecis discoïdals (1-2 mm), erumpents i de color taronja. Catinella olivacea forma apotecis cupuliformes (2-5 mm), també sèssils, fixats al substrat per una base d’hifes brunes, un himeni verd olivad i un receptacle bru negrós; ha estat recollida al Montseny, sobre fusta morta de faig (Fagus sylvatica). El gènere Diplocarpon és un paràsit freqüent. D. rosae ataca els rosers: sobre la cara inferior de les fulles vives es formen unes taques de color violaci fosc o negre, i els apotecis, també foscos, apareixen, erumpents, sobre les fulles mortes; les ascòspores (20-25 × 5-6 µm) són bicel·lulars i hialines.

El gènere Mollisia presenta uns apotecis discoïdals, plans, de contorn més o menys lobulat, sèssils o sostinguts per una papilla central; per fora, són lleugerament tomentosos i de color més fosc que el disc, llevat del marge, que sol ésser més pàl·lid. Aquests fongs són fàcils de trobar aixecant branques mortes, caigudes, i mirant detingudament la cara que estava en contacte amb el sòl. El gènere Tapesia només se’n diferencia pels apotecis, que es formen sobre un llit dens d’hifes (el subicle), però el poc valor taxonòmic d’aquest caràcter pot fer que aviat es reuneixin en un sol gènere. Els apotecis de Mollisia cinerea apareixen, en grups densos, durant gairebé tot l’any, sobre fusta diversa humida; el disc himenial (0,5-2 mm) és gris o cendrós i el receptacle, gris negre, amb el marge format per cèl·lules allargades (o pèls molt curts). Sobre fusta de planifolis en descomposició creix M. ligni, amb apotecis (0,5-2 mm) dispersos i cupuliformes, d’himeni gris negrós i receptacle brunenc; M. nervicola, trobada a les fulles mortes de roure i alzina (Quercus), té apotecis més petits, blanquinosos o grisos, externament bruns. Sobre branques de diversos planifolis com el cirerer de guineu (Prunus mahaleb), el vern (Alnus glutinosa), l’arç blanc (Crataegus monogyna), etc., ha estat trobada Tapesia fusca, amb apotecis de color gris fosc, situats sobre un subicle brunenc.

El gènere Pyrenopeziza comprèn fongs amb aspecte de petites Mollisia, d’apotecis cupuliformes, externament negrosos i coberts de petits pèls, però erumpents, ja que s’originen sota l’epidermis de fulles mortes o de tiges herbàcies. P. foliicola és una espècie que no falta gairebé mai, a la primavera, sobre les fulles caigudes dels roures. Els seus apotecis (0,25 mm) tenen el disc himenial gris i el receptacle brunenc, amb el marge blanquinós, i es veuen millor quan estan hidratats. Les ascòspores (6-9 × 1,5 µm) són unicel·lulars i cilíndriques. Sobre branques mortes de Rubus, hom ha trobat P. escharodes, d’apotecis més grossos (fins a 1 mm).

En el gènere Pseudopeziza, els apotecis, també erumpents, emergeixen a partir d’estromes que es formen a l’interior d’un teixit vegetal viu, el qual parasiten. Són petits, amb el disc pla o còncau, de color variable, i el marge pot presentar un aspecte més o menys dentat. La presència de P. trifolii es manifesta per l’aparició, sobre els folíols de les fulles, d’unes taques arrodonides de color fosc, amb el marge indefinit o encerclat per un halo groguenc. Sobre l’anvers de la fulla i el centre de la taca es formen els apotecis (0,5 mm), que primer són subepidèrmics i després superficials. Aquest fong parasita plantes del gènere Trifolium. P. medicaginis és gairebé igual a l’anterior, i ataca les plantes del gènere Medicago, sobretot l’alfals.

El gènere Trochila té els apotecis enfonsats al substrat. A mesura que maduren, l’himeni queda exposat a l’exterior per trencament de l’epidermis de la planta on creix, que pot obrir-se, sia de manera circular, deixant caure una mena d’opercle, o formant uns quants lòbuls. L’himeni pot ésser pla o convex, brunenc o gris, de fins 1 mm de diàmetre. T. ilicina apareix exclusivament a les fulles mortes de grèvol (Ilex aquifolium), sobre les quals forma unes típiques taques discoïdals negres. T. craterium apareix com a petites taques fosques sobre fulles d’heura (Hedera helix).

Les geoglossàcies: llengües de terra

Els fongs d’aquesta família, anomenats llengües de terra, es caracteritzen pels seus ascocarps erectes, estipitats (és a dir, amb peu), allargats i claviformes, de fins 10 cm d’alçada. Poden ésser solitaris o gregaris (formant grups o gespes). L’himeni recobreix la part alta de la fructificació, originant la clàvula o cap fèrtil, no sempre ben delimitada del peu. L’himeni consta d’ascs grossos, claviformes, i de paràfisis cilíndriques, ramificades, sovint amb l’àpex circinat (molt cargolat). Les ascòspores són filiformes o el·líptiques, pluriseptades, de color bru o hialí. Són fongs que viuen sobre el sòl, fulles mortes o fusta, en zones humides.

El gènere més característic és Trichoglossum, amb fructificacions negres o bru fosc, en forma de petita porra. La superfície fèrtil apareix hirsuta pel fet que, barrejats amb ascs i paràfisis hi ha uns pèls aguts (setes), bruns, que ultrapassen la superfície de l’himeni. T. hirsutum és una espècie bastant freqüent, que creix a la tardor i a l’hivern, preferentment sobre sòls arenosos, en llocs humits de clima mediterrani. Les ascòspores (100-150 × 6-8 µm) són fusiformes, brunes i amb 10-15 septes. El gènere Geoglossum també té els ascocarps negres, amb un peu cilíndric acabat en un cap fèrtil claviforme, una mica comprimit i solcat longitudinalment; la superfície és llisa, sense setes a l’himeni. G. glabrum presenta una ecologia semblant a la de l’espècie anterior. Amb un cos fructífer similar al de Geoglossum, però més esvelt i de color verd o bru olivaci, amb les espores hialines, tenim el gènere Microglossum. Sobre talussos molsosos, al Berguedà, hom ha trobat M. viride, d’ascocarps lleument viscosos, formats per una clàvula de color verd oliva i un peu concolor i furfuraci. Mitrula paludosa crida l’atenció, quan apareix sobre branquetes parcialment submergides en rierols de muntanya, de juliol a setembre, als boscos de pi roig (Pinus sylvestris) i pi negre (P. uncinata); presenta apotecis d’uns 4 cm d’alçada, solitaris o en grups, amb la clàvula oblonga, de color groc ataronjat, portada per un peu cilíndric, llarg i prim, blanc translúcid, i espores (10-15 × 2,5-3 µm) subfusiformes, hialines, i amb un sol septe un cop madures. Spathularia flavida és una espècie freqüent, fàcil de reconèixer pel seu receptacle aplanat en forma d’espàtula de vores ondulades, d’un color groc de sofre, blanquinós o groguenc i una mica comprimit. Les ascòspores (40-50 × 2-3 µm) són aciculars, hialines, pluriseptades i produeixen conidis ovoides laterals. Apareix al final de l’estiu i a la tardor, en boscos de coníferes, especialment als estatges montà i subalpí. El gènere Cudonia es caracteritza pels seus apotecis pedicel·lats, convexos i recorbats, amb els marges lliures. A les regions muntanyoses, a l’estiu i a la tardor, entre les acícules caigudes d’avet (Abies alba), hi creix C. circinans, distingible pel seu cap fèrtil, de color crem i el peu grisós, amb matisos violacis.

Les hialoscifàcies

El principal caràcter que separa els fongs d’aquesta família dels altres discomicets inoperculats és la presència d’uns pèls ben diferenciats, en general pluricel·lulars, a la superfície externa de l’apoteci i al marge, sovint ben visibles amb la lupa. L’excípul ectal és format per cèl·lules rectangulars, hialines, de paret prima (textura prismàtica).

El gènere més abundant és, de molt, Lachnum (=Dasyscyphus), amb més de 200 espècies que viuen sobre restes vegetals. Els apotecis típics són diminuts, cupuliformes i pedicel·lats. El disc himenial, còncau o pla, pot ésser de color blanc, crem, groc o ataronjat. La superfície externa del receptacle és blanca o bruna i revestida de pèls, igual que el peu. La identificació de les espècies es basa força en la morfologia microscòpica dels pèls, que poden ésser pluriseptats o no, hialins o brunencs, i de parets gruixudes o primes, externament llises o amb granulacions en tota la llargada del pèl o en una part. També pot passar que a l’extrem apical (generalment obtús) es dipositin masses cristal·lines. Els ascs, cilíndrico-claviformes i amiloides, contenen 8 espores, incolores, unicel·lulars o septades, el·líptiques, fusiformes o filiformes. També són característiques les paràfisis lanceolades, d’àpexs aguts, que ultrapassen el nivell dels ascs.

Sobre branquetes caigudes entre la fullaraca, és molt freqüent Lachnumvirgineum (=Dasyscyphus virgineus), d’apotecis de fins 2 mm d’alçada, primer globosos, després cupuliformes i pedicel·lats, que creixen en grups més o menys densos. El disc himenial (1,5 mm) és de color crem o blanc, i el receptacle, blanc pur, densament recobert de pèls blancs, que al microscopi es veuen hialins, cilíndrics, amb les parets ornamentades amb grànuls. L’àpex és obtús i sense cristalls, i les espores (6-10 × 1,5-2,5 µm), fusiformes, hialines i unicel·lulars. Els apotecis de L. ciliare són molt semblants, però de mida més petita (0,5 mm); són freqüents sobre les fulles caigudes de roure i tenen una acumulació de cristalls a l’àpex dels pèls i espores uniseptades i més llargues. L. cerinum, de coloració bruna groguenca o olivàcia, té els apotecis molt junts, gregaris i tancats, que en absorbir aigua exposen el disc himenial, groguenc. Els pèls són llargs, bruns i granulosos. Creix sobre fusta de caducifolis. Sobre branquetes de faig (Fagus sylvatica), al Montseny i a la Vall d’Aran, ha estat trobat L. bicolor, un fong molt vistós, que presenta apotecis (2 mm) gregaris, en forma de copa, amb el disc himenial groc ataronjat i el receptacle blanc, amb tants pèls blancs que tapen l’himeni quan l’apoteci és sec. Aquests pèls tenen la paret gruixuda, granulosa, i cristalls a l’àpex. L. rhytismatis és una petita espècie blanquinosa que creix sobre fulles mortes d’auró (Acer).

Són semblants els apotecis del gènere Lachnellula, que tenen les paràfisis cilíndriques o moniliformes. El disc sempre aplanat, de color taronja i envoltat d’un receptacle tomentós blanc. Sobre rames mortes de pi negre (Pinus uncinata) podem trobar L. suecica, amb apotecis (1-4 mm) gregaris, erumpents i curtament estipitats; té espores hialines i esfèriques.

Els apotecis del gènere Arachnopeziza són sèssils, cupuliformes, de color clar i coberts de pèls, però el més característic és que se situen sobre un subicle filamentós, groguenc o blanquinós. Les espores són allargades, hialines i pluriseptades, i les paràfisis, filiformes. A. aurelia presenta apotecis gregaris, obcònics, de 2 mm de diàmetre, sèssils, sobre un subicle lax d’hifes blanques. El disc té un color groc daurat, igual que l’excípul, revestit d’uns pèls, llargs i aguts, també groc daurats que, quan són secs, apareixen de color ataronjat. Viu sobre fusta morta, fruits i fulles de Quercus. A. obtusipila és una espècie de color blanc, d’apotecis més petits, freqüent sobre fusta morta de pi.

El gènere Hyaloscypha és caracteritzat per uns minúsculs apotecis sèssils, plans o en forma de copa, recoberts de pèls hialins, llisos, poc septats. Les paràfisis són filiformes, obtuses, i no ultrapassen els ascs. Les ascòspores són unicel·lulars i hialines, de forma variable. Sobre fusta de coníferes en descomposició creix H. hialina, que té uns apotecis blanquinosos, sèssils, de només 0,3 mm de diàmetre, amb els pèls típics del gènere, de 60 µm de llargada.

A la part soterrada dels pecíols de les frondes mortes de la falguera Pteridium aquilinum, fàcils d’arrencar, hi trobem gairebé sempre un petit fong amb prou feines visible, que sembla un polsim de sorra fina. Amb la lupa, veiem que els «grans de sorra» són apotecis (0,2-0,25 mm) d’un ascomicet, Psilachnum chrysostigmum (=Micropodia pteridina), còncaus, blanquinosos i pedicel·lats, de color crem en assecar-se, amb el receptacle cobert de pèls curts, hialins i cilíndrics.

Les leociàcies o helociàcies

Aquesta família comprèn fongs caracteritzats per unes fructificacions superficials, rarament erumpents, de consistència carnosa, cartilaginosa o gelatinosa. La majoria dels apotecis són discoïdals o en forma de copa, sèssils o pedicel·lats i, en general, de colors clars (blanc, groc, verd o vermell). Pel que fa a l’anatomia del receptacle, aquests fongs tenen l’excípul medul·lar de textura intricada i l’excípul ectal prosenquimàtic, encara que, de vegades, és de textura prismàtica o angular. Els ascs solen ésser claviformes i amiloides, i les paràfisis poden ésser filiformes o cilíndricoclaviformes.

Pel seu aspecte, el gènere Leotia havia estat inclòs dins les geoglossàcies, ja que té un cos fructífer gros, erecte, amb un cap fèrtil, més o menys hemisfèric, bastant gelatinós, sostingut per un peu llarg. Creixen en zones humides, herboses o amb molses. L. lubrica és una espècie autumnal, abundant i d’àmplia distribució als boscos humits, en general de planifolis. Els ascocarps (de fins 6 cm d’alçada) tenen el cap fèrtil de color groc verdós, i el tacte viscós, amb el peu cilíndric, groguenc, també molt glutinós; els ascs són no amiloides; i les espores són hialines, fusiformes, i tenen de 3 a 5 septes transversals. Els apotecis del gènere Bulgaria tenen la carn gelatinosa, són sèssils i de color fosc. Sobre troncs i branques caigudes, sobretot de roures i alzines (Quercus), hi podem trobar B. inquinans, d’apotecis primer globosos, després estesos (4 cm) fins a prendre una forma turbinada (és a dir, de baldufa) o de plat; l’himeni és negre, lluent; el receptacle, també és negre i furfuraci; i les ascòspores (11-14 × 6-7 µm) són reniformes i no totes maduren: les quatre situades a la meitat superior de l’asc, en madurar, es tornen brunes, mentre que les altres quatre continuen hialines i llur mida és més petita.

El gènere Ascocoryne comprèn fongs lignícoles que viuen en llocs humits, sobre fusta morta o soques tallades a la tardor; la carn, la tenen també gelatinosa. A. sarcoides disposa els apotecis (d’uns 10 mm) distribuïts en grups densos sobre el substrat; en arribar a la maduresa, són turbinats, de contorn una mica irregular i d’un color porpra violaci característic. Les espores, el·líptiques i d’1 a 3 septes, solen germinar dins l’asc. És freqüent de trobar aquest fong en fase anamòrfica, anomenada Pirobasidium sarcoides. D’aspecte microscòpic i d’ecologia molt semblant, tenim també Ascocoryne cylichnium, d’espores més grosses, normalment de 3 a 7 septes i paràfisis no capitades. Les espècies del gènere Chlorociboria viuen sobre fusta descorticada, que tenyeixen d’un color verd característic, gràcies a un pigment sintetitzat pel miceli. La fusta acolorida d’aquesta manera natural ha estat molt utilitzada en marquetería. C. aeruginascens presenta uns apotecis de color blau verdós, amb un peu curt i prim; sembla que prefereix la fusta de roures (Quercus) i faigs (Fagus). És freqüent d’observar, sobre branquetes en descomposició, els petits apotecis de Bisporella citrina, de color groc vitel·lí, en forma de con invertit, de 0,5 a 2 mm de diàmetre, amb espores unicel·lulars o bicel·lulars.

Sobre diverses restes vegetals creixen els apotecis del gènere Hymenoscyphus, petits, pedicel·lats, discoïdals o cupuliformes. H. calyculus viu sobre branques mortes de faig, a la tardor. Presenta apotecis (2-3 mm) dispersos o en grups petits, amb un disc còncau i de color groc viu; el receptacle és groc pàl·lid i el peu pot ésser una mica pilós a la base. Un fong molt freqüent que creix sobre glans caigudes d’alzines i roures (Quercus), també de tardor, és H. fructigenus, d’apotecis solitaris o en grups reduïts, amb un disc (3 mm) cupuliforme, groguenc i un peu llarg i prim, de color crem. H. scutulus creix preferentment sobre tiges herbàcies en descomposició, té els apotecis de color crem o groguenc, pedicel·lats, i les espores corbades i asimètriques, amb un extrem obtús i l’altre molt agut. Crocicreas cyathoideum té apotecis superficials, cupuliformes (1 mm), estipitats i de color crem. Fins ara, ha estat trobat sobre pecíols morts de falguera i tiges en descomposició d’ortiga (Urtica).

El gènere Pezizella, es caracteritza pels seus apotecis petits, de color clar, amb el receptacle lleument tomentós i les ascòspores estretes, el·líptico-cilíndriques i unicel·lulars; sobre aments de vern (Alnus glutinosa) podem trobar P. alniella, d’apotecis (0,5 mm) superficials, de disc groc pàl·lid, i receptacle amb pèls blancs. Cudoniella clavus apareix a la primavera i a l’estiu en zones humides, sobre acícules mortes i restes llenyoses. Té un himeni convex, semblant al de Leotia, de fins 1 cm de diàmetre. Els apotecis són més o menys pedicel·lats, blanquinosos o grisos i amb tonalitats violàcies. Sobre faig (Fagus sylvatica) de vegades encara viu, però debilitat, en llocs humits i ombrívols, podem trobar Encoelia furfuracea, que forma grups densos d’apotecis, primer tancats, després oberts en copa irregular (5-15 mm) i erumpents, és a dir, que trenquen l’escorça per sortir a l’exterior. De manera semblant emergeixen a través de l’escorça de les branques mortes del pi blanc (Pinus halepensis), o de la pinassa (P. pinaster), els grups d’apotecis (0,5-1 mm) de Cenangium ferruginosum; globosos i tancats al principi, s’obren irregularment en madurar i exposen l’himeni ocraci verdós, envoltat d’un receptacle brunenc.

Les orbiliàcies

Els fongs d’aquesta família viuen com a saprobis sobre restes de diversos vegetals. Són fàcils de reconèixer a simple vista pels seus petits apotecis plans, superficials, més o menys sèssils, amb un aspecte ceri o translúcid característic. El disc himenial (còncau o pla) és de color clar, amb freqüència groc, ataronjat o bé ocraci, amb el receptacle concolor; vist al microscopi, mostra una estructura globulosa o angular. Els elements de l’himeni estan immersos en una matriu gelatinosa que cohesiona els ascs, i les paràfisis, típicament capitades, sobretot en el gènere Orbilia.

Orbilia xanthostigma creix sobre fusta descorticada, preferentment de caducifoli; té apotecis (1 mm) de color groc i espores reniformes. O. coccinella és una espècie de color vermell ataronjat, molt abundant durant la major part de l’any, sobre restes llenyoses, amb una àmplia distribució. O. vinosa, de color rosa ataronjat quan és fresca, ha estat trobada sobre fusta morta de bruc (Erica arborea). Sobre sarments morts d’esbarzer (Rubus ulmifolius, podem trobar Hyalinia rubella, d’apotecis (2 mm) de color salmó, amb el marge ornamentat amb dents originades per l’adherència d’hifes en petits grups.

Les facidiàcies

Inclosa fins no fa gaire a l’ordre de les ritismatals, aquesta família comprèn fongs que creixen sobre fulles i tiges herbàcies en descomposició. Els apotecis no tenen un excípul veritable, i es formen a l’interior d’un estroma carbonaci immers, al seu torn, als teixits del substrat; quan maduren, trenquen o fissuren la superfície de l’estroma per obrir-se a l’exterior.

Els apotecis del gènere Phacidium són circulars i, quan s’obren a l’exterior, trenquen l’epidermis de la planta envaïda i l’estroma deixant-hi un nombre variable de dents, que donen lloc a una perforació estrellada. P. multivalve produeix estromes circulars, negres, immersos al substrat, que s’obren irregularment formant de 4 a 6 dents i exposen el disc (1-2 mm) de color gris brunenc. Només creix sobre fulles mortes de grèvol (Ilex aquifolium) (Tordera, Vall d’Aran, Prades, Montseny).

Les esclerotiniàcies

Comprenen unes 245 espècies, molt importants des del punt de vista econòmic, perquè moltes són paràsites de plantes, si bé n’hi ha que són sapròbies. Bona part d’aquests fongs creixen bé al laboratori, sobre medis artificials, i són adequats per a estudis experimentals de tipus fisiològic i genètic. Els apotecis es formen a partir d’esclerocis, o sobre zones equivalents, com ara parts esclerotitzades (endurides i ennegrides) de teixit vegetal o sobre fruits momificats (és a dir, convertits en una massa de teixit sec infiltrat d’hifes); són generalment cupuliformes, pedicel·lats, carnosos, de color bru groguenc o vermellós, i de mida mitjana o grossa. Les ascòspores, amb freqüència produeixen ascoconidis (espores asexuals) als extrems.

El gènere més important és Sclerotinia, que forma apotecis sobre esclerocis negres, ben diferenciats, en forma de tubercle, que es desenvolupen a sobre o a l’interior dels teixits de l’hoste. Quan aquests és descomponen o es trenquen, l’escleroci pot continuar-hi immers o caure a terra; en arribar la temporada favorable, n’emergeixen els apotecis. S. sclerotiorum parasita plantes d’enciam, patatera, endívies, bledes, espinacs, api i ceba, entre altres. En general, ataca la part basal de la tija, on causa la desintegració dels teixits. Al començament, les parts atacades es recobreixen d’una mena de floridura blanca i, més tard, s’hi formen els esclerocis (5-15 × 3-5 mm). Els apotecis neixen solitaris o en petits grups, i són cupuliformes, amb el disc himenial (10 mm) bru groguenc i un peu llarg i cilíndric. S. trifoliorum parasita moltes lleguminoses; els seus apotecis es formen a partir d’esclerocis irregulars, preexistents a terra, i són semblants als de S. sclerotiorum, però fan les espores més grosses. Les espècies del gènere Monilinia són molt semblants a les del gènere anterior, però produeixen apotecis sobre fruits momificats, especialment de rosàcies i ericàcies, i llur fase conidial és diferent; M. fructigena parasita els fruits de la perera (Pyrus communis) i M. laxa ataca els presseguers (Prunus persica). Sobre fruits i aments momificats es desenvolupen els apotecis cupuliformes i pedicel·lats del gènere Ciboria. C. batschiana, que creix sobre glans estromatitzades, fa els apotecis solitaris, amb el disc himenial (5-15 mm) primer còncau, després pla, de color canyella; el receptacle és bru olivaci, llis o tomentós, i el peu (de fins 6 cm) és llarg, prim i flexuós. C. caucus creix sobre aments d’avellaner (Corylus avellana) i de vern (Alnus glutinosa) i té els apotecis ocracis. Molt especialitzada és Lanzia echinophila (=Rutstroemia echinophila), que fructifica sobre zones estromatitzades de les cúpules espinoses, mig descompostes, de castanyer (Castanea sativa), a la tardor. El disc (7 mm) és còncau, després aplanat i al final convex, de color bru vermellós. Poculum firmum (=Rutstroemia firma) és una espècie que colonitza restes vegetals llenyoses, formant àrees estromatitzades en branques mortes que encara no han perdut l’escorça. Els apotecis tenen forma de copa i són portats per un peu de llargada variable. El disc (3-7 mm), de color castany és còncau o pla. Es diferencia del gènere anterior per la presència d’un excípul ectal gelificat.

Les ritismatals

Entre les ritismatals del nostre país destaca el gènere Lophodermium, que inclou espècies d’aspecte molt semblant. La del dibuix, L. pinastri, és molt abundant sobre les acícules dels pins caigudes a terra. Hi ha: A ascomes sobre una acícula de pi, B detall dels ascomes, C secció d’un ascoma, amb un himeni cobert per un estroma carbonaci, obert per una fissura; D asc i paràfisis, i E ascòspora.

Biopunt, a partir de fonts diverses

Els fongs inclosos en aquest ordre produeixen els apotecis sols o en grups, a l’interior d’uns estromes negrosos, d’aspecte carbonaci, formats per cèl·lules fúngiques de paret fosca, que, normalment, estan immersos al teixit de l’hoste, si bé poden ésser superficials. En madurar els apotecis, l’himeni queda exposat a l’exterior per ruptura de la superfície de l’estroma i dels teixits del substrat, sia mitjançant una fissura longitudinal o per escissió de la superfície estromàtica en diversos lòbuls. Potser gràcies a la protecció que l’apoteci rep en trobar-se immers en l’estroma, l’excípul no hi és ben desenvolupat. Els ascs típics són unitunicats, cilíndrico-claviformes, i amb el porus apical no amiloide. Són saprobis i paràsits de plantes superiors. N’estudiarem una sola família, la de les ritismatàcies (Rhytismataceae).

En el gènere Rhytisma, els estromes presenten diverses cambres, amb uns quants apotecis a l’interior. R. acerinum apareix sobre les fulles de diferents espècies del gènere Acer, on provoca la malaltia de la taca de quitrà o crosta de l’auró. Presenta estromes (d’1 a 2 cm) més o menys circulars, aplanats, negres i lluents, a l’interior dels quals hi ha molts apotecis, el·líptics, que, després de caure la fulla, acabaran comunicats amb l’exterior per fissures longitudinals, una per a cada apoteci; les ascòspores són filiformes (60-80 × 1,5-2,5 µm) i hialines. Els estromes són molt abundants, des del juliol, sobre les fulles vives, però només presenten la fase conídica. Els apotecis maduren a les fulles caigudes durant l’hivern.

Hi ha, a més, un grup de gèneres (Coccomyces, Lophodermium, Hypoderma i Propolis) caracteritzats pels seus estromes, generalment carbonacis, que contenen un sol apoteci. Poden tenir forma allargada, amb dehiscència per una fissura longitudinal, de manera que recorden un histeroteci (amb aspecte de gra de cafè), o bé poden ésser orbiculars, o irregularment poligonals. En el gènere Coccomyces, el cos fructífer és un apoteci orbicular, poligonal o allargat, amagat en un estroma format per una coberta de cèl·lules fosques, de paret gruixuda, una capa basal, d’igual estructura, i una capa interna capaç de trencar la coberta, amb l’aparició d’una o més fissures. Llavors, l’himeni, de color gris pàl·lid, groguenc, taronja o brunenc, es fa visible. C. delta apareix amb molta freqüència sobre fulles mortes de garric (Quercus coccifera), excepcionalment, d’alzina (Quercus ilex). Forma taques de color blanc ocraci, delimitades per una línia negra, amb típics estromes apotecials de contorn triangular (i amb 3 fissures) o quadrangular (amb 4 fissures). C. dentatus viu sobre fulles mortes de roure i de castanyer, on origina taques descolorides, també limitades per una línia negra. A l’interior, hi ha els apotecis (1 mm), intraepidèrmics, quadrangulars o hexagonals. La coberta es trenca en diversos lòbuls, i pren forma d’estrella. En el gènere Lophodermium, l’ascocarp és el·líptic o allargat, negre, sovint fusiforme o en forma de gra de cafè, i es forma sota l’epidermis de l’hoste; s’obre longitudinalment i exposa el disc himenial de l’únic apoteci que conté. Les espores, com en el gènere anterior, són filiformes, hialines, sense septes i amb beina gelatinosa. L. pinastri, gairebé omnipresent sobre les acícules caigudes de pi (pinassa bruna), és àmpliament distribuït per tot el nostre territori; L. arundinaceum creix a les fulles mortes de diverses gramínies, com el càrritx (Ampelodesmos mauritanica); sobre les acícules del càdec (Juniperus oxycedrus) podem trobar L. juniperinum; L. maculare ha estat trobat sobre fulles mortes de garric (Quercus coccifera), i L. foliicola, sobre fulles seques d’arç blanc (Crataegus monogyna). Totes les espècies s’assemblen macroscòpicament, amb els seus estromes (1-2 × 0,5 mm) negres i fusiformes. Els ascocarps del gènere Hypoderma són molt semblants als del gènere anterior. H. rubi ha estat recollit sobre rames seques d’esbarzer (Rubus ulmifolius) i glans en descomposició. A les fulles coriàcies mortes podem trobar els apotecis del gènere Propolis (que no té relació amb l’actual Propolomyces versicolor), els apotecis, lenticulars del qual s’obren en 3 o 4 dents. P. panizzei, amb apotecis de 0,6 a 1 mm, viu sobre fulles vives d’olivera, i és freqüent a tota l’àrea mediterrània.

En el gènere Lasiostictis, els apotecis estan immersos als teixits de l’hoste, són circulars i envoltats per un marge prominent, blanc i tomentós. Superficialment aquests fongs s’assemblen als del gènere Stictis (ostropals), però l’organització de l’asc és diferent. Sobre l’ungla de les esquames de les pinyes, especialment en les del pinastre (Pinus pinaster), és molt abundant L. fimbriata, amb els seus característics ascocarps (0,5 mm) en forma d’estrelleta, dispersos o gregaris, amb el disc blanquinós i el marge cotonós i dentat.

El gènere Naemacyclus es caracteritza per uns apotecis de forma el·líptica, immersos en acícules de coníferes, que s’obren a l’exterior trencant longitudinalment l’epidermis de l’hoste, sense arribar a diferenciar prou clarament un marge fúngic. Les ascòspores són allargades, hialines, amb un o dos septes i sense beina. Sobre acícules caigudes de diversos pins, sobretot de pi pinyer (Pinus pinea) i de pinastre (P. pinaster), és molt freqüent de trobar els apotecis de N. niveus, petits (1-1,5 mm), delimitats per dues esquames de teixit de l’acícula, aixecades cap enfora pel creixement de l’apoteci, imitant els dos finestrons d’una finestra mig oberta. A l’interior, es pot veure l’himeni, que és pla i de color crem. Tradicionalment, hom distingeix entre N. niveus, amb espores de més de 90 µm de llargada, que viu sobre pins mediterranis, i N. minor, d’apotecis i espores més petits, pròpia d’acícules de pi roig (Pinus sylvestris) i pi negre (P. uncinata).

Les autèntiques afinitats naturals del gènere Propolomyces encara no es coneixen amb seguretat. Tradicionalment era considerat entre les dermateàcies (leocials), però els darrers estudis sistemàtics aconsellen d’incloure’l a l’ordre que ens ocupa. P. versicolor (=Propolis versicolor) és un dels ascomicets més freqüents. Viu sobre restes llenyoses de tota mena, per tot el nostre territori. Té els apotecis immersos al substrat. El disc himenial (3-5 × 1-3 mm) és pla, el·líptic o circular, de color blanc o gris perla i d’aspecte pruïnós en estat hidratat, en què apareix inflat i envoltat d’un marge de teixit de l’hoste. En assecar-se el substrat, aquests apotecis es van amagant i només es poden veure en forma de petites escletxes prominents, disperses pel substrat en el sentit de les fibres. ascòspores (20-27 × 6-8 µm) són hialines, unicel·lulars, al·lantoides (corbades) i gutulades.

Les ostropals

Els fongs d’aquest ordre viuen sobre restes vegetals diverses, si bé algun cop han format líquens. El cos fructífer pot tenir forma d’apoteci sèssil i urceolat (una mica enfonsat) o de periteci, i pot ésser immers al substrat o erumpent. Els ascs, unitunicats, llargs i cilíndrics, tenen un àpex engruixit en forma de casquet, travessat per un canal molt estret, pel qual són expulsades les espores, que són aciculars o filiformes, hialines i pluriseptades, en la majoria dels gèneres. Els ascs i les ascòspores ens recorden, doncs, els de les clavicipitals. Per això, encara que en el cas que ens ocupa no hi hagi un periteci típic, hom creu que els dos ordres poden estar relacionats. A la nostra flora, hem detectat l’existència de representants principalment pertanyents a la família de les estictidàcies (Stictidaceae) i una sola espècie de la familia de les odontotrematàcies (Odontotremataceae).

El gènere més ampli i representatiu de les estictidàcies és Stictis, que viu sobre fusta en descomposició, tiges herbàcies, canyes, fulles de gramínies, i raquis de falgueres. Els ascocarps es troben poc o molt enfonsats en el teixit del substrat, i s’obren a l’exterior a través d’un porus ample, produït per la ruptura de la superfície del teixit on es troben immersos; d’aquesta manera, el disc himenial, circular i de color variable, queda exposat a l’exterior. L’envolta un marge estèril, ample, de color blanc o gris i d’aspecte pruïnós, enter o fissurat formant uns quants lòbuls. S. mollis és una espècie que s’ha trobat sobre fusta morta d’olivella (Cneorum tricoccon), amb ascocarps (0,5-1,2 mm) bruns, envoltats d’un marge gris amb la capa de cristalls poc diferenciada. S. radiata, també trobat sobre fusta morta, té el disc himenial groguenc i un marge estèril, estrellat i blanquinós. Sobre branquetes mortes apareix S. pachyspora, de disc himenial bru olivad, amb marge blanquinós, ben diferent de la resta d’espècies per les seves espores que, un cop fora de l’asc, es corben en espiral. Schizoxylon es diferencia pels seus apotecis plans, poc cupulats. S. berkeleyanum, trobat sobre sarments en descomposició, presenta ascocarps (1 mm) dispersos, erumpents, discoïdals, amb l’himeni negrós, envoltat per un marge gruixut, gris i pruïnós; en madurar, les espores es trenquen en fragments bicel·lulars.

De les odontotrematàcies, Skyttea thallophila té els ascocarps urceolats, negres, arrodonits o en forma de lirel·la, amb el marge gruixut i cobert de pèls bruns. Parasita el tal·lus d’alguns líquens, especialment Pertusaria heterochroa.

Les patel·larials o lecanidials

Són fongs que viuen sobre fusta en descomposició, o bé, en forma paràsita, sobre altres fongs i líquens. Les fructificacions semblen apotecis o de lirel·les, amb un excípul ben desenvolupat, que constitueix un marge ben visible. Els ascs són bitunicats i no amiloides, i els parafisoides acostumen a formar un epiteci. Els representants que coneixem pertanyen a la família de les patel·lariàcies (Patellariaceae).

A la nostra flora i sobre tota mena de fusta en descomposició és molt freqüent Patellaria atrata (=Lecanidion atratum), que presenta uns ascocarps (1-2 mm), amb aspecte d’apotecis de Lecidea, superficials i negres; els parafisoides són prims, amb els àpexs engruixits, de color verd olivaci, i les espores són hialines, fusiformes o claviformes, i tenen entre 7 i 11 septes. Sobre branques mortes de boix (Buxus sempervirens), en llocs baixos i tèrmics (embassament de Foix, Serreta Negra de Fraga), podem trobar grups d’ascocarps d’Eutryblidiella hysterina, erumpents, allargats, lateralment comprimits fins a agafar aspecte bilabiat o de gra de cafè (1,5-2 × 0,5 mm); quan s’hidraten, s’obren i exposen un disc bru ferruginós. Les espores són brunes, el·líptiques i bicel·lulars. Holmiella sabina creix sobre fusta morta de Juniperus. Té ascocarps en forma d’apoteci (1 mm), superficials o erumpents, de color negre, primer pulviniformes, de contorn circular o el·líptic, i coberts per una capa externa que, després, es trenca en 4 o 5 dents o lòbuls irregulars.