Resultats de la cerca
Es mostren 194 resultats
Llucareta
La llucareta Serinus citrinella recorda el gafarró i el lluer, i fins i tot el verdum, però se’n diferencia, si més no, per la grisor del coll i dels flancs altrament, és un ocell de muntanya, com l’exemplar de la fotografia, presa a la Molina Baixa Cerdanya Xavier Bartrolí Aquest fringíllid presenta una distribució a la península Ibèrica montana i irregular, de caràcter relictual D’una banda, nidifica als Pirineus, i defuig la zona oriental que comprèn les comarques pirinenques més baixes el Vallespir, l’Alt Empordà i la Garrotxa una segona àrea de cria s’estén per una part…
Picot negre
El picot negre Dryocopus martius , no tan comú com el verd, és molt més gros que els altres fins a 46 cm i inconfusible pel color negre uniforme del plomatge i pel capell vermell, ample i llarg en el mascle com l’exemplar de la fotografia, al Cadí i més curt i més posterior en la femella Viu als boscos subalpins Oriol Alamany Als Països Catalans el picot negre és una espècie sedentària i nidificadora que viu en els boscos subalpins Només es localitza, doncs, en totes les comarques pirinenques que comptin amb boscos d’aquest tipus Així, veiem que el seu mapa de distribució comprèn les…
Colltort
El colltort Jynx torquilla és un ocell emparentat amb els picots, però d’aparença i hàbits ben diferents És petit 16 cm, de cos prim i plomatge bru-grisós, ratllat pel dessota Aquest plomatge fa que sigui difícil de veure, pel fet d’ésser un ocell d’arbredes i boscos clars i perquè camina per terra, fent petits saltirons amb la cua dreta, tot cercant les formigues, que constitueixen el plat fort de la seva dieta El nom popular li ve de la seva facultat de girar el cap en un gran angle Nia en forats d’arbres, com el de la fotografia, procedent del Vallès Occidental, però també en forats fets…
Estornell vulgar
Els estornells són ocells gregaris molt lligats a l’home, a les seves edificacions i als seus camps L’estornell vulgar Sturnus vulgaris , a dalt, a l’esquerra, es caracteritza pel plomatge negre tacat de blanc, amb irisacions verdoses i vermelloses És principalment migrador, i són característiques les formacions de vol dels seus estols, sovint de milers d’individus L’estornell negre Sturnus unicolor , a dalt, a la dreta té el plomatge tot negre a l’estiu i només els individus joves tenen algunes taquetes blanques a l’hivern Els joves a baix d’ambdues espècies són pràcticament indistingibles…
truita
Ictiologia
Nom donat a diversos peixos de la família dels salmònids que pertanyen al gènere Salmo, i en especial a les espècies S.trutta, la truita comuna, i S.gairdnerii, la truita irisada.
La truita comuna té uns 60-85 cm de llargada, segons les varietats, cos allargat, boca terminal amb dents ben desenvolupades i aleta dorsal en posició mitjana La seva coloració és molt variable, segons les varietats els exemplars mediterranis pertanyents a la varietat fario són de color de fons variable, però clapejats de negre i roig Viuen a les aigües dolces, fresques i oxigenades de gairebé tot Europa, però la varietat fario és generalment sedentària, mentre que les dels rius de l’Atlàntic i la mar del Nord emigren de la mar als rius per a fresar La varietat fario és comuna als cursos alts…
Pardal roquer
Els pardals són ocells petits, de bec gruixut i generalment de colors somorts, poc vistents, bé que en detall sorprèn descobrirne les petites diferències El pardal comú Passer domesticus , a dalt ateny fins a 14,5 cm, i el mascle ostenta una taca negra al pit, que manca en la femella, en general de colors més apagats El pardal roquer Petronia petronia , a dalt, a la dreta, un ocell molt actiu, que corre entre les roques, és de mida semblant i de colors més pàllids, amb una cella blanca que es perllonga cap enrere i una lleugera taca groguenca a la gola El pardal d’ala blanca Montifringilla…
amfípodes
Carcinologia
Ordre de crustacis peracàrides constituït per animals que no fan, en general, més de 2 cm, amb el cos allargat i deprimit lateralment, els segments no fusionats i recoberts d’un tegument prim.
Manquen de closca Tenen una gran mobilitat, que varia des de la tracció, la reptació i la marxa sobre el substrat fins a la natació lliure, uniforme o a salts, essent aquest darrer tipus molt característic del grup Les femelles posseeixen una cambra incubadora localitzada entre la cara ventral del tòrax i un conjunt de formacions laminars dels pereopodis, anomenades oostegites Els ous fecundats romanen en aquesta cambra durant llur desenvolupament, que pot durar fins a tres setmanes Els amfípodes són cosmopolites i típicament marins, però han assolit les aigües continentals i fins les…
Tallareta sarda
Els tallarols i les tallaretes són ocells del grup dels sílvlds, petits de 12 a 15 cm i bellugadissos, molt cantadors, que no es deixen veure fàcilment a les vores dels boscos, als parcs i als jardins Els caracteritza el bec fi, la silueta esvelta, amb el cap ben definit, i els colors suaus i poc contrastats del cos, especialment en les femelles, que són difícils de distingir La tallareta vulgar Sylvia communis , a dalt, a l’esquerra i el tallarol trencamates S conspicillata , a dalt, a la dreta s’assemblen pels colors, però aquest darrer és més petit i es limita a les comarques més seques…
vedisme
Religió
Nom donat a la tradició indoeuropea transformada per les tribus indoàries que envaïren el N de l’Índia a partir del 1500 aC.
El xoc entre la cultura nòmada dels invasors aris i la cultura sedentària dels habitants de les ciutats estat de la vall de l’Indus, juntament amb les tensions creades dins la comunitat ària entre certs grups guerrers i diversos clans patriarcals, que mostraven una certa tendència a arribar a compromisos culturalment i religiosament perillosos amb els habitants de les ciutats estat, i sobretot el geni religiós dels riṣi vèdics, foren factors decisius d’aquesta transformació El resultat fou l’afirmació dels valors de la vida nòmada i el menyspreu de la vida de la ciutat, l’…
Rossinyol bastard
El rossinyol bastard és un ocell típicament sedentari, que ocupa les riberes i altres ambients humits dels Països Catalans Evita, d’una banda, les comarques de muntanya, i també les més àrides i eixutes Aquests requeriments n’expliquen la situació, amb una bona distribució a la plana rossellonesa i en una bona part de Catalunya, i una rarefacció quant a la nidificació a mesura que ens dirigim cap a les comarques més meridionals Així, doncs, al País Valencià només ocupa, d’una manera cada cop més local, les vorades dels cursos d’aigua d’una certa importància, on es pot desenvolupar una…