Els tallarols i les tallaretes són ocells del grup dels sílvlds, petits (de 12 a 15 cm) i bellugadissos, molt cantadors, que no es deixen veure fàcilment a les vores dels boscos, als parcs i als jardins. Els caracteritza el bec fi, la silueta esvelta, amb el cap ben definit, i els colors suaus i poc contrastats del cos, especialment en les femelles, que són difícils de distingir. La tallareta vulgar (Sylvia communis, a dalt, a l’esquerra) i el tallarol trencamates (S. conspicillata, a dalt, a la dreta) s’assemblen pels colors, però aquest darrer és més petit i es limita a les comarques més seques. El tallarol de garriga (S. cantillans, a sota, a l’esquerra) es caracteritza per la fina ratlla blanca que corre per sota l’ull. La tallareta sarda (S. sarda, a sota, a l’esquerra) només es troba com a sedentària a les Balears. La tallareta cuallarga (S. undata, a la seva dreta) té el plomatge del pit de color vermell fosc, però també és característic pel fet de tenir la cua llarga i enlairada i pel seu costum de mourela constantment i a batzegades. El tallarol emmascarat (S. hortensis, a baix, a l’esquerra) i el capnegre (S. melanocephala, a baix, a la dreta) es diferencien clarament pel color dels ulls i per la mida.
Marisa Bendala.
A les Balears, la tallareta sarda és sedentària, comuna i força abundant als seus hàbitats apropiats, de tal manera que hom pot trobar-la àdhuc a petites illes i illots de Mallorca i de les Pitiüses. Solament a Menorca, a causa del canvi produït després de la colonització de l’illa per part de la tallareta cuallarga, hom desconeix el seu estatus actual i només s’observen raríssims exemplars molt localitzats. Als Països Catalans continentals i a tota la península Ibèrica la situació és, però, molt diferent i a més, polèmica. Diversos autors han mencionat la possibilitat de confusió entre aquesta tallareta i la cuallarga, advertint la suposada existència d’exemplars excepcionalment foscos d’aquesta darrera espècie. La manca d’experiència dels ornitòlegs locals per a la identificació de la tallareta sarda, la necessitat de recórrer al cant o a la captura d’individus i el fet que, almenys a la Catalunya Nord i a la resta del Principat, malgrat la intensitat del mostreig ornitològic no han estat anellats individus darrerament, tot plegat obliga a dubtar de la major part de citacions.
Al territori continental ha estat citada un sol cop a la Catalunya Nord l’abril de 1973. No es coneixen citacions a Andorra, i al Principat existeixen diverses observacions primaverals i estivals, no del tot fiables: una única citació plenament hivernal i dues tallaretes anellades la primavera del 1962 i el 1976; però manquen captures posteriors, la qual cosa és molt sospitosa. Al País Valencià han estat anellats dos exemplars als Columbrets (els mesos d’abril del 1965 i el 1967), on no és, però, un ocell sedentari. Altres citacions, provinents de la regió de Castelló i de certes serralades si fa no fa interiors de València, no són del tot segures, si bé ja havien estat vistos i capturats exemplars, fins i tot joves, cap al final d’agost de 1964. Les citacions augmenten cap al S; en el decurs dels darrers anys s’han realitzat força observacions en qualsevol època de l’any a les comarques meridionals, encara que hom desconeix les condicions en què han estat efectuades i, a més, ha estat anellat un gran nombre d’individus, però hom no disposa de dades segures de reproducció.
Àrea de nidificaciò de la tallareta sarda (Sylvia sarda, en taronja) i la tallareta cuallarga (Sylvia undata, en verd) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
A les Balears, la tallareta sarda ocupa zones de matollar mediterrani de qualsevol altitud, i penetra al sotabosc de pinedes properes a la plana o a turons pròxims a la costa, àdhuc si són barrejades amb alzines, però fuig de les zones ombrívoles i els boscos molt tancats. És una espècie volençosa d’ambients secs i pedregosos, planúries o vessants no gaire pronunciats, amb vegetació arbustiva i pins rebordonits pel vent, i arriba fins al matossar de les platges; també hom pot trobar-la, àdhuc criant, a les salicòrnies que envolten salobrars i salines i en altres indrets amb vegetació molt esclarissada o escassa.
Existeix molt poca informació sobre la seva reproducció; s’inicia al final de març o a mitjan aquest mes (un niu amb polls acabats de néixer a Mallorca el 07.04.67) i probablement realitza dues postes o més (o bé les fa d’una manera molt irregular), ja que s’han trobat polls petits al començament de juny i de juliol.