Els pardals són ocells petits, de bec gruixut i generalment de colors somorts, poc vistents, bé que en detall sorprèn descobrirne les petites diferències. El pardal comú (Passer domesticus, a dalt) ateny fins a 14,5 cm, i el mascle ostenta una taca negra al pit, que manca en la femella, en general de colors més apagats. El pardal roquer (Petronia petronia, a dalt, a la dreta), un ocell molt actiu, que corre entre les roques, és de mida semblant i de colors més pàl·lids, amb una cella blanca que es perllonga cap enrere i una lleugera taca groguenca a la gola. El pardal d’ala blanca (Montifringilla nivalis, a l’esquerra), ocell d’alta muntanya, és lleugerament més gros (ateny 18 cm) i es distingeix pel cap gris i la gola negra. El pardal xarrec (Passer montanus, a baix, a la dreta), de la mida del pardal comú, es distingeix d’aquest pel color de xocolata del cap i la taca negra de les galtes; el mascle i la femella són molt semblants. El pardal de passa (Passer hispanoliensis, a l’esquerra), en canvi, és tot ell més tacat de negre i amb els tons marrons i blancs més contrastats; la femella, pel plomatge, podria confondre’s amb la del pardal comú.
Marisa Bendala.
Aquesta espècie és sedentària i nidificadora en algunes comarques dels Països Catalans. A la Catalunya Nord el pardal roquer és present en un nombre petit i d’una forma molt localitzada a les zones accidentades, però de baixa altitud. A Andorra és un ocell rar. A la Catalunya peninsular i a la major part del País Valencià és localment comú als indrets apropiats. Al sector meridional és escàs. Pel que fa a les Balears, la situació del pardal roquer és difícilment generalitzable. A Eivissa i Formentera cria i és comú a molts indrets, almenys durant els últims anys. A Mallorca cria d’una forma escassa i molt localitzada. A Menorca és excepcional. El 13.07.74 es van observar diversos exemplars cantant en aquesta illa, la qual cosa es podria interpretar com un indici de nidificació. De tota manera, com que no se’ls va tornar a veure, cal pensar que es va tractar d’ocells de presència accidental.
Tot i ser una espècie sedentària, el pardal roquer es reuneix en grups de fins a 50-60 ocells durant la dispersió postnupcial, i efectua moviments nomàdes durant la tardor i l’hivern. Això explica que se’l vegi durant l’hivern a zones on no cria. Així, en algunes localitats del Vallès Occidental se’l veu només el febrer i el març.
L’hàbitat preferencial d’aquesta espècie són els roquissars, els cingles, els penya-segats i les zones pedregoses en general, sobretot a llocs secs i assolellats. És present també a terrenys oberts amb bosquines o erms, conreus de secà i pobles petits. La seva distribució és bastant irregular i falta de l’alta muntanya, per sobre dels 1500 m, i de les planes extenses litorals on predominen els cultius de regadiu. Ocupa, però, els roquissars i els penya-segats marins a la Costa Brava, al Garraf i al cap de la Nau. A Eivissa i Formentera, aquest és l’hàbitat on és més comú.
Àrea de nidificació del pardal roquer (Petronia petronia) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Per a nidificar utilitza escletxes naturals o cingles i penya-segats, i també forats i esquerdes a parets i teulades de cases i altres habitacles humans, així com ruïnes, ponts i murs de contenció. També pot criar a talussos aprofitant nius abandonats d’abellerol (Merops apiaster). Sovint forma colònies mixtes amb el pardal comú (Passer domesticus) i el pardal xarrec (Passer montanus) als llocs humanitzats, mentre que als cingles apartats cria a vegades al costat de gralles (Corvus monedula) i xixelles (Columba oenas).
Les poblacions d’aquesta espècie semblen si fa no fa estables pel que fa al continent, mentre que han experimentat una notable expansió numèrica a les illes Pitiüses, on el 1979 i el 1980 es van trobar nombroses colònies de fins a 6 parelles.