Resultats de la cerca
Es mostren 11467 resultats
La ciutat de la Seu d’Urgell
Art gòtic
Escut de bronze de la ciutat en les cobertes del Llibre de privilegis 1473 AMSU - AVillaró La Seu d’Urgell és a la confluència del Segre i la Valira, a la plana de l’Urgellet, a 700 m d’altitud Situada al sud del Pirineu axial i al nord de les serralades prepirinenques, entre les quals destaca la de Cadí, la ciutat és damunt d’una terrassa fluvial del Segre, en una cruïlla de camins el que resseguia la vall del riu, el que baixava de les valls d’Andorra, el que superava els contraforts de la serra de Cadí pel coll de Creus i els que anaven cap al sud i cap al Pallars Si bé a l’altra banda de…
Les lamiàcies o labiades
Labiades 1 Menta Mentha suaveolens detall d’una flor x 3 2 Camedris Teucrium chamaedrys detall d’una flor amb la corolla formada per un sol llavi x 3 3 Stachys ocymastrum a aspecte de la planta, de fulles basals peciolades i les superiors sèssils x 0,5 b corolla bilabiada, de llavi superior pla i profundament emarginat x 2 4 Malrubí negre Ballota nigra subespècie foetida a aspecte de la planta x 0,5 b flor bilabiada, amb el llavi superior lleument emarginat i els estams exserts x 2 5 Tàrrec Salvia verbenaca a detall d’una flor de calze i corolla bilabiats x 3 b calze seccionat per a…
El paisatge vegetal de la Depressió Central catalana (territori sicòric)
La Depressió Central catalana és constituïda per un seguit de terres planes i de baixa cota, normalment per sota dels 300-400 m, situades al nucli continental del Principat, a ponent dels altiplans segàrrics Representa una immensa cubeta on desguassen els nostres principals rius pirinencs, drenada a son torn pel cabalós Ebre que reïx a abandonar-la per una única zona sudoriental on el Sistema Pre-litoral es deprimeix El territori queda netament delimitat al N, a l’E i al S per les vores ostensibles de la depressió, situades com hem dit entre les cotes 300-400 m, d’acord amb la línia Tamarit-…
La tonyina a la Mediterrània: estat actual del coneixement i precedents històrics
La tonyina Thunnus thynnus ha rebut durant la primera dècada del nou millenni una gran atenció mediàtica, malauradament com a símbol de la pesca insostenible La introducció de noves tècniques de pesca i sistemes de comercialització al llarg del segle XX ha fet augmentar la pressió pesquera sobre l’espècie fins a dur-la al límit del collapse La tonyina ha estat un peix no solament explotat sinó també admirat pel humans des de temps immemorial n’és una bona prova que diverses cultures van incorporar a la iconografia la seva inconfusible figura, que apareix tant en pintures rupestres de 6000…
verat volador

Verat volador
hullothere (CC BY-NC)
Ictiologia
Peix teleosti de l’ordre dels beloniformes, de la família dels exocètids, d’uns 40 cm de llargària, de cos allargat, aletes pectorals molt grosses i en forma de ventall, de manera que la punta ateny el peduncle caudal, i ventrals també grosses, però menys, i en posició abdominal, aleta caudal amb lòbul inferior més llarg que el superior, cap petit, amb ulls grossos, dors blau i ventre i costats argentats.
És un peix pelàgic que forma grans bancs i s’alimenta de plàncton En ésser perseguits per les tonyines, els dofins i les llampugues efectuen salts fora de l’aigua, sobretot amb les aletes pectorals, i també amb les ventrals, i planejant cobreixen distàncies de 20 a 40 m, i fins i tot 100 m En salts successius s’ajuden amb l’aleta caudal És comú a l’Atlàntic i a la Mediterrània, bé que no gaire a les costes dels Països Catalans
Les falgueres leptosporangiades típiques
Característiques generals Constitueixen el grup més important de falgueres actuals Recordem que l’esporangi s’hi origina a partir d’una sola cèllula de l’epidermis de la fronda i que, un cop madur, la seva coberta és formada per una sola capa de cèllules La immensa majoria de les leptosporangiades són isospòriques, exceptuant els ordres mésc evolucionats, que són heterospòrics Des d’un punt de vista filogenètic, el grup de les leptosporangiades es considera més recent i evolucionat que el de les eusporangiades El grup comprèn els ordres de les osmundals Osmundales , isospòriques, amb…
L’art romànic a l'Urgell
Art romànic
L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia Mapa dels castells i les edificacions militars de l’Urgell anteriors al 1300 J Salvadó La comarca de l’Urgell inclou tres grans sectors, força diferenciats morfològicament i també amb una evolució històrica diversa D’una banda, la conca del Sió, al nord, de l’altra la conca del Riu Corb, al sud, i, finalment, tota la plana central, que té com a centre Tàrrega Mentre que la conca del Sió s’ha de relacionar amb les terres properes de la Segarra i la Noguera, la conca del Riu Corb es pot relacionar més aviat amb les terres septentrionals de l’actual…
L’art romànic a la Fenolleda
L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia Mapa dels castells i les edificacions militars de la Fenolleda anteriors al 1300 J Salvadó L’organització de la xarxa de castells de la Fenolleda, que segurament s’havia començat a dibuixar en època carolíngia i que havia restat gairebé ben acabada en l’època de feudalització dels segles XI i XII, va quedar força afectada pel fet que aquesta comarca, al segle XIII, passés a formar part del regne francès, circumstància que li va representar esdevenir la frontera meridional d’aquest reialme, davant de les terres que depenien dels reis catalano-…
Les reixes
Art gòtic
Ram de la reixa de la Figuera, d’autor anònim Catedral de Tarragona Una de les reixes més populars del gòtic català és la coneguda popularment amb el nom de “reixa de la Figuera”, que tancava el cor de la catedral de Tarragona per la banda del presbiteri Aquesta obra, que es pot datar al segle XV, segueix l’estructura tradicional de tres parts amb barres de secció circular coronades per un floró de lliri Les barres més properes a la porta, però, tenen un diàmetre més gran i acaben amb dos rams de figuera, fet del qual deriva el seu nom Es considera que les fulles de figuera i les figues de…
La Terra com a cos celeste
La forma de la Terra Que la Terra és rodona és una realitat que ningú no posa en dubte avui dia, encara que han calgut molts segles per a abandonar la vella idea que assegurava que la Terra era plana Tot i això, tampoc no hem de considerar-la una esfera perfecta És més exacte parlar d’una esfera lleugerament aplatada als pols, és a dir, un sòlid descrit per la rotació d’una ellipse sobre un dels seus eixos, el nom més correcte del qual és ellipsoide Per això, el radi equatorial de la Terra és més gran, tot i que no gaire, que el radi polar Aquest fet ha estat verificat amb l’inici de les…