Escut de bronze de la ciutat en les cobertes del Llibre de privilegis (1473).
AMSU - A.Villaró
La Seu d’Urgell és a la confluència del Segre i la Valira, a la plana de l’Urgellet, a 700 m d’altitud. Situada al sud del Pirineu axial i al nord de les serralades prepirinenques, entre les quals destaca la de Cadí, la ciutat és damunt d’una terrassa fluvial del Segre, en una cruïlla de camins: el que resseguia la vall del riu, el que baixava de les valls d’Andorra, el que superava els contraforts de la serra de Cadí pel coll de Creus i els que anaven cap al sud i cap al Pallars.
Si bé a l’altra banda de la Valira, al proper turó de Castellciutat, hi va haver un oppidum des de l’edat del bronze, on més tard s’establí un enclavament militar romà, les evidències arqueològiques han posat de manifest que l’actual ciutat s’aixeca a l’indret d’una ocupació romana de la plana que tingué lloc al segle III dC. La descoberta de les restes d’una porta trigèmina al Carrer Major i la pervivència d’una trama urbana ortogonal fan pensar en l’existència d’un vicus fortificat tardà a la Seu.
Urgell, seu episcopal
La conversió d’aquest vicus en seu episcopal s’hauria d’inscriure en un procés paral·lel a la decadència de les dues civitates veïnes, Llívia i Isona. Urgell devia ocupar una posició central, des d’on es podia dirigir amb més eficàcia la cristianització de les valls pirinenques.
El 531 hi ha documentat el primer bisbe d’Urgell, sant Just. Amb tota probabilitat, però, la creació de la diòcesi es remunta ja al segle anterior, quan es degué construir una primera catedral. Precisament, el 1996 es va descobrir una ara d’altar i una necròpoli de tradició paleocristiana al subsòl del claustre de la catedral actual.
Vista aèria de la ciutat des del nord, amb el Segre al fons. Es reconeix perfectament el barri de Capdevila o Vila Nova, a primer terme.
ECSA – J.Todó
L’episcopologi d’Urgell no presenta interrupcions fins a l’arribada dels musulmans. L’any 731 el bisbe Nambad fou executat a Llívia, i no hi ha mencions d’altres bisbes fins el 786, amb Fèlix. La confrontació entre Fèlix i els teòlegs carolingis i les notícies incertes de la destrucció de la ciutat d’Urgell per les tropes d’‘Abd al-Malik han donat peu a la teoria del trasllat de la primera seu des d’un primitiu emplaçament al turó de Castellciutat a la plana. A aquesta tradició historiogràfica, però, s’hi oposen evidències arqueològiques i documentals. Sigui com vulgui, la incorporació dels territoris urgellencs al domini franc –cap al 785– suposà l’inici d’un procés de renovació institucional i arquitectònica que culminà amb la consagració d’una nova catedral, que havia de substituir l’antic edifici paleocristià. Aquesta nova construcció fou substituïda o renovada durant el primer terç del segle XI, sota l’impuls de sant Ermengol, el qual va donar al conjunt d’esglésies episcopals –Santa Maria, Sant Pere, Sant Miquel i Santa Eulàlia– l’estructura que es mantingué durant els segles següents. Els eixos viaris bàsics de la ciutat baixmedieval també es van consolidar en aquest moment.
El difícil equilibri dels poders
El fet que la Seu d’Urgell fos capital d’un extens bisbat va condicionar de manera decisiva no solament la configuració urbana sinó també les estructures polítiques i de representació, sempre en contínua interacció amb els poders rivals que intentaven limitar-ne la influència. Així, el bisbe d’Urgell era el senyor de la ciutat, que era governada a través dels seus delegats. Però el poder dels canonges d’Urgell, regulat per un privilegi del 1211, era també gran, i establia de facto un règim de consenyoria que no es va consolidar. Tot i això, els canonges van actuar com un contrapès a les actuacions episcopals. De fet, el portal interior que hi ha a la plaça de la Boveria, al capdamunt del carrer dels Canonges, permet suposar l’existència d’un barri canonical.
Els comtes d’Urgell, tradicionalment aliats dels bisbes, a partir del segle XII anaren abandonant els seus interessos a la muntanya en favor dels vescomtes de Castellbò, enfrontats al poder episcopal, que van combatre amb una certa virulència entre els segles XIII i XV.
L’any 1165 el bisbe Bernat Roger va eximir els seus vassalls d’un dels mals usos, i el 1210 Pere el Catòlic va suprimir els impostos sobre el trànsit de mercaderies i de persones. La institució del consolat no va sorgir fins a la fi del segle XIII, tot i que en l’esmentat privilegi del 1211 ja apareixen deu representants dels ciutadans com a interlocutors dels canonges. Al començament del segle XV es produí un sagnant conflicte entre els cònsols i el bisbe pel nomenament de càrrecs judicials, que es va resoldre amb una sentència arbitral proclamada el 1430 pel cardenal Pere de Foix, la qual va fixar el sistema d’elecció dels càrrecs públics, els mecanismes de representació popular i el paper dels funcionaris episcopals.
La senyoria jurisdiccional plena del bisbe d’Urgell s’estenia a un escàs nombre de poblacions, i encara sense continuïtat entre els termes que integrava: Torres, Arcavell, Sanaüja, Guissona… A Andorra era compartida amb el comte de Foix, en virtut dels pariatges del 1278 i del 1288. Tot i això, la Seu era el centre comercial d’una àmplia regió, formada pel Baridà, les valls d’Andorra i l’Urgellet. A aquest fet no fou aliè l’establiment del mercat i de les fires, unes activitats econòmiques que ja es documenten al segle XI. A més, cal tenir en compte la gran extensió del bisbat d’Urgell –des del Ripollès fins a la Ribagorça i fins a les portes de Lleida–. Tanmateix, el paper econòmic de la Seu a la regió durant la baixa edat mitjana va quedar parcialment eclipsat per la potència comercial i demogràfica de Puigcerdà.
Els ciutadans
Durant la baixa edat mitjana la Seu d’Urgell no va superar mai un màxim de 300 focs. Aquesta quantitat va oscil·lar en funció de circumstàncies polítiques i, sobretot, sanitàries: dels 1 500 habitants que tenia la ciutat la vigília de la pesta del 1348, en van morir una tercera part en dos mesos. Malgrat una certa remuntada cap al final del segle XIV, durant la centúria següent no es va superar de gaire el miler d’habitants. Un nou episodi epidèmic de pesta, el 1474, va fer disminuir la població uns 200 habitants.
Un document del 1439 sobre el finançament de les obres de fortificació dóna algunes dades sobre la composició social ciutadana. Així, dels 209 focs comptabilitzats, 45 eren de la mà major, 70, de la mà mitjana i 90, de la menor.
L’estructura social de la ciutat estava condicionada pel seu caràcter de cap d’un extens bisbat i seu d’una potent canònica, formada per uns 30 canonges, que hi residien amb els seus familiars i servents.
Els ciutadans més rics eren els comerciants –sobretot drapers i pelleters–, i també alguns membres de la petita noblesa, que ocupaven els càrrecs principals de representació política. Un sector intermedi el formaven els professionals del dret i de la sanitat: notaris, juristes i escrivents, metges, cirurgians i apotecaris. El següent grup en potencial econòmic era el dels menestrals, dedicats a manufactures –sastres, fusters, basters, sabaters, capellers…–, que tenien casa pròpia amb l’obrador, i que també menaven alguna peça de terra. Un altre grup relativament nombrós i d’una certa influència econòmica el componien els carnissers, un dels quals va pagar un oratori al camí ral de Cerdanya. Tot i que s’hi detecten formes bàsiques d’organització gremial, les confraries –la més important de les quals era la de Sant Ermengol i Sant Blai– eren associacions que englobaven gent d’oficis diversos.
La majoria d’urgellencs eren pagesos. Hi havia també un nombre considerable de jornalers sense terra i amb escassos recursos econòmics. L’entorn agrari de la ciutat era de secà, amb vinyes emparrades i ceps a les costes. La producció cerealística predominant era el sègol i l’espelta, i unes extenses zones d’horta s’estenien entre la ciutat i la Valira. Al peu de la façana de llevant de la Seu, a la inestable vora del Segre, hi havia una gran partida comunal, el Salit. Al fons de la vall les activitats ramaderes eren més aviat escasses, i sovint relacionades amb l’explotació de les pastures d’altura, amb contractes de conlloc. Els pocs ramats existents eren d’ovelles i cabres.
Des de mitjan segle XIII hi ha constància a la Seu de l’existència d’una comunitat jueva, que en el moment de màxima expansió devia tenir una quinzena de famílies. La procedència dels urgellencs era diversa. La major part dels nous ciutadans venien dels petits nuclis de les valls veïnes. A partir del segle XIII es documenta la presència d’un grup significatiu i creixent de nous veïns provinents d’Occitània.
La morfologia
Porxos del carrer dels Canonges (1930).
AMSU, fons Miravilla – F.Portella
La ciutat d’Urgell, pels volts del 1200, tenia una forma vagament triangular. El carrer principal era el dels Canonges, que anava en sentit nord-sud aprofitant el curs canalitzat d’un petit torrent. El seu traçat rectilini suggereix una planificació urbanística d’origen romà. El conjunt catedralici ocupava el quadrant nord-est del territori, al punt més alt de la terrassa fluvial. Probablement la ciutat estava tancada per un primer recinte emmurallat, del qual no es coneix ni el traçat aproximat ni les característiques formals, i se sap que tenia un fossat –el “vall vell”.
A la primeria del segle XIII s’inicià un intens procés de creixement urbà, que es va concretar en la creació d’un barri nou al nord, l’anomenada Vila Nova, l’actual barri de Capdevila. Presentava una morfologia plenament medieval, amb carrers sinuosos, en contrast amb la trama ortogonal de la Vila Vella, una probable fossilització de la trama urbana romana. Un altre eix d’expansió es va originar a ponent, amb l’obertura del Carrer Major i el carrer del Riguer. Al sud, al llarg del camí cap al Segre, es va formar també un barri nou, el de Soldevila, on hi havia l’escorxador. El Carrer Major es va convertir en l’eix viari principal de la Seu, i marcava el límit entre la ciutat altmedieval i els nous eixamples. Seguint el model del carrer dels Canonges, el nou Carrer Major va adoptar els porxos com a solució per a arrecerar l’espai públic.
El nou perímetre urbà va quedar tancat per una muralla cap a mitjan segle XIII. Aquest fet coincideix amb el canvi de denominació de la Seu: de vicus o villa Urgelli es va passar a dir la civitas Urgelli. Les referències documentals parlen d’un fossat –el “vall major”– i dels quatre portals que regulaven l’accés a la ciutat: el de Cerdanya, el d’Andorra, el de Tredós i el de Soldevila. Un dels moments en què es va donar una empenta especial a la renovació de les muralles fou el 1370, gràcies a l’autorització concedida pel rei Pere el Cerimoniós al bisbe Pere de Luna per a procedir al cobrament d’impostos extraordinaris per a fer aquesta obra. La muralla reformada tenia una vintena de torres adossades, generalment de planta rectangular, tot i que s’han conservat els fonaments d’una gran bestorre de planta semicircular propera al portal de Cerdanya. Tot el recinte murallat fou reparat i reformat en diverses fases al llarg del segle XV. Els escassos fragments que en resten mostren un parament senzill, de grans còdols lligats amb calç. En alguns punts les cases s’hi adossaven, mentre que en altres sectors hi havia un carreró entre les cases i els murs. Al peu dels murs que tancaven la ciutat per la banda de llevant hi corria la Secla Molinera, que servia de fossat.
L’escassa superfície de la ciutat va influir en el fet que la distribució espacial dels diferents grups socials no fos homogènia. És perceptible, amb tot, una major presència d’artesans al barri de Capdevila, mentre que els casals de canonges i els prohoms se situaven als millors emplaçaments del carrer dels Canonges, del Carrer Major i de la plaça que hi havia davant del palau episcopal. Les escasses famílies representants de la petita noblesa vivien sobretot a l’anomenat Carrer Fosc, sobre el qual el comte de Foix tenia uns drets. La minoria jueva es concentrava al sector oest de l’eixample, al carrer dels Jueus, on s’aixecava la sinagoga.
Dels edificis de ciutadans rics de la Seu destaca ca l’Armenter, al carrer dels Canonges. És un casal de quatre plantes, amb finestrals de traceries i un porxo a la façana oest sobre columnes octagonals –un model que es repeteix al llarg de tot el carrer–. En diversos llocs de l’edifici hi ha el motiu heràldic de la mitja lluna. Els grans caps de bigues de sota coberta, visibles al ràfec però mutilades al començament del segle XX, representen lleons que cavalquen toros. Hi ha unes bigues semblants a cal Roger, al mateix carrer. A cal Serrano, situada al Carrer Major, s’aprecien els vestigis d’una planta baixa porxada amb arcs ogivals, decorada amb la figura d’un griu esculpida a la cantonada.
La Seu d’Urgell. Muralla abans del segle XII: 1 Sant Miquel / convent de Sant Domènec; 2 hospital i casa de la Ciutat; 3 santa Eulàlia; 4 ca l’Ambor; 5 bladeria; 6 portal del barri dels Canonges; 7 cal Serrano; 8 taules de vendre carn; 9 claustre; 10 deganat; 11 Sant Miquel i Sant Pere; 12 cal Roger; Muralla entre els segles XIII i XV: 1 carrer de les Eres; 2 carrer de la Palma; 3 carrer de Capdevila; 4 carrer de la Creu; 5 carrer de la Perdiu; 6 placa de la Boveria; 7 plaça dels Oms; 8 carrer dels Jueus; 9 carrer dels Canonges; 10 carrer de l’Escorxador.
A. Villaró
Pel que fa a les edificacions més modestes, els escassos exemples supervivents i les referències documentals –sobretot els inventaris– ens mostren cases de planta baixa i dos pisos, amb voladissos per a guanyar terreny sobre el carrer, murs de tàpia o maó i tramades de fusta. És el cas de ca l’Ambor, al carrer de la Perdiu. La gran combustibilitat dels materials amb què es construïen aquestes cases –majoritàries dins de la ciutat– explica la violència de l’incendi que la nit de la festa de Sant Miquel de l’any 1362 va destruir tot el barri de Capdevila: un terç de les cases de la Seu.
El mercat se celebrava al llarg del Carrer Major, on hi havia la bladeria, el forn públic i les taules de vendre carn. En canvi, les fires tenien lloc en un espai obert al nord i extramurs, el Firal.
La ciutat es proveïa d’aigua a la Valira. La secla principal que conduïa l’aigua cap a la Seu era la Molinera, i pel mig del carrer dels Canonges en corria una altra de més petita. Totes dues alimentaven un conjunt de molins fariners –a Capdevila i a Soldevila– i també proporcionaven aigua a les indústries transformadores de la pell. Hi havia un altre conjunt de molins a la vora del Segre, a la partida de Boixadera, un dels quals era draper. Tots els molins eren concessions episcopals o bé del capítol.
Les institucions assistencials i benèfiques
Al principi del segle XI ja existia un hospital i una almoina, vinculats a la catedral. Al segle XIII hi havia, d’una banda, l’hospital dels preveres, depenent del capítol, i, de l’altra, l’hospital de la ciutat o dels prohoms, d’administració laica. Els dos hospitals es van fusionar en un de sol al començament del XV, situat en un nou edifici a tocar del portal de Cerdanya, adossat a la muralla. D’aquesta construcció resta un dels arcs de diafragma en què s’organitzava l’espai. Al seu extrem sud es va renovar l’antiga capella romànica de Santa Eulàlia, amb un canvi d’orientació de la capçalera i una nova pavimentació.
A ponent de la ciutat, lluny del centre i vora el Segre hi havia la casa de Santa Magdalena o hospital de les Magdalenes, que va funcionar entre els segles XIII i XVI com a asil o leproseria per a malalts infecciosos.
Els edificis de representació
De l’edifici del palau episcopal –renovat al segle XIX– no tenim gaires dades. Segons l’inventari del bisbe Pere de Narbona, del 1347, l’element principal del conjunt de dependències era una torre, probablement la mateixa que apareix en una pintura del 1702 i que potser refeta ha perviscut en l’edifici actual. A més de les estances particulars del bisbe, hi havia una sala de la cúria, una presó, la capella i l’era.
Cap al 1473 es va aixecar un pis sobre la nau del nou edifici de l’hospital, amb la intenció d’instal·lar-hi la casa de la Ciutat: a la façana hi ha una làpida commemorativa d’aquest esdeveniment. D’aquest moment és també la portalada que hi donava accés: un arc rebaixat, amb arquivoltes, fet amb pedra de gres.
Els espais religiosos
La suspensió de les obres de la catedral, a conseqüència de la crisi del final del segle XII –el 1195 el vescomte de Castellbò i el comte de Foix van posar setge a la ciutat–, va suposar l’aturada de l’impuls constructiu unitari, però no va impedir que s’hi continuessin fent algunes intervencions. Les referències documentals són escasses, i tot fa suposar que foren obres menors que no van alterar l’estructura de la catedral fins a l’onada de grans reformes iniciada al segle XVI. Al claustre, la nau de l’església de Sant Miquel fou coberta de nou, amb arcs de diafragma, i a l’ala oest es van aixecar diverses capelles en el que havia estat refetor canonical.
Vers el 1273, tot coincidint amb la repressió de l’heretgia càtara que havia arrelat a Castellbò, tingué lloc la fundació del convent dels predicadors. El convent es va construir extramurs, al costat del portal d’Andorra, al capdamunt de Capdevila. Els frares predicadors van aconseguir en poc temps un gran ascendent sobre la població, que es va reflectir en un flux continuat de donacions per a les obres del convent. Malgrat això, el 1364 es va haver d’enderrocar del tot, davant el risc que el pogués ocupar l’exèrcit del comte de Foix –i vescomte de Castellbò–, Roger Bernat. Per a construir el nou convent, els dominicans van rebre en cessió l’antiga església de Sant Miquel, a la plaça dels Oms, al límit nord-est de la ciutat. A partir d’aquest moment, la titularitat de Sant Miquel i la seva condició d’església parroquial van passar a l’església de Sant Pere, adossada al claustre de la catedral.
A la ciutat baixmedieval hi havia un total de nou àrees d’enterrament, que eren escollides pels urgellencs en funció de les seves devocions particulars i de la seva capacitat econòmica. El lloc més triat era el convent dels predicadors –al claustre i a la capçalera–. Encara avui, aquest punt és conegut com el “camp de les tombes”. La catedral acollia dos cementiris més: el del claustre, reservat als ciutadans que podien fer una aportació monetària més elevada, i el de l’espai que s’obria entre l’absis i la muralla. L’església de Sant Miquel (la que fou cedida als dominicans) era també un punt habitual d’enterrament. El nombre d’enterraments era molt més escàs als cementiris més petits: Sant Pere, Santa Eulàlia, Sant Nicolau i el Sant Sepulcre. Extramurs hi havia un fossar a Santa Magdalena i, en un turó allunyat de la ciutat, a l’altra banda del Segre, el cementiri jueu.
Bibliografia consultada
Marquès, 1980; Pujol, 1980; Marquès, 1981; Moliné, 1983; Batlle Gallart, 1985; Villaró, 1986-87 i 1995; Adell i altres, 2001; Batlle Gallart, 2002.