Museu Diocesà de Tarragona
La reixa és un tipus de tancament arquitectònic que permet la visió a l’interior de l’espai que protegeix. El seu desenvolupament està estretament relacionat amb la protecció de les relíquies exposades en els espais sacres, i, molt especialment, dels rics ornaments que les acompanyaven. La reixeria monumental es desenvolupa a Occident a mitjan segle XII, moment que correspon a la plena maduresa de la indústria de producció de ferro.
Les reixes d’època romànica són fetes a partir d’un bastiment que conté, generalment, barres de ferro paral·leles que es farceixen de jocs d’espires oposades i simètriques, units entre si i al bastiment per mitjà d’abraçadores. Cada joc sol constar de quatre o més espirals oposades fetes de barnilla cargolada. Aquest esquema bàsic, simple tècnicament, pot enriquir-se amb dissenys més complexos obtinguts amb l’aplicació de barnilles secundàries, com, per exemple, les característiques cintes d’extrems cargolats que neixen dels intersticis de les espires. Amb aquest sistema es construïren les reixes conservades a les esglésies de Santa Anna de Barcelona, Sant Esteve d’Olius, Sant Vicenç de Cardona i Santa Maria de Costoja (Amenós, e.p.b). La construcció de les ferramentes de les portes segueix el mateix esquema, però disposat en el pla bidimensional del batent de fusta (Amenós, e.p.b).
Al segle XIV, les millores tecnològiques produïdes en la indústria de producció de ferro es traduïren en una nova concepció morfològica i estructural de la reixa. Possiblement al llarg del segle XIV els sistemes constructius propis de la reixeria romànica cediren el pas a noves formulacions estructurals basades en l’encreuament de llargs barrots verticals i horitzontals, gràcies a les quals les reixes guanyaren en estabilitat i resistència i es pogueren desenvolupar en alçada i en amplada. Segons Marta Sancho (2001, pàg. 220, nota 20), vers el segle XIV es degué aplicar l’energia hidràulica a l’accionament de les manxes. La facilitat d’entrada d’aire permeté augmentar la mida dels forns de les fargues i, consegüentment, el volum de producció per fornada. Per tal de millorar el primer forjat fet a la farga, s’havien hagut d’instal·lar malls més grans i pesants. Aquests perfeccionaments havien possibilitat, entre moltes altres coses, un augment del gruix i de la llargada de les barres de ferro i una més gran producció de planxa, dos elements bàsics per al desenvolupament de la reixeria gòtica.
Aspectes tècnics i contractuals
BV - A. Anguera
BV - A. Anguera
La majoria de contractes d’obra establien, en primer lloc, l’ús de bon ferro i, en segon lloc, una referència clara del disseny general de la reixa, el qual es definia, generalment, per comparació amb una altra de preexistent, en relació amb la qual el client demanava, explícitament, que fos igual o semblant. En altres casos, es dibuixava una traça en un tros de pergamí: així succeí en la contractació de les reixes de l’altar major de la seu de Vic, o de la capella de Sant Honorat de la seu de Girona. En aquest darrer cas, s’especificava a Pere Cervià que havia de fer “les dites rexes de bon ferra obrades, ab VIII panells, ab los caps claravoyes e flors segons la mostra trassa e patró per lo dit Pere Cervià donat e liurat deboxat en hun full de paper” (Freixas, 1983, pàg. 289-290, doc. LXXXVIII).
En ocasions especials, el disseny de la reixa es projectava en l’espai mitjançant models de fusta tridimensionals, tal com es demanà en el concurs convocat pel capítol de la seu de València per a la confecció de les reixes que havien de tancar l’altar major, celebrat el 1460 (Sanchis Sivera, 1909, pàg. 146).
Els contractes definien, també, els elements estructurals i els ornamentals. Pel que fa als primers, es precisava la longitud i el pes de les barres de ferro i, en alguns casos, se’n concretava el gruix o el diàmetre. Les especificacions de gruix es devien no només a una qüestió de resistència del material, sinó al fet que el ferro, i a vegades l’obra sencera, es pagava a pes. Pel que fa als elements ornamentals, es troben esmentades diverses tipologies: les claraboies són les formes quadrilobulades que constitueixen frisos horitzontals a la part superior de moltes reixes. A Pere Cervià (1461) se li especificà que la reixa havia de ser de “VIII panells ab claraboies” i flors al capdamunt. Al contracte de la reixa de la capella de l’altar major de la seu de Vic hi constava també el perfil dels lòbuls: “claravoya ab quatre de mig compàs”.
Els elements vegetals també són descrits en els contractes. Sovint es demana que cada barra estigui coronada per florons de lliri, de card o de carxofa, elements que se solen encarregar a part. El contracte de la reixa que tancava la capella del Sant Sepulcre de l’església de Santa Anna de Barcelona determinava que Berenguer Julià havia de forjar la peça completa, llevat dels florons terminals, que serien proporcionats pel mercader Joan Ribalta. Precisament, els florons que coronen la majoria de reixes que es conserven són un element independent fàcilment adaptable als extrems superiors de les barres.
Els panys i forrellats sovint s’encarregaven a part, com es documenta en el contracte de les reixes de la capella de la Nativitat de l’església del monestir de Sant Domènec de Girona, on es demana a Joan Agnes que no posi pany ni forrellat a la porta, fet gens estrany tenint en compte que Catalunya importava diversos productes acabats procedents del delta del Roine i, sobretot, de Niça, Gènova i Milà, entre els quals hi havia partides de panys i forrellats (Carrère, 1977-78, vol. I, pàg. 381-383).
Un altre element que s’especifica en els contractes són els signes religiosos o corporatius. Així, per exemple, les reixes que tancaven la capella de Sant Bernat del claustre de la seu de Tarragona (1414) havien de ser obrades intercalant els signes estanyats de santa Tecla entre florons negres (Morera, 1894, pàg. 43).
Sovint, figures hagiogràfiques fetes de bronze o coure fos, col·locades sobre peanyes cobertes amb dosserets, flanquejaven la porta d’accés. La reixa de la capella de l’altar major de la seu de València, forjada per Ponç el 1460, tenia dos tabernacles de coure amb quatre imatges, foses per l’argenter Joan Castellnou, que representaven profetes i màrtirs (Sanchis Sivera, 1909, pàg. 146). La reixa de la capella dedicada als apòstols sant Felip i sant Jaume de la seu de Barcelona conserva encara les figures d’un bisbe i dos diaques.
Per tal d’embellir i protegir el ferro de la corrosió, les reixes es revestien amb pintura, daurat, estanyat i pàtines negroses. Els daurats eren realitzats pels pintors i dauradors, com consta documentat en el cas de la reixa de l’altar major de la seu de València, daurada pels pintors Maçana, Jacomart i Joan Reixac, successivament, o a la que tancava la capella de Sant Martí del claustre de la seu de Barcelona, pintada per Joan Mates. L’aplicació d’una pàtina negrosa devia ser una pràctica força habitual, pel que es desprèn del contracte signat per Joan Agnes per a forjar la reixa que tancava la capella de la Nativitat del convent de Sant Domènec de Girona. Algunes vegades la pàtina de l’estructura es combinava amb l’estanyat dels elements florals, llevat que se’n prioritzessin d’altres, com en el cas de les reixes de la capella de Sant Bernat del claustre de la seu de Tarragona, on s’estanyaren els signes de santa Tecla i s’ennegriren les flors. Una altra combinació apareix documentada el 1412 a València, on Ramon Vidal feu “un rexat de ferre ab flors de lirs estanyades e les vergues enverniçades negres”.
Les característiques tècniques i formals
La reixa gòtica presenta una estructura i un procés de realització força diferents dels sistemes precedents. L’esquelet de la reixa gòtica és constituït per una seqüència de llargs barrots verticals travats generalment a terra, a la part inferior, i per travessers horitzontals a mitja alçada i a la part superior. Els barrots presenten secció circular o poligonal i acaben en punta afuada; els travessers, en canvi, són passamans de secció rectangular. Els barrots que flanquegen la porta, més gruixuts que la resta i de secció quadrangular, acompleixen la funció de suportar l’esforç produït pels moviments giratoris del batent. Aquest esquelet bàsic s’ornamenta amb diversos elements aplicats, fets de planxa de ferro, que decoren la porta i la part superior de la reixa (Amenós, 2005d).
Les reixes d’aquest període presenten un disseny plenament arquitectònic, marcat pel sentit de la verticalitat. S’estructuren sobre la base de dos o tres panys verticals, en què el central conté la porta, flanquejada per pilastres motllurades que sostenen un arc conopial simple o doble, que n’emfasitza l’accés. L’arc, de perfil més o menys motllurat, presenta un coronament a base de floró tridimensional i s’enriqueix amb diversos elements vegetals aplicats: sanefes de fullatges, flors obertes i planes, etc. De vegades, al costat de la porta hi ha una peanya per col·locar la figura exempta dels sants als quals està consagrada la capella, obrats generalment de fosa de bronze o de coure.
A la part superior de la reixa pot haver-hi un fris horitzontal de planxa de ferro retallada i calada amb motius arquitectònics repetitius i, a sobre, coronant les barres, florons tridimensionals de fulles de card, de carxofa o de lliri, amb un o dos registres de pètals que envolten una punta central. Els florons poden ser tots de la mateixa alçada i tipologia, o bé alternar-ne de diferents, esquema que s’enriqueix amb variades aplicacions decoratives a base de flors, fulles o sanefes vegetals. Algunes reixes presenten frisos fets amb barnilla forjada a cops de martell, la qual dibuixa el disseny ornamental que s’hi desenvolupa.
Les planxes de ferro contenen motius retallats i calats, d’arrel gotitzant, obtinguts amb plantilles. S’apliquen mitjançant la tècnica de la doble planxa, que consisteix a col·locar una planxa de ferro decorada amb motius retallats i calats a sota d’una altra de lleugerament bombada i d’igual escala, que coincideix en els contorns dels motius decoratius però no el traçat interior. Sobreposant les dues planxes s’aconsegueix un dibuix en relleu força efectista. Altres formes de treballar la planxa són properes a les realitzacions d’orfebreria, com ara la fórmula que consisteix a desenvolupar una tija vegetal ondulant, retallada, repussada i decorada en superfície amb dues o tres línies incises que segueixen el dibuix ondulant de la tija.
Els florons de coronament són realitzats amb planxa retallada i estampada, és a dir, colpejada amb el martell sobre una matriu o un motlle que conté el disseny en negatiu, amb la qual s’obté un baix relleu repussat, tècnica que permetia obrar peces de fabricació seriada. Els estams i els fruits dels florons són forjats amb estampa i soldats al nucli mitjançant soldadura per forja.
És comuna, també, la tècnica decorativa d’aplicar una barra torçada en helicoïdal sobre una superfície plana, la qual, emprada tímidament durant aquest període, té el seu màxim desenvolupament al llarg del segle XVI.
BG – J.M.Oliveras
En l’art de la reixeria, la concepció gòtica perviu al llarg de la primera meitat del segle XVI, barrejada tanmateix amb elements renaixentistes. Hi ha alguns exemples documentats en la reixa de la capella de Sant Josep Oriol de la seu de Barcelona, obrada per Joan Escot el 1564, en la que tanca l’altar major de la parroquial de Santa Maria de Castelló d’Empúries, construïda el 1544, i en la que tancava el presbiteri de la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell, realitzada vers el 1535, que es conserva, transformada, als peus de l’església de Sant Miquel de la Seu d’Urgell. En origen, aquesta última reixa era molt més ampla i tenia dos tipus de florons col·locats a alçades diferents, que s’alternaven amb barres més reduïdes acabades en senzilles figures geomètriques. Actualment manté un bicromatisme que alterna el negre de les barres amb el daurat dels florons. La reixa que tanca la capella de Sant Isidor de la seu de Girona, encara no documentada, podria respondre també a aquesta concepció d’arrel gòtica, bé que presenta elements propis del gust renaixentista. Gràcies a un document cedit per Pere Freixas, se sap que el 22 de desembre de 1607 Cecília de Raset i Descoll reclamà als procuradors de l’obra de la seu que mestre Josep Ferrer reparés les destrosses ocasionades a la capella durant l’enderroc del campanar romànic. Cecília explica que la reixa era coronada per “moltes carxofes dorades que tot adornava, tant dita capella com encara tota la iglésia”.
Les tipologies del primer gòtic fins el segle XIV
Al llarg del segle XIV, paral·lelament a les noves possibilitats que obrien els avenços tècnics aplicats a la producció de ferro, el repertori formal gòtic s’anà introduint de mica en mica en la reixeria. Probablement entre el final del segle XIII i el principi del segle XIV s’anaren substituint els feixos d’espires per elements decoratius propis del nou llenguatge, els quals s’adaptaren encara a uns sistemes constructius d’arrel romànica.
S’atribueix a aquest moment la porta d’una reixa procedent de l’hospital de Solsona, coneguda per una fotografia presa el 1925 (clixé Mas C-44874). La unitat decorativa ja no la representen els jocs d’espires simètriques, sinó un quadrilòbul inscrit dins un cercle que es completa amb motius lliriformes als vèrtexs i un cercle central de planxa retallada. La reixa es construeix mitjançant la suma de les diverses unitats estructurals, unides entre si amb abraçadores situades en els quatre eixos simètrics. Les barnilles i les abraçadores estan decorades amb senzilles línies paral·leles cisellades. El sistema de construcció de la reixa i l’organització de l’espai de representació recorda encara la tradició romànica.
Una versió més evolucionada d’aquest esquema es troba en una reixa procedent de Girona i conservada al Museu Cau Ferrat de Sitges (núm. inv. 31556), formada per un esquelet de barnilles ondulants, que descriuen un motiu ovalat amb un quadrilòbul al seu interior, fet de barnilla forjada. Tots els elements s’uneixen entre si mitjançant abraçadores. Tant les barnilles com les abraçadores estan decorades amb el mateix motiu de línies paral·leles cisellades que apareix a la reixa de Solsona, però el disseny general de la reixa del Cau Ferrat s’insereix ja dins dels esquemes formals plenament gòtics.
Al llarg del segle XIV s’anirà definint l’estructura de la reixeria gòtica, basada en la seqüència de llargs barrots verticals de secció circular col·locats en paral·lel. L’exemple més primerenc és la reixa que tancava el presbiteri de la seu de Manresa, executada per Bernat Parets el 1389 i coneguda per fonts fotogràfiques. Era una obra senzilla coronada per florons que representaven palmetes executades amb bastant simplicitat. Florons procedents possiblement d’aquesta reixa es conserven al Museu Cau Ferrat de Sitges (núm. inv. 31922) i al Museu Comarcal de Manresa.
Exposada al Museu Diocesà de Tarragona es conserva la reixa que tancava el cor de la seu per la banda del presbiteri, anomenada popularment “reixa de la Figuera”. Segueix la tradicional estructura de tres parts amb barres de secció circular coronades per un floró de lliri. Les barres més properes a la porta, a més de tenir un diàmetre més gran, van coronades per dos rams de figuera fets d’una tija de la qual sorgeixen cinc branques, una de central i quatre de laterals, amb fulles de figuera i figues de coll de dama forjades, que podrien ser un afegit posterior. La part central es compon de dos batents de porta de sis barres cadascun, amb set florons iguals i dos que sobresurten al front mitjançant una tija en angle recte. El ram s’il·luminava durant les vespres de les processons de les grans festivitats litúrgiques, segons consta en una citació documental del 1577 (Serra i Vilaró, 1950b, pàg. 189 i nota 18). Pel que fa a la datació d’aquesta peça, romanen encara força dubtes. Segons Morera i Llauradó, s’instal·là al darrer terç del segle XV (Morera, 1904, pàg. 36 i 82). Miquel Àngel Alàrcia, en canvi, planteja una data propera al segle XIV (Pallium, 1992, pàg. 140, cat. núm. 88).
El segle XV: les reixes de la seu de Barcelona
La catedral de Barcelona conserva un nombre força elevat de reixes al seu interior, bé que moltes d’elles foren restaurades, reinterpretades o executades de nou al llarg de les intervencions arquitectòniques efectuades entre el 1857 i el 1944.
A la darreria del segle XIV moltes capelles de la catedral ja estaven acabades. Els seus promotors finançaven els ornaments i objectes artístics per al culte i encarregaven les reixes que havien de protegir-ne el ric contingut interior. Per aquestes dates, hi ha documentada també una notable activitat al claustre de la seu. El 16 d’octubre de 1389 el ferrer Pere Orelles cobrà els golfos de la porta que tancava la capella de Sant Bartomeu i Santa Elisabet d’Hongria, fundada per Bartomeua, esposa de Francesc de Santcliment, encara en construcció. La porta conservada consta d’un batent constituït per un bastiment farcit de barres verticals paral·leles, a la part superior del qual es dibuixa un arc gotitzant a base de motius lobulats, realitzats a partir de la forja d’una barra circular de poc diàmetre, i petites flors reblades als punts d’intersecció. Sobre el muntant superior, hi ha encastats dos escuts que presenten un bou i una campana al camper, corresponents a Bartomeua Bou i a la família Santcliment. Els mateixos escuts apareixen al retaule de Sant Bartomeu i Santa Elisabet, encarregat al pintor Guerau Gener el 1401.
CB – T.Duran
Entre les reixes gòtiques documentades, sobresurt la que tanca l’altar de l’antiga capella dedicada a santa Clara i santa Caterina, que encara es conserva. El 24 de novembre de 1450, el ferrer de Barcelona Joan Vilalta signà àpoca de 335 florins d’or a Sança Ximenis de Cabrera i de Foix, muller d’Arquimbald de Foix, senyor de la baronia de Navalhas (Noailles), per l’obra d’aquesta reixa. Una part de la dita quantitat la pagà Pere Joan Munt, prevere de Barcelona, per manament de la dita Sança, i l’altra fou dipositada a la Taula de Canvi de la ciutat de Barcelona. El 20 de juliol del mateix any, el pintor Joan Cabrera reconeixia rebre de Sança Ximenis de Foix, per mans del prevere Pere Joan Munt, la quantitat de 55 florins d’or d’Aragó, equivalents a 30 lliures i 10 sous de moneda barcelonesa de tern, per daurar-la. La reixa de Santa Clara i Santa Caterina és formada per barrots cilíndrics, units per travessers que divideixen la superfície en tres registres horitzontals. Verticalment, s’organitza en tres panys, el central amb la porta i els laterals simples. L’accés és format per dues portes coronades per un arc conopial i flanquejades per pilastres de secció quadrangular que acaben en pinacles. A la part superior de les pilastres hi ha restes de l’ancoratge d’algun element decoratiu desaparegut, possiblement figures exemptes de metall, com encara es pot veure a la reixa que tanca la capella dedicada als apòstols sant Felip i sant Jaume. La porta és decorada amb diversos elements vegetals obrats amb planxa, com l’esbelt floró que corona els dos arcs conopials, la sanefa vegetal aplicada sobre el perfil de l’arc o el fris d’arcs apuntats sobre el travesser horitzontal. A la part superior de la reixa hi ha un altre fris decoratiu amb el mateix motiu, que presenta, a més, elements vegetals als carcanyols. Els barrots són coronats per florons que alternen la flor de lliri i de card a dues alçades.
El 4 de gener de 1448, Vilalta va signar els capítols per a la construcció de la reixa de la capella de Sant Benet, finançada pel canonge Antoni Portella. Aquesta peça fou destruïda arran d’un bombardeig durant la Guerra Civil Espanyola i refeta el 1939 pel ferrer Joan Pascual seguint el disseny original gòtic.
La reixa procedent de l’antiga capella dedicada a sant Sebastià i santa Tecla, d’estructura molt semblant a l’anterior, degué ser obrada entre el 1479, data de la cessió d’una capella del claustre al canonge Joan Andreu Sorts (Mas, 1916, pàg. 124), i els anys 1498-1501, data de finalització del retaule que el 1486 havia estat encarregat a Jaume Huguet. Al final del segle XIX aquesta reixa estava en un estat ruïnós i fou, possiblement, Agustí Rigalt i Cortiella qui en projectà la restauració vers el 1896, seguint el disseny d’aquella. La reconstrucció afectà, sobretot, els florons del coronament superior, els quals foren totalment refets, i els arcs conopials de la porta d’accés, que només conservaven les parelles de fruits.
CB – T.Duran
BT – F.Boluña
Una segona reixa documentada és la de la porta d’accés a la trona, dissenyada al final del segle XV per l’imaginaire alemany Miquel Lochner, mentre executava treballs escultòrics al cor de la seu. El 14 de gener de 1492 el ferrer de l’obra, Antoni Sureda, signà un albarà de pagament per la quantitat de 15 sous en concepte de “las rexas del cor desús la trona”. Es tracta d’una porta rectangular d’un sol batent, coronada per un arc semicircular i un floró de lliri, que respon plenament als dissenys propis del món germànic, on es conserven força exemplars similars (Kowalczyk, 1954, pàg. 33). La superfície del batent presenta una retícula formada per barnilles encreuades en diagonal que dibuixen petits losanges que emmarquen quadrilòbuls al seu interior. Als punts d’encreuament de les barnilles, que coincideixen amb els vèrtexs dels rombes, hi ha reblades unes petites flors obertes de pètals apuntats fetes amb planxa de ferro embotida. El bastiment és format per una cinta de ferro de contorn onejat, decorada amb flors embotides que dissimulen els reblons que subjecten el reticulat que omple el batent. Als vèrtexs superiors del bastiment hi ha aplicats dos escuts de la seu. El passamà de l’escala de pedra que accedeix a la trona és decorat, també, amb flors de lliri disposades en renglera, les quals imiten amb força exactitud els models reals, fins al punt de reproduir amb detallisme el petit retall al perímetre dels pètals. El disseny d’aquesta reixa respon plenament als esquemes compositius i decoratius germànics, caracteritzats pel tractament naturalista dels elements vegetals, fet especialment evident en l’execució dels florons.
Del conjunt de reixes de la seu de Barcelona cal esmentar també la que tancava la capella del bisbe Francesc Climent Sapera, emplaçada des del 1847 a la capella de Sant Felip i Sant Jaume del claustre, segurament obrada vers el 1419 (Mas, 1906, pàg. 49 i 75 i 1916, pàg. 130). D’estructura semblant a les anteriors, conserva encara les figures exemptes d’un bisbe, situat a la pilastra central, i de dos diaques col·locats a les laterals, a més del que seria l’únic pany amb escut de planxa calada. Tanmateix, atesa la regularitat que s’aprecia en el treball del calat, no es descarta la possibilitat que sigui fruit de les reconstruccions del segle XIX. Pertany també a l’època gòtica la reixa que tanca la capella de Sant Cosme i Sant Damià, promoguda pel canonge Francesc Desplà.
A la seu barcelonina es conserven altres reixes de tradició gòtica que, de moment, no s’han pogut documentar. Són les que tanquen les capelles de la Mare de Déu de l’Alegria, de Santa Helena i Sant Gabriel, de la Visitació de la Mare de Déu, de Sant Pancraç i Sant Roc, i al claustre de la seu, la de Santa Rita i l’ocupada actualment per la vicaria, que presenta, a la porta, un fris de planxa calada amb motius geomètrics. La majoria de les peces, però, plantegen força dubtes sobre la seva pertinença a l’època gòtica. En aquest sentit, és sospitós l’elevat nombre d’exemplars que hauria arribat fins l’actualitat en unes condicions òptimes de conservació. Caldrà destriar, consegüentment, fins a quin punt la uniformitat de disseny no respon a una actuació historicista del tombant del segle XIX al XX.
Les reixes de les seus de Tarragona i Tortosa
Possiblement, les reixes catalanes que presenten un més alt grau de qualitat artística són les que es conserven a les seus de Tarragona i Tortosa, corresponents a realitzacions de la primera meitat del segle XV. La reixa de Tarragona fou obrada probablement pel mestre de Morella Jaume Mas. La primera notícia d’aquest mestre data del 28 de febrer de 1439, un any després que el capítol de la seu de Tarragona en sol·licités el dret de veïnatge (A.S.G, 1926, pàg. 279-281). El 18 d’abril del mateix any, Mas atorgà poders generals a Pere Mora i a Esteve Gasulla per llogar dues cases que eren propietat de la seva esposa Isabel. El 17 de juny de 1439 l’albarder Bartomeu Escoriola i la seva esposa Violant inventariaren els mobles i altres objectes de “mestre Jacme Mas e sa muller, absens”. La presència d’un mestre forà de la qualitat de Jaume Mas s’ha d’entendre amb relació al govern de l’arquebisbe Dalmau de Mur.
La reixa de Tortosa, comparable en qualitat a la de Tarragona, podria ser obra, també, d’un mestre forà proper a l’escola valenciana.
La reixa que tancava l’altar major de la seu de Tarragona, situada actualment a la capella del Baptisteri, als peus de la nau, ha perdut la seva monumentalitat original. El disseny primigeni era molt més ample i s’organitzava en funció dels tres panys habituals. Els laterals eren simètrics i constaven de trenta-dues barres cadascun (actualment disset). El central, a més de tenir més alçada, presentava una major riquesa ornamental, elements que, juntament amb l’escala d’accés de cinc graons que salvava el desnivell entre el presbiteri i el creuer, emfasitzaven la porta d’accés. Així mateix, el procés d’adaptació al nou espai alterà la disposició original d’alguns elements, tot falsejant la lectura formal.
L’esquelet de la reixa és decorat amb diversos elements fets de planxa calada i daurada. Els panys laterals tenen aplicat un fris calat just a sota dels florons, realitzat amb tècnica de doble planxa, amb la qual s’aconsegueixen diversos nivells de gradació que accentuen els efectes de relleu. De la part superior d’aquesta planxa neixen un seguit de creus de braços flordelisats que s’intercalen amb els florons de les barres, tot formant una alternança rítmica de formes decoratives. Cal advertir que el fris que actualment decora el travesser no és original, sinó que correspon a un reaprofitament del fris superior. Els batents de la porta són decorats amb un fris horitzontal de planxa calada i tanquen amb un original forrellat, la maneta del qual representa una mà humana.
La reixa que tanca l’antiga capella dedicada a sant Vicent de la seu de Tortosa respon plenament a les formes gòtiques i hi ha la tendència a pensar que es podria haver instal·lat a la capella pels volts del 1425 (Almuni, 1991, pàg. 70). La reixa presenta una estructura formal plenament identificable amb els models estètics propis dels darrers segles medievals: el pany central conté una porta de dos batents, coronada per un doble arc a la part superior, resultat de la superposició d’un arc intern lleugerament rebaixat i un d’extern ultrapassat.
A la part superior de les barres, davant del travesser, s’hi disposa un fris decoratiu de planxa retallada amb motius arquejats, separats per una motllura vertical decorada amb una flor repussada a la part inferior. Sobre el fris hi ha dos florons alternats, un de més baix que imita una fulla igual a les de l’arc de la porta, i els florons de coronament. Neixen d’una tija colzada endavant en angle recte i imiten una flor de set pètals llargs i arrodonits que envolten una punta central. La flor és marcada per un nus bicònic decorat amb una petita corona de planxa retallada que dibuixa motius trebolats invertits a la part inferior, element que permet datar una tipologia de canelobres de peu, com es veurà en un altre capítol d’aquest apartat.
Les reixes de les seus de Vic i Girona
Als peus de la catedral de Vic es conserva la reixa que tancava l’altar major de la catedral d’estil romànic, l’anterior a l’actual neoclàssica. Fou forjada per Joan Despuig entre el 1427 i el 1430 (Vegeu la transcripció del contracte, signat el 7 de febrer del 1427 a: TÍTOL Contracte de construcció de la reixa de l’altar major de la catedral de Vic). En origen era una reixa monumental estructurada en funció dels tres panys habituals. La porta, coronada per un arc conopial amb un floró central fet de tres fulles retallades, presenta un motiu decoratiu que no apareix en les altres obres i que es basa a aplicar barres torçades en helicoïdal sobre una superfície llisa. Al Museu Episcopal de Vic es conserven vint-i-cinc petits florons de lliri procedents, potser, del coronament d’aquesta reixa (núm. inv. 16345, 1562, 1283, 1838 i 1839).
El pany central és emfasitzat per un frontó triangular, solució semblant a la de la reixa de la capella de Sant Honorat de la seu de Girona, que presenta els contorns lleugerament corbats i resseguits per decoració foliàcia. Conté al seu interior el mateix motiu desenvolupat en el fris, però a més gran escala i enriquit amb diverses filigranes fetes de barnilla forjada. És coronat per un floró de rica decoració vegetal organitzada en tres branques.
Als peus de la seu de Girona es conserva en molt mal estat la reixa de la capella de Sant Honorat, forjada per Pere Cervià vers el 1461. Presenta la mateixa estructura de tres panys, amb dotze barres a cada pany lateral, coronades per florons, perduts. S’alternen barres més altes amb altres de més baixes, cosa que fa pensar que hi devia haver una alternança rítmica dels florons de coronament. Als extrems s’hi disposen dues pilastres iguals a les que emmarquen la porta d’accés, situada al pany central, les quals tenen, a mitja alçada, parelles de claus que evidencien l’existència d’algun element perdut. La porta és realçada per un frontó triangular coronat per una petita teiera de cistella. La reixa de Sant Honorat presenta la particularitat d’incloure petits elements estructurals fets amb fosa de bronze.
Bibliografia consultada
Mestres, 1876; Soriano, 1892; Morera, 1894; Garcia Llansó, 1896; Serrano, 1903; Morera, 1904; Mas, 1906; Sanchis Sivera, 1909; Gudiol i Cunill, 1914b; Byne, 1915; Orduña, 1915; Mas, 1916; Sarret, 1916; Gudiol i Cunill, 1918a; Sanchis Sivera, 1922a; Sarret, 1924; A.S.G., 1926; Matamoros, 1932; Capdevila, 1935; Serra i Vilaró, 1935; Camps, 1941; Memorias de las obras..., 1942; Madurell, 1945-46, vol. IV-1/4; Serra i Vilaró, 1950a i 1950b; Kowalczyk, 1954; Mainar, 1958; Lladonosa, 1961 i 1965; Alcolea, 1975; Alonso, 1976; Carrère, 1977-78, vol. I; Olaguer-Feliu, 1982a i 1982b; Freixas, 1983; Miret, 1987; Almuni, 1991; Pallium, 1992; Farrando – Omella, 1996; Olaguer-Feliu, 1999; Sancho, 2001; Amenós, 2002b, 2003a i 2003b; Seu Vella, 2003; Amenós, 2004b; Amenós – Martínez, 2004; Amenós, 2005d; Vidal, 2005; Amenós, 2007 i e.p.b.