Les lamiàcies o labiades

Labiades. 1 Menta (Mentha suaveolens): detall d’una flor (x 3). 2 Camedris (Teucrium chamaedrys): detall d’una flor amb la corol·la formada per un sol llavi (x 3). 3 Stachys ocymastrum: a aspecte de la planta, de fulles basals peciolades i les superiors sèssils (x 0,5); b corol·la bilabiada, de llavi superior pla i profundament emarginat (x 2). 4 Malrubí negre (Ballota nigra subespècie foetida): a aspecte de la planta (x 0,5); b flor bilabiada, amb el llavi superior lleument emarginat i els estams exserts (x 2). 5 Tàrrec (Salvia verbenaca): a detall d’una flor de calze i corol·la bilabiats (x 3); b calze seccionat per a mostrar un detall del fruit, constituït per quatre aquenis (x 3). 6 Peu de gall (Lamium amplexicaule): a aspecte general de la flor, amb la corol·la llargament tubulosa (x 3); b secció de la corol·la amb els estams inserits a la part dorsal del tub (x 3). 7 Poniol (Satureja fruticosa); aspecte general de la planta (x 0,5). 8 Candelera (Phlomis lychnitis): detall de la part superior d’una branca florida (x 0,5). 9 Caps d’ase (Lavandula stoechas): branca amb la inflorescència compacta, coronada per bràctees (x 0,5). 10 Orenga (Origanum vulgare): detall d’una branca florida (x 0,5). 11 Tàrrec de prat (Salvia pratensis): flor seccionada longitudinalment per a mostrar un estam amb una sola teca fèrtil, el connectiu molt allargat i l’altra teca, estèril, molt reduïda i aplanada (x 3).

Eugeni Sierra

Les lamiàcies o labiades constitueixen una família molt important, que comprèn unes 3000 espècies, agrupades en 200 gèneres, estesa per tot el món i especialment ben representada a la conca mediterrània. Són un grup força homogeni de plantes herbàcies o mates, sovint molt aromàtiques, de tiges quadrangulars i fulles simples i oposades. Les flors, normalment zigomorfes, tenen cinc sèpals, de vegades disposats en dos llavis, el superior resultat de la soldadura de tres peces i l’inferior, de dues. La corol·la, també pentàmera, és típicament bilabiada però, a l’inrevés del calze, el llavi superior prové de la concrescència de dos pètals i l’inferior, de tres. En alguns gèneres, però, hi ha un sol llavi o, fins i tot, corol·les pràcticament actinomorfes. L’androceu és format, generalment, per quatre estams didínams (dos de curts i dos de llargs), inserits al tub de la corol·la. En algunes espècies, com el romaní, només n’hi ha dos. L’ovari, súper i situat sobre un disc nectarífer, tot i ser bicarpel·lar, consta de quatre parts clarament visibles des de l’exterior que són resultat de la formació de septes secundaris. El fruit sol ser un tetraqueni, anomenat més pròpiament clusa. L’estil normalment és ginobàsic, és a dir, originat a la base de l’ovari i no pas al capdamunt, i l’estigma és bifurcat. Tot i que les labiades es fan en indrets molt diversos, la majoria prefereix ambients assolellats i secs. L’elevat contingut en essències de moltes de les espècies ha fet d’aquesta família una de les més apreciades com a subministradora de condiments i una de les més importants des del punt de vista farmacològic i mèdic. Cal remarcar també l’interès ornamental de moltes de les labiades i la seva importància en la producció de mel. Totes són pol·linitzades per insectes i, en alguns casos, posseeixen dispositius mecànics molt evolucionats per a assegurar la pol·linització encreuada. La disposició horitzontal del llavi inferior de la corol·la, que fa de camp d’aterratge i facilita el pas dels insectes al fons del tub de la corol·la, s’ha d’interpretar ja com una adaptació a l’entomofília.

Les ajugòidies

Caracteritzades perquè no tenen l’estil ginobàsic, comprenen els gèneres Ajuga, Teucrium i Rosmarinus. Totes les espècies d’Ajuga tenen el llavi superior de la corol·la curtíssim i l’inferior format per tres lòbuls, el medial clarament emarginat.

L’herba felera (Ajuga chamaepitys), anomenada també artètica per les seves propietats antireumàtiques, és una planta força ramificada, d’un pam d’alçada, fulles tripartides i amb els segments linears, i flors axil·lars de color groc. Viu als erms i a les brolles esclarissades, principalment sobre substrat calcinal, a la major part de les contrades mediterrànies del país. La búgula (A. reptans), en canvi, és una herba perenne de flors blaves, que fa uns llargs estolons, i viu als boscos caducifolis humits de l’estatge montà.

Les espècies del gènere Teucrium tenen la corol·la amb un sol llavi, l’inferior, format percinc lòbuls, dels quals el del mig és poc o molt còncau i molt més gros que els altres. Es tracta d’un gènere molt diversificat a la península Ibèrica, on presenta moltes espècies endèmiques. T. asiaticum i T. cossoni, de flors porpres i vermelles respectivament, són endèmiques de les Balears, com ho és també l’eixorba-rates blanc (T. subspinosum), mata punxosa de tiges molt denses, que es fa a la part alta de la serra de Tramuntana mallorquina ia Menorca. T. aragonense és un endemisme ibèric que viu a les brolles calcinals, des deis Prepirineus fins al territori mediovalentí. La regió compresa entre les muntanyes diàniques i Andalusia és especialment rica en endemismes d’aquest gènere. En citarem, com a exemples, T. libanitis, de flor groguenca, T. cartaginense, de flor blanca, i T. buxifolium, de flor rosada. L’herba de sant Ponç (T. polium) és una petita mata molt tomentosa, amb nombroses tiges erectes que neixen de les branques més gruixudes, poc o molt horitzontals. Les flors, de color variable entre el blanc, el groc i el vermell, s’agrupen en glomèruls al capdamunt de les tiges. Es tracta d’una planta molt polimorfa, estesa per bona part dels Països Catalans, subdividida en nombroses entitats infraspecífiques. Freqüent sobretot al País Valencià, T. pseudochamaepitys, de fulles semblants a les de l’herba felera (Ajuga chamaepitys), fa les inflorescències espiciformes, molt llargues, amb dues flors per nus, blanques o tirant a vermelloses, força grosses.

Una de les labiades més conegudes de la terra baixa és, sens dubte, el romaní (Rosmarinus officinalis). Té la corol·la bilabiada, amb el llavi superior pla i emarginat, més petit que l’inferior, que és trilobulat. L’androceu consta només de dos estams corbats, clarament exserts. El romaní és un arbust fins d’1,5 m d’alçada, de fulles linears amb el marge revolut. Viu a les brolles calcinals a totes les contrades mediterrànies i s’enfila pels indrets més secs dels Prepirineus. Tradicionalment, hom ha atribuït a l’essència de romaní, emprada en medicina popular, nombroses virtuts, entre les quals podem destacar la de vulnerària, estimulant, diürètica i tònica.

Les prasiòidies, les escutel·lariòidies i les lavandulòidies

La subfamilia prasiòidies, caracteritzada, entre d’altres trets, per tenir les granes molt endurides, és representada a casa nostra per una única espècie, l’arangí bord (Prasium majus), mata que pot arribar a fer 1 m d’alçada, de fulles ovades i flors blanques o porpres. Es fa només a les illes Balears, on és una planta més aviat rara.

El gènere Scutellaria, l’únic representant de les escutel·lariòidies als Països Catalans, disposa al nostre territori de tres espècies. Una és S. balearica, que viu a les roques ombrejades de la serra de Tramuntana. És una herba perenne, petita i poc o molt decumbent, endèmica de Mallorca i té les fulles llargament peciolades i les flors poc nombroses i disposades per parelles, de color porpra i piloses per fora.

Les lavandulòidies comprenen un sol gènere (Lavandula) i quatre espècies als Països Catalans. L’espígol ver (L. angustifolia subespècie pyrenaica) és una planta ben coneguda, de fulles llargues i estretes i flors agrupades en inflorescències espiciformes al capdamunt de les tiges. Cada verticil·lastre de flors porta, a la base, una bràctea eixamplada característica. El peduncle de la inflorescència, de 10 o 20 cm de llarg duu només un o dos parells de fulles. L’essència d’espígol, de composició molt complexa, s’utilitza en medicina popular com a digestiva, antireumàtica, etc; i també se’n fa aigua de colònia. L’espígol viu en indrets pedregosos calcinals, a les muntanyes del Principat i de la meitat septentrional del País Valencià. El barballó o espígol mascle (L. latifolia) és una espècie molt afí de l’espígol ver, del qual se separa per les fulles més amples, les bràctees florals linears i perquè és una mata un xic més alta; viu també en indrets secs i pedregosos però s’estén sobretot per la terra baixa. De tota manera s’enfila també a l’estatge montà on arriba a barrejar-se amb l’espígol, amb el qual s’hibrida fàcilment. El caps d’ase (L. stoechas) és una planta polimorfa que comprèn diferents subespècies i es fa només en terrenys àcids. Produeix una inflorescència molt compacta, ornamentada al capdamunt d’unes bràctees liles i amb les flors disposades en quatre rengles. Als Països Catalans es troba estesa gairebé per totes les zones silícies i pels territoris on predominen els sòls descarbonatats, bé que no suporta els climes freds.

Les lamiòidies

La subfamilia lamiòidies és la que comprèn un nombre més elevat d’espècies, entre elles, les mentes (Mentha), que tenen la corol·la formada per quatre lòbuls gairebé iguals. La resta de caràcters florals són els típics de la família. En general les mentes són plantes de llocs humits, que viuen vora els rierols i les fonts, a les jonqueres, etc. La menta cultivada (M. × piperita), tan utilitzada per a fer infusions i licors, és en realitat un híbrid entre M. aquatica i M. spicata que es reprodueix exclusivament per via vegetativa (esqueixos, per exemple). La formació d’híbrids no és pas gens rara en aquest gènere, tant entre les espècies cultivades com entre les espontànies. D’a-questes darreres citarem en primer lloc el poliol (M. pulegium), herba perenne d’un a tres pams d’alçada, fulles amplament lanceolades i flors petites, rosades o liloses, agrupades en verticil·lastres densos però clarament separats. També és comuna, sobretot a muntanya, l’herba sana o menta borda (M. longifolia), de fulles llargues i tomentoses i de flors rosades o blanques, agrupades en inflorescències espiciformes terminals, molt denses.

Les espècies del gènere Salvia, un dels més diversificats de la família, presenten la corol·la bilabiada, amb el llavi superior en forma de casc, que amaga l’estil i les anteres, i l’inferior pla, amb tres lòbuls. L’androceu consta només de dos estams, cadascun dels quals té una sola teca fèrtil unida a la teca estèril mitjançant un connectiu molt allargat. Aquestes anteres tan transformades s’insereixen al tub de la corol·la per mitjà d’un filament molt curt, de manera que tot el conjunt pot actuar com una palanca fixada per la base del filament. Quan un insecte es fica dins de la flor en cerca del néctar situat al fons de la corol·la, topa amb les dues teques estèrils que li barren el pas, per la qual cosa es veu obligat a empènyer-les fins que l’estam bascula i la teca fèrtil toca el dors de l’animal i l’empolsa de pol·len. L’estigma, quan és madur, sobresurt força del llavi superior, de forma que l’insecte carregat de pol·len, en entrar a la flor, frega amb el dors les papil·les estigmàtiques i les pol·linitza. S. lavandulifolia és afí de la S. officinalis, cultivada des de temps antics i subespontània a diversos indrets. Es tracta d’una mata d’uns dos o tres pams d’alçada, de fulles peciolades i tomentoses i flors blaves o violàcies, grosses; es fa a les brolles calcinals, des dels Prepirineus fins al territori mediovalentí, sense atènyer, però, les zones litorals. S. valentina, un endemisme ibèric estès de les muntanyes diàniques al sistema Catalanídic, és una herba perenne de flors petites, de color blau violaci i fulles fistonades, propera de S. verbenaca.

Els gèneres Sideritis i Marrubium tenen quatre estams amagats dins el tub de la corol·la, de manera que no són visibles des de l’exterior. Les espècies de Sideritis estan molt ben representades a la península Ibèrica on n’hi ha d’endèmiques de petits territoris, com S. bubanii, pròpia dels prats secs d’una part de la Cerdanya i de l’Alt Urgell, o bé l’herba de la pulmonia (5. ilicifolia), estesa per les planes occidentals catalanes i per l’Aragó meridional. L’herba de la feridura (5. hirsuta) és potser la més estesa i coneguda del gènere. Viu als erms i als prats secs, des d’arran de mar fins a les parts més càlides de l’estatge montà superior. És una mateta tomentosa, de fulles estretes i dentades i amb el llavi superior de la corol·la blanc o d’un groc pàl·lid i més llarg que l’inferior, que és de color grocintens. Marrubium supinum té les flors porpres o rosades, amb els dos llavis corol·lins curts i el calze amb cinc dents i deu nervis. Les fulles són orbiculars, tomentoses per totes dues cares, i llargament peciolades. És una planta que es fa principalment en indrets ruderals, al País Valencià i a les comarques més meridionals del Principat.

La resta de lamiòidies tenen quatre estams més llargs que el tub de la corol·la, ben visibles des de l’exterior. La betònica (Stachys officinalis) és una herba perenne, de flors de color porpra, agrupades al capdamunt de la tija, i fulles fistonades, cordiformes a la base. Acidòfila preferent, viu tant als boscos i als matollars com als prats, principalment de l’estatge montà.

La melissa o tarongina (Melissa officinalis) fa una olor molt intensa i agradable que recorda la de la llimona. És una planta perenne, que viu en indrets humits de les contrades mediterrànies i d’una part de l’estatge montà. Les fulles, que fan fins a 8 cm de llargada, són ovades i de marge dentat. Les flors, blanques, rosades o groguenques, tenen un tub molt llarg i s’agrupen en inflorescències axil·lars.

L’herba de la prunel·la (Prunella grandiflora subespècie pyrenaica) té les flors blaves o liloses, força grosses i amb el llavi superior en forma de casc. A la base de la inflorescència, molt densa, hi ha dues bràctees amplament cordiformes. Les fulles són lanceolades i tenen la base sagitada. L’espècie propera P. vulgaris, de flors molt més petites i d’inflorescències més curtes, creix principalment als prats humits.

Una altra planta molt coneguda i aromàtica és la sajolida (Satureja montana), també anomenada, com la S. hortensis, herba de les olives perquè s’utilitza per a adobar aquests fruits. La sajolida, que floreix a mig estiu i a la tardor, fa unes flors blanques o lleument rosades, amb el llavi superior pla. Les fulles, estretament lanceolades, tenen unes glàndules translúcides plenes d’essència, responsables de l’olor característica de la planta. La sajolida s’agrada dels terrenys secs i pedregosos de les contrades mediterrànies i es fa a bona part del país. Al mateix gènere pertany el poniol (S. fruticosa), estès principalment pel País Valencià i per la zona meridional del Principat. La infusió que es prepara amb aquesta planta és molt apreciada per les seves propietats digestives.

L’hisop (Hyssopus officinalis) és una altra planta d’olor ben característica, però de gust amargant. És relativament rara al nostre país, on només es troba de manera esparsa en algunes zones muntanyoses del Principat i del País Valencià. Es tracta d’una mateta tomentosa, de fulles lanceolades, subsèssils i amb les inflorescències situades al capdamunt de la tija principal i de les nombroses ramificacions laterals. Les flors, girades totes cap a un mateix costat, són de color blau fosc o lilós i tenen el llavi superior curt i l’inferior, trilobulat i còncau, amb el lòbul del mig escotat. Els estams són ben exserts i els filaments, de color blau. L’hisop floreix al pic de l’estiu i a la tardor.

L’orenga (Origanum vulgare) és una planta d’olor agradable i virtuts culinàries ben reconegudes. Fa un rizoma subterrani del qual surten tiges dretes i ramificades, de dos o tres pams d’alçada. Les fulles són poc o molt ovades i acuminades, amb el marge llis o molt poc dentat. Les flors, blanques o vermelloses, s’agrupen, juntament amb unes bràctees florals liloses i molt evidents, en inflorescències espiciformes terminals. L’orenga es fa amb preferència a les vores de camins, als marges de boscos, etc., en indrets no excessivament secs. A la meitat meridional del País Valencià i a les illes Balears, s’hi fa Origanum viren, de bràctees molt més llargues que el calze i flors blanques.

L’adaptació de la farigola (Thymus vulgaris) a viure en indrets secs, que es tradueix, entre d’altres caràcters, en les seves fulles revolutes i en el revestiment pilós de bona part de la planta, li permet d’arrelar, fins i tot, en petites concavitats de les roques, pràcticament desproveïdes de terra.

Fototeca.cat / MC

La farigola (Thymus vulgaris), estesa per bona part dels Països Catalans, d’arran del mar fins a gairebé 2000 m d’altitud, però absent de Mallorca i de Menorca, és de les plantes sens dubte més populars i conegudes. Es tracta d’una mateta d’un pam d’alçada o poc més, de fulles ovades o lanceolades i amb els marges revoluts i de flors blanques o rosades agrupades en inflorescències. Tota la planta és plena de glàndules, observables amb una simple lupa, que li donen la seva olor característica. S’utilitza com a condiment en diversos menjars i, per decocció, se’n fa una aigua de propietats vermífugues. Al País Valencià, s’hi fa encara la pebrella (Thymus piperella), de fulles ovades, planes, inflorescència laxa i flors de color de porpra. És també molt apreciada com a condiment.

La Calamintha officinalis és una herba perenne, que arriba a fer 50 cm d’alçada, de floració més aviat tardoral i d’una olor agradable que recorda la menta. És molt polimorfa i pot dur en un mateix individu flors hermafrodites grosses i flors femenines més petites. Comprèn diferents subespècies, de les quals la subspècie ascendens és potser la més freqüent; viu als boscos clars, als marges i a les bardisses.

Als prats secs de les terres mediterrànies, s’hi fa Micromeria graeca, anomenada de vegades colicosa o també herba de les olives. És una petita mata de fulles estretes i revolutes. Lesflors, rosades i molt petites, tenen el tub de la corol·la llarg i estret, el llavi superior pla i emarginat i l’inferior trilobat.