Resultats de la cerca

Els esquatiniformes tenen les aletes pectorals molt grosses, no soldades al cap, i les fenedures branquials, laterals Bentònics, amb el cos d’una forma característica, romboidal, acostumen a enterrar-se al fons, amb el qual es confonen gràcies a la seva coloració críptica De les dues espècies que en coneixem a la nostra mar, la de la fotografia correspon a l’escat o angelot ocellat Squatina oculata , que veiem en el seu ambient, acompanyada per petits burrets o gòbits, també habitants d’aquests fons AGE Fotostock L’ordre dels esquatiniformes representa un intent d’adaptació a la vida…

El reietó i el bruel Regulus regulus i R ignicapillus són els més petits de tots els ocells de les nostres terres menys de 10 cm de llargada Comparteixen el color verd groguenc del cos, la forma arrodonida i la forma del bec, llarg i prim, i sobretot, el plomall de color taronja que tant els caracteritza, i que és més groguenc en les femelles i quasi inexistent en els joves El bruel a dalt es distingeix clarament per la ratlla blanca de sobre l’ull, i és sedentari i comú, conegut dels boscos montans i de la terra baixa, fins i tot dels jardins fa el niu suspès a les branques d’arbres i…

D’entre els túrdids, la merla roquera Monticola saxatilis , a dalt, a l’esquerra, a l’estiu, és impossible de confondre amb altres pel color brunovermellós de l’abdomen i el blau del cap, ultra una taca blanca del mantell, que no és visible a l’exemplar mascle del dibuix, i que es manté en tots els plomatges i en la femella, de color marronós, molt poc vistent Els mascles de la merla blava M solitarius , a sota, a l’esquerra, són de color blau grisós, amb la cua més fosca, i a l’hivern més fosca encara El tord comú Turdus philomelos , a dalt a la dreta es diferencia de la griva T…

El còlit ros Oenanthe hispanica de la fotografia, d’un exemplar de les jonqueres de la Tancada, al delta de l’Ebre, mostra clarament la característica comuna a tots els còlits, que els fa fàcilment identificables el color blanc lluminós del carpó i part de la cua El còlit ros té, a més, les ales negres i la resta del mantell i el pit de color ocre, al qual deu el qualificatiu de ros, i les parts inferiors blanquinoses Noteu, també, la taca negra de la regió de l’ull, comuna amb el còlit gris Aquesta espècie té dues morfologies, una amb la gola blanca i l’altra amb la gola negra, ambdues…

El colltort Jynx torquilla és un ocell emparentat amb els picots, però d’aparença i hàbits ben diferents És petit 16 cm, de cos prim i plomatge bru-grisós, ratllat pel dessota Aquest plomatge fa que sigui difícil de veure, pel fet d’ésser un ocell d’arbredes i boscos clars i perquè camina per terra, fent petits saltirons amb la cua dreta, tot cercant les formigues, que constitueixen el plat fort de la seva dieta El nom popular li ve de la seva facultat de girar el cap en un gran angle Nia en forats d’arbres, com el de la fotografia, procedent del Vallès Occidental, però també en forats fets…

La gavina corsa Larus audouinii , espècie d’hàbits marcadament marins, és més grossa que la gavina vulgar, doncs ateny fins a 49 cm, i té el bec molt peculiar robust, vermell, amb una barra negra al mig i la punta groga Aquest caràcter i el color verd d’oliva de les potes, que ens mostra l’exemplar de la fotografia, procedent de les Balears, la distingeixen de la resta de gavines igualment grisoses del dors i blanques del pit En vol es pot distingir per la forma de les ales, primes i punxegudes, amb la punta negra que contrasta, en el seu moviment, amb el color gris uniforme del damunt Jesús…

La perdiu blanca Lagopus mutus representa l’ocell més característic de l’alta muntanya, per tal com el trobem exclusivament a l’estatge nival dels Pirineus És un ocell gros 35 cm, amb les potes cobertes de plomes i el ventre i les ales blancs, caràcter aquest visible en els exemplars en vol a dalt La resta del plomatge, però, és sotmesa a variabilitat estacional a l’estiu exemplar de la dreta, tant els mascles com les femelles són brunencs, clapats, de colors semblants als tons de l’ambient al bon temps a l’hivern aquest plomatge és substituït per un de totalment blanc tret del color negre…

L’àguila cuabarrada Hieraaetus fasciatus és una de les àguiles més abundants a casa nostra Es distingeix en vol pel plomatge clar del pit, que s’aprecia a la fotografia de dalt, i les ales fosques per sota, i, sobretot, per la cua llarga i proveïda d’una barra fosca que en justifica el nom vulgar A la fotografia de baix s’observa un poll acabat de néixer Joan Real i Xavier Parellada L’àguila cuabarrada, anomenada també perdiguera, és sedentària als Països Catalans ocupa des de la Catalunya Nord fins al migjorn valencià, i és accidental a les Illes El seu hàbitat són les serralades…

L’àguila calçada Hieraetus pennatus és la més petita de les nostres àguiles, atès que no supera els 53 cm d’envergadura, i té la particularitat d’ésser un ocell de bosc Té el plomatge gris brunenc al dors i més clar al pit, però allò que l’identifica i li dona nom és el fet que les plomes li arriben ben bé fins als dits de la pota, i li fan com una mena de mitjons de ploma Xavier Palaus Als Països Catalans, l’àguila calçada és una rapinyaire nidificadora estival molt escassa i localitzada, si bé en direcció W, entrant a Aragó, esdevé menys rara És també una migradora rara en ambdós passos,…

L’aligot vesper Pernis apivours és un ocell rapinyaire particular pel que fa a la seva dieta, ja que, tal i com reflecteix el seu nom, explota abelles i vespes, a més de micromamífers, polls i ous El color del plomatge és molt variable en el cas dels exemplars de la fotografia, feta al Berguedà, la femella a la dreta és més grisosa que el mascle a l’esquerra El poll, d’uns 15 dies, manté la taca blanquinosa al cap fins gairebé l’estat d’adult Noteu les barres negres de la cua, l’una prop de la punta i l’altra prop de la base, que caracteritzen l’espècie en vol Oriol Alamany L’aligot vesper…