El reietó i el bruel (Regulus regulus i R. ignicapillus) són els més petits de tots els ocells de les nostres terres (menys de 10 cm de llargada). Comparteixen el color verd groguenc del cos, la forma arrodonida i la forma del bec, llarg i prim, i sobretot, el plomall de color taronja que tant els caracteritza, i que és més groguenc en les femelles i quasi inexistent en els joves. El bruel (a dalt) es distingeix clarament per la ratlla blanca de sobre l’ull, i és sedentari i comú, conegut dels boscos montans i de la terra baixa, fins i tot dels jardins; fa el niu suspès a les branques d’arbres i arbusts. El reietó (a baix) és més propi de terres nòrdiques i dels boscos de més altitud.
Marisa Bendala.
Als Països Catalans, el bruel és un ocell nidificador, hivernant i sedentari. Com a nidificador, el trobem a tot Catalunya, Andorra i el País Valencià. En aquest darrer lloc, però, a les comarques meridionals nia en indrets tan puntuals que no han aparegut reflectits en el seu mapa de distribució. A les Balears el seu estatus és molt variable: a Mallorca és un ocell sedentari i nidificador bastant comú; a Menorca se’n coneixia la presencia i es tenien observacions d’exemplars cantant, però no se’n va constatar la reproducció fins el 1983, en què es van observar polls volanders; actualment en aquesta illa és un ocell sedentari i nidificador bastant comú, igual que a Mallorca. A Eivissa i Formentera, les primeres observacions d’exemplars durant l’època reproductora es remunten a l’any 1973; darrerament se n’ha pogut comprovar la reproducció en aquestes dues illes. Es molt probable que aquesta recent colonització de les Balears no sigui un fenomen durador, i cal que transcorrin alguns anys més per a saber com evoluciona la situació. Com a hivernant podem trobar el bruel en els boscos de la muntanya mitjana i baixa de pràcticament arreu dels Països Catalans.
Àrea de nidificació del bruel (Regulus ignicapillus) als Països Catalans.
Carto-tec, original dels autors.
Els hivernants del N d’Europa i els reproductors que nidifiquen a l’alta muntanya arriben a llurs zones d’hivernada cap als mesos de setembre-octubre i marxen el març. La reproducció té lloc, principalment, durant el juny; el juliol es veuen ja els joves de l’any. Igual que el reietó, el bruel és una espècie típicament forestal, i el seu hàbitat preferencial són les pinedes de qualsevol tipus. Malgrat tot, es reprodueix també en alzinars, rouredes, fagedes, boscos mixtos, etc. En general, el trobem, doncs, a qualsevol bosc des de pràcticament el nivell de la mar fins als 1700 m d’altitud. És absent de les grans planes de l’interior desproveïdes d’arbres. En alguns boscos, principalment les pinedes de pi roig i certes pinedes meridionals de pi negre, la seva àrea se superposa amb la del reietó, i es poden trobar totes dues espècies en el mateix bosc. Durant l’hivern, el seu hàbitat preferencial el constitueixen els boscos de la muntanya mitjana i baixa, així com les arbredes i els jardins.
Els nius, els instal·len a les branques dels arbres; tenen una especial predilecció pels pins, encara que també s’han trobat en alzines (Quercus ilex) i fins i tot en xiprers (Cupressus sempervirens). Quan el bosc no és ben format, basteixen els nius en els arbusts com el boix (Buxus sempervirens), i fins i tot en lianes com l’heura (Hedera helix).
La distribució del bruel als Països Catalans probablement canviarà en anys vinents, a causa de dos factors: els incendis forestals i les repoblacions amb coníferes. Els primers n’han reduït l’àrea de distribució, mentre que les segones li ofereixen nous llocs que poden colonitzar.