La perdiu blanca (Lagopus mutus) representa l’ocell més característic de l’alta muntanya, per tal com el trobem exclusivament a l’estatge nival dels Pirineus. És un ocell gros (35 cm), amb les potes cobertes de plomes i el ventre i les ales blancs, caràcter aquest visible en els exemplars en vol (a dalt). La resta del plomatge, però, és sotmesa a variabilitat estacional: a l’estiu (exemplar de la dreta), tant els mascles com les femelles són brunencs, clapats, de colors semblants als tons de l’ambient al bon temps; a l’hivern aquest plomatge és substituït per un de totalment blanc tret del color negre de la cua i la ratlla roja del damunt de l’ull; els mascles (exemplar de l’esquerra) conserven una ratlla negra que els travessa l’ull.
Marisa Bendala.
Als Països Catalans la perdiu blanca viu tot l’any en les regions alpines subnivals per da munt dels 2100-2200 m d’altitud, per la qual cosa només la trobem a les comarques pirinenques de l’Alta Ribagorça, els dos Pallars, la Vall d’Aran, l’Alt Urgell, Andorra, la Cerdanya, el Ripollès, el Capcir, el Conflent i el Vallespir. Veiem, doncs, que és un ocell sedentari que realitza només petits desplaçaments dins de la seva àrea de distribució. Durant els mesos freds de l’hivern fa moviments irregulars de caràcter nomàdic que poden portar-lo a alguns quilòmetres de la seva zona natural de reproducció. En aquesta època solen baixar fins als quasi 2000 m; hi ha fins i tot al Vallespir algunes observacions, encara que rares, dessota aquesta altitud. En finalitzar la reproducció, la perdiu blanca passa a ocupar nivells més alts, que en aquesta època (tardor) ja solen estar coberts de neu.
El seu hàbitat en l’època reproductora el constitueixen les zones alpines pràcticament desproveïdes de vegetació, car en aquestes altituds només hi ha certes comunitats de prats, com Festucion supinae i Festucion eskiae. Sol tenir preferència per aquells indrets molt semblants a la tundra del N d’Europa, que constitueix el seu hàbitat original. Així, la trobem fonamentalment als grans prats alpins de relleu suau, encara que també freqüenta els circs, les comes i les tarteres; en aquestes últimes sol buscar refugi on protegir-se de les inclemències del temps. Hom té poques dades sobre l’emplaçament del seu niu, encara que se sap que l’espècie es reprodueix a totes les comarques abans esmentades. Només s’ha trobat un niu als Països Catalans i es disposa d’algunes dades d’altres de localitzats per guardes i pastors. En general, tots ells solen estar aixoplugats sota alguna pedra. El niu localitzat ho fou a la Cerdanya a 2500 m; es trobava també a sota d’una pedra, en un vessant amb prat de festuca i algun matoll de neret (Rhododendron ferrugineum) i amb la cubeta folrada de festuca i molsa.
Àrea de nidificació de la perdiu blanca (Lagopus mutus) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
La seva àrea de distribució és relacionada amb la temperatura mitjana d’agost no superior als 15°C, i limitada per ella. Sembla que un rescalfament del clima l’ha fet desaparèixer d’alguns indrets dels Prealps i de les serres d’Escòcia. Aquest factor, conjuntament amb la caça, l’ha fet desaparèixer també de la serralada Cantàbrica. Als Països Catalans sembla haver desaparegut del massís de Madres (Conflent), on la darrera observació de l’espècie es produí el 1979. El nombre actual de parelles reproductores és, a hores d’ara, difícil de conèixer, a causa de la dificultat que representa l’accés al seu hàbitat natural. Als Pirineus orientals (Cerdanya i Ripollès) s’estimen d’unes 48 a 62 parelles. Als centrals sembla que és molt més escassa. Per al conjunt de comarques pirinenques es calcula la població en unes 100 a 150 parelles reproductores.