Resultats de la cerca

Els naips són, sense cap mena de dubte, una de les manifestacions més rellevants de la nostra imatgeria popular tant per la seva longevitat i la seva difusió com pel seu ús generalitzat La seva vida comença abans de l’aparició dels sistemes d’estampació i s’allarga fins a l’era dels ordinadors al llarg del temps s’ha servit de tots els sistemes de reproducció gràfica D’altra banda, la seva iconografia, tot i diversificar-se, quasi no ha canviat en els més de sis segles d’història i s’ha mantingut fidel als models del passat, en respecte al desig del gran públic que, poc amant dels canvis,…

Arran de la difusió dels ordinadors, a través del menú Fonts el públic s’ha trobat de sobte amb una gran varietat de lletres disponibles i ha hagut d’aturar-se a pensar per a què servien Ha observat que es poden distingir a grans trets —les romanes pels peus, les egípcies pel gruix dels peus, i els pals secs per la manca de peus— o per detalls formals quant al perfil —perquè són arrodonides o anguloses— també ha vist diferències en els caràcters estructurals —la inclinació de les cursives, el gruix de les negretes— que cal seleccionar en un altre menú perquè són components de la família…

S’entén per danses cerimonials aquelles que imprimeixen solemnitat festiva i cerimonial als moviments acostumen a celebrar-se amb motiu de la presa de possessió d’algun càrrec de responsabilitat en l’entitat organitzadora de la dansa, o bé són presidides pels membres més representatius de l’entitat Aquestes danses acostumen a exhibir certs rituals d’obertura, que poden ser executats per una parella o més, que actuen d’oficiants de l’acte són els anomenats «capdansers» Tant la música com la coreografia i la indumentària dels balladors participen d’una atmosfera de gentilesa, galanteig i…

El museu Guggenheim de Bilbao és jove i és un èxit L’edifici de Gehry, l’escultura arquitectònica més notable del canvi de segle, és una meravella de l’arquitectura, una joia de l’espai El públic de tot el món l’ha volguda veure i s’hi ha abocat sense adonar-se gaire que a Bilbao hi ha la més gran incoherència conceptual, pel que fa a la relació entre museu i país, dels darrers temps Un museu americà, amb decisions novaiorqueses, representa la modernitat de la cultura basca, una de les nacionalitats europees amb més forta dosi reivindicativa de personalitat pròpia del moment Un museu pagat…

Subsistir en la foscor A poc a poc van anar sorgint iniciatives de tarannà més modern que promulgaven un retorn a l’art d’avantguarda Cal citar en primer lloc el Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona que, a més d’organitzar debats i conferències dins el camp de la plàstica, realitzava exposicions de joves artistes, alhora que concedia beques per anar a París La figura clau del Cercle va ser Josep M de Sucre Entre els primers que van gaudir d’aquests avantatges hi havia alguns noms importants de la plàstica Arnau Puig, Fornells Pla, Ignasi Mundó, Xavier Valls, Ràfols-Casamada,…

És propi de la cultura francesa del darrer terç del segle XX d’assumir que un president del país passarà a la història més pels projectes culturals que haurà desenvolupat, sobretot en el camp artístic, que no pas per altres raons Pompidou, el primer, amb el centre d’art que fa que el seu nom sigui conegut arreu del món De Gaulle no va saber aprofitar la personalitat de Malraux en aquests àmbits, Giscard d’Estaing amb el Museu d’Orsay, que no va poder acabar, i sobretot Mitterrand han portat aquest concepte molt enllà El doble septenni de François Mitterrand 1981-95 no es va acabar guanyant…

L’art a cavall entre els segles XII i XIII presenta un conjunt de particularitats que sovint han fet que fos un moment oblidat o molt poc valorat pels historiadors de l’art, molt capficats en el moment romànic o ja en les novetats gòtiques De fet, els moments «de transició» acostumen a ser poca cosa més que l’excusa per començar o per cloure un determinat període artístic, que és on realment es desenvolupa l’activitat investigadora S’ha de tenir present, però, que la història i els seus diferents moments no tenen un principi i un final estrictes, sinó que el pas del temps és sempre fluid, i…

L’escultura d’època moderna és sens dubte la que, d’una manera més clara, ha esdevingut als ulls de la historiografia el veritable invariant en referència al conjunt arquitectonicoplàstic català Després de les importacions napolitanes i la presència d’autors foranis —Ordoñez i Forment—, l’escultura catalana s’abocà a un provincianisme que només la bona voluntat dels historiadors de l’art, marcats per un nacionalisme estèril o per una foscor analítica considerable han sobrevalorat Martín Díez de Liatzasolo, Geroni Xanxo, Pere Ostris i Andreu Ramírez, en l’excepció positiva de Cristóbal de…

El mot «art» suggereix, generalment, el procés creatiu o la manera de fer les coses, subjecte –en la seva forma final– a determinats cànons estètics És a dir, art és un producte en relació amb un concepte de bellesa, sigui quin sigui el context social, cultural o temporal Partint d’aquesta visió, òbviament molt genèrica i global, l’art qualificat de popular s’identifica amb aquell que té per objecte embellir, d’una manera creativa i agradosa, allò que pertany a la vida quotidiana de les classes populars Això és, l’art no com a finalitat en ell mateix, sinó com a cosa funcional, que acompanya…

A l’Exposició Internacional del 1929 es construïren a Barcelona, a la muntanya de Montjuïc, una colla d’edificis de gran format, els pavellons, d’aspecte molt eclèctic i amb un destí que, aleshores, es considerava efímer A mi sempre m’ha semblat digne de consideració el Poble Espanyol com a realització folklòrica, però tanmateix interessant, com a testimoni d’un concepte de síntesi arquitectònica, de pedagogia monumental pròpia de les grans exposicions universals o internacionals heretades del segle XIX Pels Jocs Olímpics de 1992 es programaren i realitzaren a tot Barcelona, i ben…