La moneda de l’antiguitat tardana

DIPÒSITS RECUPERATS EN LA FRANJA DE LA MEDITERRÀNIA I EN LES ILLES BALEARS

	Nomb. Mon.	Denominacions	Datació Final	Bibliografia
Domus A de Romeu (Sagunt, València)	11	sesterci (100%)	c. 240	(Llorens; Ripollès, 1955)
Talamanca (Eivissa, Balears)	516	sesterci (100%)	c. 244	(Campo; Fernández, 1977)
Torre Llauder (Mataró, Maresme)	8	sesterci (100%)	c. 249	(Gurt, 1978)
el Masnou (Maresme)	17	sesterci (100%)	c. 249	(Gurt, 1977 a)
Santa Pola (Baix Vinalopó, Alacant)	52	«medallas» (sic)	c. 244-249	(Ramos Folqués, 1957)
Pollentia 1 (Mallorca, Balears)	17	sesterci (100%)	c. 249-251	(Tarradell, 1959)
Cabrera III (Balears)	967	sesterci (100%)	c. 255-256	(Bost i altres, 1992)
els Munts (Altafulla, Tarragonès)	16	sesterci (100%)	c. 255-256	(vegeu fitxa dels Munts)
la Eula (Crevillent, Alacant)	62	sesterci (88, 70%) antoninià (11, 29%)	c. 256-257	(González; Abascal, 1987)
Vilauba (Camòs, Pla de l’Estany)	47	sesterci (91, 48 %) as (4, 25%) antoninià (4, 25%)	c. 258-259	(Roure i altres, 1986-1989)
Almenara (Plana Baixa, Castelló)	31	denari (6, 45%) antoninià (93, 54%)	c. 265-266	(Gonzalbes, 1996-1997)
Tarragona 2 (Tarragonès)	105	antoninià (100%)	c. 266-267	(Hiernard, 1978)
Mas Aragó (Cervera del Mestre, Castelló)	1531	sesterci (28, 30%) antoninià (71, 69%)	c. 266	(Gonzalbes, 1996)
Altafulla (Tarragonès)	277	antoninià (100%)	c. 266	(Mateu y Llopis, 1950 i Balli, 1979)
Roses (Alt Empordà)	7	antoninià (100%)	c. 267	(Gurt, 1977b)
Tarragona 1 (Tarragonès)	+50	antoninià (100%)	c. 253-268	(Pereira i altres, 1974, pàg. 233, núm. 45)
Castelló de la Plana (Plana Alta, Castelló)	32	antoninià (100%)	c. 253-268	(Mateu y Llopis, 1952)
Pollentia 3 (Mallorca, Balears)	?	?	c. 253-268	(Arribas; Tarradell, 1987, pàg. 135)
Tarragona-Teatre (Tarragonès)	30	sesterci (3, 33%) antoninià (96, 66%)	Post. 270	(Avellá, 1980)
Reus (Baix Camp)	109	antoninià (100%)	Post. 270	(Hienard, 1978)
Pollentia 2 (Mallorca, Balears)	19	antoninià (100%)	Post. 270	(Tarradell, 1977)
Son Hereu (Mallorca, Balears)	110	antoninià (100%)	Post. 270	(Manera; Granados, 1979, pàg. 93)

Els efectes inflacionistes i les monedes d’imitació durant el segle III

És a partir de l’any 260 que la política monetària canvia, amb l’inici d’un període durant el qual la llei i el pes de l’antoninià, moneda que ja ha conquerit plenament el mercat, empitjora progressivament i el volum de la seva producció augmenta ostensiblement. L’etapa inflacionista és la causa que les emissions en nom de Gal·liè, Claudi II i. encara més, les de consagració de Claudi II, siguin abundants en les nostres terres. Així ho mostren les troballes monetàries procedents sobretot dels àmbits urbans, on aquestes emissions són comunes encara que mai no assoleixen els índexs elevats documentats en les ciutats de l’interior de la Península Ibèrica (Pereira i altres, 1974, pàg. 229).

Probablement, les emissions més característiques d’aquest moment són els antoninians de Claudi II divinitzat, que semblen iniciar la seva producció durant el govern de Quintil i d’Aurelià (Pereira i altres, 1974, pàg. 241). El pes deficient i l’escassa qualitat d’aquest numerari han suggerit que en gran part siguin emissions d’origen irregular. Aquestes monedes semblen conviure amb exemplars d’imitació en nom de Tètric I. també relativament freqüents en els nostres jaciments i probablement fabricades amb posterioritat al seu govern. Alguns investigadors han suggerit que les emissions irregulars, tant de Claudi divinitzat com de Tètric, podrien tenir un origen gal (Pflaum-Bastien, 1969, pàg. 117). Altres estudiosos consideren que la seva arribada a la Península Ibèrica és independent: mentre que les emissions de Tètric semblen tenir un origen gal evident, els exemplars de consagració de Claudi II podrien procedir d’Itàlia o, fins i tot. podrien haver estat fabricats a la mateixa Península (Pereira i altres, 1974, pàgs. 239 i 242). En qualsevol cas, aquestes produccions, probablement realitzades fins a l’entorn de l’any 280, van representar l’essència de la circulació monetària fins a èpoques molt avançades. En efecte. les monedes corresponents a les reformes d’Aurelià i de Dioclecià gaudeixen d’una circulació molt reduïda i són escassament representades en les troballes.

Subministrament i circulació monetària durant el segle IV

L’any 294 Dioclecià va intentar restaurar el sistema monetari i. entre altres, va crear una nova moneda de bilió anomenada nummus. que es va caracteritzar pel seu alt contingut de plata i per una talla inicial de 1/32 a la lliura (Carson, 1990, pàg. 143). No obstant això, la inestabilitat política arran de les guerres civils i dels greus problemes econòmics de l’Imperi va provocar que en pocs anys el nummus, afectat per contínues devaluacions, es transformés ràpidament en una moneda de pes feble i sense contingut de plata. De les freqüents reduccions metrològiques que van afectar el nummus, destaca la de l’any 309, en què va passar a una talla de 1/72 a la lliura, i la de l’any 313, en què es va reduir a 1/96 (Depeyrot, 1992, pàgs. 50 i 52).

Tanmateix, la descentralització de la producció monetària en diversos tallers va ocasionar la fi definitiva del monopoli de la seca de Roma. D’aquesta manera, les nostres terres van ser bàsicament alimentades per les emissions procedents de les seques occidentals, sobretot de Roma i dels tallers gals propers que, al llarg de tot el segle IV, es van consolidar com els subministradors principals de numerari a tota la Hispània. Malgrat que els volums de producció dels nummus sembla que van ser importants —probablement per cobrir les necessitats essencialment militars—, la seva circulació no va ser ni normal ni habitual. En cada ocasió en què s’efectuava una reducció metrològica, les antigues monedes de més pes eren immediatament retirades per a la seva fosa i per a l’encunyació posterior de noves emissions amb les normes ponderáis actualitzades (Depeyrot, 1992, pàg. 42). Aquesta situació va fer sorgir una tendència a l’atresorament, dirigit a retenir les monedes antigues de més pes i de millor qualitat metàl·lica. Alguns tresors d’aquest període evidencien la seva formació a partir d’un criteri de selecció exigent en el qual es reuneixen exclusivament nummi de bona qualitat, encara que no se n’ha localitzat cap a la Tarraconense mediterrània. En qualsevol cas, tant l’eficiència estatal a retirar els nummi sobrevalorats, com el fenomen d’atresorament per part dels usuaris, van determinar que aquestes monedes fossin d’una relativa raresa en la circulació. En efecte, les emissions d’aquest període són escasses o quasi inexistents en els jaciments arqueològics. Per exemple, a Bàrcino o Tàrraco s’evidencia que el manteniment dels antoninians, molt abundants, assegura la circulació monetària durant aquest període (Marot, 1986, pàgs. 59-60).

Un cas excepcional l’ofereix un conjunt de nou nummi i una fracció, tots en un estat de conservació excel·lent, que es van recuperar en un nivell d’enderroc i abandonament en una de les estances de la vil·la de Casa Blanca (Tortosa). Les monedes engloben una cronologia de l’any 300 al 321, període d’una inestabilitat monetària gran. Sembla que la seva troballa —tots els exemplars reunits en la mateixa estança— no respon a monedes extraviades de manera aïllada, sinó més aviat a la pèrdua d’una reunió deliberada, potser formada amb la intenció de retenir exemplars poc comuns.

No és fins a l’entorn dels anys 330-336 que el nummus pateix les últimes devaluacions, la qual cosa ocasiona un augment molt important de la seva producció. L’elevada quantitat d’aquestes noves emissions, vingudes principalment de les seques gal·les de Lugdúnum, Trèveri i Arelate, reemplacen els antoninians vells i s’insereixen plenament en els circuits monetaris hispànics.

L’any 348 el sistema monetari de bronze va ser reformat i es va abandonar l’encunyació d’una única denominació. Es van crear tres valors de pes, mòdul i tipologia diferents (AE2, AE3 i AE4) que, encara que no simultàniament, es van emetre durant tota la segona meitat del segle IV. No obstant això. la política monetària d’aquest període és complexa i confusa. L’any 349, el sistema monetari es va modificar i les tres denominacions es van reemplaçar per una única espècie: l’AE2 FEL TEMP REPARATIO del genet caigut amb la marca de valor A. Més tard, l’any 354, després d’algunes iniciatives monetàries realitzades per Magnenci, Constanci II va crear l’AE3 FEL TEMP REPARATIO deí genet caigut amb la marca M que, encunyat en grans quantitats, va inundar els circuits monetaris de tot l’Imperi. La voluntat d’hegemonia dels AE3 i la sobrevaloració dels AE2 van motivar que en un edicte de l’any 354 es prohibís el comerç i la fosa especulativa d’aquests últims (C.Th. 9-23.1). Sens dubte, els efectes de la desmonetització d’aquesta denominació explica la seva escassetat en les troballes monetàries i la seva documentació quasi exclusivament en dipòsits, formats amb la intenció de retenir monedes d’una qualitat i d’un pes més elevats. Dins d’aquesta tendència cal incloure un conjunt monetari recuperat en les excavacions de la basílica del fòrum municipal de Tàrraco, format per aproximadament 40 AE2, majoritàriament de Magnenci i de Decenci (Balil, 1971).

D’altra banda, l’encunyació massiva d’AE3 FEL TEMP REPA-RATIO va promoure que la seva irrupció en el territori fos molt important, i es van convertir en predominants, juntament amb una quantitat molt més modesta d’AE4 SPES REIPUBLICE. Ambdues monedes, malgrat que desconeixem si la seva incorporació en els circuits va ser immediata, van ser les més habituals i es van mantenir en la circulació durant un període cronològic molt llarg.

L’ascens de Valentinià I va representar la conservació de la supremacia de l’AE3, encara que ara amb una producció inestable i discontínua que, almenys, a la Tarraconense mediterrània va representar la incorporació escassa de nou numerari. Les troballes monetàries evidencien aportacions molt febles dels AE3 emesos durant aquest període. L’any 378, però, el sistema de bronze es va veure ampliat per la introducció de dues denominacions —l’AE2 i l’AE4— que restitueixen una altra vegada un sistema trinominal. En aquest sentit, és extremament sorprenent la quantitat elevada d’AE2 —la denominació en bronze de més valor-— documentats en molts jaciments hispànics. Aquesta moneda, encunyada sobretot entre els anys 381 i 395, va significar la darrera injecció monetària important a tot Hispània. Cal destacar l’aportació notable d’AE2 en nom de Magne Màxim, majoritàriament d’origen gal. Curiosament, els AE2 posteriors a la usurpació de Magne Màxim comporten, per primera vegada en el subministrament monetari d’Hispània, la introducció destacada d’AE2 de procedència oriental.

No obstant això, existeix un edicte imperial de l’any 395 (C.Th. 9.23.2) en el qual es disposa la retirada i la desmonetització de FAE2 o maiorpecunia, decisió que sembla que va tenir èxit en tots els territoris de l’Imperi, excepte a Hispània. En efecte, mentre que els AE2 són exemplars absents o molt escassos en les troballes monetàries d’arreu, a Hispània s’ha documentat un índex elevat d’aquesta denominació, tant en dipòsits tancats com en troballes aïllades. Es desconeix el motiu d’aquesta anomalia, encara que l’arqueologia demostra que la continuïtat d’aquesta denominació amb posterioritat a l’edicte és una realitat en el territori peninsular. A més a més, es detecta un fenomen important d’atresorament que es caracteritza per la selecció deliberada d’aquesta denominació. Les terres de l’actual Catalunya només han proporcionat dos dipòsits que corresponen a aquest període, encara que són molt més nombrosos a la resta d’Hispània. Un d’aquests dipòsits va ser localitzat a Tàrraco l’any 1857 i estava format per 37 AE2 bronzes amb una cronologia final situada l’any 395 (Hernández-del Arco, 1894). L’altre conjunt es va localitzar a la Granadella (Garrigues) i es compon de 22 bronzes, majoritàriament AE2, que atorguen al dipòsit una data de tancament també a l’entorn de l’any 395 (Pérez, 1991). La problemàtica essencial d’aquest tipus de dipòsits convergeix en la complexitat de la seva interpretació i de la seva datació. La perduració d’ús del numerari de bronze encunyat al llarg de tota la segona meitat del segle IV condiciona la veritable datació de l’ocultació d’un dipòsit monetari. La cronologia del seu tancament no l’ofereix la data d’emissió de la moneda més tardana del conjunt, sinó l’interval de temps —sovint molt ampli— que aquesta moneda s’ha pogut mantenir en circulació. Només cal considerar l’anàlisi dels contexts arqueològics, que permet assegurar que, malgrat la desmonetització oficial de l’AE2, aquesta denominació es manté en la circulació activa de la Tarraconense mediterrània durant el segle V i bona part del segle VI (Marot, 1996-97). Per tant, la manca de cronologies fiables per a aquests conjunts —tradicionalment datats a partir de la moneda més moderna— no permet conèixer amb seguretat ni els motius de la seva formació ni el moment de la seva deposició. Res no assegura que aquests dipòsits haguessin estat la conseqüència directa i immediata de la desmonetització de l’AE2 l’any 395.

Durant els darrers anys del segle IV les emissions de bronze van perdre protagonisme davant de les denominacions de més alt valor realitzades en or i en plata. Així, les emissions d’or d’aquest període —els sòlids— representen l’índex més elevat de les troballes monetàries d’or a la Península Ibèrica durant tota l’època imperial (Bost, Campo, Gurt, 1983, pàg. 174), probablement a causa d’una certa generalització en l’ús. Les emissions d’or més ben representades corresponen als governs de Teodosi, Arcadi i, sobretot, Honori (Bost, Campo, Gurt, 1983, pàg. 142), encara que la manca d’informació arqueològica d’aquestes troballes, la majoria aïllades, fa impossible determinar el moment de la seva incorporació en la circulació, com també l’interval temporal del seu ús. Les monedes d’or, pel seu valor elevat, es degueren mantenir en els circuits durant períodes llargs, si es considera que el subministrament de numerari aurífer emès durant el segle V va ser inexistent (vegeu quadre de les troballes de sòlids).

Un fenomen similar succeeix amb les emissions de plata o síliqües. L’abundància productiva d’aquestes emissions des del final del segle IV va ocasionar-ne la generalització de l’ús i, per tant, també la consegüent pèrdua de valor. En alguns territoris de l’Imperi, l’ús quotidià que van tenir les síliqües es testimonia en un augment considerable de l’índex de pèrdua i es converteixen en monedes freqüents en els jaciments arqueològics. No obstant això, Catalunya ha proporcionat escasses troballes de síliqües. D’altra banda, la poca confiança monetària que oferia aquesta denominació queda demostrada per l’existència de dipòsits monetaris que contenen síliqües, a vegades retallades o trencades, juntament amb objectes de plata. Aquests testimonis semblen suggerir que les síliqües significaven més un valor ponderal que un valor monetari. Els dipòsits de síliqües també són escassos a Catalunya, encara que se n’han localitzat dos que, abandonats durant els primers anys del segle V. presenten exemplars retallats i trencats intencionadament.

A partir de l’any 395, amb la ruptura de la unitat de l’Imperi, la política monetària es va dirigir cap a una radical disminució de les emissions monetàries en tota l’àrea occidental. Això va incidir directament en la formació d’una circulació amb unes característiques determinades. L’estat imperial aposta per la moneda d’or i manifesta molt poc interès per les emissions de bronze. El nummus es va convertir en l’única denominació de bronze, produïda en molt poques quantitats. Aquesta circumstància va propiciar la disminució dràstica i generalitzada del subministrament monetari en aquest metall, que va afectar sobretot els territoris occidentals de la Mediterrània, desproveïts d’un taller proper i prou actiu. D’altra banda, la creixent importància de les emissions d’or també va col·laborar a accelerar la devaluació i a augmentar la reducció metrològica d’aquests petits nummi que, gradualment, adquireixen un valor adquisitiu més reduït. Sens dubte, aquesta greu situació afavoreix el manteniment de les monedes velles de bronze i estimula l’aparició d’una sèrie de recursos o estratègies d’iniciativa privada o local amb la finalitat d’esmenar la manca important de numerari de valor escàs.

La instal·lació d’un taller monetari a Bàrcino (410-411)

L’any 410 Màxim, un aristòcrata hispànic, va ser proclamat august a la província Tarraconense. Va rebre l’ajut i el suport del general Geronci, que amb aquesta usurpació pretenia enfrontar-se a Constantí III, un altre usurpador que s’havia erigit a la Gàl·lia des de l’any 407, i derrotar-lo. Geronci va preparar l’atac contra Constantí III, però la traïció del seu propi exèrcit va fer fracassar l’empresa. Amb la derrota de Geronci l’any 411, l’efímer govern de Màxim va arribar a la seva fi. Sembla que Màxim es va refugiar a l’interior de la Península Ibèrica i cap a l’any 418. després de lluitar contra els seus, va ser aclamat una altra vegada pels seus partidaris. Aquesta segona usurpació, però, va ser ràpidament sufocada per les tropes romanes i va finalitzar amb l’execució de Màxim l’any 422, durant les festes de les tricennalia d’Honori (Mayer, 1993).

Durant l’efímera primera usurpació. Màxim, probablement per legitimar el seu reconeixement oficial i per sufragar les despeses del seu govern, va encunyar moneda amb el seu nom. Malgrat que les fonts relaten la seva proclamació a la ciutat de Tàrraco, l’abreviatura que apareix en l’exerg de les seves emissions —SMBA = S (acra) M(oneta) BA(rcinonensis)—, juntament amb la proporció elevada de troballes monetàries procedents de les excavacions de Barcelona i del seu entorn, confirmen sense cap dubte que la seca va estar instal·lada en aquesta ciutat.

El sistema monetari utilitzat per Màxim es va basar en l’encunyació de síliqües de plata, completada per l’emissió de dues denominacions en bronze, totes considerades d’una gran raresa. Probablement la manca de recursos econòmics i la curta durada del seu govern van impossibilitar una producció monetària abundosa. En referència a les emissions de plata s’observa una fabricació amb escassa qualitat tècnica i amb l’adopció d’un patró metrològic inferior a l’utilitzat en les emissions oficials, probablement degut a l’escassetat de metall. A més, sembla que el ritme de producció degué ser accelerat encara que breu en el temps. L’emissió de dues denominacions en bronze —AE2 i AE3—, malgrat que no coincideixen amb l’ordre monetari oficial, s’adapten als models de circulació documentats durant el segle V, per exemple, a Bàrcino. En qualsevol cas, Màxim va realitzar una producció monetària en bronze molt reduïda, potser només amb la intenció de legitimar el seu poder i d’introduir les seves monedes en una circulació d’àmbit restringit, estrictament local o regional. Així ho evidencien les troballes monetàries, procedents majoritàriament de la mateixa ciutat de Bàrcino, encara que també de Tàrraco, ciutat on, segons les fonts escrites, Màxim va ser proclamat. La resta d’exemplars localitzats mostren una difusió molt reduïda. En canvi, les emissions de plata, probablement realitzades per cobrir unes necessitats econòmiques específiques, van gaudir d’una difusió més àmplia i van ser objecte d’acumulació (vegeu quadre de les troballes de monedes de Màxim).

Tanmateix, l’aspecte més interessant de les emissions de plata de Màxim, i fins ara no resolt, correspon a l’estimació del seu volum de producció i, per tant, a la valoració de la seva magnitud econòmica. Si bé fins ara s’ha localitzat un nombre molt escàs de síliqües de Màxim, poc més de 50 exemplars, també és cert que els encunys que es van utilitzar en la seva fabricació van ser molt nombrosos. Però la documentació d’encunys abundants no significa necessàriament que la producció monetària hagués estat voluminosa. Probablement la intenció ambiciosa de Màxim es va interrompre per alguna circumstància. La impossibilitat d’aconseguir el metall necessari o el tancament del taller en el moment de la destitució de Màxim potser van ser les causes de la seva limitada producció monetària.

TROBALLES DE SÒLIDS (segons Bost i altres, 1983)

Lloc	Troballa	Bibliografia
Badalona (Barcelonès)	2 AV d’Honori	(Bost i altres, 1983, núm. 17)
Caldes de Montbui (Vallès Oriental)	1 AV d’Honori de Ravenna	(Bost i altres, 1983, núm. 36)
Esterri d’Aneu (Pallars Sobirà)	1 AV de Sever III de Ravenna	(Bost i altres, 1983, núm. 76)
Figueres (Alt Empordà)	4 AV de Gracià de Treveri	(Bost i altres, 1983, núm. 77)
Granollers (Vallès Oriental)	1 AV d’Honori de Roma	(Bost i altres, 1983, núm. 91)
Guardiola de Font-rubí (Alt Penedès)	1 AV d’Arcadi de Mediolanum	(Bost i altres, 1983, núm. 93)
Roses (Alt Empordà)	1 AV de Teodosi de Constantinopolis	(Bost i altres, 1983, núm. 137)

L’ús de la moneda durant el segle V

Un dels arguments potser més assumits pels investigadors de la història monetària de la Hispània ha estat l’excessiu caràcter concloent sobre la interrupció del subministrament monetari imperial des dels últims anys del segle IV i els primers del segle V, sovint relacionada amb l’extinció d’una veritable economia monetària. D’aquesta manera, molts dels estudis sobre circulació monetària finalitzen amb les últimes aportacions de numerari imperial, quan és sabut per l’arqueologia que al llarg dels segles V i VI la majoria dels jaciments segueixen essent centres actius, alguns d’importància urbana, econòmica i fins i tot política notable. L’existència d’aquesta convencional desunió numismaticoarqueològica resideix, en primer lloc, en una realitat: l’evident despreocupació estatal en qüestions de política monetària que va comportar, entre altres aspectes, la interrupció quasi radical del subministrament de nova moneda a partir del final del segle IV. D’altra banda, la pèrdua o l’omissió del context arqueològic en la majoria dels conjunts monetaris o la datació d’aquests a partir de la cronologia d’emissió de l’última incorporació numismàtica ha col·laborat a fundar certa desconsideració per un fenomen tan habitual i interessant com és el de la perduració temporal de les monedes de l’època romana tardana.

Malgrat que la Tarraconense mediterrània, com també tota la Hispània, van ser algunes de les zones més afectades per la interrupció del subministrament monetari imperial, l’actual coneixement de troballes monetàries ben datades i que corresponen als segles V i VI permet abandonar la creença de la fi d’una economia monetària durant aquest període. Es disposa de dades suficients que evidencien que, al llarg del segle V, les monedes, mal anomenades “residuals”, desenvolupen una funció indispensable en l’economia monetària. Per exemple, els conjunts procedents de la porta decumana de Barcino (Marot, 1995), d’un abocador en el fòrum provincial de Tàrraco (Ted’a, 1989) o dels estrats d’amortització del cardo maximus d’Iluro (cerdà i altres, 1998, 10, pàgs. 121-165), datats a partir de mitjan segle V, mostren la continuïtat d’ús de les emissions del segle IV. En tots aquests testimonis arqueològics s’aprecia que, a causa d’una incidència administrativa dèbil o inexistent i a la manca de numerari nou, l’ordre monetari utilitzat no coincideix amb les disposicions imperials vigents. S’observa que els vells nummi i els AE3 de l’època constantiniana, malgrat ser denominacions desfasades, es mantenen en ús, juntament amb un índex reduït d’AE4. A més, en el cas de la porta decumana de Bàrcino i de l’abocador del fòrum provincial de Tàrraco es documenta una proporció excessivament significativa d’AE2. Potser aquesta última característica és la que causa més estranyesa en els estudis sobre circulació monetària realitzats a la Península Ibèrica. Malgrat l’existència d’una disposició imperial de l’any 395 que estableix la desmonetització de l’AE2 o maiorina l’any 395, la seva presència important en alguns contexts arqueològics datats amb posterioritat a l’edicte, en constata la continuïtat d’ús més enllà de l’ordre de retirada. Un altre testimoni podria ser el conjunt recuperat a la Granadella (Garrigues), que, analitzat anteriorment i compost majoritàriament d’AE2, s’acompanya de material ceràmic que pot assolir una cronologia situada en la segona meitat del segle V (Pérez, 1991, pàg. 410).

Malgrat l’escassetat evident, cada vegada més es documenta la introducció de numerari imperial encunyat al segle V. Cal considerar, però, que en la majoria dels casos, l’accentuat desgast que presenten nombroses monedes de bronze petites, possiblement emissions tardanes, en dificulta l’atribució i la classificació, moltes vegades amb l’única opció de considerar-les com il·legibles. No obstant això, Bàrcino incorpora numerari nou en el seu circulant. La documentació de bronzes emesos per l’usurpador Màxim (410-411) en la mateixa ciutat és important si es considera l’elevada raresa d’aquestes emissions. Alhora, també s’han documentat alguns exemplars de Valentinià III (425-455) i de Marcià (450-457) (Marot, e.p.b.). Tàrraco també ha proporcionat exemplars de l’usurpador Màxim (410-411), a més d’alguns bronzes de Gal·la Placídia i de Joan (423-425) (Carrete, 1986, núms. 550-551). En les excavacions realitzades a Empúries s’han documentat emissions de Valentinià III. com també algun exemplar d’origen protovàndal (Campo-Mañé, 1986, 81, pàg. 71; Marot, 1997, pàg. 184).

TROBALLES DE MONEDES DE MÀXIM

Lloc	Troballa	Bibliografia
Síliqües
La Fonollera (Torroella de Montgrí, Baix Empordà)	Dipòsit format per 9 síliqües	(Marot-Roviras, 1998, e.p.)
Lloc indeterminat de les comarques gironines	Dipòsit format per 15 síliqües de Màxim, 4 de Gracià i 4 d’Honori	(Bistuer, 1984)
Barcelona (Barcelonès)	1 síliqua a la plaça Sant Miquel
Zona indeterminada (Barcelonès-Maresme)	1 síliqua sense context arqueològic	(Balaguer, 1987, pàg. 34)
Conca	1 síliqua sense context arqueològic	(Balaguer, 1987, pàg. 34)
Argelers (Rosselló)	1 síliqua sense context arqueològic	(Lafaurie-Lafont, 1979)
AE2
Terrassa (Vallès Occidental)	1 AE2 en les excavacions d’una vil·la	(Nuix, 1976, pàgs. 165-168)
Tarragona (Tarragonès)	1 AE2 en el conjunt paleocristià del Francolí 1 AE2 en un abocador del fòrum provincial 1 AE2 en l’amfiteatre	(Marot, 1997c, pàg. 574)
Punta de l’Illa (Cullera, València)	1 AE2	(Marot-Llorens, 1996, pàgs. 155 i 170)
AE3
Barcelona (Barcelonès)	14 AE3 en diferents excavacions	(Marot, 1997c, pàg. 574)
Tipasa (Algèria)	1 AE3 en un tresor format per 239 bronzes	(Turcan, 1969, pàgs. 205-206)

Els recursos dels usuaris davant la manca i l’envelliment de la moneda

Davant la desatenció estatal en qüestions d’organització i de subministrament monetari, l’escassetat i l’envelliment del numerari van ser les raons fonamentals que van motivar l’aparició d’una sèrie de recursos i estratègies privades o locals destinats a solucionar les necessitats monetàries més primàries.

Un dels recursos que més importància va adquirir en algunes zones va ser l’aparició de monedes de bronze d’imitació o de caràcter irregular que, permeses i fins i tot atresorades, van conviure amb les emissions oficials. La manifestació d’aquest tipus de numerari irregular, conegut també en altres territoris com ara Britània, la Gàl·Iia o Itàlia i, sens dubte, utilitzat com a “moneda de necessitat”, sembla que respon a un fenomen geogràficament extens, encara que la seva aparició es relaciona amb les insuficiències monetàries, sobretot d’àmbit local o regional. La presència d’emissions d’imitació es detecta amb més intensitat a la costa mediterrània i són peces abundants en els centres urbans, com ara Tàrraco i Bàrcino, o en jaciments amb importància marítima o comercial, com Roses i alguns enclavaments de la costa del llevant (Marot, e.p.a.). Recentment, l’estudi realitzat a partir de les monedes procedents de l’amortització del cardo maximus d’Iluro permet ampliar la difusió i la importància d’aquestes emissions (Cerdà i altres, 1998, 10, pàg. 205).

No obstant això. l’existència d’agrupacions diverses de monedes d’imitació, cadascuna amb unes característiques pròpies, suggereix la probable diferenciació cronològica entre elles i, potser també, que la seva aparició obeeix a motius diferents. De tota manera, totes acostumen a presentar un estil de gravat groller, irregularitats epigràfiques evidents i una reducció metrològica notable. Les monedes d’imitació reprodueixen aquells dissenys que més acceptació o simplement més representació numèrica van tenir en la massa monetària en circulació; sobretot ens referim a les emissions realitzades els anys 330-341 i 348-361.

Un testimoni excepcional són les emissions d’imitació documentades en un petit dipòsit monetari recuperat en les excavacions de Barcelona. El seu interès resideix en la constatació tant de la convivència de les emissions d’imitació amb les oficials, com en la finalitat acumulativa de la troballa. Les monedes d’imitació, que representen el 22% del conjunt, s’inspiren en prototipus dels anys 330-341, encara que la presència d’un exemplar de Gracià autoritza situar el tancament d’aquest dipòsit amb posterioritat a l’any 383 (Marot, 1994). Però les monedes d’imitació més ben representades en les nostres terres s’inspiren sobretot en emissions datades entre els anys 353 i 361 —tipus FEL TEMP REPARATIO del genet caigut o SPES REIPUBLICE— i presenten una reducció indiscriminada del seu pes respecte al prototipus en el qual s’inspiren. Sembla que el propòsit primordial era la utilització d’unes iconografies monetàries conegudes i acceptades per a reproduir noves emissions irregulars que ja no tenen res a veure amb les denominacions monetàries imitades. Aquesta disparitat metrològica potser suggereix un distanciament cronològic entre les emissions oficials i les imitacions, moltes d’aquestes amb un pes que s’ajusta més amb els petits bronzes del segle V. Aquesta proposta coincideix amb les dades que proporcionen les referències arqueològiques. La documentació d’emissions d’imitació en l’amortització del cardo maximus d’Iluro, datada a la segona meitat del segle V, permet situar amb més precisió la cronologia d’ús d’aquest numerari (Cerdà i altres, 1997, 10, pàgs. 157-161). Tant a Bàrcino com a Tàrraco, la presència d’aquestes emissions irregulars es concentra en contexts arqueològics datats als segles V i VI (Marot, e.p.a.).

A més a més, l’abundància d’aquestes emissions a Tàrraco, moltes amb unes connexions estilístiques evidents, permet suggerir la possibilitat que part de la seva fabricació hagués estat realitzada en aquesta ciutat o al seu entorn. Cal considerar que la necessitat de moneda de valor escàs a Tàrraco, actiu centre urbà i un important port de redistribució de mercaderies, degué ser notable.

Així mateix, la transigència i la poca intervenció estatal en qüestions de política monetària també van propiciar l’aparició d’altres iniciatives privades amb la finalitat de solucionar l’escassetat de moneda de bronze. Es tracta d’alteracions físiques o irregularitats, normalment realitzades en monedes que presenten un grau de desgast elevat. D’aquesta manera, el retall de les monedes velles sorgeix com un recurs per a esmenar la manca de noves encunyacions, que aconseguien així adaptar el seu pes a la reducció metrològica progressiva del nummus, l’única denominació en bronze vigent durant el segle V. L’inici d’aquesta pràctica, molt generalitzada i evidenciada en els contexts monetaris, sembla que se situa al principi del segle V, encara que es va convertir en molt més freqüent durant la segona meitat. Igualment, amb la partició de les monedes, pràctica molt ben constatada en les troballes monetàries datades al segle V, s’aconseguia alhora ajustar el pes dels exemplars residuals i incrementar la massa monetària.

Emissió i circulació monetària en època visigòtica (ss. VI-VII)

Els visigots es van assentar lentament en zones de la Gàl·lia, primer com a federats de Roma i, més tard, creant un regne que amb el temps va esdevenir d’una gran solidesa. Després de la batalla de Vouillé (507) contra els francs i de la seva expulsió de la Gàl·lia. es van instal·lar definitivament a la Península Ibèrica i van establir la seva capital a Toledo.

Els visigots van basar el seu sistema monetari en l’or. Tanmateix, recentment se’ls ha assignat unes petites monedes de bronze (Crusafont, 1994), encara que amb alguna incertesa d’atribució i de cronologia (Marot-Llorens, 1996, 6, pàgs. 161-162). En els seus moments inicials, els visigots, que coneixien i usaven la moneda de l’imperi Romà, van adoptar el sòlid d’or, encara que aviat el tremís —un terç del sòlid— es va consolidar com a moneda única. Com d’altres regnes sorgits de la desintegració de l’imperi Romà, les primeres emissions visigòtiques van consistir en la imitació de les monedes d’or imperials. Des de l’any 507 fins al govern de Leovigild les monedes visigòtiques es van inspirar en les emissions auríferes dels emperadors Anastasi, Justí I i Justinià I, tot i que sovint amb signes epigràfics erronis o il·legibles i amb un estil de gravat esquematitzat. Els llocs d’emissió d’aquestes produccions inicials, cronològicament només relacionades amb les titulatures que hi apareixen i que es refereixen als emperadors, són desconeguts. No obstant això, segons alguns investigadors, les emissions visigòtiques realitzades durant el segon terç del segle VI probablement ja van ser fabricades a la Península Ibèrica, ja que en aquells moments el centre polític del regne visigòtic ja s’hi havia traslladat (Barral, 1976, pàg. 153). La proposta d’alguns investigadors sobre el protagonisme polític de Narbona i de Barcelona, temporalment residències reials d’Amalaric i de Teudis, també ha suggerit que una part d’aquestes emissions podrien haver estat realitzades en aquestes ciutats (Reinhart, 1945, 18, pàg. 227; Tomasini, 1964, pàg. 162). La manca d’estudis complets i seriosos sobre aquestes monedes no permet extreure conclusions fiables, encara que, i considerant l’escassetat de les troballes d’aquestes emissions, la documentació de tres exemplars procedents de Barcelona és força indicativa.

És cap al voltant de l’any 580 quan Leovigild introdueix en les seves monedes la pròpia titulatura en l’anvers i inscriu el nom de la ciutat emissora en el revers. Malgrat que les primeres emissions en nom de Leovigild encara mostren una forta influència bizantina, progressivament s’estableixen unes iconografies que, amb poques excepcions, es van mantenir quasi inalterables. L’estudi de l’evolució monetària del regne visigòtic de Toledo presenta una sèrie de limitacions, algunes insalvables, que converteixen aquest període en un dels més desconeguts des del punt de vista numismàtic. La quantitat escassa d’exemplars que han sobreviscut fins a nosaltres, el coneixement només puntual i fragmentari de les troballes i la peculiar estructura monetària visigòtica són aspectes que no ajuden a obtenir una visió global sobre la funció, la circulació i l’abast d’aquestes emissions auríferes.

Centres i intèrvals cronològics de la producció

La política monetària visigòtica aparentment sembla establir una descentralització de la producció, encara que l’excessiva proliferació de topònims diferents en les seves emissions —més de vuitanta—, alguns de baixa producció i només durant curts períodes, sorprèn i ha fet reconsiderar el concepte de seca en l’època visigòtica. D’aquesta manera no es descarta la possibilitat que la fabricació d’algunes emissions, d’escassa producció i amb topònims només documentats esporàdicament, s’hagués concentrat en un únic taller, probablement situat en algun important centre urbà proper (Gómes, Peixoto, Rodrigues, 1995, pàg. 272), encara que també pot obeir al treball d’equips tècnics itinerants. No obstant això, res no desmereix la producció preeminent de les ciutats importants, seus episcopals o caps de província, com ara Mèida, Toledo, Sevilla, Còrdova, Tarragona o Saragossa.

Una de les mancances més importants en l’estudi de les emissions visigòtiques és el desconeixement sobre l’estimació de la seva producció. Malauradament, l’únic corpus que recopila les monedes visigòtiques conegudes data de l’any 1952 (Miles, 1952) i amb posterioritat no ha estat actualitzat. A més a més, en aquesta recopilació s’inclouen exemplars procedents de tresors, com el de La Capilla (Sevilla) o el de la Grassa (Tarragona) que, formats de manera intencionada, distorsionen els índexs dels exemplars fins ara coneguts. D’altra banda, cal considerar que les monedes d’or només es documenten ocasionalment en les excavacions arqueològiques, la qual cosa dificulta l’estudi de la circulació d’aquestes emissions. Contràriament. l’alt valor d’aquestes monedes va ocasionar que el seu atresorament fos freqüent. Malauradament, se sap del cert que alguns d’aquests tresors han estat dispersats i introduïts en el món del colleccionisme, fet que n’impossibilita l’estudi i dificulta encara més l’estimació del volum de producció de la moneda d’or visigòtica.

En el territori de l’actual Catalunya es van emetre monedes amb els topònims de Tarracona, Gerunda, Barcinona, Rodas i Dertosa. A partir de les dades recopilades en l’estudi de G.C. Miles (1952), s’observa que les emissions més abundoses corresponen a Tarracona, seguides a distància per Gerunda i Barcinona. Les emissions de Rodas només representen un índex molt reduït, amb una producció que es mostra escassa i concentrada en els governs de Leovigild, Recared, Viteric i Ègica (Ramires, 1960; Balaguer, 1983). Les emissions de Dertosa, encara més reduïdes, es concentren sota el regnat de Recared.

El més sorprenent de les emissions visigòtiques és la intermitència i la desigualtat de la seva producció. Tanmateix, l’estimació real de la producció monetària visigòtica és un aspecte que no ha estat estudiat amb profunditat i, per tant, les valoracions que ara es puguin extreure són purament orientatives i provisionals. Probablement, l’actualització del corpus de les monedes visigòtiques i l’estudi dels encunys utilitzats permetran en un futur una aproximació més real de la producció d’aquestes emissions. De totes maneres, Tarragona, que és la que ha proporcionat més exemplars, també és la ciutat que presenta una producció més constant, amb una certa continuïtat cronològica de les seves emissions, a excepció del curt regnat de Recared II. L’estrany buit monetari que representava el govern de Khindasvint, quan semblava que la producció quedava reduïda a ciutats com Mèrida, Toledo i Sevilla (Miles, 1952, pàgs. 71-72), es podria completar després de la troballa de dues monedes d’aquest monarca de Tàrraco procedents de la necròpoli de les Goges (Gironès) (Casellas, Agustí, Merino, 1994, pàgs. 115-116). Segons els responsables de l’excavació, una d’aquestes monedes, que estava perforada i formava part d’un collaret, era feta de coure i banyada amb or [vegeu el quadre dels exemplars recopilats per Miles (1952)].

Les emissions de Girona es concentren sota els distanciats regnats de Viteric, Sisenand, Khíntila, Recesvint, a més dels d’Egica i Vítiza, moment en què sembla que la producció d’aquesta ciutat obté més importància. La documentació d’un exemplar amb nom d’Àkhila, procedent de les excavacions de Puig Rom (Roses), confirma el control polític d’aquest monarca en una part de la Tarraconense. Les emissions de Barcelona, a diferència de les de Girona, sembla que s’inicien amb força des de Leovigild, i obtenen l’índex més elevat sota el regnat de Recared. Amb posterioritat. la producció monetària d’aquesta ciutat es manté amb Liuva II i Viteric. encara que probablement amb una activitat modesta, i queda interrompuda fins a l’època d’Ègica i Vítiza.

En els centres de l’actual Catalunya, les emissions visigòtiques, que es caracteritzen per la seva discontinuïtat productiva, s’inicien modestament en l’època de Leovigild, assoleixen un índex destacat sota Recared, sobretot a Tarragona i a Barcelona, i es mantenen amb certa continuïtat des de Viteric a Suíntila. La davallada és evident des de Sisenand fins a Khindasvint. encara que amb el govern de Recesvint, sobretot a Tarragona, obtenen més importància. Entre els regnats de Vamba i d’Ervigi la producció, concentrada a Tarragona, disminueix de manera notable. Durant els governs d’Ègica i de Vítiza sembla que s’incrementa el volum d’emissions, ara realitzades en nom de quatre topònims: Rodas, que no disposava d’emissions pròpies des de Recared, Barcinona, Tarracona i Gerunda. Les emissions de Gerunda sembla que adquireixen un protagonisme especial durant tot aquest període, amb la constatació d’un nombre d’exemplars que supera notablement les emissions, fins ara quasi hegemòniques, de Tarragona. La documentació d’emissions d’Àkhila a Saragossa, Girona i Tarragona, encara que d’una elevada raresa respecte a les que aquest monarca va realitzar a Narbona, permet conèixer el seu domini territorial quan es produí l’escissió del regne de Toledo.

Característiques de les emissions

Tradicionalment s’ha acceptat que la producció monetària visigòtica va ser escassa, encara que probablement aquesta afirmació s’ha gestat sense disposar dels elements suficients. La pressuposada reduïda productivitat monetària del regne visigòtic s’ha relacionat amb aspectes d’índole financera i amb la dificultat d’aconseguir el metall necessari per a la seva realització (Barceló, 1977). En aquest sentit, la reducció metrològica progressiva i la davallada en qualitat del metall de les emissions visigòtiques han estat signes evidents per a valorar-ne l’evolució.

D’aquesta manera, s’ha considerat que l’extinció del sòlid i l’adopció exclusiva del tremís a partir del govern de Leovigild obeeix a la impossibilitat d’obtenir el metall que es necessita per a mantenir l’emissió d’una denominació de valor alt (Crusafont, 1994, pàg. 84). L’insuficient subministrament de metall groc sembla que també va ser el motiu de la variabilitat que s’observa en el patró metrològic utilitzat pels visigots (Barceló, 1977, 27, pàgs. 55-57; Gurt-Tuset, 1986, 128, pàg. 30). En efecte, les emissions visigòtiques experimenten una reducció notable de pes en l’època de Suíntila, Sisenand i Tulga, que s’accentua i esdevé progressiva a partir del regnat de Recesvint. La disminució metrològica assoleix l’índex mínim sota els governs d’Ègica i Vítiza (Miles, 1952, pàg. 155). Les reduccions de pes més accentuades sembla que coincideixen amb els intervals cronològics dels quals s’han conservat més exemplars, fet que sembla suggerir que la necessitat d’una quantitat més elevada de numerari per part de l’estat visigòtic va motivar la disminució del seu patró de pes. No obstant això, és sorprenent observar que existeixen diferències metrològiques importants entre monedes d’un mateix monarca segons el lloc de l’emissió (Gurt-Tuset, 1986, 128, pàg. 30). En aquest sentit, M. Barceló proposa que. entre els anys 612 i 642, deliberadament alguns tallers perifèrics van emetre monedes defectuoses de pes. que anomena fraudulentes (Barceló, 1977, 27, pàg. 63).

D’altra banda, la modificació de la llei de l’or en les emissions visigòtiques, disminuïda mitjançant la incorporació de quantitats importants de plata, també ha estat un motiu més per a defensar el deficient subministrament d’or en el regne visigòtic (Crusafont, 1994, pàg. 83). L’evolució de la llei de l’or sembla que és paral·lela a la reducció metrològica. La qualitat disminueix de manera important a partir del regnat de Viteric i des del govern de Suíntila el descens de la llei de l’or és progressiu, fins arribar als percentatges més baixos i inestables en l’època d’Ègica i Vítiza. Les poques anàlisis metal·logràfiques realitzades en les emissions de la Tarraconense mediterrània indiquen l’evolució descendent de la llei de les monedes. Per exemple, Tarragona mostra el 76, 7% d’or en una moneda de l’època de Gundemar i el 60% en un exemplar d’Ègica i Vítiza. Així mateix, en les emissions de Girona de l’època d’Ègica només s’ha detectat el 55, 55% d’or (Gomes, Peixoto, Rodrigues, 1995, pàgs. 151-169).

No obstant això, alguns investigadors creuen que és precipitat relacionar aquestes modificacions en el pes i en la llei de les emissions visigòtiques amb els índexs de volum i amb la poca disponibilitat de les reserves d’or. Aquests investigadors consideren que la fabricació coetània i la constatació de la circulació conjunta d’emissions amb diverses característiques metrològiques i amb qualitats metàl·liques diferents són motius suficients per a suggerir que la moneda visigòtica, poc utilitzada fora del seu territori, va ser en certa mesura fiduciària i. per tant, la disminució de la seva qualitat intrínseca, difícil de detectar pels usuaris, no va ser determinant per a la seva acceptació (Gomes, Peixoto. Rodrigues, 1995, pàg. 251).

La circulació de les emissions d’or

Malauradament, les escasses dades que ofereixen les troballes de moneda visigòtica limiten l’estudi de la seva circulació. Consegüentment, la valoració de la funció originària d’aquestes emissions, com també el seu ús, són aspectes poc coneguts o, a vegades, establerts sense una base documental fiable. La principal deficiència recau en les indicacions incompletes de moltes de les troballes monetàries conegudes, la majoria aïllades i desproveïdes de context arqueològic. A la vegada, a la zona de l’actual Catalunya només es coneix un tresor que, descobert l’any 1816 a la Grassa (Tarragonès), és igualment incomplet i actualment dispersat.

Malgrat això, les troballes monetàries fins ara recopilades permeten observar que la presència i l’ús de les emissions visigòtiques d’or van ser relativament destacables. A pesar de la seva suposada escassetat productiva, les troballes monetàries mostren que la seva circulació va ser important, si es considera que el seu índex de pèrdua és més elevat, per exemple, que el de les emissions d’or de l’època romana tardana.

La dispersió de les troballes de monedes visigòtiques constata una concentració en zones de l’interior, sobretot en les terres de ponent, i una certa pobresa de dades en àrees costaneres. Les troballes documentades a Roses, Pals, Badalona (?), Barcelona i el tresor de la Grassa, són els únics testimonis de la circulació de l’or visigòtic a la franja marítima. En canvi, la presència de moneda visigòtica a l’àrea interior de Catalunya sembla molt més important. En qualsevol cas, s’evidencia una mobilitat gran de les monedes, encara que la seva documentació desvela una presència més abundant en les zones rurals que en els centres urbans (Barral, 1976, pàg. 164). Les troballes monetàries indiquen que la seva circulació va traspassar l’àrea propera al lloc de la seva emissió (Barral, 1976, pàg. 164; Gurt-Tuset, 1985, 128, pàg. 32). Malgrat el predomini de les emissions que corresponen a Tarragona. Girona i Barcelona, s’aprecia la documentació de monedes provinents de Saragossa i Narbona, centres propers al nostre territori, com també de les importants i productives ciutats de Toledo, Mèrida, Sevilla i Còrdova. Només esporàdicament s’enregistren emissions més llunyanes, com ara les de Portucale, Sagunt, Évora o Egitania. Aquest mateix fenomen també es constata en el tresor de la Grassa que, encara que probablement format en part fora de la Tarraconense mediterrània, inclou un percentatge important d’emissions llunyanes al seu lloc d’ocultació i, per tant, demostra la mobilitat de la moneda visigòtica (vegeu el quadre de les troballes de monedes visigòtiques a Catalunya).

La dispersió de les emissions d’or procedents dels centres de la Tarraconense mediterrània fora del seu territori també sembla que constata característiques similars. D’aquesta manera, les monedes, sobretot de Tarragona i de Girona, però també de Barcelona, s’han localitzat fora de la seva zona d’origen (vegeu el quadre de troballes de moneda visigòtica de seques catalanes fora de les nostres terres).

Destaquen els 9 exemplars d’Ègica i Vítiza de Tarragona, Girona i Barcelona en el tresor d’Abusejo (Salamanca), com també els sis tremisos de Tarragona documentats en el dipòsit de La Capilla (Sevilla). També és important considerar la presència de dos tremisos de Tarragona en un tresor descobert a Bordeus i d’un exemplar de Girona en un dipòsit recuperat a Toledo. Les troballes aïllades, encara que mancades de context arqueològic, evidencien la difusió d’aquestes emissions, significatives sobretot pel que fa als tremisos de l’època d’Ègica i Vítiza. En aquest sentit, és reveladora l’elevada proporció de troballes d’emissions d’Ègica procedents de Girona, probablement conseqüència directa d’un augment en la seva producció.

Els estudis que s’han realitzat sobre les troballes i els dipòsits de monedes visigòtiques també adverteixen un augment important de la rapidesa de la circulació a partir de Recared. S’ha proposat que, a partir d’aquest moment, les emissions anteriors van ser reciclades, la qual cosa va ocasionar la seva desaparició ràpida dels circuits (Gurt-Tuset, 1986, 128, pàg. 32). Aquesta característica queda ben documentada en les troballes monetàries a Catalunya que, encara que amb algunes excepcions, mostren un predomini de les emissions realitzades a partir de Recared.

Alguns estudiosos, probablement a causa de l’escassetat de dades disponibles i, per tant, amb una visió incompleta de la circulació monetària, han defensat l’ús restringit de les emissions visigòtiques i han proposat que no va existir una economia veritablement monetària, ja que la moneda només va ser utilitzada pels estaments estatals per a realitzar pagaments de tipus militar i per a l’adquisició de mercaderies de luxe (Crusafont, 1994. pàgs. 89-91). No obstant això, les troballes monetàries, encara que molt reduïdes, sembla que indiquen la presència i, per tant. l’ús de la moneda en nivells socials diversos i en circumstàncies molt diferents. Es coneix que existia la possibilitat d’atresorar quantitats importants de monedes, com és el cas del tresor de la Grassa. Així mateix, les monedes procedents de Puig Rom i de la Ciutadella de Roses permeten evidenciar l’ús quotidià d’aquestes emissions en contexts d’ocupació humana. D’altra banda, la troballa en el poblat de Puig Rom d’un ponderal romanobizantí d’un sextant (Palol, 1949, XI, pàg. 134) també permet suggerir que va existir la necessitat de comprovar el pes de les monedes que s’utilitzaven en els intercanvis i. per tant, sembla que indica la continuïtat d’una economia monetària. Potser el testimoni més interessant en aquest sentit el proporcionen els 21 tremisos procedents del poblat del Bovalar que, recuperats en un nivell d’incendi, són una mostra de les monedes que en el moment de la destrucció tenien en propietat alguns habitants d’aquest poblat agrícola.

Amb tot, les emissions d’or visigòtiques, probablement pel seu alt valor, es degueren convertir en objectes apreciats, difícilment extraviats i a vegades utilitzats com a ofrenes funeràries. Així, en la necròpoli de les Goges (Gironès), dins d’una tomba femenina van aparèixer dues monedes de Khindasvint. Una d’aquestes monedes, considerada pels responsables de l’excavació com una probable falsificació de l’època, estava perforada i formava part d’un collaret. L’altra era dipositada als peus de la difunta (Casellas, Agustí, Merino, 1994, pàgs. 115-116).

EXEMPLARS RECOPILATS PER MILES (1952)

	Rodas	Gerunda	Barcinona	Tarracona	Dertosa	Total
Leovigild (568-586)	5		2	1	4	8
Recared (586-601)	3		26	28		61
Liuva II (601-603)			2	3		5
Viteric (603-609)	(1)	4	2	7		13 + (1) = 14
Gundemar (609-612)				7		7
Sisebut (612-621)				22		22
Recared II (621)
Suíntila (621-631)				20 + (2)		20 + (2) = 22
Sisenand (631-636)		3		5		8
Khíntila (636-639)		2				2
Tulga (639-642)				1		1
Khindasvint (642-653)				+ (2)		+ (2)
Khindasvint-Recesvint		1
Recesvint (649-672)				21		22
Vamba (672-680)				7		7
Ervigi (680-687)				6		6
Ègica (687-702)	2	9 + (4)	3	9		23 + (4) = 27
Ègica-Vítiza		19 + (1)	4	4 + (2)		27 + (3) = 30
Vítiza (c. 698-710)		12 + (3)		4		16 + (3) = 19
Roderic (c. 710-711)
Àkhila (c. 710-714)		1		1 + (1)		2 + (1) = 3
TOTAL	10 + (1) = 11	51 + (8) = 59	39	146 + (7) = 153	4	250 + (11) = 266
(entre parèntesi s’indiquen els exemplars procedents de noves troballes monetàries no recollides en el corpus de Miles)

Ús i funció de la moneda en l’època visigòtica

Amb anterioritat ja s’han exposat algunes propostes sobre la funció i l’ús de les emissions visigòtiques que, considerades per a usos restringits, pressuposaven la inexistència d’una veritable economia monetària. Alhora, s’ha atorgat a la moneda visigòtica una naturalesa eminentment fiscal, amb l’objectiu principal d’aconseguir una recaptació eficaç dels impostos (Gomes, Peixoto, Rodrigues, 1995, pàg. 267). Aquesta funció inicial s’ha relacionat amb el procés de feudalització i ha servit per a justificar la dispersió gran d’oficines en les quals s’encunyaven tremisos. S’ha suggerit que la descentralització de la producció facilitava la disponibilitat de moneda en cada unitat fiscal i, d’altra banda, la indicació de l’origen de la moneda en la seva llegenda afavoria la comptabilitat dels impostos efectivament rebuts en cadascuna (Gomes, Peixoto, Rodrigues, 1995, pàg. 266). D’altres aspectes, però, sembla que contradiuen aquesta concepció única de les emissions d’or visigòtiques. D’aquesta manera, sembla improbable que tots els impostos fossin recaptats en forma de moneda. Alhora, la desigualtat i la intermitència productiva de les diferents províncies i el caràcter esporàdic de molts centres emissors sembla que no obeeixen a una funció estrictament fiscal, en la qual les necessitats monetàries devien ser constants en el temps i similars en tot el territori. Probablement, altres factors i altres necessitats van intervenir en l’emissió de moneda en alguns dels centres productors de caràcter perifèric. Així, per exemple s’ha proposat que les emissions realitzades a Barcelona i Roses van poder obeir a les necessitats comercials d’ambdós centres. D’altres produccions monetàries podien respondre a necessitats de caràcter més específic, com ara manca de numerari en una àrea concreta, necessitats militars, etc. (Gomes, Peixoto, Rodrigues, 1995, pàg. 273).

A part la funció i l’ús de les emissions d’or visigòtiques, l’arqueologia evidencia que en alguns centres urbans, com ara Barcelona o Tarragona, la tradició monetària de l’època romana tardana subsisteix. Existeixen testimonis que permeten confirmar que, durant el segle VI i bona part del VII, la moneda de bronze de l’època romana tardana, encara que amb un augment dels retalls i les particions, continua en ús. D’altra banda, s’adverteix la presència abundant de petits bronzes il·legibles que per les seves característiques metrològiques només poden correspondre a monedes emeses al final del segle V i al segle VI.

Alhora, la troballa d’una moneda d’imitació de plata inspirada en els sous bizantins procedent de les excavacions realitzades a la plaça de Sant Miquel de Barcelona, permet qüestionar certs fonaments de la història monetària d’època visigòtica fins ara acceptats (Marot, e.p.b.). La moneda presenta en l’anvers un bust a la dreta, amb ínfules, vestit amb paludamentum i amb una creu pectoral, característica de les emissions visigòtiques d’or. La llegenda, encara que incompleta i amb signes epigràfics erronis, permet reconstruir S TINI- A INV, titulatura degenerada de Justinià I. En el revers, amb un gravat molt esquematitzat, es representa una victòria cap a l’esquerra, subjectant una llarga creu i rodejada de signes epigràfics incomplets -IRI A AVG-. sens dubte inspirats en la llegenda VICTORIA AVG(ustorum) inscrita a les emissions auríferes bizantines en les quals es representa el mateix prototipus (Bellinger, 1966, pàgs. 66-67). El reduït pes d’aquest exemplar —0, 23 g— sembla que correspon a 1/4 de síliqua. La raresa i l’excepcionalitat d’aquest exemplar és evident i. encara que amb molta prudència, permet suggerir la seva probable assignació visigòtica. Certament, aquesta possibilitat constituiria una novetat, ja que fins ara no s’havia documentat l’emissió de moneda de plata per part dels visigots. En qualsevol cas, la cronologia d’emissió d’aquesta moneda de plata ha de ser posterior a l’any 527, si es consideren els signes epigràfics que reprodueixen la titulatura de Justinià I (527-565). No obstant això, només noves troballes permetran revelar-ne amb seguretat l’atribució i el lloc d’encunyació. L’evidència, encara que puntual, de l’ús i potser també de la fabricació de moneda de plata per part del regne visigòtic, reflecteix una realitat monetària i, probablement, coincideix amb l’existència metàl·lica de la síliqua, de la qual, precisament en la legislació visigòtica, es troben referències freqüents (Valdeavellano, 1961, pàg. 211).

TROBALLES DE MONEDES VISIGÒTIQUES A CATALUNYA

Lloc	Troballa i Referència Bibliogràfica
Almatret (Segrià)	1 AV de Recesvint (Barral, 1976, núm. 15)
	1 AV de Sisebut de Toleto (Barral, 1976, núm. 83)
	1 AV de Vamba (Barral, 1976, núm. 124)
Anglesola (Urgell)	1 AV d’Ègica-Vítiza de Toleto (Balaguer, 1994, pàg. 201)
Badalona (Barcelonès)	“alguna moneda visigòtica” (s/c) (Barral, 1976, núm. 176)
Banyoles (Pla de l’Estany)	1 AV d’Ermenegild d’Ispali (Barral, 1976, núm. 52)
	1 AV de Recared d’Emerita (Barral, 1976, núm. 57)
	1 AV de Sisebut de Portocale (Barral, 1976, núm. 84)
	1 AV de Vamba d’Emerita (Barral, 1976, núm. 125)
Barcelona (Barcelonès)	1 AV d’imitació (pl. Sant Miquel 1969) (Barral, 1976, núm. 12)
	2 AV d’imitació (trobats el 1850) (Barral, 1976, núm. 72)
	1 AV de Gundemar de Saguntum (incerta) (Barral, 1976, núm. 81)
Batea (Terra Alta)	1 AV de Suíntila de Cesaraugusta (trobada el 1977; agraïm la informació a J.M. Pérez Suñé)
Beuda (Garrotxa)	1 AV de Recared d’Emerita (Barral, 1976, núm. 58)
Bovalar (Seròs, Segrià)	3 AV d’Ègica de Gerunda
	1 AV d’Ègica d’Ispali
	1 AV d’Ègica-Vítiza de Cesaraugusta
	1 AV d’Ègica-Vítiza de Gerunda
	2 AV d’Ègica-Vítiza de Tarracona
	1 AV d’Ègica-Vítiza de Toleto
	1 AV d’Ègica-Vítiza d’Egitania
	3 AV de Vítiza de Cesaraugusta
	1 AV de Vítiza de Gerunda
	1 AV de Vítiza de Cordoba
	1 AV de Vítiza d’Ispali
	1 AV de Vítiza d’Emerita
	1 AV d’Àkhila de Tarracona
	2 AV d’Àkhila de Cesaraugusta (Palol, 1989)
Girona (Gironès)	1 AV d’imitació (Barral, 1976, núm. 15)
	1 AV de Sisenand d’Emerita (Barral, 1976, núm. 103)
Goges, les (Gironès)	1 AV de Khindasvint de Tarracona
	1 AE banyat d’AV de Khindasvint de Tarracona (Casellas i altres, 1994)
Lleida (Segrià)	1 AV d’Ègica de Narbona (Barral, 1976, núm. 136)
Llorenç de Montgai (Noguera)	1 AV de Vítiza de Gerunda (Balaguer, 1994, pàgs. 202-203)
Montpaó (Cervera, Segarra)	1 AV de Recared de Tarracona (Barral, 1976, núm. 59)
Obiols (Avià, Berguedà)	1 AV d’Ègica d’Ispali (Barral, 1976, núm. 136)
Osona	1 AV d’Egica de Tarracona (?) (Barral, 1976, núm. 149)
Pals (Baix Empordà)	1 AV de Vítiza de Gerunda i d’altres (Barral, 1976, núm. 160)
Roses (Alt Empordà)	1 AV d’Àkhila de Gerunda (trobat a Puig Rom; Barral, 1976, núm. 174)
	1 AV de Suíntila de Tarracona (trobat a la ciutadella; agraïm la informació a Aurora Martín)
Sant Jaume de Llierca (Garrotxa)	1 AV de Recesvint de Gerunda (Barral, 1976, núm. 116)
Solsona (Solsonès)	1 AV de Recared de Barcinona (Barral, 1976, núm. 60)
Terrassa (Vallès Occidental)	1 AV de Recared de Barcinona (Barral, 1976, núm. 61)
Tremp (Pallars Jussà)	1 AV d’imitació (Balaguer, 1994, pàg. 198)

TROBALLES DE MONEDA VISIGÒTICA DE SEQUES CATALANES FORA DE LES NOSTRES TERRES

Lloc	Troballa i Referència Bibliogràfica
En dipòsits
Abusejo (Salamanca): dipòsit de 110 exemplars	1 AV d’Ervigi de Tarracona
	1 AV d’Ègica de Barcinona
	1 AV d’Ègica-Vítiza de Barcinona
	3 AV d’Ègica-Vítiza de Gerunda
	1 AV Vítiza de Gerunda
	2 AV Vítiza de Tarracona (Barral, 1976, pàgs. 132-142)
Bordeus (Aquitània, França): dipòsit incomplet Total d’exemplars coneguts: 19	1 AV de Recesvint de Tarracona 1 AV d’Ègica de Tarracona (Barral, 1976, pàgs. 125-130)
La Capilla (Sevilla): dipòsit incomplet Total d’exemplars coneguts: 883	3 AV de Sisebut de Tarracona 3 AV de Suíntila de Tarracona (Barral, 1976, pàgs. 96-115)
Garrobillas (Càceres): dipòsit incomplet	1 AV Recared de Tarracona 1 AV Recared de Barcinona (Barral, 1976, pàgs. 92-93)
Toledo: dipòsit de 8 exemplars	1 AV d’Ègica de Gerunda (Barral, 1976, pàgs. 130-132)
Troballes aïllades
Càceres (lloc incert)	1 AV d’Ègica de Tarracona (Barral, 1976, núm. 139)
Castellrosselló (Perpinyà, Rosselló)	1 AV d’Ègica de Barcinona (Barral, 1976, núm. 147)
Conflents (Saint-Girons, Arieja)	1 AV de Suíntila de Tarracona (Barral, 1976, núm. 90)
Cova Foradada (Sarsa de Surta, Osca)	1 AV de Vítiza de Gerunda (Barral, 1976, núm. 159)
Chaves (Portugal)	1 AV de Viteric de Rodas (Barral, 1976, núm. 80)
Guimarāes (Portugal)	1 AV d’Ègica de Gerunda (Barral, 1976, núm. 144)
Jaén (lloc incert)	1 AV de Suíntila de Tarracona (Barral, 1976, núm. 97)
Orense	1 AV d’Ègica de Gerunda (Barral, 1976, núm. 145)
Venta Novas	1 AV d’Ègica de Gerunda (Barral, 1976, núm. 155)

Bibliografia

• J. Arce: La “crisis” del siglo III dC en Hispania y las invasiones bárbaras, “Hispania antiqua” (Madrid), VIII (1978), pàgs. 257-269.
• A. Arribas-M. Tarradell: El foro de Potlentia. Noticias de las primeras excavaciones, dins Los foros romanos en las provincias occidentales. València 1987, pàgs. 121-136.
• L. Avellà: Conjunto de antoninianos ‘tesorillo ‘hallado en el teatro romano de Tarraco, “II Symposium numismático de Barcelona”. Barcelona 1980, pàgs. 221-226.
• A.M. Balaguer: El problema de la localización de la Roda visigoda, “Acta numismatica” (Barcelona), 13 (1983), pàgs. 109-118.
• A.M. Balaguer: Nuevos hallazgos y nueva evidencia numismática de las emisiones barcelonesas de Máximo Tirano, dins “Mélanges offerts au Docteur J.B. Colbert de Beaulieu”. París 1987, pàgs. 33-44.
• A.M. Balaguer: Troballes monetàries X, “Acta numismatica” (Barcelona), 24 (1994), pàgs. 198-203.
• A. Balil: La política monetaria de la dinastía constantiniana y su reflejo en Hispania, “Príncipe de Viana” (Pamplona), 122-125 (1971), pàgs. 27-34.
• A. Balil: Las invasiones germánicas en Hispania durante la segunda mitad del siglo III después de J.C., “Cuadernos de la Escuela Española de Historia y Arqueología en Roma” (Roma), 9 (1975), pàgs. 97-143.
• A. Balil: Sobre el tesoro de Antoninianos de Altafulla (Tarragona), “Acta numismatica” (Barcelona), 9 (1979), pàgs. 97-99.
• M. Barceló: Monedas visigodas de Hispania: un estado de la cuestión y algunos problemas de metrología y organización monetarias, “Numisma” (Madrid), 27 (1977), pàgs. 55-65.
• X. Barral: La circulation des monnaies suèves et visigotiques, Munic 1976.
• A.R. Bellinger: Catalogue of the Byzantine Coins in the Dumbarton Oaks Collection and in the Whittemore Collection, vol. 1, Anastasius I to Maurice. 491-602, Washington 1966.
• F.Bistuer: Estudi sobre un tresoret de síliqües dels emperadors Honori, Gracià i Màxim Tirà, “Acta numismatica” (Barcelona), 14 (1984), pàgs. 135-138.
• J.P. Bost, M. Campo, J.M. Gurt: Hallazgos de aurei y solidi en la Península Ibérica: introducción a su circulación en época imperial, “Numisma” (Madrid), 180-185 (1983), pàgs. 137-176.
• J.P. Bost i altres: L’épave Cabrera III (Majorque). Échanges commerciaux et circuits monétaires au milieu du IIIe siècle après Jésus-Christ, París 1992.
• J.P. Callu: La politique monétaire des empereurs romains de 238 à 311. París 1969.
• M. Campo-J. Fernández: El tesoro de Talamanca: Sextercios de Tito a Gordiano III, “Acta numismatica” (Barcelona), 7 (1977), pàgs. 89-101.
• M. Campo-J.M. Gurt: El problema de la crisis del siglo III: su reflejo en los hallazgos monetarios realizados en la costa catalana y las Baleares, “Numisma” (Madrid), 165-167 (1980), pàgs. 129-140.
• M. Campo-M.C. MAÑÉ: Hallazgos monetarios medievales y modernos en Empúries, “Gaceta numismática” (Barcelona), 81 (1986), pàgs. 67-83.
• J.M. Carrete: La circulació monetària a Tarraco del 346 al 450, tesi de llicenciatura. Universitat de Barcelona. Barcelona 1986.
• R.A.G. Carson: Coins of the Roman Empire, Cambridge 1990.
• L.E. Casellas. B. Agustí. J. Merino: La necròpoli de les Goges. El món sepulcral en el període alt-medieval al nord-est peninsular, dins Excavacions d’urgència a Sant Julià de Ramis. Anys 1991-1993, sèrie monogràfica del Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, 16, Girona 1994, pàgs. 109-123.
• J.A. Cerdà i altres: El Cardo Maximus de la ciutat romana d’Iluro (Hispania Tarraconensis), “Laietània” (Mataró), 10 (1998), vol. 2.
• M. Crusafont: El sistema monetario visigodo: cobre v oro, Barcelona 1994.
• G.Depeyrot: Le système monétaire de Dioclétien à la fin de l’Empire Romain, “Revue belge de numismatique et de sigillographie” (Brussel·les), 138 (1992), pàgs. 33-106.
• M. Gomes, J. Peixoto, J. Rodrigues: Ensaios sobre história monetária da monarquia visigoda, Porto 1995.
• A.Gonzalez-J.M. Abascal: La ocultación monetal de La Eula, Crevillente (Alicante) v su significación para el estudio de las invasiones del siglo III, “Lucentum” (Alacant), VI (1987), pàgs. 183-196.
• M. Gozalbes: El tesoro del mas d’Aragó (Cervera del Mestre, Castellón) y la década del 260 dC, “Quaderns de prehistòria i arqueologia de Castelló” (Castelló de la Plana), 17 (1996), pàgs. 383-404.
• M. Gozalbes: El tesoro de Almenara, “Annals de l’Institut d’Estudis Gironins” (Girona), XXXVI (1996-97), pàgs. 599-621.
• J.M. Gurt: Un tesorillo del siglo III en Masnou (Barcelona), “Gaceta numismática” (Barcelona), 44 (1977a), pàgs. 81-89.
• J.M. Gurt: Comentario sobre un lote de monedas de Postumo. “Gaceta numismática” (Barcelona), 45 (1977b), pàgs. 10-13.
• J.M. Gurt: Hallazgo de un tesorillo del siglo III en la villa romana de Torre Llauder (Mataró), “Gaceta numismática” (Barcelona), 50 (1978), pàgs. 10-15.
• J.M. Gurt-T. Marot: Estudi dels models de circulació monetària a les Balears: Pollentia (Alcúdia, Mallorca), “III Reunió d’arqueologia hispànica (Maó 1988)”, Barcelona 1994. pàgs. 223-233.
• J.M. Gurt-F. Tuset: Le commerce et la circulation monétaire. Les visigoths, “Dossiers d’histoire et archéologie” (Dijon), 128 (1986), pàgs. 26-32.
• B.Hernández-A. del Arco: Catalogo del Museo Arqueológico de Tarragona, Tarragona 1894.
• J. Hiernard: Recherches numismatiques sur Tarragone au lllème siècle après Jésus-Christ, “Numisma” (Madrid), 150-155 (1978), pàgs. 307-321.
• J. Hiernard: Tarragone: la circulation monétaire au lle siècle api: J-C, “I Symposium numismático de Barcelona”. Barcelona 1979. vol. II. pàgs. 49-51.
• J. Lafaurie-V. Lafont: Argenteus de l’usurpateur Maxime trouvé près d’Argelès-sur-Mer (Pyrénées-Orientales, ar. Céret), “Bulletin de la Société Française de Numismatique” (París), 6 (1979), pàgs. 540-545.
• M. del M. Llorens-P.P. Ripollès: El depósito monetal de la domus A de Romeu: nuevas aportaciones a la circulación de moneda de bronce en Saguntum durante el s. III dC, “Saguntum” (Sagunt), 28 (1995), pàgs. 217-228.
• E. Manera-O. Granados: Aproximación a la circulación monetaria en el área rural de la isla de Mallorca, “I Symposium numismático de Barcelona”, Barcelona 1979, vol. I. pàgs. 91-95.
• T. Marot: Circulació monetària a Barcino, tesi de llicenciatura. Universitat de Barcelona. Barcelona 1986.
• T. Marot: El significado cronológico de las imitaciones bajo-imperiales: estudio de un tesorillo hallado en Barcelona, “VII Congreso nacional de numismática. Avilés 1992”, Madrid 1994. pàgs. 381-399.
• T. Marot: Monedas procedentes de la porta decumana de Barcino: un ejemplo de circulación monetaria tardorromana, “IX Congreso nacional de numismática”, Elx 1995, pàgs. 203-214.
• T. Marot: Un aspecte de la circulació monetària a la península Ibèrica en època tardoromana: el comportament anòmal dels AE2, “Annals de l’Institut d’Estudis Gironins” (Girona), XXXVII (1996-97), pàgs. 991-1 009.
• T. Marot: Aproximación a la circulación monetaria en la península Ibérica y las islas Baleares durante los siglos V y VI: la incidencia de las emisiones vándalas v bizantinas, “Revue numismatique” (París), (1997), pàgs. 157-190.
• T. Marot: Consideraciones sobre las monedas tardorromanas de imitación de Hispania, “XII Congrès international de numismatique. Berlín 1997” (en premsa) (a).
• T. Marot: Algunas consideraciones sobre la significación de las emisiones del usurpador Máximo en Barcino, “Congreso internacional la Hispania de Teodosio”, vol. II, Segòvia 1997. pàgs. 569-580.
• T. Marot: La ciudad de Barcino durante los siglos V y VI: nuevas aportaciones sobre el circulante, “II Encontro peninsular de numismática antiga. Vias de comunicaçao, cidades e moneda na Hispània (Porto)” (en premsa) (b).
• T. Marot-M. del M. Llorens: La circulación monetaria en el siglo VI dC en la costa mediterránea: la Punta de l’Illa de Cullera (Valencia), “Revista d’arqueologia de Ponent” (Lleida), 6 (1996), pàgs. 151-180.
• T. Marot-A. Roviras: Un dipòsit de siliquae de Màxim (410-411) procedent de la Fonollera (Torroella de Montgrí. Baix Empordà), “Revista d’arqueologia de Ponent” (Lleida), 8 (en premsa) (c).
• F. Mateu: El hallazgo de denarios romanos de Altafulla. “Boletín arqueológico” (Tarragona), XXX (1950), pàgs. 53-58.
• F. Mateu: Hallazgos monetarios (VII), “Numario Hispánico” (Madrid), I (1952), pàgs. 225-264.
• M. Mayer: Màxim, l’emperador de la Tarraconense, “Revista de Catalunya” (Barcelona), 72 (1993), pàgs. 56-69.
• G. C. Miles: The Coinage of the Visigoths of Spain. Leovigild to Achila II, Nova York 1952.
• J.M. Nuix: Un bronce inédito de Máximo Tirano acuñado en Barcelona hallado en Terrassa, “Numisma” (Madrid), 138-143 (1976), pàgs. 165-169.
• P. de Palol: Ponderales y exagia romanobizantinos en España, “Ampurias” (Barcelona), XI (1949), pàgs. 127-150.
• P. de Palol: El Bovalar (Seròs. Segrià). Conjunt d’època paleocristiana i visigòtica, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1989.
• I. Pereira, J.P. Bost, J. Hiernard: Fouilles de Conimbriga III. Les monnaies. París 1974.
• A. Pérez: Los hallazgos del Vall de les Figueres (la Granadella: les Garrigues) y el Bajo Imperio en la zona ilerdense, “Actas del congreso internacional de historia de los Pirineos. Noviembre 1988. Cervera”, Madrid 1991, pàgs. 456-475.
• H. G. Pflaum-P. Bastien: La trouvaille de Çanakkalé (Turquie), deniers et anotoniniani émis de 261 à 284, Wetteren 1969.
• M. Ramires: Un tríente inédito de Viterico balido em Rodas, “Nummus” (Porto), 6 (1960), pàgs. 117-120.
• A. Ramos Folqués: Hallazgos monetarios en Elche, “Numario hispánico” (Madrid), VIII (1959), pàgs. 133-149.
• W. Reinhart: Nuevas aportaciones a la numismática visigoda, “Archivo Español de Arqueología” (Madrid), 18 (1945), pàgs. 212-235.
• A. Roure, J. Tremoleda. P. Castanyer: Troballa d’un conjunt monetari a Vilauba (Camós, Pla de l’Estany), “Empúries” (Barcelona), 48-50 (1993), pàgs. 268-281.
• TED’A (Taller-Escola d’Arqueologia): Un abocador del segle V d.C. en el Fòrum Provincial de Tàrraco, col·l. “Memòries d’Excavació”, 2, Tarragona 1989.
• W.J. Tomasini: The Barbarie Tremissis in Spain and Southern France. Anastasias lo Leovigild. Nova York 1964.
• R. Turcan: Trésors monétaires trouvées à Tipasa. La circulation du bronze en Afrique romaine et vandale aux IV et V siècles ap.J-C, “Lybica”. 9 (1961), pàgs. 201-257.
• L.G. Valdeavellano: La moneda la economía de cambio en la Península Ibérica desde el siglo VI hasta mediados del siglo XI, dins Moneta e scambi nell’Alto Medioevo, Spoleto 1961, pàgs. 203-230.