La ceràmica de l’antiguitat tardana

La ceràmica com a font per a la reconstrucció històrica

Bol de ceràmica fina de taula (DS.P), d’origen provençal, conservat al Museu de l’Associació d’Estudis Científics i Culturals de Mediona.

ECSA - M. Catalán

La identificació i l’ordenació tipològica i cronològica de les diferents produccions ceràmiques corresponents a l’antiguitat tardana fetes a partir, sobretot, dels anys setanta, han permès una visió totalment renovada d’aquest període històric. Les paraules d’A. Carandini il·lustren perfectament el canvi que han experimentat, durant els darrers decennis, el coneixement i la visió que teníem de l’antiguitat tardana, quan diu: “Fins no fa gaire temps, a la història de l’antiguitat tardana li mancava una columna vertebral que pogués articular tot el conjunt documental il·limitat i polimorf. No era possible que aquesta columna vertebral no es localitzés entre les necessitats més elementals de la vida privada i pública, és a dir, en els anhels del comú de la població que s’han centrat sempre en la possessió dels objectes més senzills. Només les mercaderies són realment testimonis del tot involuntaris, en alguns casos —com en el de la ceràmica— indestructibles, i és només a partir d’aquestes mercaderies que es pot construir un discurs quantitatiu, a més de qualitatiu, i podem exercitar la nostra mentalitat estadística en el camp de l’antiguitat, per excel·lència antiestadístic.” (Carandini, 1986). Era evident que dins el món dels petits objectes faltaven les ceràmiques, aquells productes manufacturats, aquells contenidors de productes alimentaris que es produïen en unes quantitats fins ara mai no vistes; P.A. Février ens ho recordà en moltes ocasions: “és convenient recordar que d’uns anys ençà la Mediterrània se’ns va mostrant com un espai d’intercanvis comercials molt diversos i amb un volum sens dubte comparable al que aquesta zona coneixerà en temps moderns” (Février, 1994).

Conjunt d’àmfores de procedència nord-africana, trobades a la necròpoli paleocristiana del Francolí de Tarragona.

Arxiu fotogràfic del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona-A. Saludes

Els estudis efectuats a partir d’un cos de conjunts ceràmics cada vegada més nombrós provinent dels treballs arqueològics efectuats en alguns dels centres urbans mediterranis més importants de l’antiguitat proporcionen una imatge del tot desconeguda de la producció, el comerç i el consum d’aquest producte. Ara en comencem a conèixer els centres productors, però sobretot la difusió, tant del que anomenem productes manufacturats, és a dir, aquells que tenen un consum directe, com d’aquells que són comerciats no per l’objecte en si, sinó pel producte que transporten, generalment productes alimentaris. Sabem, doncs, que en el període de l’antiguitat tardana existia una producció industrialitzada de ceràmica i una comercialització d’aquesta ceràmica a escala mediterrània, és a dir, a escala mundial. A aquestes dues realitats, se n’hi afegeix una altra, el consum, que ens permetrà de precisar la difusió del producte i també ajudar a comprendre la societat que el rep. D’aquí el nostre interès i la justificació d’aquest capítol dins d’aquesta obra. Però hi ha, encara, una altra raó. La facilitat de la seva penetració en els mercats dels centres urbans de la conca mediterrània farà que es converteixi en un objecte arqueològic extraordinàriament abundant —com sempre sol passar amb la ceràmica en el món antic, però mai amb aquestes proporcions—, perquè esdevé deposició arqueològica relacionada amb fases successives de destrucció-construcció-destrucció que ajudaran a precisar l’evolució urbana de les ciutats receptores del producte. És el que podríem anomenar el factor cronològic del producte. Tal com hem dit, els estudis entorn de la producció ceràmica de l’antiguitat tardana no s’han limitat a establir una ordenació tipològica, sinó que hi ha hagut una preocupació tant o més gran per establir la cronologia de fabricació de les distintes produccions. Aquest és un problema no resolt definitivament, però prou avançat perquè es pugui fer ús de les cronologies proposades per a les distintes produccions, tot i que som conscients que la recerca no s’atura i que cada cop es precisaran més, de la mateixa manera que en el pla tipològic s’individualitzaran altres produccions. La possibilitat de datar el moment de fabricació d’una ceràmica permet saber a partir de quin moment ha començat a ser comercialitzada, i ajuda a saber a partir de quan pot haver estat amortitzada i, per tant, convertida en objecte arqueològic. És evident. doncs, que les troballes ceràmiques associades a construccions o destruccions urbanes ajudaran a establir l’evolució de les nostres ciutats.

Però, com deia P.A. Février, no tot s’ha resolt: “Parlar de contenidor sense identificar el contingut constitueix una aproximació incompleta a la societat que intentem fer reviure a partir de l’excavació” (Février, 1994). Si bé coneixem parcialment els productes transportats en els contenidors amfòrics, i podem distingir fàcilment el que constituiria la vaixella de taula d’aquelles ceràmiques que devien servir per a manipular els aliments a la cuina, estem encara lluny de proposar la utilitat de cadascuna de les formes ceràmiques; malgrat tot, intuïm que darrere de cadascuna d’elles hi ha uns hàbits i una tradició alimentària i que, quan l’arqueologia detecta un canvi en la tipologia ceràmica i en la seva tecnologia de fabricació, és que hi ha canvis molt més importants i profunds que afecten probablement tota la societat que fa ús d’aquells productes manufacturats.

La producció ceràmica és un clar indicatiu —bé sigui com un bé manufacturat per si mateix, bé sigui simplement com a embolcall d’un producte fonamentalment alimentari— dels canvis que es produeixen dins les estructures productives de l’imperi Romà; són aquestes les que ens marquen la transició des de l’Alt Imperi fins a l’antiguitat tardana, és a dir, el final de l’hegemonia productiva i comercial d’Itàlia, la Gàl·lia i part d’Hispània enfront de l’Àfrica romana complementada per l’orient de la Mediterrània. Un traspàs de les forces econòmiques del nord cap al sud, i en part, al llevant. Per tant. els corrents comercials fonamentats en un comerç marí, suportat pels serveis estatals però estimulat sobretot pel mercat lliure, a partir d’una explotació de la terra diferent, d’acord amb una estructura social diferent i una producció extensiva més abundant, tindran un punt de partida, la ciutat de Cartago. l’Alexandria togata de la propaganda imperial. Temps després, Cartago compartirà aquest corrent comercial que té per destinació tota la Mediterrània, però fonamentalment els ports d’Europa, des de Grècia fins a Hispània, amb les ciutats orientals encapçalades per Constantinoble. Només en períodes curts de temps produccions provinents d’altres regions intentaran competir en els nostres mercats.

Podem considerar aquestes produccions ceràmiques, per la seva gran difusió tant en l’espai com en el temps, i també per la seva acceptació dins els sectors més diferents de l’escala social de l’antiguitat tardana, com un exemple pràcticament únic dintre de les societats preindustrials. Com diu P.A. Février: “En un món ple d’intercanvis incomptables, vista a través dels objectes quotidians i del seu comerç, la societat romana de les ciutats se’ns presenta durant l’època imperial com una societat de consum. No crec que fer servir aquest terme sigui un anacronisme.” (Février, 1980).

Estat de la qüestió a Catalunya

Atuell de ceràmica comuna de cuina, localitzat a l’abocador del carrer de Vilaroma (Tarragona).

Arxiu fotogràfic del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona-A. Saludes

L’anàlisi tipològica i macroscòpica dels materials ceràmics provinents, fonamentalment, dels contextos arqueològics proporcionats pels centres urbans d’aquest període, ens permet de veure com els contenidors amfòrics per a portar productes alimentaris, la vaixella de taula i la ceràmica comuna tant de cuina com per a d’altres usos —com l’envasament per a la conservació fet al nord d’Àfrica, a l’actual zona tunisiana—, constitueixen una de les evidències arqueològiques quantitativament i qualitativament més importants per a determinar el grau de les relacions comercials establertes durant l’antiguitat tardana entre el llevant de la Península Ibèrica i les diferents regions de la conca mediterrània.

Però cal matisar aquest domini i observar com en els mercats locals dels nostres centres urbans s’estableix una competència entre produccions ceràmiques de diverses procedències de la Mediterrània, i també entre aquestes i produccions locals que surten pertot arreu i que, en casos com la ceràmica comuna, semblen majoritaris.

Actualment, es pot donar una visió d’aquest tipus atès el gran nombre d’estudis monogràfics portats a terme els darrers anys. Així, per a les ceràmiques africanes tenim els estudis de X. Aquilué a Bètulo i a Tàrraco (Aquilué, 1987; 1992); per a les DS. P. (Derivées-des-sigillées Paléochrétiennes), fetes majoritàriament al sud de França, la recerca feta a la Catalunya litoral per A. Bacaria (Bacaria, 1993); per a les àmfores, el treball cabdal de S.J. Keay fet també a Catalunya (Keay, 1984), que s’ha vist completat recentment pel de J.A. Remolà (Remolà, 1996). Finalment, i malgrat que la seva recerca només fa referència al nord-est peninsular de manera puntual, cal esmentar pel seu rigor científic el treball de M.A. Cau referent a les ceràmiques de cuina per a anar al foc (Cau, 1997). Tampoc no hem d’oblidar la difusió i publicació de contextos, tant urbans com rurals, que el treball arqueològic va posant a l’ordre del dia, i dels quals es reuní l’any 1996 una bona mostra a la taula rodona de Badalona: Contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles IV-X).

Hem anunciat com un fet inqüestionable el domini en els mercats de les nostres ciutats de les ceràmiques fetes ai nord d’Àfrica, i entre aquestes destaca la de vaixella de taula, fonamentalment la coneguda sota la denominació d’africana D. Aquesta ceràmica compartirà, entre les importacions de les mateixes característiques, una quota de mercat amb les DS.P. provinents del sud de la Gàl·lia, però no durant tot el període de l’antiguitat tardana. Tanmateix, malgrat aquesta presència conjunta en els mateixos mercats, mai no seran un competidor seriós per a les primeres.

Sota la denominació d’africana D s’entén un tipus de ceràmica, continuació d’una tradició terrissaire de més de dos-cents anys d’antiguitat, caracteritzat per les pastes i els vernissos de color taronja, que té els seus centres productors a la regió de la Tunísia septentrional, a la zona de Cartago. La sistematització de les característiques formals d’aquesta producció, la va fer J.W. Hayes a partir de l’anàlisi visual que havia fet aquest autor del material ceràmic provinent de nombrosos jaciments arqueològics orientals, com Atenes, Antioquia i Constantinoble. Així, va poder distingir visualment dos tipus de produccions dins del que coneixem com a africana D. la Dl i la D2. cadascuna d’elles amb dues fases cronològiques diferents que sembla que comporten —per a aquest autor— variacions tècniques (Hayes, 1972).

Dins d’aquesta denominació de ceràmica africana D s’inclouen aquelles ceràmiques que presenten pastes de color taronjavermell, ben depurades, encara que alguna vegada s’hi poden apreciar petites partícules blanques corresponents al desgreixant i d’aspecte clivellat. El gruix de les parets de les peces varia entre 3 i 9 mm. Els vernissos també son ataronjats i normalment recobreixen l’interior de la peça i la vora, tot i que també poden recobrir l’exterior. En el cas de la producció Dl, els vernissos tenen tendència a ser opacs, mentre que en el de la producció D2 són brillants. Pel que fa a la tipologia, són gairebé exclusivament formes obertes: plates i plats amb peu. plates i plats sense peu, bols amb peu i bols sense peu. Les formes tancades són molt excepcionals i tenen una difusió molt reduïda. Algunes d’aquestes formes presenten motius decoratius fets per estampació mitjançant un punxó o bé amb relleu mitjançant l’ús d’un motlle, i espatulats. La primera tècnica és la més comuna i es fa servir per a decorar el fons interior de la peça, mentre que la segona es fa servir per a decorar la vora i la tercera el fons i les parets.

El marc cronològic de més de tres-cents anys de producció, del segle IV al VII, planteja greus problemes a l’hora d’establir una seqüència temporal de la seva tipologia. Perquè, malgrat que es tracta d’una producció molt industrialitzada que tendeix a una estandardització clara de les seves formes, l’amplitud del marc cronològic de producció permet l’existència d’una gran diversitat de formes de sort molt diversa segons l’acceptació en els mercats, com també variants sobre una mateixa forma probablement també conseqüència de l’actitud dels mercats.

Durant el segle IV apareixen una sèrie de plats i bols amb vernís pobre i mat; són molt comuns els acanalats en el fons i també són abundants els bols amb pestanya. Són molt característiques les escudelles, que és un vas característic de perfil simple i funcional, àpod o peu atrofiat i rares vegades amb peu anellat. A la segona meitat del segle V s’observa la introducció de nous models tipològics i culturals a la sigil·lada D, que segueix alguna forma del període precedent (copes i vasos amb revores), però apareixen nombroses escudelles caracteritzades pel peu molt alt o molt baix i amb decoració. A la primera meitat del segle VI s’evidencia un canvi en els models culturals i es multiplica el nombre de formes noves, com copes, escudelles i una única forma de plat.

Els actuals estudis referents a aquestes produccions ceràmiques permeten d’intentar extreure’n una sèrie de conclusions que afecten la història econòmica i social del món romà. Conclusions no sempre definitives. Així J.W. Hayes (1972) proposava que després d’un continuat creixement del comerç de les ceràmiques de taula i cuina de la zona tunisiana entre els segles II i V, l’arribada dels vàndals a aquesta regió havia significat un període de recessió que s’acabaria amb la incorporació d’aquests territoris a l’imperi Bizantí. En la mateixa línia es manifestaven M.G. Fulford (1980) i aquest mateix autor conjuntament amb D.P.S. Peacock (Fulford-Peacock, 1984). Contràriament. S. Tortorella (1986) creu demostrar que no hi ha recessió comercial d’aquests productes ceràmics durant el segle V i sí en canvi durant el segle següent amb l’arribada dels bizantins. Finalment, X. Aquilué (1992) ha demostrat l’arribada continuada de les produccions de vaixella de taula del nord d’Àfrica en els nostres mercats, sense interrupcions, durant tota l’antiguitat tardana, contràriament a les tesis sostingudes a les dècades dels anys setanta i vuitanta. Aparentment, el flux comercial no quedarà afectat per les diferents conjuntures de caire polític i social que afectaran les dues regions i tota la Mediterrània occidental en general.

L’any 1984 S.J. Keay va sistematitzar les troballes de contenidors amfòrics al nord-est de la Península Ibèrica a partir del material disponible fins aquell moment, i va posar les bases del coneixement referent al comerç mediterrani de productes alimentaris —oli, vi i conserves de peix— en aquesta zona. L’evidència del domini aclaparador dels mercats de casa nostra per part dels productes provinents del nord d’Àfrica, principalment de la zona tunisiana, sembla completament inamovible. Pel que fa a les altres dues àrees productores que penetren amb una certa facilitat en els mercats, el llevant mediterrani —costa de l’Àsia Menor, Palestina, Egipte i algunes illes de l’Egeu— i el sud de la mateixa Península Ibèrica —vall del Guadalquivir— representen percentatges semblants. Aquesta és, però, una imatge que no correspon a la realitat històrica, ja que la concurrència d’aquestes produccions en els nostres mercats, malgrat que s’encobreix, es va alternant.

Fins i tot la ceràmica comuna tant de cuina com per a d’altres usos, com l’envasament per a la conservació, en la qual fins fa ben poc pràcticament ningú no havia parat atenció, se’ns presenta com un índex que s’ha de tenir molt en compte per a l’avaluació del comerç de la ceràmica i per a fer un seguiment de l’evolució i dels canvis en els costums culinaris dels diversos grups socials que devien viure a Catalunya durant l’antiguitat tardana. L’arribada de ceràmica de cuina provinent de Tunísia i de les illes de la Mediterrània central, majoritària fins aleshores, disminuirà a partir del segle VI i serà substituïda, però no en les mateixes proporcions, per ceràmica provinent de la Mediterrània oriental. De fet seran les produccions regionals i les locals les que ens aportaran una informació més completa. En el seu cas sembla que a mitjan segle VI desapareixen les cassoles i les olles de fons convex que seguien els models africans i apareixen, juntament amb olles de grans dimensions, les cassoles altes de perfil globular. Més que un canvi de moda és clarament un canvi de costums que va molt més enllà de la producció terrissaire.

La simbologia cristiana en la decoració de la ceràmica

A les ceràmiques que hem anomenat vaixella de taula d’aquest període, és freqüent, com passava a l’antiguitat clàssica amb produccions ceràmiques de categoria semblant, la presència d’una decoració pintada, espatulada, amb motlle o estampada. En el cas present és molt freqüent la decoració estampada i menys l’aplicada amb motlle. Interessa, però, que ens adonem de la introducció d’una decoració de simbologia cristiana molt d’acord amb el temps. Aquest tipus de decoració es dóna tant en les produccions ceràmiques provinents del nord d’Àfrica com en les provinents del sud de la Gàl·lia, però mentre aquest segon grup només utilitza la tècnica de la decoració estampada i els motius de simbologia cristiana són molt reduïts —crismons bàsicament—, el primer és molt més ric sobretot pel que fa als motius decoratius, on trobem representacions aplicades que corresponen a escenes veterotestamentàries i neotestamentàries, encara que les que tindran més difusió seran les estampades amb imatges molt més simples. Curiosament, les escenes de l’Antic i el Nou Testament seran les més antigues i cal situar-les entorn del segle IV, les estampades corresponents a les produccions del sud de la Gàl·lia entorn del segle V i les decoracions estampades figurades de les produccions provinents del nord d’Àfrica seran pròpies del segle VI. Paral·lelament a totes elles i compartint quota de mercat, apareixeran amb molt d’èxit els llums d’oli —llànties— de producció nord-africana amb decoracions cristianes aplicades.

La decoració figurada dins de la producció estampada de la sigil·lada africana D fou classificada per J.W. Hayes en dos estils, que aquest autor anomena E (i) i E (ii). Situa l’estil E (i), caracteritzat per la representació d’una creu o un animal situat al fons intern de la peça, entre els anys 480 i 540, amb motius decoratius de mida petita; i l’estil E (ii), caracteritzat per la representació en el fons de la peça d’una figura humana de mida gran, sovint flanquejada per altres figures més petites que poden ser representacions d’animals o busts humans, entre els anys 530 i 600.

Es tracta, en general, d’una tradició que va més enllà del món de la ceràmica i que cal relacionar amb l’argenteria i la cristalleria contemporània; i encara, per a trobar-hi el sentit real caldria reflexionar sobre la societat mateixa que consumeix aquest tipus de producte manufacturat, tal com exposa P.A. Février (1994). Però enmig d’aquest corrent dominat per les representacions cristianes, es produeixen encara ceràmiques amb decoracions paganes, com les representacions bàquiques o dionisíaques, de les quals ha aparegut un bon exemple a Bàrcino.

Plat de terra sigil·lada africana C amb motius d’animals aplicats a la vora, i fragment d’un plat de terra sigil·lada africana D estampada, decorada amb la figura d’un sant que aguanta una creu; ambdues peces procedeixen de la Ciutadella de Roses.

Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona/M. Casanovas

Les manifestacions cristianes no es limitaran, però, a aquests tipus ceràmics de què acabem de parlar. Hi ha altres menes de manifestacions tant o més interessants sobre un altre tipus de ceràmica; es tracta de les inscripcions pintades o esgrafiades amb un punxó sobre la superfície dels contenidors amfòrics per al transport de productes alimentaris. Com a exemples de les primeres podríem esmentar els dos casos provinents del jaciment de Saint-Blaise, a mig camí entre Arle i Marsella —ja que no coneixem cap cas de troballa feta a Catalunya—, un amb la fórmula X(hriston), M(aria) g(enna), seguit de Th(eos) Xr(istos), i l’altre amb la fórmula X(hriston), M(aria) g(enna), seguit de Th(eos). Les dues àmfores que porten aquestes inscripcions pintades són de procedència oriental, i corresponen al tipus Late Roman 1 —freqüents a Catalunya—. S’interpreta que els comerciants van posar les seves mercaderies sota la protecció de Crist i Maria (LIOU, 1987). I com a exemple de les segones, podríem esmentar els dos exemplars corresponents al tipus d’àmfora Keay XXIV de procedència nord-africana, trobades a l’abocador del carrer de Vila-roma de la ciutat de Tarragona, que presenten a l’espatlla la imatge d’un crismó (TED’A, 1989).

Finalització o medievalització del comerç

Quan desapareixen els productes ceràmics manufacturats i els contenidors de productes alimentaris d’importació característics de l’antiguitat tardana? És la pregunta que tots ens solem fer i cada vegada tenim més dades per a poder-la contestar. Quan passa això a l’interior del país? És al mateix temps que a la costa o en temps diferents? Es parla d’una medievalització de la ceràmica, que consistiria en una substitució progressiva dels productes manufacturats d’importació per productes locals o regionals. Formalment, aquest fenomen consistirà en la presència pràcticament exclusiva de produccions fetes en atmosferes reductores, en la majoria dels casos amb un predomini cada vegada més clar de les formes globulars —olles— en detriment de la vaixella de taula de tradició romana o dels contenidors de líquids (Cau, Macias, Tuset, 1997). Aquí no entrarem a discutir els motius d’aquest canvi; no obstant això, és obvi que té relació amb les característiques i l’economia d’una part important de la població que ocupa en aquests moments el territori. Podrem parlar justament, doncs, de medievalització del comerç a partir del testimoni de la ceràmica.

Aquest fenomen no serà ni homogeni ni temporalment uniforme en tot el territori. Els nuclis urbans situats a la costa seran els testimonis d’un comerç mediterrani que va minvant; i també seran els mercats receptors de les darreres produccions ceràmiques mediterrànies d’aquest comerç. Però a la vista de les últimes dades de què disposem, la situació no serà tampoc homogènia i podem precisar algunes diferències. Així, podem constatar com a Empòrion (Aquilué, 1997), a Roses —malgrat que s’abandona la factoria de salaons durant la primera meitat del segle VI, al rebliment hi ha ceràmiques africanes Hayes 94, 99A i 104 (Nieto, 1993) i en els nivells d’amortització del subsòl de la vila medieval i del subsòl del pati d’armes de la Ciutadella apareixen les formes Hayes 104, 105, 107, 108 i 109 (Puig i altres, 1996-97)—, a Bàrcino (Járrega, 1991), a Tàrraco (Aquilué, 1992) i a Dertosa (Járrega, 1993) arriben les últimes produccions que surten dels tallers del nord d’Àfrica, fet que dóna un horitzó semblant, però no comparable, al conegut recentment al barri portuari de Cartago Nova. En aquest darrer cas, la forma Hayes 109 arriba a representar l’11% del total de la ceràmica africana del context d’abandonament del barri. Aquesta diferència podria significar també l’existència d’una diferència cronològica entre l’horitzó de mercat que ofereix aquesta ciutat i el que ofereixen la resta de ciutats esmentades (Ramallo, Ruiz, Berrocal, 1997). En canvi, altres centres urbans de la costa, com ara lluro (Revilla i altres, 1997) i Bètulo (Aquilué, 1987; Comas - Padrós, 1997) sembla, de moment, que mostren un horitzó final de les importacions africanes lleugerament anterior. Casualitat o focalització definitiva dels mercats, però en cap cas, ni tan sols en el de Cartago Nova, l’horitzó comercial representat pels últims contactes amb el nord d’Àfrica no arriba a ser tan tardà com el localitzat a Roma durant l’excavació de la cripta Balbi, on, en el nivell immediatament anterior a la ruptura comercial definitiva amb el nord d’Àfrica, la forma ceràmica Hayes 109 és la més representada i ja ha desaparegut definitivament la forma Hayes 104C (Sagui, 1996). És evident, doncs, que la ruptura comercial entre el llevant de la Península Ibèrica i els centres productors africans es produeix lleugerament abans.

Tal com ja han apuntat altres autors (Keay, 1987), la difusió dels materials ceràmics d’importació des dels mercats urbans cap al territori es fa amb moltes dificultats. Si fem cas de les dades publicades fins ara, hi ha pocs jaciments rurals on es detecta la presència de les últimes produccions africanes. El més clar potser seria, justament, un dels més allunyats de qualsevol dels mercats esmentats, la vil·la de Vilauba (Camós, Pla de l’Estany). L’abandó es pot datar a partir de Hayes 104, 105 i d’una variant de la 104 baixa. Els altres serien els establiments de Puig Rodon (Corçà, Baix Empordà) (Nolla - Casas, 1990), Camp de la Gruta (Torroella de Montgrí, Baix Empordà) (Nolla - Casas, 1984), les vil·les de Sant-romà (Tiana, Maresme), els Munts (Altafulla, Tarragonès), Centcelles (Constantí, Tarragonès), els Antigons (Reus, Baix Camp), Nostra Senyora de Sales (Viladecans, Baix Llobregat), Barrugat (Tortosa, Baix Ebre) (Járrega, 1991) i recentment la Solana (Cubelles, Garraf) (Barrasetas - Járrega, 1997). Per a la resta sembla clar que la difusió de les importacions s’atura abans, potser durant el segle VI. Aquesta constatació no fa més que confirmar el canvi extraordinàriament important que experimenta el territori pel que fa a la seva estructura tant morfològica com ecològica i econòmica, canvi del qual ja hem parlat en aquesta mateixa obra.

Recentment s’han donat a conèixer un conjunt d’hàbitats de caire absolutament rural, situats entre l’extrem sud de la comarca del Bages i l’àrea central de l’Anoia, per tant a la zona d’influència del corredor del riu Llobregat, de difícil definició, llevat de l’assentament de Vilaclara (Castellfollit del Boix, Bages), que presenta una estructura i un context material molt semblant a la del poblat del Bovalar. En tots, la ceràmica d’importació identificable és present en quantitats molt petites, i sempre es tracta de formes que difícilment van més enllà del segle VI. La datació de Vilaclara per termoluminescència, entorn del segle VII, ens confirmaria que som davant de material d’importació residual (Enrich, Enrich, Pedraza, 1995a i 1995b; Enrich - Enrich, 1997).

Els mercats interiors semblen deixar de rebre ceràmiques d’importació encara més aviat. Així sembla que ho demostren els resultats de les excavacions dutes a terme a la ciutat d’llerda. Els materials de les excavacions a la Paeria de Lleida van proporcionar un conjunt ceràmic que, malgrat que provenia d’una deposició fluvial, és testimoni de l’activitat comercial de la ciutat d’llerda almenys durant el segle V (Junyent - Pérez, 1994). Això mateix podem dir de Iesso, on la ciutat i la necròpoli proporcionen material ceràmic datable del segle V (Pera, 1996-97), o d’Aeso, que dóna materials ceràmics d’importació de la mateixa època (Payà 1 altres, 1994). Aquests resultats quedarien corroborats pel que s’ha pogut comprovar en alguns jaciments rurals de l’entitat de vil·la Fortunatus (Fraga) o del Bovalar (Seròs, Segrià). En el primer, el material ceràmic d’importació africà corresponent al nivell d’abandonament de la vil·la no sobrepassa el segle V. És evident, doncs, que ens movem en un horitzó ceràmic semblant al conegut fins ara a Lleida. En el cas del Bovalar, com veurem a continuació, les ceràmiques d’importació ja no són presents ni com a material residual (Palol, 1989; Cau, Macias, Tuset, 1997). Les diferències tan marcades que acabem de ressaltar entre els mercats distribuïdors de la costa i de l’interior no han de ser considerades, però, com a definitives, ja que noves troballes poden fer canviar aquest panorama. De fet, el cas de la ciutat de Caesaraugusta serveix per a trencar l’esquema del nord-est peninsular. La ciutat sembla que funciona com a mercat interior fins al principi del segle VII. Així sembla que ho indiquen les importacions de ceràmica africana amb presència de Hayes 105 (Paz, 1991).

Atuells ceràmics localitzats en una cambra del poblat del Bovalar, en el moment mateix del seu descobriment.

P. de Palol

El material ceràmic provinent del nivell d’abandonament del poblat del Bovalar, segellat per l’incendi de les seves cases i molt ben datat a partir dels tremisos d’or apareguts i que corresponen als últims monarques visigots, és segurament el millor conjunt conegut de l’època i el millor exemple per a mostrar la medievalització de la ceràmica i del seu comerç (Palol, 1989). El repertori tipològic és molt reduït. Només proporciona formes tancades, d’ús polivalent, llevat dels grans contenidors que sens dubte devien servir per a emmagatzemar. Totes les ceràmiques del conjunt estan modelades a mà o a torn lent, i cuites en atmosferes reductores. Probablement, aquesta pobresa mostrada per la ceràmica és complementària de recipients fets amb altres materials.

Dos dels àmbits del poblat van proporcionar proves que demostren l’existència de contenidors de fusta. A més, a gairebé tots els àmbits hi havia restes de vidre tipològicament corresponents al mateix tipus de copa. Així doncs, al principi del segle VIII, a la vall del Segre, prop de la via que devia comunicar Ilerda amb Caesaraugusta, en un poblat d’altra banda ric o molt ric, les ceràmiques mediterrànies ja han desaparegut, fins i tot podem pensar que ja fa temps que no hi arribaven, ja que no hi són ni tan sols com a elements residuals. Ara bé, significa això la desaparició del comerç? L’estudi macroscòpic de la ceràmica del poblat indica la presència de fàbriques diferents i, encara que això no sigui un indici segur de tallers diferents, és més que probable la presència de més d’un taller. Per tant, podem pensar en l’existència d’un comerç llunyà? O més aviat era proper? No ho sabem (Cau, Macias. Tuset, 1997). Podem pensar en una veritable autarquia del poblat o, almenys, d’una zona molt limitada.

Hem vist la desaparició progressiva dels productes ceràmics d’importació —vaixella i paral·lelament àmfores— en els diferents mercats, tant costaners com de l’interior del país, i la seva substitució per produccions locals o regionals de factura totalment oposada a les ceràmiques i els contenidors mediterranis. Aquest fet sembla que es produïa a l’interior ja durant el segle VI i a la costa al llarg del segle VII. Potser l’exemple més tardà que podem posar és el corresponent al poblat de Puig Rom, situat damunt la ciutat de Roses. Sovint s’ha comparat amb el poblat del Bovalar, pel tipus d’hàbitat, per la seva cronologia final i pel material moble que ha proporcionat. Però tots dos mantenen algunes diferències que voldríem destacar aquí. La primera és que Puig Rom és un poblat fortificat. La segona diferència, que és la que més ens interessa i que pot ser, en part, conseqüència de la primera, es refereix als materials ceràmics proporcionats per les excavacions efectuades en zones del seu interior. Juntament amb un lot majoritari de ceràmiques grolleres de formes tancades cuites en atmosferes reductores que recorden les proporcionades pels poblats del Bovalar i Vilaclara —sense que això indiqui una procedència comuna—, apareixen encara ceràmiques comunes —gerres— fetes en atmosferes oxidants i, sobretot, ceràmiques d’importació, fonamentalment contenidors. J.M. Nolla identifica una llàntia Provoost 9B o Atlante X Alb, com també àmfores Keay LXII i LXI/LXIII, entre d’altres (Nolla - Casas, 1997). Si, com sembla, el material arqueològic prové d’un únic nivell que correspondria a l’abandonament, ben datat a partir de la troballa d’un trient encunyat a Gerunda pel rei Àkhila, i el material d’importació no és residual dins d’aquest nivell, ens trobem davant del pas final a la medievalització del comerç a la costa.

Bibliografia

  • X. Aquilué: Las cerámicas africanas de la ciudad romana de Baetulo (Hispania Tarraconensis, Oxford 1987.
  • X. Aquilué: Relaciones económicas, sociales e ideológicas entre el norte de África y la Tarraconense en época romana. Las cerámicas de producción africana procedentes de la Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco, tesi doctoral microfitxada, Universitat de Barcelona 1992.
  • X. Aquilué: Anàlisi comparativa de contextos ceràmics d’època tardoromana (V-VI) de Tarragona i Empúries, “Arqueomediterrània” (Barcelona), 2 (1997), [“Actes de la taula rodona sobre els contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles IV-X). Badalona 1996”], pàgs. 83-100.
  • A. Bacaria: Importacions sudgàl·liques i produccions locals de ceràmica estampada a Catalunya durant el baix imperi romà, Barcelona 1993.
  • E. Barrasetas: Plaça d’Alfons XII. Tortosa, dins Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya. Època romana, antiguitat tardana. Campanyes 1982-1989, Barcelona 1993, pàg. 62.
  • E. Barrasetas - R. Járrega: La ceràmica trobada al jaciment de la Solana (Cubelles, Garraf), “Arqueomediterrània” (Barcelona), 2 (1997), [“Actes de la taula rodona sobre els contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles IV-X). Badalona 1996”], pàgs. 131-177.
  • M. Blasco, R. Melián, A. Loriente: C. De Rasquera C. De l’Hospital, Tortosa, dins Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya. Època romana, antiguitat tardana. Campanyes 1982-1989, Barcelona 1993, pàg. 60.
  • A. Carandini: Il mondo della tarda antichità visto attraverso le merci, dins A.A. Giardina, Le merci negli insediamenti. Società romana e impero tardoantico, vol. III, Roma 1986, pàgs. 3-19.
  • M.A. Cau: Cerámica tardorromana de cocina de las Islas Baleares: estudio arqueométrico, tesi doctoral microfitxada. Universitat de Barcelona 1997.
  • M.A. Cau, J.M. Macias, F. Tuset: Algunas consideraciones sobre cerámicas de cocina de los siglos IV al VIII, “Quaderns científics i tècnics” (Barcelona), 9 (1997), (“Ceràmica medieval catalana. El monument, document”), pàgs. 5-36.
  • M. Comas - P. Padrós: Un context ceràmic del segle VI a Baetulo, “Arqueomediterrània” (Barcelona), 2 (1997), [“Actes de la taula rodona sobre els contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles IV-X). Badalona 1996”], pàgs. 121-130.
  • M. Comas i altres (eds.): Actes de la taula rodona sobre els contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles IV-X). Badalona 1996, “Arqueomediterrània” (Barcelona), 2 (1997), Barcelona.
  • J. Enrich, J. Enrich, L. Pedraza: Vilaclara de Castellfollit del Boix (Bages). Un assentament rural de l’antiguitat tardana, dins Tribuna d’arqueologia 1993-94, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1995a, pàgs. 95-106.
  • J. Enrich - J. Enrich, L. Pedraza: Vilaclara de Castellfollit del Boix (el Bages). Un assentament rural de l’antiguitat tardana. Igualada 1995b.
  • J. Enrich. J. Enrich: Les ceràmiques comunes tardorromanes i altmedievals en el context de l’habitacle rural dispers de la Catalunya Central, “Arqueomediterrània” (Barcelona), 2 (1997), [“Actes de la taula rodona sobre els contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles IV-X). Badalona 1996”], pàgs. 21-36.
  • P.A. Février: A propos de la céramique de la Méditerranée Occidentale (ler-VIe siècle après J-C), “Annales littéraires de l’Université de Besançon”, 242 (1980) (“Céramiques hellénistiques et romaines”), Centre de Recherches d’Histoire Ancienne, vol. 36, pàgs. 159-199.
  • P.A. FÉvrier: Quelques observations sur la céramique des IVe-Vlle siècles, “III Reunió d’arqueologia cristiana hispànica (Maó 1988)”, Barcelona 1994, pàgs. 245-255.
  • M.G. Fulford: Carthage. Overseas Trade and the Political Economy, c. 400-700. “Reading Medieval Studies” (Londres), 6 (1980), pàgs. 68-70.
  • M.G. Fulford - D.P.S. Peacock: Excavations at Carthage: The British Mission. The Avenue du President Habib Burghiba, Salambo. The Pottery and other Ceramic Objects from the Site, vol. I (II), Sheffield 1984.
  • J.W. Hayes: Late Roman Pottery. A Catalogue of Roman Fine Wares, Londres 1972.
  • R. Járrega: Cerámicas finas tardorromanas y del mediterráneo oriental en España. Estado de la cuestión. Madrid 1991.
  • R. Járrega: Poblamiento y economía en la costa Este de la Tarraconense en época tardorromana (siglos IV-VI), tesi doctoral microfitxada. Universitat Autònoma de Barcelona 1993.
  • E.Junyent - A. Pérez: El bajo imperio ilerdense. Las excavaciones de la Paeria, “III Reunió d’arqueologia cristiana hispànica (Maó 1988)”, Barcelona 1994, pàgs. 127-150.
  • S.J. Keay: Late Roman Amphorae in the Western Mediterranean. A Typology and Economic Study: the Catalan Evidence, BAR. International Series, 196, Oxford 1984.
  • B. Liou: Inscriptions peintes, “Archeonautica”, 7 (1987), pàgs. 125-128.
  • J. Nieto: El edificio “A” de la Cindadela de Roses. La terra sigillata africana, Girona 1993.
  • J.M. Nolla - J. Casas: Carta arqueológica de les comarques de Girona. El poblament d’època romana al N.E. de Catalunya, Girona 1984.
  • J.M. Nolla - J. Casas: El material ceràmic d’importació de la vil·la romana de Puig Rodon (Corçà, Baix Empordà). D’època severiana a la baixa antiguitat, “Cypsela” (Girona), 8 (1990), pàgs. 193-218.
  • J.M. Nolla - J. Casas: Material ceràmic del Puig de les Muralles (Puig Rom, Roses), “Arqueomediterrània” (Barcelona), 2 (1997), [“Actes de la taula rodona sobre els contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles IV-X). Badalona 1996”], pàgs. 7-19.
  • P. Palol: El Bovalar (Seròs, Segrià). Conjunt d’època paleocristiana i visigòtica. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1989.
  • X. Payà i altres: Darreres intervencions al municipi romà d’Aeso (Isona, Pallars Jussà), dins Tribuna d’arqueologia 1992-93, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1994, pàgs. 115-124.
  • J.A. Paz: Cerámica de mesa romana de los siglos III al VI dC en la provincia de Zaragoza, Saragossa 1991.
  • J. Pera: Iesso-Carrer de Xaloc. Guissona, dins Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya. Època romana, antiguitat tardana. Campanyes 1982-1989, Barcelona 1993. pàg. 196.
  • J. Pera: La necròpolis paleocristiana d’lesso (Guissona, la Segarra), “Annals de l’Institut d’Estudis Gironins” (Girona), XXXVII (1996-97), [“Hispània i Roma. D’August a Carlemany. Congrés d’homenatge al Dr. Pere de Palol (novembre 1995)”, vol. 2], pàgs. 1 117-1 131.
  • A.M. Puig i altres: La Roses d’època visigòtica en el subsòl de la ciutadella (Alt Empordà): darreres investigacions, “Annals de l’Institut d’Estudis Gironins” (Girona), XXXVII (1996-97), [“Hispània i Roma. D’August a Carlemany. Congrés d’homenatge al Dr. Pere de Palol (novembre 1995), vol. 2], pàgs. 1011-1026.
  • S.F. Ramallo, E. RUIZ, M. del C. Berrocal: Un contexto cerámico del primer cuarto del siglo VII en Cartagena, “Arqueomediterrània” (Barcelona), 2 (1997), [“Actes de la taula rodona sobre els contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles IV-X). Badalona 1996”], pàgs. 203-228.
  • J.A. Remolà: El comerç marítim durant el tardoimperi: el cas de Tàrraco a través de les àmfores, tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona 1996.
  • V. Revilla i altres: El nivell d’amortització del Cardo Maximus d’lluro, “Arqueomediterrània” (Barcelona). 2 (1997), [“Actes de la taula rodona sobre els contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles IV-X). Badalona 1996”], pàgs. 101-119.
  • L. Sagui: Crypta Balbi. Lo scavo: stratigrafia e materiali, dins I materiali residui nello scavo archeologico, Roma 1996, pàgs. 171-183.
  • TED’A (Taller-Escola d’Arqueologia): Un abocador del segle V d.C. en el fòrum provincial de Tàrraco, col. “Memòries d’excavació”, 2, Tarragona 1989.
  • S. Tortorella: La ceramica fine da mensa africana dal IV al VII secolo d.C., dins A.
  • A. Giardina, Le merci negli insediamenti. Società romana e impero tardoantico, vol. III. Roma 1986, pàgs. 211-225.
  • F. Tuset: La vil·la Fortunatus de Fraga, dins Historia. Política, societat i cultura dels Països Catalans, vol. 1, Els temps prehistòrics i antics fins al segle V. Barcelona 1996, pàgs. 372-373.