Les ciutats i l’urbanisme a l’antiguitat tardana

Vista aèria de la part alta de la ciutat de Tarragona, que correspon a l’àmbit del recinte de culte imperial, el fòrum provincial i el circ de la ciutat romana.

ECSA - J. Todó

Parlar de la ciutat romana tardana al nord-est peninsular significa, d’entrada, situar-se en un debat que afecta tot l’àmbit occidental de l’Imperi i que oscil·la entre dues posicions ideològiques enfrontades. D’una banda, la que defineix el final del món romà antic com una autèntica ruïna, tal com assenyala A. Carandini, que afirma que “la catastrofe del mondo antico non è una ideologia ma un fatto” (Carandini, 1993), o, en un pla més concret i més proper, la que considera, com fa T.F. Glick, que les ciutats estan completament abandonades quan arriba l’islam (Glick, 1991). De l’altra, la que es vol escapar d’aquest clixé historiogràfic de la “teologia de la decadència”, tal com diu C. Wickham (1994) o, el que és el mateix, exorcitzar l’espectre de la catàstrofe, tal com assenyala L. Cracco Ruggini (1993). Ambdós autors defensen la idea d’una profunda transformació del món urbà (Keay, 1991; Arce, 1993). Al capdavall assistim a una confrontació ideològica entre dues postures radicals, la que defensa la continuïtat de la ciutat clàssica i la que nega aquesta continuïtat i defensa que hi hagué una clara ruptura amb el món medieval posterior. En un intent de salvar aquestes dues posicions radicalment oposades, C. Wickham (1994) proposa definir un assentament humà com a fet urbà si manté o arriba a tenir una relativa concentració demogràfica, porta a terme activitats econòmiques estructuralment diferents a les desenvolupades al medi rural en actuar més enllà del simple mercat local, i té un cert paper administratiu, civil o eclesiàstic. Rebutja expressament el fet urbanístic, que és un dels puntals entorn del qual s’instal·la la discussió radical entre continuistes i rupturistes. Però, com ja ha estat proposat, entre d’altres pel mateix C. Wickham (1988), cal valorar el fet urbà de l’antiguitat tardana en dos àmbits diferents: pel que fa al seu urbanisme —“conjunt de construccions que constitueixen la ciutat”— i pel que fa a la continuïtat funcional —“comunitat organitzada i regida per institucions” (Durliat, 1981)—.

Un bon estudi de l’urbanisme del període corresponent a l’antiguitat tardana obliga, igual que passaria per a qualsevol altre període de l’antiguitat, a emprar alhora la documentació provinent de la intervenció arqueològica, la documentació escrita, la cartografia i les traces urbanes posteriors a aquest període o actuals en el cas que la vida d’una ciutat hagi arribat fins el món contemporani (Giralt-Tuset, 1993). I caracteritzar els assentaments humans del nord-est peninsular significa tenir presents dos factors que marcaran la regió històricament: la presència —el pes— de l’administració imperial fins molt tard i la manifesta presència política visigòtica. Ambdós factors són interpretats com a elements de continuïtat de la definició romana de ciutat (Giralt-Tuset, 1993) en un període en què el cristianisme actua com a eix vertebrador de la transformació de la societat.

Igualment, els temes i problemes que aquí discutirem referents a les transformacions urbanes de l’antiguitat tardana al nord-est peninsular només poden ser enfocats tenint en compte les qüestions precedents a aquest període històric, és a dir, tot el que comporta el món imperial romà i sense obviar, és clar, la seva possible continuïtat o transformació en el període islàmic i cristià medieval.

Hi ha algunes experiències fora del nostre país que val la pena ressaltar ja que demostren la importància d’un treball d’aquestes característiques. Els resultats obtinguts pel grup Topographie chrétienne des cités de la Gaule (Gauthier, 1986-96) són realment enriquidors per al coneixement d’aquesta temàtica a la Gàl·lia (Duval, 1995). Això mateix passa amb el projecte iniciat a Itàlia, del qual ja s’han publicat alguns resultats i que ha tingut com a conseqüència un altre tipus de resultats adreçats a l’estudi de nuclis urbans medievals i a la seva protecció des del punt de vista del patrimoni (Demeglio-Lambert, 1992).

El cristianisme com a fenomen dinamitzador

Entre els segles IV i VI, en el marc del que havia estat la ciutat romana clàssica, es materialitza el que la investigació ha acordat d’anomenar una topografia cristiana, constituïda per una sèrie d’edificis de culte, entorn dels quals s’articularà el nucli urbà, bo i definint la imatge de la ciutat de l’antiguitat tardana i determinant la imatge de la ciutat altmedieval. Aquests edificis s’han d’entendre com a elements simples de conjunts complexos. D’una banda, com a simples punts forts d’una trama urbana i, de l’altra, com a nusos d’una xarxa els fils de la qual estan constituïts pels itineraris devocionals sorgits del calendari litúrgic, ja que abans i independentment que es definís una litúrgia estacional, la comunitat guiada pel seu bisbe es reunia en llocs concrets per a celebracions precises, aniversaris dels màrtirs o vigílies de les grans festivitats.

Les transformacions que pateix la ciutat clàssica a causa de la implantació del cristianisme generen grans canvis en la seva estructura espacial per tal d’adaptar-la a les noves necessitats urbanes. D’aquesta manera, es desenvolupa un nou concepte de model territorial.

A la Península Ibèrica els monuments cristians han estat sempre estudiats de manera individual. S’ha intentat establir tipologies dels seus traçats iconogràfics, a partir de paral·lelismes arquitectònics molt distants d’Hispània, que només tracten la problemàtica des del punt de vista arquitectònic. Recentment, però, s’ha proposat també d’establir els esquemes de l’organització dels espais litúrgics de les esglésies hispàniques. Aquest treball suposa un avenç en aquest plantejament, ja que es perfila la identificació d’esglésies rurals amb funcions parroquials, fet que comporta la necessitat de la integració de l’arquitectura cristiana en el paisatge urbà i territorial (Gurt, Ripoll, Godoy, 1994; Godoy, 1995).

La pervivència de la xarxa urbana

Traçat hipotètic d’alguns carrers i de la muralla de lesso (Guissona), a partir de l’estudi de la topografia arqueològica.

d. Pera i d. Guitart

Llevat de Tàrraco, fundada ja abans, l’arqueologia assenyala el pas del segle II a l’I aC com un moment clau per a l’establiment d’una xarxa urbana a Catalunya. Devia ser aleshores quan es fundaren Empòrion, Bètulo (Badalona), lluro (Mataró), Gerunda, Iesso (Guissona) i Eso (Isona). Resten, però, un conjunt important de centres que completen la configuració de la xarxa urbana del territori i dels quals amb les dades actuals encara no es pot precisar la cronologia fundacional, tot i que no podem descartar que siguin fundacions atribuïbles, almenys algunes, al mateix període: Ilerda, Dertosa, lulia Livica (Llívia), Sigarra (els Prats de Rei), Aquae Calidae (Caldes de Montbui), Ègara (Terrassa), Auso (Vic), Aquis Voconis (Caldes de Malavella), Blandae (Blanes) i Rhode (Roses). August, ja pràcticament al canvi d’era, fundà Bàrcino, que molt probablement representà, si no la darrera de les fundacions urbanes, almenys la que realment completà la xarxa urbana del nord-est peninsular en època antiga.

En aquelles de les quals tenim informació arqueològica suficient, podem observar que es tracta de fundacions de nova planta de petites dimensions aixecades a partir d’una planta urbanística regular dins un perímetre emmurallat també de perímetre regular.

Si ens atenim a la informació proporcionada per l’arqueologia veurem que aquest fenomen urbanístic es consolidarà durant el segle I de la nostra era i es monumentalitzarà entre l’any 90 i el 160, anys en què serà instal·lada una gran part de la decoració escultòrica dels fòrums de les ciutats, tot indicant la vitalitat de la xarxa urbana del país. Així ens ho mostra la documentació epigràfica dels pedestals que suportaven aquestes escultures (Mayer, 1997). Aquesta activitat decreix a partir de la segona meitat del segle II i la detecció de la reutilització de pedestals s’interpreta com un canvi important dins la dinàmica dels nostres centres urbans. Poc temps després l’epigrafia monumental ja només ens mostrarà la fidelitat del poder municipal als emperadors. Justament gràcies a aquesta fidelitat coneixem la continuïtat del poder municipal a Bàrcino durant el segle IV, amb una dedicació a l’emperador Maximià —al final del segle IV encara tenim el testimoni d’un pedestal amb dedicació—, a Tàrraco, on tenim el testimoni d’una dedicació als emperadors Lleó i Antemi, ja a la segona meitat del segle V (468-472), i a Sigarra, on també tenim un pedestal amb una dedicació a l’emperador Maximià feta per l’ordo Segarrensis. Des del punt de vista social, els estudis prosopogràfics mostren com el segle II significa l’eclosió social de les reformes plantejades en època d’August.

Evolució i transformació de l’urbanisme heretat de l’època imperial

A les ciutats que componen la xarxa urbana antiga al nord-est peninsular, com a la resta d’Hispània, es comprova un progressiu abandonament més o menys accentuat —fonamentalment de l’ús— de les infraestructures urbanístiques heretades de la ciutat clàssica, que esdevenen símbols ja sense gaire sentit dins la societat. Aquest procés és gradual i desigual, ja que sembla que afecta primer més un tipus d’edificis —els destinats als espectacles— que no pas uns altres —-fora, termes, serveis— i dependrà molt del context històric de cada ciutat. Les dades de què disposem actualment, malgrat que no són tan abundants com voldríem, ens permeten confirmar aquesta realitat.

Durant el període de l’antiguitat tardana desapareixen de les ciutats els edificis d’espectacles, un del símbols més preuats de les ciutats de l’antiguitat. Més que desaparèixer físicament, deixen de tenir la funcionalitat per a la qual van ser creats, ja que les seves grans arquitectures —amb una degradació física evident— continuen presents, com veurem, abandonades o reutilitzades, però marcant l’urbanisme de la ciutat. No hi ha notícia que aquest tipus d’edifici fos mantingut com a tal en època medieval, bé sigui en la ciutat islàmica o en la cristiana. Al nord-est peninsular estem limitats al cas de Tàrraco, que, llevat el petit amfiteatre d’Empúries abandonat ja en època clàssica, és l’única ciutat que disposa d’aquest tipus d’edifici.

Independentment de les dades arqueològiques que ens indiquen en quin moment aquests edificis van deixar de ser utilitzats per a la funció per a la qual havien estat construïts —segle V—, és interessant veure quan deixen de fer-se realment els espectacles, fonamentalment d’amfiteatre i de circ. Sembla que es continuaren fent aquest tipus d’espectacles després de l’abandonament dels edificis, la qual cosa fa suposar que la ciutat de l’antiguitat tardana diposava d’espais apropiats o improvisats per a aquests usos. Una font textual referida a Tàrraco ens informa d’aquesta qüestió. El rei Sisebut entre el 614 i el 620 recrimina al bisbe metropolità —Eusebi— la seva assistència a espectacles d’aquest tipus. Si tenim en compte les dades que proporciona l’arqueologia, és evident que aquests actes tenien un altre lloc de celebració dins la ciutat que no era ni el circ ni l’amfiteatre; el primer es va convertir en un espai d’hàbitat a partir del segle V —excepte, segons sembla, una part convertida en nucli religiós— i el segon es començà a abandonar al segle V i posteriorment s’implantà a la seva arena una església memoria. Tampoc no se celebraven al teatre, abandonat i reocupat molt més aviat que els dos edificis anteriors (Roca, 1982-83). Sembla evident que, malgrat haver-se abandonat els edificis d’espectacles, un costum tan romà com els espectacles d’amfiteatre i de circ continua —no sabem si esporàdicament— a la ciutat de l’antiguitat tardana, bé que en espais diferents habilitats dins la mateixa ciutat (Giralt-Tuset, 1993).

Vista aèria d’un sector del nucli antic de la ciutat de Barcelona, on el traçat dels actuals carrers permet distingir el perímetre de les muralles del segle IV.

J. Todó

Pel que fa als fora, un cop més disposem de poques dades i la informació prové d’un nombre de ciutats molt limitat, amb resultats molt diferents. Així, mentre a Tàrraco el fòrum de la colònia sembla que devia estar abandonat a partir del segle IV, el fòrum provincial, del qual es disposa d’un conjunt de dades molt superior al primer, es devia abandonar i transformar durant el segle V. A Bàrcino, com ja hem dit, encara s’ha localitzat un pedestal amb dedicació del final del segle IV, que hem de suposar que era situat al fòrum. Igualment, no sembla que es desmunti la seva plaça fins que es comença a construir el palau episcopal a partir del segle VI, que serà quan es faran servir els pedestals de la plaça per a la fonamentació del palau. Mentre que per la primera dada epigráfica podem deduir que el fòrum de Bàrcino segueix en ús al final del segle IV, d’aquesta altra dada no en podem deduir el mateix. Tan sols, això sí, que la infraestructura com a tal no va ser desmuntada fins poc abans de la construcció del palau episcopal. Fins aquell moment podem considerar que encara era ben delimitat l’espai públic del fòrum de Barcelona. Dues ciutats més proporcionen dades de gran precisió arqueològica referents a l’abandonament dels seus respectius fora. Es tracta de Bètulo i Empòrion. En tots dos casos, al final del segle I sembla que es produeix l’abandonament d’aquestes estructures, si no totalment almenys parcialment. Quatre casos que descriuen tres situacions diferents i que donaran lloc a quatre realitats urbanes diferents durant l’antiguitat tardana.

També els pocs exemples d’edificis termals coneguts, només a Bàrcino i Bètulo, mostren el seu abandonament i transformació. En aquest cas, encara que coneixem pocs edificis, podem utilitzar altres dades que ens informen indirectament de l’ús que tenien. És molt simptomàtic que en ciutats com Tàrraco es constati la construcció, durant l’antiguitat tardana, de cisternes. Probablement indiquen la fallida de les aportacions d’aigua corrent, fet que devia afectar el proveïment de les termes públiques.

J.P. Brogiolo (1994) i S. Gelichi (1994) fan servir l’expressió città ad isole per a definir les ciutats altmedievals del nord d’Itàlia. Es refereixen a un model urbà caracteritzat per la desarticulació del teixit urbanístic i la disminució de la densitat poblacional, que ajuda a comprendre la imatge de la città vouta, de les descripcions de la Roma del final del segle VI fetes per Gregori Magne (Meneghini-Santangeli, 1993). Aquesta imatge és la que, en gran part, dóna peu a la definició de la ciutat antiga tardana com a ciutat polièdrica, articulada sobre un conjunt de punts forts creats, tal com ja hem anunciat, per la mateixa dinàmica de creixement de la comunitat cristiana urbana (Cantino-Wataghin, 1995). En el nostre cas, creiem que és una terminologia perfectament aplicable a la ciutat d’Empòrion. Cal distingir dins d’aquesta definició fenòmens paral·lels i complementaris, segurament d’una mateixa dinàmica però alhora diferents. D’una banda, la desestructuració de la trama urbana, fet que significaria una ruptura amb la capacitat de planificació urbanística de la ciutat clàssica —relativa, ja que hi ha casos com Tàrraco o Bàrcino on es manté més o menys el sentit de la urbanística clàssica— i el manteniment de serveis. D’altra banda, el canvi d’ús dels espais urbans mateixos; s’entén, en aquest cas, les grans infraestructures arquitectòniques públiques en procés d’abandonament, el seu espoli en molts casos, o l’aparició d’abocadors urbans en el seu interior.

El grau de coneixement que tenim de tots aquells nuclis de població que mostren que tenen activitat durant l’antiguitat tardana, ja sigui a partir de les fonts textuals, o bé de les epigràfiques o arqueològiques, és molt divers, però, malgrat tot, és possible en alguns casos determinar les característiques d’aquesta xarxa de nuclis poblacionals que estructuren el país durant aquests segles. De totes elles, probablement les més ben definides són Tàrraco, Bàrcino i Gerunda, gràcies a la presència de les muralles que les envolten, republicanes conservades i restaurades en el primer cas, noves i folrant les augustinianes en el segon, i noves remuntant les republicanes en el tercer. En algunes tenim indicis de l’existència d’una muralla que definiria un perímetre. L’exemple més clar és Empòrion, en què la topografia ajuda a definir el nucli d’hàbitat, mentre que en casos com Auso és poc indicatiu respecte al que devia ser el nucli habitat. Pel que fa a la resta, ens ajuden a determinar el perímetre de la ciutat altres indicatius, com les necròpolis periurbanes o els edificis cristians assentats a la vorada de les vies que arriben als nuclis d’hàbitat. Els casos extrems són els d’Aquis Voconis i Sigarra, dels quals coneixem una necròpoli però no sabem res del nucli d’hàbitat en aquest moment. D’Ègara, en coneixem el grup episcopal però no el nucli d’hàbitat; fins i tot se’n posa en dubte l’existència en època romana tardana. Fins fa ben poc tampoc no es tenien dades sobre la ciutat d’Urgellum, coneguda com a seu episcopal. En parlarem més endavant.

Amb aquestes dades a la mà, llevat de les tres primeres ciutats esmentades i possiblement de Dertosa, podem pensar en una reducció del perímetre dels espais habitats que s’aglutinaran entorn o al peu de l’església principal. Els casos de Roses, lesso i lluro són els més il·lustratius. Possiblement l’exemple més clar és Empòrion, que trasllada el nucli d’hàbitat, bo i creant-ne un de nou de dimensions molt més reduïdes, fet gens desconegut, com podem veure a Convenae (Sant-Bertran-de-Comenges). Pel que fa als entramats urbans, és evident que en els casos en què hi ha hagut una reducció de l’espai habitat ha tingut tendència a desaparèixer i podem parlar de la desestructuració de l’entramat urbà. El cas del cardo maximus d’Iluro és ben il·lustratiu. Encara que el seu gran col·lector va ser reparat durant el segle IV, al final del segle V sembla amortitzat com a carrer. Tanmateix, no sempre devia ser així. A Bètulo hi ha indicis que fan pensar que alguns elements de la trama urbana continuen funcionant durant tota l’antiguitat tardana. Aquest fet és molt més evident en aquelles ciutats on no hi ha reducció del perímetre habitat. En aquestes ciutats, o bé la trama urbana de la ciutat altimperial continua caracteritzant la seva planta o, quan no hi és, la gran edilícia pública i privada de temps ja pretèrits obligarà a la creació d’una xarxa viària que es justificarà amb una racionalitat de temps anteriors que no té cap relació amb les noves necessitats de la ciutat. Podem observar tot això a les ciutats de Bàrcino i Tàrraco. Probablement, a Bàrcino les grans domus devien reproduir el mateix model urbà que havia tingut la ciutat de l’Alt Imperi i mantenen la xarxa viària sense gaires alteracions. Amb el temps, algun dels seus carrers serà més o menys ocupat per la propietat privada —domus del carrer Bisbe Caçador— però sense que el carrer deixi de funcionar. En altres, tal com passa amb el grup episcopal, sembla que realment hi ha anul·lació d’algun carrer, però curiosament l’eix com a tal perviu i es converteix en un corredor de circulació privat. Finalment, existeix el cas de l’obertura de nous carrers que divideixen les insulae interiorment, mantenint, però, les orientacions marcades pel cadastre augustià. Aquesta xarxa viària es caracteritza per uns paviments amb preparació de tègules piconades, fenomen típic de l’època —recordem Ginebra i, més a prop, Bètulo— i la desaparició de les clavegueres, que són substituïdes per pous cecs (Granados, 1987; Granados i altres, 1993; Raya de Cárdenas-Miró, 1994). Són actuacions que sembla que mostren una actitud dominant de l’activitat privada sobre la res publica, encara que en el cas del grup episcopal i a l’època en què segurament es produeix el fet, tots dos poders es confonen clarament. No destacarem l’ocupació de l’intervalum, perquè sembla clarament un fenomen anterior. A Tàrraco, pel que es coneix, la situació és en part diferent a la que s’ha conservat a Bàrcino. A la zona ocupada pel fòrum provincial, i més concretament per la plaça de representació, sembla clar que s’estan construint hàbitats i possiblement illes de cases aprofitant les estructures del fòrum mateix, de tal manera que es crea una xarxa viària absolutament dependent de l’orientació d’un urbanisme amb el qual ja no es té res a veure. Hem parlat de desestructuració de la trama urbana com la manifestació més clara de la manca de capacitat per a la planificació urbanística a la manera de la ciutat clàssica. El que veritablement passa és que assistim a la progressiva renúncia a un urbanisme que ja no respon a les necessitats i a l’estructura social del moment, renúncia que es fa més difícil en els llocs on el passat és encara part del present.

És palès el progressiu abandonament de serveis fonamentals de la ciutat clàssica, com la portada d’aigües a les ciutats o l’eliminació de les aigües residuals. Un cop més, les ciutats litorals són les que aporten més dades. Ciutats com lluro, Bàrcino i Tàrraco mostren l’abandonament de la xarxa de clavegueram i les conduccions d’aigua a les ciutats, i la seva substitució per pous morts —Bàrcino—, en el cas de les aigües residuals, i cisternes —Tàrraco— per a recollir l’aigua de pluja. A lluro les clavegueres del sector més monumental de la ciutat s’abandonen ja a partir del segle III, mentre que el sector meridional —el desguàs del cardo maximus reparat al segle IV— funcionarà fins el final del segle V. Això mateix passa a Tàrraco, on també es detecta l’abandonament de col·lectors d’aigües residuals al final del segle III i durant el segle IV; els aqüeductes que portaven l’aigua a la ciutat també s’abandonen durant el període de l’antiguitat tardana. És ara quan es detecta el funcionament en diferents punts de la ciutat de grans cisternes per a recollir i conservar l’aigua de pluja o subterrània que substituirà l’aportada pels aqüeductes.

El canvi d’ús dels espais urbans afecta fonamentalment les grans infraestructures públiques (Manacorda, 1993), que en molts casos seran privatitzades parcialment o totalment, encara que, com veurem, també hi ha altres canvis que ajuden a configurar la nova semblança de la ciutat de l’antiguitat tardana. D’una banda, la reconversió d’espais privats en públics —grup episcopal de Bàrcino— i de l’altra el canvi d’ús de molts espais públics, que continuaran essent-ho —les termes d’Empòrion convertides en església funerària; l’amfiteatre de Tàrraco en el qual es construeix una església memoria; el circ de la mateixa ciutat on sembla que també s’arriba a reutilitzar una de les seves voltes com a església; i el temple dedicat al culte imperial, que sembla que va ser ocupat per l’església episcopal de Tàrraco—. De fet, hi ha tot un seguit de testimonis dins la legislació baiximperial referents a l’enderrocament de les edificacions públiques en desús com també a l’ocupació (398) (Codi Teodosià, 15.1.40; Codi de Justinià, 8.12.15), venda (401) (Codi Teodosià, 15.1.41) i donació directa de propietats públiques amb l’única condició de no espoliar els edificis rebuts (405) (Codi Teodosià, 15.1.43).

Un dels testimonis més evidents i notoris que marquen un canvi de la ciutat clàssica a la de l’antiguitat tardana és la reutilització sistemàtica de materials constructius i constructius ornamentals provinents dels edificis de representació corresponents a la ciutat clàssica. Moltes vegades aquesta evidència s’interpreta com un símptoma de decadència edilícia. Sembla evident que l’espoli i la reutilització d’elements constructius indica clarament una ruptura ideològica envers el passat social de la ciutat (Riu i Barrera, 1993) i suposa una valoració diferent dels espais públics (Ruiz de Arbulo, 1993). L’espoli, però, sembla des de molt aviat una activitat controlada i regulada. Així, l’any 397 una llei imperial autoritza la reutilització de materials provinents de l’enderrocament dels temples en la construcció o reparació d’estructures arquitectòniques de caràcter públic, com per exemple les muralles de les ciutats (Codi Teodosià, 15.1.34 i 36, edició de Mommsen i Mayer, 1905; Arce, 1982). De fet, J. Alchermes, fent referència a la reutilització de materials constructius a les ciutats romanes durant el Baix Imperi, assenyala que els contemporanis no parlaven d’espoli —spolia— sinó de pedres retornades a la vida —rediviva saxa o lapis redivivus— (Alchermes, 1994). Per tant, és evident que no hi havia consciència que l’acció fos un espoli. N. Duval recalca que la reutilització de material constructiu ornamental no ha de significar que a la base no hi hagi un programa edilici coherent (Duval, 1983).

Veurem, però, que, malgrat que es tracta d’un fenomen generalitzat, no respon a les mateixes motivacions ni es produeix en un mateix moment cronològic. Un cop més diverses ciutats del nord-est peninsular ens informen en aquest punt. En el cas de Tàrraco, s’observa com restes constructives de la zona del teatre acaben formant part de construccions tardanes (Roca, 1982-83) i com el circ perd els seus seients de pedra a partir del segle V mentre es va convertint en zona d’hàbitat. A Bètulo i a Bàrcino veiem directament com elements de decoració arquitectònica acaben com a elements constructius en els fonaments i els murs de l’hàbitat més tardà de la ciutat. En els tres casos es tracta d’un espoli d’edificis públics —també en el cas de Bètulo i Bàrcino ja que ens trobem molt a prop del fòrum de la ciutat— per cobrir unes necessitats privades. Però sembla clar que la majoria de vegades, darrere d’aquesta activitat hi ha els poders públics de les ciutats. Els exemples són variats i es produeixen en temps diferents, fet que indica clarament que la reutilització és una pràctica que forma part de la dinàmica edilícia de l’antiguitat tardana. Els casos més espectaculars els tenim a Bàrcino. Durant l’antiguitat tardana, per construir el nou parament exterior i les torres de la muralla de la ciutat s’aprofitaren una gran quantitat d’elements constructius procedents de les antigues necròpolis altimperials de la periferia de la ciutat; per a fonamentar la possible segona església en creu del grup episcopal s’utilitzaren tambors de columna; i finalment es reutilitzaren pedestals del fòrum per a fonamentar les dependències del possible palau episcopal. En el primer cas, sembla que ens podem situar al final del segle III o el començament del segle IV, la qual cosa vol dir que les antigues necròpolis deixen de tenir un sentit topogràfic i de ser un referent social per a la ciutat a partir d’aquesta època. En el segon i tercer casos ens situem al final del segle VI o el començament del segle VII i contràriament al primer cas això indicaria la possible permanència dels pedestals en el seu lloc originari —ateses les seves característiques físiques no creiem en diferents trasllats en el temps—, la plaça del fòrum, fins molt tard. Semblantment al que succeí a Bàrcino devia passar a Gerunda, on la muralla corresponent a l’antiguitat tardana segueix, igual que a Bàrcino, el traçat de la muralla fundacional i es construeix segurament a la mateixa època, aprofitant elements procedents d’antigues necròpolis. Tàrraco també ofereix exemples de reutilització de material constructiu en una edilícia sens dubte de caràcter públic. En són un clar testimoni les tres grans sales construïdes perpendicularment contra el mur de tancament de l’antic recinte de culte imperial al fòrum provincial, interpretades com a dependències del palau episcopal, datades al final del segle V o molt al principi del segle VI, i la columneta feta amb columnes i capitells reaprofitats apareguda a l’exterior de la cantonada nord-est del fòrum provincial (plaça Rovellat), datable a partir del segle V. Menys espectacular que els casos anteriors és el reaprofitament de material sumptuari en les reparacions observades a la xarxa del clavegueram corresponent al cardo maximus d’Iluro, datades al segle IV.

Finalment, un altre fenomen que caracteritza les ciutats de l’antiguitat tardana és la utilització d’espais situats dins del teixit urbà mateix per tal de concentrar-hi les deixalles produïdes pels mateixos habitants. Són grans abocadors que per les seves característiques —tipus de material concentrat, durada en el temps i situació en l’espai— podem pensar que responen a iniciatives públiques. Els exemples més voluminosos corresponen als localitzats a la ciutat de Tàrraco, un dins l’edifici de l’Antiga Audiència i l’altre al carrer de Vila-roma. En el primer cas, l’edifici de l’Antiga Audiència es correspon amb la torre de l’angle occidental de la terrassa de la gran plaça del fòrum provincial. Aquesta torre constituïa un accés al fòrum des del circ de la ciutat (Dupré-Carreté, 1993). L’abandonament d’aquest accés es produeix durant la segona meitat del segle V i damunt de la fase d’abandonament apareix l’abocador, caracteritzat per la presència de matèria orgànica, fauna, cendres, nombrosos fragments ceràmics, fragments de vidre i retalls de metalls, tot colgant l’escala i el forat d’escala per a accedir al fòrum. L’anàlisi del material arqueològic permet situar la creació de l’abocador al final del segle V i la seva utilització es devia allargar fins entrat el segle VII (Aquilué, 1991). En el segon cas, es tracta d’un abocador que reomplia un gran forat cavat a la plaça del fòrum provincial, quan l’enllosat de la plaça ja havia desaparegut. El material trobat defineix molt bé el caràcter d’abocador públic, amb presència molt abundant de ceràmica de taula i cuina, àmfores, vidres, objectes de metall, os i pedra, restes constructives procedents dels revestiments dels edificis de la zona, vestigis de teulades, i restes de fauna pertanyents tant a animals per al consum (vaques, ovelles, cabres i porcs) com a animals de tir (bous, cavalls, ases) i animals domèstics (gossos i gats). La utilització d’aquest abocador se situa a mitjan segle V (TED’A, 1989). En d’altres ciutats hi ha exemples d’abocadors de menys entitat. Podríem citar els abocadors localitzats a Empòrion, a Sant Martí, que reomplen forats fets a la roca del turó.

La població que ocupa i llança les deixalles en aquests dos punts de la ciutat de Tàrraco ha trencat amb el passat monumental del sector i crea allí mateix una nova dinàmica urbana difícil de copsar però organitzada des del punt de vista de la col·lectivitat, tot reutilitzant els espais públics per a les seves necessitats, encara que sigui per a acumular-hi i cremar-hi les deixalles, producte —com mostren els estudis de detall— d’una intensa activitat d’ultramar. Aquest fet dóna entenent que la societat que s’organitza d’aquesta manera no és simplement un col·lectiu de subsistència.

La nova monumentalització de les ciutats: muralles, torres i portes

Detall d’un acroteri d’època augustal trobat l’any 1989 en unes excavacions a la ciutat d’Iluro, l’actual Mataró, reaprofitat com a coberta de claveguera del cardo maximus en ser reparat vers el primer quart del segle IV.

Arxiu fotogràfic de l’àrea d’intervenció arqueològica del Museu de Mataró

Autors com J. Arce (1993) assenyalen una recuperació del fenomen urbà a Hispània entre els segles IV i V. Aquesta recuperació es materialitzarà, en gran part, en la construcció de noves muralles que encerclaran les ciutats, la qual cosa d’una banda suposarà un esforç considerable i de l’altra deixa entreveure el potencial, no sempre valorat, d’aquestes ciutats.

L’organització del teixit urbà de l’urbs i del suburbium girarà, doncs, entorn de la murada, que és present en pràcticament totes les ciutats de l’antiguitat tardana i vertebrarà els límits de la ciutat. Les ciutats es tornen a envoltar d’una muralla tal com havia passat en època republicana o durant els primers temps de l’Imperi. Ara, però, lluny dels temps d’expansió de Roma i de la seva política de colonització, es planteja el motiu que va estimular-ne la construcció. Si es tracta de defensar o de monumentalitzar la ciutat d’acord amb la imatge de la civitas christiana o bé si ens trobem davant d’una realitat arquitectònica amb un sentit únicament espiritual, és a dir, davant del que podríem anomenar una muralla simbòlica, ja que no podem parlar del pomerium perquè aquest feia temps que havia perdut la seva concepció original.

En primer lloc, i des del punt de vista de l’organització del teixit urbà, sembla que es pot afirmar que la muralla provoca un aïllament entre un espai i l’altre, independentment de la seva possible utilitat. A l’antiguitat tardana, el recinte murari està diferenciat en dos espais. Per una part l’ocupat pel nucli urbà en si mateix i per l’altra el suburbium. Pel que fa al seu sentit de delimitació d’un espai fortificat, de defensa, la muralla aureliana de Roma, amb les seves restauracions i modificacions, n’és un exemple paradigmàtic. Recordem els treballs realitzats per Honori i Arcadi, entre els anys 401 i 402, sota la inspiració d’Estilicó, amb l’objectiu de doblar l’alçada del parament, construir un nou pas de ronda i convertir l’antic en una galeria coberta. També cal assenyalar les restauracions fetes per Belisari i Teodoric durant el segle VI (Coarelli, 1974; Richardson, 1992). Per tant, no podem negar un sentit defensiu i alhora monumental en el cas de Roma, sentit que molt probablement es repeteix en la majoria de casos coneguts.

La historiografia tradicional situava la construcció dels recintes emmurallats en moments d’inseguretat, normalment en relació amb les invasions del segle III. Tant la construcció mateixa com les remodelacions i transformacions posteriors no responen a simples estructures defensives o a la seva monumentalització sinó que poden ser contemplades, també, des del punt de vista simbòlic. La valoració simbòlica de la muralla —muralla construïda amb finalitat simbòlica— comporta una interpretació espiritual de l’urbs i dels seus suburbio. Es tracta, al capdavall, d’una nova imatge de la ciutat, la civitas christiana. A la iconografia, aquestes ciutats es representen com una abstracció, on els centres de culte més importants —situats tant a l’interior com a l’exterior del recinte murari— queden encerclats per la muralla. En aquest sentit, alguns investigadors fins i tot parlen de città chuisa (Cavallo, 1989). L’exemple del mosaic de l’església de Sant Jordi de Madaba és el que millor descriu aquest fet. En aquest mosaic es representen els punts geogràfics i urbans de la zona, el riu Jordà, el llac de Tiberíades, Jericó i la ciutat santa de Jerusalem. La iconografia d’Hagia Polis sembla que assumeix fórmules sintètiques, ja que els edificis més representatius apareixen tancats dins del perímetre de la muralla. També hi ha nombrosos casos —particularment a Ravenna o a Santa Maria la Major de Roma— on apareix la representació de la Jerusalem Celestial, en aquest cas amb la muralla decorada simulant pedreria. Això mateix es pot observar a la muralla de Le Mans, on els carreus ordenats segons diferents registres també imiten aquest efecte ornamental (Cantino-Wataghin, 1992 i 1995; Deschamps-Vaginay, 1990). L’existència d’una litúrgia estacional molt implantada (Baldovin, 1987), que a la pràctica es duia a terme tant intra muros com fora de la civitas, devia reforçar aquest sentit simbòlic i espiritual del recinte murari. Segurament, l’existència d’aquesta litúrgia estacional va arribar a influir en el disseny, la construcció i la monumentalització de les muralles, en gran part per la visió que en tenien els fidels quan prenien part en les processons que anaven fins els edificis de culte situats fora de les muralles i que després retornaven cap a l’interior del recinte emmurallat. És clar, doncs, que el sentit defensiu, imposant, s’anirà dotant d’un caràcter més simbòlic d’ordenació d’un espai cristianitzat.

Tram meridional de la muralla de Girona, al sector dit de les Àligues, on es pot veure, sobre el mur republicà tardà i baiximperial, les modificacions fetes en època carolíngia, amb l’afegit d’una torre troncocònica.

J.M. Nolla

La realitat arqueològica, sobretot a Hispània, no permet d’arribar on voldríem, en primer lloc perquè no coneixem totes les muralles urbanes, malgrat que en sabem l’existència i així ho recullen les fonts islàmiques que ens parlen de muralles —anteriors— que protegien les ciutats. Se citen els casos d’Oriola, Màlaga, Mèrida i Osca. També ens diuen que estaven malmeses en casos tan significatius com Còrdova o Toledo. En el cas de Sevilla, es diu que es va emmurallar (segons els textos va ser una obra completa i ex novo) al principi del segle IX, després d’una incursió víkinga. Sembla que podem deduir d’aquesta notícia que si abans hi havia muralla, aleshores ja no servia de res.

Quan hem parlat d’estructures urbanes, ja hem destacat que algunes de les ciutats del nostre territori mantenen, reforcen o construeixen muralles durant l’antiguitat tardana. Les tres més ben conegudes són les de Tàrraco, Bàrcino i Gerunda. A la ciutat de Tàrraco, sabem, a partir dels estudis arqueològics fets a la torre de Minerva, que l’antiga muralla republicana es repara durant l’antiguitat tardana. A Bàrcino, es folra exteriorment la muralla augustiana alhora que es realça i es dota de torres. A la darrera ciutat sembla que en gran part es fa una muralla de bell nou amb torres, resseguint el traçat de la muralla republicana, aprofitant-ne els fonaments, en un moment en què la muralla republicana encara era present i restà incorporada a la nova. Aquestes muralles es caracteritzen per un parament exterior de grans carreus (opus quadratum) —reaprofitats o no— i un farciment interior (opus caementicium). Situacions moit semblants a les que es donen a la muralla de Legio (Lleó) i a la molt discutida de Caesaraugusta (Saragossa). A Empòrion, el nou i reduït recinte de Sant Martí presenta les mateixes característiques quant a la manera de ser construït. Altres testimonis de la presència de muralles en aquest període són Auso (Vic) i Eso (Isona). No sabem res de la resta de nuclis habitats del territori que ens ocupa. Hem de pensar, però, que molt probablement aquest buit és fruit del desconeixement i que probablement ciutats com Dertosa o Ilerda tenien muralles.

Les escasses dades de què disposem per a situar el fenomen de la fortificació d’aquestes ciutats ens porta a dates molt primerenques del segle IV, encara que no hem de descartar dates més properes. Així sembla que ho indiquen les dades proporcionades per Eso, que ens fan avançar fins al segle V (Payà i altres, 1994). Aquest fet desfaria la creença d’una acció programada de gran abast territorial. Cal pensar, més aviat, en una acció individual de cada centre, programada i participant en els corrents ideologicopolítics del moment, que quedarien plasmats en la refortificació o alhora monumentalització de la muralla urbana. Amb el pas del temps i la progressiva cristianització de la societat, aquestes estructures acabarien dotant-se d’un valor simbòlic. És per això que, malgrat que van ser programades i construïdes o només començades tot just iniciat el període històric que ens ocupa, hi va haver voluntat d’acabar l’obra i mantenir-la o millorar-la en alguns casos. En aquest sentit, és molt significativa l’excavació efectuada a la muralla de Bàrcino a l’espai corresponent a la porta sud-est de la ciutat. Es constata que la porta fundacional geminada fou substituïda per una porta triforada flanquejada per torres semicirculars a l’exterior i a l’interior del recinte. Posteriorment, aquestes torres van ser desmuntades i substituïdes exteriorment per d’altres torres també semicirculars però d’un diàmetre superior —segurament molt altes i d’una gran monumentalitat—, i això va fer que calgués reformar els passos laterals de la porta triforada. Finalment, els passos laterals van ser suprimits. Cal situar la supressió dels passos laterals a partir del segle V, la qual cosa obliga a pensar que les torres semicirculars de flanqueig exterior de la porta tenen aquesta cronologia i que, lògicament, la porta triforada és anterior. Aquest exemple ens obliga a reflexionar sobre les datacions arqueològiques que podem donar a les muralles, ja que és evident que malgrat que van ser programades en un moment concret —tal com acabem de dir—, segurament no es van fer d’un sol cop i si més no es van modificar amb el temps. Per tant, ens podem trobar que quan datem, no datem la muralla en el seu conjunt sinó simplement fases puntuals.

Hàbitat urbà: cap a noves formes d’ocupació de l’espai urbà

La pregunta que ara ens hem de formular és si aquestes col·lectivitats responen a l’estil de vida urbà que coneixem de l’època romana imperial, el modus vivendi more romano. Per poder respondre només tenim un exemple, Bàrcino, que ens permet d’entrar en aquest plantejament. D’una banda, sant Pacià ens diu referint-se a la comunitat cristiana de la ciutat: “Encara sort que som de classe mitjana; altrament faríem allò que no avergonyeix alguns i algunes de més posició: tenir palaus de marbre, anar encongits de tant or com duen a sobre, arrossegar cues de seda, pintar-se de carmí”; no obstant això, “no els manquen, però, jardins i llocs de repòs arran de mar i vins exquisits, banquets esplèndids i un descans per a la seva vellesa” (Escrits dels bisbes, 1992, pàg. 82). D’altra banda, les intervencions arqueològiques fetes fins ara no tan sols constaten la pervivència de la retícula urbana fundacional sinó que també han posat en relleu l’existència de grans domus durant l’antiguitat tardana. A partir dels coneixements actuals, no sembla que aquestes domus ocupessin un sector concret de la ciutat sinó que es repartien a l’interior de l’urbs (Granados-Rodà, 1994). Això confirmaria el paisatge i el tarannà de la ciutat que descriu Pacià. Probablement aquestes domus devien reproduir el mateix model urbà que havia tingut la ciutat durant l’Alt Imperi —recordem la casa descoberta a la plaça de Sant Miquel (Raya de Cárdenas-Miró, 1994). Una d’aquestes domus del Baix Imperi es va descobrir a les excavacions fetes prop de la porta decumana sud-est, a l’actual centre cultural del Pati Llimona. Aquesta casa, amb unes petites termes, devia estar en funcionament fins al segle IV. Un altre cas —encara que es tracta d’un descobriment del 1860— és la domus que contenia el cèlebre mosaic circenc guardat al Museu d’Arqueologia de Catalunya, d’unes dimensions considerables, que segurament formava part d’una zona termal privada ja que durant la descoberta aparegueren restes de l’hipocaust just a sota. Aquesta casa es trobava prop del parament sud-est de la ciutat, a l’W de la porta decumana. Més ben coneguda és la domus del carrer Bisbe Caçador. Situada al S de la porta nord-est, al costat de la muralla, es tracta d’una casa amb peristil al voltant del qual s’estructuren totes les dependències. L’habitatge respecta el cadastre urbà, almenys en la seva primera fase, en què dóna a un cardo minor, encara que en una fase posterior ocupa part del carrer. La domus destaca per la seva rica decoració musiva i pictòrica. Ha estat possible identificar la imatge d’un cavaller entre les pintures que decoraven els paraments del peristil, propi del cicle iconogràfic de les venationes tan freqüent a l’Orient i a l’Occident romà al segle IV. La casa presenta també un conjunt termal de caràcter privat. Els objectes trobats als estrats d’abandonament de la casa mostren clarament el nivell social dels seus ocupants. També fou identificat un possible balneus just al lloc de la seu de l’actual Museu d’Història de la Ciutat, a la casa Padellàs, situada prop del parament de la muralla, al N de la porta nord-est. Encara que és molt difícil de contextualitzar, i per tant d’utilitzar com a testimoni de l’existència d’una residència en aquest sector de la ciutat, aquest possible balneus es pot datar sense cap mena de dubte dins del període de l’antiguitat tardana. Recordem tan sols, ja que és un tema àmpliament tractat dins d’aquesta obra, que una d’aquestes grans domus serà en part l’origen del complex episcopal. Aquesta casa devia ocupar l’extensió d’una insula de la ciutat, situada a l’extrem nord. Podem concloure que el panorama que sembla que es dedueix a través de l’arqueologia demostra que durant els segles IV i V la ciutat de Bàrcino presenta un cadastre urbà ocupat per grans domus. Malgrat no tenir un punt de referència clar dins el mateix sector geogràfic que ens serveixi per a comparar, pensem que el comportament edilici de Bàrcino als segles IV i V és molt particular.

Paral·lelament el fenomen de l’existència de grans domus a Bàrcino, es comencen a detectar altres formes d’hàbitat dins de les ciutats. Anteriorment ja hem comentat com a fet destacat i característic de l’època l’abandonament de les grans infraestructures públiques altimperials de les ciutats pel que fa a la funció a què eren destinades. Aquesta situació comportà dinàmiques diferents, el seu espoli, la reutilització de l’espai per a noves construccions públiques i l’aprofitament i reorganització de les antigues estructures com a espai d’hàbitat. Aquest darrer fenomen, encara que comença aviat, s’accentuà al final del període i convisqué amb un altre fenomen del qual parlarem a continuació, la transformació de les grans domus urbanes. La reconversió dels edificis públics en espais d’hàbitat és una característica generalitzada a totes les grans ciutats de l’Occident romà. Recordem només l’ocupació de les voltes de l’amfiteatre d’Arles o el que passà al circ de València (Ribera, 1998). AI NE d’Hispània cal citar els casos de les voltes del circ de Tàrraco i el de les termes de Bètulo, amb espais d’hàbitat associats a espais de producció. En el primer cas, l’inici del fenomen se situa dins del segle V.

Un cop més Bàrcino torna a ser un bon exemple. Es comprova com les grans domus que ocupen les insulae de la ciutat són transformades en un seguit de petits àmbits que constitueixen hàbitats en si mateixos. Es caracteritzen per reaprofitar en la seva construcció tot tipus de materials, fins i tot escultòrics. En tot cas, continuen respectant el cadastre urbà. Aquests tipus d’estructures han estat identificades a les dues insulae de la ciutat augustiana que es corresponen en gran part a l’actual plaça de Sant Miquel. La situada al NW estava ocupada originàriament per una domus i unes termes. Segons F. Pallarés (1969), damunt de les seves restes foren identificades algunes estructures d’hàbitat fetes amb pedra i fang. l’insula del SE correspon a una casa amb impluvium, i també a una sèrie de tabernae que s’obren a un cardo i a un decumanus de la retícula de la ciutat. Sense solució de continuïtat aparent, damunt de les estructures d’aquesta insula s’identifica una reforma urbanística completa. Malgrat que els testimonis d’aquesta reforma són escassos i mal conservats, es poden arribar a identificar una sèrie d’àmbits que poden correspondre a petits hàbitats ordenats a partir d’una nova retícula de carrers, dels quals ja hem parlat anteriorment. Els materials de construcció provenen d’altres edificis anteriors —fins i tot es fan servir restes d’antigues escultures— i, excepte un únic paviment d’opus signinum, la resta de paviments identificats són de terra batuda. La presència de pous i la identificació d’un forn, possiblement de pa, corroboren la hipòtesi que es tracta de petits habitatges. El que té el paviment d’opus signinum és el que ha donat els materials arqueològics més interessants — tots ells tractats en aquesta obra—, entre els quals destaca un anell amb la inscripció PAULUS/PETRUS. Els materials ceràmics trobats en la construcció permeten donar-ne una data de referència, que caldria situar a partir del segle V, potser força temps després d’aquesta data (Granados, 1987; Granados i altres, 1993; Raya de Cárdenas-Miró, 1994). Aquesta transformació en les formes d’hàbitat possiblement ens està indicant un canvi de la població, que viu ara intramurs de la ciutat.

Aquests nuclis són també espais de producció. Tàrraco, Bàrcino i Roses n’ofereixen exemples. En els tres casos es tracta de grans instal·lacions dedicades amb seguretat a la producció de vi i possiblement a la de garum, en el cas de Bàrcino (Beltran de Heredia, 1999), i només a la producció de garum a Roses. Aquest fet demostra la continuïtat funcional dels nuclis urbans no tan sols com a centres administratius i de poder sinó també com a centres amb capacitat per a gestionar i transformar els recursos que proporciona el territori i el seu hinterland en general. I això malgrat l’existència d’indicis que demostren que la relació entre els nuclis urbans i el seu territori està canviant de manera molt important.

El marc de la missió cristiana: bisbats i grups episcopals

Vista aèria des de migdia de l’antiga ciutat d’Empúries, amb el port, els suburbis i el petit nucli de Sant Martí d’Empúries.

ECSA - J. Todó

Hem apuntat anteriorment el fet que pràcticament tota la xarxa urbana d’època imperial arriba, d’una manera encara imprecisa en molts casos, fins a l’antiguitat tardana. Així, els nuclis de Roses, Empòrion, Gerunda, Aquis Voconis, lluro, Bètulo, Bàrcino, Ègara, Auso, Tàrraco, Dertosa, Iesso, Sigarra, Eso i Ilerda, mostren que tenen una certa activitat. De tots ells però, només Empòrion, Gerunda, Bàrcino, Ègara, Auso, Tàrraco, Dertosa i Ilerda, arribaran a ser seus episcopals, i completarà la xarxa Urgellum, de la qual podem dir poca cosa tant des del punt de vista dels precedents —darrerament se la relaciona amb la seca monetària republicana d’Arketurki i possiblement amb l’Orgia que cita Ptolemeu al segle II (Pérez, 1996)— com de la seva pròpia estructura.

De totes elles, és ben sabut que Tàrraco és la que ens ha fet arribar el testimoni més antic de l’existència d’un bisbat en una ciutat del NE d’Hispània. El martiri de sant Fructuós i els seus diaques l’any 259 serveix per a poder situar una seu episcopal a la ciutat de Tàrraco a mitjan segle III. Seguirà el cas de Bàrcino, de la qual tenim referències que situen una seu episcopal a la ciutat al segle IV, ja que recordem que Pretextat, bisbe de Bàrcino, participa al concili de Sàrdica l’any 343. Coneixem l’existència d’una seu episcopal a la ciutat d’Empòrion gràcies a la signatura del seu bisbe Pau a les actes del concili de Tàrraco l’any 516. Per a Gerunda hi ha la notícia d’una ordenació irregular al final del segle IV en contra de la voluntat del poble (Pladevall, 1994). A Egara, el primer bisbe conegut serà Nebridi, que signa les actes del concili de Tàrraco de l’any 516, encara que és probable que molt temps abans ho fos Ireneu, ordenat a Ègara el 465 (Carbonell, 1992). A Auso, el primer bisbe conegut serà Cinidi, que també, com l’anterior, signa les actes del concili de Tàrraco del 516. Igualment per a Dertosa el primer bisbe conegut, i per tant el primer testimoni de l’existència d’una seu episcopal a la ciutat, correspon a Ursus, signant a les actes de l’esmentat concili de Tàrraco. A l’interior del país, per a Ilerda, l’epístola 11 de Consenci a Agustí d’Hipona cita l’existència d’un archivium ecclesiae a la ciutat i el nom d’un bisbe Sagiti al començament del segle V. Finalment, per a Urgellum, el primer testimoni que tenim de la seva existència com a seu episcopal correspon al bisbe Just, el qual signa les actes del concili II de Toledo l’any 531.

Un model de topografia cristiana

Els estudis sistemàtics duts a terme a partir dels anys setanta per un grup d’investigadors que tenien, i continuen tenint, com a objectiu l’estudi de la topografia cristiana de les ciutats de la Gàl·lia (Gauthier, 1986-96), com també el conjunt de treballs realitzats per altres investigadors, que veieren la llum en el XI Congrés Internacional d’Arqueologia Cristiana celebrat a Lió l’any 1986, han permès de definir un model d’integració material del cristianisme dins el teixit de les ciutats, i quins edificis en devien formar part. Comprovar i confirmar aquesta dinàmica a les ciutats del NE d’Hispània no és gens fàcil, malgrat els avenços en el coneixement arqueològic dels darrers anys. La informació de què disposem és molt fragmentària i ens obliga a un plantejament molt prudent dels problemes.

Aquest model ens permet veure com s’ha de comptar sempre amb una església —temple— principal, que en algunes ciutats —la majoria de les tractades— devia ser l’església episcopal, la qual també devia tenir altres pols igualment necessaris per al desenvolupament del cristianisme antic, com una o diverses esglésies martirials o cemeterials suburbanes. L’església principal i les esglésies martirials o cemeterials són complementàries des del punt de vista litúrgic, destinades a la litúrgia diària, a la catequesi baptismal i a la gestió pastoral i administrativa de la diòcesi, la primera, i a la litúrgia martirial, les segones. Aquest esquema té les seves excepcions. En algunes ciutats sembla que la primera església principal —episcopal— estava situada fora muralla. A Catalunya s’ha considerat aquesta possibilitat en els casos de Gerunda, on es proposa que l’església de Sant Feliu hauria estat la seu episcopal fins a l’entrada dels francs, i Empòrion, on el grup episcopal se situaria en una posició allunyada del nucli de Sant Martí, just al SW de l’antiga ciutat romana, en el lloc on es troba l’església de Santa Margarida. En ambdós casos, però, no hi hauria variació de la seu en tot el període de l’antiguitat tardana. La multiplicació dels llocs de culte, que és molt evident a les capitals del món de l’antiguitat tardana, és fruit tant de les seves particulars circumstàncies polítiques, socioeconòmiques i culturals, com de les necessitats de la comunitat cristiana, quantitativament important i molt escampada. Per tant, no hem de pretendre que cadascuna de les nostres ciutats reprodueixi en aquest sentit un model igual; però en algunes ciutats, ajuntant la informació arqueològica i la textual de què disposem, podem veure que en certa mesura la proliferació dels llocs de culte també existeix. Aquesta imatge és la que, en gran part, dóna peu a la definició de la ciutat antiga tardana com a ciutat policèntrica, articulada sobre un conjunt de punts forts (Cantino-Wataghin, 1995). Vegem sinó el cas de Tàrraco on, segons la informació de què es disposa, coneixem un mínim de sis esglésies —dues dins la ciutat, tres fora, i una, Sant Hipòlit, d’ubicació desconeguda—, a les quals probablement hem d’afegir una setena a la part alta de la ciutat, situada entre l’antic recinte del fòrum provincial i la muralla que podria correspondre a la citada anteriorment; a Empòrion s’arriba a la xifra de quatre esglésies. Contràriament, manquen testimonis materials del que era la vida monàstica existent ja al segle IV a Itàlia, i de la qual tenim una informació textual molt important per a la Gàl·lia a partir del segle V, referent a la fundació de monestirs urbans, tant per part del clergat mateix —el cas dels monestirs de monges fundats per Cassià a Marsella i per Cesari a Arle (v 470-542) o de monjos, també a Arle, per Aurelià, bisbe de la ciutat a partir del 546— com per laics, per exemple el fundat per la muller de Clotari, Radegonda, a Poitiers, vers l’any 540. Malauradament, la informació de la qual disposem per al NE d’Hispània és més reduïda, però certament valuosa. Gràcies a la documentació epistolar conservada de Consenci, sabem que la institució monàstica ja estava implantada a Tàrraco al començament del segle V, i que el monjo Frontó hi construí un monestir: in civitate, inquit, Tarraconensi, in qua mihi monasterium instruxi. Podem reforçar aquest fet amb l’epitafi del bisbe Sergi —segle VI— en què es parla de la construcció d’un monestir, malgrat que en aquest cas no hem de descartar que aquesta atribució edilícia al bisbe Sergi sigui simplement una fórmula retòrica per a exalçar la seva figura. Una altra referència és la fundació, per part del bisbe Quiric, d’un monestir a Bàrcino al segle VII: Inter haec admixtus ipse conquirat et Quiricus qui tui (Eulalie) locum sepulchri regulis monasticis ad honorem consecravit sempiterni numinis. A la mateixa Gerunda, o prop d’ella, existiria un monestir per al qual el bisbe Joan de Bíclarum (540-621) va escriure una regla. Finalment, és probable que dins el territori de la ciutat d’Empòrion existís un monestir del qual ens dóna testimoni l’abat Secori quan en representació del bisbe de la ciutat, Gaudilà, signa les actes del concili XIII de Toledo (Nolla, 1993). Fora d’aquestes informacions que ens proporcionen les fonts escrites i epigràfiques, algunes estructures arqueològiques detectades tant a la mateixa Tàrraco —entorn de la basílica del Parc Central—, com a Gerunda i a Empòrion —estructures detectades prop de l’església de Santa Margarida— fan pensar en una arquitectura la funcionalitat de la qual devia ser la monàstica, sense que tinguem clar, però, quina era l’estructura d’un monestir.

L’església com a comunitat, per tal de donar cabuda a les seves activitats pastorals i a les seves funcions litúrgiques, crearà ben aviat una estructura arquitectònica articulada que comprendrà una aula de culte, un espai reservat al sagrament del baptisme i espais reservats al bisbe i al clergat. Aquest primer nucli serà l’embrió del que després anomenarem grup episcopal, amb una pluralitat d’edificis de culte i una multiplicació dels espais destinats a les funcions residencials, pastorals i administratives i, amb el temps, civils, quan el bisbe assumirà aquest paper en el govern de la ciutat. És Bàrcino la ciutat que ofereix un esquema evolutiu i de planificació que més s’acosta al que acabem de dir. L’existència, sense cap mena de dubte, d’una església sota l’actual catedral amb la mateixa orientació, d’un gran baptisteri als peus, amb un pòrtic que el devia connectar directament a l’exterior per a l’arribada dels peregrins (Godoy-Gurt, 1998), d’un palau episcopal porticat amb la mateixa orientació que l’església episcopal i d’altres successius espais de culte dins el mateix recinte, completat amb un petit cementiri amb el qual sens dubte es relaciona, forma un complex que a Hispània —pel que fa al coneixement de les seves estructures— només té punt de comparació amb Valentia. En altres ciutats, com Tàrraco, Ègara i Empòrion, encara que des d’un punt de vista material ofereixen menys informació, ens podem imaginar l’existència de complexos importants, especialment en la primera d’aquestes ciutats, en la qual, gràcies a la informació aportada per la correspondència de Consenci amb sant Agustí, sabem que existia un secretarium: “ad ecclesiam venit et mox secretarium in quo episcopi residebant (...) expetiit” (Amengual, 1995), i també, gràcies a I’Oracional de Verona, coneixem l’existència a la ciutat de tot un seguit d’esglésies entre les quals es troba l’església episcopal, la Sancta Iherusalem. Recordem aquí que Consenci també parla en la seva epístola 11 d’un archivium. ecclesiae a Ilerda, bona referència, per tant, per a situar l’existència del complex episcopal de la ciutat al començament del segle V (Amengual, 1994).

Aspecte parcial del sector de l’atri de la basílica paleocristiana del Parc Central de Tarragona, excavada l’any 1994.

ECSA - J.A. Adell

La importància del culte als sants i la difusió de la pràctica de les sepultures ad sanctos comportà amb el temps un increment dels espais tant devocionals com funeraris. Aquesta dinàmica genera una variada arquitectura de la qual més endavant es parlarà. Són clars els casos de la basílica de la Neàpolis d’Empòrion, i de les esglésies de Santa Magdalena i de Sant Vicenç a la mateixa ciutat; possiblement, a la part baixa de Roses, a l’antiga Rhode, tenim un cas semblant al de la Neàpolis d’Empúries, a l’anomenada necròpoli del port; a Gerunda, a l’església de Sant Feliu; l’església de Sant Martí de Mata, a cavall entre el suburbi d’Iluro i el seu territori; a Bàrcino, l’edifici martirial de la plaça d’Antoni Maura, l’extensa necròpoli apareguda sota Santa Maria del Mar, on també van aparèixer estructures muràries corresponents, sens dubte, a un edifici contemporani, possiblement Santa Eulàlia del Camp, i l’església on serà enterrat el fill d’Ataülf i Gal·la Placídia, del qui només sabem que va ser enterrat ad sanctos en una església fora muralla de la qual desconeixem la situació, si no és que correspon a alguna de les restes arqueològiques citades; a Tàrraco, les esglésies de l’amfiteatre, del Parc Central i de la necròpoli del port —del Francolí—; finalment, i malgrat la precarietat de les restes, Dertosa ofereix un exemple més d’una clara associació de necròpolis i un possible edifici de culte. L’aparició de restes de mosaic a la necròpoli de l’Estació a Ilerda ha fet pensar en l’existència d’un edifici de culte martirial, possibilitat absolutament lògica. L’atracció que oferiran els loca sanctorum a la comunitat cristiana obligarà a gestionar-los i a mantenir-los, activitats que seran desenvolupades per comunitats monàstiques que naixeran, segurament per aquest motiu, al voltant dels llocs de pelegrinatge. Molt probablement, alguns dels exemples monàstics citats per al nord-est peninsular, malgrat la precarietat de les referències, corresponen a comunitats monàstiques relacionades amb el manteniment dels espais devocionals. En el cas de Santa Maria del Mar a Bàrcino, L.A. García-Moreno posa en relació la presència d’aquesta zona d’inhumació amb la fundació per part del bisbe Quiric, com ja s’ha dit, d’un monestir al segle VII (García Moreno, 1977-78). Aquest fet es relaciona amb el culte a santa Eulàlia a Barcelona, que donarà origen a l’església de Santa Eulàlia de les Arenes, des d’on el bisbe Frodoí farà el trasllat de les relíquies per consagrar la nova catedral carolíngia (Godoy, 1998).

Cronologia de la topografia cristiana: ritme i condicions del seu desenvolupament

Les primeres manifestacions arquitectòniques de caràcter cristià a les ciutats es produiran a partir del segle IV. En els llocs on la comunitat cristiana estava organitzada des de feia temps, els possibles espais de culte no han deixat cap mena de traça identificable per l’arqueòleg. La constitució de les diòcesis ha de marcar el punt a partir del qual es començaran a construir les primeres esglésies. La presència d’un bisbe comporta l’existència d’un lloc de reunió amb l’estructura indispensable per a la pràctica religiosa, però no ha de comportar necessàriament la construcció d’un temple. És probable que durant un quant temps encara haguessin funcionat les domus ecclesiae. És fàcil observar el marge cronològic existent entre la data del primer testimoni conservat que tenim d’un bisbe a ciutats com Tàrraco i Bàrcino i les dates proposades a les primeres restes arqueològiques atribuïbles als seus grups episcopals. Encara és més difícil d’admetre l’existència al segle IV d’una arquitectura cristiana més o menys monumental en centres que no són seus episcopals. La situació sembla que canviarà durant el segle següent, i aleshores cada seu episcopal tindrà un grup episcopal —recordem les informacions textuals proporcionades per Consenci tant per a Tàrraco com per a Ilerda— i fins i tot els centres menors, no seus episcopals, en els quals la comunitat cristiana manté un clergat permanent, tindran el seu temple. Així sembla que ho indiquen les dades de què disposem per a centres menors com lluro, Eso o Roses. Creiem, però, que el canvi important es produirà al final del segle V i començament del VI, ja que així ho apunten les dades arqueològiques disponibles dels centres episcopals de Tàrraco, Bàrcino i Ègara, els més ben coneguts. Serà el moment a partir del qual entrarem en la fase de la monumentalització dels centres de culte.

Les esglésies funeràries i martirials entorn a les ciutats no sembla que segueixin les mateixes pautes cronològiques. A Roma s’implanten ja en època constantiniana, just quan s’organitza la xarxa bàsica de la topografia cristiana dels suburbia (Pietri, 1976; Reekmans, 1989; Guyon, 1995), i a Milà amb el bisbat d’Ambròs. En canvi, a la Gàl·lia no serà fins als segles V i VI que les ciutats veuran aparèixer al seu entorn les esglésies funeràries i martirials. Ciutats representatives d’aquest fenomen són Lió, Ginebra, Tours, o Trèveris. De moment, la situació en el NE d’Hispània és molt semblant al panorama que ofereix la Gàl·lia. Les dades de què disposem situen el fenomen a partir del segle V, llevat de la necròpoli del port a Tàrraco, on el possible edifici de culte martirial pot ser lleugerament anterior, atesa la informació proporcionada per la mateixa necròpoli. Això mateix podríem dir del possible edifici de culte martirial de sant Feliu de Girona, d’acord amb la cronologia proposada pels sarcòfags que es conserven a l’església medieval i acceptant que aquests procedissin de la necròpoli que hi devia haver en aquest lloc. En aquest cas, la primera referència que tenim de l’església martirial ens la dóna el rei Recared quan fa l’ofrena d’una corona votiva al màrtir (Pladevall, 1994). Definitivament, en el nostre cas la topografia cristiana de les ciutats es desenvolupa al mateix ritme i a partir del mateix moment cronològic tant dins de la ciutat com en el suburbium.

Quant als monestirs, s’observa un increment progressiu de les fundacions. Molt més que en els casos anteriors, la fundació dels monestirs depèn del context socioeconòmic. Malauradament, a Catalunya per a l’antiguitat tardana només tenim referències textuals però precises en el temps. Totes ens situen —tal com ja hem vist anteriorment— a partir del segle VI, excepte en el cas del monestir de Frontó a Tàrraco que hem de posar al començament del segle V o potser abans.

Topografia cristiana i estructura urbana

La localització de l’església episcopal no sembla respondre a esquemes preestablerts dins el teixit urbà, almenys aquest és el resultat proporcionat per les recerques sistemàtiques fetes aquests darrers anys entorn de les ciutats seus episcopals de la Gàl·lia. L’única constant és la seva col·locació dins el recinte delimitat per la muralla. Ja hem vist, però, en un altre apartat, que hi ha excepcions; així, hem comentat que en alguns casos l’església episcopal, sobretot la fundacional o primera, es troba fora muralla, i hem apuntat la possibilitat que en el nord-est peninsular això és el que passa a Gerunda i a Empòrion.

Vista de les estructures conservades del pòrtic del final del segle VI o l’inici del segle VII que delimitava la necròpoli de l’actual plaça del Rei de Barcelona.

P. Vivas

Topogràficament, hi ha exemples dins la ciutat en què el complex episcopal se situa prop de la muralla i, per tant, lluny, o relativament lluny —hi ha casos en què el recinte delimitat per la muralla és molt petit— del centre, on hi havia hagut o encara hi havia la representació del poder imperial. Són els casos de Roma mateix, Grenoble, Arle —la primera seu—, Trèveris i Tours. Bàrcino és, en aquest sentit, un dels millors exemples del que acabem de dir. Sembla clar que la primera seu episcopal s’instal·larà en l’angle nord de la ciutat, ocupant tot el sector fins a tocar la mateixa muralla i al llarg de la seva història no patirà cap trasllat. En altres casos es troba en posició central —no a nivell topogràfic, però sí en relació amb l’antic centre de poder de la ciutat—, com a Aosta, o en posició intermèdia, com a Milà, Aquileia i Frejús. A Tàrraco, que no respon a la mateixa estructura urbana de les ciutats que acabem de citar, podem considerar que el grup episcopal des del segle VI —abans no ho sabem— es devia trobar en una zona central de la ciutat, com a Aosta. Efectivament, segons l’anàlisi de les diferents restes arqueològiques aparegudes, es devia trobar sobre les restes de la zona de culte del fòrum provincial, és a dir, al lloc central per excel·lència de l’antiga ciutat romana encara que topogràficament correspongui a un extrem de la ciutat, zona que d’altra banda sembla que es converteix en el nucli de la ciutat de l’antiguitat tardana, independentment de l’existència o no del grup episcopal en aquest sector. Les diferents solucions es posen en pràctica ja al segle IV. En els casos en què el grup episcopal se situa prop de la muralla, no hem de considerar aquesta situació com a marginal dins del conjunt de la ciutat, ja que de fet pot ser un senyal de la seva vitalitat urbana, que no allibera els espais —públics fonamentalment— ocupats precedentment. Un cop més Bàrcino podria ser un bon exemple del que acabem de dir. EI fòrum, en una clara posició central dins de la ciutat, sembla ocupat fins molt tard —al final del segle IV encara tenim el testimoni d’un pedestal amb dedicació, molt probablement situat al fòrum—. De fet, no sembla que es desmunti la plaça fins que es comença a construir el palau episcopal a partir del segle VI, quan es fan servir pedestals del fòrum per a la fonamentació del palau. Però una vegada més no es pot generalitzar, i és més que probable que en cada cas la situació topogràfica del grup episcopal respongui a la conjunció de nombrosos factors que no sempre han de ser els mateixos, independentment de la situació en què es trobi el cadastre urbà en el moment de construir l’església episcopal i tots els seus annexos. És difícil conèixer el sentit que té el fòrum a l’antiguitat tardana, simplement com a plaça, abandonat, o radicalment transformat en la seva estructura i funció, com sembla que és el cas del fòrum provincial de Tàrraco. No queda clar quina és la relació que s’hi estableix en el moment de situar-hi al damunt l’església episcopal. Sembla que es tracta d’una “conquesta” cristiana de l’espai urbà. Caldria saber si encara es conserva la memòria del fòrum, o si ja s’ha perdut del tot; en el primer cas es tractaria d’una relació constructiva directa, mentre que en el segon, seria ja totalment indirecta.

No és desconegut el trasllat de la seu episcopal d’un lloc a un altre dins la pròpia topografia de la ciutat, i el cas de la ciutat d’Arle és potser el més significatiu, però no el més freqüent, ja que en la majoria dels casos el punt del cadastre urbà on s’assenta el primer temple serà el lloc de permanència de l’església a través del temps. Podríem considerar la possibilitat que s’hagués produït un trasllat a Tàrraco, més per un argument de silenci tant de les fonts textuals com arqueològiques que no pas per altra cosa, ja que tal com acabem de dir tenim arguments tant arqueològics com després textuals per parlar d’una església episcopal dins de la ciutat a partir del segle VI, però no abans. És molt infreqüent que l’església episcopal quedi fora del recinte marcat per la muralla. En el nord-est peninsular podríem considerar la possibilitat de la permanència de la seu episcopal fora muralla durant tot el període de l’antiguitat tardana a Gerunda i a Empòrion, tal com ja ha estat comentat. Fins ara, és molt difícil situar els grups episcopals de Dertosa, Auso, Ilerda i Urgellum. En el primer cas, el fet que existeixi una superposició de restes successives en el temps corresponents a la mesquita major i una estructura cristiana medieval per sota de l’actual catedral, ajuda a plantejar una hipòtesi basada en una continuïtat absoluta en el temps. Però no hem d’oblidar tampoc que en el concili III de Toledo signen les actes per part de la ciutat de Dertosa dos bisbes, un de catòlic i un d’arrià, cosa que podria significar l’existència de dues esglésies episcopals. Pel que fa a Auso, malgrat les recerques arqueològiques dutes a terme en els llocs on s’havia proposat la possible situació de la seu episcopal, entre els quals hi havia la catedral actual, els resultats han estat negatius de moment. A Urgellum, l’església episcopal sembla que topogràficament hauria d’ocupar el lloc on avui dia hi ha la població de Castellciutat, encara que aquí, l’única referència a una església primitiva correspon al segle IX. Es tracta de l’església de Sant Feliu que apareix citada al testament del bisbe Sisebut l’any 839 (Baraut, 1984-85). Aquesta ha estat la hipòtesi mantinguda fins ara, però troballes arqueològiques recents localitzades al claustre de la catedral i a l’antiga església de Santa Eulàlia —en què s’identifiquen diverses tombes romanes tardanes així com les restes d’un possible baptisteri—, han canviat radicalment els plantejaments topogràfics de la ciutat. Queda clar que si es confirma l’existència d’un baptisteri sota el temple de Santa Eulàlia, el grup episcopal se situaria a la plana, en el mateix lloc de la seu medieval. A Ilerda, la topografia de la ciutat porta a proposar una possibilitat semblant a Urgellum. També té una situació preeminent la seu episcopal d’Ègara, encara que aquí el problema topogràfic és d’una altra mena, i es tractaria d’establir la seva relació amb l’antic nucli d’hàbitat.

Vista àeria de la Ciutadella de Roses, d’època moderna, a l’interior de la qual es conserven les ruïnes de la ciutat antiga.

ECSA - J. Todó

Pel que fa a les esglésies de caràcter funerari o martirial, les tenim situades més enllà de la muralla, prop de les vies de comunicació que arriben a la ciutat i en connexió directa amb les necròpolis. Hem de tenir present que algunes necròpolis urbanes de l’antiguitat tardana —no totes— són la continuïtat de necròpolis de la ciutat del període imperial, que respecten estrictament la mateixa topografia. En altres casos, la formació de l’àrea del cementiri té un origen relativament recent però no cristià. Són les necròpolis que neixen al segle III després que les anteriors hagin estat desmuntades —sobretot els grans mausoleus— en gran part per bastir les noves muralles de les ciutats. Un bon exemple de necròpolis que sembla que comencen a funcionar en ple segle III i que en part està amortitzant antigues estructures d’hàbitat és la del port a Tàrraco. En tots els casos coneguts, les vies jugaran un paper important. A Dertosa, Ilerda, Empòrion i a la mateixa Tàrraco, comprovem aquest fet. Però no sempre aquesta serà la principal relació topogràfica. A Bàrcino, la necròpoli i l’edifici de culte martirial de la plaça Antoni Maura just a tocar l’angle nord de la muralla, guarden una relació de proximitat amb el grup episcopal, malgrat que els separi la muralla, fet gens casual. Tampoc forçosament no hem d’associar la construcció d’una església a l’existència d’una zona de cementiri. El temple pot sorgir com a sacralització de l’escenari del martiri, com és el cas de l’església situada a l’arena de l’amfiteatre de Tàrraco, encara que a continuació generarà una petita necròpoli entorn seu. Podem emmarcar aquest fenomen dins la pràctica de les sepultures ad sanctos. El fet de l’existència de necròpolis, temples i zones suburbials al seu entorn, prop de les vies d’arribada a les ciutats, obliga a una reflexió sobre el significat del seu desenvolupament en relació amb la dinàmica del territori i els seus lligams amb la ciutat, lligams en els quals les fundacions cristianes assumiran certament un paper de mediació fonamental. Recordem aquí un cop més com la necròpoli del port de Tàrraco, perfectament delimitada amb una paret que la tanca, sembla que s’estructuri amb l’església del Parc Central alhora organitzada a partir d’un carrer urbanitzat fora muralla durant l’antiguitat tardana, que serveix per a estructurar els edificis construïts en aquest sector durant aquest període. Es tracta, doncs, d’un barri —suburbium— que neix entre el port i la Via Augusta, relativament lluny de la ciutat i és la via la que marca la pauta per a urbanitzar el sector. Trobem una organització semblant, encara que de menys entitat, a Bàrcino. La necròpoli que devia acompanyar un edifici de culte del qual només tenim algun indici arqueològic i que es troba sota el presbiteri de l’església gòtica de Santa Maria del Mar (Ribas, 1977), té una situació topogràfica que parla per ella mateixa. Es troba entre el mar i la Via Augusta, al costat de la porta nord-est de la ciutat, i és molt extensa. Sota el presbiteri es localitzaren 107 enterraments, però l’excavació demostrà que la necròpoli anava més enllà. Per tant, podem pensar que realment devia ocupar un gran espai, només limitat pel mar i la Via Augusta. En cas que això fos així, el que tenim és molt probablement l’existència d’un suburbi entre la ciutat i el mar amb la possibilitat de lligar necròpoli, lloc de culte, monestir —també n’hem parlat— i barri portuari, com a Tàrraco. En definitiva, una imatge molt repetida en el món urbà de les costes mediterrànies i que correspondria a la que ofereixen l’església de la Neàpolis d’Empòrion amb la seva necròpoli i la del port de Roses. Sens dubte, l’aniversari dels màrtirs locals assenyalats dins l’any litúrgic era motiu de celebració de grans festes que congregaven bona part dels habitants de la ciutat en aquests santuaris perifèrics, alguns d’ells connectats per mar.

Esglésies i sepultures urbanes

Vista àeria del nucli de les esglésies de Sant Pere de Terrassa, indret on hi hagué l’antiga seu episcopal d’Ègara.

ECSA - d. Todó

Un altre dels aspectes definitoris de la progressiva transformació de la ciutat clàssica en la ciutat de l’antiguitat tardana és l’existència d’enterraments dins del recinte de la ciutat. Gràcies al creixent nombre d’excavacions fetes a l’interior dels recintes urbans corresponents a aquest període, s’ha pogut comprovar l’existència d’enterraments dins del perímetre murari en moltes ciutats, sense que, en la majoria dels casos, se’n pugui precisar amb exactitud la cronologia ni quina relació guardaven amb el seu entorn urbà. Hem de pensar, però, que només en casos excepcionals aquestes tombes aïllades o formant petites necròpolis no guardaven una relació directa amb el seu entorn, ja que normalment devia existir alguna estructura cultual que les aglutinava. El millor exemple de dispersió d’enterraments dins de la ciutat el tenim a Roma (Meneghini-Santangeli, 1993). El fenomen es pot emmarcar amb unes certes garanties entre els segles V i VI i cal cercar el seu origen en les esglésies episcopals. Sembla que seran aquestes les que ajudaran a trencar la separació radical que s’havia mantingut durant tot el període imperial entre el nucli d’hàbitat i els cementiris de la perifèria, ja que és molt freqüent trobar aquestes necròpolis situades prop de les esglésies episcopals si no dins de l’església mateixa. Així ho veiem clarament en ciutats com Ginebra. A Hispània, el millor exemple conegut és el de la necròpoli generada a l’entorn del grup episcopal de Valentia. I pel que fa al nord-est peninsular, Tàrraco i Bàrcino ofereixen testimonis clars d’aquesta pràctica; la primera, amb un nombre molt reduït d’enterraments, un dels quals sembla atribuïble a un bisbe, i encara que molt descontextualitzats, la seva zona de troballa no deixa cap mena de dubte: es tracta de l’antiga zona destinada al culte imperial, en què es conserven restes possiblement pertanyents al grup episcopal de la ciutat. La segona, amb una necròpoli més nombrosa, fàcilment datable entre el segle VI i el VII, coneguda a partir de la seva ubicació com a necròpoli de la plaça del Rei, està perfectament situada, amb una clara relació amb el grup episcopal. Independentment de la seva situació respecte de la ciutat, de la qual pràcticament no sabem res per a l’època en qüestió, és Ègara, on apareix una necròpoli clarament relacionada amb el grup episcopal. Aquest mateix fenomen ens apareix a Urgellum. En aquest sentit, s’ha proposat emmarcar aquest fenomen dins la pràctica de les sepultures ad sanctos, atesa la presència precoç de relíquies a l’església episcopal, però l’argument no sembla l’únic. El fenomen, encara que potser en unes dates lleugerament posteriors, es produirà no tan sols entorn dels grups episcopals sinó també en altres esglésies establertes dins el perímetre urbà, entorn de les esglésies de les ciutats que no seran seus episcopals. Els casos coneguts del nord-est peninsular per a aquest moment són lluro, Roses i Bètulo. Excepte a Roses, on tenim evidències arqueològiques que permeten de constatar i situar un centre de culte, en els altres nuclis no coneixem l’església paleocristiana, però en tots tres casos els enterraments se situen entorn de l’església medieval. A lluro hi havia un important conjunt de tombes entorn de l’església medieval de Santa Maria, de la qual tenim notícies a partir del segle XI. A Iesso la necròpoli se situa també al voltant de l’església medieval de Santa Maria. Finalment, a Bètulo, els enterraments, molt pocs, s’emplacen així mateix prop de l’església de Santa Maria, de la qual es coneix l’acta de consagració de l’any 1112. En aquest cas no hem de descartar l’existència d’una altra estructura cultual situada no lluny de la mateixa església de Santa Maria, molt difícil d’interpretar a causa del seu estat precari de conservació, però on la identificació d’una forma absidada de la qual es conserven els muntants del possible arc amb capacitat per a dos enterraments a l’interior —es conserven els espais— ho fa pensar. En tots els casos comentats la presència de necròpolis dins dels antics recintes urbans o dins dels renovats recintes emmurallats mostren la seva relació directa amb un centre o un possible centre de culte i, per tant, sembla lògic pensar que és realment l’església episcopal o l’església principal la que atraurà i permetrà la presència d’aquestes necròpolis, tot marcant una distinció molt neta amb la resta de necròpolis de la ciutat que continuaran existint en els suburbia.

Topografia cristiana i ús dels espais

Normalment, en els casos on s’ha pogut comprovar arqueològicament, es demostra com el grup episcopal, o simplement el centre religiós cristià del nucli urbà, se situa en un espai ja ocupat anteriorment. Arqueològicament es comprova l’existència d’estructures constructives de diferent destinació funcional. Estructures que podien haver tingut un caràcter privat o podien haver format part de la res publica de la ciutat. La clausura dels temples pagans no en comporta sistemàticament la substitució immediata per una església, i en els casos en què això passa, sembla que es produeix força tard. L’estat de la recerca arqueològica actual —qualitativament i quantitativament—, no permet d’arribar a conclusions estadístiques quant a la relació que s’estableix entre la nova estructura cristiana i les antigues estructures arquitectòniques —privades o públiques— que la precedeixen. Només treballs excepcionals permeten establir amb claredat la relació de les noves estructures cristianes amb les estructures precedents. Uns bons exemples són els de les ciutats de Ginebra, Aosta i Luni, on s’ha pogut comprovar la reutilització parcial de les estructures anteriors en els nous edificis, fet que indica que les primeres no devien estar abandonades i fins i tot permet d’apuntar la possibilitat que fossin utilitzades, de bon primer, per a portar a terme una funció cultual. La reutilització de les estructures anteriors sempre devia ser parcial, ja que difícilment es podien adaptar absolutament a les exigències arquitectòniques de les noves construccions de funcionalitat liturgicocristiana. L’anàlisi que podem fer dels centres religiosos urbans de les nostres ciutats respecte del teixit urbà preexistent és fàcilment deduïble del que hem anat dient fins ara. Les dades de què disposem no són suficients per a precisar la relació que s’estableix entre l’església i el cadastre urbà, llevat de Bàrcino. Efectivament, a la ciutat de Bàrcino sembla clar que el grup episcopal s’instal·là des del començament en un espai privat i ocupà progressivament —encara que no totalment— l’equivalent a quatre insulae teòriques de la ciutat. Anteriorment hem exposat algunes evidències que podrien explicar per què el grup episcopal se situà en un espai privat i no sobre el fòrum, explicació que pot ser perfectament vàlida però no ha pas de ser la raó essencial. El fet que el creixement del grup i, per tant, l’ocupació siguin progressius, permet de pensar que no s’ocupen antigues zones d’hàbitat abandonades, sinó zones ocupades fins molt tard, possiblement fins el mateix moment de l’ocupació. Els estudis més recents mostren com part de les estructures anteriors funcionen com una extensa àrea industrial fins a l’antiguitat tardana (Beltrán de Heredia, 1999), i com en el moment de l’ampliació reutilitzen en part les estructures mestres. És evident, doncs, que a Bàrcino la relació entre propietat privada i comunitat cristiana és directa, i que, per tant, hi ha una cessió per part d’un o de diversos propietaris a la comunitat, o bé hi ha una compra per part de la comunitat. Arribats en aquest punt no hem de descartar l’existència d’una fase, no detectada arqueològicament, en què hi hagi un ús directe d’una part de la propietat privada sense transformar-la com a església. Pel que fa a la resta de ciutats de què tenim dades, en quatre sembla que hi ha una relació més o menys clara amb estructures públiques. A Tàrraco, les diverses restes arqueològiques que es relacionen amb el grup episcopal aprofiten les estructures de l’antic temple dedicat al culte imperial i s’hi superposen. Per les escasses cronologies arqueològiques que tenim, tant de l’abandonament del recinte com de construccions possiblement relacionades amb el grup episcopal, l’ocupació de l’espai es fa quan les antigues estructures públiques estan abandonades, en el doble sentit de la seva funció i de l’administració, fet que permet el reaprofitament del material constructiu i, per tant, no hi ha una successió directa. En els casos de Bètulo i lluro, ja hem dit que no coneixem directament els temples, però les necròpolis urbanes relacionades amb ells ens indiquen que, per situació, devien estar assentats sobre les antigues estructures forals de les ciutats; és tot el que podem precisar. Igualment a Iesso la situació és molt semblant a les ciutats de Bètulo i lluro, però en aquest cas, malgrat que sembla clar que l’església principal de la ciutat es devia trobar damunt d’un edifici que per les seves característiques devia ser de tipus públic, no es pot precisar si es tracta del fòrum. A Gerunda sembla que la catedral no va ocupar el solar de l’antic fòrum de la ciutat fins el període carolingi. A Empòrion cap resta arqueològica no fa pensar en una possible relació entre l’antiga ciutat romana i la cristianització del lloc i molt menys en les estructures del fòrum, molt ben conegudes arqueològicament. Hem fet notar repetidament les característiques tan especials que té la topografia urbana d’Empòrion durant aquest període. Finalment, a Auso, malgrat els estudis duts a terme, no s’ha pogut identificar l’espai on devia estar situat el grup episcopal, encara que sembla segur —una dada negativa— que no tenia relació amb l’antic centre de culte pagà.

La fundació de les esglésies suburbanes comporta una transformació del paisatge suburbà possiblement encara més forta. La imatge típica del període romà clàssic caracteritzada per l’alternança i alhora la integració de nuclis funeraris a les estructures productives i residencials serà substituïda per una nova imatge on les zones funeràries adquiriran un caràcter monumental i centraran tota l’atenció, bo i generant al seu voltant els nous suburbia. Aquests centres de culte martirial i les necròpolis que els acompanyen se situen sobre antigues residències que ocupaven el que hem anomenat els suburbia de la ciutat o també ocupen antigues zones d’hàbitat urbà que en aquest moment ja no tenen aquesta funció. En alguns casos aquesta superposició és evident, en d’altres entenem que el que s’ocupa és una propietat del suburbium, i que no hi ha ni un reaprofitament ni una superposició de les estructures constructives anteriors, sinó solament l’ocupació segurament de la finca on les estructures arquitectòniques foren abandonades temps abans. Els millors exemples de reaprofitament o superposició d’estructures es troben no en els suburbia sinó en el territorium. Un bon exemple de necròpoli que sembla que comença en ple segle III i que en part amortitza antigues estructures d’hàbitat és la del port de Tàrraco, dita necròpoli del Francolí. Tres casos més, de no tant volum però igualment interessants, són els de la necròpoli de la plaça Antoni Maura, just a tocar de l’angle nord de la muralla de Bàrcino, situada sobre les restes d’una domus, la necròpoli del port d’Empòrion, sobre l’antiga Neàpolis, en què el temple reaprofita les estructures d’unes antigues termes, i la necròpoli del port de Roses, que també amortitza antigues i recents zones d’hàbitat. Aquesta última és testimoni d’una situació de canvis topogràfics al final de l’antiguitat molt interessants però de moment difícils d’interpretar. Els quatre casos representen la reconversió d’uns espais destinats temps abans a zones d’hàbitat per passar a ser cementiris que giraran al voltant d’un nucli de culte martirial, encara que en el primer cas, la necròpoli comenci abans de l’estructuració d’un centre de culte. Des d’una òptica estrictament de funcionalitat urbana, aquest fet ha de significar l’ús de part del cadastre dels suburbis de la ciutat en els dos primers casos i del cadastre de la ciutat en el tercer i el quart, per a finalitats de tipus públic, atès que el beneficiari és la comunitat ciutadana, en definitiva, la comunitat cristiana. Ens trobem, doncs, davant d’un exemple més dels importants canvis que s’observen en els espais urbans de les ciutats de l’antiguitat tardana, és a dir, el canvi d’ús d’uns espais privats que beneficien la comunitat; podem pensar, per tant, que més que l’ocupació d’un espai abandonat el que s’esdevé és la concessió per part dels antics propietaris d’uns espais en desús. No sempre, però, hem d’associar la construcció d’una església a l’existència d’una zona de cementiri. El temple pot sorgir com a sacralització de l’escenari del martiri, com és el cas de l’església situada a l’arena de l’amfiteatre de Tàrraco, tot i que a continuació generarà una petita necròpoli entorn seu. Encara que ja se n’ha parlat, recordem que en aquest cas es tracta de la reutilització d’un edifici públic, abandonat almenys pel que fa a l’ús. No hi ha relació directa entre l’abandonament del seu antic ús i la construcció de l’església. Així semblen indicar-ho la deposició arqueològica formada en els corredors de sota l’arena. Entre les dues fases hi ha un espai de temps considerable.

Conclusió

Si reprenem la definició proposada per Wickham per al qual un establiment humà tindrà caràcter urbà si manté o arriba a tenir una relativa concentració demogràfica, porta a terme activitats econòmiques estructuralment diferents de les desenvolupades en un medi rural, bo i actuant més enllà d’un simple mercat local, i té un cert paper administratiu, civil o eclesiàstic, haurem d’admetre que el fenomen urbà es manté en el NE d’Hispània. Aquesta continuïtat es manté segons els dos àmbits diferents d’anàlisi que hem proposat al principi, pel que fa al seu urbanisme i pel que fa a la continuïtat funcional. D’una banda, hem pogut identificar un urbanisme no del tot definit, d’una textura absolutament diferent del que identifica la ciutat clàssica, i que sens dubte és una nova manera de conceptualitzar l’espai. D’altra banda, hem detectat la perpetuació del poder civil, del qual tenim un testimoni en la construcció de noves muralles. Muralles que a mesura que el nou discurs ideològic es va assentant, jugaran un important paper simbòlic i espiritual en la construcció de la Civitas Christiana, que tindrà la seva màxima expressió de poder en els conjunts episcopals i els seus centres martirials. Per a C. Wickham (1994), dins la continuïtat funcional és fonamental l’existència de l’autoritat eclesiàstica, reconeguda en la figura del bisbe i amb la presència material del complex episcopal, independentment del seu urbanisme. Només així podem admetre Ègara com a fenomen urbà, un nucli molt reduït entorn a la seu episcopal. Encara que Ègara ens pugui semblar una excepció no ho és, ja que a la mateixa Hispània s’identifiquen situacions topogràfiques semblants. És el cas de Begastri (Múrcia) (González, 1984; Espluga, Mayer, Miró, 1984; Gutiérrez, 1993). Alhora les ciutats seran durant tota l’antiguitat tardana actius mercats receptors i consumidors dels productes alimentaris, així com de productes manufacturats provinents de tota la conca mediterrània (vegeu el capítol corresponent en aquesta mateixa obra dedicat a les ceràmiques).

Contràriament, no totes les ciutats que tenen el seu origen en la conquesta romana o fins i tot abans, en les quals les dades arqueològiques mostren indicis d’ocupació, poden ser considerades ciutats durant l’antiguitat tardana segons la definició de Wickham. Algunes de les antigues ciutats, doncs, malgrat que mostren la seva continuïtat com a mercats i malgrat els indicis arqueològics que mostren la cristianització de la seva població i per tant l’existència d’un mínim complex arquitectònic religiós, no entrarien en la categoria de centres urbans. Des d’aquesta perspectiva, podríem parlar d’una major ruralització del territori.

La continuïtat del fet urbà serà una realitat a partir del segle VI i tindrà un exponent material clar, la monumentalització de l’arquitectura religiosa que marcarà la ciutat visigòtica.

Bibliografia

  • Alchermes, J.: Spolia in Roman Cities of the Late Empire: Legislative Rationales and Architectural Reuse, “Dumbarton Oaks Papers” (Nova York), 48 (1994), pàgs. 167-178.
  • Alföldy, G.: Die Romischen Inschriften von Tarraco, 2 vols., Walter de Gruyter and Co., Madrider Forschungen 10, Berlín 1975.
  • Amengual, J.: Vestigis d’edilícia a les cartes de Consenci i Sever, “III Reunió d’arqueologia cristiana hispànica (Maó, 1988)”, Barcelona 1994, pàgs. 489-499.
  • Aquilué, X.: Relaciones económicas, sociales e ideológicas entre el norte de Africa y la Tarraconense en época romana. Las cerámicas de producción africana procedentes de la Colonia lulia Urbs Triumphalis Tarraco. tesi doctoral, Universitat de Barcelona 1991.
  • Aquilué, X.: Anàlisi comparativa de contextos ceràmics d’època tardoromana (V-VI) de Tarragona i Empúries, “Arqueomediterrània” (Barcelona), 2 (1997) [“Actes de la taula rodona sobre contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles IV-X). Badalona 1996”], Universitat de Barcelona, Museu de Badalona, Diputació de Barcelona, pàgs. 83-100.
  • Arce, J.: El ultimo siglo de la España romana: 288-409, Alianza editorial, Madrid 1982.
  • Arce, J.: La peninsola iberica, dins A. Carandini. L. Cracco i A. Giardina (eds.): Storia di Roma, vol. 3, l’età tardoantica, II, I luoghi e le culture, Torí 1993, pàgs. 379-404.
  • Baldovin, J.F.: The Urban Character of Christian Workship. The Origins, Development and Meaning of Stational Liturgy, “Orientalia christiana periodica” (Roma), 228 (1987).
  • Baraut, C.: La data de l’acta de consagració de la catedral carolíngia de la Seu d’Urgell, “Urgellia” (la Seu d’Urgell), 7 (1984-85), pàgs. 515-529.
  • Barral, X.: Les mosaïques romaines et médiévales de la Regio Laietana (Barcelone et ses environs), Instituto de Arqueología y Prehistoria (UB), Barcelona 1978.
  • Barral, X.: Transformacions de la topografia urbana a la Hispània cristiana durant l’antiguitat tardana, “II Reunió d’arqueologia paleocristiana hispànica (Montserrat-Barcelona, 1978)”. Barcelona 1982, pàgs. 105-132.
  • Beltrán de Heredia, J.: La elaboración del vino en el mundo romano: una instalación urbana de producción de vino en Barcino, “El vi a l’antiguitat. Economia, producció i comerç al Mediterrani occidental. II Col·loqui internacional d’arqueologia romana (Badalona 1998)”. 1999. pàgs. 277-282.
  • Brogiolo, G.P.: La città tra tarda-antichità e Medioevo, dins Archeologia urbana in Lombardia. Valutazione dei depositi archeologici ed inventario dei vincoli, Mòdena 1984, pàgs. 48-56.
  • Cantino-Wataghin, G.: Urbs e civitas nella tarda antichità: linee di ricerca, dins La “civitas christiana”: urbanística delle città italiana fra tarda antichità e alto medioevo., “Quaderni” (Torí), 1 (“Mediterraneo tardoanticho e medievale”) (1992), pàgs. 7-42.
  • Cantino-Wataghin, G.: Contributo allo studio della città tardoantica, “IV Reunió d’arqueologia cristiana hispànica (Lisboa, 1992)”, Barcelona 1995, pàgs. 235-261.
  • Cantino-Wataghin, G., Gurt J.M., Guyon J.: Topografia delia Ciuitas Christiana tra IV e VI sec., dins G.P. Brogiolo (ed.): Early Medieval Towns in the Western Mediterranean, “Documenti di Archeologia” (Màntua), 10, (1996), pàgs. 17-41.
  • Carandini, A.: L’ultima civiltà sepolta o del massimo oggeto desueto, secondo un archeologo, dins A. Carandini, L. Cracco i A. Ciardina (eds.): Storia di Roma, vol. 3, l’età tardoantica, II, / luoghi e le culture, Torí 1993, pàgs. 11-31.
  • Carbonell, E.: Evolució arquitectònica de les esglésies (segles IV-XI). Estat de la qüestió i plantejament actualitzat de la problemàtica, “Simposi internacional sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa, 20, 21 i 22 de novembre de 1991. Actes”, Centre d’Estudis Històrics-Arxiu Històric Comarcal de Terrassa, Terrassa 1992, pàgs. 11-16.
  • Cavallo, G.: Il segno delle mura. L’iconografia delia città nel libro antico, dins E. Gabba i A. Schiavone (eds.): Storia di Roma. vol. 4, Caratteri e morfologie, Torí 1989, pàgs. 267-300.
  • Coarelli, F.: Guida archeologica di Roma, Verona 1974.
  • Cracco, L.: Il Tardoantico: per una tipologia dei punti critici, dins A. Carandini, L. Cracco i A. Ciardina (eds.): Storia di Roma, vol. 3. l’età tardoantica. I, Crisi e transformazioni, Torí 1993, pàgs. XXXIII-XLV.
  • Demeglio, P-Lambert, C. (eds.): La “civitas christiana”. Urbanistica delia città italiane fra tarda antichità e altomedioevo. Aspetti di archeologia urbana. “Mediterraneo tardoantico e medievale. Quaderni” (Torí), 1, (1992).
  • Deschamps, S.-Vaginay, M. (eds.): Le Mans retrouvé. Archéologie et mémoire de la ville, Mulsanne 1990.
  • Dupré, X.-Carreté, J.M: La “Antiga Audiència”. Un acceso al foro provincial de Tarraco, col·l. “Excavacions arqueológicas en España”, 165, Ministerio de Cultura, Dirección General de Bellas Artes y Archivos, Madrid 1993.
  • Durliat, J.: Les dedicaces d’ouvrages de défense dans l’Afrique byzantine, col·l. de “I’École Française de Rome”, 49, Roma 1981.
  • Duval, N.: L’état actuel des recherches sur les fortifications de Justinien en Afrique, “XXX Corso di cultura sull’arte ravennate e bizantina”, Ravenna 1983, pàgs. 149-204.
  • Duval, N.: La parution du premier tome de Les premiers monuments chrétiens de la France [inventaire dels monuments de l’Atlas des Monuments paléochrétiens de la France (Sud-Est et Corse)], “Bullen de l’Association pour l’Antiquité tardive” (París), 4 (1995), pàgs. 59-75.
  • Escrits dels bisbes catalans del primer mil·lenni, col i. “Clàssics del cristianisme”, 27, ed. Proa, Barcelona 1992.
  • Espluga, M.X., Mayer, M., Miró, M.: Epigrafía de Begastri, “Antigüedad y Cristianismo” (Múrcia), I, (1984), pàgs. 45-88.
  • Fabre, G., Mayer, M., Rodà, I.: Inscriptions romaines de Catalogne, 4 vols., París 1984-97.
  • García Moreno, L.A.: La cristianización de la topografía de las ciudades de la Península Ibérica durante la Antigüedad tardía, “Archivo Español de Arqueología” (Madrid). 50-51 (1977-78), pàgs. 311-321.
  • Gauthier, N. (ed.): Topographie chrétienne des cités de la Gaule. Des origines au milieu du VIIIe siècle, Edit. De Boccard, París 1986-96, 9 vols.
  • Gelichi, S.: La città in Emilia-Romagna tra tardo-antico ed alto-medioevo, dins La storia dell’Alto Medioevo italiano (Vl-X secolo) alla luce dell’archeologia (Siena, 1993), Florència 1994, pàgs. 567-600.
  • Giralt, J.-Tuset, F.: Modelos de transformación del mundo urbano en el nordeste peninsular. Siglos V-XI, “IV Congreso de arqueología medieval española (Alacant 1993)”, vol. I, pàgs. 37-46.
  • Glick, T.F.: Cristianos y musulmanes en la España medieval (711-1250), Madrid 1991.
  • Godoy, C.: Arqueología y liturgia. Iglesias hispánicas (siglos IV al VIII), Port de Tarragona-Universitat de Barcelona. Barcelona 1995.
  • Godoy, C.: El complejo episcopal de Barcino. Cuestiones sobre función e identificación de los edificios, “Madrider Mitteilungen” (Berlín-Madrid), 39 (1998), Deutsches Archaologisches Institut, pàgs. 311-322.
  • Godoy, C.-Gurt, J.M.: Un itinerario de peregrinaje para el culto martirial y veneración del agua bautismal en el complejo episcopal de Barcino, “Madrider Mitteilungen” (Berlín-Madrid), 39 (1998), Deutsches Archaologisches Institut, pàgs. 323-335.
  • González, R.: Los obispos de Begastri, “Antigüedad y Cristianismo” (Murcia), I, (1984). pàgs. 37-44.
  • Granados, J.O.: La transformación de la Colonia Barcino. Reformas urbanas entre el siglo V y el siglo XI, “II Congreso de arqueología medieval española”, 1987, vol. II, pàgs. 353-364.
  • Granados, J.O. i altres: Plaça de Sant Miquel, dins Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya. Època romana-antiguitat tardana. Campanya 1982-1989, col·l. “Anuaris d’intervencions arqueològiques a Catalunya”, I. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1993. pàgs. 104-105.
  • Granados, J.O.-Rodà, I.: Barcelona a la baixa romanitat, “Ill Congrés d’història del Pla de Barcelona. Ponències i comunicacions”, vol. I, Barcelona 1994, pàgs. 25-36.
  • Guitart, J.: La ciutat romana en l’àmbit de Catalunya, dins La ciudad hispano-romana, Madrid 1993, pàgs. 54-83.
  • Gurt, J.M., Ripoll, G. Godoy, C.: Topografia de la Antigüedad tardía hispánica. Reflexiones para una propuesta de trabajo, “Antiquité Tardive” (París), 2 (1994), pàgs. 161-180.
  • Gutiérrez, S.: De la ciuitas a la madina: destrucción y formación de la ciudad en el sureste de Al-Andalus. Un debate arqueológico, “IV Congreso de arqueología medieval española”, 1993, vol. I, pàgs. 13-35.
  • Guyon, J.: L’Église de Rome du IVe siècle à Sixte III (312-432), dins J.M. Mayeur i altres (dirs.): Histoire du Christianisme, vol. 2. Naissance d’une chrétienté, París 1995, pàgs. 771-798.
  • Keay, S.J.: New Light on the Colonia lulia Urbs Triumphalis Tarraco (Tarragona) during the Late Empire, “Journal of Roman Archeology”, 4. (1991), pàgs. 387-397.
  • Manacorda, D.: Roma. I monumenti cadono in rovina, dins A. Carandini, L. Cracco i A. Ciardina (eds.): Storia di Roma, vol. 3, l’età tardoantica, II, I luoghi e le culture, Torí 1993, pàgs. 11-31 i 93-104.
  • Mayer, M.: Aspectes de la Catalunya del segle II. Institut d’Estudis Catalans, Secció Historicoarqueològica, Barcelona 1997.
  • Meneghini, R.-Santangeli, R.: Sepulture intramurano e paesaggio urbano a Roma tra V e VII secolo, dins L. Paroli i P. Delogu (eds.): La storia economica di Roma nell’alto Medioevo alia luce del recenti scavi archeologici, col·l. “Biblioteca di Archeologia Medievale”, 10, Florència 1993, pàgs. 89-111.
  • Nieto. J.: El edificio «A» de la Ciudadela de Roses. La terra sigillata africana, Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, Girona 1993.
  • Nolla, J.M.: Ampurias en la Antigüedad tardía. Una nueva perspectiva, “Archivo Español de Arqueología” (Madrid), 66 (1993), pàgs. 207-224.
  • Pallarés, F.: Las excavaciones de la plaza de San Miguel y la topografía romana de Barcino, “Cuadernos de arqueología e historia de la ciudad” (Barcelona), XIII (1969), pàgs. 5-42.
  • Payà, X. i altres: Darreres intervencions al municipi romà d’Aeso (Isona, Pallars Jussà), dins Tribuna d’arqueologia 1992-1993, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1994, pàgs. 115-124.
  • Pérez, A.: De la Arketurki prerromana a la Urgellum visigoda. ¿Una continuidad?, “Cypsela” (Girona), 13 (1996), pàgs. 153-160.
  • Pietri, Ch.: Roma christiana. Recherches sur l’Église de Rome, son organisation, sa politique, son ideologie, de Miltiade à Sixte III (314-440), Roma 1976.
  • Pladevall, A.: La introducció i la difusió del cristianisme a Catalunya a l’època romana. Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona-Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1994.
  • Raya de Cárdenas, M.-Miró, B.: Una domus augustea en la plaza de Sant Miquel de Barcelona, “XIV Congrés internacional d’arqueologia clàssica. La ciutat en el món romà. Actes”, vol. 2, Tarragona 1994, pàgs. 349-350.
  • Reekmans, L.: L’implantation monumentale chrétienne dans le paysage urbain de Rome de 300 à 850, “XI Congrès international d’archéologie chrétienne. (Lió, 1986)”, collection de l’École Française de Rome, 123, Roma 1989, pàgs. 861-915.
  • Revilla, V. i altres: El nivell d’amortització del cardo maximus d’Iluro, “Arqueomediterrània” (Barcelona), 2 (1997) [“Actes de la taula rodona sobre els contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles IV-X). Badalona 1996”], Universitat de Barcelona, Museu de Badalona, Diputació de Barcelona, pàgs. 101-119.
  • Ria, E.: Barcelona: de la ciutat romana a la capital comtal (segles V-X), “IV Congreso de arqueología medieval española (Alacant 1993)”, vol. II. 1993, pàgs. 23-29.
  • Ribas, M.: Necròpolis romana en la basílica de Santa Maria del Mar, Barcelona 1977.
  • Ribera. A.: The Discovery of a Monumental Circus at Valentia (Hispania Tarraconensis), “Journal of Roman Archeology”, vol. 11 (1998), pàgs. 318-337.
  • Richardson, L.: A New Topographical Dictionary of Ancient Rome, Baltimore-Londres 1992.
  • Roca, M.: Teatre romà de Tarragona: treballs arqueològics 1982-1983, dins Tribuna d’arqueologia 1982-1983, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1982-83, pàgs. 97-101.
  • Ruiz de Arbulo, J.: Edificios públicos, poder imperial y evolución de las élites urbanas en Tarraco (s. II-IV dC), dins Ciudad y comunidad cívica en Hispania (siglos II y III dC), Casa de Velázquez-CSIC, Madrid 1993, pàgs. 93-113.
  • TED’A: Un abocador del segle V dC en el fòrum provincial de Tàrraco, col l. “Memòries d’excavació”, 2, Taller Escola d’Arqueologia, Tarragona 1989.
  • Wickham. C.: La città altomedievale: una nota sui dibattito in corso, “Archeologia medievale”, XV (1988), pàgs. 649-651.
  • Wickham, C.: Considerazioni conclusive, dins La storia dell’Alto Medioevo italiano (Vl-X secolo) alla luce dell’archeologia (Siena, 1993), Florència 1994, pàgs. 741-759.