Penetració i difusió del cristianisme

No és fàcil fer una síntesi nova o singular sobre la implantació i la difusió del cristianisme en el sector de les Hispànies que integra l’actual Catalunya i que va rebre antigament els noms d’Hispania Citerior o Tarraconense, i més concretament el de conventus juridicus Tarraconensis, perquè la documentació és escassa i sobre una base tan feble ja s’ha dit gairebé tot el que es podia dir.

La fragilitat d’aquestes síntesis resta palesa en el fet que l’aparició d’uns nous documents, les cartes de Consenci a sant Agustí, descobertes i publicades l’any 1981, han capgirat totalment el concepte que es tenia de l’erecció d’algunes de les antigues diòcesis catalanes; ha fet avançar en més d’un segle l’aparició d’algunes d’elles i ha ofert una visió més realista i fins una mica sòrdida o plena d’intrigues de les nostres comunitats del començament del segle V. Tampoc no dubtem que les aportacions d’alguns dels treballs de l’obra present, fonamentades en el testimoni de les troballes arqueològiques, ajudaran a recolzar coses que aquí només s’insinuen.

Sota aquesta òptica o provisionalitat oferim una nova síntesi, basada en bona part en una altra que vam fer anteriorment (Pladevall, 1994), amb el convenciment d’aportar-hi només una visió més personal però no mancada de la provisionalitat que observem en la resta de les citades en la bibliografia.

Tanmateix el tema mereix ser destacat perquè la implantació del cristianisme és el fenomen de més transcendència heretat de l’època del domini romà a la Península Ibèrica.

El seu arrelament, almenys en les ciutats i classes dominants, fou tan gran que en produir-se el suplantament de les estructures governants romanes per les dels gots o visigots, l’Església tenia ja un paper capdavanter tan acusat en la societat o en la vida sociopolítica de la Hispània que féu claudicar els nous amos del país. Aquests, de creença cristianoarriana, van haver de canviar de religió davant les pressions de la societat hispanoromana. Foren capdavanteres d’aquest canvi les regions de la Bètica i de la Lusitània, gràcies a personatges del relleu de sant Isidor i del seu germà Leandre o de Masona de Mèrida, però també hi participaren altres sectors del país.

L’inici de la predicació de l’evangeli de Jesús a les nostres terres continua essent un misteri, perquè les llegendes posteriors no fan altra cosa que enfosquir-lo; en canvi es pot intuir millor l’expansió una mica artificial o potser excessivament ràpida en l’època de l’imperi Romà cristià, és a dir al llarg de la major part del segle IV, i són més clares les resistències a les imposicions visigòtiques que acabaran amb un pacte, en el qual hi haurà avantatges i també claudicacions per cada costat.

Els inicis del nostre cristianisme

El primer esment d’una possible predicació del cristianisme a Hispània el dóna sant Pau en la seva Carta als romans (15, 19-20), quan diu que pensa visitar els romans quan vagi a Hispània, intenció que repeteix a la mateixa carta (v. 28).

Això ha fet suposar a molts comentaristes o lectors de les cartes de sant Pau, des de Climent de Roma i el Fragment de Muratori fins a èpoques ben recents, que sant Pau va predicar a Hispània i fins se n’han precisat els llocs: a Tarragona, on es va desenvolupar molt tardanament el culte a santa Tecla, deixebla de Pau, i a la Bètica, la part més rica i vital de la Hispània d’aquelles èpoques. El camí vers Hispània l’hauria fet a través de la Gàl·lia passant per Narbona, on hauria deixat el seu deixeble Sergi Pau.

Tota la relació del viatge és una pura invenció tardana i pel que fa al propòsit de Pau, difícilment es va poder realitzar. Ell escrivia l’any 57 però immediatament fou pres i estigué captiu fins el 62. Després el trobem de nou a l’Orient fins que torna a aparèixer a Roma, on fou mort vers l’any 66. D’altra banda, la manca de testimonis arqueològics i literaris a Hispània, als llocs on suposadament predicà, si n’exceptuem algunes relacions molt tardanes, fa del tot improbable i hipotètic aquest viatge.

Menys verídiques i més fantasioses són les notícies sobre la vinguda i predicació de sant Jaume i la missió dels “barons apostòlics” enviats per sant Pere, que haurien estat els fundadors de les més antigues diòcesis de la Bètica.

Per les notícies o al·lusions genèriques d’Ireneu de Lió (180-189) i de Tertul·lià (c. 200) sabem que pel temps d’aquests autors el cristianisme ja havia arribat a Hispània, però són al·lusions molt vagues o literàries sense cap concreció.

Els primers testimonis de comunitats ben organitzades, amb bisbes i clerecia jeràrquica, són de mitjan segle III, al final de les persecucions de Deci (249-250) i de la de Valerià (259). Acabada la persecució de Decr els bisbes de Mèrida i d’Astorga foren acusats de libellatici, és a dir, d’haver obtingut un certificat conforme havien fet una ofrena als déus romans encara que a la pràctica no l’haguessin fet. Acusats per un prevere i altres fidels, van ésser deposats del càrrec. Passada la persecució, però, Roma els va confirmar en la direcció de les seves diòcesis, d’acord amb la petició i informació que hi va transmetre un dels acusats. Consultat Cebrià de Cartago, va declarar culpables els bisbes, però va excusar l’actuació de Roma perquè havia procedit mal informada. En la mateixa carta Cebrià lloa Fèlix, que presideix l’església de Saragossa, perquè ha estat valent i un gran propagador i defensor de la fe (Cebrià, Epist., 67, 1931, 81-84).

Detall del magnífic mosaic funerari d’Òptim, localitzat a la necròpoli paleocristiana del Francolí (Tarragona).

Arxiu fotogràfic del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona

Nou anys més tard el bisbe de Tarragona Fructuós, amb els seus diaques Auguri i Eulogi foren martiritzats durant la persecució de Valerià, el 21 de gener de l’any 259. La persecució de Valerià fou feta contra els caps de les comunitats i per això hi moriren jerarques destacats com el papa Sixt II amb els seus diaques, Cebrià de Cartago o Denís a Lió.

Entre Roma i el nord d’Àfrica

Hi ha molts indicis, a més de la carta de Cebrià i de les actes tardanes de Cugat i de Feliu, que ens revelen una intensa relació dels nostres cristians amb els africans, fins a les invasions dels vàndals i altres pobles que desferen les comunitats africanes i obligaren a emigrar grups de monjos que s’establiren a València i a d’altres indrets d’Hispània.

Els testimonis arqueològics, tal com s’exposa al llarg d’aquesta obra, són els que més confirmen aquesta relació, ben evident en la disposició de les primitives basíliques i baptisteris i els elements ornamentals, on les laudae sepulcrals de mosaic, ares, ceràmica, etc., emparentades i copiades de models africans, són característiques de les Hispànies i no es troben a l’altra banda dels Pirineus (Palol, 1955, 6, pàgs. 141-167). Aquesta influència sovint ha estat negada o minimitzada per autors de l’altra banda dels Pirineus perquè redueix el paper de la Gàl·lia com a transmissora d’idees o influències de la Provença o de Roma.

Les relacions administratives i militars de l’Imperi es feien habitualment a través de la famosa xarxa viària romana, en concret la Via Domitia i la Via Augusta, sembrades de mansiones o stationes, que s’enllaçaven al coll de Panissars, el Summum Pyreneum, a l’indret on s’ha localitzat el tropheum Pompei. En canvi, en el camp del comerç i amb aquest les relacions culturals, es feien habitualment pel camí del mar. Són coneguts els negotiatori transmarini que feren arribar persones i influències asiàtiques o siríaques fins a Lió a través del Roine. Altres negotiatori tenien també estretament connectada la Península i les Balears amb el nord d’Àfrica i a través d’ells s’exercirien molts d’aquests contactes.

Altres influències africanes són ben conegudes a l’inici del segle V per les cartes de Consenci a sant Agustí, de les quals ens ocupem més endavant, per l’expansió de textos de Pacià a l’Àfrica i també per relacions de festivitats i fins d’influències litúrgiques. Així és conegut el sermó que sant Agustí va predicar en la festivitat de Sant Fructuós (PL, 38, 1247-1252).

L’expansió cristiana del segle IV

L’edicte de tolerància de Constantí (313) i la ràpida cristianització de l’estament oficial de l’Imperi fins arribar als decrets de Teodosi (380-388), que declaraven el cristianisme religió única de l’Imperi, marquen els límits cronològics i justifiquen aquesta ràpida expansió. El cristianisme defensat per l’Imperi era el que havien definit els concilis de Nicea i de Constantinoble; per tant, amb l’exclusió de l’arrianisme i altres doctrines heterodoxes. En pocs anys el culte cristià reemplaçà arreu els cultes pagans fins a esdevenir, sobretot a partir del 386, l’únic culte oficial de l’Imperi. Aquest any l’emperador va manar tancar tots els temples pagans de les ciutats i va disposar que es convertissin en esglésies cristianes. La disposició trobà més resistència en els habitants del pagi, que per això foren anomenats pagans en contraposició als cristians de les ciutats.

Molt ràpidament sorgiren arreu noves comunitats presidides per bisbes, fet del qual es fa ressò el concili d’Arle de Provença del 314, al qual assistiren 44 bisbes, entre ells els hispànics de Tarragona i de Saragossa, per tractar de l’heretgia o doctrina donatista (Griffe, 1947, pàgs. 133-139).

Entorn de l’any 347 (o 344), Pretextat, el primer bisbe conegut de Barcelona, juntament amb altres bisbes hispànics (els de Saragossa, Càstulo, Astorga i Mérida) i també de la Gàl·lia i d’altres indrets (PL, 10, 642), assistí a un concili celebrat a Sàrdica, l’actual Sofia de Bulgària.

La comunitat de Tarragona, el bisbe de la qual va assistir al concili d’Arle del 314, és la que dóna més signes de vitalitat gràcies al seu bisbe que, dintre del mateix segle IV, actua ja com a primat o mandatari papal per a totes les Hispànies. Així ho indica la carta del papa Sirici al bisbe de Tarragona, Himeri, del 385, que respon a una consulta que el mateix Himeri havia adreçat al papa Damas, que morí al final del mateix any 384. Aquesta carta o resposta papal, considerada la primera decretal de l’Església romana, és molt important perquè fixava la norma i disciplina de l’Església sobre el catecumenat i el baptisme, la validesa dels esponsals i, sobretot, la manera d’accedir a l’orde sagrat tant dels preveres com dels monjos, ja que fixa l’edat i condicions per a rebre cada orde; també es fa ressò de la intervenció dels fidels en l’elecció dels preveres i dels bisbes.

Es dóna, en particular, facultat al bisbe per triar entre els candidats al presbiterat els monjos que cregui dignes, cosa notable si es té present que en un concili celebrat a Saragossa l’any 380, amb l’assistència de dotze bisbes, s’impedia o s’obstaculitzava el pas dels monjos a l’orde sacerdotal perquè se’ls considerava tots infectats pel priscil·lianisme.

Un aspecte remarcable d’aquesta carta o decretal és aquell en què el papa mana a Himeri que faci arribar aquesta carta “a tots els nostres germans en l’episcopat i no solament als del teu arquebisbat, sinó també a tots els de les províncies Cartaginesa, Bètica, Lusitana i Galaica i també a tots els de les províncies que us són veïnes tant d’un cantó com de l’altre” (PL, 13, 1146 i Escrits de bisbes catalans del primer mil·lenni, 1992, pàgs. 51-60).

El bisbe de Tarragona era el metropolità d’una de les grans províncies eclesiàstiques, però aquí actua com a primat o mandatari papal a tot Hispània.

L’actuació del bisbe de Tarragona com a metropolità es fa molt més palesa en l’afer dels llibres màgics o priscil·lianistes, retinguts pel bisbe de Lleida Sagici, que dóna una llum nova sobre l’amplitud del moviment priscil·lianista a la Tarraconense. Tot això succeïa entre el 417 i el 420 i en tot l’afer té un notable protagonisme l’arquebisbe Tacià, anomenat en el document més d’una vegada bisbe metropolità. Tacià, a fi de tractar de la culpabilitat o la innocència del bisbe de Lleida i subsidiàriament del d’Osca, va convocar, cap al 419, un concili o assemblea de set bisbes, dels quals 110 es diuen les diòcesis, però que pel caràcter del cas devien ésser propers a Tarragona (Amengual, 1991-92, vol. II, pàgs. 82-107).

Dos sarcòfags paleocristians de la necròpoli del Francolí de Tarragona: un, dit dels apòstols i l’altre, de l’alfa i l’omega.

Arxiu fotogràfic del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona - A. Saludes

Sobre la comunitat de Barcelona també hi ha notícies importants al final del segle IV. La presència del bisbe Pretextat al concili de Sàrdica, vers el 347 (344?), ens diu només que aleshores tenia ja una comunitat ben organitzada. Amb tot, serà una generació més tard, en època de sant Pacià (v. 370 - v. 390), coetani de sant Ambrosi de Milà, de sant Jeroni de Jerusalem i de sant Agustí, futur bisbe d’Hipona, que tindrem notícies noves i més àmplies.

Pacià, pels seus Tractat sobre el baptisme, Exhortació a la penitència i les tres Cartes a Sempronià (un home adepte a les doctrines novacianes), és tingut com un dels primers escriptors o pares de l’Església hispànica. Sant Jeroni en el seu llibre De viris illustribus dóna una breu semblança de Pacià i del seu fill Dextre, tots dos personatges destacats, cosa que indica que Pacià era casat o ho havia estat (PL, 23, 703 i 715). De Pacià lloa l’eloqüència i la saviesa; els seus escrits indiquen una sòlida formació en les escriptures i en les obres clàssiques, ja que ell mateix diu que de petit estudià els clàssics Virgili, Cicero, Ovidi… (Carta 2, 4); de Dextre diu Jeroni que fou clarus apud seculum i que va escriure una història omnimoda o universal. Això ha fet que se l’identifiqués amb un comes rei privatae o encarregat dels béns personals de l’emperador Teodosi i amb un prefecte del pretor de l’emperador Honori de l’any 395, ambdós, per tant, coetanis seus.

El bisbe sant Pacià també va escriure un tractat titulat el Cervus o Cervulus, ara perdut, però en el qual, pels seus biògrafs i una al·lusió que hi fa el mateix Pacià en un altre dels seus escrits, sabem que ell recriminava els costums dels cristians del seu temps, i especialment dels de Barcelona, de disfressar-se d’animals durant les festes de l’I de gener. També diu que els cristians de Barcelona eren de classe mitjana, però que no els mancaven jardins ni llocs de repòs vora el mar, vins exquisits en els seus banquets i béns suficients per a gaudir d’un bon descans en la seva vellesa (Exhortació a la penitència, 10, 3).

A Pacià, li succeí el bisbe Lampi, el qual va prendre part en el primer concili de Toledo, celebrat entre el 397 i el 400. Fou ell qui va ordenar sacerdot el noble romà i terratinent de Bordeus Meropi Ponç Anici Paulí, conegut com a sant Paulí de Noia, el dia de Nadal de l’any 393. Paulí, casat amb Teràsia, havia estat batejat a Bordeus el 389, poc abans de venir a Barcelona, d’on és probable que procedís la seva esposa Teràsia, i aquí i en altres indrets d’Hispània, com Tarragona, Saragossa i Alcalà, hi va residir prop de tres anys.

A Alcalà hi va morir el seu únic fill, Cels, que fou enterrat prop dels sepulcres dels nens màrtirs Just i Pastor, i això els va moure a ell i la seva esposa a renunciar els seus béns i viure en continència conjugal fins que per pressió i consell d’amics seus de Barcelona, fou ordenat prevere, segons explica ell mateix en cartes als seus amics Sulpici Sever i Alipi (Epistolae, I, 10 i III, 4).

Pel mateix temps vivia a Barcelona i regia una de les seves parròquies el prevere Vigilanci, refutat i combatut per sant Jeroni entre els anys 395 i 400 per les seves idees herètiques. També sembla que hi residí el prevere Eutropi, un notable asceta i moralista, autor d’un tractat d’ascesi i de dues cartes dirigides a una cristiana de nom Teràsia, potser relacionada amb la muller de sant Paulí, que havia renunciat el matrimoni i l’herència paterna i havia après la llengua dels rústics per a convertir-los (Pladevall, 1994, pàg. 35).

Tots aquests testimonis són indicis d’una vida cristiana i social a Barcelona al final de la quarta centúria, que es viuria més o menys igual a la resta de comunitats del país tot i la manca de notícies. Els rics sarcòfags cristians importats d’Itàlia, conservats a Sant Feliu de Girona, com també els de Tarragona i de Barcelona, indiquen, al costat de les moltes sepultures cristianes més humils de tègula o ornades de mosaic, que el cristianisme s’havia estès a totes les capes de la societat.

La creació de les diòcesis

Mapa de localització de les seus episcopals de la part oriental de la Tarraconense i de la Narbonense.

A. Pladevall

Només tenim notícies de l’època i de les circumstàncies de l’establiment de la diòcesi d’Égara, a Terrassa, creada com a desmembrado de la diòcesi de Barcelona. No podem deduir d’això que aquest fos el procediment normal de creació d’una diòcesi, ben al contrari, es tractava d’una anomalia, com ho indiquen els textos o la relació que n’exposa l’origen.

Tarragona, com s’ha esmentat, tenia bisbe propi el 259 i Barcelona el 347 (344?), però en ambdós casos es coneix l’existència de bisbes per fets circumstancials que pressuposen una creació força anterior. Era costum de l’inici de l’Església de crear bisbes a les ciutats amb una comunitat suficient per a tenir sacerdots i bisbes propis.

La diferència inicial entre bisbes i preveres pel que fa al sagrament de l’orde sagrat és encara un tema de controvèrsia. Al principi de l’Església sembla que hi havia molt poca diferència entre el bisbe i la resta del presbiteri. Així, en els Fets dels Apòstols (20, 17-28), s’explica que sant Pau, en visitar Milet hi va congregar els preveres d’Efes i els va recordar que l’Esperit Sant els havia posat com a bisbes per dirigir l’Església de Déu. En aquest cas s’aplica a tots el mot episcopoi. Aviat, però, apareixen ja bisbes nominals o preveres que dirigeixen una comunitat, com exposa el mateix Pau (Carta la a Timoteu, 3, 1-7).

L’elecció inicial dels bisbes no la feien els bisbes veïns sinó el poble. Un cop elegit, el nou bisbe era ordenat, avui diríem consagrat, per la resta de preveres de la comunitat, amb l’assistència dels bisbes veïns. Il·lustra això el que va succeir en l’elecció del bisbe Pere d’Alexandria, cap a l’any 300, elegit i ordenat per la resta de preveres de la ciutat, en què consta que quan arribaren els bisbes veïns per assistir a l’ordenació es trobaren que ja havia estat feta pels preveres locals.

Durant el segle IV era corrent que fos la comunitat la que elegís el seu bisbe, sempre, però, comptant amb la conformitat i l’assentiment del metropolità. Contra aquest costum va actuar Minuci, bisbe d’una seu desconeguda, el qual juntament amb Rufí actuaven pel seu compte sense sotmetre’s a la pràctica habitual en les eleccions episcopals. Així consta en un document del principi del segle V o en una carta del papa Innocenci I adreçada al primer concili celebrat a Toledo, entorn dels anys 400-405. El papa hi demana que s’admetin a l’Església els priscil·lianistes penedits i en canvi que s’actuï contra els dos bisbes abans esmentats, especialment contra Minuci, el qual sense tenir en compte el metropolità, la voluntat del poble i les disposicions disciplinàries havia consagrat un bisbe a Girona (PL, 20, 490-492). No consta el nom del bisbe, però és molt segur que no devia ser el primer de la ciutat. D’aquest mateix període una mica confús podria datar un intent de creació d’una diòcesi a Roses, com s’ha pretès a causa d’una inscripció sepulcral datable al segle V, localitzada a les catacumbes de Siracusa (Sicília), pertanyent a un personatge hispànic de nom Auxentius, que es diu que fou bisbe de Rotdon. És, tanmateix, una cosa molt hipotètica i difícil de compaginar amb la petita basílica de caire funerari coetània del suposat bisbe que s’ha excavat a Roses i que més endavant s’estudiarà.

La carta de Consenci a sant Agustí, descoberta i publicada l’any 1981, és especialment interessant perquè dóna a conèixer alguns aspectes de la vida interna de la comunitat cristiana de Tarragona i de la seva província eclesiàstica, especialment el gran ressò i seguiment que aquí tenien encara entorn del 420 les doctrines priscil·lianistes. Sobretot és interessant perquè fa avançar més d’un segle el coneixement de l’existència de les diòcesis de Lleida o d’Osca.

Consenci hi explica la commoció que va portar a la comunitat cristiana de Tarragona el fet que el bisbe Sagici de Lleida, amb una certa complicitat del bisbe d’Osca, Siagri, retingués uns còdexs, en aparença màgics, però en realitat priscil·lianistes, que un escamot de bàrbars havia sostret del castell o residència d’un prevere anomenat Sever, de la diòcesi d’Osca, i havia lliurat al bisbe de Lleida. Aquest, en comptes de retornar-los, els va llegir i en va enviar un al bisbe d’Osca. Pel mateix temps a Tarragona un curiós personatge anomenat Frontó, que havia fundat un monestir a la ciutat, lluitava per desemmascarar els molts priscil·lianistes de la mateixa ciutat, entre els quals hi havia la filla i altres familiars del patrici i comte Asteri, emparentat amb el prevere Sever; Asteri era també cònsol i dirigia una tropa que lluitava contra els bàrbars que sovint envaïen i assolaven les terres d’Hispània.

L’exposició que fa Consenci és llarga i pintoresca, però hi fa esment de la relació de Patrocle d’Arle amb sant Agustí, i a més de donar el nom dels bisbes de Lleida i d’Osca, dóna el de Tacià, metropolità de Tarragona, el d’Agapí, una mena de bisbe auxiliar o korepiscopos de Tacià, i ens notifica que el 419 el metropolità va reunir un concili o assemblea de set bisbes per jutjar la conducta del bisbe de Lleida (Amengual, 1991-92, vol. II, pàgs. 82-107).

Es tracta, per tant, d’un document magnífic que ens fa viure un episodi vibrant de vida i activitat eclesiàstica en un moment fins ara gris i desconegut del nostre passat religiós. També ens dóna la primera notícia d’un concili o encontre conciliar a Tarragona un segle abans del que es tenia per primer concili, el del 516.

Pel mateix temps, una carta circular del bisbe de Menorca Sever “a la resta de bisbes, clergues i fidels del món catòlic”, redactada també per Consenci o retocada per ell, explica la conversió dels jueus de Magona (Maó) després de lluites i fets miraculosos esdevinguts a causa de la presència de relíquies de sant Esteve que Pau Orosi portava de Jerusalem i que de moment deixà a Menorca per temor de les invasions dels pobles germànics a la Península. Els fets ocorregueren entre el 2 i el 9 de febrer de l’any 418 i s’hi exposa vivament la rivalitat entre les ciutats menorquines de lamona, actual Ciutadella, on vivia el bisbe Sever, i Magona, ciutat controlada bàsicament per una forta comunitat de jueus que acabà convertint-se (Amengual, 1991-92, vol. 1. pàg. 84 i Escrits de bisbes catalans del primer mil·lenni, 1992, pàgs. 17-20).

Un concili celebrat a Cartago el 484, fet per avaluar la desorganització portada per la invasió dels vàndals, dóna a conèixer els bisbes Elies de Mallorca i Macari de Menorca que hi foren presents. En canvi, de la comunitat de València, tan antiga sens dubte com la resta d’aquesta part d’Hispània, no se’n tenen notícies fins a l’episcopat del bisbe Justinià l’any 531.

Com ja s’indicava a l’inici d’aquest apartat la diòcesi d’Ègara és l’única de la qual es coneixen les circumstàncies de la fundació i la data aproximada, que fou entorn del 450. La va crear el bisbe Nundinari de Barcelona, sens dubte amb l’acord del poble i del seu metropolità, per al seu amic i deixeble Ireneu.

Es creu que ho va fer per premiar la seva fidelitat i zel, segurament considerant-lo com un ajudant o espècie de korepiscopos, al qual confiava una part de la seva diòcesi amb la intenció només de mantenir-hi el seu amic fins a la seva mort. Així sembla indicar-ho la voluntat de Nundinari, el qual en morir va fer Ireneu hereu d’una bona part dels seus béns i el va designar com a successor a la diòcesi de Barcelona. Això devia ser al principi de l’any 465.

El metropolità Ascani sembla que va estar plenament d’acord amb aquests fets, però per donar més fermesa al pas d’Ireneu a Barcelona va reunir un sínode o reunió de bisbes sufraganis seus per aprovar el fet i alhora va adreçar una carta al papa Hilari explicant-li els fets i queixant-se contra el bisbe de Calahorra, Silvà, perquè ordenava bisbes per a noves seus sense el consentiment del seu metropolità ni del poble. El papa Hilari va fer llegir aquesta carta d’Ascani a un sínode de 47 bisbes, reunit a la basílica de Santa Maria la Major de Roma al final de l’any 465. Coneixem tot això per la carta de resposta a Ascani del papa Hilari, escrita d’acord amb les decisions d’aquell sínode (PL. 84, 787-790).

Aquesta carta fou redactada en uns termes molt durs contra el que havia fet Ascani i els bisbes de la Tarraconense. El papa va obligar Ireneu a retornar a la diòcesi d’Ègara i va manar que s’elegís un nou bisbe per a Barcelona. En canvi fou molt més benèvol contra les actuacions irregulars del bisbe de Calahorra.

Un postscriptum i una nova carta del papa a l’arquebisbe Ascani amenacen Ireneu amb la deposició si no torna a Ègara. Un bisbe que deixava una diòcesi per anar a una altra era considerat com un bígam, que pren una nova esposa mentre encara viu la primera.

Així es constituïa una diòcesi nova, potser la darrera de les que es constituïen a les terres de la Catalunya actual, tot i que d’algunes, com de les d’Osona, Empúries, Tortosa i Urgell, i potser una de Roses, no se’n tinguin notícies fins a l’inici del segle VI. Cal no oblidar que també abans de la descoberta de la carta de Consenci, que no oblidem que fou el 1981, es tenien notícies de Lleida i d’Osca una o dues dècades més tard que d’Osona, Empúries, etc.

Els testimonis arqueològics estudiats en aquest volum i altres que encara poden aparèixer, especialment les restes de basíliques i baptisteris, poden aportar noves informacions per a completar el que ens diu la documentació. Fins el moment present cal esperar aquest segle V per datar les més antigues troballes d’edificis religiosos del país, com el temple martirial de Sant Fructuós de Tarragona, les restes de la basílica de Barcelona, el temple o cel·la inicial de Sant Cugat del Vallès o les basíliques d’Empúries i de Roses.

Vegeu: Els arquebisbes i bisbes de les diòcesis de la futura Catalunya fins al segle VIII.

Bibliografia

• J. Amengual: Consenci. Correspondència amb sant Agustí, Fundació Bernat Metge, 244, Barcelona 1987.
• J. Amengual: Els orígens del cristianisme a les Balears, 2 vols., Mallorca 1991-92.
• R. d’Abadal i altres: Moments crucials de la història de Catalunya, ed. Vicens Vives, “Biografies catalanes. Assaig núm. 1”, Barcelona 1962, pàgs. 20-24.
• J. Fernández Alonso: La cura pastoral en la Iglesia romano-visigoda, Iglesia Nacional Española, Roma 1955.
• E. García: El culto de los santos en la España romana y visigoda. CSIC, Madrid 1966.
• E. Griffe: Le Gaule chrétienne à l’époque romane, I, Des origines chrétiennes à la fin du IV siècle, París-Tolosa de Llenguadoc 1947.
• J.M. Gurt-F. Tuset: Els testimonis de les primeres comunitats cristianes a Catalunya. El pes del passat i la cristianització, “Temps de memoria. Revista Espais”, 26 (1990), pàgs. 51-56.
• M. Mayer: A propósito de Paulino de Nola y su época. Paulino, Ausonio y Barcelona, dins F. Fuerster i R. Pascual: El naufragio de Valgius, Barcelona 1985, pàgs. 31-46.
• A. Fàbrega: Pasionario hispánico (siglos VII-XI), 2 vols., CSIC, Barcelona-Madrid 1953.
• R de Palol: Algunos aspectos históricos y arqueológicos del cristianismo en la Tarraconense y en las Galias, “Cesaraugusta” (Saragossa), 6 (1955), pàgs. 141-267.
• P. de Palol: El cristianisme a Catalunya, dins Historia de Catalunya, vol. I, Salvat Editors, Barcelona, 1978 pàgs. 254-256.
• P. de Palol: Les primeres comunitats cristianes i l’organització de l’Església, dins Historia. Política, societat i cultura dels Països Catalans, vol. I, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1996, pàgs. 400-403.
• A. Pladevall: Introducció, dins Escrits de bisbes catalans del primer mil·lenni, ed. Proa, “Clàssics del Cristianisme”, 27, Barcelona 1992, pàgs. 7-35.
• A. Pladevall: La introducció i la difusió del cristianisme a Catalunya a l’època romana. Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona-Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1994.
• J.M. Salrach: Paganisme i cristianisme, dins Historia de Catalunya, vol. I, dirigida per Pierre Vilar. ed. 62. Barcelona 1987, pàgs. 47-52.
• M. Tarradell: Prehistoria i antiguitat, dins Història del catalans, vol. I. ed. Ariel, Barcelona 1968, pàgs. 439-466.
• J. Vives: Concilios visigóticos e hispano-romanos, CSIC, Barcelona-Madrid 1963.

Per als textos dels autors antics ens hem servit dels volums (citats PL) de J.P. Migne: Patrologia Latina cursus completus, París 1844-1855, en 217 vols. i 3 d’índex.