Els Quatre Gats. Titelles i ombres xineses
El primer projecte barceloní important de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) va ser la Casa Martí, al carrer de Montsió, número 3 bis, carrer que porta el nom de l’antic convent de monges dominiques. Abans havia treballat com arquitecte municipal de Mataró, però aviat es va establir a Barcelona i va involucrar-se en projectes de gran envergadura. Les seves primeres obres van estar marcades per un estil força modernista. La Casa Martí (1895-96), amb planta, dos pisos i golfes, n’és un exemple. Els baixos d’aquest edifici van acollir la taverna Els Quatre Gats, que es va convertir en un dels punts de reunió dels intel·lectuals i de tots els artistes modernistes del moment. Allà s’hi organitzaven tertúlies i s’hi establien vincles entre els bohemis inspirats. L’estil arquitectònic de l’edifici ja lligava amb el de la vida de la cerveseria. Puig va projectar una casa d’influència gòtica septentrional. A la cantonada hi ha una peanya amb un relleu de sant Jordi i el drac. També destaca la tribuna de la façana del passatge, amb grans mènsules i pinacles.
Els Quatre Gats va obrir les seves portes a Barcelona pel juny del 1897. Els seus iniciadors van ser Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Miquel Utrillo. Durant aquests anys va ser dirigit per Pere Romeu. Destacava, només entrar, el quadre que representava Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem (1897), una imatge que ha esdevingut un emblema de la pintura de final de segle. A més de tertúlies, sobresortien les representacions de titelles o les sessions d’ombres xineses, i també s’hi organitzaven concerts (Albéniz, Granados, Morera, Joan Gay, i d’altres), representacions, lectures de poemes i exhibicions d’art, o van presentar-se noms com Canals, Joaquim Mir, Xavier Gosé, Regoyos, Nonell, Pichot, Evelí Torent o Picasso. Aquest últim va fer la primera exposició notable de la seva carrera artística en aquest local l’any 1900. Les pintures que hi va presentar, però, no estaven ni emmarcades; va ser un moment primerenc de qui seria el més gran artista del segle XX.
Les reunions a Els Quatre Gats van ser cabdals per als més renovadors; s’hi van gestar moltes de les idees i les obres d’alguns per sempre més. Els escriptors també s’hi trobaven (Maragall, Iglésies, Pompeu Gener i Babot, Francesc Pujols i també Eduard Marquina). Va ser un dels nuclis que va promoure el Modernisme a Catalunya, amb una importància comparable a la de Sitges. Els seus impulsors també ho van ser de la revista Quatre Gats, que s’encarregava de temes artisticoliteraris i de tot allò que interessava els artistes modernistes. En van arribar a sortir quinze números a partir del 25 de maig de 1899, fins que més endavant es va continuar amb una altra revista, Pèl & Ploma. A començament de l’any 1903, Pere Romeu va intentar tornar a animar la vida de la cerveseria amb la lectura de fragments de prosa i poesia del jove Sabartés que, en comptes de Jaume, signava Jacobus, un gest d’exotisme de qui esdevindria més tard el fidel secretari de Pablo Picasso. Avui se’n diria criptopoesia. Aleshores el gènere no va estar exempt de crítiques, i com a prova vull recordar un poema que circulava a manera d’epístola adreçada a L’hostaler d’Els Quatre Gats: «Estimat Pere Romeu/ Jo em dic, per si no ho sabeu, / Domenicus Deulofeu, / sóc poeta modernista/ deliqüescent i egoista/ d’aquells que es perden de vista.../ Com que sé que Els Quatre Gats/ de putxinel·lis cansats, / ara estan desanimats/ he tingut l’atreviment/ de donar-vos un excel·lent consell per a fer-hi anar gent. / Fareu córrer pel veïnat/ que sóc un gran literat/ que de París ha arribat.../ i jo vindré cada nit/ a llegir-vos algun petit jeroglífic comprimit.»
El famós establiment havia estat obert de juny del 1897 a juny del 1903. En sis anys va guanyar una celebritat universal. Després, del 1903 al 1936, el local va ser la seu del Centre Artístic de Sant Lluc.
Bibliografia
- El Quatre Gats. Titelles i ombres xineses
- Jardí Casany, E.: Història d’Els Quatre Gats, Editorial Aedos, Barcelona, 1972.
- Mendoza, C. ; Mendoza, E.: Barcelona Modernista, Editorial Planeta, Barcelona, 1991.
- Palau Fabre, J.: Picasso i els seus amics catalans, Editorial Aedos, Barcelona, 1971.
Sitges. La nova exuberància
Sitges és un municipi que hi ha a la costa del massís del Garraf, lloc de relleu accidentat, amb penya-segats i cales; un paisatge que ha estat el tema de moltíssimes obres d’art. Des de començament del segle XX Sitges va destacar per ser un centre turístic important de la costa catalana. Durant el Modernisme va rebre els impulsors d’aquest moviment cultural i artístic i va esdevenir la vila modernista per excel·lència sota l’impuls de Santiago Rusiñol (1861-1931), escriptor i pintor. De camí cap a Vilanova i la Geltrú, Rusiñol va aturar-se a Sitges. De seguida va enamorar-se’n i va decidir de passar-hi algunes temporades fins que s’hi va comprar dues cases de costat que Francesc Rogent va reformar per instal·lar-hi el Cau Ferrat, on Rusiñol tenia la seva col·lecció de ferros.
Passejant pels carrers ens trobem amb construccions pròpies del moment, riques en decoració i ornamentació exterior. És un aspecte de la nova exuberància modernista. El Cau Ferrat n’és un bon exemple. Creat per Rusiñol el 1894, va ser un dels escenaris del nou moviment, a més del Teatre Prado, que va acollir les festes modernistes organitzades entre els anys 1892 i 1899. Eren actes destinats exclusivament als artistes, amb tota mena de manifestacions, des de pintura i escultura fins a música o representacions teatrals, sempre seguint les tendències artístiques modernes del moment. La primera va consistir en una exposició d’obres d’artistes de Sitges. La segona, al Prado, el 10 de setembre de 1893, ja va representar el veritable esclat del Modernisme.
Rusiñol hi va llegir una mena de manifest i s’hi va representar La intrusa, de Maeterlinck, i un concert dirigit per Enric Morera. En el repartiment figuraven Raimon Casellas, que feia d’avi, i el mateix Rusiñol. A la tercera, l’any 1894, es va inaugurar un concurs de poesia i es van exhibir dues obres d’El Greco que Rusiñol havia comprat. Amb la següent festa al teatre s’acabava de consolidar el Modernisme a Catalunya amb un èxit espectacular. S’hi va representar La fada, amb lletra de Massó i Torrents, acompanyada de música d’Enric Morera. La publicació que en va fer L’Avenç de Barcelona portava una coberta emblemàtica d’Alexandre de Riquer, el gran artista modernista de les arts gràfiques. Poc després, les festes van deixar de ser tan significatives, i l’última es va celebrar el 1899. Fou el moment més destacat de la vila de Sitges, ja que s’hi trobaven molts intel·lectuals amics de Rusiñol i Casas, com Urgell, Yxart, Meifrèn, Maragall, Teixidor o Utrillo.
Entre les peces que s’exposen actualment al Cau Ferrat sobresurten obres de Rusiñol mateix, de Casas, de Joan Llimona, de Nonell o Picasso, però no sols hi ha pintures, sinó també escultures, com ara les de Clarasó, per exemple, una important col·lecció de ferros catalans i castellans dels segles XIII al XIX, mobles antics, vidres o ceràmiques. En una altra casa de la vila trobem el Palau Maricel, que era l’antic hospital que Charles Déering va convertir en museu. S’hi acullen un complement de la col·lecció de ferros, el Museu de Marineria Roig i Raventós, obres d’artistes relacionats amb Sitges i la Fundació Pérez Rosales, amb objectes de tot tipus: mobles, escultures i pintures. Entre els altres edificis cèlebres cal destacar la Casa Dalmau, del segle XVIII, o la Casa Llopis, del XIX, que avui acull el Museu Romàntic.
Tan important va ser Sitges en el marc del Modernisme com a lloc de creació que va formar-se l’Escola de Sitges, que denominava una sèrie de pintors de paisatges que s’acostaven a l’estil impressionista i que es trobaven allí a final del segle XIX: Joan Roig i Soler i Arcadi Mas i Fontdevila van ser els primers a formar-ne part, i més tard s’hi van afegir Joaquim de Miró, Antoni Almirall, Joan Batlle i Felip Massó, alguns dels quals van exposar obres en les festes modernistes. El paper de Sitges en l’art català no es limita, però, a aquest període. Posteriorment d’altres intel·lectuals s’han sentit atrets per aquest poble, com el pintor noucentista Joaquim Sunyer, o d’altres com Trinitat Catasús, Artur Carbonell o Magí A. Cassanyas.
Avui, a Sitges hi viuen escriptors, artistes, editors, intel·lectuals de tota mena, però també futbolistes, uns visitants a vegades anomenats artistes de la pilota. Els veritables grans artistes, però, també s’han instal·lat prop del mar, entre Sitges i Barcelona, com és el cas de Josep Guinovart, que va néixer l’any 1927, i que viu i treballa a Castelldefels aprofitant un paisatge únic que es pot descobrir a pocs quilòmetres de la perifèria més industrial de la capital catalana.
Bibliografia
- El Modernisme (catàleg d’exposició), Museu d’Art Modern, Barcelona, 1990-1991.
- Panyella, V.: Epistolari del Cau Ferrat (1889-1939), Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges, 1981.
- Planas, R.: El Modernisme a Sitges, Editorial Selecta, Barcelona, 1969.
- Ràfols, J. F.: Modernisme i modernistes, Editorial Destino, edició en català 1982, primera edició en castellà 1949.
Barcelona. Del passeig de Gràcia a l’Eixample
L’Eixample és el fet més significatiu de la Barcelona moderna. Tots els barcelonins d’avui li deuen la forma de vida, el comportament, l’actitud enfront de l’art i el medi que envolta la seva vida quotidiana. Barcelona no seria la mateixa ciutat sense l’Eixample. Sembla que gràcies a l’any 1863 la ciutat s’hagi incorporat de cop a la modernitat europea. En la nostra actual vida quotidiana de barcelonins, el Modernisme hi intervé gràcies a l’Eixample: passejant, anant a la feina, menjant, anant de visita o dormint, agafant el tren o anant a comprar, en els moment d’esplai i oci, prenent un cafè, anant al teatre o a escoltar música, els barcelonins passegen pel Modernisme. Sense l’Eixample, el Modernisme s’hauria mort, no l’hauríem viscut, o no s’hauria desenvolupat amb la unitat que coneixem i amb la llarga durada de gestació que va tenir.
Va ser després de la Primera Guerra Mundial que el passeig de Gràcia va omplir-se de comerços, i als anys seixanta es va dur a terme una reforma per tal d’ampliar les voreres, construir aparcaments subterranis i reduir els espais centrals» Cerdà havia fet tres projectes per tal de renovar aquesta part de Barcelona. El definitiu és de l’any 1863, i proposava un espai que formava una quadrícula organitzada en illes de cases amb patis interiors al mig, una ordenació que va suposar un canvi radical de Barcelona i que va afectar fins i tot la forma de vida dels ciutadans. A poc a poc el centre de la ciutat va traslladar-se al passeig de Gràcia i als seus voltants en detriment de la ciutat vella, i les famílies benestants anaven posant les residències en aquesta zona. Aquí va ser, al passeig de Gràcia, on el Modernisme arquitectònic va esdevenir més vistós; s’hi van aixecar edificis de gran valor arquitectònic i artístic. Els més emblemàtics són a l’anomenada mansana de la discòrdia, entre Aragó i Consell de Cent. Hi ha la Casa Lleó Morera, de Domènech i Montaner (1902-05), la d’Enric Sagnier (1910-11), la Casa Ametller, de Puig i Cadafalch (1893-1900), i la Casa Batlló, d’Antoni Gaudí (1904-05), com a mostres de la producció dels principals arquitectes modernistes. El Palau Robert (1893-1903), o la Casa Fuster (1908-11), de Domènech i Montaner, són a la part alta del passeig. Una de les cases que el simbolitzen millor –i que fins i tot simbolitzen Barcelona– és la Casa Milà, més coneguda com La Pedrera, projectada per Antoni Gaudí entre els anys 1906 i 1910.
El Modernisme concebia les construccions com una obra total i integrava totes les arts. No es limitava a l’aspecte exterior dels edificis sinó que el seu interior es decorava d’acord amb la façana; hi treballaven vidriers, fusters i ferrers, que creaven un mobiliari amb un estil que lligava amb el gust dels seus habitants i anava creant la imatge de vida d’aquesta ciutat. L’Eixample va fer possible aquesta protuberància arquitectònica que contrasta amb edificis posteriors del mateix passeig de Gràcia, com per exemple el Banc Vitalici de Bonet i Gaire (1942-50) o la Banca Catalana de Thous i J. M. Fargas (1965-68), per assenyalar només dues formes d’arquitectura monumentalista més tardana. Des del carrer, la passejada ens porta a viure el Modernisme des dels fanals del passeig de Gràcia fins a les vidrieres de les tribunes; una prodigiosa artesania que va promoure la creació artística en el camp de les arts i els oficis. Ens podem imaginar com mosaistes, pintors, orfebres i ebenistes anaven treballant en aquests espais fins a omplir tant la part familiar com la de treball dels grans apartaments d’una luxosa decoració que l’Eixample va fer possible. Cerdà no va ser, probablement, mai conscient que la seva planificació urbana de la ciutat generaria i encoratjaria tot un estil artístic.
Més enllà l’Eixample va permetre fins i tot la construcció de la Sagrada Família, que ha posat Gaudí tant de moda i que és visitada anualment per més de 700000 curiosos turistes. Ja ho deia Francesc Pujols quan afirmava que «Gaudí, fent la Sagrada Família, volent fer de profeta, farà més història que profecia.» Avui s’ha rehabilitat La Pedrera i es poden visitar els terrats i l’Espai Gaudí a les golfes. Mentrestant la Sagrada Família continua en construcció. L’empenta i la injecció de vida que Gaudí va donar a aquest temple ha arrossegat, segons paraules del mateix Pujols, durant molts anys, la concepció arquitectònica del que ha vingut i també el menyspreu o l’admiració de tothom. Avui progressa també el treball d’escultura de Subirachs amb la façana de la Passió i la realització de les portes de bronze, Subirachs va traslladar el seu taller i la seva vida a la Sagrada Família fa uns anys, i avui el visitant que hi arriba també es queda confrontat a una experiència molt medieval, la vida d’un artista dedicada totalment a completar una obra arquitectònica i decorativa d’un altre segle. Això és el que Gaudí deia: un edifici que, com les catedrals medievals, es faria durant tres o quatre segles.
Bibliografia
- Iriarte, J.: Subirachs a la Sagrada Família. Escultures, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1991.
- Mendoza, E.: La ciudad de los prodigios, Seix Barral, Barcelona, 1986.
- Permanyer, Ll. ; Lèvick, M.: El Gaudí de Barcelona, Edicions Polígrafa, Barcelona, 1996.
- Semiòtica de l’Eixample Cerdà, Edicions Proa, Barcelona, 1995.