Situació
Vista aèria del conjunt evocador que formen l’església i el castell estretament compenetrats.
TAVISA
L’església de Sant Cugat, inclosa dins el recinte del castell de Ravós, es troba en un petit turonet al marge dret del Terri.
Mapa: L39-14(366). Situació: 31TDG867578.
Per accedir-hi cal prendre la carretera de Cornellà del Terri a Medinyà i desviar-se al punt quilomètric 4 (a 3 km de Cornellà). L’edifici és perfectament visible des de la carretera, de la qual dista uns 200 m. (JMC-JRM)
Història
L’església parroquial de Sant Cugat havia estat la capella del castell de Rogationibus, al comtat de Girona, sota la jurisdicció de l’ardiaca major de Girona. El nom de Rogationibus (1144) anà evolucionant; l’any 1272 era anomenat Rabedonibus, més tard Rabonibus i, finalment, Ravós. En el fogatge de l’any 1359 hi havia al terme 25 focs d’església.
En els nomenclàtors del bisbat de Girona s’esmenta l’“Ecclesia parrochialis Sancti Cucuphati de Rogationibus”. (ASA)
Església
Planta del conjunt de l’església i el castell.
J. Moner i J. Riera
Secció de l’església i d’una de les naus del quadrilàter irregular que formen l’església i el castell amb una torre rodona d’angle.
J. Moner i J. Riera
L’església és d’una nau, capçada a llevant per un absis semicircular, i la prolongació de la seva façana en direcció a migdia divideix el castell en dues parts: l’una a ponent, a manera de pati d’entrada, sense construccions, que permet l’accés actual a l’església des de l’exterior, i l’altra que inclou la nau i l’absis en un dels costats i les dependències del castell en els altres tres, creant un pati central.
L’estructura general de l’església és del segle XI, probablement sobre una construcció pre-romànica, segons pot observar-se als carreus de la base de l’angle sud-est de la nau. La porta d’entrada era lateral, situada a migdia, amb arc de mig punt format per grans dovelles treballades toscament. Avui resta mig amagada en un racó del pati. L’aparell d’aquesta estructura és de pedra sorrenca amb carreus regulars de 10/15 × 20/25 cm.
Però la reforma que marca l’aspecte actual de l’església devia ser del principi del segle XII, moment en què es va construir l’absis, amb carreus ben tallats de 20 × 40 cm, ornamentat exteriorment amb un fris d’arcuacions llombardes separats per lesenes que resten parcialment amagades entre els murs de la fortificació posterior. Les petites dovelles dels arquets són de pedra volcànica negra, com l’ull de bou de la mateixa època que apareix mig tapat sobre la porta lateral.
Capçalera de l’església amb l’absis ornat amb frescos del segle XIII, i amb cornises i impostes en les quals es desenvolupen relleus amb temes figuratius i purament ornamentals.
E. Pablo
L’interior de l’absis, que té una finestra centrada de doble esqueixada, posseeix una imposta de tronc de piràmide invertit i és cobert amb un quart d’esfera on es conserven frescos pintats, segurament, amb motiu de la renovació de la nau. Aquesta operació va consistir en regruixar interiorment els murs laterals, obra que a la banda de migdia adopta la forma de tres arcs de mig punt, formant capelletes entre les quals es sobreposen pilastres que suporten els arcs formers de la nova volta. Aquesta volta probablement fou reconstruïda la primeria del segle XIV.
En canvi, el regruix del mur nord era pla, si bé avui resta obert per un gran arc que dóna accés a una capella tardana.
La imposta de la nau, amb doble concavitat decorada amb figures i motius geomètrics, és aprofitada dels murs del segle XI. (JMC-JRM)
Escultura
A l’interior de l’església de Sant Cugat de Ravós del Terri, al llarg dels murs laterals de la nau, s’estén una cornisa decorada amb uns motius ornamentals i figuratius. Mentre al mur septentrional la cornisa, molt malmesa i en part refeta, presenta només una decoració de tipus ornamental, la cornisa del mur meridional té un treball escultòric més ric, especialment en la zona més propera al presbiteri.
La nau és dividida en quatre trams separats per tres arcs torals. La cornisa, en cada un d’aquestes trams, és composta per una successió de blocs de pedra.
D’esquerra a dreta, allunyant-nos per tant de l’altar, trobem dos blocs decorats exclusivament per un seguit de semisferes iguals i equidistants entre elles, que recorren el fris.
Als dos blocs següents els motius decoratius són una mica més complexos. Hi veiem una combinació d’elements vegetals, a partir dels quals s’arriba a formes geomètriques on predomina el cercle. Molts cops aquests cercles són units entre ells de tal manera que formen una espècie de sanefa. Gairebé tots els motius són diferents. Podem esmentar, per exemple, la representació d’una cabota de clau envoltada de dos cercles concèntrics, o bé la representació d’un motiu floral de cinc pètals. També hi ha representat una espècie de feix lligat per la part central, el qual serveix de nexe d’altres motius decoratius.
En els dos blocs següents predomina la representació d’uns botons o motius semisfèrics, tot i que en el primer d’aquests blocs, un d’aquests botons és substituït per un motiu helicoidal i, en el segon bloc, un dels botons presenta una decoració radial.
Imposta de l’interior de l’església amb decoració humana i animal en una escena de difícil interpretació.
F. Tur
A continuació, seguint el recorregut de la cornisa, arribem a l’arc toral, on hi ha el conjunt de motius figuratius potser més interessant de tota l’església. A la cara frontal del cimaci, on recolza l’arc toral, hi ha representat, a la dreta, un cap d’animal que devora una serp, el cos de la qual recorre tota la superfície d’aquesta cara del cimaci. Més cap a l’esquerra hi veiem una mena d’arbre, amb dos parells de branques molt diferenciats, el qual separa aquest cap d’animal de l’escena següent, en què hi ha la figura d’un home. Aquest home que sembla que estigui ajagut, tot i tenir el cap i part del cos aixecats, agafa amb la mà dreta el cos de la serp que, com ja hem descrit anteriorment, era devorada pel cap d’animal. Així mateix, les cames aixecades d’aquest home sembla que s’entrellacen i agafen el cos de la serp. L’escena continua amb la representació d’una figura d’animal invertida, capgirada, que sembla que mossegui els genitals de l’home de l’escena anterior.
A les cares laterals d’aquest cimaci trobem, a llevant, la representació d’un cap d’animal amb una mena de banyes. A ponent, hi ha una cara humana amb un rostre molt arrodonit on podem distingir els trets fets molt toscament.
Si seguim la cornisa cap a la dreta, en el primer dels blocs que la componen, hi ha una cara que fa un gest grotesc; a la boca es dibuixa un somriure sarcàstic. El cos, petit, és invertit i té les extremitats enlairades. En realitat fa pensar més en la representació d’un animal que d’una persona. Per la forma del cos i el seu gest podríem creure que fos la figura d’un simi.
Al bloc següent es tornen a reproduir els motius semisfèrics que ja hem trobat a la zona més propera a l’absis.
Els motius que hi ha a continuació són més difícils d’identificar. A l’esquerra és representada una espècie de cap d’animal, fet, però, amb un treball molt matusser. L’altre motiu, situat a la dreta, podria ser un cap d’home, els cabells del qual són ben marcats.
Més cap a la dreta, veiem un fragment de cornisa amb uns motius —feixos de tiges i flors— que recorden amb algunes variacions els motius vegetals i circulars que hem trobat a l’inici de la cornisa.
És força més interessant la representació que hi ha al seu costat dret. Podria tractar-se d’una espècie de drac que sembla que té dos caps, o més aviat d’una amfisbena(*). El cap, situat a l’esquerra, és fet amb un treball més acurat, i de la boca apareix la llengua; per damunt de l’altre cap, situat a la dreta i invertit, fet més matusserament, sembla que s’estén la cua d’aquest animal monstruós.
A la resta de la cornisa la decoració és formada, com ja hem trobat en algun fragment precedent, per una successió de botons o motius semisfèrics. Només al cimaci del segon arc toral, per sota d’aquests botons, hi ha representat un motiu lineal que imita una soga.
Al mur oposat, al costat de l’evangeli, s’ha conservat la decoració de la cornisa en una bona part del primer tram —fins al primer arc toral—, en una part del segon tram (la resta fou refeta el segle XVIII) i al quart tram. En aquest mur, on només hi ha motius decoratius molt simples, els botons o semisferes foren substituïts en alguns llocs per una línia decorada amb uns motius que recorden unes dents de llop o triangles isòsceles.
La major part de les escenes representades en aquesta cornisa sembla que fan referència al mal i al càstig del pecat, encara que sigui difícil de fer-ne una lectura iconogràfica completa. D’acord amb tot el que hem dit, podem datar aquesta cornisa cap al final del segle XII. (ISB)
Pintura
Detall de les pintures murals amb els evangelistes sant Marc i sant Joan, representats de forma antropomòrfica, i dos àngels que sostenen l’aurèola que envolta el pantocràtor.
F. Tur
L’església de Sant Cugat de Ravós conserva unes pintures murals a l’absis central. Una aurèola tetralobada centra la composició. Al bell mig, seguint la tradició romànica, hi ha la figura de Crist en Majestat, amb el nimbe crucífer. S’asseu sobre un escambell baix, amb decoració de tipus arquitectònic, i coixins (el superior amb ornamentació quadriculada). Té els dos braços alçats, i mentre amb la mà dreta beneeix, amb l’esquerra aguanta el llibre tradicional. És flanquejat per les figuracions circulars del sol i la lluna, a dreta i esquerra respectivament de Crist.
Als costats, a la part superior, dos àngels gairebé agenollats sostenen l’aurèola, agafant-la amb les dues mans. Segurament el pintor els ha volguts representar flotant o en actitud de volar.
A la base del quart d’esfera, repartits a banda i banda de Crist, hi ha les figures dels evangelistes asseguts també sobre setials arquitectònics i coixins. Sembla que escriguin sobre una taula o escriptori representat d’una manera ben esquemàtica, mentre que amb la mà esquerra sostenen un objecte de difícil identificació. Més que un rotlle, car escriuen damunt un pergamí que hi ha a la taula, possiblement es tracti d’un recipient de tinta per als seus estris d’escriptura. A la taula, que es veu frontalment, hi ha inscrit el nom que els identifica: MARCHUS, el de Joan (bastant esborrat), MATHEUS i LUCHAS, d’esquerra a dreta respectivament.
La peculiaritat d’aquests evangelistes és que són representats com a figures antropo-zoomòrfiques (cos humà i cap d’animal, excepte en el cas de Mateu). Aquests personatges reflecteixen l’assimilació establerta en l’evangelista mateix i el símbol que se li atribueix.
Si bé, com diu Crozet (R. Crozet, 1958), els primers exemples d’aquest tipus iconogràfic corresponen a dos relleus hispànics dels segles VI i VII, no es troben representacions dins les arts plàstiques del color fins als segles VII i IX, en miniatures angleses i franceses. Ja al segle IX, hi ha a la Península Ibèrica un nombre considerable d’exemples en miniatura, especialment en els comentaris de l’Apocalipsi de Beat de Liébana i en un grup nombrós de bíblies dels segles X al XIII.
Dins l’àmbit català hi ha alguns exemples, tant en la miniatura com en la pintura mural. És el cas del Beatus de Torí (fol. 160v), el retaule mural de Sant Pere de Terrassa i els conjunts absidals de Santa Eulàlia d’Estaon i Santa Maria de Taüll, en què la representació antropo-zoomòrfica es reserva només a Joan. Al Panteó dels Reis de San Isidoro de Lleó, en canvi, hi ha els quatre evangelistes.
En època romànica aquest tema es troba bastant estès arreu del món occidental. L’origen de la fórmula de Sant Cugat es pot trobar en la miniatura anglosaxona procedent de les catedrals de Winchester i Hereford (R. Crozet, 1958, nota 28).
Malgrat que la Maiestas Domini romànica apareix normalment dins una màndorla, bé en forma d’ametlla o de dos cercles, no és fins al final del segle XII que trobem composicions tetralobulades emmarcant la figura de Crist, per exemple en els episodis del Gènesi de la Bíblia de la Biblioteca Provincial de Burgos (Domínguez Bordona, 1962, fig. SS), de l’entorn del 1200. En la miniatura corresponent a l’Epifania, la imatge sedent de la Verge també és envoltada per un tetralòbul (Delclaux, 1973, pàg. 75).
Una composició semblant presenta el frontal de Lluçà (Museu Episcopal de Vic), amb Maria en el compartiment central del frontal. Als carcanyols hi ha quatre àngels aguantant l’aurèola tetralobulada i els noms dels evangelistes inscrits. En l’àmbit català les composicions lobulades solen ser freqüents en taules del segle XIII, com ara els frontals d’Avià (Museu d’Art de Catalunya), de Tresserra (Museu Diocesà de Lleida), Betesa, Soriguerola (ambdós al MAC), etc.
En pintura mural hi ha paral·lels d’aquest tipus en obres tan avançades com la de Notre-Dame-d’Irons (Cloyes) (Anthony, 1951, figs. 341-342) i la de Saint-Lizier (Ariege), del període gòtic.
L’actitud de Crist amb els dos braços alçats, i no amb l’esquerre sobre el genoll, que seria el tipus tradicional del Romànic a Catalunya, també correspon a una cronologia tardana. Hi ha alguns exemples de la segona meitat del segle XII, com el de Santa Coloma d’Andorra (Museu de Berlín) i el de Sant Miquel d’Engolasters (MAC). En el segle XIII aquesta actitud és més comuna: Pedrinyà (MAG), Sant Cristòfor de Toses (MAC), els baldaquins de fusta de Benavent de la Conca (MAC), la parroquial del Bruc (Anoia), cap al 1300-25.
En alguns casos el llibre és substituït per una esfera, adoptant una fórmula plenament gòtica.
El sol és representat per dos cercles concèntrics envoltats per raigs centrífugs. El central és blanquinós i dibuixa amb grisos una cara humana. L’altra és groc-ocre uniforme i les flames en moviment estan entre el marró i el mangra. La lluna també presenta els dos cercles successius, si bé la cara que mostra reflecteix una certa tristesa. És inscrita en un extrem de la circumferència de vores blaves formant un quart creixent fosc. Aquests motius antagònics representen el binomi llum-tenebra, i per extensió, el principi i la fi (com l’alfa i l’omega, freqüents en els flancs de les majestats romàniques). Sol i lluna són presents en la majoria de les crucifixions de l’època.
El cercle del Mestre de Lluçà sembla que introdueix aquests elements en composicions de majestats, com al frontal de Santa Maria de Lluçà (MEV), presidit per la Verge sedent, o en el de Solanllong, amb la Maiestas Domini. En ambdues taules el sol és una estrella gran de vuit puntes i la lluna està en quart creixent. Els paral·lels són més propers amb la taula del baldaquí del Museu Episcopal de Vic, abans citada, ja plenament del gòtic lineal: la lluna és molt semblant, amb una cara dibuixada, igual que el sol.
El seient amb motius arquitectònics (obertures de mig punt i faixes horitzontals) també és un motiu tardà, ja present al frontal de Lluçà, entre d’altres obres.
Dins el conjunt de Sant Cugat de Ravós dominen els colors ocre-grogós, marró, mangra, i blau-gris. També hi ha tons verds i un blau proper al turquesa. Les cares i les mans són bastant monocromes, perfilades amb un contorn vermellós. En els vestits i les ales, en canvi, s’han volgut fer variacions tonals (sempre amb un contorn fosc) per a donar idea del volum. El pintor no ha tingut gaire habilitat en la composició; no ha sabut articular de manera coherent els braços de Crist o les cames dels àngels, excessivament curts; els evangelistes repeteixen un mateix esquema. Destaquen els cabells i la barba rossa de Crist, que li donen un aire nòrdic, mentre que en el romànic sol ser fosca, de tipus siríaca.
Aquest conjunt es va donar a conèixer l’any 1928 a través de la “Revista de Catalunya”. La historiografia li concedeix una datació del segle XIII com a tardoromànic, llevat de Kuhn que l’inclou dins el primer gòtic, i Gudiol i Alcolea que el daten cap al 1350.
Per la nostra part creiem més convenient datar-lo a l’entorn del 1300. Com hem pogut veure, la majoria dels seus trets iconogràfics ja són formulats en el cercle de Lluçà, dins la primera meitat del XIII. Com Kuhn, considerem que les pintures ja no són romàniques, malgrat certes pervivències, sinó una versió popular de l’estil gòtic. Un dels trets que fa que aquestes pintures es continuïn situant dins el període romànic tardà és precisament la manca d’habilitat del pintor, que dóna rigidesa i hieratisme a les composicions, i la manca de tècnica a l’hora d’establir variacions tonals. (JMAL)
Bibliografia
Bibliografia general
- Constans, 1985, pàgs. 90-91; Monsalvatje, XVI, 1908, pàg. 329; Pons i Guri, 1989 2, pàg. 69.
Bibliografia sobre la pintura
- Revista de catalunya, núm. 48, pàg. 656, núm. 49. 684; 1928.
- Kuhn, 1930, pàg. 66; J. Pijoan, 1948, pàg. 166, 1am. 119; W.W.S. Cook - J. Gudiol, 1950, pàg. 101; W.W.S. Cook, 1956, pàg. 34; J. Ainaud De Lasarte, 1957, pàg. 24; A. Noguera, 1986, pàgs. 33-35; J. Gudiol S. Alcolea, 1986, pàg. 36; J. Ainaud De Lasarte, 1989, pàg. 96.