Aquesta castell, ara desaparegut, era situat al poble del Tarròs, que és al nord-oest del cap de municipi. L’indret és conegut des del 1080, any en què el comte Ermengol IV d’Urgell donà a Guillem Isarn la quadra de la Fuliola, que limitava a llevant amb els terminos Tarroci. Tot i que nombroses escriptures del segle XII esmenten també el terme del lloc, cal esperar fins el 1381 per trobar la primera referència documental del seu castell, quan consta que pertanyia a l’abadessa de Santa Cecília (Santa Cilia) i tenia 3 focs. Possiblement es tracti del monestir benedictí de Santa Cecília d’Elins (Alt Urgell), suprimit el 1383. La seva ubicació enmig de diversos dominis del monestir de Poblet implicà que el Tarròs fos comprat per aquest establiment religiós. L’any 1414 el rei Ferran I vengué a l’abat pobletà Juan Martínez de Mengucho el mer i mixt imperi de molts indrets del pla d’Urgell, entre els quals consta el del Tarròs.
El domini del monestir de Poblet sobre aquest lloc no fou permanent, ja que l’any 1531 consta que era d’Onofre d’Alentorn, senyor de la baronia de Rialb i del Tarròs, i a la darreria d’aquesta centúria pertanyia a Dídac d’Alentorn, descendent de l’anterior. En aquests moments el Tarròs era inclòs dins la vegueria de Balaguer. El 1778 tomava a ser jurisdicció del monestir pobletà, encara que posteriorment passà a mans dels marquesos de Barberà fins a l’abolició de les senyories al segle XIX.