Santa Maria de Formiguera

Situació

Façana de ponent de l’església, on són visibles les diferents reformes que ha sofert aquest notable edifici.

ECSA - A. Roura

Capçalera de l’església des del costat sud-est, amb l’absis i el tram presbiteral.

ECSA - A. Bonnery

L’església parroquial de Santa Maria és al centre del poble de Formiguera, capital del Capcir.

Mapa: IGN-2249. Situació: Lat. 42° 36′ 56″ N - Long. 2° 6′ 12″ E.

Formiguera, en plena plana capcinesa, es comunica amb Montlluís per la carretera D-32. Hom hi arriba també per la Llaguna i Matamala a través de la D-118. (CPO)

Història

Poques esglésies catalanes poden enorgullir-se de posseir una acta de consagració tan antiga com la de Santa Maria de Formiguera. Efectivament, la primera referència a l’església de Santa Maria de Formiguera la proporciona la seva acta de consagració de l’any 873. Segons aquest document Sigebod, arquebisbe de Narbona, acudí al comtat de Rasès, al lloc anomenat Formiguera, i consagrà l’església de Santa Maria. L’arquebisbe havia estat cridat a precs de Golferic, abat del monestir de Sant Jacme de Jocó, i dels comtes Guifré I d’Urgell-Cerdanya (Guifré el Pilós), el seu germà Miró I de Conflent, i Oliba II i Acfred I de Carcassona-Rasès. Els esmentats comtes, que havien fet aixecar l’església, van dotar-la amb noranta mujades de terra i van posar-la sota la jurisdicció del monestir de Sant Jacme de Jocó. En el mateix document es va descriure el terme parroquial de la nova església, que abarcava tot el Capcir històric o àmbit inicial de la villa de Formiguera. En aquests moments Santa Maria no era exactament una parròquia en el sentit modern del terme —encara que tenia funcions parroquials— sinó l’església d’un cenobium, una cella, tal com en posseïen els grans monestirs d’època carolíngia al centre dels predis situats lluny de l’abadia mare. A l’església de Formiguera s’establí una petita comunitat de monjos i la casa monàstica fou considerada una pabordia, amb tasques pastorals sobre tot el Capcir. A partir de Santa Maria de Formiguera es creà tota la xarxa parroquial de la comarca.

La mateixa acta de consagració informa que l’arquebisbe Sigebod va consagrar l’església “aixecada a honor de Santa Maria, verge, mare de nostre Senyor Jesucrist, amb les seves dependències i els oratoris de Sant Pere apòstol i Sant Joan baptista”, la qual cosa fa suposar que, a més de l’altar major, ja tenia dos altars més.

L’església fou consagrada de nou l’any 1019, aquest cop per part de l’arquebisbe de Narbona Guifré, a precs del comte de Cerdanya Guifré II. Segons explica el document, aquesta consagració es va fer arran que Aribert, abat de Sant Jacme de Jocó, i Salomó, paborde de Santa Maria de Formiguera, ampliessin l’església. L’acta deixa entendre que l’església antiga no s’enderrocà, però les obres foren suficients per a necessitar una nova consagració.

L’església fou reformada de nou al segle XII i hi ha notícies que al segle XIV, durant el regnat de Pere III el Cerimoniós, fou fortificada. En aquest moment se sobreaixecà l’absis. Totes aquestes intervencions i altres de posteriors li han conferit l’aspecte actual. (AB)

Església

Planta de l’església, amb les quatre capelles i les dues sagristies obertes en època tardana a banda i banda de la nau romànica.

R. Mallol

L’església de Formiguera és el resultat de múltiples períodes constructius, la qual cosa fa difícil donar-ne una interpretació adequada. Les restauracions recents, molt necessàries per a mantenir l’edifici en bon estat, no s’han emprès amb la preocupació d’afavorir l’anàlisi arquitectònica del monument. Això ha fet que només es pugui conjecturar, sense poder verificar les hipòtesis.

En l’estat actual, l’església presenta una gran nau coberta amb volta de canó de perfil apuntat. A l’est, precedint l’absis semicircular, hi ha un profund presbiteri cobert amb volta de canó. L’absis és cobert amb una volta de quart d’esfera i presenta una finestra axial. A banda i banda de la nau, esventrant els murs laterals, es construïren tardanament quatre capelles i també dues sagristies.

El mur de la façana oest presenta traces de renovacions, perfectament visibles. El cos principal és edificat amb un aparell de carreus tallats acuradament. Els carreus són disposats en filades regulars, sense junta aparent. Al centre de la façana s’obre una portalada amb tres arquivoltes i un timpà sense decoració. Sobre aquesta portalada s’obre una gran finestra, d’arc de mig punt resseguit per un fris de dents de serra. La façana oest de l’església es prolonga cap al sud amb el mur de les fortificacions de la vila, les quals se sap que s’edificaren al segle XIV. Un campanar d’espadanya piramidal de grans proporcions corona aquesta mateixa façana, desequilibrada per les prolongacions vers migdia. Per l’aparell, la decoració de dents de serra i l’arquitectura de la porta i la finestra, la part més antiga de la façana oest pot datar-se a la segona meitat del segle XII. El campanar d’espadanya piramidal recorda les construccions del segle XVIII.

Les capelles que s’obren a la part ponentina de la nau, a banda i banda, són contemporànies del campanar. A més, els retaules que les presideixen són datats respectivament del 1707 i del 1727. Bé podrien senyalar l’època de l’ampliació de l’església de Formiguera. També són contemporanis dels retaules d’altres esglésies del Capcir: Font-rabiosa, Riutort i Ral. D’això es conclou que el començament del segle XVIII fou un període important de renovació de les velles esglésies capcineses.

Un dibuix realitzat l’any 1840 (Badie, 1986, pàg. 401) mostra que la capella que s’obre al nord de l’església, vora el presbiteri, i la sagristia contigua no existien encara. En canvi, en una fotografia del 1910 (Badie, 1986, pàg. 400) l’església ja té la fesomia actual. Entre el 1840 i el 1910 se li afegiren, doncs, les dues capelles situades més a llevant i les sagristies.

Diversitat d’aparells i conjunció de murs a la capçalera de l’església, que fan pensar que una part pot correspondre a l’església preromànica.

ECSA - A. Bonnery

La part més antiga del conjunt es pot veure a la capçalera, on l’obra original no ha sofert canvis. L’absis és construït amb carreus toscament escairats, disposats en filades irregulars, encastats en el morter de calç. La part alta, al damunt de la finestra axial, presenta un aparell rústec, però més regular i de juntes més acurades. A banda i banda de l’absis, lateralment, s’alcen els angles d’una paret que forma un sortint d’uns 30 cm. La construcció és acurada, de carreuons de mides petites, que arriben fins a una alçària de dos metres al sud i fins a uns quatre metres al nord. L’examen de la planta de l’església, la seva confrontació amb l’observació de l’obra i de l’arquitectura de la capçalera, i les informacions donades per les actes de consagració del 873 i el 1019 permeten l’elaboració de la hipòtesi següent: la meitat inferior de l’absis actual podria ésser la de l’església consagrada per Sigebod al segle IX. En aquest cas, el temple primitiu oferiria la particularitat de tenir un absis semicircular i no de forma quadrangular, com la major part dels absis pre-romànics. Tenia una finestra axial situada a l’emplaçament de la finestra actual, més moderna. S’obria directament a la nau única, a penes més ampla, i sense presbiteri. Els angles de pedra tallada que formen un lleu sortint respecte a l’absis serien, també, els de la nau pre-romànica. El poc gruix d’aquestes parets, que contrasta amb el de l’absis, permet de suposar que la nau podia ésser simplement coberta amb un embigat, mentre que l’absis tenia una volta de quart d’esfera.

En la renovació del 1019 es conservà l’absis pre-romànic i es regruixiren els murs de la nau. Aquest engruiximent de les parets es va realitzar juntament amb la construcció d’una volta de canó a la nau pre-romànica, que es va transformar, almenys parcialment, en un tram presbiteral. En l’estat actual de l’edifici, no es pot precisar quan es va aixecar la volta de canó de la nau actual.

Santa Maria de Formiguera bé podria incloure alhora als seus murs una part de l’església pre-romànica de l’arquebisbe Sigebod (873), les ampliacions del primer període romànic (1019) i les reformes de la segona meitat del segle XII. A desgrat de la seva modèstia, pot ésser considerada un bon testimoni de l’evolució de l’arquitectura a Catalunya de la fi del segle IX a l’alba del segle XIII. (AB)

Sagrera

Plànol de la vila on es mostra clarament el seu origen eclesial amb una sagrera a l’entorn del temple, segons les dades proporcionades pel cadastre del segle XIX.

D. Baudreu

Pel que fa al nucli de poblament o sagrera primitiva entorn de l’església de Santa Maria de Formiguera, que ha donat lloc al poble modern, poc es pot dir. L’acta de consagració de l’any 873 no consigna cap informació. Al segle IX encara era massa aviat per a delimitar un espai ocupat per habitatges. En fer-se la segona consagració, l’any 1019, tampoc no es fa constar cap esment del terreny situat al voltant de l’església, però és evident que l’església s’hagué d’ampliar perquè havia esdevingut massa petita a causa del creixement de la població. Si s’examina la distribució del parcel·lari del segle XIX, només s’endevina l’existència d’un espai clos entorn de l’església en la línia corba que fan les parcel·les al sud-est de l’església. Es pot comprovar una distància d’uns 30 m entre l’extrem de ponent de la parcel·lació i la nau romànica. Això, però, no permet concloure l’existència d’un espai ben delimitat de trenta passes entorn de l’església. A l’angle sud-oest del cementiri hi ha construïda una torre que sens dubte formava part de la fortificació feta a l’entorn de l’església al segle XIV. (DB)

Talla

Talla de Crist datada del segle XIII conservada en una capella de l’interior de l’església.

ECSA - A. Roura

L’església parroquial de Formiguera conserva un Crist romànic que es pot considerar una de les joies de l’escultura catalana del segle XII. Es trobava situat fins fa poc temps damunt de l’arc triomfal de l’església, sobre una senzilla creu pintada al mur, a uns set o vuit metres d’altura. Actualment pot contemplar-se a la primera capella a la dreta del cor.

El Crist ja havia cridat l’atenció de nombrosos historiadors que, tanmateix, l’havien considerat una talla tardana: P. Vidal al seu llibre del 1899 el datava al segle XVI; el 1928 havia estat classificat com a monument històric sota el títol de “crucifix gòtic”(*). Arran d’una restauració efectuada a propòsit d’una exposició l’any 1966(*), la talla fou baixada del lloc on era emplaçada i això permeté la constatació que es tractava en realitat del Crist d’un davallament. Fou P. Ponsich qui revelà el caràcter originari de la peça i assenyalà que el braç dret havia estat separat i clavat a l’espatlla, en una posició més alta, per tal de fer-lo semblar a una crucifixió; alhora es veié que havia estat repintat en diverses ocasions als segles XVII, XVIII i XIX, fet que motivà que la talla, plenament romànica, passés a confondre’s amb una escultura gòtica a causa també de la torsió accentuada del cos de Crist. Al costat esquerre de Crist fou retrobada la resta de la mà de Josep d’Arimatea, esculpida al mateix bloc, que agafaria en el seu origen el cos del Senyor i que hauria estat arrencat en la primera transformació de l’estàtua.

L’escultura treballada en fusta fa 1, 75 m i segueix per tant les proporcions humanes, tenint en compte la inflexió que presenta el cos de Crist. La restauració portada a terme, que ha netejat la talla de les diferents capes de pintura que l’emmascaraven, ha permès retrobar la fesomia original de la peça. Hom queda sorprès per la bellesa de l’obra i la riquesa de l’expressió patètica del rostre, que pot relacionar-se amb el Crist de l’església de Mig Aran, conservat ara a l’església de Sant Miquèu de Vielha i que, originàriament, representava també un davallament (vegeu-lo estudiat al vol. XIII, pàgs. 411-412 de la present obra). En ambdues peces, el cap, amb una forta inclinació cap a la dreta, presenta la mateixa estructura triangular allargassada, el coll fort i l’esguard afectat. El nas recte és la prolongació del front i les celles són molt remarcades, sota les quals apareixen uns ulls grossos i ametllats. El cabell és dividit per una clenxa que forma tres trenes a banda i banda, caient per damunt de les espatlles i deixant al descobert les orelles. La barba cau en bucles successius i acaba en dues puntes sota el mentó, que queda totalment visible. El bigoti afilat accentua el caràcter triangular i allargassat del rostre. El tipus de fesomia pot comparar-se amb els d’Erill-la-vall, Taüll i Durro, aquest desaparegut el 1936, o àdhuc els de Llimiana, Mur, Montmagastre i Salardú. R. Bastardes ha realitzat un estudi d’aquestes peces a partir de les quals ha definit un seguit de trets escultòrics que atribueix al taller d’Erill (Bastardes, 1980, pàgs. 61-63).

El cos de Crist presenta a Formiguera un fort encorbament propi d’un cos ja mort, que cau i que és agafat per Josep d’Arimatea. Els braços mostren un tractament realista que es palesa en els colzes angulosos, les venes marcades, i també per les mans amb l’índex en abducció. A diferència d’altres crucifixs contemporanis com els del taller d’Erill, el Crist de Formiguera té els pectorals molt poc marcats i les costelles a penes senyalades, l’estèrnum i l’apòfisi no hi són visibles; en aquest sentit se’l podria comparar amb el Crist conservat al Museu de Boston que procedeix de l’Urgell (B. Schalicke, Die Iconographie der Monumentalen Kreuzabnahmegruppen des Mittelsaters in Spanien, Berlín 1975). Les cames, igualment primes, amb la tíbia ben marcada, i els peus tractats amb un estil relativament realista.

Va cobert amb un llarg perizoni cenyit als malucs que cau fins als panxells; a la part de davant arriba només fins a les cuixes i s’atura damunt dels genolls. Està pintat de línies horitzontals paral·leles de color platejat. La roba s’agafa per un cinyell lligat amb un nus de dos bucles, els extrems del qual, bastant curts i tallats en diagonal, cauen verticalment; el mateix s’esdevé a les peces del Museu Marès d’origen desconegut, a Erill, Llimiana i Salardú en les quals, tanmateix, el perizoni és tancat per un únic bucle molt ample. Dos plecs triangulars de la roba als dos costats laterals cobreixen la cintura i deixen veure la part interior del vestit.

Detall de la talla de Crist del segle XII.

ECSA - A. Roura

Un dels trets més particulars de l’escultura és la ferida de la llança del centurió situada sota l’aixella dreta i reemplaçada en època posterior al pit. Es tracta d’una localització sorprenent si tenim en compte els costums més tardans, però tanmateix és en perfecta conformitat amb la tradició. El cop de la llança apareix també al costat dret de Crist en obres anteriors com en una placa d’ivori datada al voltant de l’any 810 al Museu de la Catedral de Narbona (A. BONNERY: L’ivoire de la crucifixion de la cathédrale de Narbonne, “Les Cahiers de Saint-Michel-de-Cuxa” (Codalet-Prada), núm. 23, 1992, pàgs. 121-127), un díptic d’ivori de la catedral de Tournai, a la pàgina del “Te igitur” del sacramentari de Gelona, al fresc de la crucifixió de Santa Maria l’Antiqua de Roma (segle VIII) o a l’evangeliari de Rabula (segle VI).

P. Ponsich ha remarcat el filet de sang que raja de la ferida, que llisca pel costat tot penetrant per sota el perizoni i surt pel costat interior de la cama fins a arribar al peu (1991, pàg. 172). Som als antípodes dels raigs de sang i els esquitxos sanguinolencs pels quals l’art cristià, des del segle XIV fins als nostres dies, buscarà la pietat dels fidels tot cridant l’atenció sobre els sofriments humans del Salvador. Altrament la intenció de l’artista d’època romànica està d’acord amb el pensament medieval, que busca expressar-se a través de símbols com els de la sang i l’aigua sortits de la ferida de Crist (Jn 19, 34-35); aquests han estat interpretats tradicionalment com una imatge de la redempció, font de la vida, guanyada pel Senyor amb la seva mort. La doctrina de la “sang de Crist” ha estat desenvolupada des de ben aviat i ha donat lloc a la llegenda del Sant Graal i a un grandiós cicle literari. Des dels temps carolingis, la Mare de Déu és representada sota la creu, recollint pietosament amb un vas la sang de Crist. Més tard és un àngel qui la recull amb un calze o bé l’Església personificada amb una dona coronada. De la teologia de la sang sagrada, font de la vida, naixeran costums i devocions religiosos, molt vius encara al Rosselló i la Cerdanya, com els nombrosos altars amb retaules dedicats a Crist crucificat i anomenats altars de la Sang, les confraries intitulades a la mateixa advocació o bé les festes de la llança i dels claus, la de les cinc nafres sagrades de Nostre Senyor o la de la Preciosa Sang de Crist.

El Crist de Formiguera ocupa, per tant, un lloc important entre els davallaments de la creu catalans que, cal insistir, no han conservat totes les peces. Entre els davallaments que s’han preservat, només dos resten íntegres, el primer és el d’Erill-la-vall, tot i que una part és exposada al Museu Episcopal de Vic i l’altra al Museu Nacional d’Art de Catalunya; i el segon, l’únic que continua sencer al seu emplaçament originari, es troba a Sant Joan de les Abadesses. Ultra aquests dos exemples, l’escena del davallament de la creu ha estat abundosament representada tant a Catalunya com a arreu de la Península Ibèrica, on es poden comptar uns quaranta exemples, i també a la resta d’Europa (Schalicke, 1975).

Aquestes representacions, en què la composició és molt estereotipada, permeten reconstruir amb certa versemblança el grup desaparegut de Formiguera: el Crist encara a la creu amb el braç dret ja desclavat ocuparia el lloc central, al seu costat Josep d’Arimatea sostindria el cos de Crist que cauria cap a la dreta, Maria aguantaria l’extrem de la mà dreta ja desclavada. A Formiguera, la posició massa alta del braç sembla indicar que la mà no podia ser tocada per la Mare de Déu com succeïa a Sant Joan de les Abadesses. Maria, per tant, es trobaria a l’esquerra de la creu de Crist, contemplant l’escena com ja s’esdevenia a Erill-la-vall. A la dreta de la creu, Nicodem trauria el clau de la mà esquerra de Crist amb unes estenalles. Joan, a la dreta, es dreçaria dempeus en una actitud de dolor. Sovint, s’ha representat als dos extrems les figures dels dos lladres penjats a les creus.

Existeixen també algunes representacions de davallaments de tres personatges, és a dir, de Crist, Josep d’Arimatea i Nicodem; una de les representacions més antigues és a l’evangeliari d’Angers, que data del segle IX(*). A Catalunya, una miniatura del llibre dels Paralipòmens a la Biblioteca Episcopal de Vic, del 1066, presenta aquesta mateixa tipologia: Josep d’Arimatea sosté el Senyor que ja té els dos braços desclavats, mentre Nicodem desclava els peus amb unes estenalles; Nicodem no ocupa aquí el lloc que li correspon en altres representacions, a la dreta de la creu, sinó que és situat a baix, a l’esquerra, sota Josep.

És difícil precisar l’emplaçament originari dels davallaments. L’estudi d’aquest tipus de monuments ha demostrat que eren situats a l’entrada de l’església o bé al damunt de l’altar, com a Sant Joan de les Abadesses. Ateses les dimensions del davallament de Formiguera si jutgem per la talla del Crist, és difícil d’imaginar que estigués col·locat al damunt de l’altar major tenint en compte les mides reduïdes de l’absis. Nosaltres suggerim més aviat, amb totes les reserves d’aquest tipus d’especulacions, que se situava a l’entrada de l’església. L’erecció d’aquest monument podria relacionar-se amb l’engrandiment de la part oest de l’església de Santa Maria, al segle XII.

L’autor de l’escultura no ha estat lògicament identificat. S’ha d’admetre, tanmateix, que té contactes amb els tallers que treballen a la regió pirinenca, de la Vall d’Aran fins a la Cerdanya, si tenim en compte les relacions establertes. Tot i que l’obra reflecteix la influència del taller d’Erill o del d’Urgell, s’ha de reconèixer que el seu artista no s’integra en cap d’aquests, ja que manté un estil propi i és precisament això el que confereix al Crist de Formiguera un caràcter excepcional. (AB-PP-MD)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Monsalvatje, 1915, vol. 24, ap. XXIV, pàgs. 356-357
• Picheire, 1940
• Dictionnaire des églises de France, 1966, vol. IIc, pàg. 61
• Cazes, 1980, pàgs. 13-19
• Badie, 1986, núms. 53-56, pàgs. 400-401
• Blanc, 1989, pàgs. 149-161
• Baudreu, 1995, pàgs. 615-621

Bibliografia sobre la talla

• Vidal, 1899, pàg. 450
• Liévaux-Boccador-Bresset, 1972, figs. 274-275
• Schalicke, 1975
• Gaborit, 1977-78
• Bastardes, 1980, pàg. 163
• Cazes, 1980, pàg. 19
• Reynal, 1989, pàg. 31
• Delcor, 1992, pàgs. 179-202
• Ponsich, 1991, pàgs. 159-178