El marc històric del romànic de les Terres de l’Ebre: el Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre, la Terra Alta i el Matarranya

Els antecedents: de la prehistoria a la fi del del món visigòtic

Els primers establiments humans a la zona de l’Ebre

Dolmen proper al poblat Ibèric de Vilallong, al Matarranya, entre Calaceit i Cretes.

ECSA - Fotografia Cerdà

A l’hora d’oferir una visió de conjunt sobre el poblament més antic de l’àrea estudiada en aquest marc històric, hem de tenir en compte, en primer lloc, els diferents aspectes que hi incideixen. Un dels més importants és la configuració geogràfica d’aquest territori, determinada fonamentalment per la xarxa fluvial de l’Ebre en el seu curs final ï que enclou les comarques de la Ribera d’Ebre, el Montsià, el Baix Ebre i la Terra Alta. També hi queda plenament integrada la vall del Matarranya.

L’existència de l’Ebre, no solament ha significat una font de riquesa sinó que durant mil·lennis ha constituït també una via important de circulació dels diferents grups humans, que ha facilitat els contactes entre els pobles de l’interior i els de la costa, com també l’intercanvi de llurs trets culturals.

Un altre aspecte a considerar és la manca d’homogeneïtat de l’estat actual de la recerca en les diferents comarques, fet que ha reportat un nivell de resultats ben diversos, i que dificulta l’elaboració de treballs globals i de conjunt en oferir una visió que sovint pot distorsionar la realitat.

En remuntar-nos als temps més antics, ens hem de referir als vestigis corresponents a les primeres fases del quaternari, perquè el seu estudi ens permet fer una aproximació de les manifestacions culturals dels primers grups humans que es van establir a l’Ebre català i també de la reconstrucció d’alguns aspectes del medi en el qual es va desenvolupar la seva existència. Avui, no disposem encara de prou elements que ens permetin parlar amb fonament científic de l’existència de vestigis del paleolític inferior. En aquesta ocasió considerem que cal tractar a part les estacions de superfície amb indústries lítiques —molt abundants en aquest territori—, tot i que algunes vegades s’hi hagin localitzat diverses peces que per la seva tipologia podrien correspondre a tal període. Tanmateix, per les característiques d’aquestes troballes —generalment fora de context estratigràfic—, no podem provar-ne l’antiguitat amb precisió.

Quant al paleolític superior ja tenim dades més concretes; trobem testimonis del pas de l’home dins d’una seqüència estratigràfica ben definida, informació obtinguda mitjançant els treballs d’excavació efectuats en diversos jaciments. A la cova de la Mallada, situada a la serra de Cardó, pels volts de l’abric de Cabrafeixet (amb pintures rupestres conservades), i al barranc de les Nines, on trobem restes d’ocupació humana que es remunten a aquest període. L’home féu d’aquesta cova el seu estatge i això es deu a la seva situació en un indret molt escaient com a lloc d’habitació, amb bones possibilitats per a la cacera.

A l’altre marge de l’Ebre, en els Ports de Beseit, hi ha una altra cavitat que presenta unes característiques molt semblants: el Clot de l’Hospital, que igualment fou habitat en un període que podríem considerar gairebé contemporani de la Mallada.

A partir dels materials recollits en diverses terrasses fluvials i marines recollim una informació interessant de tipus paleoclimàtic aportada principalment pels vestigis de fauna fòssil que conserven. Als voltants del Cap Roig, a l’indret anomenat Morro de Gos, hom ha estudiat amb aquesta finalitat dos nivells de costa quaternària; les mateixes recerques han estat fetes al litoral de l’Ametlla, on apareixen restes d’algunes espècies de mol·luscos indicadores d’un clima més càlid. Més recentment, s’ha localitzat a Sant Carles de la Ràpita un conjunt faunístic contemporani de la darrera glaciació, que ens amplia la seqüència paleoclimàtica durant el Plistocè en aquest territori. En una de les terrasses del riu Matarranya, prop de Favara, ha estat descoberta una defensa d’Elephas que es pot remuntar a les fases antigues del Plistocè.

Així, doncs, observem que durant les primeres etapes paleolítiques l’hàbitat de l’home era a l’aire lliure i el seu utillatge bàsicament de sílex, fet que no resulta gens estrany si hom té en compte l’abundància d’aquesta primera matèria en el territori que ens ocupa, i d’altra banda la proximitat i el fàcil accés a la serra del Montsant, que ha estat la pedrera utilitzada al llarg dels segles, fins i tot mil·lennis. A través dels rius Montsant i Siurana el transport i la comercialització d’aquest material degué resultar relativament fàcil.

Al llarg de l’Holocè —en el mesolític— tenen lloc les cultures epipaleolítiques. Durant aquest període es produeixen uns canvis importants de tipus socioeconòmic, a conseqüència, sobretot, de l’adaptació de l’home a les noves condicions climatològiques, tot conservant les mateixes tècniques de treballar la pedra amb poques innovacions pel que fa a l’afaiçonament de llurs utillatges. Hi notem una tendència a la microlitització pròpia del període amb un predomini de peces fabricades sobre petites làmines (puntes i laminetes amb dors rebaixat), fàcies microlaminar, i que de vegades prenen formes geomètriques i donen lloc a la fàcies dita geomètrica.

Després d’un estudi minuciós d’aquestes indústries, s’ha arribat a determinar que el jaciment de Sant Gregori pot ser considerat com a representant d’una fàcies microlaminar del conjunt de cultures que constitueixen l’epipaleolític del llevant peninsular, mentre que el complex industrial localitzat a l’abric del Filador és el que defineix la fàcies geomètrica de l’esmentat període a la contrada i, que més tard perdura fins entrat el neolític. D’aquest últim abric prové l’únic palet pintat descobert fins ara a Catalunya i un dels millors conservats a la península, la majoria dels quals es concentren a l’àrea asturiana.

Pel que fa a la distribució d’aquest primer poblament, fins ara, s’ha pogut comprovar que les restes d’ocupació humana apareixen sobretot concentrades en determinats sectors de les valls dels rius, sovint en abrics, però també a l’aire liure. Gràcies a les recerques centrades en diversos punts del Matarranya, hom sap que aquesta vall fou densament poblada en el període esmentat. Han restat nombrosos testimonis de l’ocupació humana en diverses cavitats, que de vegades perdura fins al període neolític, representat per la presència de les primeres terrisses, sovint amb decoració de tipus cardial, feta amb una valva de cardium edule. Entre els més importants destaca el jaciment dels Secans i l’abric de l’Apoticaria dels Moros, a Massalió, on hom troba una àmplia representació dels conjunts de micròlits geomètrics i diverses restes de llars d’època epipaleolítica. Igualment, a l’estació de la Costalena, a Maella, hi ha documentats diversos nivells d’ocupació compresos entre l’epipaleolític i el neolític. D’altra banda, les investigacions fetes darrerament han permès de determinar la distribució espacial de les diferents activitats que es portaven a terme a l’interior d’aquest abric: sector destinat a la talla de les eines, les estructures de fogars, etc. També s’ha pogut deduir que la cacera hi fou una de les activitats més practicades, especialment la del cérvol, conill, cabra, cavall, etc., i també la pesca. A l’abric del Pontet hi ha nivells d’ocupació amb una durada que comprèn des de l’epipaleolític fins al neolític antic, amb restes de llars. Cal esmentar també els establiments del Serdà i Sol de Pinyera, a Favara, entre molts d’altres contemporanis.

Pel que fa a les formes d’enterrament, a part les notícies poc precises sobre algunes descobertes que han tingut lloc en punts dispersos, destaca l’existència d’una concentració de jaciments estudiats pels equips dirigits pels professors Maluquer de Motes i Esteve Gálvez al Baix Ebre i el Montsià. Dins aquesta àrea, als voltants d’Amposta i Tortosa, s’han identificat diverses concentracions d’estructures funeràries que constitueixen veritables necròpolis, tals com les localitzades a les partides del barranc d’en Fabre, del Masdenverge, del pla d’Empúries, del Molinàs i de la Carrova, quasi totes emplaçades en terrenys de conreu on ben sovint són les mateixes feines del camp que les han posades al descobert. A l’avenc de la Guineu, situat a la serra de Cardó, van aparèixer les restes de l’enterrament d’un infant d’uns set anys. També es conserva un dolmen prop del poblat ibèric de Vilallong al Matarranya.

Tot i les dificultats de fer-ne una valoració de conjunt, ja que la majoria de materials romanen inèdits, a continuació avancem una sèrie de consideracions:

-Els enterraments presenten una planta de tipologia diversa. Sovint hom troba una filada de lloses clavades verticalment.

-Es tracta, en general, d’inhumacions individuals, si bé en determinats casos hi havia preparada una cambra per a un segon individu dins el mateix sepulcre. Els esquelets apareixen gairebé sempre ajaguts de costat i arronsats.

-Els aixovars es componen d’objectes ornamentals i d’altres que hom pot considerar de tipus utilitari. Entre els elements localitzats hom inclou fragments de vasets ceràmics fets a mà i restes d’eines de sílex més o menys retocades: ascles simples, puntes treballades bifacialment i destrals de pedra polida. En alguns casos només ha aparegut únicament la sepultura, sense cap material en el seu interior.

Ara bé, tot i que en conjunt tenim una idea bastant completa de les formes d’enterrament del riberal, pel que fa als poblats el panorama és tot un altre. En aquest cas, l’estat actual de les recerques només permet de suposar que els establiments es troben a les mateixes terrasses on hi ha les necròpolis, o bé pels voltants on apareixen vestigis d’utillatges lítics: peces tallades o treballades, com puntes de sageta bifacials, destrals de pedra polida i algun molí de mà, i on també surten fragments de terrissa diversa. No hi sol aparèixer, però, cap element que informi sobre les estructures d’habitació corresponents. En canvi, altres punts no gaire distants documenten sobre aquesta ocupació humana: el fons de cabana (el Molló, Móra) o les restes recollides en coves i abrics i a l’aire lliure, segons els diferents indrets. De l’àrea del Baix Ebre i el Montsià, hom disposa d’una informació àmplia, des de les etapes inicials a la cova del Vidre, entre el Mas de Barberans i Roquetes, fins a la cova de l’Aumediella, a Benifallet, d’on provenen sobretot diverses restes de terrisses, algunes de les quals pertanyen a una època més recent. D’altra banda, el model d’habitació més generalitzat en època neolítica a la vall del Matarranya és l’establiment en abrics.

Quant al calcolític, dit també eneolític o edat del coure, els llocs escollits com a habitatge continuen essent sovint les cavitats, si bé cal tenir en compte que moltes de les restes de materials lítics que apareixen a la superfície es poden relacionar amb un hàbitat a l’aire lliure de caràcter temporal. Hom observa sovint una continuïtat d’ocupació dels mateixos indrets ja habitats durant els períodes precedents. Tanmateix, l’estat de les recerques pot ser la causa que en puguem parlar amb molt pocs exemples clarament atribuïbles a aquesta etapa, si bé també s’ha de tenir en compte que moltes de les restes de materials trobats a la superfície estan relacionats amb un poblament a l’aire lliure encara poc conegut.

Pel que fa als enterraments, hom coneix diverses concentracions de cavitats, a l’interior de les quals se n’han conservat alguns vestigis. A la cova del Calvari d’Amposta, aparegueren les restes de sis enterraments amb inhumacions individuals i altres de collectius. Entre les peces dels aixovars, hom pot assenyalar diversos exemplars molt interessants de vasos campaniformes, amb una decoració de bandes puntejades. Hi havia també algunes terrisses llises, dos punyals de llengüeta i uns quants botons piramidals de pecten amb perforació en V. De la cova de l’Aumediella —on fou localitzat un conjunt de materials estudiats per J. Coromines—, l’any 1928, A. del Castillo va publicar unes notes referents a la troballa d’un exemplar de vas del tipus campaniforme.

Quant a les darreres etapes de l’edat del bronze i el començament de la del ferro, avui hom compta amb alguns elements que documenten el poblament immediatament anterior al pròpiament ibèric. Tot i que hi continua havent una perduradó de l’hàbitat en cova, prop de Tivissa i Arbolí, durant aquest període apareixen ja els primers establiments en poblat. A les vores de l’Ebre hom coneix un nombre important de vestigis d’aquesta època, generalment en indrets situats en punts de certa elevació, amb una distribució ordenada de l’espai. D’altra banda, és a partir d’aquest període que s’introdueix un nou ritual funerari: la incineració dels morts; les restes són dipositades en urnes que després s’enterren, i això dóna lloc als “camps d’urnes”, amb pràctiques funeràries simples, complexes o tumulars.

Prop de Favara, al cim d’un turó al costat del riu Algars, es troba un dels poblats coneguts des de més antic, el Roquissar del Rullo, en el qual hi ha documentades diferents etapes d’habitació, que comprenen des del segle VIII aC fins al segle IV, coincidint amb la presència de les primeres ceràmiques tornejades a la contrada. Des del punt de vista urbanístic, consta d’un carrer central amb l’entrada al costat sud; les cases són de planta rectangular i apareixen alineades seguint el traçat del carrer. Aquestes mateixes característiques estructurals i urbanístiques s’observen als poblats pròxims al delta, on hi ha documentats un gran nombre d’elements d’importació provinents del món colonial. Aquest és el cas del poblat dels Castellets o de la Ferradura, a Ulldecona, que tractem més endavant.

Corresponen a aquest període els conjunts de necròpolis del Baix Ebre i Montsià, que, tot i pertànyer en la seva majoria d’enterraments a una època més avançada, presenten indicis que fan suposar l’existència d’alguns vestigis d’època preibèrica. En una superfície àmplia es troba una gran concentració d’urnes disposades seguint les corbes de nivell. La majoria dels vasos estaven tapats amb una llosa de pedra calcària o de pissarra. En un cas l’urna estava protegida lateralment per aquestes lloses en forma de cista incompleta i en altres per un cercle de pedres. Quasi totes les urnes contenien restes d’ossos calcinats, molt esbocinats, i cendres, molts cops acompanyats de diversos objectes metàl·lics que formen els corresponents aixovars (braçalets i altres objectes d’ornament).

Com a exemples de necròpolis tumulars més importants, presentem les del Coll del Moro de Gandesa i les de Vilallong i Mas Roig, al Matarranya. Pel que fa a la tipologia de les tombes descobertes en el sector de les Maries a Gandesa, es tracta d’estructures tumulars circulars amb cista de lloses i amb sòl pavimentat i corona de pedres al voltant de l’anell extrem del túmul. De vegades hi ha petites cistes annexes.

En aquestes necròpolis hom troba documentat un ritual que consistia a cremar el mort i, després, recollir i separar els pocs ossos que quedaven entre les cendres. Aquestes despulles juntament amb les restes dels aixovars que acompanyaven els difunts eren dipositades a la cista que era tancada. Tot això suggereix —si és que no ho pressuposa—, l’existència d’una organització social ben consolidada, tal com han determinat els membres de l’equip que ha investigat aquest jaciment.

Un altre aspecte que ens vincula amb el món de les creences és l’art, i més concretament el representat per les pintures rupestres. En aquest sector del Principat, hi ha nombroses estacions que hom pot considerar entre les més importants on es conserven restes d’art rupestre d’època prehistòrica, que pertanyen al grup dit dels pintors de les serres (també conegut per l’estil llevantí per la seva localització en la franja est peninsular). Generalment aquestes pintures es troben en cavitats poc profundes, on l’home que les va ocupar fa alguns mil·lennis deixà una mostra de la seva habilitat artística. La major part d’aquestes representacions formen escenes relacionades amb la cacera o els ramats, si bé també n’hi ha d’altres de dansa, de lluita, etc., en les quals és present la figura humana juntament amb la d’animals —senglar, bou, caprins i cèrvids, entre d’altres—. La gamma cromàtica emprada en aquestes pintures comprèn tonalitats diverses de castany, rogenc, negre i d’altres colors menys utilitzats. Llevat de les restes descobertes l’any 1964 a la moleta de Cartagena, totes les manifestacions d’art parietal localitzades en aquestes contrades se situen cronològicament dins un període comprès entre l’epipaleolític i el neolític antic.

A la moleta de Cartagena —situada a la serra del Montsià— hom localitzà la representació d’un bou en posició vertical i algunes línies traçades amb pigment de color negre. L’estil naturalista que presenta la figura de l’animal és l’argument que fonamenta la datació més antiga que li han atribuït alguns prehistoriadors. En el cas de poder-se confirmar, la pintura que tractem hauria de ser inclosa entre els més antics conjunts pictogràfics de l’estil dels pintors de les serres.

Ja dintre aquest grup, cal referir-nos a la concentració d’abrics de la serra de la Pietat, a Ulldecona, els situats a la mateixa serra de l’Ermita i els de les Esquarterades, però ja dintre el terme de Freginals, els de Cabrafeixet, al Perelló, el de la cova del Ramat, la cova del Cingle a Tivissa, entre altres conjunts molt pròxims —però ja fora d’aquesta demarcació— com els de la cova del Polvorí, a la Pobla de Benifassà, coves de l’Escoda, del Racó d’en Perdigó, la cova d’en Carles i la balma d’en Roc de Vandellòs. Pel que fa a la zona del Matarranya hi ha la roca dels Moros al barranc de Calapatà, a Cretes, indret on fou descoberta per primera vegada una mostra d’art llevantí. També n’hi ha restes als abrics dels Secans, el barranc dels Gascons, etc.

Hom coneix altres indrets amb mostres d’art d’època més recent (neolític-edat dels metalls). Des del punt de vista estilístic, les figures tendeixen a esdevenir cada vegada més esquemàtiques. En aquest nou apartat cal esmentar la cova de Santa Magdalena, a Ulldecona, on es conserva una representació antropomorfa amb els braços oberts, gravada en una columna estalagmítica, figura que s’ha atribuït a l’edat del bronze. Altres exemples de pintures esquemàtiques, avui desaparegudes, eren les de la cova de les Calobres, al Perelló, o les de la cova Culla, a Benifallet, la de la cova del Pi de Tivissa, les pintures i els gravats de la serra del Toscar, a Alfara, entre d’altres que hom troba als mateixos abrics on hi ha pintures del període anterior (abric III de la serra de la Pietat d’Ulldecona). Finalment, cal esmentar també l’abric de la Fenollosa de Beseit, el de les Caigudes de Salbime, on es localitzaren les traces de tres figures humanes i la d’un quadrúpede representades molt esquemàticament, a la manera pròpia d’aquest grup estilístic.

La cultura ibèrica

Un aspecte del poblat ibèric de Sant Antoni, a Calaceit, amb l’ermita de Sant Cristòfol al fons.

ECSA - Fotografia Cerdà

Des del segle I aC, hi ha una sèrie d’escriptors que ens han llegat una valuosa informació sobre la Península Ibèrica i els pobles que l’habitaren antany, sigui obtinguda directament o bé a través de documents més antics, que complementen de vegades la informació aportada per l’arqueologia sensu stricto. A partir d’aquests textos hom sap que la major part d’aquest territori fou ocupat pels pobles ilercavons, tribu preromana citada a les fonts literàries a partir del segle I aC, amb un nucli central que es podria situar dins l’àrea del curs final de l’Ebre, entre els cossetans o cessetans. al N, i els edetans al S.

R. Avienus és un poeta llatí del segle IV dC, autor de l’Ora Maritima. una obra basada en escrits anteriors. Es tracta d’un viatge per mar, de Tartessos a Marsella, on hom troba una descripció de tota la costa. D’altra banda, Estrabó, que va viure entre els anys 65 aC i 20 dC, és l’autor d’una geografia que s’ha conservat gairebé completa. Quan parla dels països d’Occident es basa també en textos més antics. Per això Estrabó és una font molt important de la geografia antiga, sobretot pel que fa a Ibèria, ja que comprèn tot el conjunt de la Península. En el seu llibre III es refereix al territori estudiat en aquest volum.

Tanmateix, el nom d’ilercavons apareix només en les obres de Plini (III, 21: ilergaones). Ptolemeu (II, 6, 16, 62), Tit Livi (XXII, 21, 6: ilurcaones) i Cèsar (en la seva obra De bello civile. I, 60: illurgavonenses). Tot i això, no podem descartar la possibilitat que es tracti del mateix poble que els ilargautes esmentats per Hecateu.

Quant a la identitat d’aquest poble i a la seva delimitació geogràfica exacta, encara queden molts aspectes per aclarir. Tanmateix, la majoria dels autors actuals estan d’acord que a partir del poble dels ilergets —el més important de les terres de l’interior, amb la capital a Ilerda—, cap al segle III aC, els ilercavons es repleguen sobre les terres de l’Ebre i se’n constitueixen com a grup extrem. El nom es conserva en època romana com es pot deduir de l’estudi de les monedes, on figuren les llegendes: ILERCAVONIA i M. H. Ilercavonia-DERT en encunyacions de l’any 45 ac en època de Tiberi (14-37 dC), respectivament. Hom identifica la seca d’aquestes monedes amb l’actual ciutat de Tortosa, no gaire lluny de la qual devia alçar-se la capital dels ilercavons —si no és que es tracta de la mateixa localitat—.

Pel que fa a les formes d’habitació i d’enterrament, com també als diferents elements que componen la cultura material d’aquests pobles, es pot deduir a través dels estudis realitzats en diversos jaciments excavats fins ara en aquest territori, at ès que hom coneix un nombre considerable d’indrets on apareixen vestigis datables entre el segle VI i el segle I aC. Tots aquests establiments, la majoria dels quals sembla que corresponen a poblats, es troben de dos en dos, un a cada costat del riu, dalt de turons de no gaire alçada, però amb un gran domini panoràmic del curs fluvial, al costat d’un altre puig més enlairat amb el qual, de vegades, s’uneix per un pas molt estret.

L’estudi detallat d’aquests establiments i la revisió dels materials —sobretot ceràmics—, provinents d’excavacions antigues, ha permès matisar molt més en la determinació de fases dins de la seqüència cronològica general de la cultura ibèrica. A grans trets comprèn una etapa antiga que es caracteritza per la presència d’elements provinents del món colonial: entre els segles VII-VI aC d’origen fenici, i d’origen grec entre el segle VI fins al III ac. A partir d’aquest moment hom comença a percebre l’empremta de la civilització romana, documentada sobretot per la ceràmica de vernís negre.

Pel que fa a l’urbanisme, en una primera fase hom troba una disposició de les cases al llarg d’un carrer principal, que de vegades és l’únic del poblat: els Castellets o Ferradura a Ulldecona, la Gessera a Caseres, o d’altres de tipus més complex que corresponen a les fases d’ocupació d’època més recent: el Tossal del Moro de Pinyeres, a Batea, el Castellet de Banyoles, a Tivissa, Sant Antoni de Calaceit, o bé, amb estructures de fortificació més complexes: el Coll del Moro de Gandesa.

Al Baix Ebre i el Montsià, els establiments ibèrics solen tenir un origen més antic, com a conseqüència principalment que en aquest sector de l’Ebre, coincidint pràcticament amb la línia de costa, l’impacte colonial es fa sentir més aviat, i fins i tot sembla tenir una major incidència.

Pel que fa a les formes d’enterrament, ens basem ara en els resultats de les recerques fetes als jaciments situats a l’antiga desembocadura de l’Ebre: el Mas de Mussols, Mianes i l’Oriola. Es tracta de necròpolis planes, sense cap mena d’enllosats ni túmuls de pedra. Apareixen com a vastos camps d’urnes, en terres d’alluvió. De moment sembla que la més extensa degué ser la de Mianes, on ja els anys setanta es van localitzar unes 120 sepultures, nombre que s’ha d’ampliar amb totes les altres troballes que s’han anat produint posteriorment. La forma més corrent d’urna és la que porta tapadora amb orelletes, de tanca hermètica o amb apèndix. Altres eren cobertes amb una lloseta i en alguns casos el vas era tapat senzillament amb un plat. Cadascun dels enterraments es compon d’una sola urna que contenia ossos incinerats, prèviament rentats, i alguns objectes que formen part de l’aixovar: cadenetes de bronze, fíbules, sivelles de cinturó, així com peces de collaret de pasta vítria, terrissa local i d’importació (fenícia i grega). En línies generals hom pot situar-les al segle VI aC, si bé hi ha vestigis que es remunten a una fase anterior.

Fins ara no hi ha dades suficients que permetin parlar sobre la circulació monetària a la zona. No obstant això, altres seques representades pel riberal, a més de la d’Hibera Ilercavònia, són: KESE, ILTIRDA, KELSE i BOLSKAN, que si bé pertanyen realment a l’època romana, també són el reflex de la personalitat del poble iber en aquestes contrades.

El poblament en època romana i visigòtica

Estela o làpida romana que recorda la mort del soldat C. Aebutius Verecundus, de la legio VI en terres de Siria, trobada a la partida de Fontjoana (Vinebre).

ECSA - M. Genera

Ara per ara, el nucli de població sobre el qual hom té més informació és Tortosa, on hi ha diverses concentracions de jaciments d’aquesta època. Un dels trets més remarcables que configura la personalitat de Dertosa amb relació a la Tortosa actual el determina la situació geogràfica de fa més de dos mil·lennis. La proximitat d’un port natural a la costa obert cap al mar, i a la vegada, a les boques de la importantíssima via fluvial de l’Ebre, suposava un centre de comunicació entre el litoral i les terres de l’interior, que afavorí una intensa vida comercial, dintre la principal xarxa viària terrestre (segons els Vasos Apol·linaris o de Vicarel·lo entre Intibilim i Subsaltum.

Si bé, tal com s’ha vist abans, hi ha diversos establiments ibèrics als voltants de la ciutat actual, fins avui no s’ha localitzat cap element que provi l’existència d’un nucli de població anterior a l’època republicana dintre la ciutat, d’acord amb les referències que es troben en els textos antics. Les investigacions que s’han portat a terme en els diferents punts de la ciutat han posat al descobert alguns materials d’aquest període (ceràmica al torn pintada, de vernís negre, etc.) i han aparegut sempre associats a restes posteriors.

De l’època d’August hom troba un conjunt de materials ben documentats estratigràficament i relacionats amb estructures arquitectòniques. L’exemple més important són encara els vestigis localitzats al solar de la Costa de Capellans, núm. 5, on hom troba un sector de la roca retallada i la base d’un mur, amb mostres d’estucs policroms. Un altre testimoni del mateix període es troba a la plaça de l’Olivera; es tracta també de construccions no monumentals. A partir d’aquest moment les restes d’ocupació humana s’estenen a tots els altres indrets excavats dins del nucli urbà. Aquestes dades són confirmades per la numismàtica i l’epigrafia, que són conegudes a partir de l’època altimperial.

També per mitjà de la numismàtica hom sap que Tortosa esdevé municipium. però la hipòtesi de la concessió del títol de colonia. basada en la interpretació de les fonts i l’epigrafia, avui té poc fonament.

Apareixen restes del Baix Imperi i de l’antiguitat tardana a la plaça de l’Olivera, que perduren fins al segle VI dC; a la plaça d’Alfons XII (ss IV-V dC), i més darrerament als carrers Rasquera i de l’Hospital (ss IV-V dC) i també de Costa de Capellans al peu de la Suda. El fet que Dertosa continuï amb una relativa importància després del segle III com a centre administratiu ja havia estat observat per J. Pons a través de l’estudi de l’epigrafia. D’altra banda, els establiments situats fora del nucli urbà, però encara dintre del que es pot considerar l’àrea d’influència de la ciutat, perduren en tota la seva extensió. Es tracta de les vil·les de Barrugat, Casa Blanca i Mas del Cachorro, on hom documenta un llarg període d’ocupació que arriba al segle V dC. Aquesta supervivència de la ciutat en època visigòtica evidenciada per la numismàtica, també seca de Dertosa, i l’arqueologia està, en certa manera, confirmada per una inscripció trilingüe (hebreu, grec i llatí), que pot ser considerada com un indici més sobre l’existència d’una comunitat jueva en aquesta localitat. Aquest fet corrobora la suposició, ara molt fonamentada, que Tortosa continuava constituint un nucli urbà important al segle VI i al començament del VII.

Pel que fa al seu territori —com a hipòtesi de treball— creiem que es tracta d’una àrea molt ben delimitada geogràficament, que comprèn l’extrem del curs final de l’Ebre i que, a grans trets, coincideix amb part de les comarques aquí tractades, de manera que el límit nord devia coincidir amb el pas de l’Ase, prop del poble de Vinebre. En aquest sector, aigües amunt de l’Ebre, hi ha una altra concentració d’establiments ibèrics que es romanitzen: els Castellons i la Roca del Sol; mentre que als voltants de les partides de les Sebiques, les Raboses de la Capitana i la Fontjoana hi ha restes pertanyents a l’època baix imperial. Dintre del terme de la Torre de l’Espanyol es troba l’establiment de la Font de N’Horta, on es va trobar un conjunt de monedes, possiblement llançades amb alguna finalitat de tipus votiu.

Pel que fa a les necròpolis, cal destacar les Raboses de la Capitana, amb la mateixa datació que l’anterior jaciment, i d’on molt bé podria provenir l’estela descoberta a la Fontjoana juntament amb el bloc possiblement de jaspi de la pedrera de Tortosa, aparegut en el mateix context. Aquesta estela o làpida és un testimoni més que reflecteix la importància d’aquest territori al començament del període romà. Es tracta d’un monument que recorda la mort d’un fill en terres del Pròxim Orient quan, tot just acabats de complir els divuit anys, ja era un soldat distingit (lectus miles) de la legio VI de Síria (Suria). El cost que devia suposar una obra d’aquesta envergadura mostra el nivell de distinció de la família del soldat; si bé pel seu nom es pot deduir que originàriament era del nord d’Itàlia, ell devia provenir d’aquestes contrades, on se li erigeix un gran monument a la vora del camí a fi que tots els vianants preguin per ell. La presència d’aquesta peça pot ser una mostra dels contactes d’aquesta zona amb Tortosa a través del riu, i ho demostra bé el fet que el soldat C. Aebutius Verecundus va partir cap a terres llunyanes des de Dertosa que, de temps remots, mantenia contactes amb els ports més importants de la Mediterrània.

Entre els altres indrets que hom pot considerar més allunyats de les concentracions abans esmentades, cal esmentar el de l’Aumediella de Tivissa. Aquest jaciment no és un establiment agrícola corrent sinó que el seu estudi amplia les coneixences sobre la comercialització del vi d’aquestes terres ja durant els primers segles de la nostra era. A la vegada que resulta molt probable que el nom TIBISSI d’una de les marques que porten les àmfores fabricades en aquest indret donés el nom de l’actual poble de Tivissa. Aquesta és la hipòtesi més acceptada, però no es pot descartar que fos una correspondència a la inversa.

No obstant això, totes aquestes dades disperses a les quals cal afegir la concentració de troballes submarines que s’han produït en aquest sector del litoral, són un bon indicador de la importància de la zona en època romana.

La hipòtesi que recolza l’origen romà del poble del Perelló bé podria tenir un fonament en la concentració de vestigis d’aquesta època i també per la seva situació en un lloc de pas, prop de la costa dins d’una xarxa de camins vers les terres de l’Ebre, alguns dels quals relacionats per diversos autors amb un tram de la Via Augusta que anava de Roma a Cadis.

Al Matarranya hi ha diversos poblats ibèrics que assoleixen la romanització. Tanmateix, hom coneix un punt singular: el monument funerari de Favara.

Bibliografia

• X. Ballestín i Navarro: Prosopografia dels fuqahā’ i ‘ulamā’ de la zona oriental del thagr al-’ala: Balagà, Lārida, Ṭurṭūša. dins Estudios onomástico-biográficos de al-Andalus (Homenaje a J.M.Fórneas). VI, CSIC, Madrid 1994, pàgs. 55-119
• M. Barceló: Aigua i assentaments andalusins entre Xerta i Amposta (ss. VI-XII). “II Congreso de Arqueología Medieval Española. Actas”, Madrid 1987, vol. I, pàgs. 413-420
• E. Bayerri i Bertomeu: Historia de Tortosa y su comarca. Tortosa 1939-60
• M. Bonet: El dominio hospitalario en el Montsià: siglos XII y XIII. tesi de llicenciatura, Universitat de Tarragona, Tarragona 1989
• M. Bonet: Las cartas de población y la renta feudal en el dominio hospitalario del Montsià (s. XIII). dins Miscel·lània d’homenatge al P. Agustí Altisent. Universitat de Tarragona, Tarragona 1991, pàgs. 551-571
• P. Bonnassie: La Catalogne du milieu du Xème siècle: croissance et mutations d’une société, 2 vols., Tolosa de Llenguadoc 1975-76
• A. Curto i Homedes: La sinagoga del call jueu tortosí. “Calls” (Tàrrega), 3 (1988-89), pàgs. 29-34
• Diversos Autors: La pont de Barques. L’antic pas de l’Ebre a Tortosa. Tortosa 1993
• E. Flórez i Altres: España sagrada. 52 vols., Madrid 1747-1918
• J.M. Font i Rius: La comarca de Tortosa a raíz de la reconquista cristiana (1148). “Cuadernos de Historia de España” (Buenos Aires), XIX (1953), pàgs. 104-128
• J.M. Font i Rius: Cartas de población y franquicia de Cataluña, 2 vols., CSIC, Barcelona-Madrid 1969-83
• A.J. Forey: The Templars in the Corona de Aragón. Oxford University Press, Londres 1973
• M. Genera i Monells: Evolució del poblament prehistòric i protohistòric a les comarques de la Ribera d’Ebre i del Priorat. tesi doctoral. Publicat el resum, Barcelona 1980
• F. De la Granja: La Marca Superior en la obra de al-’Udr ī. “Estudios de la Edad Media de la Corona de Aragón” (Saragossa), VIII (1967), pàgs. 447-546
• M. Gual Camarena: Precedentes de la reconquista valenciana. CSIC, València 1952
• J. Iglésies: La població de les vegueries de Tarragona, Montblanc i Tortosa segons el fogatge de 1496. Reus 1987
• J. Maluquer de Motes: Catalunya: Baix Ebre. Publicaciones del Programa de Investigaciones Protohistóricas, Universitat de Barcelona, Barcelona 1987
• J. Massip i Fonollosa: Costums de Tortosa. Fundació Noguera, Barcelona 1996
• J.M. Millas i Vallicrosa: Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya carolíngia. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1987
• F.X. Miquel i Rossell: Liber feudorum maior. CSIC, Barcelona 1945-47
• R. Miravall i Dolç: El call jueu de Tortosa l’any 1149, Rafael Dalmau editor, Barcelona 1973
• J. Miret i Sans: Les cases de templers y hospitalers en Catalunya. Aplech de noves i documents històrichs. Impremta de la Casa de Caritat, Barcelona 1910
• L. Pagarolas i Sabaté: La comanda del Temple de Tortosa. Cooperativa Gràfica Dertosense, Tortosa 1984
• L. Pagarolas i Sabaté: Els templers de les terres de l’Ebre (Tortosa). De Jaume I fins a l’abolició de l’orde (1213-1312). Publicacions de la Universitat de Barcelona (col·lecció de tesis doctorals microfitxades, núm.1283), Barcelona 1992
• E. Sanmartí: Les cultures protohistòriques del Matarranya: un estat de la qüestió. “Fonaments” (Barcelona), 1, (1978), pàgs. 121-149
• G. Secall: Les jueries medievals tarragonines. Institut d’Estudis Vallencs, Valls 1983
• J.C. Shideler: Els Montcada: una família de nobles catalans a l’Edat Mitjana (1000-1230), Barcelona 1987
• F. Udina i Martorell: El “Llibre Blanch” de Santas Creus (cartulario del siglo XII). CSIC, Barcelona 1947
• J. Villanueva: Viage literario a las iglesias de España. vol. XVI, Madrid 1851
• C. Verlinden: L’esclavage dans l’Europe médiévale. Bruges 1955
• R. Viñas: Prehistoria de la vall del Matarranya. Barcelona 1982
• A. Virgili i Colet: “…ad detrimendum Hispanie…”. Conquesta i colonització de la ciutat i la regió de Tortosa. Tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1993 (edició microfitxada 1995)
• A. Virgili i Colet: El delme i la primícia al bisbat de Tortosa. “I Congrés d’Història de l’Església Catalana. Des dels orígens fins ara”, Solsona 1993, pàgs. 423-431
• A. Virgili i Colet: Diplomatari de la catedral de Tortosa (1062-1193). Fundació Noguera, Barcelona 1997