El turisme i, en general, la demanda de recreació que comporta un canvi d’aires han esdevingut progressivament uns potents factors d’alimentació de l’economia catalana a partir de la segona meitat del segle XX, i han determinat una important especialització de Catalunya en la prestació de serveis turístics i de l’oci, fins al punt de convertir-la en una de les primeres regions turístiques europees.
El turisme ha representat per a Catalunya, com per al conjunt d’Espanya, un element de canvi econòmic, social i cultural de gran transcendència, que ha operat, però, en una situació política en què fou impossible durant algunes dècades un esforç racionalitzador dels impactes del turisme. El creixement turístic ha estat caòtic, mancat d’ordenació en aspectes essencials i emmarcat en un planejament urbanístic intensament especulatiu. La destrucció de valors paisatgístics ha arribat a unes proporcions esfereïdores. Cal advertir, tanmateix, que en aquest procés té també una responsabilitat especial el fenomen de la segona residència.
Anunci de Sitges com a estació d'hivern publicat a “Barcelona Atracción”, 1948. El gruix del turisme de masses que neix els anys cinquanta té, com a centre d’atracció i destí, el mar, les platges i els litorals de països de la zona temperada o càlida.
Publicitat de la Costa Brava. L'alta burgesia catalana descobrí la Costa Brava amb un cert retard. Els anys vint hi apareixen alguns hotels i fondes. A partir del 1929 hi haurà un autocar turístic Barcelona-S'Agaró.
En parlar de turisme en sentit econòmic ens referim a una activitat, i no pas a un sector o subsector. Efectivament, el turisme genera demandes en un arc molt ampli de sub-sectors, en alguns dels quals, com ho pot ser el de l’hoteleria i similars —hotels, restaurants, bars, etc— la demanda d’origen turístic és una part important de la demanda total; en determinades zones —per exemple, a la costa— arriba a ésser pràcticament tota la demanda del subsector. Però el turisme —i la segona residència— expliquen també una gran part de la demanda dels sectors de la construcció, del comerç, de la indústria de l’espectacle, dels serveis personals i públics, de diferents activitats artesanals, etc, i estén igualment la seva influència, de manera indirecta, cap a altres subsectors. Els estudis empírics avaluen, generalment, els llocs de treball indirectes creats pel turisme en una proporció que va del 0,5 a l’I sobre els llocs directes.
Les demandes que tractem es caracteritzen per una gran estacionalitat. Per a la indústria turística, la concentració de la demanda és un problema greu des de diversos punts de vista, començant per la càrrega econòmica que comporta l’amortització dels importants actius immobilitzats (establiments, maquinària...) quan una bona part de l’any resten sense utilitzar. Aquesta estacionalitat dóna lloc a un mercat de treball sui generis, que té com a constant al llarg de tot el període estudiat l’existència d’un flux considerable d’importació de mà d’obra de fora de Catalunya. A escala col·lectiva, l’estacionalitat obliga a una sobredimensió dels serveis públics i de les infrastructures, que no sol evitar l’aparició d’estrangulaments d’ordre divers a la temporada alta (juliol i agost).
La revista “S’Agaró” en versió anglesa i castellana.
Tal com veurem a les pàgines següents, el turisme no solament es concentra en el temps, sinó també en l’espai. El gruix del turisme de masses que nasqué els anys cinquanta té, com a centre d’atracció i com a destinació, el mar, les platges i els litorals de països de la zona temperada o càlida. Per a l’Europa occidental —d’on procedeix el turisme estranger que rep Catalunya— aquesta destinació és la Mediterrània i, a la capçalera, les costes d’Espanya i d’Itàlia. Així doncs, a Catalunya, el territori on es concentrà la indústria turística fou el de l’espai litoral, bé que amb el temps s’estengué també al Pirineu —estimulada per la demanda turística interior de la neu— i, d’una manera difusa, a l’interior del país. La distribució geogràfica de la segona residència és força semblant, amb la particularitat d’una incidència especial en l’àrea metropolitana de Barcelona i les comarques veïnes.
La informació estadística sobre el turisme és molt deficient. Disposem de dades sobre les entrades de turistes facilitades pels passos de frontera, però a partir dels anys seixanta són de poca fiabilitat en el cas de les entrades per carretera. L’estadística de pernoctacions tampoc no és fiable, i només recull les estades en hotels i càmpings. Les dades sobre els allotjaments turístics són relativament vàlides pel que fa al nombre i a la capacitat dels hotels, mentre que tradicionalment la capacitat dels càmpings ha estat infravalorada; quant als habitatges temporals, se’n disposa de dades, però no se sap la distribució entre els que s’utilitzen com a segona residència i per al turisme. Podem obtenir aproximacions als habitatges que són usats com a segona residència per la gent del país, però és impossible de desglossar la resta entre segona residència de ciutadans estrangers i habitatges de lloguer turístic.
Els precedents: abans de la Guerra Civil
El 1909 es constituí a Barcelona la Societat d’Atracció de Forasters. Tres portades de “Barcelona Atracción”, la revista de la societat, del maig del 2011, juny del 2011 i maig del 1922.
L’augment i la millora de la xarxa de carreteres i de ferrocarril al final del segle XIX afavorí una major mobilitat interior a Catalunya. Aquest fet estimulà l’estiueig de famílies benestants en determinades localitats de la costa, on es formaren colònies que els anys immediatament anteriors a la Primera Guerra Mundial tenien ja una certa entitat com ara Caldetes i Sitges; aquesta última localitat tenia una colònia d’unes cent quaranta-tres famílies l’any 1914. També gràcies al ferrocarril, les platges més properes a Barcelona començaren a ésser un lloc d’esbarjo popular.
Són els anys en què es crearen les primeres societats i els primers organismes dedicats a promoure el turisme. A Madrid, l’any 1906 fou la Comissió Nacional i el 1911 la Comissaria de Turisme; a Mallorca, el 1906, el Foment del Turisme; a Barcelona, el 1909, la Societat d’Atracció de Forasters. També a Barcelona, el 1910, la Banca Marsans constituí la primera agència de viatges espanyola. L’any 1919 se celebrà a Barcelona el primer Congrés de Turisme de Catalunya, i el 1921 el segon a Tarragona.
Primer Congrés de Turisme a Catalunya (1919): a l'esquerra, la presidència d’honor; a la dreta, la comissió Organitzadora (“Barcelona Atracción”, maig del 1919). El segon Congrés se celebrà a Tarragona el 1921.
L’any 1912 hom enregistrà a Barcelona una entrada de 46.467 persones, de les quals 34.982 eren espanyoles, 4.202 franceses, 1.488 alemanyes, 1.148 sud-americanes, 913 angleses i la resta d’altres nacionalitats.
Hi ha un cert retard en el descobriment de la Costa Brava per part de Barcelona, més a causa de les males comunicacions que no pas de la distància. Els anys Vint aparegueren alguns hotels i fondes a Tossa, Lloret de Mar i Sant Feliu de Guíxols; l’alta burgesia catalana, i també la del nord d’Espanya, començava a descobrir aquesta costa i a construir-hi residències. Les primeres visites organitzades des de Barcelona s’iniciaren l’any 1927; eren de caràcter marítim, i l’any següent desembocaren en els cèlebres Viatges Blaus. A partir del 1929 hi hagué un autocar turístic Barcelona-S’Agaró.
Per atendre el desenvolupament del turisme, la Dictadura de Primo de Rivera creà el Patronat Nacional de Turisme. Durant la Segona República, aquest atorgà a la Generalitat la representació a Catalunya, mentre cedia en usdefruit les oficines que tenia a diverses poblacions catalanes. El conjunt de serveis turístics dels quals tenia cura la Generalitat anaven englobats sota la denominació d’Oficina de Turisme de Catalunya, que depengué, primer, del departament d’economia i treball, després del d’economia i agricultura i, més tard, del d’obres públiques.
Quadre 1. Evolució de les entrades de visitants per les fronteres espanyoles, 1931-1959.
També s’estimulà l’atractiu d’altres països. A l'esquerra, Avinyó i la vall del Roine (“Barcelona Atracción”, juny del 1922). A la dreta, el famós Orient Express (“Barcelona Atracción”, juny del 1923).
L’Exposició Internacional del 1929 fou important per a la projecció turística de Barcelona. A la costa, fins a la Guerra Civil, i malgrat la depressió econòmica, continuà la consolidació dels primers centres d’estiueig; a Sitges, el cens de la colònia d’estiuejants pujava ja a tres-centes vint-i-una famílies el 1935. Noves localitats de la costa es posaren de moda. Hi hagué el descobriment internacional de S’Agaró —on l’any 1932 s’inaugurà l’Hostal de la Gavina—, de Tossa i de Sitges. L’any 1934, les entrades de visitants enregistrades a les diferents fronteres espanyoles sumaven 275.611 (vegeu quadre 1). En una altra línia, la Generalitat llançà el projecte de la Ciutat de Repòs i Vacances, pensada per a l’oci dels treballadors.
L’any 1936 la Guerra Civil tallà el procés, de manera que fins el 1949 no es recuperà un nombre de visitants semblant al del 1934.
Els moments inicials de l’expansió turística: els anys cinquanta
L’oficina de la Dirección General de Turismo, a Barcelona, el 1953 (“Barcelona Atracción”, 1953). La recepció de turisme determinà canvis radicals en les activitats econòmiques preexistents, com també una profunda reassignació de recursos.
Les economies de l’Europa occidental es recuperaren ràpidament del trauma de la Segona Guerra Mundial, i entraren al començament dels anys cinquanta en una etapa llarga de gran dinamisme que durà uns vint anys. L’augment de la renda introduí una millora molt notable del nivell de vida, mentre s’estenia la institució de les vacances pagades, fets que propiciaren una ampliació del turisme. Nasqué, així, el turisme de masses, que s’establí com un dels fets més característics de les societats avançades a la segona meitat del segle XX. La millora del transport, el procés d’urbanització, la relativa estabilitat política i social de les democràcies europees i la liberalització dels moviments de persones n’estimularen la progressió.
“Entre 1949 i 1951 es pot situar el veritable començament del desenvolupament turístic espanyol, lentament i sota una tònica indefinida al principi, i amb forta empenta ben aviat; finalment, és en el decurs de l’any 1951 que es pot parlar ja de l’aparició d’una nova etapa, en superar-se amplament el milió de visitants” (J. Vila i Pradera, 1961, pàg. 173). Efectivament, el 1949 es comptabilitzava un nombre d’entrades de visitants superior al del 1934, que el 1951 arribà a 1.263.197.
Avantçant-se a la resta del litoral peninsular, alguns punts de la Costa Brava, Mallorca i Sitges recuperaren el nombre de turistes estrangers en començar els anys cinquanta. A mitjan decenni aquest procés s’estengué al litoral del Baix Empordà i de la Selva i, de manera més fragmentària, a certs indrets de l’Alt Empordà. També Calella, al Maresme, inicià el 1954 l’equipament turístic.
L’impacte del turisme a Rupit (Osona), l’any 1958 (San Jorge, juliol del 1958). Entre el 1949 i el 1951 es pot situar el veritable començament del desenvolupament turístic espanyol.
La demanda estrangera trobà, sobretot, tres motius per a prendre partit en favor de la costa catalana: l’atractiu del medi natural i del clima; la situació amb relació a altres zones turístiques de la Mediterrània i els preus baixos.
El turisme determinà canvis radicals en les activitats econòmiques preexistents, així com una profunda reassignació dels recursos. La gran demanda de mà d’obra —bé que temporera— deguda al turisme i, tal vegada més encara, la deguda al creixement del sector de la construcció, absorbí la població activa agrària i generà una intensa dinàmica en les formes i en les tècniques de producció agràries, en una conjuntura en què la represa de la industrialització en el conjunt de l’estat estava posant igualment en crisi el model agrari tradicional. Uns efectes semblants es produïren en les activitats secundàries, en bona part artesanals, que existien a la costa, com és el cas de certes produccions tèxtils o de les manufactures del suro; en canvi, el sector de la construcció i de les indústries afins, igual que determinades activitats típicament artesanes (cuir, ceràmica, fusta...), experimentaren una gran expansió.
El sector serveis fou el gran beneficiat pel turisme, no únicament a través del creixement del grup d’activitats de l’equipament turístic primari (allotjament, restauració, transport, agències de viatges...) sinó també per la gran expansió del conjunt del sector terciari, si bé, en tractar-se d’activitats majoritàriament estacionals —amb una elevada proporció de treballadors forasters que anaven a fer temporada a la costa atrets pels alts nivells salarials—, llur incidència sobre les estadístiques de l’activitat econòmica de la població resta lluny de reflectir la importància real del sector terciari.
Quadre 2. Evolució dels ingressos turístics segons la balança de pagaments espanyola, 1951-1984.
Tossa, a la Costa Brava. A partir de l’any 1954 es produeix un creixement molt accelerat del parc hoteler de Catalunya. El ritme de creixement és extraordinàriament ràpid a la Costa Brava, mentre que la costa de Tarragona tardarà a equipar-se.
L'ascens del moviment turístic queda en evidència per la sèrie de divises ingressades per turisme, que en aquests anys es concentrà en una part important a Catalunya. L’any 1951 foren 29,6 milions de dòlars; el 1952, 40,9; el 1953, 93,9; el 1954, 97,7 i el 1955, 104,9. Els anys següents hi hagué una disminució, fins que el 1959 hi hagué un augment tal que situà els ingressos a 158,9 milions de dòlars i els passà el 1960 —ja en un clima de gran expansió turística a tot l’estat— a 296,5 milions de dòlars. Aquestes dades són en contradicció amb alguna opinió (vegeu Y. Barbaza, 1966, pàg. 572) que considera que fins el 1955 hi hagué un creixement moderat, que s’accelerà molt a partir d’aquest any. Tampoc no acaben de correspondre amb l’evolució de l’estadística —bé que poc fiable— de les entrades de persones per les fronteres espanyoles, les quals tenen un creixement fort i regular al llarg de tot el decenni dels anys cinquanta, segons hom pot observar al quadre 1.
De dalt a baix: Salou, a la costa tarragonina; Tossa i Sant Feliu de Guíxols. Una proporció elevada dels capitals invertits són locals, procedents, en força casos, d’una espectacular re-valorització dels actius immobiliaris, que beneficiarà terrenys rústics erms o forestals, tocant al mar.
El cens d’establiments hotelers —excloses les pensions— del 1954 era de 263, amb unes 20.996 places, equivalents al 20,1% de la capacitat hotelera espanyola. A partir d’aquest any es produí un creixement molt accelerat del parc hoteler de Catalunya, i s’incrementà també la participació en el conjunt espanyol; així, el 1961 es podien comptar ja 869 establiments (hotels i pensions de luxe i de primera categoria) i 46.431 places. El ritme de creixement fou extraordinàriament ràpid a la Costa Brava mentre que la costa de Tarragona tardà a equipar-se, com ho provà el fet que el 1961 només disposava encara de 39 establiments i de 2.682 places.
En el decurs dels anys cinquanta, l’allotjament hoteler progressà més ràpidament que les altres modalitats d’allotjament turístic, bé que cap al final de la dècada, tant els càmpings com els habitatges temporals començaren a fer-se notar. Hem estimat —a partir de diverses informacions fragmentàries— en 30.000 places la capacitat dels càmpings l’any 1960. Quant als segons, tenint en compte el cens de l’habitatge de l’Institut Nacional d’Estadística corresponent al 1960 hi ha 40.470 habitatges que no són usats com a residència principal sinó com a residència temporal, sigui per llurs propietaris o per terceres persones; suposant un coeficient de capacitat mitjana de 5,5, equivalen a 222.585 places. Utilitzant dades de Barbaza per a la Costa Brava, hem estimat que un 35% d’aquestes —77.905 places— eren segona residència de gent del país, mentre que el 65% restant eren explotades turísticament.
Resumint: en acabar aquest període, la capacitat d’allotjament turístic i residencial secundari era d’unes 299.016 places, de les quals 46.431 (l’any 1961) eren aportades pels establiments hotelers, 30.000 pels càmpings i 222.585 pels habitatges temporals. Les places d’ús turístic, les hem calculades en 221.111, amb una participació de l’oferta hotelera del 21%. Les places de segona residència de gent del país eren 77.905 i representaven el 35% de la capacitat dels habitatges temporals i el 26% del total de la capacitat d’allotjament.
Quadre 3. Evolució de la participació dels ingressos turístics en la balança de pagaments espanyola, 1951-1983.
D’on sortiren els capitals per a finançar tot el voluminós equipament turístic, l’oferta d’allotjament del qual és l’exponent més conegut? Recordem que els anys cinquanta eren encara anys d’autarquia, però ja d’autarquia industrialitzadora. El primer equipament turístic fou modest, es féu amb capitals relativament petits. Una part dels hotels sortí de l’habilitació d’edificis preexistents, i són remarcables pel seu encert alguns casos de reutilització de cases dels “americanos”. La taxa de benefici era extraordinàriament elevada i la reinversió pràcticament total; això dóna a l’autofinançament un paper molt destacat en la creació d’aquest equipament, i es combina amb el crèdit hipotecari de les caixes d’estalvis, les pòlisses de crèdit bancari a curt termini i les facilitats concedides pels proveïdors. El crèdit hoteler oficial tenia una importància escassa i el capital estranger encara no podia entrar. Una proporció elevada dels capitals invertits eren locals, procedents d’altres activitats econòmiques (agricultura, pesca, indústries surera i de la construcció, professions liberals...). També hi hagué el retorn a la costa de persones (i, doncs, de capitals), que, originàries del litoral, l’havien abandonada les dècades anteriors, per instal·lar-se a les grans ciutats, particularment a Barcelona. Igualment hi hagué moviments d’atracció vers les noves activitats turístiques i residencials en el si de la burgesia industrial.
Finalment, correspon un lloc destacat a l’especulació del sòl que, per mitjà d’una revalorització espectacular dels actius immobiliaris —objecte d’una intensa dinàmica de compra-venda— permeté als antics propietaris de disposar dels recursos inicials per a intentar l’aventura de fer-se, bé empresari turístic o de l’àmplia gamma d’empreses de serveis que vivien de la demanda turística, bé promotor immobiliari, constructor o urbanitzador; en força casos, la revalorització més important beneficià terrenys rústics, erms o forestals, tocant a mar, que tradicionalment els hereus havien rebutjat, fins al punt que, alguns d’ells —en no haver-se satisfet els drets reals corresponents— havien anat a parar a mans de l’estat.
Una empresa catalana, constituïda el 1929: Hoteles y Playas del Mediterráneo, SA.
Pel fet de no poder identificar el turisme amb un sector, segons hem exposat a la introducció, es fa molt difícil de conèixer el pes que té en l’estructura productiva del país i en la seva evolució. En la comptabilitat nacional trobem un subsector —que en aquesta època era el d”’hostaleria i esbarjo”, i més tard fou el d”’hostaleria i similars”— que evidencia el pes creixent del turisme, si no en el conjunt de l’economia catalana, sí almenys en el de la província de Girona. Així, en aquesta demarcació, el sector “hostaleria i esbarjo” —que representava el 3,9% del valor afegit net provincial l’any 1955— pràcticament doblà la seva participació en qüestió de cinc anys, en passar a ésser el 7,3% l’any 1960.
Els mateixos problemes de quantificació de la producció turística es repeteixen quan hom intenta de conèixer l’ocupació generada pel turisme, si bé és relativament fàcil de fer una estimació dels requeriments de mà d’obra de la indústria hotelera a partir del coneixement de la seva distribució per categories. Aquests requeriments (amb les relacions treballadors/places utilitzades per J. Jané i J. Vila i Pradera, 1962) passaren —únicament en l’hoteleria— d’unes 10.000 persones el 1954 a unes 19.000 el 1960; increments del mateix ordre, o potser superiors —però sense possibilitat de traduir-los a xifres absolutes— es degueren produir en les empreses pertanyents al món de l’equipament turístic (restaurants, bars, comerços, espectacles, transports...). La major part d’aquesta mà d’obra s’importava de l’Espanya rural (Castella, Aragó, Andalusia, Extremadura...), però també d’altres indrets de Catalunya. “Anar a fer temporada a la costa” fou una expressió que es posà de moda. Les remuneracions en les empreses turístiques se situaven en els graons superiors de l’escala salarial; això explica que fos normal l’alternança del treball entre l’hoteleria i altres sectors, especialment el de la construcció. Però el turisme no solament generà aquest flux temporal de mà d’obra, sinó que també atragué una immigració que s’instal·là definitivament a les poblacions de la costa, i que s’ocupà principalment en el sector de la construcció.
El període de 1960-1973
Vista aèria de l’aeroport Girona-Costa Brava. El 1968 es posà en funcionament l’aeroport Girona-Costa Brava, que afavorí el sorgiment de nous tipus d’establiments hotelers de dimensions grans i de serveis estandarditzats.
Al començament dels anys seixanta, la demanda turística estrangera continuà amb el fort creixement i amb les pautes dels anys anteriors, però abastant progressivament la pràctica totalitat de la costa catalana, amb l’excepció de la més meridional. En cosa de poques temporades, però, començaren a tenir una presència notable els grups de turistes que arribaven amb vols discrecionals (charter), responent a les ofertes comercialitzadores de les agències majoristes de viatges. Això determinà el sorgiment de nous tipus d’establiments hotelers, de grans dimensions i de serveis estandarditzats. L’any 1968 es posà en funcionament l’aeroport Girona-Costa Brava, que afavorí aquest tipus de turisme cap a certs punts de la Costa Brava (Lloret de Mar, Tossa, l’Estartit,...) i al nord del Maresme. Cal dir, però, que no gaires anys després la funció turística d’aquest aeroport era discutida perquè hom considerava que la demanda que havia potenciat no era l’adequada, dins una estratègia a llarg termini, per a la Costa Brava.
L’augment del parc d’automòbils féu guanyar importància a la demanda turística espanyola i, més encara, a la demanda de segona residència. Salou és l’exemple més rellevant d’aquesta demanda. Apartaments en la zona de Salou.
La nova situació econòmica del país, juntament amb l’increment del nombre d’automòbils —que passà a Catalunya de 19,2 vehicles de turisme per cada 1.000 habitants el 1960 a 109 el 1970 —féu augmentar la demanda turística espanyola i, més encara, la de segona residència. Ambdues demandes foren components essencials del creixement d’un bon nombre de nuclis, dels quals Salou fou l’exemple més rellevant. Una part notable dels milers d’habitatges construïts en aquest període foren comprats —amb finalitat de residència secundària— per ciutadans estrangers, gràcies a la liberalització de la inversió estrangera a Espanya que acompanyà el pla d’estabilització del 1959. Una altra part, més gran, dels habitatges esmentats s’incorporà a l’oferta turística d’allotjament, però amb una explotació sovint atípica, segons exposarem més endavant.
Els canvis assenyalats en la demanda no corregiren l’estacionalitat, el fet que més condiciona la indústria turística. És més, a mesura que passa el temps sembla com si aquesta característica es consolidés; si més no, els seus efectes sobre les empreses s’acusen en una major proporció, cosa lògica una vegada superada l’etapa de beneficis extraordinaris i s’entra en una de rendiments normals, en la qual hi ha un desplaçament cap amunt del llindar de rendibilitat. Això féu que en una part de la indústria, en especial en l’allotjament hoteler de clientela particular, el període durant el qual restaven oberts els establiments s’escurcés.
En el comportament estacional de la demanda turística intervenen diversos factors: des de la rigidesa del marc institucional, en el qual es produeixen les vacances laborals i escolars, fins a la competència que en aquests anys començaven a representar noves zones turístiques de la Mediterrània, passant, lògicament, per la forta correlació entre turisme de masses i turisme de platja.
L’equipament turístic no parà de créixer, però algunes actuacions ambicioses (Hotel Cap sa Sal a Begur, urbanització Empúriabrava —a l’estil de les “marines” nord-americanes— al litoral del golf de Roses...) no acabaven de reeixir i hagueren de rebaixar els seus plantejaments. El capital hi afluïa dels sectors més diversos; també de l’estranger, bé que si exceptuem els capitals de particulars adreçats a comprar habitatges temporals, la seva presència destaca més per la singularitat d’algunes de les actuacions que no pas pel nombre. També destaca el paper de les agències majoristes de viatges (tour operators) estrangeres en el finançament de la nova hoteleria, de grans dimensions, que sorgí en certs punts de la costa catalana a partir de mitjan dècada dels seixanta, i per a la construcció de la qual els empresaris rebien de les agències acomptes a càrrec de l’allotjament futur dels grups de turistes contractats entre ambdues parts.
De dalt a baix, Lloret de Mar, platja de Palamós i Tossa de Mar. En defecte d’una política turística seriosa, l’administració compensà els inversors en el sector amb una gran permissivitat per a l’especulació i la destrucció, que ha generat, indubtablement, una hipoteca considerable amb vista al futur.
L’administració —per mitjà del ministeri d’informació i turisme— no es plantejà mai la correcció moderadora, selectiva, del creixement turístic, sinó que, ben al contrari, considerà un imperatiu de primer ordre forçar-lo al màxim. El creixement extraordinari de l’oferta es realitzà, durant tot el període, sense les ajudes i els incentius oferts tradicionalment als sectors exportadors; quant a això, hem escrit que “aquesta manca d’atenció tenia la compensació de la tolerància envers l’especulació del sòl i la privatització de recursos turístics. Hom pot dir que, en defecte d’una política turística seriosa, l’Administració compensà els inversors en el sector amb una gran permissivitat per a l’especulació i la destrucció, que ha generat, indubtablement, una hipoteca considerable amb vista al futur” (J. Cals, 1982, pàg. 14). El ministeri d’informació i turisme, tan important políticament en l’aspecte informatiu i propagandístic dins l’administració franquista, fou sempre un departament marginat en l’aspecte econòmic, fins al punt que el seu titular no formava part de la comissió delegada del govern per a afers econòmics.
Els hotels i les pensions sumaven ja 2.003 l’any 1965, amb un total de 101.382 places; les províncies de Barcelona i Girona ocupaven un primer lloc molt destacat, amb 44.713 i 44.805 places, respectivament. La demarcació de Tarragona tenia 130 establiments i 7.350 places; la desproporció no obeïa únicament al retard temporal en l’equipament sinó també a una preferència més gran per l’allotjament extrahoteler. A la segona meitat dels anys seixanta, el creixement es moderà; l’any 1969 els hotels i les pensions havien augmentat fins a 2.153, i les places fins a 118.401.
Un canvi en la legislació sobre la classificació administrativa hotelera provocà una ruptura en la sèrie estadística, en eliminar a partir del 1970 un cert nombre d’establiments de la categoria hotelera, la qual cosa fa la impressió d’un creixement inferior al real. El 1970 els hotels i els hostals (que substituïren les pensions) sumaven 1.979, amb una capacitat de 129.081 places. L’hoteleria catalana començava a cedir quota de mercat en el conjunt espanyol: si el 1961 tenia el 25% de les places i el 1965 arribava al 30,9%, el 1970 havia baixat al 23,6%.
Casa d’apartaments a Palamós. El ritme de creixement dels habitatges temporals fou extraordinari en els últims anys seixanta i els primers setanta.
Al començament dels anys setanta, immediatament abans de la crisi econòmica general, aparegueren els primers símptomes de problemes en la indústria hotelera: degradació en els serveis, aturada en la renovació i ampliació de les instal·lacions, eliminació del servei de restaurant, tancament d’establiments, guerra de preus... Fins el 1975, però, l’oferta hotelera encara continuà expandint-se a totes les demarcacions, amb un major dinamisme a la de Tarragona; en conjunt, sumava 2.201 establiments i 169.058 places, que representaven el 21,5% de la capacitat de l’hoteleria espanyola.
L’oferta de càmpings, que no era gaire important en el període anterior, tingué un gran desenvolupament els anys seixanta. L’any 1965 hi havia 183 càmpings, amb una capacitat oficial de 70.006 places, que en realitat podien ésser el doble, és a dir, 140.012. Aquesta capacitat ja era superior a la dels hotels i les pensions existents el mateix any, i significava el 57,9% de les places espanyoles en càmpings. La distribució geogràfica donava 55.596 places a la província de Barcelona, 47.398 a la de Girona, 3.540 a la de Lleida i 33.478 a la de Tarragona. El 1970 l’oferta havia pujat fins a unes 212.800 places, i el 1975 fins a unes 266.368, que representaven el 59,4% de la capacitat dels càmpings espanyols. Entre el 1965 i el 1975 el creixement d’aquesta oferta fou general, però molt més intens a les províncies de Girona i Tarragona.
Quadre 4. Nivells de motorització i urbanització de la població de Catalunya, 1960-1981.
El 1960 el parc d’habitatges temporals era, d’acord amb les dades del cens d’habitatges de l’Institut Nacional d’Estadística, de 40.470. La seva capacitat l’hem estimada anteriorment en unes 222.585 places, de les quals entorn d’un 35% devien ésser segona residència de gent del país. L’any 1970 el nombre dels habitatges temporals havia augmentat, segons la mateixa font, fins a 148.674, és a dir, unes 817.707 places. El ritme de creixement fou extraordinari al final dels anys seixanta i al començament dels setanta.
En l’expansió de la segona residència hi ha uns factors de civilització ben coneguts, que també es troben en el fenomen turístic: el procés d’urbanització de la població, la necessitat psicològica de ruptura temporal amb les condicions i el ritme de vida de la ciutat, l’augment del nivell de renda, l’extensió institucional del temps per al lleure (vacances pagades, caps de setmana...), la facilitat en els desplaçaments deguda a l’increment del nombre d’automòbils i a la modernització de la xarxa viària de transport... La renda per càpita s’incrementà a Catalunya a una taxa anual acumulativa del 5,4% entre els anys 1960 i 1973. El 1960 hi havia a Catalunya 19,2 vehicles de turisme per cada 1.000 habitants, que el 1970 havien passat a ésser 109, i 195 el 1975; la població resident en municipis de més de 20.000 habitants passà del 61,4% al 1960 al 70% el 1970 i al 72,5% el 1975 (vegeu quadre 4).
La llei d’Arrendaments Urbans de 1956 afavorí la desviació de capitals cap a la inversió immobiliària, destinada a la construcció d’habitatges per a usos de segona residència i per a arrendaments curts de caràcter turístic. (“Destino”, 12 de maig de 1973).
En el cas espanyol, l’aprovació de la llei d’Arrendaments Urbans del 1956 —poc favorable als interessos dels propietaris d’habitatges en règim d’arrendament— afavorí la desviació de capitals cap a la inversió immobiliària destinada a la construcció d’habitatge per a usos de segona residència i per a arrendaments curts de caràcter turístic. Aquests últims, malgrat l’elevada estacionalitat de la demanda, oferien una bona rendibilitat, eren compatibles amb la realització dels actius i comportaven una forta revalorització anual. En una economia que tenia un mercat de capitals escassament desenvolupat, la inversió en aquest tipus d’actiu immobiliari representava una bona manera de defensar-se de la inflació, amb l’avantatge de poder combinar l’explotació turística i l’ús per a segona residència, per la qual cosa es convertí en un tipus d’inversió molt atractiva, tant per al gran capital com per a altres de més modestos.
Novament intentem d’estimar la distribució dels habitatges temporals entre segona residència de gent del país i usos turístics, coneixedors, però, que la imputació a uns usos o a uns altres és, necessàriament, imprecisa, no solament per l’escassa investigació que se n’ha fet sinó també perquè una part dels habitatges temporals tenen una funció mixta: serveixen com a segona residència de llurs propietaris uns mesos de l’any i són llogats en altres. Això es produeix en el cas de residències secundàries propietat tant de gent del país com d’estrangers, que utilitzen àmpliament les possibilitats obertes per la liberalització de la inversió exterior. Òbviament, aquestes places entren en competència amb l’oferta turística pròpiament dita —hotelera i extrahotelera— explotada empresarialment. Igualment, aquesta ha d’afrontar la competència de milers de places posades en el mercat per propietaris particulars d’un o diversos habitatges no legalitzats com a “apartaments turístics”: no se’n pot controlar la qualitat ni el preu, ni ingressar-ne els rendiments fiscals que serien del cas.
Hem considerat que al llarg dels anys seixanta accediren a la segona residència la meitat de les famílies que ho feren en el període 1960-75. Estimades les segones residències del 1960, i amb la dada que l’any 1975 disposaven de segona residència el 7,7% de les famílies (INE, 1976), resulta que el 1970 tenien funcions de residència secundària 61.991 habitatges —un 41,7%— dels 148.674 habitatges temporals que donava el cens. En aquesta xifra no s’inclouen les segones residències de ciutadans estrangers, les quals, com que no es poden desglossar estadísticament de les places d’ús turístic, van incorporades a aquest grup.
Al quadre 5 hom pot veure que la capacitat total d’allotjament passà de 299.016 places el 1960 a 1.159.588 el 1970. La segona residència dels habitants de Catalunya passà del 26% al 29,4% de la capacitat total. Per la seva banda, les places d’ús turístic passaren de 221.111 el 1960 a 818.638 el 1970; la participació de l’oferta hotelera disminuí progressivament, de manera que si el 1960 era del 21%, el 1970 havia baixat al 15,8% (disminució una mica més accentuada, a causa de la reclassificació administrativa).
Quadre 6. Evolució de la distribució territorial de l'allotjament, 1960-1981.
Quadre 5. Evolució de la capacitat d'allotjament, 1954-81.
L’establiment de tot aquest voluminós equipament turístic i de segona residència exigí una gran transformació territorial i urbanística; ciutats, viles i pobles de la costa passaren per una febre constructora que en pocs anys féu difícil reconèixer-los, mentre apareixien autèntiques ciutats turístiques del no-res, com a la platja d’Aro i a Salou. Malauradament, aquesta transformació no fou dirigida correctament, malgrat que d’ençà del 1956 es disposava d’un instrument jurídic —la llei del sòl— que oferia als poders públics bones possibilitats d’actuació, àmpliament desaprofitades. El desordre en l’ocupació del sòl, les agressions al paisatge i el deteriorament del patrimoni urbà dels nuclis turístics —fins a cert punt justificables en els primers moments de l’expansió— continuaren, amb més intensitat, al llarg de tot aquest període, davant la negligència, la incompetència i la corrupció de l’administració en els seus diversos nivells, llevat d’honroses excepcions. L’estudi dels plans generals d’urbanisme dels municipis de la costa redactats en aquests anys demostra que, generalment, llur objectiu era més legalitzar a posteriori una realitat urbanística que ja existia que no pas anticipar-se al creixement urbanístic i orientar-lo; també permet de comprovar com responien a plantejaments marcadament especulatius, la qual cosa no era obstacle perquè fossin repetidament infringits i perquè s’urbanitzessin molts terrenys —amb pla parcial o sense— que el pla general qualificava com a rústics. La il·legalitat urbanística adquirí carta de naturalesa; només així s’explica que, al final del 1972, sobre 470 actuacions urbanístiques de segona residència en l’àrea metropolitana de Barcelona, únicament 101 tinguessin pla parcial aprovat definitivament.
Aquest procés de canvis físics deixà d’ésser privatiu de l’espai litoral, ja que s’estengué cap a la muntanya i a les comarques de l’àrea metropolitana de Barcelona i a les veïnes. A muntanya, perquè es combinà la demanda d’esports de neu amb la de segona residència, malgrat les males condicions d’accessibilitat; des del 1963, l’oferta d’equipament per a la pràctica de l’esquí al Pirineu anà augmentant de manera contínua. La capacitat dels mitjans de tracció mecànica passà de 616.200 a 6.862.200 el 1973 (INECO, 1982). Dins l’àrea metropolitana de Barcelona i la seva zona d’influència immediata, perquè concentrà una bona part de la demanda i de l’oferta catalanes de residència secundària.
A la muntanya es combina la demanda d’esports de neu amb la de segona residència. Els esports de neu s’han fet ja populars, 1949 (a l'esquerra): la Font Canaleta, a La Molina (“Barcelona Atracción”, núm. 325, 1949). El 1947 (a la dreta) és inaugurat el primer telesella a La Molina (“Barcelona Atracción”, núm. 315, 1947).
Els processos descrits anaven associats a un endarreriment en la formació de capital social respecte al ritme de creixement de la inversió privada en matèria de construcció d’equipament turístic i d’habitatges temporals, fet que comportà estrangulaments de naturalesa diversa i dèficits molt importants a les zones i als municipis més marcadament turístics. Això no obstant, la xarxa viària experimentà una gran millora. Cal remarcar, al final dels anys seixanta, l’entrada en funcionament dels primers quilòmetres d’autopista, Montgat-Mataró i Barcelona-la Jonquera, els quals acabaren amb les cèlebres cues de la N-II, d’altra banda també millorada gràcies a l’aplicació del pla REDI A.
Diferents autors han posat en relleu el menyspreu pels costos socials del model de desenvolupament turístic adoptat i la instrumentalització política i econòmica del turisme durant el franquisme. Ara bé, aquesta instrumentalització no pot imputar-se, sense més ni més, a una inclinació —que és indubtable— de la política turística oficial cap a postures triomfalistes, de prestigi, davant l’opinió pública interior i exterior, sinó que ha d’emmarcar-se en la importància econòmica que assolí la recepció turística, tant per la dimensió intrínseca de la indústria turística com per la posició estratègica que ocupava en el funcionament de l’economia espanyola, i que s’ha expressat en els termes següents: “El turisme ha estat, indubtablement, un d’aquests mecanismes fonamentals sense els quals no podrien explicar-se ni les altes taxes de creixement del Producte Interior Brut de l’economia espanyola en la dècada dels anys seixanta ni els canvis que no solament l’economia sinó també la societat espanyola experimentaren en el decurs d’aquests anys [...] El turisme és un d’aquests pocs productes —en aquest cas, servei— que es produeix a costos competitius, de la mateixa manera que ho foren la llana, el blat, el mineral de ferro del País Basc, etc en els segles anteriors” (S. Roldan, 1978, pàg. 183).
Cal dir, però, que quan les condicions generals de l’economia ho permetien —període 1970-73, durant el qual s’enregistraren superàvits importants en la balança de pagaments— tampoc no hi hagué cap insinuació de canvi en el model turístic, per avançar cap a unes estructures empresarials i comercials més sòlides, o minimitzar els costos socials que la recepció turística generava o suportava, objectius que, en definitiva, haurien suposat un reforçament del flux de divises a llarg termini.
L’economia espanyola ingressà 18.046,5 milions de dòlars per turisme en el període 1960-73. L’any 1960 foren 296,5 i el 1973 arribaren a 3.091,2. En conjunt, la quantitat ingressada representà el 68,6% de les exportacions de mercaderies del període, el 26,7% dels ingressos de la balança bàsica i el 84,4% del dèficit comercial. Atès que Catalunya participava, el 1970, aproximadament, en un 25% de l’oferta hotelera espanyola, en un 59% de l’oferta de càmpings i en un 30% dels habitatges temporals explotats turísticament, sembla versemblant imputar a Catalunya —l’oferta de la qual tenia una major estacionalitat— una quarta part dels ingressos esmentats.
Comparant les dades dels anys 1960 i 1967 que apareixen al quadre 7, hom observa un increment important de la participació del subsector “hostaleria i esbarjo” en el valor afegit de les demarcacions provincials, amb l’excepció de la de Lleida. En ésser substituït aquest subsector pel d’“hostaleria i similars”, el seguiment de l’evolució es fa més problemàtic; en qualsevol cas, és evident que entre els anys 1969 i 1975 la participació restà pràcticament estancada a les províncies de Barcelona i Girona, mentre que augmentà a les de Lleida i Tarragona.
Durant aquest període, continuà intensificant-se el corrent immigratori procedent d’altres regions espanyoles —tant el de caràcter temporal com el d’establiment de residència definitiva—cap a les zones turístiques catalanes, malgrat el deteriorament de les remuneracions en l’hoteleria i en la restauració. L’ocupació del subsector “hostaleria i similars”, per al conjunt de Catalunya, era de 91.522 persones l’any 1973.
El període de 1974-1984
De dalt a baix: Sant Feliu de Guíxols, Palamós, i dues vistes de Tossa de Mar. La demanda turística internacional ha resistit i resisteix bé la crisi (1974-1984).
Aquest és el període de la crisi econòmica internacional. Amb la perspectiva que donen deu anys de crisi estructural, de crisi profunda, es pot afirmar que la demanda turística internacional —considerada globalment, i contràriament al que era una opinió molt estesa— ha resistit, i resisteix, bé la crisi. No és contradictòria amb aquesta afirmació la constatació que la demanda exterior captada per Catalunya durant els anys inicials de la crisi —en especial el 1974, el 1975 i el 1976— experimentés una disminució d’una certa importància: el primer impacte de la crisi energètica, la paràlisi de la política de turisme, els problemes en la imatge internacional a la darreria del franquisme i els anys de la transició política, juntament amb les fortes taxes interiors d’inflació en foren les causes principals. L’any 1978 ja millorà substancialment l’afluència exterior respecte al començament dels anys setanta; el 1979 fou d’un cert estancament, i a partir del 1980 es recuperà el creixement fins avui.
Paradoxalment, la crisi energètica, a través de la seva repercussió sobre el cost del transport, ha influït en el bon comportament del turisme vers Catalunya, en reforçar la renda de situació de la seva oferta; en aquesta línia se situa la recuperació del transport turístic per carretera i, especialment, la forta expansió del turisme d’autocar. Aquest fet, juntament amb les devaluacions de la pesseta del 1976, el 1977 i el 1982, ha estat decisiu per a contrarestar el gran creixement experimentat pels costos de producció dels serveis turístics els anys setanta, que feren que disminuís substancialment la competitivitat de l’oferta catalana; malgrat aquesta pèrdua de competitivitat, el preu comparatiu del paquet turístic de catorze dies (en hotel, pensió completa), amb un índex 100 al conjunt d’Espanya, era de 79 a Catalunya, 139 a França, 103 a Itàlia, 88 a Iugoslàvia, 124 a Grècia, 98 a Tunísia i 117 al Marroc.
La Generalitat de Catalunya ha calculat en 12.168.758 el nombre de visitants estrangers entrats a Catalunya, el 1984 (un 29,5% sobre el total espanyol), dels quals prop de 10 milions degueren realitzar estada al país.
Una estacionalitat molt acusada ha continuat caracteritzant la demanda turística a Catalunya, si bé els anys vuitanta aporten alguns indicis de suavització, que beneficia particularment els punts de més concentració d’oferta turística: Lloret de Mar, Calella, Salou... La importància creixent del turisme de la tercera ed^t explicaria, en bona part, aquest procés.
Els darrers anys ha continuat augmentant l’oferta d’allotjament turístic, encara que de manera molt desigual. Els hotels passaren de 2.201 establiments amb 169.058 places el 1975 a 2.148 establiments i 167.957 places el 1981; és a dir, hi ha una regressió, petita certament, en aquesta modalitat d’allotjament. Els càmpings eren 249, amb una capacitat oficial de 133.184 places —que hem estimat que equivalien a unes 266.368 reals— el 1975, i augmentaren fins a arribar a 272 i a unes 316.233 places estimades —valoració ara ja més precisa, a partir de les “Guies” publicades per la Generalitat— de capacitat real el 1981. Finalment, els habitatges temporals experimenten un fort increment, que els situa, el 1981, en 332.160, amb una capacitat per a 1.826.880 places. En resum, el total de places turístiques i de segona residència pujava a 2.311.070 l’any 1981.
Els percentatges sobre la capacitat espanyola disminueixen amb relació a les dades conegudes del període anterior: l’any 1981 la capacitat hotelera tenia el 20,5%, la de càmpings el 54,5% i la d’habitatges temporals el 17,5%.
Quadre 8. Distribució territorial de l'allotjament, 1981.
La zona que concentra la part més gran de l’allotjament és la Costa Daurada (al sud de Barcelona), amb un 37,3%. La segueix la Costa Brava, amb un 29,7% i se situa a força distància la costa del Maresme, amb el 13,8%. Les comarques d’alta muntanya disposen únicament d’un 2,1%; és una oferta petita en termes relatius, però que representa ja una quantitat d’una certa consideració en xifres absolutes, en pujar a unes 50.000 places. Precisament la consolidació d’aquesta oferta a la muntanya és un dels fets característics del turisme i de la residència secundària d’aquest període, malgrat continuar en mal estat la xarxa viària d’accés. Catalunya disposa de deu estacions d’esquí alpí i dues de nòrdic, bé que “el desenvolupament de les estacions catalanes s’ha fet, fins ara, més segons intuïcions personals que no pas estudis objectius de localització i concepció, la qual cosa ha permès, d’una banda, que l’afecció a l’esquí hagi tingut un important creixement però, d’altra banda, que s’hagin comès equivocacions importants a l’equipament dels dominis esquiables, de difícil si no impossible correcció” (INECO, 1982, pàg. 25). La capacitat de recepció del conjunt de les estacions d’esquí alpí és de 20.757 esquiadors; la capacitat d’allotjament a peu de pistes és de 8.916 places, mentre que a les àrees d’influència se superen les 10.000 places.
Quadre 9. Distribució de les places hoteleres per categories, 1981.
L’oferta hotelera ha continuat perdent importància dins el conjunt de les places d’ús turístic: el 1981 representava només el 12,4%. És una oferta molt dominada pels establiments de categoria mitjana-baixa. El major contingent de places el 1981 corresponia als hotels d’una estrella, que reunien el 24,1% de la capacitat. El segon lloc corresponia als hotels de tres estrelles, amb el 20,1%, i el tercer als hostals d’una estrella, amb el 17%. Els hotels de cinc estrelles tenien l'1,5% de les places, i els de quatre estrelles el 6,5%.
La dimensió mitjana de l’hoteleria és relativament petita, de 78,1 places per establiment; ha experimentat una progressió lenta però constant, ja que el 1971 era de 66,4 i el 1975 de 76,8. Assenyalem, però, que la dispersió sobre aquests valors mitjans és considerable, a causa de la coexistència de dos tipus d’hoteleria: a la costa trobem, d’una banda, un bon nombre d’establiments de grans dimensions, orientats cap a la demanda turística comercialitzada mitjançant agències majoristes de viatges i, de l’altra, en una quantitat encara més nombrosa, establiments de petita dimensió, de caràcter familiar. El sud de la Costa Brava i el nord de la costa del Maresme —des de Tossa fins a Calella— és el sector on es concentra el gruix de l’oferta hotelera catalana —aproximadament la meitat de tot el litoral, inclosa Barcelona, i el 37% del conjunt català—, que té un gran domini del primer tipus d’hoteleria: “aquesta forta concentració ha estat deguda al fet de ser aquest fragment del litoral un dels que es troben més influïts per l’activitat dels operadors turístics espanyols i estrangers, circumstància que també ha originat que la capacitat mitjana dels establiments sigui relativament alta dins el context català... i així mateix el que hi hagi més places hoteleres obertes durant els mesos de maig i octubre... Fora d’allí la influència dels operadors turístics es torna a trobar a Roses i a Salou” (CONSULTUR, 1983, pàg. 53). La ciutat de Barcelona té 21.188 places hoteleres, de les quals n’hi ha 2.373 en establiments de cinc estrelles, 4.534 en els de quatre estrelles i 3.644 en els de tres estrelles: és una oferta notòriament insuficient, que produeix estrangulaments freqüents en la projecció turística i comercial de l’urbs. La candidatura barcelonina per a l’organització dels Jocs Olímpics del 1992, i unes millors perspectives per al negoci hoteler apunten cap a canvis en la situació.
Lloret de Mar. El sud de la Costa Brava i el nord de la costa del Maresme —des de Tossa fins a Calella— és el sector on es concentra el gruix de Voferta hotelera catalana: el 37% del conjunt català.
La petita inversió que tradicionalment requeria la instal·lació d’un càmping amb relació al nombre de persones que pot acollir i amb les poques exigències de mà d’obra han propiciat la creació d’una voluminosa oferta de càmpings, la capacitat dels quals ultrapassa àmpliament l’hotelera. Malgrat la crisi econòmica i el caràcter extremament curt de la seva temporada —que sovint es limita a dos mesos— aquesta oferta ha continuat creixent. Les 316.233 places de l’any 1981 tenien la següent distribució: 3,9% en càmpings de luxe, 48,2% en els de primera categoria, 38% en els de segona, 8,6% en els de tercera i 1,3% sense classificar. La Costa Brava i la Costa Daurada representen més del 80% del total: la primera té 132.300 places i la segona 131.951.
El nombre d’habitatges temporals augmentà en 175.780 els anys setanta, i assolí la xifra de 332.160 el 1981. El fort increment dels costos de la construcció i dels financers, juntament amb l’estancament de la revalorització dels actius immobiliaris, frenà aquesta demanda a partir del 1975, en especial el seu component d’inversió-refugi. Així i tot l’oferta ha continuat creixent suaument en un context de crisi econòmica. Els factors de civilització a què fèiem al·lusió en el període anterior continuaren afavorint, bé que de manera esmorteïda, la demanda de residència secundària a la segona meitat dels anys setanta: la renda per càpita augmentà a una taxa anual acumulativa de 1’!% entre els anys 1973 i 1979; es passà de 195 automòbils per 1.000 habitants el 1975 a 276,3 el 1980 i el percentatge de població a municipis de més de 20.000 habitants pràcticament s’estabilitzà, i arribà al 72,8% el 1981. Per tal de diferenciar les places de segona residència de gent del país de les utilitzades turísticament, hem suposat que les primeres creixeren fins el 1975 al mateix ritme que en el període 1960-70, i que entre 1975-81 es construïren les mateixes places que a la primera meitat dels anys setanta; amb aquestes hipòtesis, resulta per al 1981 l’existència de 173.309 habitatges i de 953.199 places de segona residència, equivalents al 41,2% de la capacitat total d’allotjament, mentre que el 1970 eren el 29,4%.
D’acord amb aquesta estimació, la part dedicada a segona residència dels habitatges dels residents a Catalunya era el 52,2%, pràcticament igual a l’estimada —52,3%— per altres autors referida al 1975 (J. M. Raurich i F. Sicari, 1981). El percentatge de famílies catalanes amb segona residència havia passat del 7,7% el 1975 al 10,7% el 1981.
Cases de segona residència a Platja d’Aro. El parc d’habitatges temporals augmentà fortament durant els anys setanta. Els primers anys vuitanta han vist una desacceleració marcada d’aquesta demanda.
El començament dels anys vuitanta probablement ha vist una desacceleració més marcada en la construcció d’habitatges temporals; assenyalem, quant a això, que el cens de l’habitatge de 1981 dóna una xifra d’habitatges desocupats extraordinàriament elevada —354.514, exactament—, dels quals en deu haver un cert nombre que, per les seves característiques i per localització, foren construïts pensant en la demanda d’habitatge temporal. La desacceleració seria imputable als dos components d’aquesta demanda: la segona residència i l’explotació turística. Amb relació a la primera, s’ha parlat d’esgotament del mercat de residències secundàries (A. Jover; J. Ràfols; E. Salvador, 1982) opinió que no compartim, perquè creiem (amb Raurich i Sicart) que existeix un marge de creixement d’una certa importància, encara que frenat per la situació econòmica.
Dins el sector d’intermediaris turístics, assenyalem l’existència a Catalunya el 1981 de 438 establiments d’agències de viatges, enfront dels 271 del 1973. La dimensió mitjana de les agències amb seu central a Catalunya —un total de 125— és, aproximadament, de quatre sucursals per empresa. El 37,7% dels establiments es localitzen a la ciutat de Barcelona. Les agències de viatges —estrangeres i catalanes— tenen un paper desigual en la canalització dels corrents turístics segons les zones o els nuclis turístics. La seva incidència màxima és a la costa septentrional del Maresme. A la Costa Brava és molt important a Lloret de Mar, Tossa, l’Estartit i Roses.
En el camp de la restauració, Catalunya tenia el 1981 6.083 restaurants i 1.377 cafeteries, amb unes dimensions mitjanes de 57 i 55 places, respectivament. La gran onada turística no es pot dir que hagi beneficiat l’art culinari, al contrari. Catalunya ha jugat ben poc la carta de la seva cuina com a atractiu turístic, tot i que els últims anys són d’una recuperació i una renovació molt remarcables.
Observem que, en un context de crisi econòmica, segons ja hem escrit, “el turisme, en el sentit ampli del terme, incloent-hi també les necessitats de prestació de serveis derivades del lleure i de la segona residència, vé a ésser, en l’economia catalana, una font extraordinàriament abundosa a la qual acut una quantitat fortament creixent de persones i de capitals, sovint procedents d’altres fonts amb broll minvant o insuficient” (J. Cals, 1982, pàg. 257).
A partir de l’I de novembre de 1978 la Generalitat entrà en l’exercici de les primeres competències turístiques que l’administració central li traspassà i per gestionar-les creà una Direcció General de Turisme adscrita a Presidència, de recursos molt limitats.
A l’article 9 de l’Estatut d’Autonomia del 1979, la competència de la Generalitat sobre el turisme és definida com exclusiva. Des de la perspectiva econòmica del turisme, cal assenyalar que la competència exclusiva de la Generalitat sobre aquest constitueix una excepció dins la regulació que l’Estatut fa de la majoria de les activitats econòmiques, les competències sobre les quals són definides en els articles 10 i 12. El primer d’aquests articles estableix que la Generalitat, “en el marc de la legislació bàsica de l’Estat”, tindrà competències per al “desenvolupament legislatiu i l’execució”, mentre que el segon atorga competència exclusiva sobre determinades matèries, bo i indicant abans que aquesta competència serà exercida “d’acord amb les bases i l’ordenació de l’activitat econòmica general i la política monetària de l’Estat”. L’article 12 és el que regula, entre d’altres, les competències sobre agricultura i ramaderia, indústria i comerç interior.
En els governs Pujol les competències sobre el turisme han estat encarregades al departament de comerç i turisme. En la política turística catalana, s’ha posat l’èmfasi sobre la promoció, mentre quedaven relativament desatesos els aspectes d’ordenació. Justament en la promoció turística a l’exterior, han sovintejat els conflictes i malentesos entre la Generalitat (i les institucions de govern d’altres comunitats autònomes) i l’administració central. Un decret recent d’aquesta, intentant posar sota el seu control la promoció a l’exterior, pot acabar davant el Tribunal Constitucional.
La Generalitat té també competència exclusiva en matèria d’urbanisme i ordenació territorial. A la recuperació de l’autogovern, l’estat que presentava el país era, pel que fa al cas, força lamentable. Després de l’etapa de la Generalitat pre-estatutària, el ritme d’avanç és lent. Al començament dels anys vuitanta, es comptabilitzaven 1.752 “urbanitzacions” repartides entre 302 municipis, de les quals encara només el 47,2% tenien aprovat el pla parcial, i únicament el 25% disposaven de la infrastructura bàsica completa; el descontrol que ha caracteritzat ‘ aquest procés urbanitzador ha permès que el territori afectat fos molt extens, d’un total de 49.500 ha, on s’han edificat 208.000 habitatges, xifres que assenyalen una ocupació mitjana de 4,2 habitatges/ha i que mostren “el caràcter especulatiu d’una gran majoria de les urbanitzacions de segona residència de Catalunya” (Generalitat de Catalunya, 1982, pàg. 305). Les dades anteriors són, segurament, una aproximació per defecte al problema; així, una altra font (J. Argemí; T. Franquesa; F. Nadal; J. Pousa; M. Ribes, 1982), a partir d’un treball de seguiment fotogràfic, estimava la superfície afectada, la mateixa època, en 58.825 ha, de les quals únicament el 45,8% podien considerar-se amb un nivell alt d’edificació. Des del punt de vista turístic, hom troba a faltar una normativa vàlida per a la protecció del paisatge rural arreu de Catalunya, un urbanisme a l’altura de les necessitats del país i una actuació decidida en matèria d’espais naturals; alguna protecció feta —com la dels aiguamolls de l’Empordà— ha requerit a l’inici un desemborsament de diners important, però no seria així en molts casos fins ara desatesos. En un sentit més general, la por, la desconfiança o, senzillament, la falta de voluntat política en matèria d’ordenació territorial mantenen —particularment en la franja costanera— situacions de conflicte entre usos alternatius del territori, i continuen donant volada als enfocaments especulatius, ara per ara frenats parcialment per la crisi econòmica general.
S’han produït progressos molt notables en la xarxa de transport. En el pla turístic cal citar l’acabament de l’autopista del litoral, com també la construcció i entrada en servei, en règim de concessió, del túnel del Cadí, que facilita l’accés a una comarca de tant futur turístic com és la Cerdanya; molt més marginal apareix, en canvi, el paper dels aeroports de la Cerdanya i de la Seu d’Urgell. S’ha avançat, també, en l’ordenació de costes i en la delimitació dels sectors del litoral aptes per a construir-hi ports esportius, la qual cosa probablement no evitarà que entorn dels nous projectes continuïn produint-se polèmiques enceses. Catalunya disposa actualment només de 11.141 amarradors esportius, repartits entre trenta-cinc ports esportius.
L’actuació combinada de la Generalitat, l’administració central i l’administració local —la hisenda de la qual s’ha vist considerablement potenciada d’ençà del 1979— està aconseguint corregir alguns dels greus dèficits d’infrastructura acumulats a les zones de més concentració turística, que representa, ven una amenaça per a la competitivitat de l’oferta turística catalana. Resta, però, un llarg camí per recórrer.
Els ingressos de divises per turisme de l’economia espanyola en el període 1974-83 pujaren a 53.296 milions de dòlars. El primer any foren 3.187,9 i l’últim 6.836,1. Els ingressos en dòlars quedaren estancats entre els anys 1973 i 1976 i també entre els anys 1980 i 1983; les dades provisionals del 1984 apunten a una forta recuperació, que els situa en 7.716,7. Les relacions d’aquests ingressos amb altres components de la balança de pagaments han disminuït fortament: 36,2% de les exportacions de mercaderies, 16,1% dels ingressos de la balança bàsica i 60,6% del dèficit comercial. El Llibre Blanc del Turisme a Catalunya atribueix a l’economia catalana la captació d’un 21,0% dels ingressos estatals de divises per turisme del 1981. Considerem que es tracta d’una participació versemblant, certament inferior a la que estimàvem per al període 1960-73; si aquest percentatge l’apliquem als ingressos del període 1974-83, resulta que l’economia catalana hauria captat l’equivalent a 11.202,8 milions de dòlars.
Entre els anys 1975 i 1981, la participació del subsector “hostaleria i similars” en el valor afegit brut augmentà a totes les demarcacions provincials, i els increments més forts es produïren a les de Lleida i Tarragona. A la província de Girona és on continuà havent-hi la participació més elevada, que se situava en el 9,5% el 1981.
Tal com hem exposat en la Introducció, la captació de la importància del turisme en l’economia catalana a partir, només, del subsector de l’hoteleria, comporta una estimació parcial, en la mesura en què la demanda turística s’adreça a un ventall més ampli d’activitats econòmiques. En un sentit oposat, cal assenyalar que no tota la producció del subsector esmentat té caràcter turístic. Per aquesta raó, té interès l’esforç del Llibre Blanc del Turisme per a obtenir la renda turística directa de Catalunya referida al 1981, que calcula en 227.000 milions de pessetes. També calcula la renda indirecta conseqüència dels efectes induïts per l’activitat turística sobre diversos subsectors econòmics, per la qual cosa aplica un coeficient multiplicador d’1,55 (enfront de l’I,77 que les taules input-output turístiques del 1978 de l’Institut Espanyol de Turisme donen per a Espanya), i resulta una renda indirecta de 124.000 milions de ptes. En total, la renda turística seria el 10,66% de la renda de Catalunya. El mateix estudi avalua en 651.000 milions de pessetes el valor de les vendes brutes degudes al consum turístic.
En la mateixa línia de raonament suara exposada, si l’ocupació en el subsector “hostaleria i similars” sumava 88.034 persones el 1981 (enfront, per exemple, de les 91.522 del 1973, segons dades del Banc de Bilbao), el Llibre Blanc calcula l’ocupació turística per al mateix any en 233.000 persones (152.000 d’ocupació directa i 81.000 d’indirecta), si bé adverteix sobre els importants marges d’error de l’estimació i l’heterogeneïtat d’aquesta magnitud, que inclou formes de treball, dedicacions i ocupacions molt diverses. L’aparició del sindicalisme de classe en l’hoteleria vers el 1974 fou l’inici d’una recuperació de les retribucions salarials, estabilitzades posteriorment en uns nivells dins l’escala salarial força allunyats dels que foren normals en els anys cinquanta i al començament dels anys seixanta. El corrent immigratori temporal d’altres regions espanyoles vers les zones turístiques catalanes ha continuat, però tot sembla indicar que actualment té menys entitat, cosa lògica, atesos tant la reducció i l’envelliment de la població rural espanyola com l’elevada taxa d’atur que té l’economia catalana.