Una guerra mundial i una crisi bancària, com a pròleg. 1914-1922
El marc financer
Acció del Banc de Catalunya, 1929.
Catalunya és una excepció dintre del conjunt d’Espanya, si tenim en compte que inicià i desenvolupà un procés d’industrialització, seguint el model europeu, malgrat la seva manca de primeres matèries. També és una excepció, ara en el conjunt europeu, en el sentit que tant a la Gran Bretanya com al continent, banca i industrialització foren dos conceptes que es mogueren plegats. La banca podia facilitar, i havia de fer-ho, el desenvolupament industrial o bé directament prenent una participació en els negocis, o bé indirectament, donant el finançament necessari en forma de crèdits i de descompte, que permetessin als empresaris seguir uns plans d’expansió i de creixement.
A Catalunya es dóna un procés d’industrialització, però no es veu massa clara la relació entre aquest procés i el d’una banca pròpia. Això és el que creia un observador de l’economia catalana el 1908: “El paper dels bancs és petit i restringit. És per això, principalment, que no hem enumerat el crèdit entre els factors primordials que han facilitat el desenvolupament industrial català”. (Le développement industriel de la Catalogue, per Edouard Escarrà. Tret de la versió castellana, Grijalbo 1970, pàg. 147) Edouard Escarrà escriví aquest llibre després d’una estada a Barcelona, on rebé la influència de la persona i dels escrits de Guillem Graell, Secretari del Foment del Treball. Escarrà era de Lió i coneixia bé la trajectòria del Crèdit Lyonnais, un Banc “embolicat” a fons amb la indústria de la seva zona. Escarrà era fill d’un rossellonès; amb el temps esdevingué director general i president del consell d’administració del Crèdit Lyonnais. Morí al començament dels anys seixanta.
Tot sembla indicar que la petita i mitjana empresa catalana s’autofinançà, en bona part. El mateix concepte de crèdit feia mal als ulls als empresaris catalans, per als quals endeutar-se era símbol de mala situació econòmica. D’això, n’hi ha proves abundants.
La fàbrica de ciment pòrtland a Castellar de N’Hug (Berguedà) de l’empresa Asland, una gran realització industrial (Barcelona artística e industrial, 1916). A Catalunya es dóna un procés d’industrialització, però, a diferència d’altres països europeus industrialitzats, no hi ha un desenvolupament paral·lel de la banca i la indústria. El paper dels Bancs és petit i restringit.
Les excepcions eren les grans empreses. A vegades, aquestes havien estat promogudes per grups bancaris, que actuaven en la línia del que avui en diríem bancs industrials. És el cas del Banc Hispano-Colonial i del grup d’empreses que giraven al voltant del primer marquès de Comillas i de la seva descendència —navilieres, mines de carbó, empreses de construcció, comercials, etc. Altres vegades, les grans empreses es basaven en grups financers —estrangers, en bona part— que s’acollien a les possibilitats de captació de recursos que els donaven els bancs barcelonins, associats a la borsa privada de Barcelona —el Mercat Lliure de Valors de Barcelona. És el cas de les empreses de serveis públics —aigua, gas, electricitat, transports, etc.
El gran tema de discussió en el mercat financer català del començament del segle era si hi havia suficient matèria bancable a Catalunya per a donar vida a unes institucions, dedicades al descompte i al crèdit, que fessin costat als bancs de valors, a un banc industrial moribund, com l’Hispano-Colonial, i a una banca local, que feia poca cosa més que de cobradora de lletres, amb poques excepcions.
J. Marsans Rof i Fills, un exemple de la banca familiar barcelonina, a principi de segle (Portada de l’Anuari de l’empresa, 1906).
En el panorama de l’estat, els catalans podien veure dos models diferents. La banca basca s’havia organitzat al voltant dels industrials bascos i amb l’objecte de facilitar el finançament de les seves empreses siderúrgiques, de transports marítims o d’explotacions mineres. Però ara estava iniciant un tomb en el sentit de completar la seva activitat de banca industrial amb el vessant comercial, mitjançant l’obertura d’oficines fora del País Basc i recollint l’anomenat diner “surant”, expressió de Francesc Cambó —el diner en compte a la vista—, i el diner “sobrant” —l’estalvi.
A Madrid s’havia entès sempre molt bé el que podia ser una banca al servei del sector públic, perquè el ministeri d’hisenda havia tingut sempre grans necessitats financeres. Financers estrangers —especialment francesos— havien instal·lat en aquella ciutat la central de les seves inversions a l’estat espanyol —cas d’Isaac Pereire i dels Rothschild—, especialment dirigides al sector dels ferrocarrils i de la mineria. El primer banc innovador fou el Banc Hispano-Americà, fundat el 1901 per capitals que vingueren a la península com a conseqüència de la independència de les darreres colònies espanyoles, i que aplicaren el model de banca comercial.
Xecs del Banco Español del Río de la Plata i del Banco di Roma.
La banca estrangera, per la seva part, s’incorporà a Catalunya des del moment en què el moviment d’importació de primeres matèries i de productes manufacturats agafà el pes suficient per a compensar l’establiment d’una entitat financera, que se centrà en aquest comerç exterior. Després de la Primera Guerra Mundial hi hagué circumstàncies conjunturals que hi ajudaren, tal com veurem més endavant.
En resum, per tant, la situació del sistema financer català el 1914 era pobra, i resultava difícil de preveure’n el futur, especialment si tenim en compte una situació industrial poc afalagadora, que no servia pas per a engrescar en operacions de crèdit les institucions financeres establertes.
La situació bancària
“La situació de la banca catalana, senyors, és deplorable i llastimosa. Si vint anys enrere Barcelona era indiscutiblement la primera plaça bancària d’Espanya, i la banca de Barcelona dirigia tot el moviment financer d’Espanya, avui, no solament va darrere de la de Madrid, sinó també de la de Bilbao, i en lloc de dominar Barcelona el mercat financer d’Espanya, altres banques dominen el de Barcelona”.
La banca barcelonina centrava totes les activitats en les operacions de Borsa. A dalt, pati d’operacions de la Banca Arnús, Successora d’Evarist Arnús, al Passatge del Rellotge (Barcelona artística e industrial, 1920); a baix, Soler i Torra, germans (“Anuario de información”, Compañía Trasatlántica, 1920).
Són paraules de Cambó, pronunciades el mes de maig del 1915. La Banca Catalana fou el títol de les dues conferències amb què el líder de la Lliga Regionalista clausurà un cicle organitzat pel seu partit, i que tenien com a títol general El Pensament català davant el conflicte europeu. Si Cambó es reservà aquest tema per a ell és que li donava una gran importància. I el coneixia força bé: era assessor del Banco di Roma, conseller de la Banca Arnús i advocat del Banc de Barcelona.
Aquest darrer era la gran figura bancària adormida. Des de la mort del seu fundador, Manuel Girona, el 1905, es limitava a viure de les glòries passades. Tampoc el Banc Hispano-Colonial —el primer banc de negocis català— no feia gran cosa, fora d’anar seguint les iniciatives empresarials del marquès de Comillas, el principal accionista.
La Banca barcelonina, encapçalada per la SA Arnús-Garí, la Banca Arnús i Josep Marsans i Rof i Fill centrava totes les seves activitats en operacions de borsa. Eren l’ànima del Casino Mercantil i, després, del Mercat Lliure de Valors, i realitzaven molt bé el que eren les operacions d’una banca especialitzada en la col·locació de noves emissions i en el foment de la inversió mobiliària. La banca de valors era una especialitat que proporcionava uns bons beneficis, però que no tenia un gran futur. L’atractiu del guany havia atret una sèrie de petits bancs comarcals catalans, que seguien els passos de la banca barcelonina, a través de l’Associació de Banquers de Catalunya i el seu instrument bancari, el Sindicat de Banquers de Barcelona.
Sucursal del Banc Hispano-Americà al carrer Fontanella, de Barcelona. El Banc Hispano-Americà fou l’introductor a Catalunya de la modalitat de la banca comercial —compte corrent, descompte i crèdit a curt termini— mentre el comerç exterior era en bona part controlat per la banca estrangera.
El descompte i el crèdit a curt termini, operacions clàssiques de la banca comercial, quedaven en mans del Banc d’Espanya i de la sucursal del Banc Hispano-Americà a Barcelona. Els banquers catalans continuaven queixant-se que no hi havia matèria bancable a Catalunya, però la realitat era que aquelles entitats forasteres bé en trobaven i anaven consolidant les seves posicions. També les caixes d’estalvis catalanes començaven a fer forat en el mercat, gràcies a la política de creació de sucursals.
Les operacions de comerç exterior estaven en bona part controlades per quatre bancs estrangers: el Crèdit Lyonnais, el Banc Alemany Transatlàntic, el Banco di Roma i el Banco Español del Río de la Plata.
La banca comercial era el futur i això Cambó ho tenia molt clar. En la conferència esmentada treu unes conclusions: “Per a tenir una bona banca catalana hem de tenir un gran banc comercial..., un banc que sàpiga establir una xarxa de sucursals a Catalunya i en les grans ciutats d’Espanya... Sense aquest gran banc català, la banca catalana no té redempció possible... Si volen alguns homes, aquest gran banc català no s’ha de crear de nou; aquest banc català existeix: és el Banc de Barcelona” (El Pensament català davant del conflicte europeu, Lliga Regionalista, pàgs. 319-320).
La Primera Guerra Mundial i les seves conseqüències financeres
A dalt, malgrat el tancament de la Borsa Oficial, els borsistes continuaren operant al carrer (“La Ilustración Catalana”, 1914).Al mig, cua de dipositants, que volen retirar els seus diners, al Crèdit Lyonnais de Barcelona (“La Ilustración Catalana”, 1914). A baix, cua de dipositants, que volen retirar els seus diners, al Crèdit Lyonnais de Barcelona (“La Ilustración Catalana”, 1914).
L’inici de la guerra europea —1914— tingué un impacte molt negatiu sobre l’economia catalana. La borsa de Barcelona es tancà, mentre els dipositants feien cua per retirar els seus dipòsits davant la sucursal del Crèdit Lyonnais. Però al cap de poques setmanes, en confirmar-se la neutralitat d’Espanya, es començaren a veure els aspectes positius d’una situació geogràfica i política que afavoria la classe empresarial.
Les empreses tèxtils catalanes començaren a rebre comandes per part dels països bel·ligeranis, especialment França. Els preus i les condicions de la mercaderia quedaven en segon terme, segons la urgència del lliurament. L’eufòria tèxtil donà vida a altres sectors de la vida econòmica i Barcelona es convertí en el gran centre financer d’aquesta activitat: forta entrada de divises estrangeres, finançament de primeres matèries per transformar, un gran comerç d’exportació i, com a conseqüència, uns beneficis fàcils i un diner disponible que es podia destinar a l’estalvi, a l’especulació, a la inversió estable o a la simple despesa.
Al marge dels efectes borsaris —la “matança” i el Mercat Lliure de Valors—, el fenomen financer més important d’aquests anys es donà al voltant de la moneda estrangera. Els bancs en tenien gran quantitat, fruit del pagament de les exportacions i la posen a l’abast de la seva clientela, com a objecte d’especulació.
L’especulació en moneda estrangera era realitzada directament pels bancs o facilitada per aquests a la seva clientela, a través de l’operació de “dobles”, ben coneguda pels borsistes barcelonins. En aquesta operació hi ha el que compra al comptat i ven a futur: és normalment el banc, que es limita a facilitar un crèdit en pessetes al seu client i la seva transformació en divises. Les seves dues fonts de benefici són la comissió en el canvi de moneda i l’interès del crèdit.
La segona part del contracte de dobles inclou l’autèntic especulador: el que ven al comptat i compra a futur. Aquest calcula que la divisa tendirà a una millor cotització i que l’alça li permetrà pagar els interessos del crèdit en pessetes i, a més a més, fer un benefici.
Fullet de la casa de Banca, J. Marsans i Rof, del 1916, centrat en les “operacions de futur” sobre el cotó. A l’especulació en moneda estrangera, per part dels bancs, s’hi afegirà l’especulació en algunes primeres matèries, especialment el cotó.
Les grans especulacions es fan sempre a l’alça. Els bancs barcelonins i els seus clients feren uns bons beneficis durant la guerra, tenint en compte que el tipus d’interès de la pesseta era inferior al que pagaven altres monedes europees. Un cop acabada la lluita, l’especulació se centrà en la millora de cotització del marc alemany, del franc francès i de la lira italiana, especialment, amb conseqüències molt negatives.
L’any 1919 fou l’any d’especulació en divises per excel·lència. “Començada aqueixa corrent de vendre pessetes per a comprar marcs i lires, francs i corones, no veiem quan ni com acabarà, car l’afany d’especulació i la set de beneficis s’ha apoderat de totes les classes socials i fa cometre veritables follies” (“Economia i Finances”, 6 d’octubre de 1919).
El paper dels bancs fou molt criticat. “Estos Bancos, que pudieron ser un auxilio poderoso para la industria nacional, se limitan a conceder algunos créditos para cubrir el expediente y a invertir el resto en escandalosas dobles sobre divisas extranjeras” (España Económica, F.A.F., 1 de gener de 1921). Encara que només alguns bancs en reberen les conseqüències, no es poden fer excepcions: tots ells practicaven les mateixes operacions.
A l’especulació en moneda estrangera s’afegí l’especulació en algunes primeres matèries, especialment el cotó. La casa de banca Josep Marsans Rof i Fills, creà l’any 1916 una secció de cotons que es proposava l’especulació sobre el preu d’aquesta primera matèria, aconsellant-la a industrials i no industrials, ja que “siendo como somos [els catalans] por tradición y por sangre, ¿qué extraño pues que palpitemos con esta fiebre universal de los negocios, y cuando una especulación nueva llama a nuestras puertas nos sintamos imantados por ella?”.
El resultat d’aquesta situació fou que al final de l’any 1920 no hi havia pessetes disponibles a Barcelona, i sí en canvi grans saldos en distintes monedes estrangeres, tot esperant un millor canvi internacional, que no arribà. Això repercutí sobre la vida financera de la ciutat. “La situación llega a ser tal que no hay manera de encontrar quien descuente el buen papel a noventa días y el plazo más largo de los descuentos suele ser de sesenta días, y aún a veces el término queda reducido a treinta.” (“El Economista”, març del 1920, pàg. 2.709).
Totes aquestes circumstàncies, afegides a la deflació general de la postguerra, són la base de la crisi bancària del final del 1920. Les comandes de productes industrials baixaren amb la normalització d’activitats dels països importadors; els preus de les primeres matèries també tingueren forts descensos, en desaparèixer la inseguretat del transport marítim i les necessitats de la guerra. Barcelona perdé de cop aquell punt d’ebullició que havia mantingut durant els anys anteriors.
Les operacions de dobles se saldaren amb pèrdues i els bancs corrien el risc del capital posat a la disposició del seu client. Els crèdits amb garantia de mercaderies —molt corrents a l’època— es trobaren amb un valor de garantia molt rebaixat. Afegim-hi la manca de pessetes, la dificultat de finançar les operacions comercials i la difícil col·locació de noves emissions en el mercat, i es pot tenir una visió aproximada del panorama financer de Barcelona al final del 1920.
La “matança”, la borsa oficial i el Mercat Lliure de Valors
El Casino Mercantil, al carrer d’Avinyó, seu de l’Associació del Mercat Lliure de Valors de Barcelona. El 1915 es creà la Borsa Oficial de Barcelona, mentre els banquers barcelonins i els socis del Casino Mercantil creaven l’Associació del Mercat Lliure de Valors de Barcelona. Les dues institucions —oficial i privada— mantindran posicions d’enfrontament continuat fins a la desaparició del Mercat Lliure el 1940.
L’any 1914, la borsa barcelonina estava constituïda pel Col·legi de Corredors Reials de Comerç i el Casino Mercantil. Els corredors de comerç donaven fe de les operacions que intervenien, i que així tenien un caràcter públic. El Casino Mercantil era un centre de contractació privada, en el qual els socis eren persones individuals i la major part de les entitats financeres barcelonines. No hi havia borsa oficial, tot i ser Barcelona el mercat de capitals més important de l’estat.
La vida, el dinamisme i el gruix de les operacions es trobaven en el Casino Mercantil. En aquest centre s’operava al comptat, però sobretot a terminis, a través d’un sistema complex, però ben assumit. Els bancs tenien un paper decisiu a l’hora de les resolucions.
Una part important dels valors que cotitzaven al Casino eren valors ferroviaris, que tenien una forta participació francesa en el seu capital i que, per aquest fet, cotitzaven igualment a la borsa de París. Quan es produí l’atemptat de Sarajevo i començaren els rumors de mobilització dels principals exèrcits europeus, els inversors francesos llançaren una onada d’ordres de venda que afectà fortament els canvis i provocà una davallada general a la borsa.
Aquesta baixa no fou totalment absorbida a Barcelona. El 29 de juliol de 1914, el governador civil tancà el Casino Mercantil i la llotja, que és on operaven els corredors de comerç, tot esperant els esdeveniments.
Però els nombrosos borsistes amb operacions a terminis que es liquidaven al final de mes, volien saber els canvis d’acord amb els quals havien de liquidar unes diferències positives o negatives.
La “matança” fou l’acord amb el qual la Junta del Casino Mercantil decidí el 14 d’agost fixar uns canvis reguladors per a les operacions de fi de mes. Aquests canvis eren molt superiors als reals de la borsa de París, i afavorien una majoria de socis del Casino, que jugaven a l’alça.
Pòlissa d’operacions a termini (a dalt), la modalitat més estesa entre els socis del Mercat Lliure de Valors de Barcelona. Pòlissa de “dobles” (a baix), una modalitat de la borsa barcelonina.
L’operació tingué la virtut de liquidar unes posicions, sense grans daltabaixos, però fou unànimement criticada per haver atemptat contra la llei de l’oferta i la demanda, en interès d’uns socis particulars.
Dos bancs de Madrid —Banco Español de Crédito i Banco de Castilla—, afectats per la “matança”, iniciaren l’atac contra el Casino Mercantil. Es proposà la introducció de la borsa oficial, a l’igual que existia a Madrid i a Bilbao.
La borsa oficial de Barcelona fou creada el 26 de març de 1915, per tal de transformar el Col·legi de Corredors Reials de Comerç en Col·legi d’Agents de Canvi i Borsa, aplicant el reglament interior de la borsa de Madrid. El ministeri, abans de fer-ho, demanà un informe sobre el projecte a totes les institucions econòmiques catalanes: només una el donà favorable.
Però, al mateix temps, els banquers barcelonins i els socis del Casino acordaren de crear una associació privada, amb caràcter de societat civil, i es proposaren “el foment del mercat lliure de valors mobiliaris; l’organització i sosteniment d’una Cambra de contractació, liquidació, compensació i assegurança d’aquests valors”. Fou l’Associació del Mercat Lliure de Valors de Barcelona, que s’instal·là en els mateixos locals del Casino Mercantil.
Les dues noves organitzacions començaren alhora les seves activitats: el 14 de juliol de 1915. Durant vint-i-un anys hi hagué una lluita continuada entre les dues institucions. El Col·legi d’Agents representà l’oficialitat de l’estat, la vida econòmica sotmesa als interessos fiscals del ministeri d’hisenda. El Mercat Lliure, encapçalat i controlat pels bancs barcelonins, fou el dinamisme de la contractació privada i de l’especulació en les operacions a terminis. D’una banda, el Mercat Lliure tingué el suport de totes les institucions catalanes —^Mancomunitat de Catalunya, Cambra de Comerç, Foment del Treball Nacional, Associació de Banquers, etc—; de l’altra, el col·legi es basà en les institucions de l’estat i en una opinió de Madrid, que veié en el Mercat Lliure “un empeño de manifiesta oposición a las disposiciones del poder central”.
Aquesta lluita inclou fets com el del processament de tota la junta sindical del Col·legi d’Agents de Canvi i Borsa, denuncies d’aquest al Consell d’Estat, acusacions de defraudado fiscal contra el Mercat Lliure i la creació, l’any 1926, d’un Comitè Interventor de la Borsa de Barcelona.
L’entrada de la banca estrangera
Quan esclatà la guerra europea hi havia quatre bancs estrangers a Catalunya, tal com s’ha comentat: el Crèdit Lyonnais, el Banc Alemany Transatlàntic, el Banco di Roma i el Banco Español del Río de la Plata. La neutralitat espanyola, la importància industrial i comercial catalana i unes favorables condicions fiscals n’atregueren uns quants més.
Banco Español de Chile “Anuario de Información”, Compañía Trasatlántica, 1920. The Royal Bank of Canadà (Barcelona artísticae industrial, 1919).
La neutralitat espanyola en la guerra europea (1914-1918) atreu nombrosos bancs europeus i americans, que obren sucursal a Barcelona. La Société Genérale de Banque (Barcelona, 1924-1925).
Dotze bancs arribaren entre el 1916 i el 1921. Els britànics hi participaren amb l’Anglo South American Bank, el London County and Westminster Bank i l’International Banking Corporation. Els canadencs, amb el Royal Bank of Canadà. Els nord-americans, amb el Mercantile Bank of the Americas i el National City Bank of New York. Els francesos, amb la Société Genérale de Banque. Els holandesos, amb el Banco Holandés del Mediterráneo. Els cubans, amb el Banco Nacional de Cuba. Els italians, amb la Banca Nazionale di Sconto. Els austríacs, amb el Banco Hispano Austro-Húngaro. I els xilens, amb el Banco Español de Chile.
Xecs de l’Anglo South-American Bank Corporation, del Banc Alemany Transatlàntic i de l’International Banking Corporation.
Tots ells s’instal·laren a Barcelona. Madrid quedà en segon terme, com a clara mostra del seu interès per establir-se en el centre comercial, més que en el polític. Ja hem comentat la importància de la moneda estrangera en els bancs de la capital catalana. Els bancs d’aquells països volien recollir a Catalunya els diners que havien pagat en el seu país d’origen als exportadors catalans. Volien també participar directament en el comerç exterior català, del qual arribaren a tenir un control quasi complet.
El futur d’aquests bancs fou molt divers, un cop passats els efectes extraordinaris de la guerra europea. Restablerta la normalitat, molts d’ells marxaren tal com havien vingut, sense gaire soroll. Alguns cediren l’oficina i el personal a un dels bancs de Madrid o de Bilbao, que no eren presents a Barcelona. Quatre bancs estrangers romangueren únics representants de la banca estrangera fins seixanta anys més tard.
El Crèdit Lyonnais és el degà de la banca barcelonina. És l’únic banc actual qué ja tenia oficina oberta l’any 1888.
La crisi bancària del 1920: el Banc de Barcelona
El 20 de setembre de 1920, “Economia i Finances”, la revista vinculada a la Lliga Regionalista, es preguntava: “s’apropa una greu crisi de crèdit a Catalunya?” La pregunta i la preocupació subjacent eren conseqüència de l’escassetat de pessetes, de la crisi europea i de l’ambient especulador de l’època. No és probable que els redactors de la nota pensessin precisament en una crisi bancària imminent.
Però el dia 15 de novembre el públic s’assabentà que s’havia constituït una societat, denominada Compañía de Crédito Bancario, formada per la quasi-totalitat de bancs que actuaven a Barcelona, i que aquesta avalava totes les operacions del Banc de Terrassa, enfront del Banc d’Espanya. L’operació de suport significava evidentment una situació delicada d’aquell banc.
La crisi del Banc de Terrassa, solucionada a través d’un consorci bancari —la Companyia de Crèdit Bancari— fou el pròleg d’un fet molt més greu: la suspensió de pagaments del Banc de Barcelona. A dalt, l’edifici del Banc de Barcelona, al començament de la Rambla, en una postal de l’època. A baix, anunci del Banc de Terrassa Libro de Información, Compañía Trasatlántica, 1920.
El Banc de Terrassa havia estat constituït l’any 1881 i havia portat una vida tranquil·la, fins feia pocs anys, quan el consell d’administració decidí començar una etapa d’expansió de les activitats del banc. Una part d’aquesta expansió fou correcta i ben pensada: obertura de sucursals, creació d’una xarxa comercial, ampliacions de capital. Però, al mateix temps, els gestors del banc es deixaren temptar per l’eufòria especulativa del moment, obriren una oficina a Barcelona i hi posaren al davant una persona —Enrique Torrente— que en sis mesos situà el banc a la vora de la suspensió de pagaments, a causa de les fortes despeses, de l’especulació desafortunada en moneda estrangera i dels crèdits concedits sense prudència.
El Banc d’Espanya redescomptà la cartera del Banc de Terrassa, comptant amb l’aval de la Compañía de Crédito Bancario, i es donà per cancel·lat el problema públic.
Però el 27 de desembre del mateix any el Banc de Barcelona suspenia pagaments. I tothom s’oblidà del Banc de Terrassa, aclaparats per aquesta notícia.
El Banc de Barcelona era el vell i venerat banc de la burgesia de la capital catalana. Era el banc de Manuel Girona, mostra de la força econòmica i del conservadorisme d’una classe social que havia transformat el país durant la segona part del segle XIX.
Potser seguint el consell de Francesc Cambó, que l’havia posat com a exemple i pal de paller d’un rellançament bancari català, el Banc de Barcelona es deixondí amb la represa d’activitats que comportà la guerra europea i caigué en els mateixos errors que els altres: especulació en moneda estrangera, crèdit indiscriminat i una forta expansió de totes les seves operacions.
No obstant això, no tot foren errors en la direcció del banc. L’absorció de la Caixa Vilumara el 1915 —Taberner, Carles Tolrà, Manaut i companyia— li donà una base comercial i de serveis bancaris que no tenia. Pocs mesos abans de la suspensió, el Banc de Barcelona integrà el Crèdit Mercantil, un banc de negocis totalment vinculat a la família del marquès de Comillas. En la política de participacions dels darrers anys, s’ha d’esmentar la que prengué en el nounat Banc de Crèdit Industrial i en la Societat General d’Aigües de Barcelona. El prestigi interior i exterior del banc es manifestà en dos grans crèdits internacionals concedits per la banca espanyola l’any 1918, a favor de l’estat francès i dels Estats Units, respectivament, encapçalats en els dos casos pel Banc de Barcelona. En el camí del que hauria de ser una banca comercial, podia haver estat important l’acord amb el Banc de Préstecs i Descomptes, encarregat de cobrir aquest camp, mitjançant la creació d’una xarxa de sucursals per Catalunya.
La responsabilitat de la gestió del banc requeia en una junta de govern, un administrador-director i el món estrictament executiu.
La junta de govern estava constituïda, “por personas buenas, muy respetables y muy ricas, pero que carecen de toda iniciativa” (Francesc Carreras i Candi, notes manuscrites, Institut d’Història de Barcelona). Eren els grans noms de la burgesia catalana: Francesc Sert, comte de Sert, Josep Garí i Cañas, Joan Bertrand i Salsas, Manuel Marqués i Puig, Albert Rusiñol i Prats, Eduard Maristany, Ròmul Bosch i Alsina, Joan Coma i Cros, el comte de Torroella de Montgrí. Aquests noms eren els que mantenien el prestigi de l’entitat, però l’opinió de l’historiador i accionista del Banc de Barcelona, Carreras i Candi, és bastant convincent.
La junta tenia delegades les seves funcions a favor de Josep Estruch i Cumellas, fill d’un polític progressista ben conegut. Josep Estruch es dedicava íntegrament a les activitats bancàries: el Banc de Barcelona, d’una banda, i el Banc Hispano-Colonial, de l’altra.
Les operacions conflictives del banc anaren lligades sempre a un personatge —August Lletget—, cap de la secció de canvis i de cartera de moneda estrangera, i a les activitats de la sucursal núm. 1, que creà el banc al Passeig de Gràcia.
La suspensió del Banc de Terrassa donà origen al Banc Comercial de Terrassa. Igualment, el llarg procés de la crisi del Banc de Barcelona s’acabà amb la creació del Banc Comercial de Barcelona. Accions del Banc Comercial de Terrassa.
La suspensió de pagaments del banc fou conseqüència directa d’una forta retirada de dipòsits. El pànic financer coincidí amb els rumors, que parlaven de fortes enganxades del banc en operacions de moneda estrangera i de la impossibilitat de cobrar uns crèdits concedits amb la garantia d’unes mercaderies, que havien tingut una forta baixa de preu.
El Banc d’Espanya tingué coneixement dels problemes del banc per a atendre el reintegrament dels seus dipòsits i buscà una solució. La seva participació en l’afer fou discutida, des de Barcelona. Francesc Cambó, parlant un any més tard com a ministre d’hisenda, féu referència que “a contrarrestar la perturbación bancària que se produjo en Cataluña, acudió el Banco de España en cierto límite” (el subratllat és nostre). De fet, el Banc d’Espanya descomptà cartera del Banc de Barcelona per una xifra aproximada de seixanta milions de pessetes, equivalents al 35% de l’ajuda rebuda pel conjunt de bancs barcelonins. Es demanà l’aval personal dels membres de la junta de govern i aquests l’oferiren fins a 7,5 milions de pessetes, com a xifra límit.
Les possibilitats eren tres: o el banc es liquidava, seguint el procés judicial corresponent, distribuint l’actiu entre els seus creditors; o es mantenia, a través de l’aportació de nous recursos financers, que es farien càrrec de tot el passiu; o bé —fórmula intermèdia— s’anava a la constitució d’un nou banc que recollís els accionistes del Banc de Barcelona i busqués el reemborsament dels deutes en la generació de nous beneficis bancaris, tot i liquidar el banc en suspensió.
Des d’un primer moment es veié que la continuïtat no era una solució vàlida. Una comissió interventora aprecià que el balanç de l’entitat en feia impossible la salvació. La liquidació simple aportava poques il·lusions als creditors i als accionistes, en particular. La fórmula mixta fou el camí triat per la majoria; un camí llarg, ple de baralles, divisions i embolics de tota mena.
La proposta inicial de Francesc Cambó per a constituir el Banc Mercantil de Barcelona fou rebutjada, però s’arribà al cap de quatre anys a una solució similar, mitjançant l’establiment del Banc Comercial de Barcelona. Els dipositants del banc, en primer lloc, i els accionistes després, veieren els seus diners convertits parcialment en accions i en uns bons de realització. Els creditors o dipositants del banc arribaren a cobrar el 32% en bons i en efectiu i un 9,3% en accions del Banc Comercial de Barcelona. Els accionistes només recuperaren prop del 20% de la seva inversió.
El procés de la suspensió de pagaments és llarguíssim. El 27 de desembre de 1920 es presentava la suspensió de pagaments; el 7 de març de 1923 el jutjat declarà el banc en estat legal de suspensió; el 5 de juliol de 1924 s’aprovà un conveni de creditors, i el 24 de juliol del mateix any es constituí el Banc Comercial de Barcelona, el qual fou absorbit el 1942 pel Banc Hispano-Colonial.
Un sistema financer en formació. La Caixa de Pensions i el Banc de Catalunya: la cara i la creu. 1922-1939
Quadres 1, 2 i 3. Dipòsits en bancs catalans, 1923-1935. Dipòsits en caixes catalanes, 1921-1936. Dipòsits en la sucursal barcelonina del Banc d'Espanya, 1914-1934.
Amb la publicació del balanç trimestral de les entitats inscrites en la comissaria d’ordenació de la banca privada es poden confegir les primeres sèries amb l’evolució de les institucions bancàries catalanes i espanyoles (vegeu quadre 1).
La quota de mercat dels bancs catalans fou molt condicionada per l’actuació del Banc de Catalunya, veritable protagonista financer d’aquest període. Els anys de la Dictadura (1923-30) són els del seu creixement, i l’inici de la República (1931), el de l’ensorrada. La quota de mercat baixà gairebé 3 punts en un any i quedà al voltant del 7% sobre el total dels dipòsits espanyols.
El paper de les caixes és més positiu i regular, tot i que és fàcil de veure que els bons anys del Banc de Catalunya no ho són massa per a elles i que l’any 1931 —el de la suspensió de pagaments d’aquell banc— és el primer en què el volum dels seus dipòsits sobrepassa per primera vegada el dels bancs. Des d’aleshores, aquesta situació s’ha mantingut (vegeu quadre 2).
Un comportament similar del volum de dipòsits en la sucursal del Banc d’Espanya a Barcelona dóna noves proves d’aquest fet: quan els bancs catalans tenen força i agressivitat comercial, les caixes d’estalvis i les institucions públiques —Banc d’Espanya— queden en un discret segon terme. La crisi bancària afavorí decididament aquestes dues institucions, ja que el diner esporuguit considerava que tant les caixes com les institucions públiques representaven el lloc més segur per als seus estalvis (vegeu quadre 3).
La suma dels dipòsits de bancs i caixes (vegeu quadre 4) demostra un creixement regular i relatiu amb relació al conjunt dels dipòsits espanyols. El 16,70% de quota de l’any 1935 devia quedar un parell de punts per sota del percentatge dels dipòsits catalans sobre el conjunt d’Espanya, considerant que les institucions catalanes no tenien pràcticament presència fora de Catalunya. És una xifra que representa el màxim de tota la història financera catalana del segle XX. En aquest creixement regular hi hem de veure, sobretot, el protagonisme d’una caixa, constituïda al començament del segle i que ara es consolida com la primera caixa d’estalvis catalana: la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis.
Aquest període es pot considerar el de consolidació de la gran banca espanyola. El 1935, els cinc grans bancs —Central, Espanyol de Crèdit, aquest nacionalitzat el 1928, Hispano-Americà, Bilbao i Biscaia— representaven conjuntament el 57,36% del total de la banca espanyola. La fórmula comercial s’està imposant decididament.
Quadre 4. Dipòsits en bancs i en caixes catalans, 1923-1936.
Gràfic de la quota de dipòsits de bancs i caixes catalans sobre el total espanyol, 1923-1935.
El moviment de la Cambra de Compensació de Barcelona, creada el 1924, al mateix temps que la de Madrid, ens indica que Barcelona era la primera plaça financera de l’estat amb un volum de documents que gairebé doblava el de Madrid (vegeu quadre 5). Observem també com Barcelona dominava Madrid en el nombre d’establiments bancaris, motivat en part per la presència massiva de banca estrangera, però també per una major presència d’entitats locals.
No hi ha estadístiques sobre el volum de capitals tractats per la borsa de Barcelona. No obstant això, tots els protagonistes accepten que aquesta, gràcies a l’Associació del Mercat Lliure de Valors, supera la de Madrid i és la capital financera d’Espanya.
La llei d’Ordenació Bancària de Cambó
Quadre 5. Cambra de compensació, 1924-1939.
Dues disposicions legals de gran importància tingueren el seu origen en la crisi del Banc de Barcelona: la nova llei de Suspensió de Pagaments de 1922 i la primera llei d’Ordenació Bancària. La primera, necessària per a agilitzar un procés judicial que es feia etern, fou impulsada per Bertran i Musitu, ministre de justícia. La segona fou obra de Francesc Cambó, ministre d’hisenda, el 1921.
El 31 de desembre de 1921 s’acabava el termini de vigència del privilegi d’emissió de bitllets, a favor del Banc d’Espanya. Calia renovar-lo, lògicament, però Cambó, amb l’experiència de la suspensió del Banc de Barcelona i del trist paper realitzat pel Banc d’Espanya, preparà en pocs mesos un text d’ordenació bancària en el qual, per primera vegada, se situava el banc emissor com a banc de bancs i es demanava a la banca privada que se sotmetés a un règim de control per part dels organismes públics.
En primer lloc, cal replantejar el paper del Banc d’Espanya i demanar-li que vagi abandonant les activitats de banca comercial i de servei directe al públic. El text legal pretén que “el Banco de España, por suave evolución que evite trastornos, que de otra suerte le provocarían, vaya adoptando el tipo clásico de Banco de Bancos, estableciendo una serie de estímulos para que el Banco de España, a medida que los desenvolvimientos de la Banca privada lo permitan, vaya limitando el volumen de sus operaciones directas y extienda cada día más las que realice a través y por mediación de la Banca privada” (exposició de motius, prèvia al projecte de llei).
Lletra del Banc d’Espanya —Madrid— sobre la sucursal de Barcelona. La llei d’Ordenació Bancària de Cambó pretenia que el Banc d’Espanya abandonés les activitats de Banca comercial i se situés en el sector del servei públic, com a banc de bancs.
La “suave evolución”, esperada per Cambó, que “es una adaptación de mis convicciones, de mis ideas, a una realidad sobre la cual he tenido que actuar” (discurs al Congrés del 26 d’octubre de 1921), segons les seves expressions, clarament pactistes, es quedà curta. Deu anys més tard, en un article d’“Economia i Finances”, clarament inspirat per la línia de l’exministre d’hisenda, es diu que “l’entitat que hauria d’ésser la coordinadora de la banca espanyola, actualment és una empresa particular, constituïda en forma de societat anònima, i als seus accionistes és lògic que el que els interessi d’una manera directa sigui el dividend”. (Segura, 1931). I en aquest Banc d’Espanya no hi havia accionistes catalans que hi tinguessin cap força ni exercissin cap paper executiu.
A la banca privada se li demanà que s’inscrivís, si volia, en una comissaria d’ordenació de la banca privada, i que creés un Consell Superior Bancari, encarregat de regular les normes bàsiques d’actuació de la banca, enfront de l’administració i del públic. Els bancs inscrits es comprometen a facilitar trimestralment el seu balanç, a fixar el tipus màxim d’interès per als seus dipòsits, a definir el capital mínim d’actuació i a col·laborar amb el comissari, nomenat pel ministeri d’hisenda. En canvi, tenien un règim de bonificació en les operacions de redescompte que realitzaven amb el Banc d’Espanya i la possibilitat d’un concert per a l’impost de timbre sobre xecs i talons.
Tres lletres de canvi, sobre la plaça de Barcelona, procedents de Zuric, Londres i dels Països Baixos.
El record del Banc de Barcelona i del Banc de Terrassa és clarament present en les paraules amb les quals Cambó presenta el projecte de llei al parlament estatal: “La industria bancària no puede ser una industria totalmente libre; los quebrantos de un Banco no afectan solamente a sus clientes, afectan a toda la economía del país... y no puede consentirse que las imprudencias de uno afecten al crédito público y ocasionen repercusiones peligrosísimas. Pero, además, hay otra consideración: en un régimen de libertad, de indisciplinas, de faltas de coordinación, por razones de competencia, los Bancos más prudentes, los más serenos, se ven llevados forzosamente a seguir el camino que les marcan los más audaces o los más inconscientes, tienen que someterse al régimen de operaciones a que éstos les invitan, porque al no hacerlo, no sólo no evitan el daño general que con esta política se ocasiona, sino que a este daño general suman el daño particular de verse considerablemente perjudicados en su clientela. Yo, señores diputados, tengo la seguridad de que la mayor parte de las imprudencias que ha cometido la Banca española en los últimos tiempos repugnaba al espíritu de la inmensa mayoría de los Bancos y banqueros españoles, que tenían que seguirlas forzados por razones de competencia, y que si hubiera habido una autoridad pública o nacida del concierto entre ellos, que impusiera un régimen de prudencia obligatorio para todos, todos hubieran huido con satisfacción del sistema de operaciones, que se vieron forzados a seguir” (Ordenación Bancaria de España, discurs d’octubre del 1931, tercera part, pàgs. 29-30).
De l’any 1922 endavant, es començaren a publicar els balanços de la banca privada. Primer, la dels inscrits voluntàriament. Però, després, s’hi anaren afegint els dels no inscrits, que tendien així a regularitzar la seva inscripció. Aquest fou el règim bancari fins a la segona llei d’ordenació del 1946.
L’arribada de la banca espanyola
El punt d’arrencada de la gran banca espanyola es produí en dues etapes: primera, la dels anys de neutralitat d’Espanya, durant la guerra europea (1914-18), i segona, la del període de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-29). La situació de neutralitat creà una eufòria econòmica, de la qual s’aprofità tot el sistema financer espanyol, tal com s’ha explicat. Els bancs s’adonaren de les seves possibilitats. Després vingueren els anys de crisi, que foren superats per aquelles entitats bancàries que adoptaren el model de la banca comercial, creant sucursals, recollint diner en forma de comptes corrents, facilitant el descompte comercial i el crèdit a curt termini.
El 1922 els cinc grans bancs espanyols ja són a Catalunya. El Banc Hispano-Americà havia arribat el 1902. El Banc de Bilbao obrí la sucursal de Barcelona el 1920. El Banc Central també obrí oficina el 1920. El Banc de Biscaia és a Catalunya des del 1922. El Banc Espanyol de Crèdit obrí oficina el 1922, la tancà l’any següent i retornà el 1930.
En aquells moments, a Espanya es donaven tres classes de models bancaris: la banca comercial, la banca de negocis i la banca de valors. La banca comercial fou iniciada pel Banc Hispano-Americà, que ja el 1902 obria una sucursal a Barcelona, i després per la que és actualment la gran banca estatal —madrilenya i basca. Els bancs de negocis eren aquells que prenien participacions en altres empreses o bé que realitzaven operacions que requerien un fort finançament. El Banc Hispano-Colonial era el degà d’aquest grup, a Catalunya, mentre que l’Urquijo feia el mateix a Madrid. Finalment, hi havia la banca de valors bàsicament catalana, que visqué al voltant del centre de contractació barceloní i trobà el seu benefici en les activitats d’intermediació entre la borsa i l’inversor. El model comercial, tot i que a la llarga es barrejà amb el segon i esdevingué mixt, tingué totes les de guanyar.
L’apropament al client, a través d’una xarxa d’oficines, la captació de comptes corrents i l’oferta del descompte comercial, màxim a noranta dies, són la clau de volta del creixement dels cinc grans bancs estatals: Espanyol de Crèdit, Hispano-Americà, Central, Bilbao i Biscaia.
La data d’arribada d’aquests bancs a Catalunya i, concretament, a Barcelona, és la següent: Hispano-Americà, 1902; Bilbao, 1920; Central, 1921; Biscaia, 1922; Espanyol de Crèdit, 1922 (el 1923 deixà la plaça, però hi tornà definitivament el 1930).
La penetració a Catalunya d’aquests bancs es produí, sovint, per substituir un banc estranger que deixava la plaça, després de pocs anys d’estada. Les dues vingudes de l’Espanyol de Crèdit foren a través de l’absorció de l’oficina del Mercantile Bank of the Americas, primer, i del Banco di Roma, després. El Banc de Biscaia es quedà amb el local i el negoci del London County Westminster and Parr’s Foreign Bank. Els uns abandonaven un terreny que havia perdut l’interès dels anys de guerra i de la neutralitat d’Espanya. Els altres hi entraven, prevalent-se del seu coneixement del país i de l’absència d’una banca comercial catalana.
“Després de la crisi de 1920 ha anat disminuint i potser es pot ja donar definitivament per perdut el predomini de la Banca catalana en les operacions de descompte i en general en les operacions de finançament del nostre comerç amb les altres regions d’Espanya. La Banca madrilenya i la basca s’han apressat a anar absorbint aquest important rengle de negocis, a través de llurs sucursals establertes a Barcelona” (“Economia i Finances”, 10 d’abril de 1924).
Com a anècdota, aquest article té una ratlla eliminada per la censura del dictador pel fet de dir que “en el camp d’activitat propi de la Banca comercial ha vingut la invasió de la Banca...” i on presumiblement deia “forastera”, en referència als bancs de Madrid i Bilbao. En canvi, el censor no tingué inconvenient a autoritzar deu ratlles més avall la referència a la “invasió de la banca estrangera”.
El Banc Hispano-Americà era el més antic quant al seu establiment a Catalunya. Des del 1902 és a Barcelona. Després obrí la sucursal de Vilafranca. El 1919, l’oficina de Terrassa, per absorció de la casa de Banca Marcet i companyia. El 1920 entrà a Figueres i a Olot per absorció de la Banca Cusí i de Llosas i Escubós, respectivament. El 1921, a Sabadell, per compra de Ponsa i Valls, i el 1929 obrí casa a Girona.
Anunci del Banc Urquijo Català. Libro de Información, Compañía Trasatlántica, 1923.
El Banc Espanyol de Crèdit tancà l’oficina que havia obert a Barcelona, al cap d’un any de servei, aprofitant el fet d’una vaga del personal bancari. Sembla que el motiu autèntic fou el poc negoci que hi trobava. El 1930 hi tornà, i es quedà amb la mitja dotzena d’oficines del Banco di Roma.
El Banc Central és a Barcelona des del 1920. L’any 1926, la premsa anuncià que un grup financer català —Vicenç Montal, Compte i Viladomat, i Manufactures Gassol SA— havia comprat un paquet d’accions del Banc, que devien representar prop del 20% del seu capital; però tres anys més tard es venien les mateixes accions amb benefici. El 1928, el Central comprà el 100% del Banc de Badalona, al mateix temps que iniciava l’expansió per Catalunya. Són els anys en què aconseguí el control de la societat Ferrocarrils Catalans SA —un bon negoci després de la guerra— i en què, gràcies als seus contactes amb el Banc de Catalunya, participà en la creació de la que fou la millor inversió industrial del grup: la Compañía Española de Petróleos SA.
Els dos grans bancs bascos —Bilbao i Biscaia— seguiren la mateixa tendència d’establir-se a Barcelona, primer, i després anar escampant-se per Catalunya.
Xec del Banc Urquijò Català. Un cas especial, el representa la constitució, el 1919, del Banc Urquijo Català, filial del Banco Urquijo de Madrid, però creat com a empresa autònoma i en col·laboració amb personalitats catalanes.
Un cas especial el representa la constitució, el 1919, del Banc Urquijo Català, empresa filial del Banc Urquijo, de Madrid, però creat com a empresa autònoma i en col·laboració amb personalitats catalanes tan conegudes com Damià Mateu —La Hispano Suïssa—, Lluís Sedó —Colònia Sedó—, Ignasi Coll, Santiago Trias i Fèlix Escalas. Segons els estatuts del banc, aquest es constituí “con la finalidad de orientarlo hacia aquellas operaciones relacionadas con la importación de primeras materias para la industria y con la exportación de manufacturas y productos nacionales, con las facilidades a la exportación por el crédito y con la creación de agencias y varias corresponsalías en diversos países”. Malgrat aquesta orientació exterior, el banc s’orientà cap a les activitats comercials, obrint sucursals, comprant el Banc de Vilanova, que havia suspès pagaments (1924), constituint el Banc Mercantil de Tarragona (1929), conjuntament amb el Banc de Valls, i participant en la Banca Suñer, de Ripoll.
El Banc de Catalunya
El Banc de Catalunya és el principal protagonista d’aquest període. D’altra banda, la seva vida comença i acaba dintre d’aquests anys. El Banc de Catalunya n’és l’excepció, dintre d’un conjunt de bancs catalans força encarcarat.
Fàbregas i Recasens, l’antecedent immediat del Banc de Catalunya (Barcelona artística e industrial, 1918). El Banc de Catalunya, creat el 1920, es convertí ràpidament en el primer banc català, actuant com a banc comercial i promocionant un grup industrial i financer.
Els organitzadors del banc són Evarist Fàbregas i els germans Eduard i Francesc Recasens, tots ells vinculats a les comarques tarragonines. L’any 1917 crearen una casa de banca a Barcelona, en forma de societat regular col·lectiva: Fàbregas i Recasens.
No es podrà dir que no tenien les idees clares sobre el que es proposaven de fer. L’any 1918 Eduárd Recasens, en una conferència, ho digué ben clarament, prenent com a punt de partida que “en els dies de la postguerra, els negocis tindran una reacció formidable, l’intercanvi mundial, expressió de la independència i fortalesa dels pobles, adquirirà un desenvolupament extraordinari”. Era el que pensava tothom en aquells moments, però que no coincidí gens amb la realitat.
Recasens afirmà en la seva conferència el sentit patriòtic de la funció bancària: “Els elements directors de la banca nacional s’han de convèncer que l’exercici de la banca requereix avui un gran patriotisme i que des de les funcions que exerceixen es pot servir i hi ha obligació de servir totes les necessitats de la pàtria”.
Xec del Banc de Catalunya.
Aplicant aquest principi i “entrant el moviment bancari en un període de constant pràctica de patriotisme, hem de començar per ésser catalans i hem de fer que la banca catalana, com ho ha fet ja amb les associacions de banquers, exerceixi l’hegemonia damunt de la banca espanyola”.
La millor manera d’aconseguir aquest projecte “és la constitució del Banc de Catalunya, impulsat en la seva creació i el seu desenvolupament per aquest sentiment general que hi ha a Catalunya de regular-se i dirigir-se la pròpia vida”.
El banc a constituir s’ha de proposar de seguir tres camins:
1. “El Banc de Catalunya hauria d’ésser el que muntés sucursals per Espanya i per l’estranger, perquè amb el seu nom fixaria millor que cap altre, allà a on anés, l’esperit d’enardiment del nostre poble pràctic i renaixent i impulsador de noves energies”.
2. “El nostre Banc seria el cridat a emparar i recollir els grans projectes financers” .
3. “I, finalment, el Banc de Catalunya hauria d’ésser l’ordenador del desenvolupament financer de Catalunya, el Banc de la Banca catalana, el que dirigís per la seva força, pel seu seny, per l’impuls que li donaria el seu nom i pel seu sentiment patriòtic, la renovació bancària que, primer a Catalunya i després a Espanya, ha d’assenyalar la consolidació definitiva de la independència econòmica” (Recasens, 1918).
Cal afegir que aquesta conferència no fou feta davant d’un públic burgès i conservador, com podia ser el de Cambó, tres anys abans. Es féu al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria.
El Banc de Catalunya SA es constituí el dia 23 de juny de 1920, prenent com a base l’actiu i el passiu de Fàbregas i Recasens.
El banc comercial
El nou banc inicià una expansió geogràfica de les seves activitats comercials: comptes corrents, descompte, serveis bancaris. Ho féu a través de la creació de noves sucursals o mitjançant acords amb altres bancs, de caràcter local, que s’integraren en l’òrbita del Banc de Catalunya.
Les oficines directes del banc superaren la cinquantena, i més si comptem les agències urbanes de Barcelona. La majoria eren a Catalunya, amb dues grans excepcions, que són la sucursal de Madrid, oberta el 1926 per cessió de l’oficina que hi tenia el Banco di Roma, i una xarxa d’oficines a les Canàries, coincidint amb la instal·lació a Tenerife de la refineria de la Compañía Española de Petróleos.
Al marge d’aquest creixement, el Banc de Catalunya féu una política de participacions, que li donaren el control d’una sèrie de bancs catalans, de caràcter local, que mantenien la seva personalitat, tot i que formaven part del seu grup. Es tracta del Banc de Reus de Descomptes i Préstecs, del Banc de Tortosa, del Banc Comercial de Tarragona i de la Caixa de Crèdit i Estalvi del Vendrell. Anotem la preferència per les comarques tarragonines, fruit de l’arrel dels fundadors, però també del major desenvolupament financer d’aquelles comarques, vinculades a productes d’exportació tan importants com el vi i l’aiguardent, la fruita seca i l’oli. El Banc de Catalunya controlà també el Banc d’Olot, que fou convertit després en sucursal, i tingué una participació en el Banc de Palafrugell.
Tots aquests bancs locals disposaven de la seva pròpia xarxa d’oficines, especialment el Banc de Reus. En total, les oficines del Banc de Catalunya i les del seu grup bancari eren cent-vint-i-quatre en el moment de la suspensió de pagaments.
Seguint la idea fundacional, el banc agafà també posicions a l’estranger. L’any 1923 obrí les portes a París la Banque de Catalogne, mentre, al mateix temps prenia una participació en el Mercurbank de Viena.
El banc industrial
El Banc de Catalunya realitzà una política de fortes inversions industrials, potser superior a les seves forces, tal com es comprovà a l’hora de la suspensió de pagaments. Però aquesta política segueix dues línies: una primera, en la qual el banc inverteix els seus recursos, i una segona, en la qual crea un grup, encapçalat per ell mateix, promotor d’importants projectes financers i industrials i amb aportació de tots els components.
En el camp de les participacions directes es poden mencionar les que mantenia en la Compañía Española para la Fabricación Mecánica del Vidrio-Cel·lo, l’Auxiliar de la Construcción-Sanson, el Fomento de la Vivienda Popular, la Compañía Española de Colonización Africana-Alena, la Compañía Valenciana de Mejoras Urbanas, Catalònia, agència de viatges i La Industrial Cotonera, de Reus.
La Banca tradicional barcelonina centrà les seves activitats en les operacions sobre valors, al voltant de l’Associació del Mercat Lliure de Valors de Barcelona. Vestíbul de la SA Arnús-Garí (“Anuario Asociación de Arquitectos de Cataluña”, 1921).
La Banca Arnús a la Plaça de Catalunya (Barcelona, 1924-1925).
Alguns dels projectes més importants es realitzaren a través de la societat Crédito Nacional Peninsular y Americano, en el qual participaren també el Banc Central, la Banca Marsans, El Banc Internacional de Comerç, el Banc Hispano-Colonial i l’Arnús-Garí.
Dues grans operacions financeres foren adjudicades al grup dirigit pel Banc de Catalunya: el Banc de Crèdit Local i el Banc Exterior d’Espanya. En tots dos casos es tractà de concursos públics oberts i resolts amb intervenció del ministre d’hisenda, Calvo Sotelo.
Un cas semblant és el de la constitució de CAMPSA, el monopoli de petrolis que es féu càrrec de les instal·lacions petrolieres existents a Espanya i que responia a un projecte del mencionat ministre de Primo de Rivera, que tingué el suport dels homes del Banc de Catalunya. L’adjudicació d’aquests projectes, en oposició a les ofertes rebudes per part de grups bancaris en els quals s’integrà una bona part de la gran banca estatal, fou motiu d’enfrontaments personals.
En el cas del petroli, aquests enfrontaments arribaren a l’escissió per part dels representants del Banc de Catalunya, els quals es queixaren de la poca ambició dels altres banquers, que limitaven les activitats de CAMPSA a la distribució i al transport dels productes derivats del petroli, mentre que el projecte inicial preveia la compra de concessions petrolieres i el refinatge. Fou aleshores que sorgí la idea de la Compañía Española de Petróleos i de la seva refineria a Santa Cruz de Tenerife, lloc que, pel seu caràcter de zona franca, quedava al marge del monopoli de CAMPSA. Fou aquesta una empresa del Banc de Catalunya i del Banc Central, vinculat a Calvo Sotelo.
Les activitats bancàries
El Banc de Catalunya es convertí en pocs anys en el primer banc català per la importància dels seus dipòsits i el primer banc a la Cambra de Compensació de Barcelona, fet que demostra la importància del seu moviment comercial.
L’any 1930, els dipòsits del Banc de Catalunya representaven el 20% de la totalitat dels bancs catalans, amb uns 139 milions de pessetes. Gairebé la meitat d’aquesta xifra era en forma de comptes corrents. També per cartera comercial o crèdits és el primer banc català.
La banca de valors catalana
“La explicación del progreso realizado durante los últimos años por la Banca catalana debe buscarse principalmente en la circunstancia de que la Banca catalana tiene mejor montado que el resto de la Banca española el servicio de colocación de valores, que es el más importante en épocas de depresión comercial, en que los Bancos de descuento tienen relativamente poco trabajo y los demás negocios bancarios (préstamos sobre mercancías, etc) se resienten de la depresión general. Así como la Banca catalana propiamente dicha tiene bastante abandonado el negocio de descuento, en manos del Banco de España y de la Banca forastera o extranjera —abandono cuya corrección constituye una de las obligacions más sagradas de la Banca catalana durante los próximos años (si quiere estar preparada para desempeñar el papel que habrá de corresponderle en el próximo período de prosperidad)—, tiene en cambio una espléndida organización para la colocación de valores” (Vidal i Guardiola, 1924-25, pàg. 82).
La visió del polític i economista de la Lliga Regionalista és prou lúcida i coincident amb l’opinió formulada uns anys després per uns altres economistes d’una altra escola: “A Catalunya, en fallar totalment la banca comercial, tampoc no s’ha pogut desenvolupar una Banca de negocis normal important, o més ben dit, ha desaparegut la que abans existia i els Bancs catalans han hagut d’actuar en l’únic terreny que els quedava lliure, o sigui com a Banca de valors” (Sardà-Beltran, 1933, pàg. 76).
Xecs de (de dalt a baix) Soler i Torra, germans; Banca Marsans; Banc Garriga Nogués SA..
Les operacions sobre valors són la base de l’actuació de bancs com Arnús-Garí, Banca Amús, Garriga Nogués nebots, Soler i Torra germans, Fills de F. Mas Sardà, Tusquets i companyia, Jover i companyia, entre d’altres.
El marc institucional era el de la borsa en el Mercat Lliure de Valors de Barcelona, que permetia als bancs d’intervenir directament en la compra-venda de valors mobiliaris, sense documents oficials ni intervenció d’agent de canvi i borsa.
Els dos principals instruments de la banca de valors barcelonina eren les operacions de “finestreta” i el compte corrent d’efectes.
Les operacions de “finestreta” permetien facilitar als clients d’una manera immediata els valors que desitjaven comprar. En el cas de venda, l’operació també es tancava a Tacte, d’acord amb la darrera cotització del Mercat Lliure. El client marxava amb els títols sota el braç o amb l’abonament del seu import. Aquesta absoluta manca de burocràcia i aquesta agilitat donaren una enorme popularitat a aquestes operacions.
Per fer-les, el banc tenia necessitat d’un fort estoc de valors de tota mena. Ho aconseguia mitjançant l’establiment del compte corrent d’efectes, que era aquell compte de crèdit que es concedia amb la garantia d’uns valors, però amb la peculiaritat que no es determinava la seva numeració i el banc podia disposar dels títols, amb l’únic compromís de mantenir a la disposició del titular del crèdit uns títols equivalents. Aquesta modalitat afavoria extraordinàriament l’especulació, ja que el titular podia disposar sempre del seu valor de cotització.
Si hi afegim les operacions de “dobles”, ja comentades, amb compra-venda de títols a futur i liquidació per diferències, queda ja complet el panorama d’un mercat borsari barceloní, dirigit per la banca de valors, font de molts beneficis per a aquests bancs, fruit de continuades topades amb els elements oficials de la borsa, i amb uns aspectes negatius, que foren posats especialment en relleu a l’hora de la crisi del Banc de Catalunya.
La banca local catalana és representada per alguns bancs de naturalesa anònima i per una gran quantitat de banquers individuals, que compaginen sovint la banca amb altres negocis. Xecs de (de dalt a baix): Vigó, Ballús i Puig, de Gironella, futur Banc Comarcal de Crèdit; Padró, germans, de Manresa, futur Banc Mercantil de Manresa; Banca Llorens, de Lleida.
La banca de valors no requeria uns grans capitals per funcionar, ja que no es proposava fer de banca industrial en el sentit modern de la paraula. Els de l’Arnús-Garí deien l’any 1923 que: “sigue nuestro Banco apartado de las operaciones meramente bancarias, prestando toda su atención al estudio y financiación de negocios, iniciándolos a veces, cooperando otras a su planteamiento y auxiliándoles en operaciones de crédito”.
El poder del banc, però, superava de molt el que li donaven les accions que tenia en cartera. La col·locació dels nous títols per “finestreta” i el dipòsit d’aquests valors en el banc, li proporcionaven normalment una representació social d’un gran pes específic, a l’hora de les juntes d’accionistes i del nomenament d’administradors.
La Banca Arnús fou l’únic d’aquests bancs de valors que féu un esforç per entrar en el terreny de la banca comercial. Ho féu obrint oficines per Catalunya i seguint les petjades del Banc de Catalunya, amb el qual col·laborà en una sèrie d’operacions conjuntes. Aquesta política li permeté captar dipòsits i convertir-se els anys 1929 i 1930 en el segon banc català per aquest concepte, darrere mateix del Banc de Catalunya.
Malauradament, l’any 1931 un grup format pel Banc de Catalunya, el Banc Hispano-Colonial i la Banca López Bru —banc familiar del marquès de Comillas, comprà les accions dels francesos i de la família Arnús, que eren majoritàries. La suspensió de pagaments del Banc de Catalunya, pocs mesos després, motivà que també la Banca Arnús tingués una forta retirada de dipòsits, de la qual se’n sortí, aparentment, però perdent molts clients i força.
L’any 1928, la Banca Arnús havia comprat una participació majoritària d’un banc barceloní: el Crèdit i Docks de Barcelona, especialitzat en crèdit sobre mercaderies i presidit per Jaume Carner i Romeu.
La SA Arnús-Garí mantingué sempre el seu caràcter de banca de valors, tot i que obriren una dotzena de sucursals per Catalunya, però destinades especialment a augmentar la capacitat de la seva central barcelonina en el terreny que li era propi. No obstant això, convençuts els seus dirigents de les possibilitats de la banca comercial, prengueren una posició de control del Banc de Préstecs i Descomptes, destinada precisament a cobrir les activitats comercials del grup.
La Banca Marsans fou la base d’una important operació financera: la creació del Banc Internacional d’Indústria i Comerç —el 1923—, en col·laboració amb tres bancs belgues —Societé Genérale de Belgique, Banque Belgue pour l’Étranger, Crèdit International de Liège— i un de suís —Crèdit Suisse. Disposaven de la xarxa d’oficines del Banco de Cartagena, que s’havia afegit a l’operació, i de la mateixa sucursal de la Banca Marsans a Madrid. El banc es proposà de seguir la línia de la “promoció de negocis”, tradicional de la Marsans, “sin menospreciar el descuento”, que era la base del Banco de Cartagena.
Ja en època de J. Marsans Rof i Filis, la Banca Marsans havia creat un departament de viatges, que s’anà desenvolupant amb els anys i adquirint autonomia.
La banca local catalana
La banca local catalana és representada per dues figures jurídiques, d’origen i estructura diferents.
Xecs de (de dalt a baix): Joan Fornesa i Puigdemasa, de la Seu d’Urgell; Banc de Reus de Descomptes i Préstecs SA, del grup del Banc de Catalunya; Josep Civit i Llobet, de Cervera; Josep Masgrau i Cordomí, de Banyoles.
Xecs de (de dalt a baix): Vídua de M. Sargatal, de Ripoll; Banc de Valls SA; Francesc Segarra i Vives, de Tàrrega; Perxas, Dorca i Cia., de Figueres; Banc de Granollers SA.
D’una banda, els bancs de naturalesa anònima, molt sovint creats durant la febre d’or del 1881, que es proposaven seriosament el negoci bancari a la seva comarca: Banc de Sabadell, Banc de Tortosa, Banc de Valls, Banc de Vilanova.
De l’altra, els corresponsals de banca, que anaven adaptant-se a la figura del banquer individual abandonant altres activitats complementàries, com podia ser el comerç, l’agència de duanes, l’administració de finques o altres negocis. Va ser un procés llarg, en el qual s’imposà l’activitat bancària, però centrada sobretot en el cobrament de lletres, de negociació de cupons de títols mobiliaris, el canvi de moneda, el lliurament de xecs sobre altres places, etc. El corresponsal de banca disposava del coixí de recursos, procedent de les lletres cobrades i no liquidades al seu anterior teñidor.
Quadre 6. Banca local a Catalunya, 1934.
El Banc de Sabadell passà per moments crítics l’any 1926. Els temps no eren bons per a la indústria i el banc tenia uns actius importants, que es podien donar com a fallits. El consell d’administració, davant les dificultats de tresoreria, acordà la suspensió de pagaments, però unes gestions del personal directiu, el compromís d’un dividend passiu per part dels accionistes, un aval personal dels consellers fins a 350.000 ptes i una acció popular de suport del banc, aconseguiren un acord amb gairebé el 100% dels seus dipositants, en el sentit de limitar la disponibilitat dels seus diners durant dos anys per permetre el rellançament de l’entitat. L’operació reeixí totalment.
El que sí féu suspensió de pagaments l’any 1924 fou el Banc de Vilanova. El Banc Urquijo Català es quedà amb l’actiu i el passiu i ocupà el seu lloc a la plaça. Es tractava, segons tots els comentaristes, d’una suspensió de pagaments “real”, que el seu successor pogué superar, injectant liquiditat.
El paper del Banc d’Espanya
“El Banc [d’Espanya] no és una institució d’Estat, sinó una empresa particular, constituïda amb els diners dels seus accionistes, els quals, en subscriure i desemborsar el capital, no tenien per objectiu el contribuir a una empresa altruista” (Tallada, pàg. 49).
Lluís Sedó i Guichard, un dels pocs governadors del Banc d’Espanya catalans. Ho fou durant set mesos. A ell i al Ministre de Foment, Cambó, es deu la llei d’Ordenació Bancària de 1921 (COCIN).
Aquestes paraules corresponen a l’any 1930, nou després de l’establiment de la primera llei d’Ordenació Bancària. La “suave evolución” del Banc d’Espanya cap a la forma moderna del banc de bancs no es veia enlloc; el banc mantenia el seu caràcter de banquer de la hisenda espanyola i de banc comercial en competència amb la banca privada.
Aquest Banc d’Espanya condicionat pels seus accionistes, en tenia molt pocs de catalans, i aquests no tenien ni pretenien fer cap paper dins del banc. Parlar del Banc d’Espanya com una institució purament tècnica, que es limitava a aplicar unes normes generals de legislació, és oblidar les manifestacions de Tallada. Tot indica que, allí on hi ha un grup important d’accionistes —Madrid, Bilbao i Pamplona, especialment—, aquests ja s’encarreguen de vetllar pels seus interessos particulars, la qual cosa és una clàssica acció dels grups de pressió.
Afegim ara una altra manifestació de l’època: “L’amo absolut del sistema de crèdit a Catalunya és el Banc d’Espanya” (Sardà-Beltran, 1933, pàg. 88). L’afirmació exigeix matisos.
Aquest poder l’exerceix el Banc d’Espanya a través de la capacitat de crear diner que li dóna el seu caràcter de banc d’emissió. El banc té tracte directe amb els clients particulars i al mateix temps amb la banca privada, gràcies a les línies ordinàries i extraordinàries de redescompte que els pot concedir.
Això significa que, quan hi ha eufòria econòmica i els problemes resten llunyans, el paper del Banc d’Espanya es manté en segona línia i perd relativament terreny amb relació a la banca privada. Però quan la crisi fa la seva aparició, el seu paper s’enforteix i la salut dels establiments bancaris privats depèn en bona part de la seva generositat.
El Banc d’Espanya superà tots els bancs catalans per la importància dels seus dipòsits en el període que va del 1914 al 1936. La seva actuació a Catalunya no es caracteritzà per la generositat, sinó per Vestricta aplicació dels criteris de màxima prudència. A la imatge, sucursal del Banc d’Espanya, a Girona.
En el cas de les oficines catalanes —Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Reus i Tortosa— els moments de crisi són els de màxim creixement de dipòsits per al Banc d’Espanya. El diner és poruc, i quan el Banc de Barcelona suspengué pagaments l’any 1920 o el Banc de Catalunya l’any 1931, es produí un transvasament de dipòsits dels bancs catalans cap al Banc d’Espanya. De manera que, aquest, si facilita ajuda crediticia, ho fa amb càrrec a uns diners que li han entrat de nou, sense que li faci falta una altra font de finançament.
Al marge d’aquests alts i baixos, el Banc d’Espanya superà tots els bancs catalans per la importància dels seus dipòsits en el període que va del 1914 al 1936. Possiblement, també superà els bancs no catalans establerts a Catalunya, però no se’n té notícia. I això és cert per als moments de crisi i per als moments d’eufòria. Els anys 1929 i 1930, que foren els pitjors per al Banc d’Espanya i els millors per als bancs catalans, la sucursal a Barcelona del primer tenia entre 170 i 180 milions per 86 i 109 milions, respectivament, del Banc de Catalunya, primer banc català.
És impossible de mesurar les conseqüències del nul poder polític dels catalans sobre el Banc d’Espanya. En la història d’aquest banc només hi ha dos governadors catalans: Lluís Sedó, nomenat per Francesc Cambó, ministre d’hisenda, i que ho fou només uns mesos, i Nicolau d’Olwer, en plena Guerra Civil. Però el que queda clar és que l’actuació del Banc d’Espanya a Catalunya no es caracteritzà per la seva generositat, sinó per l’estricta aplicació dels criteris de màxima prudència. A través de les memòries del Banc d’Espanya sabem que les ajudes donades als bancs catalans durant la crisi dels anys 1920-21 i la del 1931 se saldaren sense haver perdut una sola pesseta, fet que devia complaure moltíssim els seus accionistes.
La Mancomunitat de Catalunya. La Caixa de Crèdit Comunal
Títol del segon emprèstit de la Mancomunitat, el del 1920.
Totes les institucions catalanes modernes han nascut amb forts dolors de part i després d’embarassos llargs i accidentats. La Mancomunitat de Catalunya no en fou una excepció. Malgrat el seu nul poder polític i el seu mínim contingut econòmic, passaren sis anys des del moment en què Prat de la Riba demanà l’establiment de les Mancomunitats amb motiu de la Primera Assemblea de les Diputacions Provincials d’Espanya, celebrada a Barcelona el 1906, i l’establiment de la Mancomunitat de Catalunya per un reial decret de 26 de març de 1914.
L’article tercer d’aquest decret deia textualment:
“Article 3r.La Mancomunitat nodrirà el seu Pressupost d’ingressos amb els recursos i arbitris que autoritza el Reial decret de 18 de desembre de 1913, i d’una manera especial amb els següents:
- 1r. Els donatius de les Diputacions mancomunades.
- 2n. Les quantitats que anualment satisfarán les Diputacions mancomunades, iguals a les sumes consignades per cada Diputació en els Pressupostos de l’any anterior a l’acord de traspàs amb destinació als serveis traspassats a la Mancomunitat.
- 3r. El tant per 100 que l’Assemblea estableixi anualment sobre les quotes que els Municipis paguin al Tresor per consums i per contribucions directes, que les Diputacions mancomunades no tinguin necessitat d’imposar o utilitzar per cobrir les atencions de llur Pressupost. Podrà cobrar-lo directament a la Mancomunitat, utilitzant els mateixos recursos legals de què disposen les Diputacions.
- 4t. Recàrrecs, impostos i arbitris que l’Estat autoritzi i emprèstits que la Mancomunitat acordi”.
La Caixa de Crèdit Comunal depenia de la Mancomunitat i destinà els seus recursos als ajuntaments, els sindicats i les cooperatives del camp. Les finances de la Mancomunitat es caracteritzaren per l’escassetat de recursos i per la importància de l’obra feta.
Les finances de la Mancomunitat es caracteritzen per l’escassetat de recursos i per la importància de l’obra feta, amb relació als diners de què disposà. Afegim-hi el retard amb què es recaptaven les quotes sobre els municipis i serà fàcil d’entendre que el paper dels emprèstits fos important. “Entre el 1914 i el 1920 un 63% dels recursos procedia de les emissions creditícies, ja que els ingressos corrents transferits eren encara escassos. Entre el 1920 i el 1923, el crèdit va representar un 34% dels recursos, en uns moments en què els fons transferits representaven ja un volum més gran” (Sicart, 1981).
S’autoritzaren dos emprèstits. El primer, el 1914, per un import de 15 milions de píes i emès parcialment en les dades següents: 1914, 4.214.500; 1915, 3.307.000; 1918, 3.822.500; 1919, 3.656.000.
Els títols donaven un interès del 4% i eren amortitzables als cinquanta anys a partir del 1920. La subscripció es féu a un tipus molt inferior al nominal, i oscil·là entre el 80% i el 86% del preu d’emissió. Aquest fet i l’abundància de diner en el mercat durant aquells anys foren la causa d’un gran èxit de subscripció.
El pressupost de la Mancomunitat preveia la utilització d’aquests recursos per a la construcció de camins i carreteres (7 milions), per a obres hidràuliques i de sanejament (2’5 milions), per a la instal·lació de telèfons (2’5 milions), per a la implantació del servei d’assistència a dements pobres (2 milions) i per a biblioteques i escoles (1 milió).
El segon emprèstit s’autoritzà el 1920 per 60 milions de ptes. Però la seva col·locació fou més difícil, especialment des del moment en què s’instaurà a Espanya la Dictadura de Primo de Rivera i s’endevinà la fi de la Mancomunitat. En conjunt, es col·locaren títols per un import de 39.916.000 ptes també al 4’5% i amortitzables en cinquanta-cinc anys a partir del sisè any de la primera emissió.
Amb la desaparició de la Mancomunitat, les emissions de deute foren substituïdes per obligacions de les diputacions catalanes.
Amb la desaparició de la Mancomunitat, aquestes emissions foren assumides per les diputacions catalanes.
La Caixa de Crèdit Comunal de Catalunya fou el principal instrument financer creat per la Mancomunitat per facilitar crèdit als municipis catalans. La importància del seu establiment, des del punt de vista dels seus fundadors, és remarcada pel fet que fou un dels primers projectes aprovats per la naixent Mancomunitat. El 26 d’abril de 1914 es constituïa oficialment l’organisme interprovincial, i el 6 de maig la primera Assemblea de les Diputacions mancomunades aprovava la creació de la Caixa de Crèdit Comunal.
Aquesta era un vell projecte dels polítics i economistes catalans, que havien estudiat models similars existents a Europa i s’inspiraren especialment en la Société de Crèdit Comunal belga. Els redactors del projecte foren Francesc Cambó, Pere Corominas, futur secretari del Banc de Catalunya, i Jaume Algarra, professor d’Economia de la Universitat de Barcelona.
El públic, davant l’oficina principal del banc, a la Rambla, el dia de la suspensió de pagaments (Revista “Economia”, juliol del 1931).
La Caixa es creà com a institució perfectament integrada en la Mancomunitat, de tal manera que s’instal·là dins el palau de la Generalitat. Les seves operacions de crèdit anaven destinades als ajuntaments catalans, en primer terme, i als sindicats i a les cooperatives agràries en segon, pensant sempre en operacions que suposessin inversió o adquisició de maquinària.
La Caixa disposà de 60.000 ptes de la Mancomunitat per aplicació directa i amb els recursos obtinguts a través d’un emprèstit autoritzat de fins a 10 milions de pessetes, amb un interès equivalent al de les emissions de la Mancomunitat —4’5%— i un període d’amortització encara més llarg —seixanta anys, a comptar des del 1920—. La primera emissió es realitzà el 1914 per 2 milions de ptes. En el moment de la liquidació de la Mancomunitat de Catalunya els títols en circulació eren per un import de 5.328.500 ptes.
“Les realitzacions de la Mancomunitat conserven l’interès d’una obra de redreçament del país i de les possibilitats que s’ofereixen en un context de recursos escassos, per mitjà d’operacions financeres capaces de mobilitzar els recursos privats cap a iniciatives de caire públic” (Sicart, 1981).
La Mancomunitat de Catalunya fou dissolta pel directori del general Primo de Rivera el 30 de març de 1925.
La suspensió de pagaments del Banc de Catalunya
El Banc de Catalunya suspengué pagaments l’any 1931 i la societat fou dissolta. S’acabava un segon intent de crear un instrument bancari català. Portada de la Memòria del Banc de Catalunya, corresponent a l’exercici 1929. A la dreta, relació de les firmes autoritzades.
El Banc de Catalunya presentà la suspensió de pagaments el 7 de juliol de 1931. La raó directa fou la retirada de dipòsits i entre ells, especialment, els que tenien CAMPSA i el Banc Exterior d’Espanya, societats controlades pel nou govern republicà, a petició del ministre d’hisenda, Indalecio Prieto.
“L’ofensiva o ve del Govern o és afavorida pel Govern”, diu Pere Corominas, secretari del consell d’administració del banc, en el seu Diari (vol. III, pàg. 25). Corominas era un home políticament vinculat a Macià i a Nicolau d’Olwer, ministre d’economia del moment, futur diputat d’Esquerra Republicana. “Cal una gestió política que faci cedir l’ofensiva criminal del Ministre d’Hisenda. L’actitud d’aquest trinxa no deu tenir precedents al món: un ministre tirant contra el crèdit bancari” (Diari, ídem).
En l’actitud de Prieto hi hagué la influència i la informació de banquers bascos, amics seus, i pocs amics del Banc de Catalunya, des de les batusses al voltant de CAMPSA. El fet és que els diners d’aquest monopoli beneficiaren directament el Banc de Biscaia, que rebé els dipòsits que estaven al Banc de Catalunya, i es constituí en banquer principal de l’empresa durant molts anys després.
En les Memorias de Manuel Azaña, en fer la referència del consell de ministres en què es parla de la suspensió del Banc de Catalunya, s’hi afegeix que “también está en mala situación el Banco Central”. Aquest banc havia col·laborat estretament amb els Recasens, i en aquell moment el seu president era Calvo Sotelo, ex-ministre de Primo de Rivera. Però, en aquest cas, tot acabà amb la dimissió del polític del banc.
El Banc d’Espanya ajudà relativament el Banc de Catalunya. Segons Corominas, “a canvi de 35 milions en valors, més de 7 milions en lletres i 10 milions en crèdit personal [avalats pels consellers], ha prestat 21 milions de pessetes” (Diari, vol. III, pàg. 34). Ell personalment es traslladà a Madrid, on parlà amb Nicolau d’Olwer i Alcalà Zamora, president del Govern, demanant ajuda per al banc, però li fou denegada.
Un personatge públic i bon coneixedor de l’afer diu:
“¿Pudo en realidad salvar el Banco de España al de Catalunya?... Destaca un hecho indudable, que tiene cierto valor favorable a la posibilidad de prestar al Banco, aunque heroicamente, un auxilio, que no fue intentado. Y este hecho es la importancia de su activo. La cifra de 56 millones, reconocida por los peritos que dictaminaron en la suspensión de pagos, ofrecía sin duda cierto margen a combinaciones de amparo, como las que el año 1945 fueron estudiadas y aplicadas al Crédito Balear y que le sirvieron no sólo de paliativos a sus importantes quebrantos, sino para reincorporarlo a la comunidad bancària, como entidad de vida popular” (Canosa, 1945, pàg. 94).
Una altra opinió, més propera en el temps la suspensió de pagaments, diu:
“Si el Banc de Catalunya hagués seguit una actuació lògica amb les característiques que havia anat adquirint, o sigui treballant exclusivament com a Banc comercial, hauria pogut consolidar alguna cosa molt sòlida a Catalunya. Però el Banc de Catalunya, al mateix temps que realitzava operacions comercials de descompte i crèdit a curt termini, es dedicava des de la seva central a finançar negocis —bons o dolents— però que en tot moment representaven immobilitzacions de capitals a llarg termini. Si el Banc de Catalunya hagués tingut un capital doble del que tenia, aquesta actuació tampoc no hauria pogut aprovar-se, però segurament no hauria comportat conseqüències funestes; però amb la importància del capital del Banc de Catalunya, fatalment havia d’arribar el moment en què es trobessin amb una manca de liquiditat” (Sardà-Beltran, 1933, pàgs. 24-25).
Apatia i pèrdua de posicions
Els anys de la Segona República, fins a l’esclat de la Guerra Civil, són marcats per la suspensió de pagaments del Banc de Catalunya i per una sensació d’apatia. És clar que la gran banca espanyola tampoc no feia gran cosa. La política dominava sobre l’economia.
El Banc d’Espanya continuava essent el primer dels bancs establerts al Principat. “L’hegemonia del Banc d’Espanya és absoluta”, deien Sardà i Beltran, i afegien que “el Banc d’Espanya és de molt el Banc comercial més important que existeix a Catalunya” (1933, pàg. 39). Tan sols els seus dipòsits de la sucursal de Barcelona superen el 50% dels que mantenen la totalitat dels bancs catalans i tripliquen el del Banc Hispano-Colonial, que n’és el primer.
L’actuació de la banca no catalana es caracteritzà per l’expansió, però aquesta fou molt moderada pel que fa a obertura de noves oficines. El Banc Hispano-Americà absorbí la Banca Llorens, de Lleida, el 1935, i el Banco Popular de los Previsores del Porvenir —futur Banc Popular Espanyol— entrà a Barcelona, gràcies a una petita banca barcelonina: el Banc Català Hipotecari.
L’excepció a aquestes petites operacions fou el canvi d’orientació del Banc Hispano-Colonial a l’operació que el situà en l’òrbita del Banc Central. Quan es produí, l’any 1934, no se li donà gaire importància, però en tingué molta per al futur del sistema financer català.
Amb la mort l’any 1925 del segon marquès de Comillas, Claudi López i Bru, el Banc Hispano-Colonial quedà en una situació aturada, sense ànims, sense iniciatives i sense un personal que sabés el que calia fer. Era un banc de negocis, que ja no en creava i es limitava a anar a remolc dels altres.
L’orientació comercial era la sortida lògica per a un banc com l’Hispano-Colonial, que mantenia el prestigi i el seu poder econòmic intactes. Però això requeria un esforç, ja que l’entitat només tenia una sola oficina i no hi havia ni una sola lletra descomptada en el seu actiu.
La premsa catalana de l’època es féu ressò d’un projecte de fusió de quatre bancs: Hispano-Colonial, Arnús, Banc Comercial de Barcelona i Marsans. El primer tenia una participació en la Banca Arnús, fruit de l’operació conjunta amb el Banc de Catalunya, però les accions dels francesos eren intervingudes per la Banque de France i això era un obstacle a la fusió. El Banc Comercial de Barcelona participava en la Banca Marsans i aquí no hi hauria hagut problemes. La veritat és que totes quatre entitats acabaren aplegades, però no per compte propi, sinó del Banc Central.
L’any 1934, el Banc Central i l’Hispano-Colonial arribaren a un acord. El primer cedia totes les seves oficines a Catalunya al segon, en canvi d’unes accions que li asseguraven el 16% del capital de l’Hispano-Colonial. El segon aconseguí una xarxa, que li permeté començar un nou camí bancari. L’home que afavorí aquesta solució fou un català, Vicenç Montal, conseller de l’Hispano-Colonial, que ho havia estat també del Central uns anys abans, i que havia contribuït a l’expansió d’aquest per Catalunya.
És en aquest context que, l’any 1935, el Banc Hispano-Colonial eixamplà la seva base, absorbint dos bancs comarcals: el Banc de Granollers, relativament nou i petit, i el Banc de Reus, antigament vinculat al Banc de Catalunya, el qual acompanyà en la suspensió de pagaments, però no en la liquidació.
El Mercat Lliure de Valors i un projecte de borsa catalana
Cartell de la UGT socialista. Amb l’esclat de la Guerra Civil es produí una forta retirada de dipòsits bancaris, fruit del pànic del moment.
Des del punt de vista financer, l’adveniment de la República quedà marcat per dos fets negatius: la suspensió de pagaments del Banc de Catalunya i el tancament del Mercat Lliure de Valors. Els dos fets anaren lligats, car s’acusà l’associació barcelonina d’exportar capital i d’especular a l’alça amb les accions del Banc de Catalunya, d’acord amb els directius d’aquest banc. Els interventors judicials de la suspensió absolgueren d’aquestes acusacions el Mercat Lliure, i aquest es tornà a obrir al cap d’una setmana, però ja havien donat l’excusa per a revisar l’estatut especial de la borsa de Barcelona.
El mes d’agost del 1931 es constituí una Intervenció del Mercat Lliure, la qual creà una comissió encarregada de presentar un projecte de revisió de la situació borsària de la plaça al govern, donant-hi entrada a tots els seus protagonistes. L’interventor era Ramon Canosa, un home moderat i amb ganes de trobar una solució que permetés una sortida elegant per a tothom. En la seva actuació es trobà amb l’oposició aferrissada del Col·legi d’Agents, representat pel seu síndic Agustí Navarro, amb el suport del síndic de la borsa de Madrid, Agustín Peláez. Aquests s’oposaren a qualsevol tipus de pacte, que suposés la continuïtat del Mercat Lliure, fins a arribar a demanar que els agents de canvi i borsa poguessin obrir comptes corrents i d’efectes, com els bancs associats al Mercat Lliure. La ponència oficial, encarregada de presentar un projecte, acabà en fracàs absolut.
Resguard d’un ingrés en un compte “lliure” a la SA Arnús-Garí. A les institucions financeres aparegueren tres classes de comptes: els blocats, els intervinguts i els lliures, oberts després del 19 de juliol.
Anunci a “Barcelona 1931-32. Anuario de la Ciudad”. Amb la República i l’Estatut, la Caixa d’Estalvis de la Diputació de Barcelona es convertí en Caixa d’Estalvis de la Generalitat de Catalunya.
L’Estatut d’Autonomia del 1932 atribuïa a la Generalitat de Catalunya la legislació exclusiva i l’execució de tot allò relacionat amb l’establiment i l’ordenació de centres de contractació de mercaderies i valors, segons les normes generals del Codi de Comerç.
El mes de gener del 1933, el conseller de finances, Carles Pi i Sunyer nomenà una comissió encarregada de preparar un projecte d’estructuració de la borsa catalana. Aquest projecte quedà en avantprojecte, votat per majoria i amb una pila de vots particulars al darrere, que li tragueren tota la força moral.
L’any 1935 es produí la darrera i no reeixida embranzida contra el Mercat Lliure, a càrrec aquesta vegada del diputat Royo Villanova, polític aragonès conegut per les seves campanyes contra les institucions catalanes. Davant seu es trobà amb Fèlix Escalas, president de la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona, que tenia el suport de totes les institucions econòmiques catalanes. El ministre d’hisenda, Marracó, desestimà, finalment, el projecte de liquidació del Mercat Lliure que es proposava.
Una economia de guerra
Amb l’esclat de la Guerra Civil al juliol del 1936, el govern autònom de Catalunya es trobà en una situació que requeria mesures excepcionals i urgents. En el capítol actiu, calia afrontar unes necessitats de tresoreria imposades per les despeses de la guerra. En el capítol passiu, calia aturar la retirada de dipòsits bancaris, fruit del pànic del moment, i que podia provocar el col·lapse general de les institucions financeres, i fer-se càrrec d’unes institucions que havien estat abandonades en bona part pels seus propietaris i directius.
La Generalitat col·lectivitzà totes les entitats bancàries domiciliades a Catalunya. Xecs del Banc Comarcal de Crèdit, de Gironella, i de la Banca Francesc Segarra, de Tàrrega..
Cronològicament, les primeres mesures del govern català s’adreçaren al problema més urgent: les retirades de dipòsits. El 19 de juliol de 1936 es disposà el bloqueig a bancs i caixes d’estalvis, i els reintegraments es limitaren a 2.000 ptes. Altres disposicions d’aquest estil anaren convertint aquestes mesures provisionals de bloqueig en definitives i permanents, fixant en un sostre de 2.000 ptes. per als bancs de Barcelona i de 1.000 per als de fora les que es podien retirar mensualment, mentre en el cas de les caixes d’estalvis, on es considerava que hi havia els comptes de caràcter personal, aquests límits es fixaven en 200 ptes per a Barcelona i en 150 per a la resta del Principat.
De fet, a les institucions financeres aparegueren tres classes de comptes: els bloquejats absolutament, a nom de persones fugides o que havien participat en la revolta; els comptes intervinguts, que són aquells als quals ens hem referit en el paràgraf anterior; i els comptes lliures, oberts després del 19 de juliol i que no tenien raó per a ésser intervinguts o bloquejats.
Les necessitats urgents de tresoreria, la divisió d’Espanya en dos grans blocs i la urgència de donar una certa racionalitat a l’acció financera portaren el govern català a la intervenció de les sucursals del Banc d’Espanya a Catalunya —Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida, Reus i Tortosa. Aquest fet posà en mans de la Generalitat el primer i el més important dels bancs establerts a Catalunya, el qual actuà com el seu tresorer i al mateix temps com a subministrador de fons per a les empreses, especialment industrials, que posteriorment foren col·lectivitzades. Aquesta intervenció durà fins al maig del 1938, quan el govern republicà s’establí a Barcelona. Amb el Banc d’Espanya a Barcelona i amb el polític català Nicolau d’Olwer com a governador, s’emeté un bitllet de cinc mil pessetes, que és avui una peça numismàtica raríssima.
La Generalitat nacionalitzà totes les entitats bancàries domiciliades a Catalunya. Aquests bancs depenien d’un consell general de la banca catalana, organitzat dintre del departament de finances per un dels anomenats “decrets de S’Agaró” i que porten data del gener del 1937. Amb relació als bancs no catalans, que continuaven depenent de les seves centrals respectives, s’exercí un control a través del Consell Superior del Crèdit i de la Banca, en el qual participaven representants de la Generalitat i dels sindicats bancaris, dominats en aquest sector per la Federació Catalana de Treballadors de Banca, Borsa i Estalvi, adherida a la socialista Federació Espanyola de Treballadors del Crèdit i les Finances (UGT).
Les caixes d’estalvis foren intervingudes igualment per la Generalitat, a través d’una Comissaria Delegada de l’Estalvi.
La banca “va passar de presentar tensions de liquiditat —a causa de la tendència inicial de retirar efectiu dels dipòsits— a oferir un excés generós d’aquesta liquiditat” (Bricall, 1970, vol. II, pàg. 302). L’altra liquiditat fou conseqüència, especialment, de la caiguda de la producció. Els dipòsits tingueren una evolució més positiva —fins allí on la coneixem— en el Banc d’Espanya que no pas en els bancs catalans. En aquest cas, es pot explicar tenint en compte que les autoritats autonòmiques donaren una especial importància a les noves institucions financeres, com fou la Caixa Oficial de Descomptes i Pignoracions, la Caixa de Crèdit Industrial i Comercial i la Caixa de Crèdit Agrícola.
D’aquestes institucions, la més important fou la primera, la Caixa Oficial de Descompte i Pignoracions, creada abans de la guerra —el 1933— amb l’objecte de rebre els dipòsits necessaris per a garantir contractes d’obres públiques i obligacions similars. Durant la guerra, aquesta caixa eixamplà les seves activitats, i actuà com a banc de crèdit a curt i llarg termini a favor de sectors industrials protegits, com a banc de crèdit local, facilitant crèdit cooperatiu i fins i tot fent de banc de bancs per ajudar algunes institucions financeres barcelonines amb problemes de liquiditat. No tingué pràcticament dipòsits voluntaris i disposava del recurs al Banc d’Espanya —sucursal de Barcelona—, on descomptava o pignorava els efectes o documents de crèdit.
La consolidació de la gran banca mixta espanyola. 1940-1962
Acabada la Guerra Civil, el desenvolupament del sistema financer català seguí camins molt diversos: els bancs catalans, cap avall, i les caixes d’estalvis cap amunt, acompanyats per un mercat de capitals que havia perdut les seves característiques pròpies i s’havia convertit en una còpia a petita escala de la Borsa de Madrid.
Quadre 7. Dipòsits als bancs catalans i a la banca espanyola, 1942-1962.
Els anys de postguerra són els de la consolidació de la gran banca espanyola. Els cinc grans bancs —Espanyol de Crèdit, Central, Hispano-Americà, Bilbao i Biscaia— es mantingueren sempre amb uns dipòsits que superaren el 60% del volum de dipòsits de tots els bancs d’Espanya. L’any 1946 arribaren a tenir el 69,22%. Si després experimentaren un descens fou causa del fet que dues entitats més —Popular Espanyol i Santander— s’afegiren a aquest grup de grans bancs, guardant unes certes distàncies (vegeu quadre 7).
Les raons d’aquest enfortiment són diverses, però l’argument principal és la falta de competència interbancària, com a conseqüència del règim de statu quo, que permet el repartiment del pastís entre unes mateixes entitats i assegurar-se la part del lleó per part de les més grans.
La banca estatal de la postguerra era molt diversa. Al costat de la gran empresa amb uns quants anys d’història al darrere, estructurada com a societat anònima, hi havia la banca familiar o individual de caràcter purament local, que era sovint un simple corresponsal cobrador de lletres. Aquesta diferència creà un procés de concentració, mitjançant el qual el peix gran es menjà el petit.
La base jurídica d’aquesta manca de competència durà fins el 1962, i afectava no tan sols la creació de nous bancs, sinó que reduïa notablement la possibilitat d’expansió a través de la creació de noves sucursals o agències urbanes. Aquest fet tendia a consolidar posicions i impedia el creixement de nous grups bancaris. Els ja mencionats Banc de Santander i Banc Popular, que s’afegiren al grup dels cinc bancs, no ho aconseguiren fàcilment, sinó després de molts anys i combinant l’autonomia de gestió amb accions isolades de col·laboració amb els cinc bancs.
Aquesta situació jurídica anà acompanyada d’una situació conjuntural que incidí en el mateix sentit. L’any 1939 Espanya es trobava desfeta, molt per sota del que era quatre anys abans i amb un enorme programa d’inversions a desenvolupar. La Segona Guerra Mundial i el bloqueig internacional posterior no facilitaren les coses, de manera que l’empresa i l’empresari espanyol mostraren poca activitat. La baixa demanda de crèdit i les possibilitats d’una política inflacionaria convertiren la gran banca en la primera inversora de Testat, prenent participació en les grans empreses industrials o de serveis ja existents, subscrivint les ampliacions de capital i controlant les seves inversions. La siderúrgia, la mineria, els projectes hidroelèctrics, la construcció naval, el transport marítim, el sector de la construcció, etc, són camps en els quals el paper d’aquesta gran banca fou decisiu.
Dos d’aquests grans bancs tenien ja una clara vocació industrial: el Bilbao i el Biscaia, que ja tenien una cartera important abans de la guerra. De fet, tots dos bancs havien estat creats per promocionar i facilitar el finançament d’empreses del País Basc, de manera que no ha de sorprendre que continuessin aquest camí, amb més força que abans. Dels bancs de Madrid, només l’Urquijo tenia aquest caràcter. El Banc Central tenia una cartera, conseqüència de la seva col·laboració amb el Banc de Catalunya i d’algunes operacions desgraciades. El Banc Hispano-Americà i el Banc Espanyol de Crèdit, mostraven una clara voluntat d’actuar com a banca comercial.
La situació conjuntural féu que els cinc grans bancs coincidissin en la fórmula de la banca mixta: els comercials crearen una cartera de valors industrials, i els que ja la tenien seguiren la política dels primers d’anar creant sucursals, de captar el compte a la vista i de facilitar el descompte comercial i el crèdit a curt termini.
No es pot deixar de mencionar un altre factor que afavorí aquest enfortiment de la banca de l’estat: l’interès polític de la dictadura del general Franco en favor d’unes entitats i d’uns homes que l’ajudaren econòmicament i que donaren suport clar i evident al seu govern, durant molts anys. Era una banca que, en general, col·laborava i no feia nosa.
Pel que fa a Catalunya, consten en capítols a part el que són les grans operacions d’aquesta gran banca, que no difereix amb relació a la resta de l’estat, si no fos pel paper que a Barcelona tenien els bancs de valors, que centraven la seva activitat al voltant de les operacions de borsa —subscripció, compra, venda de valors mobiliaris; crèdit amb garantia de valors— i que quedaren orfes, com a conseqüència de la liquidació del Mercat Lliure de Valors.
Un dels problemes que planteja l’actuació d’aquesta banca a Catalunya durant aquests anys és la seva política crediticia amb relació a Catalunya i amb els dipòsits captats aquí. És a dir, si els bancs invertiren a Catalunya l’estalvi captat a través de comptes a la vista o a termini.
El Banc d’Espanya no ha publicat fins el 1988 la distribució crediticia per províncies, a l’estil del que ha fet amb els dipòsits del 1968 endavant. Per tant, resulta impossible donar informació seriosa. No obstant això, hi ha dos principis generals que es poden presentar a l’hora de fer-nos-en una idea.
El primer és que els bancs actuen moguts pel benefici, i que inverteixen allí on hi ha una demanda i unes bones possibilitats de guany. Durant el període estudiat, els grans bancs estatals es distingiren pel crèdit a curt termini. Fins a la reforma bancària del 1962, el crèdit a mitjà termini era oficialment desconegut per les institucions financeres, que només estaven autoritzades a descomptar paper comercial fins a noranta dies i no feien operacions de crèdit per terminis superiors als sis mesos. Si bé aquests es renovaven amb normalitat i donaven la figura del crèdit renovable —molt poc ortodoxa des d’un punt de vista financer—, es pot afirmar, això no obstant, que la banca cercava i atenia la demanda de crèdit curt. Aquest fet significava un major interès per servir les empreses industrials i de serveis que no pas les de caràcter agrícola, molt més necessitades de crèdit mitjà i llarg. Es pot parlar, per tant, amb un cert grau de seguretat d’un drenatge de diner de les comarques de base agrícola cap a les industrials; A Catalunya, l’aplicació d’aquest principi hauria suposat un transvasament de diner de les comarques lleidatanes i tarragonines, especialment, cap al Barcelonès, el seu cinturó i algunes comarques gironines. No obstant això, en els anys posteriors a la guerra, tenint en compte els criteris d’autofinançament que aplicaven moltes empreses catalanes que fugien del crèdit, és molt possible que el diner català fos invertit en altres zones de l’estat, i més tenint en compte que les grans realitzacions industrials de l’època —construcció naval, siderúrgica, energia hidroelèctrica— no es realitzaren a Catalunya i que, amb l’excepció d’ENHER i ENASA, el sector públic era pràcticament inexistent a Catalunya en el camp industrial.
La Caixa de Pensions, la primera institució financera catalana (“Barcelona Atracción”, 1945). A la dreta, un símbol de la Caixa de Pensions d’aquesta època, clarament en la línia esmentada. Durant el període 1939-1962, les caixes d’estalvi mantindran el seu caràcter oficial d’entitats benèfico-socials i, per tant, no financeres.
Un segon principi general és que, en moments d’escassetat de diner, les empreses tendeixen a establir un ordre de preferència, a l’hora d’atorgar-lo, en què el domicili social i els interessos econòmics dels administradors juguen a favor. Això és especialment veritat quan els bancs tenen una cartera de participacions: aquesta té lògicament prioritat. En aquest sentit podem dir que algun tempteig fet pel Banc d’Espanya al final de la dècada dels cinquanta per comprovar el nivell creditici provincial, demostrava que Bilbao tenia un altíssim nivell, molt superior al dels dipòsits captats, mentre Barcelona quedava per sota de la mitjana estatal. A la cua, en aquesta classificació de relació crèdit-dipòsit hi havia les comarques andaluses, gallegues o castellanes, amb estructura agrícola.
Fins el 1962, per tant, i sense base estadística, es pot parlar d’un probable drenatge del diner català, per part de les entitats bancàries aquí establertes, de caràcter conjun-tural —escassetat de diner— i per falta de demanda —anys 1940 i 1950.
La quota de mercat dels bancs catalans passà del 7,03% el 1942 al 3,82% el 1962, sobre el total de dipòsits bancaris. S’ha dit sovint que l’absorció del Banc Hispano-Colonial l’any 1950 representa el punt més baix de la història bancària catalana. De fet, després d’aquesta absorció es mantingué encara la situació regressiva fins a un mínim del 2,55% l’any 1956. Aleshores s’inicià una lenta però continuada recuperació del paper d’aquestes entitats financeres.
El paper de la banca estrangera quedà molt limitat, després de la guerra, com a conseqüència del traspàs de les seves oficines i activitats per part d’algunes institucions. El canvi es comprova a través del moviment de compensació de la cambra barcelonina:
- Bancs estrangers, 1935 - Moviment %: 18,26; Documents %: 21,79
- Bancs estrangers, 1946 - Moviment %: 3,71; Documents %: 3,99
Les tres institucions financeres estrangeres —Société Genérale de Banque, Banc de Londres i Amèrica del Sud i Crèdit Lyonnais— mantindran aquesta participació aproximada en el mercat barceloní durant molts anys.
Durant el període 1939-1962, les caixes d’estalvi mantindran el seu caràcter oficial d’entitats benèfico-socials i, per tant, no financeres. Tanmateix, l’administració central en tenia consciència, com ho demostra que des del 1943 les operacions de crèdit de les caixes depenguin ja del ministeri d’hisenda i no del de treball, i que finalment, el 1957, sigui tota l’organització que quedi sota la jurisdicció d’hisenda, o sigui, dels responsables de la política econòmica de l’estat (vegeu quadre 8). Són anys de gran creixement de les caixes d’estalvis catalanes, tant des d’un punt de vista relatiu com absolut, tant si tenim en compte la seva relació amb els bancs catalans com amb la resta de caixes espanyoles (vegeu quadre 8).
Quadre 9. Dipòsits en caixes catalanes i espanyoles, 1942-1962.
Quadre 8. Dipòsits en caixes catalanes i espanyoles, 1942-1962.
Als bancs catalans, el moviment de dipòsits de les caixes és en sentit invers: quan els bancs baixen, les caixes pugen. I això s’aprecia especialment en moments de crisi bancària o en moments en què desapareixen institucions bancàries catalanes. En un primer cas, per una imatge de confiança i de seguretat que han sabut crear les caixes, entitats que no persegueixen un benefici. En el segon, perquè la catalanitat d’aquestes institucions financeres atreu els dipòsits fugits dels bancs catalans (vegeu quadre 9).
Gràfic dels dipòsits de bancs i caixes a Catalunya amb relació al total espanyol, 1942-1962.
Quadre 10. Borsa de Barcelona. Contractació nominal, 1950-1962.
La importància econòmica de les caixes i la consciència de l’administració central, ja comentada, es demostren en la trajectòria de la Caixa de Pensions, la primera institució financera catalana. Després de la guerra fou destituït i depurat el seu director general, Josep M. Boix Raspall, i nomenat un comissari —Enrique Luño Peña— que es convertí en director general de la institució, amb àmplies facultats. De fet, aquesta etapa fou definida com la dels “llorers marcits” pels biògrafs de l’empresa (Nadal-Sudrià, 1981), ja que la Caixa perdé el seu esperit d’iniciativa i també perdé pes relatiu dintre del conjunt català de les caixes d’estalvis, en benefici de la veterana Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, i de la Caixa de la Diputació de Barcelona.
El 1951, una disposició ministerial exigia una inversió mínima del 60% dels dipòsits en valors públics. Això féu que les inversions de les caixes en immobles i en crèdits hipotecaris, que eren els seus actius fonamentals, es veiessin relativament reduïdes. L’intervencionisme de l’estat arribà al seu punt màxim, ja que les tres quartes parts d’aquells valors havien d’ésser precisament títols de deute de l’estat o avalats per aquest.
Gràfic de la contractació de la Borsa de Barcelona sobre el total de borses espanyoles. 1950-1962
En l’àmbit estatal, aquest període es caracteritza, en el sector financer, per l’aparició de Madrid, com a primera plaça estatal, prenent el lloc que fins aleshores havia ocupat Barcelona.
La desaparició del Mercat Lliure de Valors tragué protagonisme a la borsa de Barcelona (vegeu quadre 10), que anava a remolc de la capital. Hi ha una voluntat política, manifestada per l’actuació dels governs del general Franco d’industrialitzar Madrid i donar-li un paper de plaça financera que fins aleshores no tenia.
Les dades de contractació que tenim del 1950 endavant confirmen aquesta pèrdua relativa del pes de la borsa de Barcelona i, com a conseqüència, del mercat financer català. La borsa de Madrid anava absorbint les principals operacions, a través de l’acció centralitzadora dels organismes de l’estat, de la consolidació de la gran empresa pública o privada, domiciliada a Madrid, i, fins i tot, de les multinacionals americanes que, aquells anys, obriren casa i feren la seva inversió a la península, molt específicament a la zona madrilenya.
La borsa de Barcelona representa el 33,04% de la contractació total de l’estat —valor nominal— el 1950. Dotze anys després era només el 24,09%, després d’haver tocat el fons el 1960 amb el 19,95%. Aquest canvi positiu es pot atribuir als efectes del pla d’estabilització i, especialment al de la liberalització de l’economia estatal.
La consolidació de Madrid i la pèrdua de pes relatiu de Barcelona es comproven també a través de l’anàlisi del moviment de la cambra de compensació de les dues ciutats (vegeu quadre 11). Des de la seva creació el 1924, Barcelona havia demostrat tenir un volum molt superior de documents compensats, mentre que Madrid dominava, si es tenia en compte l’import d’aquests documents. Amb altres paraules: Barcelona tenia més moviment, però a Madrid els xecs eren d’un import superior. El 1940 —immediatament després de la guerra—, la mitjana del document compensat a Barcelona era de 1.513 ptes, mentre que a Madrid de 10.855 ptes. Era una conseqüència lògica de la capitalitat política de Madrid, centre comptable del pressupost general de l’estat, mentre Barcelona tenia el moviment de la seva petita i mitjana empresa.
El 1962, Madrid continuava superant netament Barcelona en el volum compensat, però al mateix temps havia reduït fonamentalment la diferència positiva de Barcelona quant a documents compensats. En aquests anys, Madrid creà una indústria, consolidà una banca comercial en un procés que continuà. La mitjana de documents compensats el 1962 és de 56.430 ptes per a Barcelona i de 96.016 per a Madrid. En aquesta ciutat, l’elevat import dels pagaments i cobraments estatals quedà assuaujat per l’aparició d’un autèntic moviment mercantil. La relació d’l a 7 de l’any 1942 entre la mitjana dels documents compensats passà a una relació inferior a la de l’1 al 2.
La liquidació de la banca de valors
Quadre 11. Cambra de compensació, 1940-1962. Clausurat el Mercat Lliure de Valors, no és estrany que desapareguin en pocs anys els bancs de valors catalans.
Una llei del nou govern espanyol, guanyador de la guerra, que porta data del 23 de febrer de 1940, diu: “Queda clausurado el Mercado Libre de Valores de Barcelona y se prohibe la celebración bajo cualquier forma de nuevos contratos bancarios de los denominados cuentas de efectos... Por el Ministerio de Hacienda se practicarán los estudios conducentes a la reorganización bursátil de la plaza de Barcelona”.
D’aquesta manera tan senzilla i tan poc democràtica acabà el contenciós que havia enfrontat dos estils de borsa, dues mentalitats i dues estructures ben diverses, com eren la borsa i els medis oficials de Madrid, i un mercat privat de valors barceloní, que tenia el suport d’una banca especialitzada.
Els esmentats “estudios”, encarregats de la discutida reorganització borsària de Barcelona, acabaren amb la simple aplicació a Barcelona del reglament de la borsa de Madrid, que acceptava només les operacions al comptat.
Amb aquest panorama, poc engrescador, totes les banques de valors catalanes havien d’iniciar un nou camí davant una banca comercial castellana i basca que portava ja anys arrelada a Catalunya i que coneixia bé el terreny que trepitjava.
Francesc de P. Gambús i Rusca (a l'esquerra), director i home fort de la Banca Arnús, absorbida pel Banc Central l’any 1947 (COCIN). Josep Garí i Gimeno (a la dreta), de l’Arnús Garí SA (Asland, Libro del cincuentenario Barcelona 1954).
No és gens estrany que desapareguessin en pocs anys els antics bancs de valors catalans. Normalment, per absorció simple. Altres vegades, mantenint el nom i l’autonomia jurídica, però sota el control d’una altra entitat financera. El cas s’aplica a la Banca Arnús, SA Arnús-Garí, Banca Marsans, Soler i Torra, Garriga Nogués i Jover. Les úniques excepcions són Mas Sardà, Tusquets i Nonell, que trobaren un altre camí que el de la simple pèrdua de personalitat.
La Banca Arnús era l’única que havia realitzat una certa reconversió, i s’orientà cap a la banca comercial. Però, al mateix temps, havia rebut les conseqüències de la seva vinculació al Banc de Catalunya, en forma de pèrdua de dipòsits i de clients. Després de la guerra, qui controlava el banc era el grup March, acompanyat per petites participacions del Banc Hispano-Colonial i del Banc Popular. El comprador i absorbent de la Banca Arnús fou el Banc Central, gràcies a una entesa amb el grup March.
La Banca Marsans es trobava “cegado el canal de los ingresos antes normales, procedentes de la contratación de títulos en ventanillas y del Mercado Libre de Valores”, com diu la seva darrera memoria. Intenta una obertura cap a les operacions comercials i acaba deixant-se absorbir el 1942 pel Banc Hispano-Colonial.
La SA Arnús-Garí tampoc no esperà gaire a vendre’s. El 1942 el Banc Espanyol de Crèdit se’n féu càrrec. Els titulars mostraren senyals evidents de cansament, malgrat haver tornat a Catalunya, acabada la guerra, amb els vencedors..
Aquests eren els tres grans representants de la banca de valors catalana.
La llei d’Ordenació Bancària de 1946 i les seves conseqüències
Aquesta segona ordenació del sistema bancari estatal no comportà un gran avenç amb relació a la llei Cambó. Com aquesta, és conseqüència del fet que s’havia acabat una vegada més el privilegi d’emissió de bitllets a favor del Banc d’Espanya i convenia renovar-lo. Però, així com Cambó aprofità aquest fet per modernitzar el sistema, la llei del 1946 féu molt poques passes endavant.
El Banc d’Espanya es mantingué com a societat anònima i amb accionistes privats, si bé aquests quedaren al marge dels seus òrgans decisoris i es limitaren a reclamar el dividend a l’hora de la junta d’accionistes. El Banc d’Espanya depenia molt clarament del ministeri d’hisenda, però la seva labor difícilment superava el món burocràtic i administratiu.
La banca privada espanyola estava obligada a demanar la seva inscripció en el Registre de Bancs i Banquers, de manera que desapareixia el caràcter voluntari que havia tingut fins aleshores. Al mateix temps es fixava la situació que s’anomenava de statu quo i que féu impossible la creació de nous bancs. Com que la competència entre els existents tampoc no fou excessiva, el període 1946-62 —tercera llei d’Ordenació Bancària— es caracteritza per una situació en la qual la banca establerta no tenia grans preocupacions, ni demostrava imaginació de cap mena. Són els anys en què la gran banca comercial estatal es convertí de fet en mixta, en incorporar a la seva cartera una gran quantitat de valors industrials, especialment els procedents de les ampliacions de capital de les empreses hidroelèctriques estatals.
L’obertura de noves oficines quedà sotmesa a una regulació basada en el creixement de la població, pel que fa a les sucursals, i en el nombre de comptes existents, amb relació a les agències urbanes. S’obriren, per tant, poques oficines noves.
El Registre de Bancs i Banquers acceptà la inscripció d’aquelles persones o entitats que poguessin demostrar que havien actuat com a tais en anys anteriors. Aparegueren aleshores alguns corresponsals de banca que havien exercit aquesta funció de cobrament de lletres, i que utilitzaren aquest argument per a aconseguir la inscripció. Aquest és l’origen d’una bona part dels banquers comarcals catalans, alguns dels quals mai no s’havien presentat com a banquers. La situació de statu quo i la dificultat per a obrir noves sucursals donaren un valor molt alt al simple dret d’exercir activitats bancàries en una plaça determinada, al marge del seu actiu i del seu passiu. Per això es produí un fort increment dels bancs catalans —en general molt petits—, fins que es tancà definitivament el registre l’any 1948. Després, hi hagué un descens també molt fort, fruit de les absorcions, en què els compradors es limitaren a comprar el que se’n deia la “fitxa” bancària.
L’acció de la gran banca espanyola
Quan la gran banca espanyola comprà la vella banca de valor barcelonina, comprà alguna cosa més que un actiu i un passiu. Els bancs absorbents compraren un fons de comerç que els permeté d’introduir-se en la societat catalana, però també adquiriren el control sobre una cartera de valors, de la qual tragueren molt profit.
Els bancs de valors catalans no tenien prou capital per a constituir bancs de negocis i agafar fortes participacions en accions. Però el seu pes específic sobre les societats participades era molt superior al que li podien donar les accions que tenia, gràcies a la seva capacitat de col·locació de les noves emissions entre la clientela i al seu paper d’intermediari en la borsa. Els bancs absorbents canviaren la tàctica: els interessava sobretot el moviment comercial, el comerç exterior de les participades, els seus dipòsits. Els serveis del departament de valors foren substituïts per les facilitats de finançament a les empreses, i les ampliacions de capital foren cobertes directament pels bancs, mancats de demanda de crèdit i sobrats de liquiditat.
D’aquesta manera, la gran banca estatal mantingué el poder que tenien els seus antecessors sobre les empreses participades, i l’incrementà.
Aquest fou el principal benefici de les operacions, ja comentades. Es tracta de posicions de control sobre societats com la Compañía General de Tabacos de Filipinas, la Societat Espanyola de Carburs Metàl·lics, el Banco Vitalicio de España, la Sociedad Española de Construcción Naval, la Companyia General d’Asfalts i Pòrtland Asland, la Societat General d’Aigües de Barcelona, la Compañía Española de Petróleos, Unió Elèctrica de Catalunya, la Companyia d’Electricitat i Gas Lebon, la Catalana de Gas, Tramvies de Barcelona, etc. La política financera d’aquestes societats quedà en bona part supeditada a l’estratègia crediticia de la gran banca estatal, que havia ocupat uns llocs en els seus consells d’administració, substituint els socis del Mercat Lliure de Valors.
La compensació que reberen els venedors fou més aviat pobra. En molt pocs casos el banc absorbent cedí llocs en el seu consell d’administració a representants dels bancs absorbits, on en tot cas només anaren a seure. La solució més general fou la seva integració en uns anomenats “consells regionals”, que no tenien naturalesa formal ni poder polític de cap mena, però que permetien mantenir unes vinculacions estructurades.
Al marge de les grans operacions d’absorció esmentades i de l’estratègia del Banc Central, que es convertí en el primer establiment bancari a Catalunya, n’hi ha d’altres a destacar.
El Banc Espanyol de Crèdit es distingeix especialment en aquests anys. A Barcelona, a més de l’Arnús-Garí, es quedà amb l’organització del Royal Bank of Canadà, l’entitat que havia adquirit un fort volum del comerç exterior de la plaça, especialment amb Cuba. A nivell local absorbí vuit cases de banca: el Banc Comarcal de Crèdit de Gironella —abans Vigo, Ballús, i Puig—, amb sucursals a Berga i a Puigreig; el Banc del Penedès —abans Fills de Pacià Amiguet—, de Vilafranca; dues banques de la Seu d’Urgell —Joan Fornesa Puigdemasa i Bonaventura Rebés Aris—, i quatre bancs locals més que encara no s’havien inscrit en el Registre de Bancs i Banquers: Antoni Clara i Turon, de Girona, Miquel Bruguera i Sabater, de Llagostera, Josep Anguera i Mir, de Calaf, i Miquel Sargatal i Homs, de Ripoll.
Fèlix Escalas i Chamení, director del Banc Urquijo Català (1880-1972), fou igualment president de la Cambra de Comerç de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya (desembre del 1935-febrer del 1936) (COCIN). El 1944, el Banc Hispano-Americà absorbí el Banc Urquijo Català, un banc que havia actuat seriosament en el camp de la promoció industrial a CatalunyaXX.
El Banc Hispano-Americà realitzà una operació especialment important. En virtut del pacte de les Jarillas, del 1944, establí un acord amb el Banc Urquijo, de manera que aquest li cedia tot l’actiu i tot el passiu del Banc Urquijo Català. Aquest tenia una quinzena de sucursals per Catalunya i una bona cartera de valors en la qual destacaven accions de La Maquinista Terrestre i Marítima, dels establiments Gaillard, d’Hidroelèctrica de Catalunya, de Cros, de la Tenería Moderna Franco Española, de Barrau i de les Forces Hidroelèctriques d’Andorra-Fhasa. De retop es trobà també amb una participació del 40% o 45% en el Banc Mercantil de Tarragona, conjuntament amb el Banc de Valls.
El Banc de Bilbao ja tenia una certa base a Catalunya. La consolidà, especialment a Barcelona, en forma d’obertura d’agències urbanes. Absorbí també la casa Perxas i Companyia, de Figueres.
El Banc Saragossà tenia una direcció molt activa a Barcelona, que treballava amb una àmplia autonomia. Absorbí la casa Viuda de Josep Delmuns, a Centelles.
L’estratègia del Banc Central i l’absorció de l’Hispano-Colonial
El Banc Central, que estava “en mala situación” el 1931, segons paraules de Manuel Azaña, i que estava en fallida tècnica durant tots els anys de la República, segons manifestava el qui en fou president, Ignasi Villalonga, es convertí en el primer establiment bancari a Catalunya. I això gràcies a la nova llei d’Ordenació Bancària, que féu desaparèixer la competència del Banc d’Espanya, i una política d’expansió que tingué com a base la participació del Central en el capital de l’Hispano-Colonial.
L’equip del Banc Central havia estat totalment renovat, amb el valencià Ignasi Villalonga al seu davant. La seva participació en el capital de l’Hispano-Colonial el 1942 era del 33%. I fou aquest equip el que impulsà l’absorció de la Banca Marsans i del Comercial de Barcelona, aquell mateix any, mentre el Central absorbia pel seu compte el Banc Internacional de Comerç i Indústria, iniciativa i participació de la Banca Marsans a Madrid, ja coneguda.
El Banc Hispano-Colonial fou absorbit el 1950 pel Banc Central. Era aleshores el primer banc de Catalunya i el sisè de l’estat. El Central hi tenia ja una participado i en dominava la gestió. A l'esquerra, portada de la memoria del 1944. A la dreta, les noves oficines centrals del banc al Passeig de Gràcia de Barcelona, inaugurades el 1944 (gravat procedent de la memoria publicada amb motiu d’aquesta inauguració).
És important destacar que a la junta del Banc Hispano-Colonial en què s’anuncià l’absorció d’aquells dos bancs, qui féu la comunicació oral als accionistes fou Ignasi Villalonga, conseller delegat del Central, que deixà en segon pla els dirigents del banc. No obstant això, la premsa barcelonina i la de la resta de l’estat destaquen el fet com un pas essencial per a la creació del gran banc català de què tothom parla.
Els acords d’avantguerra entre el Central i l’Hispano-Colonial preveien que el primer actuaria a Catalunya a través de les oficines del segon. L’equip de Villalonga no ho entengué així: el Central tornà a obrir oficina a Barcelona i sucursals a la resta del Principat, en clara competència amb les de l’Hispano-Colonial. Oficialment, les zones d’influència es mantingueren a través de B ancor, consorci bancari creat pel Central amb bancs de diferents zones espanyoles, entre els quals es destacava l’Hispano-Colonial, que representava els interessos del consorci a Catalunya. La realitat, però, és que el Central tendia a imposar directament la seva força.
Això es veié del tot clar quan, l’any 1947, el Banc Central comprà el 100% de les accions de la Banca Arnús que eren propietat de Joan March. El 1945 anà a París, i gràcies a les seves bones relacions aconseguí la propietat dels títols en mans franceses i el control del banc. Fou ell qui facilità la venda al Central.
La compra de l’Arnús donà al Central el control d’un altre banc: el Crèdit i Docks de Barcelona.
El 1950 s’anuncià l’absorció del Banc Hispano-Colonial pel Central. Aquell era aleshores el primer banc de Catalunya i el sisè d’Espanya per la importància dels seus dipòsits, davant el Banc Popular, el Banc de Santander i el Banc Urquijo. Ell sol tenia la meitat dels saldos en bancs catalans.
Els homes del Central digueren més tard que ells no pretenien l’absorció, i que aquesta els fou demandada per l’equip català, minoritari, encapçalat pel baró de Viver. És possible. Cal tenir en compte que aquest era un equip que no s’havia proposat mai manar, que havia deixat tota la iniciativa en mans del seu soci principal i que aquest no es limitava a treballar fora de Catalunya, sinó que entrava amb força a tot arreu, tal com havia demostrat amb la compra de la Banca Arnús.
L’onada expansionista del Central no acabà aquí. El 1948 havia absorbit el Banc de Badalona. El 1951 comprà una participació decisòria en el Banc de Tortosa, que mantingué durant uns anys, fins que el despullà de les seves sucursals i en cedí després l’oficina principal i el banc al Popular Espanyol, que és el que definitivament l’absorbí.
El Banc Popular Espanyol fou precisament col·laborador seu en moltes operacions a Catalunya i fora de Catalunya. També fou membre del Consorci Bancari, però en aquest cas era el Popular el que tenia accions del Central i no a l’inrevés.
El Banc Alemany i el Comercial Transatlàntic
El Banc Alemany Transatlàntic es transformà el 1950 en Banc Comercial Transatlàntic, com a conseqüència de l’expropiació dels béns alemanys a Espanya. El Banc estava format per financers i industrials catalans en bona harmonia amb els seus antics propietaris, el Deutsche Bank, que tornaren a prendre-hi una participació i a fer-se càrrec de la gestió. Circular informant del trapas del Banc Alemany al Banc Comercial , 1950.
Dos grans bancs alemanys tenien oficines a Espanya, utilitzades com a plataforma europea cap a la seva xarxa a l’Amèrica Llatina: el Deutsche Bank i el Dresdner Bank. El primer tenia el Banc Alemany Transatlàntic, amb domicili a Barcelona i sucursal a Madrid. El segon disposava del Banco Germánico de América del Sur, a Madrid.
Acabada la Segona Guerra Mundial, Espanya expropià els béns dels vençuts i els adjudicà a interessos espanyols. En el cas del Banc Alemany Transatlàntic, l’actiu i el passiu foren atorgats a favor d’una nova entitat: el Banc Comercial Transatlàntic, format per financers i industrials catalans, però en bona harmonia amb els seus antics propietaris.
L’u de juny de 1950 es posà en marxa el nou banc. La direcció es mantingué sense retocs, essent tota ella alemanya, però el consell es renovà amb la incorporació d’una sèrie de personalitats. El nou president fou Josep Pellicer i Llimona, ben acceptat pels alemanys del Deutsche, com a president i conseller delegat d’Unicolor i de Fabricació Nacional de Colorants i Explosius, dues societats vinculades a la indústria química alemanya a Espanya. El vice-president fou Demetrio Carceller, ex-ministre d’indústria (1940-45), conseller “nacional” de Falange i l’home fort de l’empresa. El secretari era Frederic Marimon, terrassenc, advocat, un dels homes de confiança dels interessos alemanys a Catalunya.
Xec del Banc Alemany Transatlàntic.
El nou grup es proposà servir de nucli d’un gran banc català. En aquest, sentit feren una oferta de participació en el capital del nou banc a d’altres banquers barcelonins, de manera que Josep M. Mas Sardà —de la Banca del mateix nom— i Josep Torra Closa, —de Soler i Torra, germans— s’incorporaren al banc com a consellers.
Durant aquests anys, el Banc Comercial Transatlàntic fou el primer banc català pels seus dipòsits i per la seva presència en el mercat. Seguí una política d’expansió, molt moderada i molt prudent, que tingué el seu punt més espectacular en el nou edifici social, inaugurat a la cruïlla de la Diagonal i el Passeig de Gràcia. Fou el primer banc que allunyà la seva seu social de la plaça de Catalunya.
L’intent d’atreure’s altres bancs catalans a la seva òrbita fracassà en el cas de la Banca Jover i reeixí, en canvi, en el cas del Banc Comercial de Terrassa, gràcies a les gestions de Frederic Marimon, conseller dels dos bancs.
El Banc Comercial de Terrassa era el successor del Banc de Terrassa, intervingut l’any 1920. Fou absorbit el 1956, junt amb la seva petita xarxa d’oficines, alhora que s’incorporaren dos terrassencs al consell del Banc Comercial Transatlàntic.
El 1955, i gràcies a les oficines de València, Madrid i Sevilla, rebé la categoria de banc “nacional”. Durant molts anys fou l’únic banc català integrat en aquesta categoria, que comportava com a privilegi la relació directa amb els responsables de la gran banca espanyola.
El Deutsche anà recuperant posicions accionaries. Al final del període estudiat tenia al voltant del 15% del capital.
Les operacions de la gran banca espanyola
Garriga Nogués, Nebots — Banc Espanyol de Crèdit
Garriga Nogués, Nebots es convertí en Banca Garriga Nogués SA el 1947. En aquest cas, el canvi no semblava cap moviment cap a la venda del banc. Els seus accionistes, vinculats quasi tots ells a la família que portava aquest nom, havien fet un esforç per comercialitzar-ne els serveis, privats com estaven de la seva operativa borsària clàssica. La bona relació amb una sèrie de grans societats catalanes i el prestigi del nom donaven motius per a creure que l’entitat s’aniria desenvolupant sense canvis.
Però, l’any 1951, féu fallida un client important del banc i començaren a córrer rumors sobre la solvència d’aquest. La retirada de dipòsits que es produí portà a fer una oferta de venda al Banc Espanyol de Crèdit, que comprà la quasi totalitat de les accions, en molt bones condicions.
El banc comprador no absorbí el Banc. Amb el Garriga Nogués s’inicia l’estratègia de les segones marques de la gran banca espanyola a Catalunya.
Soler i Torra, Germans — Banc de Santander
Soler i Torra, Germans era un altre banc de valors de Barcelona. L’havien creat els germans Torra i Closa —Ignasi i Josep—, juntament amb Ignasi Soler l’any 1918, en forma de societat regular col·lectiva.
L’any 1955 morí Ignasi Soler i el 1957 Josep Torra. La mort dels fundadors anuncia la venda del banc.
Prèviament, el 1956, el banc s’havia transformat en societat anònima, indici d’un possible canvi de titularitat de l’empresa. S’iniciaren converses amb un grup financer català, capitanejat per Gerardo Salvador Merino. Aquest ocupà la presidència del banc en un clar intent de fer una renovació total, però el projecte no reeixí.
El 1957, el Banc de Santander comprà el 100% de les accions, però el banc mantingué el nom i l’autonomia. L’any 1964 el domicili fou traslladat a Madrid, fou venut el 50% del capital al Bank of America i la seva denominació fou canviada per la de Banco Comercial para América.
Les absorcions de la banca comarcal
Es mantingué la línia de compra de “fitxes” bancàries per part de la gran banca espanyola, que així superava les limitacions de restricta legislació bancària en el camp de l’obertura de noves oficines.
A Barcelona, entrà el Banc Guipuscoà (1952), absorbint la Banca Pérez López, una banca de valors, creada el 1935, i que havia fet el mateix amb Orzaes i Gorina el 1942, una banca d’activitats paral·leles.
A comarques, el Banc d’Aragó es quedà amb el negoci de F. i A. Escrivà, d’Amposta (1943). El Banc Popular Espanyol, impulsat per dirigents catalans, féu una triple operació d’aquest estil: Francesc Segarra i Vives (1954), de Tàrrega, Bosch i Codolà (1956), de Caçà de la Selva, i l’antic Banc de Tortosa (1956), despullat de totes les seves oficines, traspassades prèviament al Central. El Banc Saragossà es féu seva la casa de banca Josep Civit i Llobet (1955), de Cervera, que tot just acabava d’inscriure’s en el Registre de Bancs i Banquers. El Banc Espanyol de Crèdit ho féu amb la segona banca de Caçà de la Selva, Jubert i Presas (1957).
El Banc de Santander intentà l’aprofitament del nom comarcal per a introduir-se en un mercat comercial molt allunyat de Cantàbria i que podia oferir resistències a un nom poc conegut. La casa de banca Majó, Germans, de Mataró, es convertí provisionalment en Banc de Mataró (1960), mentre la casa Alfons Mon, de Santa Coloma de Farners, esdevingué, també provisionalment, el Banc de Foment de Girona (1961). Aquests noms no duraren gaire.
Les noves iniciatives
Banca Nonell — Banc Atlàntic
El 1946, el comte de Ruiseñada, Joan Güell i Churruca, comprà el 100% de les accions de la Banca Nonell, un establiment bancari establert a la Rambla, especialitzat en operacions de borsa i a facilitar abans que ningú les llistes dels números premiats a la rifa. El comte de Ruiseñada era nét d’Antonio López, primer marquès de Comillas, una de les personalitats més sobresortints del segle XIX català.
El 1948, la Banca Nonell es transformà en Banc Atlàntic. El nom està relacionat amb l’intent, parcialment reeixit, de connectar amb una clientela procedent dels països de l’Amèrica Llatina i amb els quals el propietari tenia possibilitats de relació, gràcies a la presidència de la Companyia Transatlàntica, la naviliera que fou la base econòmica i comercial del seu avi.
El Banc Atlàntic.
Circular informant del canvi de Banca Nonell per Banc Atlàntic, 1948. El Banc Atlàntic es creà el 1948, per transformació de l’antiga Banca Nonell, i quedà en mans del comte de Ruiseñada, Joan Güell i Churruca. El 1961 fou venut a un grup català i inicià una forta expansió. El banc tingué una expansió moderada. Obrí sucursal a Madrid i una agència urbana.
Aquesta etapa acabà amb la mort del comte de Ruiseñada el 1958. Els seus fills negociaren la venda del banc i arribaren a un acord el 1961 amb un grup català, encapçalat per Casimir Molins, industrial del sector ciment, que tenia Josep Ferrer Bonsoms, professional de banca, com a figura de conseller delegat. S’inicià aleshores una forta expansió.
Banca Tusquets — Banca Industrial de Barcelona
La Banca Tusquets era una de les tradicionals banques de valors barcelonines vinculades al Mercat Lliure de Valors, tot i que el seu fundador havia estat un corredor reial de comerç, és a dir, de la “competència”. El 1950 presentà suspensió de pagaments, i originà la Banca Industrial de Barcelona.
Els seus promotors foren membres de la família Vila, industrials del sector tèxtil, protagonistes d’una de les primeres realitzacions catalanes en el sector de la fibra artificial. Eren creditors de la Banca Tusquets, i per defensar els seus diners es trobaren amb un fort paquet d’accions del nou banc. Es convertiren en banquers d’una manera relativament forçada. Aquesta actitud fa entendre el final del banc.
El grup Vila sumà d’altres industrials catalans al seu projecte bancari. El nou president fou Antoni Batlló, seder. Tots els nous administradors del banc es consideraven industrials, i fou d’una manera natural que el banc portà l’adjectiu industrial, avantçant-se en uns anys als que tingueren aquest caràcter, destinats a atendre el crèdit i el finançament a mitjà i llarg termini.
De fet, però, la Banca Industrial de Barcelona, en mans d’un professional, féu un gran progrés dintre del mercat bancari català, seguint una política clàssica de banca comercial.
El 1962, la Banca Industrial de Barcelona era el segon banc català, encara que molt per sota del Comercial Transatlàntic. Però, poc després, els accionistes majoritaris vengueren les accions al Banc de Santander. La seva justificació fou que ells eren industrials i no banquers. El Santander l’absorbí el 1970.
Tres iniciatives que comencen a comarques: Banco de Madrid, Banca Catalana i Banco Latino
Un grup d’empresaris barcelonins compraren, l’any 1959, la Banca Dorca d’Olot, i la transformaren en Banca Catalana. Xec de la Banca Dorca, d’Olot.
Qualsevol persona o qualsevol grup financer que vulgui entrar en el restringit i restrictiu camp de la banca ho ha de fer a través del control d’un banc ja existent. Les fitxes bancàries més cobejades són aquelles que corresponen a banquers situats en poblacions d’importància, però quan aquestes s’acaben arriba el torn de rebre ofertes de compra a les petites cases de banca comarcals.
Tres bancs locals són a l’origen de tres iniciatives d’aquest estil: la Banca Suñer de Ripoll, la Banca Dorca d’Olot i Pujol i Subirachs de Torelló.
La Banca Suñer era una antiga banca de Ripoll, que tenia el caràcter d’anònima des de l’any 1929, connectada amb el Banc Urquijo Català. L’any 1953, un grup dirigit per l’industrial català Jaume Castells Lastortras comprà el 100% del capital, i al cap de poc (1954), comprà, per traspàs de la sucursal del Banc de Medina, el dret a treballar a la capital de l’estat. Un cop la Banca Suñer a Madrid, gestionaren el canvi de denominació social pel de Banco de Madrid, i n’assumí la presidència el comte de Argillo, consogre del general Franco. D’aquesta manera Jaume Castells i el seu grup iniciaren l’etapa financera.
Xec de la Banca Suñer, de Ripoll. L’any 1953, la Banca Suñer de Ripoll serví com a base per a la creado del Banco de Madrid, iniciativa promoguda per l’industrial català Jaume Castells.
El 1959, un grup d’empresaris barcelonins, amb la idea d’anar a constituir un grup bancari català, comprà també el 100% de la Banca Dorca d’Olot, anònima des del 1948, però de caràcter absolutament familiar! A l’igual del cas anterior, aconseguiren l’any 1960 obrir oficina a Barcelona, gràcies al traspàs de la sucursal de la Banca López Quesada, una banca madrilenya especialitzada en l’arbitratge de valors. Aquell mateix any la Banca Dorca es convertí en Banca Catalana.
Pujol i Subirachs era un banc de Torelló. Seguint el mateix procediment, es transformà en Banco Latino i es traslladà a Madrid. En aquest cas es perdé totalment el caràcter català de l’entitat.
Anys d’eufòria i, al capdavall, crisi bancària. 1962-1984
Per als bancs catalans, el període representa els anys d’eufòria, aprofitant una legislació i una conjuntura econòmica favorables, seguides per una greu crisi, que deixà de fet les institucions financeres catalanes en el nivell més baix de la seva història, si tenim en compte les entitats realment controlades des de Catalunya.
Quadre 12. Dipòsits als bancs catalans i a la banca espanyola, 1963-1985.
L’Ordenació Bancària del 1962 obrí la porta a un procés de liberalització: desaparició del statu quo bancari, aparició de la figura dels bancs industrials, possibilitat d’obertura de noves sucursals i agències, adaptació progressiva de les tarifes bancàries a la realitat econòmica del moment. Aquesta situació fou aprofitada, i així veiem com la quota de mercat dels bancs domiciliats a Catalunya pujà d’una manera pràcticament constant i ininterrompuda, del 1963 al 1980, fins a obtenir un percentatge del 12,12% (vegeu quadre 12). Aquest any, els dipòsits bancaris catalans representaven el 19,56% sobre el total de l’estat, de manera que el primer quedava encara molt per sota del que seria una situació proporcionada, però era una xifra destacable.
Amb la crisi bancària, que s’inicià el 1980, el canvi és radical. S’inverteix la situació i la quota inicia un descens també constant i ininterromput. Cal dir que la realitat és molt més negativa, si tenim en compte que la majoria d’aquests bancs domiciliats a Catalunya són actualment sota el control d’entitats financeres no catalanes.
Quadres 13 i 14. Dipòsits als bancs i les caixes catalans i espanyols, 1963-1984. Dipòsits a les caixes catalanes i espanyoles, 1963-1985.
L’any 1985, només quatre bancs poden lluir una majoria catalana en el seu capital, i encara un d’ells molt condicionada. Són el Banc Comercial Transatlàntic —que té un 30% del seu capital en mans del Deutsche Bank, el qual porta la gestió de l’empresa—, el Banc de Sabadell, el Banc d’Europa i el Banc de la Petita i Mitjana Empresa.
En aquests anys s’inicia un canvi de tàctica per part de la gran banca en la seva introducció en el mercat català. Fins aleshores, i amb poques excepcions, quan un gran banc espanyol comprava les accions que li donaven el control d’un banc, acostumava a absorbir-lo a curt o a mitjà termini i a integrar-lo dintre de la seva estructura i organització fent desaparèixer el nom. Però, ara, la gran banca espanyola opta per una política de segones marques, mantenint la identitat jurídica del banc controlat. Això fa que es mantinguin la vintena d’institucions financeres domiciliades a Catalunya, però ara controlades per bancs no catalans.
La causa d’aquest canvi pot anar lligada en bona part a un intent d’apropar-se al client, utilitzant les armes d’una identitat catalana que s’ha demostrat positiva. A través d’aquestes segones marques, la gran banca espanyola dóna una certa autonomia a unes empreses filials i un caràcter especial a la seva gestió.
Amb la reforma del sistema financer del 1962, les caixes d’estalvis es convertiren definitivament en entitats financeres i foren tractades com a tais. Des d’aleshores, s’ha iniciat un lent procés d’aproximació entre bancs i caixes pel que fa a la seva legislació específica. Les diferències jurídiques es van reduint, tot i que la realitat manté certes distàncies (vegeu quadre 13). Les caixes s’aboquen així al crèdit al sector privat. Aquest, que representava el 26,7% dels recursos de tercers l’any 1962 en el conjunt de caixes de l’estat espanyol, és del 47,9% el 1979. Les entitats d’estalvi busquen ara el compte corrent i el compte d’empresa, especialment de la petita i mitjana. Aquest increment del sector privat pot ser també conseqüència de la reducció del paper que realitzaven com a promotores immobiliàries. La crisi del sector de la construcció obliga a desviar uns fons que es dedicaven a la construcció d’habitatges i al crèdit hipotecari.
L’expansió geogràfica es manté. Un dels grans al·licients de les caixes ha estat la seva important xarxa d’oficines, que les posa a l’abast de qualsevol negoci, de qualsevol comerç. Una disposició ministerial del 1979 ha donat possibilitats a les entitats més grans de crear oficines fora de la seva àrea tradicional. Es trenca així per primera vegada el principi de territorialitat, si bé només referit a les grans capitals i a les caixes més grans. Hem pogut veure, així, l’obertura de sucursals de les caixes catalanes a Madrid i a Saragossa, posem per cas, però també l’obertura a Barcelona d’oficines d’altres caixes no catalanes.
A nivell estatal, les caixes catalanes han anat perdent pes relatiu fins el 1984, que s’inicia una petita represa (vegeu quadre 14).
Gràfic dels dipòsits bancaris a Catalunya amb relació al total espanyol, 1965-1984
Quadre 15. Dipòsits bancaris a Catalunya, 1965-1984.
Des del 1965 tenim ja la relació de dipòsits bancaris a Catalunya (vegeu quadre 15), a qualsevol de les seves entitats. La seva evolució ens permet veure una relació estreta entre crisi econòmica —amb una base forta industrial— i el pes relatiu d’aquests dipòsits en el conjunt espanyol. El 1973 es tocà sostre amb el 20,59%, i des d’aleshores el percentatge anà minvant sense interrupció fins el 1982, que s’aprecia un canvi i una recuperació amb el 19,06% del 1984.
Gràfic de la quota de la Borsa de Barcelona sobre el total de borses espanyoles 1963-1983.
Quadre 16. Borsa de Barcelona. Contractació nominal, 1963-1983.
Pel que fa a la borsa de Barcelona, fa un paper similar (vegeu quadre 16). El procés de reforma del mercat de valors, iniciat el 1978 amb la creació del mercat a crèdit, societats de contrapartida, noves normes de contractació, introducció de nous actius financers, ha estat positiu per a la borsa barcelonina, que ha vist augmentar el seu pes relatiu dintre del conjunt espanyol. Malgrat algunes fortes oscil·lacions i les diferències que s’aprecien entre contractació sobre valor nominal i sobre valor efectiu, Barcelona representa aproximadament el 22% de la contractació de l’estat en fons públics, obligacions i accions.
Quadre 17. Cambra de compensació, Barcelona i Madrid, 1964-1984.
Les dades de la Cambra de Compensació de Barcelona donen informació en el mateix sentit (vegeu quadre 17). La crisi dels anys setanta provocà una contracció del número de documents compensats a Barcelona amb relació a Madrid, que els sobrepassava. No obstant això, del 1982 endavant es torna a guanyar embranzida, i recupera aquest primer lloc en el cas dels documents compensats.
La nova llei d’Ordenació Bancària de 1962
Aquesta tercera llei d’Ordenació Bancària suposà l’inici de la modernització del sistema financer espanyol. La llei de 14 d’abril de 1962 nacionalitzà el Banc d’Espanya, que es convertí finalment en el banc d’emissió i banc de bancs. Les caixes d’estalvis foren reorganitzades, i es crea així l’Institut de Crèdit de les Caixes d’Estalvis, que tingué funcions de direcció, coordinació i inspecció.
En el sistema bancari es féu un canvi més profund. Es trencà el statu quo bancari vigent des del 1946, que permetia la creació de nous bancs i que tendia que aquests busquessin una especialització, bé comercial, bé industrial. Es creà específicament la figura del banc industrial o de negocis. Es preveié igualment l’obertura de noves oficines bancàries, d’acord amb un programa global d’expansió de caràcter anual.
L’Informe del Banc Internacional de Reconstrucció i Foment, fet a petició del govern espanyol, diu textualment: “Dos terços, aproximadament, dels recursos dels Bancs privats espanyols estan concentrats en cinc grans Bancs. Aquests Bancs, que, com la majoria dels espanyols, són Bancs mixtos, han finançat moltes de les empreses industrials espanyoles, mitjançant participacions ordinàries, bé amb crèdits a curt termini o a través de subscripció d’obligacions. Amb tot, es formulen tres objeccions als Bancs: 1. que exerceixen un control excessiu sobre les empreses que financen; 2. que discriminen de forma indeguda a favor de les empreses que depenen d’ells; 3. que pot passar que estiguin finançant necessitats a llarg termini amb renovacions de crèdits a curt... El Govern espanyol manifesta la seva intenció, amb la qual la Missió està d’acord, d’avançar prudentment en el sentit d’una major especialització. És probable que el mitjà més efectiu d’assegurar que tots els sol·licitants solvents tinguin accés adequat als fons sigui la promoció d’una major competència, mitjançant la creació de fonts alternatives de finançament. En aquest sentit, la liquidació de l’anomenat statu quo bancari per facilitar la creació de Bancs nous, inclosos Bancs estrangers, és, des del nostre punt de vista, una innovació de gran importància”.
El govern espanyol aplicà tots aquests criteris, llevat del relacionat amb l’entrada de la banca estrangera, que quedà per a més endavant.
Els plans d’expansió. 1964-1973
El trencament del règim del statu quo amb relació a l’obertura de noves oficines bancàries fou regulat pel reial decret de 5 de juny de 1963, que posà en marxa els anomenats plans anuals d’expansió, els quals tingueren una durada de nou anys. Amb la introducció d’aquest sistema, el legislador es proposava tres objectius: millorar el servei bancari; afavorir una major competència i estimular el desenvolupament de la banca de caràcter local i comarcal. Dit d’altra manera, seria: obrir oficines on no hi ha servei; obrir-ne on és insuficient i donar preferència a la petita i mitjana banca, en relació amb la gran.
Els plans anuals d’expansió tenien una base d’aplicació molt complexa. Primer es calculava la capacitat total d’expansió de cada banc a base de sumar dipòsits i recursos propis. Es reduïa aleshores, d’aquesta capacitat total, la capacitat consumida per cada banc, en virtut de les oficines que ja tenia obertes i d’un valor que es donava a cada plaça, segons els seus habitants. El resultat era la capacitat disponible que es podia utilitzar, ocupant les places que figuraven en cada pla d’expansió i seguint un ordre de preferència en el qual escollia primer la banca local, després la regional i finalment la de caràcter nacional. L’administració era la que redactava cada any el nou pla amb l’enumeració de places que acceptaven noves oficines. El vuitè i el novè plans liberalitzaren aquestes normes, distingint entre una capacitat lliure, que permetia obrir allí on es vulgues, i una capacitat limitada a les places del pla.
Quadre 18. Evolució de les oficines bancàries catalanes, 1964-1973.
Aquest sistema tingué dues conseqüències: s’incrementaren notablement el nombre de les oficines bancàries i se’n beneficiaren els bancs catalans (vegeu quadre 18).
El sistema beneficià especialment els bancs catalans a causa de la seva grandària, però també a causa del seu caràcter local o regional. Al començament, només el Banc Comercial Transatlàntic era qualificat com a banc de categoria nacional. De fet, hi hagué bancs locals més importants que els regionals i regionals més importants que els de categoria nacional, a causa de la seva política d’expansió, motivada en bona part per la implantació del sistema comentat.
Els bancs catalans, especialment durant l’aplicació dels primers plans d’expansió, establiren uns acords entre ells que permeteren una millor utilització de les capacitats disponibles de cada banc en detriment de la gran banca espanyola. Aquests acords foren possibles en bona part com a conseqüència de la distinta política d’expansió seguida per cada banc.
El Banc Comercial Transatlàntic centrà les seves activitats catalanes a Barcelona, el seu cinturó i la zona turística de la Costa Brava, Banca Catalana féu una tria molt diversificada per tot Catalunya, i ocupà especialment les capitals de comarca. El Banc de Sabadell concentrà la seva expansió en el Vallès, el Baix Llobregat i el Maresme. El respecte a les zones d’influència es veu quan es comprova que el Banc de Sabadell no anà a Barcelona fins el sisè pla d’expansió i que Banca Catalana trigà encara més a obrir oficines a Sabadell.
El Banc Atlàntic realitzà la seva expansió, sobretot, fora de Catalunya. El Banc Comtal, en canvi, es limità a la ciutat de Barcelona i a les poblacions veïnes.
Al marge de les absorcions realitzades, durant aquests anys l’expansió de la gran banca estatal fou molt baixa, relativament parlant: només el 24% de les noves oficines obertes a Catalunya corresponien a un dels set grans bancs estatals. Aquesta legislació especial era un motiu més per a comprar bancs de caràcter local regional i mantenir-los com a tais per aprofitar els seus nivells de preferència.
Els bancs industrials
Un decret de 1962 regulà la creació dels nous bancs industrials i de negocis. Era una especialització de la banca privada, davant la gran banca mixta i la banca comercial, a la qual s’encarregaven unes funcions, es fixaven unes responsabilitats i es donaven unes eines pròpies de treball. Les exempcions tributàries a l’hora de vendre actius industrials, els coeficients obligatoris específics i el privilegi de determinades operacions financeres foren els fonaments sobre els quals aquelles institucions començaren la seva marxa.
Com que es tractava de crear competència, el legislador posà limitacions a la participació d’altres entitats bancàries en el seu accionariat, que no podia sobrepassar mai el 50%. De fet, i al cap d’uns anys, la pràctica totalitat de la banca industrial acabà posant-se a l’aixopluc de la gran banca mixta.
Els bancs industrials quedaven encarregats de promoure empreses industrials i de col·laborar en el finançament a mitjà i a llarg termini.
Un informe internacional —del Banc de Reconstrucció i Foment— havia posat en evidència un sistema financer que utilitzava com a base el crèdit a sis mesos, renovable. Els bancs industrials quedaven encarregats d’entrar en el camp del finançament, no de les operacions comercials, sinó de les inversions de capital fix. En canvi, tenien l’exclusiva de les imposicions a termini a més de dos anys amb un interès superior i el privilegi de les emissions de bons a mitjà termini.
Tenint en compte el seu caràcter, la legislació limitava les seves possibilitats d’obertura d’oficines, en quedar marginats de les operacions comercials clàssiques de la banca.
El model de l’estat dels bancs de negocis fou copiat de la legislació francesa de postguerra —”les banques d’affaires”—, justament quan a l’estat veí tendia a cancel·lar-se l’experiència. En el cas peninsular, aquesta cancel·lació es produí en un procés, potser lògic però brutal, a través del qual s’anaven equiparant les activitats de bancs comercials, bancs industrials, banca mixta i caixes d’estalvis, que tendien cap a una sola figura financera.
Així, l’any 1971 es dispensà la banca comercial i mixta de l’obligació a l’autorització prèvia per a la concessió de crèdits a més de dotze mesos. La banca industrial era fins aleshores l’única que tenia com a norma ordinària la concessió de crèdits a mitjà i llarg termini, que era una de les seves raons de ser.
L’any 1973 s’amplià a la banca comercial i mixta i a les caixes d’estalvis el privilegi d’establir dipòsits a més de dos anys. Aquests dipòsits podien pagar uns interessos superiors als de venciment més curt i eren evidentment un instrument important de captació de recursos, en anys en què els tipus màxims eren inferiors als de mercat. Els bancs industrials tingueren d’aleshores endavant els bons de caixa i els certificats de dipòsit com a normativa pròpia i exclusiva.
Els bancs industrials tenien un coeficient obligatori de caixa inferior al de la resta d’entitats financeres. Per una disposició de l’any 1974, aquest coeficient s’equiparà al de banca comercial. Al mateix temps, el coeficient d’inversió, que era del 8% sobre els dipòsits per als bancs industrials i que es podia constituir amb fons propis o amb efectes financers, indistintament, passà a ser generalment del 18%, distribuït entre un 8% de fons públics —baixa rendibilitat— i un 10% en efectes financers especials —major rendibilitat i risc.
El mateix any 1974, els bancs comercials i les caixes d’estalvi reberen autorització per a emetre certificats de dipòsit.
Si bé, en compensació, la banca industrial obtingué més facilitats per a realitzar operacions pròpies de la banca comercial i per a obrir més oficines, en realitat la seva activitat quedà fortament reduïda, de manera que hagueren de buscar un apropament a un grup bancari de base comercial, o bé un intent de transformació del model inicial, no pas gens fàcil.
En l’evolució de la banca industrial a Espanya —i a Catalunya— trobarem uns anys inicials de forta empenta, aprofitant el seu especial estatut i l’onada econòmica favorable. L’inici de la crisi econòmica mundial, que té base industrial, coincidí amb l’esmentat canvi legislatiu. El resultat fou catastròfic per als bancs industrials de caràcter independent.
La gran banca estatal participà en la creació de bancs industrials, que actuaven en bona part com a simples departaments del banc matriu. Unes declaracions del qui era president del Banc Central, Ignacio Villalonga, són molt clares en aquest sentit: “Yo fundé y soy Presidente de un Banco industrial, el de Fomento, pero no tuve más remedio que fundarlo ante el cercenamiento de las facultades del Banco Central como Banco comercial, pero lo fundé con una idea pesimista... La economía española es demasiado modesta para admitir esta diferenciación —Bancos comerciales e industriales—, y sobre todo no veia la manera de financiar a los Bancos industriales”. (“La Actualidad Económica”, 13 de gener de 1968).
Però, el que era “cercenamiento de facultades” per a un gran banc mixt estatal, que ja tenia una cartera de valors industrials, una gran xifra de comptes corrents i una cartera de crèdits a mitjà termini en forma de pòlisses de crèdits i efectes financers renovables, era eixamplament de facultats per a totes aquelles iniciatives bancàries noves. És per això en bona part que l’acollida catalana a la idea de la banca industrial fou més intensa que enlloc. Un altre argument fòu el de la major sensibilitat del nostre país davant l’activitat industrial. A Catalunya era més fàcil engrescar aleshores amb idees industrials que amb idees de banca comercial.
Unió Industrial Bancària, Banc Català de Desenvolupament i Banc Industrial de Catalunya
Són tres grans bancs industrials, creats tots ells, en una primera etapa d’aplicació de la nova legislació bancària. Tots tres passaren per una forta crisi, anys després, que comportà un canvi total en el seu plantejament i en el seu futur.
El primer, cronològicament, fou la Unió Industrial Bancària, banc industrial constituït el 1963, promogut pel Banc Atlàntic. Els membres constituents eren, oficialment, elements financers de Barcelona, Madrid, el País Basc, Astúries i components del Banc Atlàntic. Aquest tenia inicialment una participació del 15%, però la seva influència era superior.
El banc entrà decididament en el terreny de la promoció d’empreses i serveis. La més important de les seves realitzacions fou la d’Autopistes Concessionària Espanyola SA, propietària de l’autopista de Barcelona a Mataró inaugurada l’any 1969 i de l’autopista de la Jonquera a Tarragona. Altres participacions es produïren més en el sector serveis que en l’industrial estricte: per exemple, Metra Seis, societat d’estudis empresarials i de marketing; Centunion, empresa d’enginyeria; Saba, aparcaments a Barcelona; Simago, cadena de grans magatzems, etc.
Unió Industrial Bancària, a l’igual del Banc Atlàntic, mantingué el seu domicili a Barcelona, però amb una oficina a Madrid, on hi havia alguns dels serveis centrals de l’entitat.
El Banco de Madrid promogué la creació del Banc Català de Desenvolupament, el qual es constituí el 1964, amb la participació del 25% en el capital per part del banc comercial promotor.
Així s'anunciava el Banc Industrial de Catalunya: "¿Es un banco industrial un banco con chimeneas?"
Obra també del financer i industrial català Jaume Castell Lastortras, el nom d’aquest banc demostra el canvi que s’havia produït en la societat. Uns anys abans, quan no existia Banca Catalana, un banc de Torelló fou utilitzat per a crear el Banco de Madrid, que es considerà el millor per a l’entitat. Uns anys després, el nom que preval a l’hora de batejar el nou banc és el de Català de Desenvolupament. És una prova de sensibilització del fenomen bancari a Catalunya i de l’ambient popular amb relació al negoci bancari.
L’any 1965 és l’any de la creació del Banc Industrial de Catalunya. És la societat catalana més important creada durant el segle XX, tenint en compte el capital constituent: 1.500 milions de ptes, desemborsat en un 25%. Tres bancs de caràcter comercial hi prengueren una participació del voltant del 5% cadascun: el Banc Comercial Transatlàntic, Banca Catalana i el Banc de Sabadell. El banc integrà una colla d’empresaris catalans, de caràcter independent, vinculats als principals sectors econòmics.
Els feliços anys seixanta
La llarga onada d’eufòria, conseqüència de la introducció d’una política econòmica racional, que procurà aprofitar el bon moment dels països desenvolupats europeus i americans, representà un període de creixement de totes les institucions financeres catalanes i de manteniment del mercat de capitals barceloní.
El Banc de Sabadell celebrà el 1981 el centenari de la seva constitució. Medalla del centenari
En el sector bancari, Banca Catalana agafà el relleu del Banc de Catalunya i del Banc Hispano-Colonial. En pocs anys, l’entitat encapçalà el ranking de les entitats catalanes, pel volum dels seus dipòsits, absorbí un banc —el d’Expansió Comercial (1965)— i prengué posicions en el Banc de Barcelona, al mateix temps que obrí una forta xarxa de sucursals per tot Catalunya. La seva participació en el Banc Industrial de Catalunya era minoritària (15%), però aquest complementava l’activitat comercial de la primera.
El Banc de Sabadell seguí el fort ritme de creixement de dipòsits de Banca Catalana, però fugi de les participacions industrials i vengué la seva participació en el Banc Industrial de Catalunya. Des de Sabadell estant, aprofità els avantatges dels plans d’expansió per anar-se estenent, com una taca d’oli, fins a crear igualment una completa xarxa de sucursals per tot Catalunya.
Anunci del Banco Atlántic - Banjunión.
El Banc Atlàntic fou la tercera entitat catalana amb un fort creixement. Si Banca Catalana buscava les capitals de comarca catalanes i el Banc de Sabadell seguí la tàctica de la taca d’oli —proximitat geogràfica—, el Banc Atlàntic volia anar a les grans capitals espanyoles i reforçar Madrid, on instal·là alguns dels seus serveis centrals. Promotor d’Unió Industrial Bancària-Bankunion, se separà d’aquesta entitat i féu camí tot sol, fins que la venda d’una participado minoritària que hi tenia el Continental Illinois Bank, de Chicago, permeté l’entrada d’un soci molest: la RUMAS A de José M. Ruiz Mateos.
La banca estrangera
El 1978 el govern espanyol autoritzà l’entrada de bancs estrangers, i disposà una fórmula restrictiva amb relació al seu establiment i amb la possibilitat d’obertura d’oficines. L’autorització era conseqüència de dos fets, que hi jugaven a favor: el primer, la previsible entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea; el segon, la pressió de la inversió estrangera en el sector industrial, preferentment, que calia estendre al financer, si es volia mantenir aquell corrent d’inversions.
Quadre 19. La banca estrangera a Barcelona, 1984.
Els primers bancs que arribaren a Espanya eren autoritzats a obrir tres sucursals. La primera fou a Madrid i la segona a Barcelona, com a norma general. El Banco di Roma —que retornà— fou l’excepció, obrint primer a la capital catalana. Aquestes entitats no pretenien en un primer moment fer la competència a la banca espanyola, sinó més aviat establir un cap de pont que els permetés oferir una gamma de serveis, més relacionats amb la banca a l’engròs —whosale banking— en forma de crèdits en divises, operacions de comerç exterior, servei a societats multinacionals, etc, que no pas els tradicionals d’una banca comercial al detall —retail banking—, amb una xarxa d’oficines, captació de comptes a la vista i d’estalvi, etc.
La banca estrangera no té una base en pessetes. Les havia de buscar en el mercat interbancari, procedents de les entitats bancàries d’Espanya. No oblidem que aquestes tampoc no tenien una forta base en divises —dòlars, preferentment—, i que les obtenien de línies concedides pels bancs que s’establien a la península. Una obligada compensació s’imposava.
L’experiència dels primers anys fou positiva. La banca estrangera, amb una plantilla de personal molt reduïda i unes baixes despeses d’estructura, obtingué uns bons beneficis.
La crisi bancària permeté un increment de les seves activitats. El Banc d’Espanya, que no havia autoritzat la compra d’una majoria en accions en cap entitat espanyola en bones condicions per part d’un banc estranger, acceptava l’oferta si es tractava d’un banc a sanejar i en determinades condicions.
Al mateix temps, s’autoritzà la creació d’alguns bancs nous en forma de consorci bancari amb la presència de grups financers estrangers, especialment àrabs.
Tot això dóna com a resultat el fet que, uns seixanta anys abans, hi hagués una forta presència de la banca estrangera a Catalunya, situada preferentment a Barcelona.
La crisi bancària
Entre el 1978 i el 1983 cinquanta-una entitats bancàries foren afectades per la crisi i la solució a què s’arribà oscil·là entre la fallida i l’absorció per un altre banc, amb intervenció de les autoritats monetàries o d’institucions de defensa de caràcter mixt formades pel Banc d’Espanya i la banca privada, com la Corporació Bancària SA i el Fons de Garantia de Dipòsits per a establiments bancaris. Aquells bancs representaven el 21,36% dels recursos propis de la banca estatal i el 18,7% dels seus dipòsits. De fet, se n’hi podrien afegir quatre o cinc més, la solució dels quals passà exclusivament per mans privades i sense exteriorització.
La primera onada de la crisi bancària afectà poc Catalunya, tot i que el Banc de Navarra —primera situació compromesa, cronològicament— hi tenia vinculacions a través d’alguns dels seus dirigents i d’inversions fetes. Els problemes del Banco de Madrid i del seu filial, Català de Desenvolupament, foren ràpidament solucionats en ser integrats pel Banc Espanyol de Crèdit, que hi tenia una participació accionaria.
Quadre 20. Crisis bancàries, 1977-1983.
Però Catalunya tingué el trist privilegi de veure la primera suspensió de pagaments d’una entitat bancària. Malgrat la creació del Fons de Garantia de Dipòsits en Establiments Bancaris, el Banc d’Espanya recordava la possibilitat de la solució judicial per a un banc privat, i l’escollit fou el Banc dels Pirineus —abans Banc Industrial dels Pirineus—, un banc petit, amb domicili a Girona i oficines a les capitals provincials catalanes. El públic català observà amb un cert esglai aquesta primera situació, en la qual els dipositants veieren només assegurats els seus dipòsits fins a 1.500.000 ptes, i compromesa la resta, especialment quan es declarà la fallida de l’empresa bancària.
L’any 1982 s’inicià amb la situació declarada de crisi de dos altres bancs catalans: Unió Industrial Bancària i Banca Mas Sardà. De la primera era coneguda la situació d’immobilització i de no rendibilitat, creada per la titularitat d’una majoria accionaria en l’empresa concessionària de les autopistes catalanes. De la Banca Mas Sardà, una banca comercial mitjana, només se sabia el fort creixement en dipòsits i els clàssics problemes d’immobilització de crèdits i de morosos, vinculats a la pèssima conjuntura industrial i immobiliària. Unió Industrial Bancària passà sota el control del Fons de Garantia de Dipòsits, que reduí el capital, i vengué en subhasta les accions al Banc Hispano-Americà, que l’integrà posteriorment al Banc Urquijo. La Banca Mas Sardà passà directament al Banc de Bilbao en competència amb la Caixa de Pensions, que hi tenia una participació minoritària (10%), després d’una obligada reducció del capital.
La crisi del grup Banca Catalana fou molt més llarga i amb una gran quantitat de connotacions polítiques. Banca Catalana havia configurat al final de l’any 1980 un grup bancari, encapçalat per ella, en el qual figuraven el Banc Industrial de Catalunya, el Banc de Barcelona i dos bancs, controlats per Catalana, després de dues operacions de salvament orientades pel Banc d’Espanya, el Banc de Girona i el Banc Industrial del Mediterrani.
Després de la crisi bancària, les caixes d’estalvi catalanes queden com a principals responsables d’un sistema financer català. A dalt, la Caixa d’Estalvis de Catalunya, a Barcelona. A baix, la Caixa de Pensions, a Barcelona.
L’elecció, a l’abril del 1980, del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, fundador i un dels impulsors de Banca Catalana en el seus primers anys, coincidí amb la publicació de notes en alguns mitjans de comunicació sobre una situació financera delicada del grup bancari. Al juny del 1982, s’anuncià la suposada suspensió de pagaments del grup bancari, fet que motivà el pànic financer i una forta sortida de dipòsits. El Banc d’Espanya i la Conselleria de Finances de la Generalitat publicaren notes públiques negant aquella suspensió, però les sortides continuaren. Una campanya d’adhesió a l’entitat que tenia el suport de la quasi-totalitat de caixes d’estalvi catalanes i una sèrie de grans empreses, que asseguraven la renovació del consell d’administració de Banca Catalana i la consolidació dels seus recursos propis, fracassà en fer-se públiques unes suposades pèrdues del grup superiors a les que s’havien comentat fins aleshores. El Banc d’Espanya intervingué Banca Catalana el mes de novembre del 1982, destituint el nou consell i convocant una junta d’accionistes, que reduí el nominal de les accions a una pesseta i donà entrada al Fons de Garantia de Dipòsits, el qual subscrigué la pràctica totalitat del nou capital reconstituït. Es buscà una solució catalana, a través d’una oferta de compra de la Caixa de Pensions, però finalment el Fons de Garantia optà per la millor oferta d’un consorci bancari, encapçalat per tots els grans bancs estatals. Aquests encomanaren la gestió al Banc de Biscaia, el qual, al cap d’un any —1983—, exercí l’opció de compra que tenia i es féu càrrec de prop del 90% del capital de Banca Catalana. Amb ella, el Banc de Biscaia controlà igualment els bancs del grup, amb l’excepció del Banc de Girona, que passà al grup March.
Quadre 22. Dipòsits de les caixes d'estalvis catalanes, 1985.
Quadre 21. Dipòsits dels bancs domiciliats a Catalunya, 1985.
La crisi de Banca Catalana fou la més llarga de tota la crisi bancària espanyola i consegüentment aquella en què les retirades de dipòsits foren més importants, equivalents a prop del 40% del total de dipòsits del grup —uns 100.000 milions de pessetes.
Finalment, la crisi bancària a Catalunya afectà, al febrer del 1983, quatre entitats bancàries més, vinculades a RUMAS A. L’expropiació dels actius d’aquest holding comportà el traspàs a l’estat del Banc Atlàntic, del Banc Comtal, del Banc Comercial de Catalunya i del Banc Industrial. Al primer, la participació de RUMAS A era minoritària, però l’expropiació fou total, de manera que el 1984 fou traspassat a un consorci hispano-àrab —grup àrab, 75%, Banc Exterior d’Espanya, 25%. El Banc Comtal fou adjudicat a un consorci de bancs, que procediren a la seva liquidació. El mateix passà amb els actius del Comercial de Catalunya, adjudicats al Banc de Santander. El Banc d’Expansió Industrial quedà en mans de l’estat.