Els ambients zonals medioeuropeus i atlàntics

Consideracions generals

Per damunt de les terres mediterrànies i submediterrànies i per sota de la muntanya subalpina i alpina, se situa, en el nostre territori, la zona que anomenen muntanya mitjana plujosa, la qual gaudeix d’unes condicions climàtiques de tipus medioeuropeu o atlàntic que permeten la instal·lació de vegetació que correspon al domini dels boscos caducifolis temperats, propis de l’Europa humida. En termes quantitatius aquest domini de vegetació té una importància molt discreta en el paisatge dels Països Catalans (no ocupa més que un 4% de la superfície total), i es localitza fonamentalment a l’àrea dels Pirineus i Pre-pirineus, entre els 900 i els 1600 m aproximadament, bé que s’estén també a certes comarques especialment humides de l’orient del Principat, on davalla agosaradament fins per sota dels 500 m, i àdhuc arriba al País Valencià, al massís de Penyagolosa (1300-1500 m).

Bioclima

Diagrames ombrotèrmics representatius de les condicions bioblimàtiques de tres indrets medioeuropeus o atlàntics dels Països Catalans.

J. Nuet i Badia, sobre dades compilades per Walter

El clima general que impera a la muntanya mitjana és temperat i humit (bioclima axeromèric) i els trets que resulten més significatius en relació a la vegetació són la manca del període estival desfavorable que caracteritza els ambients mediterranis i l’absència dels períodes glacials propis dels ambients d’alta muntanya. Les precipitacions totals solen superar els 800 mm/any i fins i tot els 1000 (o 1200 mm/any) als indrets de tendència atlàntica més accentuada. Les temperatures mitjanes anuals oscil·len entorn dels 8-12°C i a l’hivern solen mantenir-se entre els 0°C i els 5°C; tanmateix, l’hivern és ja força més llarg que no pas a les terres mediterrànies i submediterrànies (de tres a cinc mesos), i les glaçades nocturnes no són rares, fet que té importants repercussions sobre la vegetació. Les màximes calors estivals solen situar el termòmetre al voltant dels 25°C (vegeu els diagrames ombrotèrmics d’Andorra, Olot i Viella).

Característiques de la vegetació

D’una banda l’abundància d’aigua que garanteixen unes precipitacions abundants, i d’altra la relativa intensitat dels freds hivernals, determinen, a la muntanya mitjana plujosa, el predomini d’una vegetació tendra i de fullatge caduc.

En efecte, la constant frescor ambiental possibilita l’existència de vegetals amb elevat contingut hídric, sobretot espècies herbàcies i arbres de capçades frondoses, però les baixes temperatures de l’hivern obliguen aquests vegetals a suspendre llur activitat i a observar un període de repòs. Durant aquest període hivernal, les herbes queden reduïdes a òrgans de resistència (bulbs, rizomes, brots subterranis, llavors, etc.), i els arbres prescindeixen de les seves fulles. Es per això que el bosc montà és essencialment caducifoli i només en certs indrets, els més secs i freds, cedeix la plaça al bosc aciculifoli de coníferes propi de les àrees boreals i subalpines.

La domináncia dels arbres que anualment perden el fullatge de manera sincrònica i de les herbes que limiten llur activitat a les èpoques tèrmicament favorables és la responsable de l’extraordinària variació del paisatge de la nostra muntanya mitjana, el qual es mostra a cada estació de l’any sota aspectes tan oposats que sovint es fa difícil reconèixer l’un com a simple mutació de l’altre.

Probablement el valor plàstic del paisatge verd i gemmat de primavera i estiu, constel·lat de flors de totes menes i colors, només és superat per la simfonia tardoral dels tons d’or, de bronze i coure de què es tenyeixen les fulles seques abans de caure. L’hivern és d’una elegància trista i silent, blanca de neu, de vegades: fa desitjar intensament que arribin els primers dies primaverals per a sentir la vitalitat dels milions d’herbes que creixen i floreixen ràpidament, per a veure com els borrons de les branques dels arbres despleguen les finíssimes fulles transparents, que ben aviat posaran en funcionament l’eficaç màquina fotosintetitzadora del bosc. La caiguda de les fulles i l’esclat dels borrons responen, al nostre país, a una sèrie de fenòmens ecofisiològics, a un ritme intern que determina la renovació del fullam un cop l’any, contràriament a certs arbres dels tròpics que només perden la fulla en èpoques adverses. Així i tot, sembla que alguns factors externs, tals com el nombre d’hores diàries de llum, o la temperatura, també contribueixen a desencadenar els processos, però aquestes qüestions encara no són del tot escatides.

La muntanya mitjana plujosa és essencialment forestal. Els boscos deurien cobrir antigament la major part del terreny, excepte els llocs massa inundats o les carenes rocoses. Com a la terra baixa, però, l’home els ha explotat, i en molts llocs, els ha eliminat per tal d’instal·lar-hi conreus i pastures. És destacable que, en contraposició al que succeeix a la terra baixa, la degradació dels boscos dona a la muntanya fonamentalment prats, de manera que les formacions arbustives més aviat escassegen. Només sobre substrats silícics, on els sòls s’acidifiquen fàcilment a causa del continu rentat de les pluges, s’instauren unes bosquines particulars, les landes i matolls.

Els boscos medioeuropeus i atlàntics

Distribució de les rouredes i freixenedes humides i de les fagedes als Països Catalans, boscos caducifolis típics, ultra els azonals de ribera.

Maber, original dels autors

La muntanya mitjana medioeuropea i atlàntica és l’ambient d’elecció dels més conspicus boscos de caducifolis, ja ha estat dit. És aquí on prosperen rouredes humides, fagedes, avellanoses, freixenedes i telledes, i és aquí on hom pot contemplar la variació estacional més rica en matisos de tots els nostres paisatges: clarors verdals de primavera, penombres marines d’estiu, llums àuries i rovellades de tardor, reflexos nivis i foscors plúmbies d’hivern… Tanmateix, a les valls continentals de la nostra muntanya mitjana, les condicions del clima, massa eixut per a aquesta mena de boscos, determinen l’establiment de boscúries de coníferes, sobretot de pi roig, les quals, de manera secundària, també ocupen àrees on el bosc caducifoli ha estat destruït. El paisatge que generen és certament més auster, però igualment imposant.

Boscos caducifolis i boscos humits de pi roig són boscos buits per dins, és a dir, boscanes, o tal com diuen els alemanys, "boscos-sala" (Halle-Wald): els vegetals es disposen essencialment en dos estrats, un d’arbori, alt i vigorós, i un d’herbaci, dens i tendre. Són, a més, boscos molt productius, que aprofiten el període favorable estival per a desenvolupar una intensa activitat fotosintetitzadora. En tots els aspectes, el contrast amb els boscos mediterranis no pot ésser més accentuat.

Malhauradament, l’àrea que ocupen els grans boscos planocaducifolis al nostre país és molt reduïda, i malgrat que les pinedes siguin més difoses, la superfície forestal total de l’estatge altimontà és en conjunt petita. Ben segur, ho fóra ja de natural, car les terres amb clima idoni per a mantenir-los escassegen a casa nostra, però ho és molt més encara degut que bona part de les zones potencialment boscoses són poblades actualment de landes, matolls i, sobretot, de prats.

Les rouredes humides

Les rouredes humides, conjuntament amb les fagedes, constitueixen el màxim exponent de la vegetació caducifòlia medioeuropea i atlàntica al nostre país. Es tracta de boscos imposants, integrats per arbres columnars que sostenen una alta volta de fullam tendre sota la qual sovint només s’aixopluga un esponerós estrat herbaci dens i gemmat.

Així com a les terres submediterrànies els boscos de roures eren presidits pel roure martinenc (Quercus pubescens) i el roure de fulla petita (Q. faginea) majoritàriament, les rouredes de la muntanya mitjana plujosa són constituïdes per roure de fulla gran (Q. petraea), roure africà (Q. canariensis) i roure pènol (Q. robur), tots ells arbres alts i corpulents, vestits, quan n’és l’època, de grans fulles blanes. Certament, el roure de fulla gran i l’africà fan rouredes mixtes amb el roure martinenc a certs enclavaments del domini submediterrani, però és en zones de tendència atlàntica on prosperen òptimament; el roure pènol n’és totalment exclusiu.

A l’àmbit dels Països Catalans, només la baixa Vall d’Aran presenta característiques plenament atlàntiques, de manera que és l’hàbitat d’elecció per a l’òptim desenvolupament d’aquests boscos higròfils. Tanmateix, però, les rouredes humides arriben també a d’altres contrades que presenten un cert caràcter oceànic, a causa de la persistència de vents ascendents humits que provenen de la Mediterrània. És el cas del vessant oriental dels Pirineus, del Sistema Transversal Català i de les Muntanyes Catalanídiques obertes a la humitat marítima (Montseny, Montnegre). La presència de boscos atlàntics en contrades tan immediates a la costa mediterrània és un fenomen molt remarcable, tot i que sovint apareguin en llur si moltes espècies mediterrànies.

La roureda de roure africà

La roureda de roure africà (Carici-Quercetum canariensis), que es fa només en comptats punts del Montnegre, de la Selva, de les Guilleries i de la cubeta olotina, sobre sòls de textura sorrenca, és una d’aquestes comunitats forestals atlàntiques que ens arriba marcada per la mediterraneïtat, fet que no pot resultar-nos estrany, atès el seu emplaçament, i encara menys si tenim en compte que es fa en altituds mai no superiors als 500 m, i àdhuc inferiors als 100 m (plana selvatana). A l’estrat arbori, dens i amplament dominat pel roure africà (Q. canariensis), pot fer acte de presència l’alzina (Q. ilex), i al sotabosc són trobables certes espècies de caràcter mediterrani, com la rogeta (Rubia peregrina), bé que les que hi predominen són les eurosiberianes, com el lligabosc atlàntic (Lonicera periclymenum), elgrèvol (Ilex aquifolium), la gódua (Sarothamnus scoparius), l’arç blanc (Crataegus monogynd), la betónica (Stachis officinalis), l’escorodònia (Teucrium scorodonia), la lúzula (Luzula forsteri), un càrex (Carex depressa), diverses molses, etc., que integren un estrat arbustiu relativament poc important i una catifa herbàcia de 15 a 30 cm que recobreix la major part del sòl.

La roureda de roure de fulla gran

Més exigent en les condicions climàtiques, la roureda de roure de fulla gran (Teucrio-Quercetum petraeae) és una comunitat acidòfila i atlàntica que té el seu emplaçament òptim als Pirineus (Vall de Ribes, Vall d’Aran), al voltant dels 1000 m d’altitud, si bé també apareix al front oriental humit del Principat (Guilleries, Montseny, Montnegre). Es tracta d’un bosc esplèndid, de 10 a 25 m d’alçària, dominat per les sumptuoses capçades del roure de fulla gran (Q. petraea). La falguera comuna (Pteridium aquilinum), i altres arbusts com la gódua (Sarothamnus scoparius) o l’arç blanc (Crataegus monogyna) poden fer-hi un estrat d’un metre o més, força dens, però l’element del sotabosc que presenta més entitat és l’estrat herbaci, que encatifa densament el sòl. Solen fer-ne part la descàmpsia (Deschampsia flexuosa), la serràtula tintòria (Serratura tinctoria), la betónica (Stachys officinalis), la veça de muntanya (Lathyrus montanus), els xucladors (Melampyrum pratense), la consolda roja (Potentilla erecta), diverses espunyidelles (Galium vernum, G. pumilum), la maduixera (Fragaria vesca) i d’altres espècies de caràcter septentrional com aquestes. A la Vall d’Aran, que és on aquesta roureda ocupa extensions més importants, solen aparèixer també el tell de fulla petita (Tilia cordata) i el nabiu (Vaccinium myrtillus).

La roureda de roure pénol

El roure pènol (Q. robur) és un arbre esvelt, de brancatge elegant, que constitueix boscos frondosos en àmplies regions del centre d’Europa i al vessant atlàntic dels Pirineus —a la Vall d’Aran, doncs—, però que al S d’aquesta serralada apareix només de forma excepcional.

La roureda de roure pènol (Isopyro-Quercetum roboris) és una comunitat forestal humida i neutrófila, que exigeix sòls profunds i rics en substàncies nutritives, raó per la qual ha sofert fortament l’impacte humà, car les bones terres de fondalada han estat les que s’han romput amb preferència per instal·lar-hi conreus o prats de dall. Actualment, al nostre país no en resten sinó retalls; alguns, però, magnífics, com els del pla d’Olot (Font Moixina, Parc Nou), i també a la Vall d’Aran.

L’estrat arbori duu, a més de roure pènol, altres caducifolis d’ambient humit, com el freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior), el tell de fulla petita (Tilia cordata) o els oms (Ulmus minor, U. scabra). D’entre els arbusts més freqüents podem esmentar l’avellaner (Corylus avellana), el sanguinyol (Cornus sanguínea), l’evònim (Euonymus europaeus), l’arç blanc (Crataegus monogyna) el grèvol (Ilex aquifolium), que constitueixen un estrat molt poc compacte que no dificulta a penes el trànsit per l’interior del bosc. Com correspon a un bosc medioeuropeu, l’element sobresortint del sotabosc és el mantell herbaci, molt ric en espècies higròfiles, com la pulmonária (Pulmonaria affinis), l’heura de terra (Glechoma hederacea), la potentil·la estèril (Potentilla sterilis), el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum), la rèvola (Stellaria holostea), la búgula (Ajuga reptans), el buixol (Anemone nemorosa), la campaneta traqueli (Campanula trachelium), l’herba de sant Benet (Geum urbanum), la maduixera (Fragaria vesca) i encara moltes d’altres. Les molses hi són també abundants.

Les fagedes

Les fagedes són boscos estrictament medioeuropeus i atlàntics, típics de les regions plujoses que mantenen un ambient permanentment humit. Habituals a les planúries de l’Europa central i a l’estatge montà del vessant septentrional dels Pirineus afectat per les influències oceàniques, no troben, en canvi, condicions gaire propícies part del sud de la Serralada, on els cal refugiar-se en els ambients nebulosos que els proporcionen certes raconades muntanyenques obagues. De fet, l’única penetració important cap a les terres austropirinenques del nostre país es dona a l’extrem oriental, on les fagedes passen la carena emparades pel clima humit del sector nord-oriental català (Vallespir, Ripollès, Berguedà, Garrotxa, Guilleries) i, empobrides, arriben a les parts alteroses del Montseny, en plena Serralada Prelitoral i fins i tot, en forma de petit nucli relictual, als Ports de Beseit.

Un vigorós arbre caducifoli de port imposant, el faig (Fagus sylvatica), presideix les fagedes i determina, amb els seus canvis estacionals, les condicions ecològiques del sotabosc, diferents a cada període. Quan, a la primavera, el brancatge s’omple de borrons delicats que progressivament despleguen les noves fulles tendríssimes, un verd suau il·lumina l’espectacle del sotabosc esplendorosament florit: diverses espècies semiheliòfiles, sobretot geòfits, s’afanyen a completar llur cicle anual abans que el faig no tregui fulla. Més tard, la volta de fullam, desenvolupada del tot, capta intensament les radiacions lluminoses solars i esmorteeix les oscil·lacions hídriques i tèrmiques: el bosc esdevé, a l’estiu, una cambra penombrosa i fresca, en la qual es desenvolupa un conjunt de plantes herbàcies diferents de les de la primavera, amants de l’ombra, sovint fràgils i de grans dimensions. A la tardor, les fulles que aviat cauran vesteixen la fageda d’una exquisida gamma de colors càlids; mentre les ventades les desprenen i acumulen per a formar una gruixuda capa de virosta, les darreres herbes acaben de passar-se, de manera que només en restaran les parts subterrànies quan el fred arribarà i la neu encatifarà un bosc ja desolat, reduït a l’esquemàtic esquelet d’allò que fou pel bon temps.L’hivern és únicament filigrana de brancam nu, retallat contra el cel.

Les nostres fagedes, cal recordar-ho, es troben en un extrem d’àrea. A la cadena pirinenca, i a l’Aran en especial, es mostren encara esponeroses, però al front oriental humit arriben sensiblement empobrides. És interessant considerar que, així com a tot Europa els boscos de faigs apareixen usualment a la plana, al nostre país s’han d’enfilar muntanya amunt per a trobar condicions acceptables, generalment gràcies a les boires que es condensen contra els vessants, de la mateixa manera com els alzinars es fan alterosos en penetrar a la regió mediterrània meridional.

Segons la riquesa florística i la complexitat estructural, hom distingeix diversos tipus de fageda. Sobre sòls rics en elements nutritius (eutròfics) trobem una sèrie de tres fagedes que representen estadis més o menys rics: la fageda amb joliu, la fageda amb el·lèbor verd i la fageda amb boix, i dues de més localitzades que es relacionen amb aquesta darrera: la fageda amb heura i la fageda amb prímula acaule. Sobre sòls molt pobres (oligotròfics) es fa una fageda acidòfila, la fageda amb descàmpsia.

La fageda amb joliu

La fageda amb joliu (Scillo-Fagetum) és el bosc de faigs típic del vessant septentrional dels Pirineus, ric en espècies de floració primaveral que entapissen el sòl d’un herbei tendre i gemmat. Hom pot trobar-la a la Fenolleda, al Baix Aran, entre els 800 i els 1400 m d’altitud, i també a l’alta vall de la Noguera Ribagorçana, al peu de la Maladeta (1500-1600 m). Al front oriental és molt rara, però arriba a fer-se, sota variants més o menys empobrides, a l’Alt Vallespir, al Capcir, a les Corberes, a la Vall de Ribes i fins i tot al Puigsacalm (Garrotxa), en altituds de l’ordre dels 1300-1500 m, ocupant racons excepcionalment frescos, amb sòl molt ric.

Sota d’un dens estrat arbori de faig és característica d’aquesta fageda la presència a l’estrat herbaci de plantetes higròfïles, com el joliu (Scilla lilio-hycinthus), la reina dels boscos (Asperula odoratà), la canuguera (Cardamine heptaphylla, C. pentaphyllos), el raïm de guineu (Paris quadrifolia), la pulmonária (Pulmonaria affinis), la viola boscana (Viola sylvestris), el buixol (Anemone nemorosa), la mélica uniflora (Mélica uniflora), el càrex de bosc (Carex sylvatica), etc.

La fageda amb el·lèbor verd

Considerablement més pobra, la fageda amb ellèbor verd (Helleboro-Fagetum), s’estén per la zona altimontana (1000-1400 m) de les muntanyes orientals, del Capcir fins al Montseny, de manera que és la més difosa a Catalunya: són fagedes amb el·lèbor verd bona part de les del Montseny, la de la Maçana, a l’Albera, o la popular fageda d’en Jordà, que baixa fins als 600 m d’altitud i constitueix un dels pocs boscos de faig de plana del nostre país, que ens ha pervingut car ocupa terrenys volcànics pobres i pedregosos, poc aptes per a l’agricultura.

Gairebé totes les espècies pròpies de la fageda amb joliu poden aparèixer a la fageda amb ellèbor verd, però només ho fan de manera esparsa i l’estrat herbaci és sempre molt esclarissat, fins a extrems d’absència total de plantes herbàcies dins del bosc. Aquesta pobresa del sotabosc sol coincidir amb un desenvolupament extraordinari d’arrels superficials del faig, el qual ha d’absorbir exhaustivament l’aigua dels nivells superiors del sòl per tal de subsistir en un ambient massa eixut per a les seves exigències, de manera que competeix amb les petites herbes, les quals, fatalment, hi surten perdent. Per un general, és relativament abundant l’ellèbor verd (Helleborus viridis) i de vegades, sobretot als llocs de sòl més profund, pot dominar el buixol (Anemone nemorosa). No és rar que hi facin acte de presència algunes espècies submediterrànies.

La fageda amb boix

Sobre substrats calcaris poc humits, les espècies submediterrànies es fan més abundants, i arriba a instaurar-se un estrat arbustiu de boix (Buxus sempervirens) que pot desplaçar gairebé completament les espècies medioeuropees habituals a les fagedes. Tenim llavors una fageda amb boix (Buxo-Fagetum), com les que prosperen a la Sauva Negra (Moianès), a la Serra de Milany (Ripollès), a la Serra de Finestres (Garrotxa), a la Faiada de Malpàs (Pallars Jussà), a l’àrea de Peguera (Berguedà), a certs punts del Montseny, o als Ports de Beseit.

A les terres més septentrionals la fageda amb boix sol dur encara el·lèbor verd (Helleborus viridis), però, en conjunt, hi és més habitual el marxívol (Helleborus foetidus), espècie submediterrània del mateix gènere. També hi són corrents l’avellaner (Corylus avellana), el lloreret (Daphne laureola), el càrex digitat (Carex digitata), la viola boscana (Viola sylvestris), la fetgera (Hepatica nobilis), la lleteresa de bosc (Euphorbia amygdaloides), la prímula vera (Prímula veris ssp. columnae) i d’altres espècies que es troben usualment a les rouredes seques. La proporció d’aquestes augmenta a mida que el clima es fa més àrid, i a l’extrem, cal parlar més d’una roureda de roure martinenc amb faigs (hi apareixen el roure martinenc, la blada, el corner), que no pas d’una fageda (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum).

La fageda amb heura

En indrets ensotats, humits i abrigats, de la part baixa dels vessants obacs, la fageda amb boix és substituïda al Baix Ripollès per una fageda especial, la fageda amb heura (Geranio-Fagetum), que ultra dur espècies corrents a la fageda amb boix, com el mateix boix, la fetgera, o la viola boscana, és molt abundant en heura (Hedera helix), la qual entapissa el sòl d’un verd intens, en prímula acaule (Prímula vulgaris) i en gerani nodós (Geranium nodosum). El tret més destacable d’aquesta fageda és que és mancada totalment d’espècies de l’aliança Fagion i duu, per contra, certes espècies, com l’oma (Ulmus glabra), que l’acosten als boscos medioeuropeus de l’aliança Tilio-Acerion, a la qual és adscrita.

La fageda amb prímula acaule

També per sota de la fageda amb boix, ocupant les fondalades, apareix, exclusivament als Ports de Beseit, la fageda amb prímula acaule (Primulo-Fagetum), en la qual, a més de moltes espècies habituals a la fageda amb boix veïna, fan acte de presència la prímula acaule (Prímula vulgaris), la sanícula (Sanicula europaea), una lúzula de bosc (Luzula sylvatica ssp. sylvatica var. dertosensis), etc.

La fageda amb descàmpsia

Sobre els sòls àcids dels massissos silícics reïx només a instal·lar-se una fageda pobra, en la qual poden viure únicament espècies acidòfiles. Es tracta de la fageda amb descàmpsia (Luzulo niveae-Fagetum), que prospera als vessants molt inclinats de l’Aran, als Pirineus Orientals i al Montseny, i que es caracteritza per presentar grans esteses de sòl nu, només mig cobert per molses, en les quals de tant en tant apareixen tofes esclarissades de descàmpsia (Deschampsia flexuosa), festuca ovina (Festuca ovina) i lúzula nívia (Luzula nivea), o matetes de verònica oficinal (Veronica officinalis) i veça de muntanya (Lathyrus montanus). Sembla ésser que el desenvolupament d’aquesta fageda acidòfila és en relació amb la pèrdua de matèries nutritives del sòl que es produeix per escorriment en els pendents pronunciats. Aquesta fageda, al Montseny, presenta a vegades la remarcable companyia d’un estrat arbori d’avets (subas, abietosum).

Les avellanoses

Els bosquets d’avellaners que apareixen als Pirineus, i els que s’instal·len al front oriental humit del NE del Principat, fins i tot al Sistema Litoral Català als indrets on la humitat marítima és molt apreciable, constitueixen dues versions ben diferents, l’una d’altitud, l’altra de les baixes muntanyes humides, de comunitats forestals higròfiles i de tendència atlàntica. En el segon cas, tanmateix, el pes de la mediterraneïtat circumdant no deixa de fer-se sentir. De tota manera, les avellanoses no han estat estudiades encara en profunditat, raó per la qual en tenim un coneixement superficial. Altrament, l’avellaner abunda en formacions forestals altres que les mateixes avellanoses (cas de les freixenedes, de les telledes, etc.), fet que accentua la confusió de què per ara patim al respecte.

L’avellanosa amb fetgera

Les fagedes, que poblen abundantment l’estatge altimontà del vessant septentrional dels Pirineus, manquen al paisatge relativament sec de les valls continentals del vessant sud, on d’altres formacions forestals, menys exigents, els prenen la plaça. Tanmateix, a les bandes més humides, per sobre dels 1300 m d’altitud, són substituïdes per un tipus de bosquet que hi resulta força emparentat: l’avellanosa amb fetgera (Hepatico-Coryletum).

De fet, sota el nom d’avellanosa amb fetgera hom reuneix poblaments d’avellaners força heterogenis, que molt probablement seran atribuïts a comunitats diverses quan hom n’aprofundirà l’estudi. Tots ells són bosquets constituïts per un estrat dens d’avellaner (Corylus avellana), del qual poden fer part també alguns arbres, com el freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior), el trèmol (Populus tremula) o el bedoll (Betula pendula), i per un estrat herbaci força espès, el qual, però, presenta diferent composició segons les zones. A les avellanoses dels Pirineus Centrals, especialment riques, el sotabosc recorda molt el de la fageda, car sol dur buixol (Anemone nemorosa), pulmonária (Pulmonaria affinis), raïm de guineu (Paris quadrifolia), mélica uniflora (Melica uniflora), etc., mentre que a l’extrem oriental de la serralada (Alta Cerdanya i Capcir), indrets d’on Pavellanosa amb fetgera fou descrita primitivament, el sotabosc abunda especialment en espècies que l’acosten més aviat a les rouredes submediterrànies: fetgera (Hepatica nobilis), viola boscana (Viola sylvestris), prímula vera (Prímula veris ssp. columnae), te de bosc (Galium vernum), betónica (Stachys officinalis), etc.

Sembla clar que l’avellanosa que es fa a les valls pirinenques continentals constitueix una comunitat permanent dels indrets més humits dins el domini climàcic de les pinedes humides de pi roig amb què entra en contacte, però en altres hàbitats i indrets l’avellanosa pot ésser també una comunitat secundària, resultat de la destrucció d’un bosc primitiu (avetosa, fageda, etc.).

L’avellanosa amb falgueres

L’avellanosa amb falgueres (Polysticho-Coryletum) representa la rèplica a la terra baixa de l’avellanosa amb fetgera. Es tracta d’una comunitat d’afinitats atlàntiques que penetra decididament a l’àrea mediterrània a l’empar de les condicions més o menys oceàniques de les muntanyes nord-orientals del Principat. Generalment es fa entre els 400-800 m d’altitud, al domini de l’alzinar muntanyenc o de l’alzinar amb roures, com a comunitat permanent de les parts més baixes i humides de les valls ombrívoles, per sobre de la vegetació de ribera pròpia del fondal.

L’avellanosa amb falgueres és un bosquetó —del qual actualment no resten sinó retalls—, dominat per l’avellaner (Corylus avellana), que s’acompanya de les vistoses tofes del polístic (Polystichum setiferum), una falguera de grans fulles, de la falguera comuna (Pteridium aquilinum) i d’altres espècies inesperades en el context mediterrani, com és ara la sanícula (Sanícula europaea), un gran càrex (Carex sylvatica), la campaneta traqueli (Campanula trachelium), la maduixera (Fragaria vesca), la viola boscana (Viola sylvestris), etc.; tampoc no sol mancar-hi l’heura (Hedera helix).

La freixeneda típica

La freixeneda típica (Brachypodio-Fraxinetum excelsioris) és un bosc higròfil, propi sobretot dels racons frescos dels fondals dels Pirineus (800-1200 m d’altitud), on sol marcar el trànsit entre els boscos de ribera (vernedes) i les rouredes, fagedes o pinedes de pi roig dels vessants. Generalment s’empara en les condicions privilegiadas de la part baixa del raiguer, més humida i arrecerada que les parts altes de l’empit, però en les àrees de clima general més humit, com és ara a certes valls dels Pirineus Orientals, pot enfilar-se també vessant amunt, si els sòls són prou profunds.

Dominada pel freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior) i l’avellaner (Corylus avellana), la freixeneda típica és un bosc de 10 a 15 m d’alçària, que pot dur també altres arbres, com el trèmol (Populus tremula), el bedoll (Betula pendula), l’oma (Ulmus glabra) o el roure de fulla gran (Quercus petraea). Al sotabosc abunden els fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum), la poa nemoral (Poa nemoralis), la rèvola (Stellaria holostea), la maduixera (Fragaria vesca), el xuclamel xilosti (Lonicera xylosteum), el te de bosc (Galium vernum), etc.

En conjunt, l’extensió de la freixeneda típica, reduïda ja de natural, és actualment molt petita: tal com ha succeït amb tots els boscos exigents en qualitat dels sòls i en disponibilitat hídrica, el seu hàbitat s’ha vist progressivament ocupat per conreus i prats de dall.

La telleda

A la part baixa de l’estatge montà (800-1200 m d’altitud), en vessants molt obacs i fons de valls molt tancades i abrigades, que mantenen un clima més suau que el que sol donar-se als indrets on prospera la freixeneda típica, s’instal·la un bosquet mixt (Hedero-Tilietum platyphylli) caracteritzat per la presència del tell de fulla gran (Tilia platyphyllos) a l’estrat arbori, i per l’abundància d’avellaner (Corylus avellana) a l’arbustiu. Juntament amb el tell de fulla gran poden aparèixer-hi també el freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior), l’oma (Ulmus glabra), el cirerer (Prunus avium), l’auró blanc (Acer carnpestre), o diversos roures (Queráispetraea, Q. robur, Q. pubescens), però hi resulten generalment poc abundants. Ultra l’avellaner, el sotabosc pot dur altres arbusts, com el boix (Buxus sempervirens), l’arç blanc (Crataegus monogyna) o el xuclamel xilosti (Lonicera xylosteum), i sol ésser molt abundós en plantes herbàcies tendres, com la poa nemoral (Poa nemoralis), la maduixera (Fragaria vesca) o la fetgera (Hepatica nobilis), bé que el principal component de l’estrat herbaci és sovint l’heura (Hedera helix).

La telleda ha estat estudiada a les baldanes de la Vall de Ribes i del Pallars Sobirà. Fa part, juntament amb la freixeneda típica i les avellanoses, dels boscos caducifolis de vessant, la significació exacta dels quals és encara per establir definitivament.

Les pinedes humides de pi roig

Tal com ha estat dit en tractar l’avellanosa amb fetgera, l’estatge altimontà del sector occidental del vessant meridional dels Pirineus, més eixut i continental que no pas l’oriental, no duu grans boscos caducifolis humits (fagedes, rouredes). El domini climàcic correspon, en aquests punts, a les pinedes de pi roig, siguin pures o bé amb avellanosa als enclavaments més humits. Les pinedes humides de pi roig pirinenques, així com les que apareixen com irradiació meridional a les Muntanyes de Prades, als Ports de Beseit i a Penyagolosa, corresponen a l’aliança Deschampsio-Pinion, que agrupa també les pinedes de les valls interiors seques dels Alps occidentals, i que es relaciona amb els grans boscos de coníferes subalpins i del nord d’Europa; al lloc corresponent del capítol destinat als ambients submediterranis, són fetes d’altres consideracions sobre les pinedes seques de pi roig, tan primàries com secundàries —així com, també, a aquestes pinedes humides—, on és remès el lector.

La pineda de pi roig amb molses (i amb pi negre)

La pineda humida de pi roig que prospera als Pirineus és la pineda de pi roig amb molses (Hylocomio-Pinetum calalaunicae), caracteritzada per la riquesa de l’estrat muscinal, que arriba a entapissar completament el sòl amb un gruix considerable. En el cas més típic (subas. lathyretosum montaní), propi dels vessants silícics i obacs, entremig de les molses, diverses herbes acidòfiles, com l’elegant descàmpsia (Deschampsia flemosa), la verònica oficinal (Veronica officinalis), la veça de muntanya (Lathyrus montanus), la prunel·la de muntanya (Prunella hastifolia), la maduixera (Fragaria vesca) o de vegades també la bruguerola (Calluna vulgaris), acaben de guarnir una catifa digna de la solemne sala columnar que basteix els alts i drets troncs del pi roig (Pinus sylvestris var. catalaunica); la pineda molsosa de pi roig és, en efecte, una boscana imposant, en la qual els arbusts, sobretot el boix (Buxus sempervirens) i el tintorell (Daphne mezereum) poden ésser abundants, però no arriben mai a impedir el trànsit.

Els vessants silícics assolellats, més secs, presenten d’altres variants, més pobres i no tan molsoses, en el sotabosc de les quals poden jugar un paper destacat la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi) o la verònica oficinal (Veronica officinalis), cosa que permet diferenciar dues subassociacions particulars (subas. arctostaphyletosum i subas. veronicetosum officinalis, respectivament); a les parts més altes d’aquests vessants assolellats, en contacte amb l’estatge subalpí, solen penetrar exemplars de pi negre (Pinus mugo ssp. uncinata) i abundants tofes d’ussona (Festuca gautieri), cosa que autoritza a parlar de la pineda de pi negre i de pi roig (subas. pinetosum uncinatae). Sobre substrat calcari, als obacs de les Serres d’Aubenç i de Cadí i de la Vall de Ribes, també arriba a fer-se la pineda molsosa de pi roig, mancada aleshores d’espècies acidòfiles i rica, per contra, en espècies calcinals (subas. seslerietosum).

La pineda de pi roig amb molses, en les seves diverses variants, domina a les parts eixutes de les valls altimontanes del vessant meridional dels Pirineus, de la Vall de Ribes cap a ponent, entre els 1200 i el 1600 m d’altitud.

La pineda de pi roig amb boixerola

A les Muntanyes de Prades i als Ports de Beseit, entre els 1100 i el 1200 m d’altitud, prospera una altra pineda humida de pi roig, la pineda de pi roig amb boixerola (Arctostaphylo-Pinetum catalaunicae). La boixerola (Arctostaphylos uva-ursi var. crassifolia), que caracteritza el sotabosc d’aquesta pineda, és acompanyada a les Muntanyes de Prades per diverses espècies silicícoles, com és ara l’espunyidella rotundifòlia (Galium rotundifolium), l’herba de l’esparver (Hieracium murosum), la monotropa (Monotropa hypopytys ssp. hypophegea), la lúzula (Luzula forsteri), el ginebre (Juniperus communis), l’estepa de muntanya (Cistus laurifolius) o el mateix roure reboll (Quercus pyrenaica). Algunes d’aquestes espècies, com l’espunyidella rotundifòlia i la pirola de flor verda (Pyrola chlorantha), que també hi apareix ocasionalment, són pròpies de latituds molt més septentrionals. Als Ports de Beseit, sobre substrat calcari, manquen les espècies silicícoles, i apareix, per contra, el boix (Buxus sempervirens), la fetgera (Hepatica nobilis), el corner (Amelanchier ovalis), etc., i la boixerola hi és especialment abundant.

La pineda de pi roig amb bruguerola

Una altra i darrera irradiació meridional de l’aliança Deschampsio-Pinion arriba fins a les parts altes de Penyagolosa (1300-1500 m), on sobre substrat silici es fa la pineda de pi roig amb bruguerola (Deschampsio-Pinetum valentinum), ja al límit de les possibilitats de les pinedes humides de pi roig. Es tracta d’una pineda poc densa, abundant en bruguerola (Calluna vulgaris), descàmpsia (Deschampsia flexuosa), avena (Avena sulcata) i veça de muntanya (Lathyrus montanus) i força rica en molses. Pot haver-hi també corner (Amelanchier ovalis) i ginebre (Juniperus communis) i, en alguns indrets, nabiu (Vaccinium myrtillus).

Les comunitats de vorades i clarianes del bosc humit

En tractar les bardisses mediterrànies i submediterrànies, així com les vorades arbustives d’alzinars i carrascars, hem fet ja referència a la sanefa de vegetació pròpia de l’espai de transició entre el bosc i les comunitats obertes, sanefa que sovint pren l’aspecte de bardissa. A la muntanya mitjana plujosa prosperen també algunes bardisses, però és molt més abundant un altre tipus de marge forestal, inexistent al país mediterrani: la vorada herbosa, constituïda per grans plantes herbàcies. Es tracta de conjunts ufanosos, en els quals, l’evolució ha afavorit una estratègia defensiva enfront dels herbívors ben diferent de la de les bardisses, car en lloc de seleccionar espècies espinoses, ha afavorit les que contenen làtexs, essències desplaents o substàncies metzinoses, inadequades, per tant, com a aliment dels animals.

Els herbassars i bardisses de vorada

En les condicions de mitja ombra del marge del bosc, es desenvolupen les comunitats d’orenga i espunyidelles (Geranion sanguinei), que abunden al domini de la roureda de roure martinenc i es fan també vora els boscos altimontans mitjanament humits. Són herbassars presidits per l’orenga (Origanum vulgare) i espunyidelles diverses, segons els indrets (Galium lucidum, G. maritimum, G. vernum).

Un aspecte més ufanós presenten els feners d’ulmària (Filipendulion ulmariae) que formen una faixa estreta vora els boscos de ribera (verneda, gatelleda) o de fondal humit (freixeneda), a les valls pirinenques. Tenen aspecte d’herbassar megafòrbic i són amplament dominats per la reina dels prats o ulmària (Filipendula ulmaria).

A les vorades humides de fagedes i rouredes de roure pènol, es fa un altre fener molt exuberant, la comunitat de valerianes i maduixera (Valeriano-Fragarietum vescae), en el qual predominen la maduixera (Fragaria vesca), el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum), la valeriana oficinal (Valeriana officinalis), i el veçot (Viciasepium). Generalment, sol aparèixer en contacte amb la bardissa atlàntica (Lamio-Rubetum), rica en esbarzers d’espècies diverses (Rubus sp.) que sol dur també vidalba (Clematis vitalba), arç blanc (Crataegus monogyna), aranyoner (Prunus spinosa), evònim (Euonymus europaeus), etc.

Els feners i matolls de clariana

A les clarianes que es formen als boscos humits, ja sigui de manera natural (allaus, caiguda d’arbres vells, etc.) o bé degut a l’explotació forestal per part de l’home, es creen unes condicions ecològiques especials que faciliten la instauració de conjunts vegetals semblants als de vorada de bosc, però de caràcter més heliòfil i també poc o molt nitròfil. Això és perquè la manca de coberta arbòria comporta l’augment de la lluminositat i la temperatura, de manera que, d’una banda, desapareixen les plantes d’ombra pròpies d’ambients de sotabosc, i d’altra, s’acceleren els processos de descomposició de la virosta, amb la qual cosa el sòl s’enriqueix notablement en nitrats i sals amoniacals.

Els conjunts vegetals més típics d’aquests ambients són els feners, herbassars esponerosos i humits constituïts generalment per espècies herbàcies de grans dimensions. Hom els agrupa en diverses aliances, segons llur composició florística. En les grans clarianes forestals és on prosperen les més nitroheliòfiles i típiques d’aquestes comunitats: sobre substrats silicis dels estatges altimontà i subalpí, són corrents, als Pirineus, els feners d’epilobi angustifoli i gerdera (Epilobion angustifolií), constituïts bàsicament pel vistós epilobi angustifoli (Epilobium angustifolium) i la gerdera (Rubus idaeus); també són ben representatius de la vegetació de clariana forestal els feners montans de belladona o de bleneres (Atropion belladonnae), que són propis de l’Europa central i arriben, de manera empobrida, a les muntanyes catalanídiques. A les clarianes de poca entitat, o bé arran dels corriols oberts al si de la massa forestal, en àrees particularment humides, apareixen feners de nitrofília més discreta i d’heliofília no tan acusada: són comunitats intermèdies entre les grans aimadores de la insolació i dels sòls nitrificats que acabem de tractar i les pròpiament nemorals. Hom refereix les més higròfïles d’aquestes comunitats (clarianes de rouredes humides o de fagedes) a l’aliança Aegopodion podagrariae, i les que no en són tant (clarianes de rouredes mesòfiles i de pinedes de pi roig) a l’aliança Galio-Alliarion; a les clarianes dels boscos de ribera es fa encara un tercer grup, que és referit a l’aliança Bromo-Eupatorion cannabini. Tots aquests feners resulten igualment exuberants i esplèndids.

A mesura que el bosc es regenera i la clariana es va tancant, la vegetació inicial herbàcia evoluciona progressivament cap a formacions dominades per plantes arbustives, com la mateixa gerdera, el saüc racemós (Sambucus racemosa) o el gatsaule (Salix caprea), que constitueixen el matoll alt de saüc racemós (Sambuco-Salicion capreae). Aquesta mena de comunitats arbustives solen evolucionar generalment cap a la formació de bosquets secundaris de caducifolis heliòfils (bedolls, trèmols, etc.), a partir dels quals acaba per restaurar-se finalment el bosc primitiu.

Els bedollars secundaris i la tremoleda

Els bosquets de bedolls (Betula pendula) són força abundants als Pirineus, tant a l’estatge altimontà, sobretot al domini de les pinedes humides de pi roig, com al subalpí, on cal no confondre’ls amb els boscos de bedoll pubescent. Es tracta de comunitats forestals secundàries, que ocupen un lloc en la successió de cicatrització de les clarianes, després del matoll alt de saüc racemós, i representen, per tant, una fase transitòria en la reconstrucció del bosc primitiu.

De manera semblant a allò que succeeix amb les pinedes seques al país mediterrani, però, constitueixen en l’actualitat boscos permanents en extensions considerables, sobretot als indrets on l’explotació forestal ha estat intensa i continuada: en són un exemple les valls pirinenques on durant els segles XVII i XVIII funcionaren les fargues, valls actualment poblades de bedollars. Com els pins de terra baixa, els bedolls són arbres poc exigents i invasors, capaços de colonitzar els espais més ingrats, com és ara vessants rostos mancats de sòl i indrets pedregosos, on difícilment pot reconstituir-se el bosc primitiu.

Als hàbitats semblants, si el clima no és massa fred, poden abundar també els trèmols (Populus tremula). Del front oriental humit del Principat hom ha descrit, precisament, una comunitat de clariana, lligada normalment a l’activitat dels llenyataires i carboners, en la qual els trèmols resulten dominants: la tremoleda (Fragario-Populetum tremulae). Paisatgísticament parlant és d’una riquesa cromàtica incomparable, a causa dels grocs i vermells vivíssims que pren a la tardor i, tostemps, per raó del bellugueig constant a què el més lleuger buf de vent sotmet les arrodonides i llargament peciolades fulles de l’anomenat.no pas perquè sí, trèmol.

Les landes i matolls medioeuropeus i atlàntics

Als terrenys calcaris de l’estatge altimontà medioeuropeu i atlàntic, la degradació del bosc porta ràpidament a la instauració de comunitats herbàcies, de manera que les bosquines manquen del tot. Només a les zones silícies, sovint àcides, i humides de la muntanya mitjana plujosa la degradació de fagedes i rouredes humides sol menar a comunitats arbustives, les quals tenen sempre caràcter de landa o matoll.

Les landes són formacions vegetals de tendència atlàntica, humides, baixes i força denses, dominades per plantes de fulla menuda, com el bruc o la bruguerola (família de les ericàcies). Els matolls poden considerar-se landes altes, integrades bàsicament per arbusts genistoides, com la gódua o el bàlec. Landes i matolls equivalen, als indrets montans, a les brolles i màquies del país mediterrani.

Les landes de bruguerola

A la zona de les fagedes i rouredes humides, però també als terrenys silicis del domini de les pinedes molsoses i, fins i tot, de les rouredes submediterrànies, si el clima és plujós i el sòl és molt rentat, el resultat final de la degradació del bosc sol ser una landa de bruguerola. Les landes de bruguerola són comunitats arbustives rases (20-30 cm d’alçària, o menys), amplament dominades per la bruguerola (Calluna vulgaris), ericàcia acidòfila de fulles petites, dures i atapeïdes, culminada per una espigueta de menudes flors violàcies, en forma de campaneta. A causa dels requeriments de la bruguerola, les landes que presideix s’instauren sempre sobre sòls àcids, pobres en elements nutritius, pobresa que amb el temps encara s’accentua a causa de les aportacions de fullaraca àcida de la bruguerola, fins al punt de deixar uns sòls incapaços de suportar cap altra comunitat vegetal. Juntament amb la bruguerola apareixen altres espècies, segons els indrets, les quals caracteritzen diferents tipus de landa.

La landa de bruguerola i bruc d’aiguamoll (Gymnadenio-Ericetum tetralicis) té un accentuadíssim caràcter atlàntic. Al nostre país, es fa només a la capçalera de la Noguera Ribagorçana, a la boca S del túnel de Viella, sobre antigues torberes d’esfagne dessecades i en contacte amb les actuals. La domináncia del bruc d’aiguamoll (Erica tetralix), espècie netament atlàntica, i l’abundància d’una vistosa orquídia (Gymnadenia conopsea) al costat de la bruguerola, individualitzen perfectament aquesta landa, que es relaciona amb les landes atlàntiques humides de l’aliança Ulici-Ericion ciliaris.

La resta de landes de bruguerola del nostre país, que s’agrupen en una altra aliança (Calluno-Genistion), són més seques. La més estesa de totes és la landa de bruguerola amb ginesta repent (Violo-Callunetum), en la qual la ginesta repent (Genista pilosa) acompanya fidelment la bruguerola. També poden formar-ne part la viola canina (Viola canina), el serpoll (Thymus serpyllum), la prunel·la de muntanya (Prunella hastifolia), o fins i tot la falguera comuna (Pteridium aquilinum) i la gódua (Sarothamnusscoparius), que retrobarem més típicament en altres formacions més complexes (matoll de gódua i falguera). La landa de bruguerola amb ginesta repent cobreix extensions considerables als Pirineus silicis i al front nordoriental humit del Principat, fins al Montseny, i ocupa tant els dominis de les fagedes i rouredes humides com el de les pinedes molsoses i, àdhuc, el de la roureda silicícola de roure martinenc.

La landa de bruguerola amb pota de lleó (Alchemillo-Callunetum), més localitzada, es fa només als Pirineus, a les parts altes del domini de la fageda, i es caracteritza per la presència de la pota de lleó (Potentilla saxatilis), al costat de la bruguerola.

A la Garrotxa i a l’àrea de Collsacabra, sobre sòls simplement descarbonatats, prospera la landa de bruguerola amb ginesta supina (Chamaecytiso-Calluneíum), que se situa generalment entorn dels 1000 m d’altitud, però baixa fins als 400 m al domini de la roureda de roure africà. La ginesta supina (Chamaecytisus supinus var. gallicus), la consolda roja (Potentilla erecta), l’agrostis (Agrostis tenuis) i d’altres espècies acompanyen la bruguerola en aquesta comunitat.

La irradiació més meridional de les landes de bruguerola ateny Penyagolosa, en ple País Valencià, on no deixa d’ésser sorprenent topar amb una comunitat de clares característiques atlàntiques. Es tracta de la landa de bruguerola i avena (Aveno-Callunetum), que es fa al voltant dels 1300 m d’altitud i duu, ultra bruguerola, una avena particular (Avena sulcata), pèl caní (Nardus stricta), prunel·la de muntanya (Prunella hastifolia), vara d’or (Solidago virgaurea), bruc d’escombres (Erica scoparia), etc. Sol correspondre al domini de la roureda de roure reboll, però entra també al de la pineda humida de pi roig.

Les landes i matolls de gódua i falguera

Als Pirineus i a les muntanyes que els enllacen amb el Montseny és freqüent el matoll de gódua i falguera (Prunello-Sarothamnetum scoparii) com a bosquina secundària a la degradació de fagedes i rouredes en terrenys silicis i humits. Generalment es presenta com una formació arbustiva de fins a 2 m d’alçària, dominada per la gódua (Sarothamnus scoparius), que manté tot l’any les seves dretes i nombroses tiges verdes, formant una estructura perenne, per sota de la qual la falguera comuna (Pteridium aquilinum) fa també grans tofes d’un verd tendre a la primavera, tot i que, arribada la tardor, s’assequen i es vinclen, per quedar reduïdes finalment a un marronós entapissat hivernal de fullaraca. Les plantes de l’estrat subarbustiu i herbaci són fonamentalment primaverals i llur florida coincideix amb la de la gódua, que es cobreix espectacularment de flors grogues. No solen mancar-hi el serpoll (Thymus serpyllum), la pruneHa de muntanya (Prunella hastifolia), la verònica oficinal (Veronica officinalis), la veça de muntanya (Lathyrus montanus), l’escorodònia (Teucrium scorodonia), etc. També sol ésser-hi present la bruguerola, que si esdevé molt abundant pot iniciar un procés d’acidificació del sòl que farà evolucionar la comunitat cap a una landa de bruguerola.

En indrets incendiats o maltractats, és freqüent que la falguera comuna predomini de manera absoluta i la gódua manqui o sigui molt escassa. En aquest cas, la formació pren més aviat l’aspecte d’una landa que no supera el metre d’alçària o, si es vol, d’un falgar. Els falgars poden correspondre a variants empobrides del matoll de gódua i falguera, però poden constituir també comunitats especials, com és el cas de la landa de falguera comuna (Stellario-Pteridietum aquilinï) que apareix al Montseny, sobretot al fons de les valls poc profundes que solquen l’altiplà de la Calma. Presidida per la falguera comuna, duu plantes habituals al matoll de gódua, però també hi son abundants les espècies dels prats humits. No sol mancar-hi una estel·lària (Stellaria gramínea).

El matoll de bàlec

La bosquina silicícola fonamental del domini de la pineda humida de pi roig, als Pirineus, és el matoll de bàlec (Genistetum purgantis pyrenaicum), que constitueix un destacat element del paisatge entre els 1500 i els 1800 m d’altitud, ja en contacte amb l’estatge subalpí. Així, als pendissos desforestats del Ripollès, de la Cerdanya, d’Andorra o del Pallars Sobirà, és possible de contemplar grans superfícies cobertes per aquest matoll dominat pel bàlec (Genista purgans), superfícies que a primers d’estiu apareixen tenyides de groc brillant i embafadorament perfumades. Tot i que el bàlec és, de bon tros, l’espècie més abundant, poden ser-hi presents també el ginebre (Juniperus communis ssp. communis), la descàmpsia (Deschampsia flexuosa), el seneci adonifoli (Senecio adonifolius), una linaria (Linaria repens), etc. La crema de la vegetació propiciada pels pastors per a tenir herba tendra no fa sinó estendre i consolidar el matoll de bálec —i també el matoll de ginebró, més aviat subalpí— que passen a assumir en aquests estatges un paper comparable al de les brolles pirofítiques mediterrànies.

Els prats montans

A la muntanya mitjana plujosa les comunitats herbàcies constitueixen el gruix de la vegetació secundària subsegüent a la destrucció dels boscos primitius i tenen un important paper en la composició del paisatge actual.

En general, els prats de l’estatge altimontà resulten pobres en geòfíts i teròfits i són integrats bàsicament per hemicriptòfits, és a dir, per plantes que perden la part aèria a l’hivern i conserven arran de terra els brots que hauran de refer-la quan arribarà el bon temps. Entre aquests, abunden especialment les gramínies, que sovint formen aglevats densos, de manera que els prats predominants són els gramenets.

Alguns d’aquests gramenets, que prosperen en llocs on l’eixut estival encara es deixa sentir poc o molt (costers solells i de sòl prim), són relativament secs i poden ésser considerats com comunitats de transició entre els prats mediterranis i els pròpiament altimontans. Tanmateix, a les àrees ben humides són abundants els gramenets humits i els prats gemmats constituïts per herbes tendres i sucoses. De fet, entre els prats montans es troben els herbeis de màxima productivitat farratgera del nostre país: les altes i ufanoses prades que hom sega regularment per tal d’aprofitar l’herba com a aliment del bestiar estabulat (prats de dall) i les gespes activament pasturades pels ramats, els quals les mantenen generalment rases (pastures).

Els gramenets secs

Els prats extramediterranis més xeròfils, propis dels vessants solells de l’estatge altimontà dels Pirineus, són els gramenets de cua de rata (Xerobromion), que anomenem així perquè, entre d’altres gramínies, porten de manera quasi constant la cua de rata (Phleum phleoides).

Els gramenets de cua de rata tenen el seu màxim desenvolupament a la zona interior dels Pirineus, de la Cerdanya a les valls de la Noguera Pallaresa: en aquesta àrea de clima relativament sec i continental, on els pendissos exposats al S són sovint desforestats i presenten sòls molt prims que les calors de l’estiu dessequen ràpidament, hi recobreixen grans extensions. L’aspecte dels solells poblats de prats d’aquesta mena és, a la primeria d’estiu i també a l’inici de la tardor, ben ufanós; tanmateix, les sequeres de juliol són implacables: les gramínies i altres herbes tendres es marceixen tot seguit i el vessant acaba per exhibir uns apagats tons grogosos i torrats que recorden prou l’aspecte estival dels prats mediterranis.

Els gramenets de cua de rata són comunitats secundàries que tendeixen a evolucionar cap a formacions arbustives, i aquesta tendència es manifesta sovint en l’abundància de mates (boix, argelaga, aranyoner, rosers, etc.) que hi entren. El proper pas en l’evolució fóra la reconstitució del bosc primitiu, però als costers solells fortament erosionats, incapaços de suportar cap comunitat forestal, aquestes pastures seques i embosquinades esdevenen sovint la vegetació permanent.

La comunitat més estesa és el gramenet de cua de rata amb festuca ovina (Koelerio-Avenuletum mirandanae), que viu, preferentment sobre esquists, a les comarques pirinenques de clima més o menys continental i poc plujós, del Conflent a l’Alta Ribagorça, entre els 800 i els 1600 m d’altitud. Les gramínies hi presenten una gran abundància, sobretot la festuca ovina (Festuca ovina), la cua de rata, l’agrostis (Agrostis capillaris) i l’avena pubescent (Avenula mirandana), però les espècies que caracteritzen més clarament l’associació són el clavell pirinenc (Dianthuspyrenaicus ssp. pyrenaicus), una silene (Silene otiles), un áster (Aster linosyris) i una centaurea (Centaurea leucophaea).

També és força difós un gramenet molt termòfil, el gramenet de cua de rata amb albellatges (Cleistogeno-Dichanthietum ischaemi), que prospera als costers trencats i rocallosos més arrecerats, entre els 800 i el 1100 m, a l’Alt Urgell, a Andorra i al Pallars. Entre les gramínies que dominen la comunitat destaquen, en aquest cas, diverses espècies termòfiles, com la rara Cleistogenes serotina, l’albellatge violaci (Dichanthium ischaemum) o, fins i tot, l’albellatge (Hyparrhenia hirta), que té en aquests gramenets pirinencs un extrem de la seva àrea de distribució. Un altre gramenet de cua de rata amb albellatges (Achilleo-Dichanthielum ischaemi), que també duu albellatge violaci, es fa exclusivament als vessants solells pedregosos d’alguns enclavaments dels Pirineus Orientals (Vall de Ribes, Berguedà).

Encara altres tipus de gramenets de cua de rata han estat reconeguts als Pirineus, a les muntanyes olositàniques i al Montseny, però resulten molt més localitzats. Un gramenet de cua de rata calcícola (Adonido-Brometum), caracteritzat per la presència de l’adonis vernal (Adonis vernalis), es troba acantonat a les obagues de la Baixa Cerdanya, mentre que, circumscrit al Solà d’Espot (Pallars Sobirà), en prospera un altre (Irido-Brometum erecti), personalitzat per la presència de la savina de muntanya (Juniperussabina). Tres gramenets de cua de rata menys típics (Koelerio-Globularietum punctatae, Teucrio Brometum i Lino-Brometum) es troben repartits pel vessant meridional dels Pirineus Orientals i poden ésser considerats com formes de transició cap a les joncedes (Aphyllanthion). Fora dels Pirineus, concretament a les muntanyes d’Olot i al Montseny, pot trobar-se un darrer gramenet de cua de rata (Helianthemo-Festucetum ovinae), de tendència Xèrica, dominat per gramínies de fulla estretament linear i relativament ric en plantes anuals.

Les pastures humides i subhumides

Els prats més típics de l’estatge montà són les pastures atapeïdes, espectacularment florides a la primavera i verdes tot l’estiu, molt més esponeroses i també molt més exigents quant a la disponibilitat de l’aigua i a la qualitat del sòl que no pas els gramenetes secs que acabem de considerar. Certament, l’estructura de gramenet es manté encara en diverses comunitats subhumides, però a mesura que les condicions ecològiques esdevenen favorables, sobretot pel que fa a la humitat edàfica, la proporció de vegetals tendres, de fulla plana i relativament ampla, augmenta, de manera que les espècies graminoides deixen d’ésser preponderants.

Els prats de plantatge mitjà, festuca rogenca o afins

Les pastures subhumides (Mesobromion erecti) tenen un important paper en el paisatge montà del nostre territori, sobretot als Pirineus humits, on ocupen extensions considerables, des de les valls més baixes fins al límit de l’estatge subalpí. S’estenen també per la franja nordoriental plujosa del Principat, fins al Montseny i la comarca d’Osona, i trobem encara hàbitats propicis a les parts més alteroses de les muntanyes de Prades, dels Ports de Beseit i de Penyagolosa.

L’associació més estesa als Pirineus, i que es fa també al territori olositànic, al Montseny, a la Plana de Vic i al Moianès, és el prat de plantatge mitjà i eufrásia (Euphrasio-Plantaginetum mediae), que ocupa amb preferència els sòls calcaris i profunds de l’estatge montà inferior. Es tracta d’una comunitat herbàcia densa i rasa (20-30 cm com a màxim) dominada per les fulles del plantatge mitjà (Plantago media), amples i aplicades contra el terra, i ben abundant en càrexs (Carex glauca, C. verna), margall erecte (Bromus erectus), heliantem tomentós (Helianthemum mummularium) i trèvol (Trifolium montanum). En resulta característica, malgrat no ser-hi molt abundant, l’eufràsia (Euphrasia pectinata).

A les zones més elevades, per sobre els 1200-1300 m d’altitud, aquest agrupament es veu desplaçat per altres prats que fan de transició cap a les pastures subalpines i que es caracteritzen per una massiva presència de plantes d’altitud. Es tracta del prat de plantatge mitjà i seslèria (Plantagini-Seslerietum) i del prat de plantatge mitjà i festuca rogenca (Alchemillo-Festucetum nigrescentis). El primer, propi dels vessants ombrívols abruptes, sovint antigues tarteres fixades, duu, al costat del plantatge mitjà, algunes plantes que el relacionen amb les gespes d’ussona, com és ara la seslèria (Seslèria coerulea), la ussona (Festuca gautieri) o el gavó alpí (Ononis cristata). El segon, per contra, cerca més aviat els indrets de relleu suau, amb sòls profunds, i a més del plantatge mitjà hi resulten abundants la festuca rogenca (Festuca nigrescens) i l’alquemil·la flabel·lada (Alchemilla flabellatà). Una i altra comunitat, força properes, són també riques en panical de muntanya (Eryngium bourgatii) i avena pratense (Avena pratensis ssp. pratensis).

Sovint en contacte amb el prat de plantatge mitjà i festuca rogenca, al Cadí occidental prospera un prat més higròfil, el gramenet de festuca rogenca amb astràgal dànic (Astragalo-Poetum alpinae), que es refugia a les clotades on s’acumula el sòl i la humitat edàfíca és elevada. Es tracta d’una comunitat densa, presidida per la festuca rogenca (Festuca nigrescens) i per l’astràgal dànic (Astragalus danicus), els quals són acompanyats generalment d’espunyidella groga (Galium verum), de calcida acaule (Cirsium acaule), de poa alpina (Poa alpina), etc. Un altre gramenet de festuca rogenca amb astràgal dànic (Astragalo-Festucetum), molt afí, es fa a Penyagolosa, en terrenys àcids.

També sobre substrat silícic, apareix al Montseny el gramenet de festuca rogenca amb potentil·la muntanyenca (Aveno-Potentilletum montanae), el qual prospera en escassos punts de la vall de Santa Fe, damunt sòls profunds i rics en matèria orgànica. Ultra festuca rogenca, presenta potentil·la muntanyenca (Potentilla montana), milfulles (Achillea millefolium), plantatge de fulla estreta (Plantago lanceolata), una coelèria (Koeleria pyramidata), sieglíngia (Danthonia decumbens), etc.

La comunitat més acidòfila de l’aliança és, tanmateix, la que s’instaura al vessant meridional dels Pirineus Orientals, on substitueix el prat de plantatge mitjà i eufrásia als terrenys àcids i ben humits. Es tracta del prat d’agrostis i gaiol (Chamaespartio-Agrostidenion tenuis), dens, generalment pasturat i eventualment dallat, que es caracteritza per la manca d’espècies clarament calcicoles, com és ara el margall erecte (Bromus erectus), molt característic de l’aliança, i per la significativa presència de plantes acidòfíles com el gaiol (Chamaespartium sagittale) o la polígala vulgar (Polygala vulgaris). L’agrostis (Agrostis tenuis), el gram d’olor (Anthoxantum odoratum), la prunel·la de flor gran (Prunella grandiflora ssp. pyrenaica), la milfulles (Achillea millefolium) i el trèvol (Trifolium pratense) solen ser-hi abundants.

El gramenet de margall erecte i card d’ase tuberós (Bromo-Cirsietum tuberosi) i el de fenàs pinnat (Carlino-Brachypodietum pinnati), molt més localitzats, clouen aquesta sèrie de prats subhumits. El primer, ric en margall erecte (Bromus erectus) i en card d’ase tuberós (Cirsium tuberosi), apareix en certes fondalades dels Ports de Beseit i de les Muntanyes de Prades, per damunt dels 900 m d’altitud. El segon, propi només del domini de roure pènol del Baix Aran (600-1000 m), duu margall erecte, fenàs pinnat (Brachypodium pinnatum), potentil·la vernal (Potentilla vernalis), càrex vernal (Carex verna), etc.

Els prats de cua de gos

Els prats de pastura més humits de la muntanya mitjana són els prats de cua de gos (Cynosurion), emparentats ja amb els ufanosos prats dalladors que considerarem tot seguit. Els prats de cua de gos (Cynosuretum catalaunicum i Cynosuro-Trifolietum repentis), que sovint són adobats i regats com si d’un prat de dall es tractés, són tanmateix més rasos, i s’utilitzen directament per a fer-hi pasturar els ramats, tal com els suara tractats prats subhumits.

Les espècies predominants són una gramínia, la cua de gos (Cynosurus cristatus), i els trèvols (Trifolium pratense, T. repens). El primer dels dos prats esmentats, que es fa als Pirineus Orientals, entorn dels 1000 m, és el més ric, i sol abundar en festuca rogenca (Festuca nigrescens), espunyidella groga (Galium verum), prunel·la vulgar (Prunella vulgaris), escabiosa mossegada (Succissa pratensis), etc. El segon, que apareix al Montseny i a les Muntanyes de Prades, ocupa superfícies molt reduïdes i duu sobretot trèvols i margall (Lolium perenne). Hi són corrents també l’holcus (Holchus lanatus) i el fenàs d’aigua (Festuca arundinaceà).

Les gespes de pèl caní

Les genuïnes gespes de pèl caní (Nardion strictae) són comunitats subalpines i alpines pròpies de l’alta muntanya que no apareixen a l’estatge montà. Però en altes cotes de Penyagolosa, entorn dels 1500 m, el pèl caní (Nardus stricta) fa acte de presència i arriba a generar un prat ras, una gespa de pèl caní al capdavall, integrada per espècies montanes, com correspon a l’altitud i a la latitud en què prospera: verònica oficinal (Veronica officinalis), pelosella (Hieracium pilosella), trèvols (Trifolium ochroleucum, T. repens, T. campestre), gèum de bosc (Geum sylvaticum), sieglínglia (Danthonia decumbens), etc. Aquesta gespa de pèl caní amb sieglínglia (Nardetum gudaricum) és un prat humit i acidó fil que es fa a les clarianes de les pinedes de pi roig, enmig de les landes de bruguerola amb avena. Fa part d’una aliança altra que la pirinenca (Nardo-Galion hercynicï), més aviat ibèrica.

Els prats de dall

Cap altra mena de prat del nostre país no pot comparar-se, ni en productivitat ni en esplendidesa, als ufanosos prats de dall, integrats per herbes altes i tendres, de fulles amples i florida luxuriant, que s’instauren als sòls profunds i amb aigua abundant dels estatges montà i subalpí. Es tracta de formacions herbàcies denses i esponeroses, capaces de resistir dues o més dallades anuals, com un camp de farratges, però constituïdes per espècies silvestres.

A l’inici, hom aprofitava l’herbei espontani sense cap altra intervenció que la dallada, però, progressivament, diversos tractaments dirigits a millorar la qualitat d’aquests prats han estat introduïts: irrigació quan les pluges són escasses, adobament anual o bianual, disseminació de granes de les plantes amb més interès farratger, etc. En general, a l’hivern, quan el prat és arranat, hom l’adoba amb fems o compostos inorgànics (estirjolament) per tal d’afavorir l’esclat primaveral. Quan l’herba s’ha fet alta (maig, juny) ve la primera dallada, que es repetirà quan hagi tornat a pujar l’herba (juliol, agost). A la darreria de l’estiu (setembre, octubre), hom pot dallar de nou (redallada), i finalment hom acostuma a aviar el bestiar a pasturar el rostoll d’herba que ha quedat al prat, abans d’estabular-lo per a passar l’hivern i començar a nodrir-lo amb l’herba dallada i amagatzemada. Hom rega sempre que fa falta, quan el temps és sec i l’aigua escasseja.

En realitat, els prats dalladors han d’ésser considerats comunitats seminaturals, car tant la irrigació i l’adobament com, sobretot, el règim de dallades, condicionen fortament llur estructura i llur composició florística. En efecte, la sega periòdica de l’herba selecciona rigorosament les plantes que integren el prat, de manera que reïxen a subsistir només les espècies de fructificació molt primerenca, que ja han dispersat les llavors quan les escapça la dalla, i les d’aparició molt tardana, que fan acte de presència quan l’época de dallada ja ha passat. Les espècies de floració estival, que en el moment de la sega estan en ple desenvolupament i no tenen encara els fruits madurs, són eliminades, tret que no disposin d’òrgans subterranis o de rebrots a nivell de terra que els permetin de persistir.

Al nostre país els prats dalladors ocupen fonamentalment l’estatge montà, bé que en contrades especialment humides poden fer-se en altituds menors (arriben fins la plana selvatana), i s’enfilen també, per bé que sota variants sensiblement diferents, a la part inferior de l’estatge subalpí, sobretot a les contrades pirinenques més continentals. En conjunt, però, els prats de dall no abunden gaire a les nostres terres, car els sòls profunds i plans tampoc no són gaire corrents a les àrees on el clima resulta propi a aquesta mena de comunitats pratenses.

Els prats de fromental

Una de les plantes més característiques, i sovint abundant, als prats de dall de la muntanya mitjana plujosa és el fromental (Arrhenaterum elatius), una gramínia de gran valor farratger. Genèricament, per tant, podem anomenar prats de fromental la major part de prats dalladors, agrupats en l’aliança Arrhenatherion. La tipificació de les diverses comunitats de l’aliança, tanmateix, no és cosa fàcil —ni, potser, objectivament del tot possible— a causa del caràcter semiartificial que tenen.

El prat de fromental amb cua de rata (Galio-Arrhenatheretum gudaricum), que prospera a Penyagolosa (1000-1450 m) i als Ports de Beseit (900-1250 m), on ocupa petites superfícies insignificants, és el menys típic de tots. El fromental hi és més aviat escàs i les espècies dominants solen ésser una cua de rata (Phleum pratense ssp. nodosum), el gram d’olor (Anthoxantum odoratum), diversos trèvols (Trifolium pratense, T. repens) i sovint també el fromental petit (Trísetaria flavescens) i l’espunyidelia groga (Galium verum). Es tracta, de fet, d’una comunitat encara força afí als prats subhumits de l’aliança Mesobromion.

El prat de fromental amb gaudínia (Gaudinio-Arrhenatheretum) és un prat dallador d’aspecte més clàssic. Es localitza a les fondalades més humides i amb sòl de més qualitat de les Guilleries, el Montseny i la plana de la Selva, on és mantingut de manera gairebé artificial a base d’irrigacions abundants, car probablement de manera natural es limitaria a les vores dels cursos d’aigua, al domini de la verneda. És un prat dens i productiu integrat per fromental, guixa de prat (Lathyrus pratensis), flor de cucut (Lychnis flos-cuculí), lli de prat (Linum angustifolium), gaudínia (Gaudínia fragilis), trèvols (Trifolium pratense, T. repens), gram d’olor (Anthoxantum odoratum), càrexs (Carex verna, C. hirta, C.flacea), etc. Sol atènyer el mig metre abans de la sega i, si hom no el dalla, pot doblar aquesta alçària.

El prat de dall més usual a les comarques del sòcol pirinenc és el prat de fromental amb barbeta (Tragopogo-Lolietum multiflorí), ric i productiu, amant de sòls profunds i ben constituïts. Les espècies que l’integren, totes elles molt abundants, són el fromental, el raigrás italià (Lolium multiflorum), la barbeta (Tragopogon orientalis), la margarida de camp (Chrysanthemum leucanthemum), el fromental petit (Trísetaria flavescens), els trèvols (Trifolium pratense, T. repens), la festuca de prat (Festuca pratensis), el dactilis (Dactylis glomerata), l’espunyi delia blanca (Galium lucidum), poes (Poa trivialis, P. pratensis), i un llarguíssim etcètera que pot incloure una setantena d’espècies, les quals s’estructuren en diversos estrats herbacis molt densos, per formar un herbei alt i compacte. Es tracta d’un prat dallador esplèndid, que pot mantenir-se sense cap mena d’irrigació ni adobament, bé que generalment aquestes pràctiques agrícoles hi són fetes per a augmentar el rendiment.

Força proper és el prat de fromental amb pimpinella gran (Ophioglosso-Arrhenatheretum elatioris), que ha estat descrit, igual que l’anterior, de l’alt Urgell (zona de la Seu), però relegat als sòls de menys qualitat. Conté bàsicament les mateixes espècies, però en duu algunes que no solen aparèixer als prats de fromental típics. Així, porta raigrás (Lolium perenne) en lloc de raigrás italià, llengua de serp (Ophioglossum vulgatum), una curiosa falguereta de fulla oval, pimpinel·la gran (Pimpinella major), vídues bordes (Knautia arvensis), etc. El valor farratger del conjunt és lleugerament inferior al del prat de fromental amb barteta.

L’Aran és el país dels prats dalladors per excel·lència. El seu clima plenament atlàntic fa dels fondals i vessants suaus de les seves valls un lloc idoni per al desenvolupament d’aquests herbassars. No és estrany, doncs, que hi trobem un dels prats de dall més exuberants, el prat de grandalla (Malvo-Arrhenatheretum). D’aspecte estival molt semblant als altres prats de fromental, amb els quals té en comú moltes espècies, sorprèn agradablement a la primavera per l’espectacular floració d’un seguit de geòfíts inexistents a les altres comunitats, cosa que representa un espectacle fascinant. L’elegància enlluernadora de la grandalla o narcís dels poetes (Narcissus poeticus), que constel·la densament el prat de delicioses estrelles blanquíssimes, tocades al centre de color de taronja, es complementa amb els colors vius de les orquídies (Orchis morio, O. ustulata, etc.), el groc intens del narcís de muntanya (Narcissus pseudo-narcissus) i el fi to lilós de Pescil·la vernal (Scilla verna).

Els prats de fromental petit

En una situació extrema, a les parts més altes de l’estatge montà i penetrant també al subalpí, es troben uns prats de dall sensiblement diferents dels que hem considerat fins ara, en els quals substitueix el fromental una gramínia semblant, el fromental petit (Trisetaria flavescens). Hom els agrupa en l’aliança Trisetario-Polygonion bistortae.

El prat dallador més difós d’aquest grup és el de belleraca i fromental petit (Trisetario-Heracleetum pyrenaici), dens i alt, integrat, a més de fromental petit, per exuberants umbellíferes com la belleraca (Heracleum sphondylium ssp. pyrenaicum), l’angèlica de prat (Angelica razulii), la cominassa àuria (Chaerophyllum aureum) i diverses gramínies, com un agrostis (Agrostis tenuis), el gram d’olor (Anthoxantum odoratum), etc.

Una altra comunitat d’aquest grup és el prat de genciana groga i fromental petit (Trisetario-Gentianetum luteae), que presenta característiques intermèdies entre els prats dalladors i els prats altimontans. Es fa sobre sòls rics i humits i duu espècies tendres, com el fromental petit, la genciana groga (Gentiana lutea), la fonollada (Rhinanthus mediterraneas), el rovell d’ou (Trollius europaeus), etc. Hom el dalla només esporàdicament.