La revolta dels Forans

La revolta dels Forans a Mallorca (1450-1453)

Una mesura conjuntural, com va ser la consignació de tots els impostos al pagament dels interessos del deute públic el 1405, va acabar per convertir-se en peça clau permanent de l’aparell fiscal del regne, després d’haver fracassat els successius projectes d’amortització. Cap a l’any 1450, l’estratègia reformista que, canalitzada a través del Sindicat Forà, promogueren els sectors camperols moderats, quedà desbordada per altres estratègies més radicals. Potser els pobres resultats que s’obtingueren després de llargs anys de negociacions i la pressió financera de la monarquia, camuflada darrere la realització d’un capbreu precisament en aquestes dates, desqualificaren les estratègies moderades vigents fins aleshores i justificaren accions més enèrgiques.

Al juliol del 1450, s’inicià la revolta a Sóller, Manacor i Petra. A partir d’aquí, es decantaren els programes, els lideratges i les aliances. Els camperols moderats intentaren de no perdre la iniciativa i, a través del Sindicat Forà, van mantenir negociacions amb les autoritats ciutadanes i remeteren ambaixades a Barcelona i Nàpols. La seva taula reivindicativa es basava en els següents punts: la revisió dels comptes de l’administració ciutadana i la designació, per tal de dur-la a terme, dels anomenats “instigadors”; l’acompliment dels plans d’amortització del deute; el cessament de les assignacions forçoses de quotes de sal; la taxació de censos consignats sobre finques, i, finalment, l’eliminació de les despeses ocasionades per les bandositats que s’havien carregat al municipi. Entre els líders moderats destacà Guillem Palou, de Bunyola, actiu negociador i organitzador d’una milícia forana el 1451 destinada a neutralitzar les forces insurgents, que fracassà davant l’escassa col·laboració del governador Arnau de Vilademany.

En el bàndol revolucionari aviat destacaren líders com ara Simó Tort Ballester, de Manacor, fill de llauradors, Jaume Nicolau, d’Inca, esquilador, i Bartomeu Moner, de Campos. Assoliren de posar sota el seu control Inca, Alcúdia, Pollença i Sóller, quatre de les viles més populoses de l’illa, i d’arrossegar en alguns moments la major part de les altres fins al punt de reunir sis mil homes en els moments més àlgids de la revolta, i partides de dos o tres mil en altres accions. La seva estratègia es basava en operacions intimidatòries i saqueigs de finques de ciutadans i “recatxats”, és a dir, de camperols acomodats no adscrits al moviment. El seu programa immediat consistia en el cessament del pagament dels impostos indirectes, base del sistema fiscal insular, i en l’abolició dels censals, ja que consideraven que els creditors ja havien estat rescabalats amb escreix dels seus capitals invertits.

Després de l’explosió de la revolta, el nodrit sector menestral de la ciutat, tradicional aliat dels forans, va tendir a escindir-se. No obstant això, el seu líder moderat, Pere Granyana, aconseguí que Alfons V aprovés la major part de les reivindicacions presentades pels menestrals. Amb això, el rei assolí de separar aquest col·lectiu dels insurgents forans. Objectius polítics similars determinaren que Alfons V realitzés algunes concessions a favor de l’Església de Mallorca, que, a partir d’aleshores, adoptà una postura conciliatòria. Per la seva part, les classes oligàrquiques de la ciutat intentaren de desviar el debat econòmic, base d’arrencada del conflicte, en insistir en el caràcter polític del moviment. Així, des dels primers moments, es va fer circular amb insistència el nom de Renat d’Anjou com a candidat escollit pels forans per governar l’illa després del triomf de la revolta.

La dualitat dels centres de decisió política —Barcelona i Nàpols— i la mateixa intervenció de la monarquia en projectes reformistes per a Barcelona, com ara la promoció de la Busca, incidiren a donar a la revolta forana una especial complexitat. La monarquia optà en un primer moment per confiar la mediació del conflicte a Berenguer d’Oms, governador de Mallorca. La malaptesa de les seves actuacions en determinà un nou encrespament. Alfons V escollí aleshores el sistema de comissaris encarregats de la tasca d’arbitratge. La prolixitat de les negociacions va ser sempre interpretada pels sectors radicals com a dilació; d’aquí la seva estratègia de l’“aquí i ara”

Ciutat de Mallorca va ser sotmesa a setge per Simó Tort Ballester en tres ocasions. En els dos primers setges es tractà més d’intimidar que de cap altra cosa, però en el tercer, que s’inicià el 5 de maig de 1451 i va durar un mes, la ciutat va ser bombardejada. També es mantingueren contactes amb menestrals per tal que facilitessin l’entrada a la ciutat, però la conjura fou descoberta, encara que un sector menestral dirigit pel pellaire Pere Mascaró aconseguí de sortir de la ciutat i unir-se al bàndol insurgent. S’assajaren, igualment, noves tècniques per a reduir la ciutat, com ara la construcció d’una galera per tal de bloquejar-la. Al gener del 1452 encara hi hagué un nou conat de setge informal.

El fracàs de les gestions realitzades pels comissaris i pel nou governador, Arnau de Vilademany, determinaren que Alfons V, pressionat per l’oligarquia ciutadana, optés per la repressió del moviment forà. A l’agost del 1452, un cos d’exèrcit dirigit per Francesc d’Erill, virrei de Sardenya, va aixafar la rebellió prop d’Inca, centre d’operacions dels insurgents. Encara que Simó Tort i altres pogueren fugir amb la mencionada galera cap a Nàpols, Pere Mascaró i un nodrit grup de seguidors acabaren essent capturats i executats al començament del 1453. Noves execucions, vila per vila, i confiscacions de béns es produïren fins el 1457, en què van ser retirades les darreres tropes. La part forana fou condemnada a una multa col·lectiva de 150 000 lliures, suma que representava més de tres anualitats del pressupost ordinari de la universitat, l’abonament dels impostos corresponents als tres darrers anys i el pagament de les tropes destacades a l’illa. En canvi, els forans obtingueren la revisió de comptes de la universitat des del 1405 i el dret a fiscalitzar la consignació. Però els problemes de fons —l’amortització del deute i la reducció de la pressió fiscal— quedaren sense resoldre.